Saltar al contingut principal

Capacitació per a l’abordatge de les violències masclistes

Nombre de lectures: 0

← Unitat 7.1 | Unitat 7.3 →

Unitat 7.2 Violència contra els drets sexuals i reproductius


  • Autoria: Almudena Rodríguez García (L’Associació drets sexuals) 
  • Elaboració: 2019


Entendre els drets sexuals i reproductius com a drets humans

Els drets sexuals i reproductius (DSIR) són un conjunt de drets humans que garanteixen que les persones puguin viure en llibertat i sense violència. Suposen poder expressar i gaudir dels nostres cossos, les nostres sexualitats i els nostres desitjos i plaers lliures de tot tipus de violències i discriminacions. Alhora, ens garanteixen poder exercir i gaudir de la plena sobirania corporal, orientació sexual i identitat i expressió de gènere. El seu ple reconeixement contribueix a despatriarcalitzar les societats. La seva garantia real és un dels elements que ens permeten transitar a societats lliures de la cultura dels privilegis, perquè en el sistema heteropatriarcal i capitalista en què vivim uns pocs tenen privilegis sobre la gran majoria.

Els DSIR són essencials per a la garantia real dels drets humans de les dones i persones LGTBI+ i són la base del desenvolupament sostenible de les societats.

Els DSIR són drets humans reconeguts en acords i instruments internacionals de drets humans, com ara:

A més, hi ha a altres tractats internacionals de drets humans jurídicament vinculants, no específics de gènere, com són:

Els seus comitès de vigilància hi han incorporat la perspectiva de gènere i hi han introduït temes específics de reconeixement dels DSIR com a drets humans.

La vulneració dels DSIR és una de les causes més importants que obstaculitza l’empoderament de les dones i persones LGTBI+, manté i reprodueix la discriminació envers elles i les manté en posicions de subordinació i d’opressió en relació amb els homes heterosexuals. La manca del ple exercici dels DSIR fa que les dones i les persones LGTBI+ no hagin assolit encara la ciutadania plena.

El paradigma dels DSIR engloba els següents drets reconeguts en diferents instruments internacionals de drets humans:

  • Dret a la igualtat: viu i expressa la teva sexualitat com vulguis.
  • Dret a la participació: la diversitat sexual i de gènere es mou i va on vol.
  • Dret a la vida, la llibertat, la seguretat i la integritat corporal: el teu cos és teu.
  • Dret a la privacitat: la informació sobre la teva sexualitat és només teva.
  • Dret a la llibertat de pensament, opinió i expressió: expressa’t, organitza't i participa en accions i en moviments socials que reivindiquen els DSIR i les llibertats fonamentals.
  • Dret a la salut i als beneficis de l’avenç científic: reivindiquem l’accés a mètodes anticonceptius i a l’avortament segur per a totes les dones.
  • Dret a la informació i a l'educació: volem una educació sexual per viure una sexualitat satisfactòria.
  • Dret a l’autonomia i al reconeixement davant la llei: expressa la teva sexualitat com vulguis i reivindica-ho.
  • Dret a escollir casar-se o no i a formar i planificar una família: volem triar la forma de convivència que ens faci felices.
  • Dret al retiment de comptes i a la reparació del dany: si t’han fet o t’estan fent mal, tens dret a denunciar-ho i a rebre ajuda.

Alhora, des de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, entenem que els DSIR són un tema social i col·lectiu perquè no podem ni volem entendre’ls des d’una visió individualista que no inclogui la sexualitat com una construcció política, social i econòmica, i perquè, a més, els contextualitzem dins el sistema heteropatriarcal i capitalista.

Segons Miller, “la sexualitat és un element clau en la vida de les persones i per al seu desenvolupament, però a la vegada la sexualitat és una construcció política i pública a través de la qual s'assignen significats a les conductes sexuals i hom les jutja”, ja que es dota uns cossos de privilegis i d’altres, d’opressió, discriminació i violències.Alice Miller (2010), “Sexualidad y Derechos Humanos”, Consell Internacional de Polítiques de Drets Humans, Ginebra.

Els DSIR engloben tant drets humans individuals, civils i polítics, com drets econòmics, socials i culturals. Són drets que signifiquen “límits" al poder dels estats i a la vegada els obliguen a adoptar mesures per garantir-los. Sota el dret internacional dels drets humans, s'han consagrat tres tipus de deures als quals estan subjectes els estats: deure de respectar, deure de protegir i deure de realitzar el conjunt dels drets humans. Per tant, els estats tenen obligacions positives per garantir-los Giulia Tamayo (2001), “Bajo la piel. Derechos Sexuales, Derechos Reproductivos”, Centro de la Mujer Peruana Flora Tristan.

També engloben els drets a la participació, i el dret a afirmar els drets sexuals en públic i no només en privat: “Els qui formen part d'una societat necessiten contribuir a la generació dels significats que aquesta societat confereix a l'activitat sexual. Mitjançant la participació en la construcció de significats, que inclou l'exercici dels drets a la llibertat d'expressió, associació i reunió, els 'ciutadans' i les 'ciutadanes' -incloent-hi les persones marginades i els qui formen part de les minories- poden influir sobre les lleis i les polítiques i enriquir-les" (Miller, 2010).

Serà gracies al moviment feminista internacional i al moviment de persones LGTBI+ que els DSIR seran reconeguts com a drets humans inclosos en el sistema internacional i regional de protecció de drets humans.

La dècada dels anys noranta del segle passat, coneguda com la "dècada de les dones" a Nacions Unides, va representar l’origen del procés pel reconeixement dels DSIR com a part integrant del marc normatiu dels drets humans. El primer pas es va donar durant la Conferència Mundial de Drets Humans de Viena de l’any 1993 on, gràcies al treball del moviment feminista, es van reconèixer per primera vegada els drets de les dones com a drets humans. Un any més tard, durant la celebració de la Conferència Internacional de Població i Desenvolupament del Caire, s'hi van inclouran drets reproductius i drets de la salut sexual i reproductiva. En el marc de la IV Conferència Mundial sobre la Dona a Beijing (1995), va sorgir l’acord internacional que més avança en DSIR. Val a dir que tot i així, i a causa de la pressió dels estats més conservadors, en l’acord final, en el paràgraf 96, no va ser possible incloure l’expressió ”drets sexuals de les dones”, sinó que aquesta va ser canviada en les últimes negociacions per l’expressió “drets humans de les dones”. També ens ha de portar a una reflexió que en l’acord final es relacioni la sexualitat amb la responsabilitat i no amb el plaer.

Ara bé, els acords internacionals que més reconeixen els DSIR no són instruments jurídics, per tant no són d’obligat compliment per als estats. A més, presenten molts buits relacionats amb les sexualitats no heteronormatives i amb el dret al plaer, i són instruments que se centren molt a evitar el dany de les persones. De totes maneres, des de la dècada dels anys noranta, hi ha tractats internacionals de drets humans que sí que són d’obligat compliment, i els seus comitès de vigilància han anat incorporant en les seves recomanacions i observacions generals els DSIR per garantir-los.

Si els DSIR són, per tant, drets humans, comporta que els estats estan obligats a complir el concepte de deguda diligencia a través del qual han de respectar, protegir i complir els DSIR. També els obliga a prevenir, investigar i castigar els actes que afectin els drets reconeguts i estan obligats a establir mecanismes nacionals per aplicar-los i per assegurar l’existència de reparació enfront de les violacions d’aquests drets.

Posteriorment a l’aprovació del Pla d’Acció del Caire i de la Plataforma d’Acció de Beijing, s’han fet revisions cada cinc anys a través de les quals s’ha desenvolupat el contingut d’aquests drets. També alguns dels tractats internacionals de drets humans jurídicament vinculants han desplegat recomanacions sobre el contingut d’aquests drets, que sí que són d'obligat compliment per als estats signataris. A més, els comitès de vigilància dels tractats emeten informes sobre la seva situació en cada estat.

A 25 anys de l’aprovació del Pla d’Acció del Caire i de la Plataforma d’Acció de Beijing, els DSIR continuen sent drets molt fràgils i s'enfronten a contínues amenaces per part de fonamentalismes polítics, religiosos i econòmics. A més, el fet que siguin drets socials, econòmics i culturals fa que els estats estiguin obligats a fer actuacions per garantir-ne l’exercici real, però en un context econòmic de neoliberalisme, caracteritzat per polítiques austericides, no es fa possible garantir-los.

Algunes de les mancances són:

  • El dret a l’avortament està penalitzat en una gran part dels països del món.
  • A l’Estat espanyol està en inclòs en el Codi penal per a dones menors de 18 anys.
  • L’educació afectivosexual no és obligatòria a Catalunya.
  • Bona part dels anticonceptius no estan integrats en la cartera de serveis públics.
  • No existeix una política pública per erradicar les violències sexuals.
  • La llei de violència de gènere de l’Estat espanyol només s’adreça a la violència en l’àmbit de la parella o l'exparella.

↑ Índex de la unitat



← Unitat 7.1 | Unitat 7.3 →

Torna a munt