Saltar al contingut principal

Capacitació per a l’abordatge de les violències masclistes

Nombre de lectures: 0

← Inici | Unitat 8.2 →

Unitat 8.1 Identificació dels factors clau de la construcció del relat sobre les violències masclistes que fan els mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació com a transmissors de la violència masclista

Els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en la construcció de la nostra realitat. Entre les seves funcions hi ha la informació, la divulgació o el reforç d’opinions i, per tant, ens socialitzen; això és, ens proposen un gran repertori d’informacions, diferents punts de vista i diversos i variats models de vida (Alberdi i Matas, 2002). Cal tenir en compte, però, que les notícies no són la captació i la reproducció objectiva de la realitat, sinó una interpretació de les moltes possibles, per tant, la notícia és una construcció social de la realitat.

Els mitjans de comunicació, a través d’aquestes funcions, reprodueixen i reforcen l’ordre social i el model social en el qual s’inscriuen, que no és cap altre que la societat patriarcal, perquè els mitjans són veritables màquines simbòliques com a mecanismes de producció i reproducció ideològica (Varela, 2017, p. 116). Els mitjans de comunicació no només són transmissors de missatges, sinó que en gran mesura també en són els creadors, i el seu relat pot facilitar o no que la VM sigui entesa com el greu problema social que és. Hi ha un patriarcat mediàtic que se sosté sobre dos pilars, un espai de poder presencial i un espai de poder en el contingut (Bernal, 2019), és a dir, mitjans que estan dirigits majoritàriament per homes, i peces informatives que reprodueixen el relat masclista. Però, afortunadament, els mitjans de comunicació també tenen la capacitat de construir una realitat més justa i equitativa que incorpori la perspectiva de gènere i, per tant, que inclogui les dones i el seu punt de vista en les notícies (Castellò i Jiménez, 2018).

En aquest marc, cal aturar-se a pensar com es representen i es narren les VM en els mitjans de comunicació. La VM, com dèiem, és un greu problema social, i un problema social només existeix quan és reconegut per l’opinió pública; en aquest procés, els mitjans de comunicació tenen un paper determinant per trencar el silenci que, durant dècades, ha ocultat les VM (Bosch Fiol i Ferrer Pérez, 2000, com se cita en Alberdi i Matas, 2002). Els mitjans de comunicació no ens diuen què hem de pensar sobre allò que passa en el nostre entorn però sí sobre què pensar, debatre, etc. I és que, indubtablement, els mitjans de comunicació són referents socials de transmissió de valors i opinions, i tenen la capacitat d'influir en el comportament social, per tant, també tenen la capacitat d’influir en la nostra percepció sobre les VM.

Hi ha altres elements fonamentals en la construcció de la notícia que també tenen un impacte en la manera que aquesta és rebuda i entesa, com ara la visibilitat que s'atorga al tema o quin espai ocupa en l’agenda informativa, perquè això contribueix a fixar els temes en l’opinió pública. A més, els aspectes formals, com ara el llenguatge audiovisual, per exemple, quines imatges s’han utilitzat com a recurs, quins enquadraments s’han fet servir, quines músiques acompanyen la notícia, etc., en les peces informatives, poden contribuir a espectacular sobre determinats temes i a desvirtuar-los, en comptes de complir l’objectiu principal dels mitjans de comunicació que és informar (Pérez, 2018), i això és quelcom que trobem sovint en les notícies sobre VM.

La dimensió política i social de la VM és evident, per això introduir una vessant pedagògica quan es donen notícies sobre VM és fonamental, però per fer-ho hem de conèixer bé el fenomen i ser conscients dels seus vincles amb la cultura patriarcal, també present als mitjans de comunicació. Cal ser conscients, també, que el tractament correcte no es pot reduir només a un cas concret noticiable, sinó a la manera i el punt de vista des del qual els mitjans mostren i posicionen les dones. Aquest és un plantejament que implica eliminar els prejudicis de gènere i continguts estereotipats i canviar les fórmules rutinàries que es repeteixen en una gran part dels mitjans i que incideixen, en el pitjor dels casos, en la culpabilització de les dones i la justificació dels agressors, i, sovint, en la simplificació i la trivialització del complex cercle de la violència de gènere (Castelló i Gimeno, 2019, p. 10).

Representació de les violències masclistes a la televisió. L’evolució d’un relat. Del cas Ana Orantes a "La Manada" (1997-2016)

El tractament que han fet els mitjans de comunicació sobre les VM ha passat per diferents fases, i ha anat canviant en funció del nivell d’atenció que ha rebut aquest problema social, a quina audiència s'adreça i al lloc informatiu on se situa. L’espai i el tractament que ha rebut la VM també s’ha vist molt influenciat per una sèrie de successos que han estat esdeveniments mediàtics, fet que ha marcat un canvi qualitatiu en el tractament de les VM (Alberdi i Matas, 2002). Per això centrarem l’anàlisi entre dos casos, el del feminicidi de la senyora Ana Orantes i l’agressió sexual grupal de San Fermín, que tenen lloc amb 20 anys de diferència però que, atesa la rellevància social que tenen, esdevenen un punt de partida i final simbòlics per a l’anàlisi.

La VM, ja fos exercida en l’àmbit de la parella, en l’àmbit social o comunitari, en l’àmbit laboral o en el familiar, mai no era concebuda com un problema social. Aquestes notícies se situaven en les seccions de successos o de tribunals, i molts dels casos no eren mai objecte de titular. La violència exercida contra les dones no era entesa com a violència, i només apareixia subordinada a altres informacions, atès l'escàs valor que tenia com a notícia. D’acord amb Alberdi i Matas (2002), aquest tipus de successos es plantejaven com a vinculats a l’àmbit domèstic o privat, i només apareixen als diaris quan la gravetat dels fets era considerable o s’incloïa violència sexual exercida per estranys. A més, en el tractament predominava l’estereotip de crim passional per explicar els fets i es destacaven com a causes la gelosia, la ruptura de la parella o l’alcoholisme; és a dir, que els homes assetgen, agredeixen i maten per motius passionals o romàntics (Fagoaga, 1994).

Fins a mitjan anys vuitanta no es comencen a associar els assassinats i les agressions amb els maltractaments. Aquest canvi es va produir gràcies a la influència dels moviments feministes sobre els mitjans de comunicació, com és el cas del Grupo de Mujeres de Bausauri, que el 1983 va enviar un comunicat al diari El Correo fent palès que la VM era l'única causa de la mort que narraven en un dels seus articles. Per primera vegada, les associacions de dones van esdevenir una font fonamental per al periodisme, perquè eren les úniques expertes i perquè facilitaven l’accés a la informació sobre els casos (Alberdi i Matas, 2002, p. 252), i avui dia ho continuen sent.

El 1983 es van publicar a la premsa les primeres estadístiques sobre VM. Les administracions públiques es van veure pressionades per prendre mesures, i aquestes mesures es van convertir en notícia. Com a conseqüència, el diari El País va dedicar diverses editorials a analitzar les causes de la VM i a demanar mesures polítiques, legislatives i judicials per erradicar-la. A partir d’aquell moment, es pot considerar que la VM va passar de ser considerada una qüestió privada a ser objecte d'interès públic (Fagoaga, 1994). Durant la primera meitat dels anys noranta, les informacions sobre VM van entrar en les revistes i en els programes destinats al públic “femení” de gran difusió. Els programes televisius matinals o de sobretaula, les revistes “femenines” o els suplements dominicals dels diaris, es van convertir en el vehicle principal d’aquesta informació, que mai no va deixar de ser present en la secció de successos (Alberdi i Matas, 2002).

Més endavant trobem que, cada cop més, la VM ha passat de tractar-se a les pàgines de “societat” dels diaris de més difusió a aparèixer com una qüestió objecte de debat en la vida política. Cada cop se n’informa més profundament i es recorre més sovint a fonts oficials i expertes, tant policials com jurídiques i acadèmiques o col·lectius feministes (Instituto Asturiano de la Mujer, s.d.). Aquest tractament situa la VM com un problema social, que va més enllà del plantejament de “drama humà” que sempre té com a esdeveniment concret (Alberdi i Matas, 2002). En tota aquesta evolució ha estat fonamental el treball conjunt de les dones periodistes i els moviments feministes, que han treballat incansablement perquè les VM tinguin el reconeixement mediàtic i social necessari.

Malgrat que hi ha nombrosos casos que podrien ser objecte d’anàlisi, com dèiem, n’hem triat dos: el feminicidi d’Ana Orantes i l’agressió sexual grupal durant els Sanfermines del 2016, conegut com el cas de “La Manada”.

L’assassinat d’Ana Orantes el desembre de 1997, uns dies després de denunciar a la televisió la violència que rebia per part del seu marit, va esdevenir un punt d’inflexió. Aquest cas va ser àmpliament difós i, d’acord amb moltes professionals, va tenir un efecte quant al reconeixement de la VM com a realitat, i va enfrontar la societat espanyola al problema social. La notícia televisiva en què Ana Orantes denunciava l’agressor va servir de font informativa per documentar l’assassinat i multiplicar l’efecte “realitat” (Berganza, 2003). Ja no es tractava d’una dona anònima, sinó que havia sortit a la televisió i, en la mesura que havia estat representada socialment pels mitjans, existia molt més que qualsevol altra dona (Altés, 1998, com se cita a Alberdi i Matas, 2002).

Malgrat que per a moltes professionals el cas del feminicidi d’Ana Orantes es considera com la primera mostra de VM en l’agenda informativa dels mitjans de comunicació, el tractament de la notícia no complia els requisits necessaris per informar correctament sobre un feminicidi i, malgrat els avenços, això continua sent una constant avui dia.

Vint anys després del feminicidi d’Ana Orantes, l’agressió sexual grupal denominada com “La Manada”, comesa per cinc homes durant els Sanfermines de l’any 2016, va ocupar un lloc central als mitjans de comunicació. Aquest cas esdevé també paradigmàtic en la construcció del relat dels mitjans de comunicació sobre la VM i, més concretament, sobre la violència sexual. Tal com assenyala Barjola (2018), el tractament informatiu fa palès que el relat construït pels mitjans de comunicació va reproduir la idea del “terror sexual”, utilitzat com a forma de responsabilitzar les dones de les violències patides.

El discurs del terror sexual és el que normalitza la cultura de la dominació i la idea segons la qual els homes són per naturalesa potencials agressors, és a dir, amb caràcter instintiu i, per tant incontrolable. D’aquesta manera recau exclusivament en les dones la responsabilitat d’evitar l’agressió, a través, per exemple, de la limitació de les seves llibertats per evitar situacions considerades de risc. Aquest relat del terror forma part d’un corpus moral funcional de l’aspiració masclista de controlar la conducta de les dones (Barjola, 2018).

Les narracions, les representacions i els discursos que han acompanyat el relat del cas de “La Manada” evidencien que, malgrat el canvi en el tractament informatiu de les notícies d’agressions i feminicidis, encara estem lluny de trobar als mitjans un relat just i ètic. Els relats sobre violència sexual funcionen de manera alliçonadora i sancionen socialment el comportament i l'actitud de les dones. No hem d’oblidar que els mitjans tenen la capacitat de reforçar aquestes idees amb el seu relat i de situar una persona en un estatus o rol o en d'altres segons el gènere. Es construeix un imaginari paternalista que, en aquest cas mitjançant el terror, responsabilitza i alhora infantilitza les dones, les exposa com criatures-objectes que requereixen tutela, i s'han de fer càrrec de la pretesa naturalesa irrefrenable del desig sexual i de l’agressivitat masculina i protegir-se'n (Barjola, 2018).

És important aprofundir en l’anàlisi d'aquesta narrativa, ja que cada agressió sexual és una manera de qüestionar el comportament de les dones (Pérez, 2018). Finalment, cal constatar que, malgrat tots els esforços, en el discurs hegemònic el focus continua centrat en determinats aspectes com, per exemple, l’enorme quantitat de dones assassinades i agredides i no tant en l’enorme quantitat d’homes assassins i agressors. La pregunta en el relat hegemònic hauria de ser: què els passa, als homes, que assassinen i agredeixen dones? (Castelló i Gimeno, 2018).

El titulars de la premsa escrita: "Una dona mor…" No morim, ens maten

Les dones no moren ni apareixen mortes perquè sí. Malgrat això, trobem a la premsa infinitat de titulars com aquests: “Una dona apareix morta…” o “Una dona mor…”. Aquestes són expressions que desvien l’atenció del subjecte de l’acció (l’agressor), i la posen en la dona assassinada, per tant oculten la veritable causa de la mort: la VM i l’agressor.

Tal com assenyalen Castelló i Gimeno (2018): “Hi ha un subjecte de l’acció de la violència de gènere que és l’home masclista assassí.” Les periodistes proposen destacar que un home ha assassinat, i que aquesta sigui la informació que transcendeixi del titular i s’instal·li en l’imaginari de la societat, perquè s’identifiqui qui en té la responsabilitat. La fórmula proposada per les periodistes és senzilla: “subjecte + verb + predicat”, és a dir, “homes assassinen dones”.

Hi ha determinats falsos mites sobre la VM que estan molt arrelats socialment, i molts dels titulars que trobem a la premsa naturalitzen aquests mites. Els més habituals acostumen a responsabilitzar les dones de l’agressió, fruit del desconeixement del cicle de la VM, així com de les dificultats de tot tipus que les dones troben per trencar-lo, per exemple: “Asesinada a puñaladas por su marido un día después de pedir ayuda para divorciarse” (El Mundo, 11 d’abril del 2018). Seria més correcte dir: "Un hombre asesina a puñaladas a su mujer en un acto de violencia machista" (Pérez, 2018).

D’acord amb l’últim informe de l’ADPC (2019), que analitza totes les notícies relacionades amb VM dels sis principals diaris de l’Estat, només el 21% de les vegades en què el subjecte de l’acció és l’autor, aquest es presenta com a subjecte el·líptic. No mostrar qui és el responsable de les agressions i dels feminicidis contribueix a desdibuixar la responsabilitat dels fets. El mateix estudi mostra com gairebé en un de cada quatre titulars (24,2%) el subjecte de l’acció és la dona, que en més de la meitat dels casos se cita com a dona, però també com a víctima, assassinada o morta, en algun cas amb el nom propi o fent al·lusió a la seva edat, i destaquen la condició de mare quan en els mateixos fets l'agressor també va matar als seus fills menors, o remarquen que era veïna d'una localitat en concret (Carrasco et al., 2019).

De la mateixa manera, amb titulars com aquest es responsabilitza les dones de l’agressió i fan pensar erròniament que la VM és quelcom que les dones poden evitar si s’adopten determinats comportaments (els que conformen l’estereotip de feminitat) o se n’eviten d’altres (els que trenquen amb l’estereotip). “Las mochileras asesinadas brutalmente en Ecuador eran dos pero viajaban solas” (La Voz de Galicia, 4 de març de 2016).

D’aquesta manera s’obvia que la VM és l’expressió més ferotge del patriarcat, i que viatjar acompanyada d’una altra dona no és anar sola, que viatjar no significa posar-se en risc.

Cal destacar també el tractament informatiu que rep la violència sexual. Té una importància vital que els mitjans parlin amb propietat i no rebaixin la gravetat dels delictes amb un vocabulari que contribueixi, en conseqüència, a desinformar (Bernal, 2019), per exemple:"Pillado hombre de treinta y cuatro años manteniendo una relación con una niña de doce", Diari de Tarragona, 24 de maig de 2018).

Aquesta mena de tractament informatiu té un impacte sobre totes les dones. Tal com explica Barjola (2018), una agressió sexual no constitueix una agressió contra una dona en concret, sinó que té un impacte sobre totes les dones, ja que es tradueix en un terror sexual que arrela en l’imaginari de tota la societat, però sobretot en el de les dones.

Titulars com aquests de ben segur contribueixen a una autocensura física i psicològica en les dones, i es converteixen en un instrument que facilita la interiorització dels mandats de gènere que obliguen les dones a autolimitar-se en l’exercici de les seves llibertats (Velázquez, 2003); és a dir, hi ha una internalització d’aquestes situacions i, com a conseqüència, l’autocensura i l'autolimitació d’algunes llibertats, com ara ser a l’espai públic a determinades hores, en determinats espais o portar una determinada roba. Així doncs, el terror sexual es converteix en una estratègia de dominació patriarcal.

Finalment, amb la legitimació social de les demandes dels moviments feministes apareix una paradoxa. D'una banda, les dones consoliden drets i socialment s’absorbeixen les reivindicacions dels moviments de dones però, de l’altra, els discursos que difonen els mitjans de comunicació continuen posant fre a l’exercici d'aquests drets i reforçant el patriarcat. L’aplicació de la perspectiva feminista a l’hora d’informar sobre agressions contra les dones, i també amb caràcter general, és una peça clau per aconseguir el canvi social (Castelló i Gimeno, 2019).

↑ Índex de la unitat



← Inici | Unitat 8.2 →

Torna a munt