La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de 14 d’abril de 2026, dictada en l’assumpte C-418/24, Obadal, no hauria de sorprendre a ningú que hagi seguit l’evolució de la jurisprudència europea sobre l’abús de la temporalitat en el sector públic.
El pronunciament no inaugura pròpiament una doctrina nova, sinó que precisa, ordena i concreta amb més intensitat una línia jurisprudencial ja coneguda: les mesures nacionals destinades a prevenir i sancionar la utilització abusiva de successives relacions temporals són insuficients perquè no resulten efectives, proporcionades i dissuasives. La novetat de la sentència Obadal és que projecta la seva valoració sobre les principals solucions legals i jurisprudencials vigents en l’ordenament espanyol, plantejades per la Sala Social del Tribunal Suprem, i en qüestiona la suficiència per sancionar realment l’abús i eliminar-ne les conseqüències.
En efecte, la sentència no proclama la fixesa automàtica com a solució universal a l’abús de temporalitat, però desautoritza la figura jurisprudencial de l’indefinit no fix, les indemnitzacions taxades, els processos d’estabilització oberts a persones que no han patit l’abús i el règim genèric de responsabilitat de les administracions públiques. El criteri del TJUE és clar: totes aquestes mesures no poden considerar-se adequades perquè no permeten sancionar efectivament l’abús ni eliminar les conseqüències de l’incompliment del dret de la Unió.
El dret espanyol, per tant, no disposa formalment de cap resposta efectiva, proporcionada i dissuasiva davant la temporalitat abusiva, d’acord amb la clàusula 5 de l’Acord marc annex a la Directiva 1999/70/CE. Des d’aquesta perspectiva, no n’hi ha prou de mantenir temporalment el treballador fins a la cobertura reglada de la plaça, convocar processos selectius o reconèixer indemnitzacions ordinàries.
La finalitat d’aquest apunt és analitzar l’estat de la qüestió després de la sentència Obadal, tenint en compte que el Tribunal Suprem ja ha començat a fixar posició tant en l’ordre social com en el contenciós administratiu.
D’una banda, s’exposarà la resposta de la Sala Social, que ha rebutjat la conversió automàtica en personal laboral fix com a conseqüència directa de l’abús, però ha admès una indemnització ajustada als criteris del TJUE, la remissió a la Inspecció de Treball i, en determinats supòsits, la fixesa quan la persona ja havia superat un procés selectiu d’accés a personal fix.
De l’altra, s’analitza la posició de la Sala Contenciosa Administrativa, que, segons manifesta, no considera que la sentència Obadal obligui a rectificar la seva doctrina sobre l’abús de la interinitat funcionarial.
A partir d’aquest doble pronunciament judicial, l’apunt vol identificar i valorar les alternatives de què disposa el legislador estatal per posar fi a aquesta llarga agonia jurídica i dotar el sistema d’una resposta efectiva, proporcionada i dissuasiva davant l’ús abusiu de la temporalitat en el sector públic.
La sentència del TJUE (Obadal): continuïtat jurisprudencial i concreció de les mesures de prevenció i sanció que s’han de considerar insuficients
La Sentència del TJUE de 14 d’abril de 2026, assumpte C-418/24, Obadal, s’inscriu en una línia jurisprudencial ja coneguda sobre la clàusula 5 de l’Acord marc annex a la Directiva 1999/70/CE. No es tracta, per tant, d’un pronunciament inesperat ni d’un gir radical en la doctrina europea, sinó d’una resolució que concreta amb més intensitat el judici d’adequació de les mesures internes adoptades per l’ordenament espanyol davant l’ús abusiu de relacions temporals successives en el sector públic. És important perquè el TJUE no es limita a recordar l’exigència general de mesures efectives, proporcionades i dissuasives, sinó que projecta aquest estàndard sobre les solucions legals i jurisprudencials que Espanya ha utilitzat per reconduir aquestes situacions.
El punt de partida es que el TJUE no imposa, en situacions d’abús, una conversió automàtica en personal fix. El TJUE no substitueix el legislador estatal ni el jutge nacional en la determinació concreta de la mesura aplicable. El Tribunal reitera que la clau és que la mesura nacional escollida ha de prevenir l’abús, sancionar-lo quan ja s’ha produït i eliminar-ne les conseqüències. A partir d’aquí, la sentència qüestiona les respostes del model espanyol.
La primera és la figura de l’indefinit no fix. Aquesta categoria havia funcionat com una solució jurisprudencial a la temporalitat irregular en l’ocupació pública laboral, però el TJUE la considera insuficient perquè manté el treballador en una situació materialment temporal i dependent de la futura cobertura reglada de la plaça. Per tant, aquesta solució no elimina la precarietat derivada de l’abús ni garanteix l’estabilitat en l’ocupació, que és un element essencial de la protecció que persegueix l’Acord marc.
La segona mesura qüestionada són les indemnitzacions taxades amb límits màxims. El TJUE no descarta que la reparació econòmica pugui ser una resposta admissible davant l’abús, però exigeix que sigui adequada, efectiva i, si escau, íntegra. Això obliga a tenir en compte les circumstàncies del cas, la durada acumulada de les relacions temporals, el nombre de contractes, la naturalesa de les funcions desenvolupades, les eventuals pèrdues econòmiques i la situació d’incertesa suportada per la persona afectada. En conseqüència, una indemnització sotmesa a topalls pot convertir-se en una compensació insuficient i, sobretot, en una mesura poc dissuasiva per a l’administració incomplidora.
La tercera situació afectada són els processos d’estabilització. La sentència no nega que aquests processos puguin tenir una funció legítima d’ordenació de l’ocupació pública, però rebutja que, per si sols, constitueixin una resposta suficient a l’abús. La raó és clara: si el procés s’obre indistintament a persones que han patit l’abús i a persones que no l’han patit, i si la valoració de l’experiència no es reserva específicament a les víctimes de la temporalitat abusiva, difícilment pot sostenir-se que aquesta mesura sancioni la conducta irregular de l’Administració o repari la persona afectada. Estabilitzar places no equival necessàriament a reparar abusos.
Finalment, la sentència Obadal també qüestiona el règim de responsabilitat administrativa quan aquest es formula en termes genèrics, abstractes o de difícil aplicació pràctica. El TJUE no exclou que la responsabilitat de l’Administració pugui formar part del sistema de resposta davant l’abús, però exigeix que sigui real, previsible i efectivament exigible. Una previsió merament programàtica, sense conseqüències concretes per a l’organització ni per als responsables de la utilització irregular de la temporalitat, no té prou capacitat preventiva ni sancionadora.
La resposta al personal laboral en situació d'abús de la Sala Social del Tribunal Suprem després de la sentència Obadal
La primera reacció rellevant del Tribunal Suprem després de la sentència Obadal prové de la Sala Social del Tribunal Suprem. La Sentència del Ple, d’11 de maig de 2026, fixa criteri sobre la contractació temporal abusiva del personal laboral al servei de les administracions públiques.
La Sala parteix de la doctrina Obadal i assumeix que l’abús en la contractació temporal no pot quedar sense conseqüència jurídica. Ara bé, rebutja que aquesta conseqüència hagi de ser, com a regla general, la conversió automàtica del personal laboral temporal en personal laboral fix. El raonament ja és conegut: l’accés a l’ocupació pública ha de respectar els principis d’igualtat, mèrit i capacitat, i una declaració general de fixesa respecte de qui no ha superat un procediment selectiu d’accés a la condició de personal fix vulnera tant la Constitució com l’Estatut bàsic de l’empleat públic.
La Sala Social no accepta que l’abús comporti sempre la fixesa i desmunta la tradicional resposta jurisprudencial de l’indefinit no fix, perquè la sentència Obadal ha posat en qüestió aquesta figura quan funciona com a solució davant la temporalitat abusiva. Recordem que la figura de l’indefinit no fix manté el treballador en una situació materialment temporal i no elimina la precarietat derivada de l’abús.
La resposta que formula la Sala Social és, per tant, una solució intermèdia. Quan no sigui possible declarar la fixesa, la reacció adequada té una doble via: d’una banda, una indemnització específica pel dany derivat de l’abús en la temporalitat; de l’altra, l’activació del procediment sancionador davant la Inspecció de Treball i Seguretat Social. Aquesta indemnització no s’identifica amb les indemnitzacions ordinàries per extinció del contracte —ni amb la de l’article 49.1.c de l'Estatut dels treballadors, ni amb la de l’acomiadament objectiu, ni amb la de l’acomiadament improcedent—, perquè compensa la situació de precarietat abusiva patida pel treballador. Per això, pot ser una indemnització independent i, si escau, addicional a la indemnització extintiva que correspongui. La Sala parteix dels criteris de la sentència Obadal: cal atendre la naturalesa de les funcions desenvolupades, el nombre i la durada acumulada dels contractes, els avantatges econòmics que la persona hauria pogut reclamar si no hi hagués hagut abús i el perjudici derivat de la situació d’incertesa. Ara bé, el Tribunal Suprem afegeix una concreció rellevant: la reparació ha d’incloure tant els danys materials, que han de ser acreditats, com els danys morals, respecte dels quals admet una quantificació orientativa vinculada al règim sancionador de la Llei d'Infraccions i Sancions de l'ordre social (LISOS). En particular, la sentència situa aquesta referència en els articles 7.2 i 40.1 de la LISOS, amb una forquilla orientativa d’entre 1.000 i 10.000 euros per treballador, sens perjudici que, si s’acredita un perjudici superior, la indemnització hagi de reparar íntegrament el dany. D’aquesta manera, la Sala Social intenta construir una resposta múltiple —reparadora i sancionadora— que no es limiti a compensar formalment la persona afectada, sinó que introdueixi també un efecte dissuasiu sobre l’administració incomplidora.
La segona mesura és la remissió de testimoni de la sentència a la Inspecció de Treball i Seguretat Social perquè iniciï el procediment sancionador corresponent. S’introdueix una dimensió que fins ara havia tingut poca efectivitat pràctica: la sanció de la conducta administrativa abusiva. La Sala Social sembla que entén que la reparació individual de la persona afectada no és suficient si no va acompanyada d’una resposta sancionadora davant l’actuació irregular de l’Administració. En aquest punt, la doctrina de la Sala intenta donar compliment al caràcter dissuasiu que exigeix la clàusula 5 de l’Acord marc. S’ha de tenir en compte que la Inspecció de Treball no sanciona directament l’Administració pública en els mateixos termes que sanciona un empresari privat. En l’àmbit públic, la seva actuació presenta límits específics i, en determinats sectors, es canalitza més aviat mitjançant requeriments, mesures correctores o l’activació dels òrgans competents, no necessàriament mitjançant una multa administrativa ordinària.
La principal novetat de la sentència del Tribunal Suprem és l’excepció admesa sobre la declaració de fixesa. Quan el treballador hagi participat en un procés selectiu per a personal fix, hagi superat les proves i no hagi obtingut plaça únicament perquè el nombre d’aspirants aprovats era superior al nombre de places convocades, l'existència posterior d’un abús de temporalitat permet declarar la relació laboral fixa. En aquest supòsit, la conversió no seria contra legem, perquè la persona ja ha acreditat mèrit i capacitat en un procediment competitiu d’accés a l’ocupació pública. Aquesta excepció és especialment significativa perquè permet a la Sala Social construir una resposta compatible, alhora, amb la doctrina Obadal i amb el model constitucional d’accés a l’ocupació pública. La fixesa no funciona com a sanció general i automàtica, sinó com a conseqüència possible en un supòsit qualificat: quan el treballador ja havia superat el filtre constitucionalment exigible i, malgrat això, l’Administració ha recorregut posteriorment a contractes temporals de manera abusiva.
La solució de la Sala Social del TS no tanca tots els problemes. Resten obertes qüestions com la manera en què es concretarà la indemnització en cada cas; si els jutjats i tribunals aplicaran criteris homogenis; quin efecte real tindrà la remissió a la Inspecció de Treball, i si aquesta combinació de mesures serà prou dissuasiva per evitar que les administracions continuïn utilitzant la temporalitat per cobrir necessitats estructurals.
La resposta als funcionaris en situació d'abús de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem després de la sentència Obadal
La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem ha reaccionat a la sentència Obadal d’una manera substancialment diferent de la Sala Social. L’ATS 4204/2026, de 29 d’abril, no resol el fons del debat sobre l’abús de la interinitat funcionarial, perquè formalment es pronuncia sobre un recurs de queixa. Ara bé, malgrat aquesta naturalesa processal, la interlocutòria té una clara transcendència material: la Sala Tercera considera que ni la STJUE de 13 de juny de 2024 ni la posterior STJUE (Obadal), de 14 d’abril de 2026, obliguen a rectificar la seva doctrina consolidada sobre la resposta a l’abús de la temporalitat en l’ocupació pública interina.
El cas parteix d’un recurs de queixa interposat per un empleat públic interí contra la decisió d’un tribunal superior de justícia que intentava sostenir que el marc jurídic havia canviat arran de la jurisprudència europea recent, especialment amb la sentència Obadal, i que això justificava reobrir el debat cassacional.
La Sala Tercera rebutja aquesta lectura. Pel que fa específicament a la sentència Obadal, l’ATS és especialment rellevant perquè afirma que de la STJUE no es dedueix la necessitat de rectificar la jurisprudència de la Sala Tercera. Per al Tribunal Suprem, la sentència Obadal no constitueix un punt d’inflexió en matèria d’interinitat funcionarial, sinó una continuació de la doctrina europea anterior. Per això, no interpreta la sentència com un mandat de fixesa, ni com una exigència d’indemnització automàtica, ni com una obligació de revisar en bloc el règim jurisprudencial aplicable als funcionaris interins.
La conseqüència pràctica és clara: la mera invocació de la sentència Obadal no serà suficient per obrir la cassació contenciosa administrativa en matèria d’abús de la interinitat. A partir d’aquesta interlocutòria, qui pretengui accedir a la cassació haurà de construir un argument molt més precís. No n’hi haurà prou d'afirmar que hi ha hagut abús, que no hi ha reparació suficient o que el TJUE ha dictat una nova sentència. Caldrà identificar quin element concret de la sentència Obadal introdueix una novetat real, per què aquest element no havia estat ja valorat per la jurisprudència anterior de la Sala Tercera i en quin punt la solució interna vulnera les exigències europees d’efectivitat, proporcionalitat i dissuasió.
Aquesta posició té una explicació institucional evident. La Sala Tercera vol evitar que la sentència Obadal es converteixi en una clau automàtica per reobrir massivament recursos de cassació en matèria d’interinitat. Des d’aquesta perspectiva, la interlocutòria funciona com una resolució de contenció processal. El missatge és que la jurisprudència contenciosa administrativa continua vigent i que la nova sentència europea no altera, per si sola, la doctrina interna.
Ara bé, aquesta conclusió és discutible des d’un punt de vista material. La sentència Obadal no imposa necessàriament la conversió dels funcionaris interins en funcionaris de carrera, però sí que reforça l’exigència que l’abús tingui una conseqüència jurídica real. Per això, la qüestió de fons continua oberta: el manteniment de l’interí en el lloc fins a la cobertura reglamentària de la plaça pot ser una tècnica d’ordenació del sistema, però no és evident que sigui, per si sola, una mesura sancionadora i reparadora suficient davant l’ús abusiu de la temporalitat.
La principal feblesa de la interlocutòria del TS és que no fa una comparació detallada entre la doctrina Obadal i la doctrina de la Sala Tercera. Es limita a afirmar que no hi ha raons per rectificar, però no examina amb profunditat si la sentència europea ha intensificat el control sobre l’efectivitat real de les mesures nacionals. La Sala Tercera tracta la sentència Obadal com una continuació de la jurisprudència anterior, però no analitza si aquesta continuïtat formal comporta també una continuïtat material de les conseqüències jurídiques exigibles.
En definitiva, la Sala Contenciosa Administrativa no ha assumit la sentència Obadal com una invitació a modificar la seva doctrina sobre els funcionaris interins. Ha optat per una posició de continuïtat i de tancament processal. Aquesta opció redueix l’efecte immediat de la doctrina Obadal en l’ordre contenciós administratiu, però no elimina el problema de fons: si el dret de la Unió exigeix mesures efectives, proporcionades i dissuasives, el sistema espanyol haurà d’explicar millor quina conseqüència real té, en l’àmbit funcionarial, l’ús abusiu de la interinitat. Aquesta resposta, probablement, no pot quedar confiada només a la jurisprudència, sinó que reclama una intervenció clara del legislador estatal.
El paper esperat del legislador estatal
Recentment s’ha emès el dictamen motivat de la Comissió Europea de 29 d’abril de 2026 en el procediment d’infracció INFR(2014)4334, en el qual es considera que Espanya no ofereix prou protecció contra l’ús abusiu de contractes temporals successius en el sector públic i dona dos mesos per adoptar mesures.
De tot el que s’ha comentat, podem concloure que la solució definitiva no pot provenir només dels tribunals, amb més motiu quan les solucions aportades per la jurisdicció social i la contenciosa van per camins diferents. És necessària una reforma legislativa que estableixi mesures preventives, sancionadores i dissuasives, i aquesta reforma hauria de regular expressament quan concorre una situació abusiva, quina indemnització ha de correspondre, quines responsabilitats s’han d'activar i com s’evita que l’Administració continuï utilitzant la temporalitat com a eina estructural.
Hi ha terceres vies, com la figura del personal funcionari o laboral fix a extingir, que s'han incorporat com esmenes a la llei de la funció pública de l'Administració general de l'Estat, però que presenta una utilitat limitada com a resposta estructural a l’abús de temporalitat i genera nous problemes (com el cas dels anomenats "fixos encapsulats", figura jurisprudencial que deriva de la internalització de serveis). Si es reconeix a aquesta figura un estatut substancialment idèntic al del personal fix, la distinció és més nominal que real; si, per contra, li imposen restriccions en matèria de carrera, mobilitat, promoció o drets professionals, la figura corre el risc de reproduir una situació potencialment discriminatòria. Per això, més que aclarir el problema, la creació d'aquesta figura estranya generaria una nova litigiositat sobre l’abast dels drets del personal estabilitzat.
Per tant, la primera tasca del legislador hauria de ser definir de manera clara quan hi ha abús de temporalitat en el sector públic. No n’hi ha prou de remetre de manera genèrica a la durada excessiva dels nomenaments o contractes. Aquesta regulació també hauria de concretar les conseqüències jurídiques de l’abús, és a dir, cal determinar quina reparació correspon a la persona afectada, quin règim sancionador s’activa, quina responsabilitat assumeix l’administració ocupadora i quines conseqüències poden derivar-se per als òrgans gestors que han mantingut o tolerat la situació abusiva.
La indemnització és una de les peces centrals de la futura reforma, però no pot quedar reduïda als esquemes ordinaris de 20 o 33 dies per any amb els topalls tradicionals. El TJUE exigeix una reparació adequada al perjudici causat, que obliga a configurar una indemnització específica per l’abús, diferent de la indemnització que, si escau, pugui correspondre per l’extinció de la relació.
Aquesta indemnització hauria de tenir en compte la durada de l’abús, el nombre de contractes o nomenaments, la naturalesa estructural de les funcions desenvolupades, la pèrdua d’oportunitats, la situació d’incertesa suportada i els danys materials o morals acreditats. En l’àmbit laboral, la Sala Social ja sembla orientar-se cap a una indemnització construïda d’acord amb els criteris de la sentència Obadal i amb una possible referència al règim de la LISOS per quantificar determinats danys morals. Però aquesta solució jurisprudencial necessita, si s'escau, cobertura normativa per evitar respostes desiguals i litigiositat permanent.
El legislador podria optar per un sistema mixt: una indemnització mínima legal, automàtica un cop acreditat l’abús, i una indemnització addicional quan la persona afectada acrediti un dany superior. Aquesta fórmula permetria garantir una resposta mínima dissuasiva i, alhora, respectar el principi de reparació íntegra en els supòsits més greus o prolongats.
La segona peça imprescindible és la responsabilitat. La sentència Obadal qüestiona els règims abstractes o programàtics, perquè no tenen capacitat real per prevenir l’abús ni per sancionar-lo. Per això, el legislador hauria de superar les fórmules genèriques i establir un règim clar, aplicable i verificable de responsabilitat administrativa. En el pla institucional, l’Administració que manté una situació abusiva hauria d’assumir les conseqüències econòmiques i organitzatives corresponents. En el pla intern, caldria preveure mecanismes per identificar els òrgans que han autoritzat, prorrogat o tolerat la temporalitat abusiva, especialment quan s’han ignorat advertiments jurídics, pressupostaris o de recursos humans.
En definitiva, el legislador no pot limitar-se a elevar la indemnització sinó que ha de construir un sistema complet: prevenció de l’abús, reparació de la persona afectada, sanció de la conducta irregular i responsabilitat dels òrgans gestors. Quedem en espera de la resolució de la qüestió.
