Saltar al contingut principal

Capacitació per a l’abordatge de les violències masclistes

Nombre de lectures: 0

← Inici | Unitat 7.2 →

Unitat 7.1 Agressions sexuals i assetjament sexual

Conèixer el marc jurídic i conceptual

La comprensió actual de les violències sexuals com una expressió bàsica de la dominació patriarcal cap a les dones és molt recent, i encara dista molt de ser àmpliament assumida, socialment i institucional. Durant segles, les violències patriarcals cap a les dones –incloent-hi les sexuals-, han estat justificades per l'Estat o, fins i tot, regulades pel sistema jurídic com un "dret" que podien exercir certs homes sobre certes dones, dins d'un marc normatiu que assegurava la subordinació de les dones als homes. Per això, com que aquest document és adreçat a professionals, ens sembla fonamental que no sols doni elements teòrics i normatius per comprendre les violències sexuals, sinó també elements per poder elaborar un marc ètic per comprendre les violències sexuals.

D'altra banda, tal com succeeix amb la violència en les relacions de parella (o "violència de gènere", d'acord amb el marc normatiu espanyol de la LPO 1/2004), les violències sexuals no ocorren a l'atzar, sinó que estan relacionades amb desequilibris de poder basats en el gènere.

Per tant, les violències sexuals són una violació del dret a no patir discriminació, i és una vulneració dels drets reconeguts pels instruments internacionals de drets humans, perquè és "incompatible amb la dignitat i el valor de la persona".

Des de diversos àmbits s'impulsa la reformulació del concepte i del seu significat, és a dir, d'allò que entenem per violències sexuals. Aquesta reformulació té a veure a obrir l’enfocament, i no sols centrar-se en agressions sexual amb violència sinó incloure totes les possibles manifestacions, sobretot les que són més quotidianes i invisibles. Així, l'OMS ha definit la violència sexual com “tot acte sexual, la temptativa de consumar un acte sexual, els comentaris o insinuacions sexuals no desitjats, o les accions per comercialitzar o utilitzar de qualsevol altra manera la sexualitat d'una persona mitjançant coacció per una altra persona, independentment de la relació d'aquesta amb la víctima, en qualsevol àmbit, incloent-hi la llar i el lloc de treball” (OMS, 2011).

Quant als actes que es consideren violències sexuals, l'OMS (2013) assenyala que la violència sexual abasta actes que van des de l'assetjament verbal a la penetració forçada i una varietat de tipus de coacció, des de la pressió social fins a la intimidació per força física. La violència sexual inclou el següent, sense ser exhaustiu: violació en el matrimoni o en cites amoroses; violació per desconeguts o coneguts; insinuacions sexuals no desitjades o assetjament sexual (a l'escola, al lloc de treball, etc.); violació sistemàtica, esclavitud sexual i altres formes de violència particularment comunes en situacions de conflicte armat (p. ex., fecundació forçada); abús sexual de persones físicament o mentalment discapacitades; violació i abús sexual de nens, i formes “tradicionals” de violència sexual, com ara matrimoni o cohabitació forçats i “herència de vídua” (OMS, 2013).

Aquestes definicions són fonamentals, d'una banda perquè posen en el focus els mecanismes a través dels quals es poden cometre aquestes violències -diversos tipus de coacció, que van des de la pressió social fins a la intimidació per la força física-; i, d'una altra, perquè destaquen que l'afecció no necessàriament s'ha de produir al cos de les dones. En efecte, la violència pot repercutir de qualsevol altra manera en la intimitat de les dones, com ocorre en els casos de comentaris o insinuacions de tipus sexual no desitjats.

Amb tot, cal reconèixer que aquestes definicions es mantenen dins de la visió liberal neutral, és a dir, són neutres en termes de gènere, encara que es reconegui que les principals afectades per aquestes violències són les dones i les nenes.

En un sentit més ampli, es considera violències sexuals “tot acte d'índole sexual exercit per una persona –generalment un home- en contra del desig i la voluntat d'una altra –generalment una dona o nena- que es manifesta com a amenaça, intrusió, intimidació i/o atac, i que pot ser expressada en forma física, verbal o emocional” (Velázquez, 2003, p. 70). Aquesta definició col·loca en el focus l'element del consentiment o la voluntat, que, com veurem, és central per comprendre les violències sexuals des d'una perspectiva centrada en els drets de les dones.

Conèixer l’abordatge de les agressions i dels assetjaments sexuals

Disposicions del Codi penal en matèria d'agressions i abusos sexuals

El dret penal espanyol respon als mateixos trets que han caracteritzat l'evolució històrica del dret europeu quant a la regulació dels delictes de caràcter sexual.

Entre aquestes característiques històriques trobem, en primer lloc, l'èmfasi en l'honorabilitat de les víctimes (i de les seves famílies) i els rols estereotipats d'homes i dones. En aquest context, la comprovació que la víctima realment fos una dona "honorable" era part de la recerca dels delictes sexuals, ja que era part essencial de la definició dels mateixos delictes. Tal com assenyala Asúa (1998, p. 47):

"La tradicional regulació penal dels anomenats 'delictes sexuals' ha estat un exponent clar de la funció de les normes jurídiques en la recreació dels estereotips i rols socials que han definit durant segles la distribució desigual de drets i obligacions, que han discriminat les possibilitats de les dones. Sobre el fet biològic de la diferència sexual, es van edificar les representacions culturals de les suposades diferències 'naturals' d'acord amb patrons socials d'allò masculí i d'allò femení."

Durant el segle XX, i en particular a partir de l'anomenada "segona ona feminista", s'han fet fortes crítiques al model jurídic penal basat en "els delictes contra l'honestedat" i en una certa "moral sexual", especialment des de la dècada dels seixanta. El 1989, i en el Codi penal de 1995, el bé jurídic protegit passa a ser la llibertat sexual (i la indemnitat sexual, quan es tracta de persones sota l'edat de consentiment sexual, és a dir, 16 anys), la qual cosa representa (o hauria de representar) una transformació capital en els eixos interpretatius i en la comprensió de les violències sexuals.

A partir de la modificació que va canviar el bé jurídic protegit d'"honestedat" pel de "llibertat sexual", també es va incloure la possibilitat que el subjecte passiu dels delictes que es cometin sota aquest títol siguin homes. Ara bé, com assenyala Faraldo Cabana (2014), "la inclusió de l'home com a possible víctima no va significar una altra cosa que una igualació formal per mitjà d'una norma general i abstracta com és el Codi penal, que pretén no discriminar per raó del sexe de la víctima". A part d'aquesta aparent igualtat formal que, a priori, indicaria la indistinta possibilitat que hi hagi víctimes tant dones com homes, tots els estudis i les anàlisis existents sobre les violències sexuals en tot el món confirmen que en un nombre molt elevat de casos, o íntegrament, la víctima és la dona, i l'agressor, l'home.

Novament s'adverteix que des de la legislació s'albira una realitat fictícia. Els ofensors i les víctimes apareixen nus d'un gènere concret sota l'objectiu de contribuir a la igualtat formal, i dones i homes poden ser subjectes passius o actius aleatòriament. Invisibilitza la diferència transcendental existent relativa al fet que la majoria, o gairebé la totalitat, d'aquesta mena de delictes són comesos per homes. Això està demostrat per l'aportació de la casuística de les sentències dictades a Catalunya, que s'analitzaran en l'apartat següent.

Actualment, doncs, l'estructura dels delictes sexuals en el Codi penal respon a dos criteris que es combinen per donar lloc a una classificació per ordre de gravetat. D'una banda, la intensitat de la imposició davant la decisió lliure de la víctima, que el Codi penal distingeix entre agressions i abusos sexuals, sobre la base de l'existència o l'absència de violència o intimidació en el delicte. D'altra banda, es considera també el grau de contacte sexual, atès que es consideren més greus els casos en què hi ha "penetració".

La concepció fal·locèntrica que atorga preponderància a la penetració com a manera de configurar la forma més greu del delicte sexual es correspon amb una altra època, en la qual el bé jurídic tutelat era l'honestedat de la víctima, precisament perquè el valor de la dona es mesurava en termes de "virginitat", per la qual cosa es castiga tan severament la penetració com a màxima expressió d'agressió. Com assenyala Asúa, en l'entrecreuament de tots dos criteris preval l'"accés carnal" per sobre de la declaració de "llibertat sexual", la qual cosa fa una mica contradictori el precepte de tutela al bé jurídic penal de "llibertat sexual", ja que la lesió en l'àmbit de la llibertat de la víctima es consuma des del moment en què se li imposa un acte de connotació sexual i és obligada a tolerar-lo, independentment del grau de contacte corporal que hi hagi. Tot això porta, almenys, a qüestionar la diferència de tots dos supòsits (abús i agressió sexual), una vegada que el "desvalor bàsic de la conducta típica queda situat en la vulneració de la llibertat" (Asúa, 2008).

El títol VIII del Codi penal recull els delictes contra la llibertat i la indemnitat sexuals, que es divideixen en tres capítols: un capítol referit a les agressions sexuals (art. 178-180), un altre es refereix als abusos sexuals (art. 181) i un últim, afegit el 2015, referit als abusos i a les agressions sexuals a persones menors de 16 anys.

El Codi penal qualifica com a agressió sexual l'atemptat contra la llibertat sexual quan s'usa violència o intimidació. L'article 178 assenyala que: "Qui atempti contra la llibertat sexual d'una altra persona, utilitzant violència o intimidació, ha de ser castigat com a responsable d'agressió sexual amb la pena de presó d'un a cinc anys."

La Llei ha optat per una definició general àmplia que admet modalitats de comissió anteriorment no susceptibles d'incloure's en les agressions sexuals. D'aquesta manera s'entén que constitueixen atacs a la llibertat sexual no sols els efectuats per l'agressor sobre la víctima, sinó també el fet d'obligar-la a realitzar determinades manipulacions de contingut sexual sobre ella mateixa o sobre un tercer. En aquest sentit, s'està d'acord a considerar que les conductes incloses en l'article 178 són les que representen un atac a la llibertat "negativa", és a dir, el dret a negar-se a una activitat sexual no volguda. No seria un delicte d'aquest tipus la violència exercida sobre una altra persona per impedir-li que mantingui una determinada relació sexual amb una altra persona. Aquest cas s'emmarcaria en els delictes genèrics contra la llibertat (coaccions, amenaces) o contra la integritat corporal (lesions) (Asúa, 1998, p. 84).

En aquest sentit, és important reconèixer que tradicionalment s'ha exigit com a element típic d'aquests delictes la concurrència de l'"ànim libidinós" o del "mòbil lúbric" en l'agressor. Tal com manifesta Asúa (1998, p. 84), aquest requisit avui s'ha de considerar un element superflu i distorsionador: "El que importa és que es tracti d'una utilització degradant de la víctima, que afecti aspectes íntims corporals, independentment que l'autor s'exciti 'sexualment' o simplement sigui un sàdic que pretén humiliar i vexar la víctima", o que estigui motivat per ànim de venjança o menyspreu. D'aquesta manera, l'eix es troba en la voluntat d'utilitzar sexualment la víctima sense el seu consentiment. La violació és una forma agreujada d'agressió sexual i és establerta en l'article 179: quan l'agressió sexual consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, el responsable ha de ser castigat com a reu de violació amb la pena de presó de 6 a 12 anys.

L'article 180 introdueix una sèrie de circumstàncies agreujants:

  • Quan la violència o la intimidació exercides tinguin caràcter particularment degradant o vexatori.
  • Quan els fets es cometin per l'actuació conjunta de dues o més persones.
  • Quan la víctima sigui especialment vulnerable, per raó d'edat, malaltia, discapacitat o situació, exceptuant-ne el que disposa l'article 183.
  • Quan, per a l'execució del delicte, el responsable s'hagi prevalgut d'una relació de superioritat o parentiu, per ser ascendent, descendent o germà, per naturalesa o adopció, o afins, amb la víctima.
  • Quan l'autor faci ús d'armes o altres mitjans igualment perillosos, susceptibles de produir la mort o alguna de les lesions establertes en els articles 149 i 150 d'aquest Codi, sens perjudici de la pena que pugui correspondre per la mort o les lesions causades.

Quan els atemptats contra la llibertat sexual es produeixin sense violència o intimidació, l'acte es considera un abús sexual, d'acord amb l'article 181.1:

  • Qui realitzi actes que atemptin contra la llibertat o la indemnitat sexual d'una altra persona, sense violència o intimidació i sense el consentiment d'aquesta altra persona, ha de ser castigat, com a responsable d'abús sexual, amb la pena de presó d'un a tres anys o multa de 18 a 24 mesos.
  • Quan l'abús sexual consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, té una pena agreujada d'acord amb l'article 182.4.

També es consideren abusos sexuals els que es cometin contra persones que es troben privades de sentit o sofreixin un trastorn mental. En aquest sentit, cal assenyalar que els supòsits coneguts en el dret comparat com a violació per incapacitat (incapacitated rap) en el dret penal espanyol -a partir de la Llei 5/2010- constitueixen només un delicte d'abús sexual i no d'agressió sexual, d'acord amb l'article 181.2:

"A l'efecte de l'apartat anterior, es consideren abusos sexuals no consentits els que s'executin sobre persones que es trobin privades de sentit o sofreixin un trastorn mental i de les quals s'abusi, i els que es cometin anul·lant la voluntat de la víctima mitjançant l'ús de fàrmacs, drogues o qualsevol altra substància natural o química idònia a aquest efecte."

També es consideren abusos sexuals si el consentiment s'obté quan el responsable es preval d'una situació de superioritat manifesta que coarti la llibertat de la víctima (art. 181.3). Aquesta figura correspon a l'antiga figura de l'estupre, i s'inclouen situacions en què l'agressor no necessita acudir a la intimidació perquè pugui utilitzar altres tipus de pressions per aconseguir que la víctima accedeixi a suportar o realitzar els actes que li proposa. Es tracta perquè, del manca de la llibertat de decisió, abusant d'una posició de domini (Asúa, 1998).

L'article 182 s'aplica a persones menors de 18 anys. Aquest article s'analitza en l'apartat dedicat a nenes i adolescents, en el capítol 3 d'aquest document.

Un últim aspecte, no menys rellevant en relació amb la legislació estatal, és el relatiu a l'exercici de l'acció penal. D'acord amb l'article 191 del Codi penal, per procedir pels delictes d'agressions, assetjament o abusos sexuals, cal una denúncia de la persona perjudicada, del seu representant legal o una querella del Ministeri Fiscal, que ha d'actuar ponderant els legítims interessos en presència. Quan la víctima sigui menor d'edat, persona amb discapacitat necessitada d'especial protecció o una persona desvalguda, n'hi ha prou amb la denúncia del Ministeri Fiscal.

En aquests delictes, el perdó de l'ofès o del representant legal no extingeix l'acció penal ni la responsabilitat d'aquesta classe.

Així, doncs, els delictes d'agressions, assetjaments i abusos sexuals pertanyen al grup dels denominats "delictes semipúblics", en el qual la posada en marxa del procediment constitueix una decisió de la persona ofesa, però, un cop produïda, es pot afirmar que la continuació del procés queda sostreta de la voluntat de la víctima (Libano, 2011, p. 42).1)

Reflexions sobre l’espai públic i els assetjaments sexuals

La delimitació legal de l'espai públic i privat, i les responsabilitats que les diferents administracions públiques tenen sobre el que succeeixi en l'espai públic, no sempre es corresponen amb la crítica feminista de l'espai públic i privat.

L'espai públic són els llocs de titularitat estatal on la ciutadania té dret a accedir i a moure's lliurement. Ja poden ser la via pública, com locals de titularitat pública i d'accés lliure (biblioteques públiques, centres cívics, etc.). L'espai privat són els llocs de propietat privada de persones físiques o jurídiques i, per tant, d'accés restringit als seus propietaris i a les persones que el titular permeti.

A més, els espais d'oci, als quals tradicionalment s'associa un major perill per a la violència sexual, poden ser espais privats d'oci nocturn (bars, discoteques, sales de concerts, etc.), o espais de domini públic, fins i tot la via pública (p. ex., concerts a l'aire lliure o diferents esdeveniments durant les festes populars de pobles i municipis). Aquí es complica encara més identificar qui té la responsabilitat de prevenció i actuació en cas de violències sexuals.

Normalment, hem estat socialitzats amb la creença que les diferents formes de violències sexuals són episodis aïllats, poc freqüents, que es tracten de comportaments estranys i patològics de persones malaltes (d’acord amb l’estereotip d’agressor sexual desconegut, com una mena de depredador sexual que assalta i agredeix la víctima en un espai públic, de manera sobtada i sorprenent). I que a més la responsabilitat de prevenció i d’intervenció era únicament de la víctima o potencial víctima d’aquest episodi, en primer lloc evitant qualsevol comportament o circumstància que podia posar-la en perill (des de caminar sola pel carrer, tornar a casa de matinada, anar a llocs públics sola, fins a la manera de vestir, maquillar-se, etc.). I en segon lloc, si finalment l’agressió es produïa, l’única manera d’intervenció era la denúncia de la víctima davant la policia o el jutge.2)

Aplicar la prevenció i la detecció de les agressions i dels assetjaments sexuals

El primer pas per parlar de prevenció de les violències sexuals és tenir en compte la invisibilització estructural de les violències sexuals. Aquesta invisiblizació forma part de les causes i les conseqüències d'aquesta violència. Cal ressaltar que el concepte invisibilització va més enllà de l'aparent, ja que es refereix tant a la representació simbòlica d'aquesta violència com a la part material de les violències. Quan parlem de la part material d'aquesta violència, estem parlant no sols de la violència que s'exerceix contra les dones, sinó de la violència exercida per les institucions mateixes en no generar mecanismes de protecció real i efectives (violències institucionals).

Tal com diu el Comitè CEDAW, les VM -incloent-hi les violències sexuals en espais públics (VSEP)-, estan arrelades en "la ideologia del dret i el privilegi dels homes respecte de les dones, les normes socials relatives a la masculinitat i la necessitat d'afirmar el control o el poder masculins, imposar els papers assignats a cada gènere o evitar, descoratjar o castigar el que es considera un comportament inacceptable de les dones". De fet, són aquests factors els que "contribueixen a l'acceptació social explícita o implícita de la violència […] i a la impunitat generalitzada a aquest respecte", la qual cosa és particularment preocupant en l'àmbit de les VSEP.

D'altra banda, també el contingut que es dona al concepte de violències sexuals és quelcom que ha anat evolucionant històricament i socioculturalment. Tant normativament com social, fins avui, quan es parla de violències sexuals sovint es pensa en agressions sexuals i, particularment, en la violació. La preeminència d'aquesta figura es basa tant en la seva importància històrica -vinculada a la "virginitat" i la vàlua de les dones, la protecció de la seva "honestedat", etc.-, com jurídica, ja que és el delicte sexual més greu. Encara que fent un pas més enllà es pensi també en les violències que jurídicament es consideren "abusos sexuals", en general la comprensió social (i l'imaginari jurídic) de les violències sexuals ens remet a alguna cosa que ocorre en situacions i contextos d'alguna manera "extraordinaris", com la violació d'una dona amb violència per part d'un desconegut en un carreró fosc i solitari a la nit (qualificada com l'estereotip de real rap, 'veritable violació', per Susan Estrich, 1987).

Encara que la major part de les agressions sexuals no responen a aquesta situació estereotipada, ja que una gran part són comeses per coneguts -com, per exemple, parelles- i en espais privats -com l'espai domèstic-, aquesta visió també és molt limitada quant a les violències sexuals que es poden produir als espais públics.

En aquesta esfera cal anar molt més allà: no sols parlem d'agressions sexuals als carrers, parcs, camins, etc., sinó també de diverses formes de violències sexuals que es produeixen en espais públics "envoltats", com per exemple al transport públic. Les manifestacions també són diverses, des de supòsits en què hi ha una invasió corporal de la víctima, ja sigui en forma d'agressions o abusos, fins a casos en què, sense cap contacte corporal, es fan insinuacions, amenaces, propostes o comentaris, verbals o mitjançant gestos o exhibicions corporals, així com invasions a la intimitat de les víctimes mitjançant fotografies o imatges no autoritzades, com l'anomenat fenomen de l'upskirting, que es refereix a fotografies o vídeos presos sota les faldilles de les dones i nenes, a fi d'obtenir (i sovint difondre) imatges de la seva zona púbica.

Aquests estereotips es reprodueixen en l'àmbit jurídic, en què a més persisteixen normativament conceptes fal·locèntrics que vinculen la gravetat de la violència amb la penetració, així com la greu manca de formació i sensibilització en aquest àmbit de molts professionals del món jurídic.

Conèixer les eines i les tècniques d’atenció i reparació

Les violències sexuals es poden donar en tots els àmbits: parella (sentit ampli), familiar, laboral, comunitari, simbòlic i institucional. Per tant, l'abordatge s'ha de fer sota l'òptica que es pugui produir en tots aquests àmbits, amb característiques que impacten tant en la percepció de la mena d'agressió com de la possibilitat de resposta reparadora per part de la dona víctima de la violència sexual. La majoria de vegades pensem en òptiques de parella o comunitàries.

És rellevant pensar on es produeixen les diverses manifestacions de violència sexual, però també ho és pensar en les conseqüències d'aquestes violències i, per tant, en què podem oferir per reparar-les.

En aquest apartat ens centrarem en les agressions sexuals (incloent-hi i no diferenciant la tipologia penal d'agressió sexual i abús sexual). Així ens trobem que l'agressió sexual és una forma especial d'atac violent, independentment si s'ha usat la força física o no, ja que es tracta d'una agressió altament estressant, que és viscuda per la víctima amb una por intensa a patir un greu mal físic o fins i tot la mort, a la qual s'afegeixen sensacions de vexació extrema, repugnància, ràbia, impotència i desesperança per la incapacitat d'escapar-se o d'evitar-la.

Per abordar les agressions sexuals, és important tenir en compte si hi ha sospita de submissió química. En aquests casos el relat que habitualment verbalitzen les víctimes és “no sé el que m'ha passat”, “a penes recordo res”. Sovint la víctima narra que estant en un ambient mancat de perill (restaurant, discoteca, casa de coneguts, etc.) i, després de consumir una beguda, en un curt període de temps, perd la consciència. Quan es desperta han passat diverses hores, no recorda el que ha passat, i fins i tot es troba en un lloc desconegut o diferent. Algunes víctimes poden no saber si han estat o no agredides sexualment.

Elements a tenir en compte:

  • La dona té sensació que li ha succeït alguna cosa però no recorda exactament què ha passat.
  • S'ha despertat nua o amb la roba desarreglada.
  • Ha trobat al seu cos fluids (semen, etc.) o objectes (preservatius, etc.).
  • Presenta lesions, o alteracions inexplicables, bucals, anals o genitals.
  • S'ha despertat amb un desconegut al costat o en un lloc estrany.

Les agressions sexuals provoquen danys a curt i llarg termini en el benestar físic, psíquic i social de la dona, i poden impedir o limitar l'acompliment personal, laboral i social, així com la capacitat de gaudir de les relacions socials i d'una vida sexual satisfactòria.

Malgrat que l'abordatge psicoterapèutic no s'ha de fer des de paràmetres terapèutics vinculats als símptomes a la reparació.

El model d'abordatge psicoterapèutic per a dones víctimes de violència sexual ens permetrà treballar amb la principal simptomatologia que esdevé del fet de ser víctima de violència sexual, per disminuir-la i idealment erradicar-la, per tendir al restabliment de l'estabilitat emocional i aconseguir que les víctimes es recuperin de l'esdeveniment traumàtic; sense oblidar que la simptomatologia traumàtica serà tant psicològica com fisiològica.

Ara bé, per arribar a un adequat i eficient model d'abordatge psicoterapèutic d'intervenció amb dones víctimes de violència sexual, cal, a més de conèixer-ne els símptomes, entendre les emocions, conductes i cognicions, així com el paper important que té el component social en la construcció subjectiva, i comprendre llavors l'experiència personal i la forma en què sorgeix l'afectació emocional.

És clar que l'enfocament del model serà psicosocial, ja que si bé hi ha diversos símptomes com a resultat de l'impacte de l'esdeveniment, la societat, la família i, per descomptat, la parella li afegeixen una càrrega ideològica peculiar, en què la víctima sembla resultar sempre la responsable i conseqüentment la culpable de l'agressió, justament pel conjunt de mites o components ideològics que envolten aquest tipus d'esdeveniments; culpa que serà un dels símptomes a combatre de manera prioritària.

Conèixer els protocols de seguretat i d’abordatge

3) contra les violències sexuals en entorns d'oci és fer constar que totes les violències sexuals cal erradicar-les i donar criteris operatius als professionals de la seguretat per establir les pautes d’actuació davant d’aquestes conductes infractores.

A banda dels fets que es denuncien, hi ha tota una sèrie de fets, alguns de la màxima gravetat, que en no denunciar-se se sostreuen de les conseqüències del sistema policial i judicial, i també hi ha uns altres fets, menys greus pel fet que no són constitutius de delicte, però no per això menys importants, que també queden impunes.

Les conductes que s’han de considerar infracció administrativa són:

  • Exhibicionisme obscè davant de persones adultes
  • Masturbació en espais públics o oberts davant de persones adultes
  • Seguiment obscè
  • Injúria sexual
  • Fer fotos de parts íntimes
  • Acorralament amb finalitat sexuals
  • Altres conductes que impliquin una vexació sexual.

En concret, el Protocol s’aplica:

  • Als il·lícits penals o administratius que sancionin conductes que atemptin contra la llibertat i la indemnitat sexual de les persones, amb independència que la persona afectada o la presumpta autora siguin un home o una dona.
  • A tots els establiments, entitats públiques o privades i persones que organitzin o promoguin activitats d’oci, i també a les empreses de seguretat i a les proveïdores de serveis de personal que s’adhereixin al Protocol mitjançant la signatura de convenis amb el Departament d’Interior.
  • A les persones que, en exercici de les funcions que contractualment o legalment tenen encomanades, presten els seus serveis en el si de les activitats d’oci, o intervenen un cop s’han produït incidents amb afectació a la seguretat, i totes elles, cadascuna dins el marc de les seves atribucions, poden incidir en la prevenció, la detecció o la resposta davant les violències sexuals.

El poden aplicar:

  • Els professionals de la seguretat als quals fa referència l’apartat 2.6 d’aquest Protocol.
  • Les persones titulars dels establiments públics o privats, les organitzadores i promotores de les activitats d’oci, així com els càrrecs electes i el personal tècnic dels ens locals que tinguin atribuïdes funcions en matèria d’organització i execució d’activitats d’oci i espectacles públics.
  • El personal al servei dels organitzadors o promotors públics o privats de les activitats d’oci, el personal auxiliar de serveis, el personal dels estands d’informació, acompanyament i/o atenció a les persones afectades (“punts lila”), etc.
  • Per a cadascuna d’aquestes categories de personal, el Protocol determina el que els resulti aplicable, ja sigui de naturalesa més operativa o més enfocat a aspectes de prevenció, formació i sensibilització en l’àmbit de les violències sexuals.

El Protocol estableix les actuacions operatives envers l’agressor, com han d’actuar els cossos de seguretat quan l’assetjament sexual no penal es produeixi i també quan es produeixin violències sexuals constitutives de delicte.

↑ Índex de la unitat



← Inici | Unitat 7.2 →

1) Adaptació del marc jurídic internacional, estatal i autonòmic de les violències sexuals (matrimonis forçats, mutilacions genitals femenines, tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual, assetjament i agressions sexuals).
Torna a munt