La jubilació parcial en l'ocupació pública travessa actualment una situació que es pot descriure com una figura jurídicament admesa i operativament inviable. No es tracta d'una disfunció conjuntural ni d'un problema de tècnica normativa menor, sinó més aviat de la conseqüència d'haver trasplantat al sector públic, sense la necessària adaptació, un mecanisme concebut íntegrament sobre pressupostos propis del dret del treball enfocats a l’empresa. El resultat és una figura que, sobre el paper, existeix però que en la pràctica no és operativa i que, paradoxalment, és més urgent que mai precisament en l'àmbit en què és menys operativa.
Per entendre l'estat actual de la qüestió, és necessari partir de la reforma introduïda pel Reial decret llei 11/2024, de 23 de desembre, per a la millora de la compatibilitat de la pensió de jubilació amb el treball, vigent des de l'1 d'abril de 2025, a la qual ja hem fet referència en un apunt anterior. La norma, fruit de l'Acord Social subscrit el 31 de juliol de 2024 entre el Govern, CEOE, CEPYME, CCOO i UGT, introdueix modificacions rellevants en els articles 215 de la LGSS i 12 del TRLET, com ara l’ampliació de dos a tres anys del període d'anticipació màxim respecte de l'edat ordinària de jubilació, l’ampliació del marge de reducció de jornada fins al 75% amb caràcter general, i l’exigència —i aquest és el nus del problema— que el contracte de relleu sigui, en tots els casos de jubilació parcial anticipada, de caràcter indefinit i a temps complet, amb l'obligació de mantenir-se durant almenys dos anys després de l'extinció de la jubilació parcial. Aquest últim requisit, que en el sector privat comporta un enduriment de les obligacions empresarials, però no un obstacle insalvable, es converteix en el sector públic en una barrera estructural de remoció pràcticament impossible sense una intervenció legislativa específica.
La raó és de naturalesa constitucional. L'accés a un lloc de treball de caràcter permanent en l'Administració pública no és una decisió lliure de l'ocupador, sinó un procediment reglat sotmès als principis d'igualtat, mèrit i capacitat consagrats en els articles 23.2 i 103.3 de la Constitució. L'article 11 del TRLEBEP, a més, delimita taxativament les modalitats de personal laboral —fix, indefinit i temporal—, i exigeix que la selecció es dugui a terme mitjançant procediments públics que garanteixin els principis constitucionals esmentats. No existeix en l'ordenament de l'ocupació pública cap figura equivalent a la del rellevista del sector privat, que pot ser contractat directament per l'empresa seleccionant un aturat o un treballador temporal. El rellevista públic ha de ser personal laboral fix seleccionat a través d'una oferta d'ocupació pública, la qual cosa exigeix convocar un procés selectiu, publicar bases, fer proves i resoldre el procediment, amb els terminis i les garanties que això comporta. El treballador que desitja jubilar-se parcialment no pot fer-ho fins que aquest procés conclogui i el rellevista s'incorpori al lloc de treball, perquè la simultaneïtat entre la jubilació parcial i la celebració del contracte de relleu és, conformement als articles 215 del TRLGSS i 12 del TRLET, una condició legal inexcusable.
Aquesta col·lisió entre la norma general i el règim propi de l'ocupació pública ha quedat formalment constatada per l'Institut Nacional de la Seguretat Social en el Criteri de Gestió núm. 14/2025, emès el 21 de juliol de 2025 per la Subdirecció General d'Ordenació i Assistència Jurídica. Encara que el document adverteix -com succeeix amb tots els criteris de gestió, ja que no són font del dret- que els seus efectes són "purament il·lustratius i d'orientació" a l'empara de l'article 53.f de la Llei 39/2015, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, la rellevància pràctica és extraordinària, perquè expressa la posició oficial de l'entitat gestora davant les sol·licituds de jubilació parcial del personal laboral de les administracions. El criteri conclou de manera categòrica que els articles 215 del TRLGSS i 12 del TRLET no poden aplicar-se en el sector públic de manera automàtica ni mimètica respecte del sector privat, en operar el TRLEBEP com a norma especial. D'això extreu que les places de rellevistes han de procedir necessàriament de l’OEP, la qual cosa fa de compliment impossible el requisit legal que el rellevista sigui una persona en situació de desocupació —figura senzillament inexistent en la legislació d'ocupació pública—, atès que això col·lidiria amb els principis de l'article 103.3 de la Constitució en condicionar l'accés a l'ocupació pública a la situació laboral prèvia del candidat, i discriminaria persones igualment qualificades que no es trobin en aquesta circumstància. Afegeix el criteri que els processos selectius en curs l'1 d'abril de 2025 no havien previst places per a jubilacions parcials, ni la taxa de reposició utilitzada en el seu càlcul havia considerat aquesta contingència, la qual cosa impedeix atendre les sol·licituds amb càrrec a ofertes ja en tramitació. Com a única mesura transitòria, s'admet la possibilitat de sol·licitar una taxa de reposició específica a l'empara de la disposició addicional quarta del Reial decret llei 32/2021, però subjecta a autorització expressa i a l'acreditació que és essencial per al compliment dels fins encomanats a l'Administració. Es tracta, per tant, d'una solució excepcional i de cobertura limitada, no d'un mecanisme general i automàtic.
El criteri aborda també la qüestió de la simultaneïtat entre la jubilació parcial i la incorporació del rellevista, i estableix que la data del fet causant de la jubilació parcial ha de coincidir amb la data d'incorporació efectiva de la persona que superi el procés selectiu, i aquesta coincidència és una condició sine qua non. En termes pràctics, significa que el treballador que reuneix tots els requisits subjectius —edat, anys de cotització, antiguitat, jornada completa—, no pot determinar la data d'inici de la seva jubilació parcial: aquesta data depèn enterament del ritme d'un procés selectiu públic la durada mitjana del qual se situa, segons les dades del Ministeri per a la Transformació Digital i de la Funció Pública, entorn de dos anys des de l'aprovació de l'OEP fins a la incorporació efectiva del personal. La tutela judicial del dret, en aquestes condicions, és difícilment operativa ja que, encara que l'Administració vulgui concedir la jubilació parcial, està impedida jurídicament per concedir-la mentre no hi hagi un rellevista amb plaça fixa adjudicada. Cal tenir en compte, a més, que si el contracte de relleu s'extingeix abans que el jubilat parcial accedeixi a la jubilació plena, l'Administració queda obligada a subscriure un nou contracte en els mateixos termes en el termini de quinze dies naturals, sota prevenció de reintegrar a l'entitat gestora la totalitat de les prestacions percebudes pel pensionista. Aquest règim de responsabilitat, traslladat sense cap matisació del sector privat, actua com un poderós desincentiu addicional sobre unes administracions que ja manquen de mecanismes àgils de substitució d'efectius.
La urgència de resoldre aquest bloqueig s’incrementa quan es contrasta amb les dades demogràfiques de l'ocupació pública. L'Estudi sobre l'envelliment de les plantilles en l'Administració general de l'Estat 2025 i la projecció futura a 2035, publicat pel Ministeri, revela que el 57,16% del personal de l'AGE supera els 50 anys, enfront del 29,3% en el sector privat, segons l'Enquesta de població activa, la qual cosa representa una bretxa estructural de més de 27 punts percentuals. L'edat mitjana del personal laboral fix se situa en els 51,94 anys, i l'interval de 50 a 59 anys agrupa el 34,41% del total d'efectius de l'AGE. En el subgrup C2 del personal funcionari de carrera, el 78,7% dels efectius supera els 50 anys. Les projeccions a 2035 són especialment reveladores: es preveu que el 49,67% del personal funcionari de carrera actualment en actiu i el 57,68% del personal laboral fix de l'AGE assoleixi l'edat legal de jubilació en aquest horitzó. Aquesta sortida massiva i concentrada generarà una doble tensió sobre el sistema de pensions: d'una banda, la pèrdua progressiva d'un col·lectiu amb carreres completes i bases de cotització elevades; de l'altra, l'increment sostingut de la despesa en prestacions contributives durant períodes creixents derivats de l'augment de l'esperança de vida. Com subratlla González Cobaleda en el treball més complet i actualitzat sobre aquesta matèria —publicat en el número extraordinari 8 de 2026 de la Revista de Dret de la Seguretat Social, Laborum-, l'envelliment de l'ocupació pública "no pot analitzar-se exclusivament com un problema intern de gestió de personal, sinó com un fenomen amb clares implicacions macroeconòmiques", la gestió de les quals exigeix instruments jurídics que, ara com ara, no estan disponibles en els termes necessaris.
En aquest context, la negociació col·lectiva ha tractat d'obrir bretxes en el mur normatiu, amb resultats parcials i desiguals. En l'àmbit de l'Administració general de l'Estat, la disposició addicional onzena del IV Conveni Col·lectiu Únic per al personal laboral, signat el 4 de març de 2019, va habilitar la jubilació parcial per a aquest col·lectiu, i la Resolució de la Secretaria d'Estat de Funció Pública de 28 de febrer de 2022 va desenvolupar els criteris de gestió aplicables, incloent-hi la possibilitat que el jubilat parcial i el rellevista quedin adscrits a organismes distints dins de l'AGE, considerada ocupador únic, conclusió que el Criteri 14/2025 confirma expressament, i descarta al mateix temps i amb un argument sòlid l'analogia amb els grups d'empresa del sector privat. En la reunió de la Comissió Paritària i Negociadora del IV Conveni Únic celebrada el 31 de març de 2026, CCOO ha informat que es troben en negociació els elements procedimentals del nou marc: la possible fixació de criteris de prioritat entre sol·licituds quan el nombre superi les places de la taxa de reposició extraordinària habilitada, la determinació de percentatges de jornada en funció de la reducció sol·licitada i l'exploració de vies alternatives que agilitzin la contractació de rellevistes indefinits. L'accés a l'acumulació de tot el període restant fins a l'edat ordinària en un únic bloc suscita un interès notable entre el col·lectiu, encara que part de la doctrina ha alertat que aquesta possibilitat, expressament reconeguda per l'article 215.3 del TRLGSS, desnaturalitza la lògica de transició gradual que hauria de caracteritzar la jubilació parcial, i l'aproxima funcionalment a una jubilació anticipada encoberta sense aplicació de coeficients reductors.
Per al personal funcionari de carrera i el personal estatutari dels serveis de salut, la situació és encara més precària. L'article 67 del TREBEP no conté cap referència a la jubilació parcial, com tampoc la normativa reguladora del règim de classes passives. L'acord subscrit el desembre de 2024 entre el Govern, CCOO i UGT sobre la recuperació d'aquest dret per al personal funcionari no en comporta el reconeixement automàtic, sinó únicament el compromís polític de tramitar les reformes normatives necessàries, com ara la incorporació d'una disposició específica al TREBEP, la modificació de l'article 215 bis del TRLGSS i la reforma de la disposició addicional vintena segona de la Llei de classes passives de l'Estat. Aquestes reformes són esmenes al Projecte de Llei de funció pública de l'Administració general de l'Estat, però la tramitació parlamentària roman en suspens. El gener i el març del 2026, CCOO i UGT han exigit públicament la recuperació immediata d'aquest dret, i reclamen al Govern l'instrument normatiu adequat —eventualment un reial decret llei— que permeti superar la paralització parlamentària. La situació, a hores d’ara, continua sense resoldre's.
El diagnòstic de González Cobaleda és confirmat plenament per l'evidència acumulada, ja que la jubilació parcial pateix un problema de coherència interna entre els objectius declarats pel legislador i els incentius reals que genera un model jurídicament complex, econòmicament costós i funcionalment rígid, l'aplicació del qual queda limitada a supòsits excepcionals. En el sector públic, aquesta disfunció aconsegueix la màxima expressió: el disseny normatiu basat en models típicament laborals és difícilment compatible amb els principis constitucionals d'accés a l'ocupació pública i amb els procediments reglats de selecció de personal. La solució no pot venir de criteris interpretatius de l'entitat gestora ni d'adaptacions convencionals d'abast limitat, sinó que requereix una intervenció legislativa que adapti expressament el règim del contracte de relleu a les singularitats de l'ocupació pública, que incorpori al TRLEBEP una disposició operativa —no merament programàtica— sobre jubilació parcial, que modernitzi el règim de classes passives en aquest punt, i que estableixi mecanismes de planificació pressupostària que facin administrable el relleu generacional a l'escala que l'envelliment de les plantilles públiques exigeix. El problema no resideix en la lògica de la figura, sinó en el fet que el disseny normatiu actual impedeix que funcioni on més es necessita. I aquesta contradicció, mentre no es resolgui, no és un matís tècnic, sinó que és la negació pràctica d'un dret que l'ordenament reconeix en teoria a milers d'empleats públics.
Finalment, és evident que aquest enquistament del problema en l’àmbit de l’AGE arrossega la resta d’administracions públiques, i molt especialment les autonòmiques i locals, ja que les reformes necessàries perquè aquest dret sigui efectiu afecten normativa estatal, tant de l’àmbit de la Seguretat Social com del laboral i de l’ocupació pública.
