La Sentència del Tribunal Suprem d’11 de desembre de 2025 (STS 1620/2025) constitueix un pronunciament rellevant sobre l’aplicació del principi de prohibició de l’enriquiment injust en la contractació pública, especialment en els casos en què s’executen prestacions fora del contracte amb el coneixement o el consentiment de l’Administració.
La resolució reafirma que aquest principi pot operar com a mecanisme corrector en situacions de contractació irregular, però alhora fixa una doctrina clara sobre l’abast econòmic de la indemnització que pot reclamar el contractista.
En particular, el Tribunal Suprem estableix que, en aquests supòsits, la indemnització només pot incloure els costos efectius de les prestacions executades, i no pot incorporar conceptes propis de la contractació administrativa regular, com ara les despeses generals o el benefici industrial.
Breu context del litigi
El cas analitzat té origen en una reclamació d’un contractista que havia executat determinades prestacions no previstes en el contracte administratiu inicial. Aquestes actuacions no van ser objecte d’una modificació contractual formal, però es van dur a terme amb coneixement dels tècnics de l’Administració i sense oposició durant l'execució.
Els tribunals d’instància van considerar aplicable la doctrina de l’enriquiment injust i van reconèixer el dret del contractista a percebre una indemnització que incloïa tant els costos de les obres com les despeses generals i el benefici industrial.
El Tribunal Suprem confirma l’aplicació del principi d’enriquiment injust, però corregeix el càlcul de la indemnització, i la limita als costos efectivament suportats.
L’enriquiment injust en l’àmbit de la contractació pública
La Sentència remarca que el principi de prohibició de l’enriquiment injust és un principi general del dret que permet corregir situacions de desequilibri patrimonial quan una part obté un benefici a costa d’una altra.
En l’àmbit de la contractació pública, aquest principi es pot aplicar quan:
- s’han executat prestacions sense cobertura contractual,
- l’Administració n’ha obtingut un benefici, i
- el contractista ha suportat el cost d’aquestes prestacions.
Tanmateix, el Tribunal Suprem insisteix que es tracta d’un mecanisme excepcional, que no pot utilitzar-se per substituir les regles de la contractació pública ni per legitimar modificacions ni pròrrogues dels contractes.
La contractació administrativa està sotmesa a principis com la transparència, la publicitat i la lliure concurrència, de manera que la seva alteració fora dels procediments legalment establerts pot afectar l’interès general.
Requisits per a l’aplicació del principi
La jurisprudència exigeix la concurrència de diversos requisits perquè es pugui apreciar l’enriquiment injust. A més de les tres comentades en el punt anterior, el Tribunal exigeix una condició addicional: les prestacions no poden ser fruit d’una iniciativa unilateral del contractista ni d’una actuació fraudulenta.
Per contra, han de derivar de circumstàncies imputables a l’Administració les quals hagin generat en el contractista la convicció raonable que havia de col·laborar en l’execució d’aquelles prestacions.
En aquest sentit, el Tribunal destaca que el consentiment de l’Administració pot ser tàcit, com quan les prestacions s’executen amb el seu coneixement i sense cap objecció durant l'execució o la recepció d'aquestes.
La naturalesa restitutiva de la indemnització
La qüestió central que resol la Sentència és la relativa a l’abast de la indemnització.
Els tribunals d’instància havien entès que la compensació havia d’incloure tots els conceptes que habitualment formen part de la remuneració d’un contracte administratiu, incloent-hi les despeses generals i el benefici industrial.
El Tribunal Suprem, però, rebutja aquesta interpretació. Segons la Sentència, la indemnització derivada del principi d’enriquiment injust no té naturalesa contractual ni plenament resparadora, sinó restitutiva. La finalitat és simplement evitar que l’Administració obtingui un benefici patrimonial.
Això implica que la compensació ha de limitar-se a restablir l’equilibri patrimonial entre les parts, però no pot reproduir els efectes econòmics que tindria l’execució d’un contracte vàlid.
Exclusió de despeses generals i benefici industrial
Per això, el Tribunal Suprem conclou que la indemnització només pot incloure els costos efectivament suportats pel contractista en l’execució de les prestacions.
Per tant, en queden exclosos:
- Les despeses generals
- El benefici industrial.
Admetre’ls en supòsits de prestacions executades sense cobertura contractual podria incentivar, segons el Tribunal, l'execució d’actuacions fora del contracte, que convertiria els reconeixements extrajudicials de crèdit en uns procediments més dins de la corporació, cosa que debilitaria el sistema propi de la contractació pública.
Es pot estendre aquesta doctrina a contractes de serveis o subministraments?
Una qüestió interessant que es planteja a partir d’aquesta Sentència és si la doctrina fixada pel Tribunal Suprem —formulada en relació amb un contracte d’obres— es pot estendre també a altres tipus de contractes del sector públic, com els de serveis o de subministraments.
Malgrat que el cas resolt es refereix a obres, la doctrina jurisprudencial és potencialment aplicable a qualsevol contracte públic en què s’hagin executat prestacions sense cobertura contractual formal però amb acceptació, expressa o tàcita, per part de l’Administració.
Aquesta extensió es justifica perquè el principi d’enriquiment injust no depèn del tipus contractual, sinó de l’existència d’un desplaçament patrimonial sense causa jurídica.
De fet, la jurisprudència ja havia admès anteriorment l’aplicació d’aquest principi en casos de serveis prestats sense contracte o amb contractació irregular, sempre que concorrin els requisits clàssics de l’enriquiment injust i no hi hagi mala fe del contractista.
Si s’accepta aquesta extensió, també s'hauria d’aplicar el mateix criteri restrictiu fixat per la Sentència: la indemnització haurà de limitar-se als costos efectivament suportats, sense incloure conceptes propis d’un contracte vàlidament formalitzat.
Cal tenir en compte, a més, que en els contractes de serveis i de subministraments el benefici industrial i les despeses generals no acostumen a aparèixer desglossats en els pressupostos amb el mateix grau de detall que en els contractes d’obres, de manera que, en la pràctica, l’aplicació del criteri fixat per la Sentència pot plantejar determinades dificultats a l’hora de delimitar quins costos són efectivament indemnitzables.
Conclusions
La STS d'11 de desembre de 2025 aporta una clarificació important sobre el paper del principi d’enriquiment injust en la contractació pública.
D’una banda, confirma que l’Administració no pot beneficiar-se de prestacions executades amb el seu coneixement sense compensar el contractista, però estableix un límit clar: la compensació no pot reproduir els efectes econòmics d’un contracte administratiu vàlid.
La doctrina fixada pel Tribunal Suprem reforça així el caràcter excepcional de l’enriquiment injust com a mecanisme corrector, alhora que preserva els principis estructurals que regeixen la contractació pública.
