• Autoria: Lionel S. Delgado
• Elaboració: 2022

• 1. Introducció
• 2. Conceptes bàsics. Comencem bé
• 3. Els canvis en els relats de la violència masclista
• 4. La reacció antifeminista
• 5. Conclusions: forces polítiques, disputes i riscos
• 6. Annexos

Recentment, gràcies a la força que han aconseguit les lluites feministes, s'han donat una sèrie de canvis culturals i polítics, entre els quals s'inclouen programes, lleis o discursos que posen l'opressió de gènere en un lloc de prioritat política. Això no és cap sorpresa. Entre aquests canvis, la lluita feminista va acabar influint també en la manera en la qual s'entén la situació dels homes. Comentava Michael Kimmel en una entrevista fa anys (1986) que la perspectiva feminista no sols va permetre començar a repensar la manera en la qual els homes actuàvem reproduint mecanismes d'organització social patriarcals, sinó també entendre la posició de l'home com un producte social, cultural, polític i econòmic. El feminisme permet entendre que, si bé la història de la humanitat ha estat la història dels homes, de reis, presidents i herois (la reivindicació històrica del feminisme ha estat recuperar els relats i la història invisibilitzada de les dones, la herstory), no s'ha estudiat l'home en tant que home.

Aquesta sol ser la porta d'entrada amb la qual es presenta l'emergència del camp dels Men’s Studies o Masculinities Studies que, des de fa unes dècades, intenten abordar la dimensió social, psicològica, cultural, política i econòmica de la masculinitat. No obstant això, entre la pluralitat de temes que organitzen aquest camp, n’hi ha un sobre el qual s'ha escrit menys, encara que es tracti possiblement d'un dels temes més vitals, especialment avui. Es tracta de la reflexió sobre els processos de rebuig i reacció neomasclistes a les lluites feministes i als canvis culturals de l'última dècada. Si bé sí que ha estat un tema recurrent en la bibliografia feminista la comprensió dels masclismes quotidians i com els homes es resisteixen als canvis, les característiques particulars dels canvis socials i les característiques en l'organització, l'expansió i la trobada dels discursos i les voluntats antifeministes mereixen una anàlisi actualitzada.

En aquest document analitzarem com l'antifeminisme s'organitza actualment mitjançant relats, espais digitals i formats nous (mems, vídeos virals, etc.), reproduint i enfortint discursos crítics amb els progressos feministes i apuntalant postures neoconservadores que posen bastons a la roda als avanços en igualtat. És important aquesta anàlisi per comprendre els espais, malauradament cada vegada més estesos, de qüestionament antifeminista, per identificar discursos neomasclistes, les seves arrels i els seus elements constitutius. Perquè són els que bloquegen el treball en aules, dificulten la pràctica preventiva en VM i alimenten forces polítiques conservadores que posen en risc els avenços aconseguits.

Per a això, abans d'entrar en l'anàlisi d'aquests grups i els espais d'organització virtual del neomasclisme, i amb l'objectiu de comprendre millor la seva relació amb el gènere, amb la política i amb la cultura, introduirem primer l'anàlisi de les masculinitats, conceptes clau que ens permetran més endavant una anàlisi més detallada. Una vegada establertes aquestes bases conceptuals, analitzarem com ha anat canviant el discurs sobre la VM a mesura que avançava la conceptualització feminista per entendre les diferents postures sobre la VM que trobem en el panorama actual. Veurem com al nostre país existeix una convivència de diversos relats sobre la VM i presentarem, en tercer lloc, els pilars bàsics del discurs antifeminista de l'anomenada manosfera, aquest espai digital reconegut internacionalment com l'espai on els discursos neomasculinistes avancen en la radicalització actual.

Les obres bàsiques que ens ocuparan en aquesta anàlisi, per ordre d'utilitat són:

• Connell, Raewyn W., Masculinidades, Mèxic: Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, 2003.
• Connell, Raewyn W., “Understanding Men: Gender Sociology and the New International Research on Masculinities”, Social Thought & Research, 24(1-2), p. 13-31, 2002.
• Bridges, Tristan; Pascoe, C. J., “Hybrid Masculinities: New Directions in the Sociology of Men and Masculinities”, Sociology Compass, 8(3), p. 246-258, 2014.
• Messner, Michael; Greenberg, Max; Peretz, Tal., Some Men. Feminist allies & the movement to end violence against women, Nova York: Oxford University Press, 2015.
• Faludi, Susan. Backlash: the underclared war against American women, Nova York: Three Rivers Press, 1991.
• Messner, Michael. “Bad Men, Good Men, Bystanders. Who Is The Rapist?”, Gender & Society, 30(1), p. 57-66, 2016.
• García-Mingo, E.; Díaz Fernández, S.; Tomás-Forte, S. “(Re)configurando el imaginario sobre la violencia sexual desde el antifeminismo: el trabajo ideológico de la manosfera española”, Política y Sociedad, 59(1), 2022. https://doi.org/10.5209/poso.80369

↑ Índex de la unitat

Conceptualitzar bé el gènere i, més en concret, les masculinitats és clau per entendre processos, canvis i, sobretot, resistències. Això té una importància vital i, encara que pugui resultar tediós en un primer moment, us prometo que val la pena. La masculinitat és un concepte fugisser i poder comprendre-la bé ens estalviarà molts mals de cap més endavant.

Raewyn Connell, l'autora més important en el camp dels estudis de masculinitat, defineix el gènere com una manera d'organitzar la pràctica social, les dimensions socials de la vida quotidiana (2003 [1995]). En les nostres societats, aquesta pràctica social està organitzada entorn de l'escenari reproductiu: l'organització dota d'una posició o una altra, atribueix unes funcions o altres, dota d'uns recursos, d'uns límits i d'unes accions legítimes determinades (segons el moment i el lloc).

Per a Connell, aquesta visió posa en diàleg dues postures fins a aquest moment enfrontades: la purament constructivista (i performativa) del gènere, on els cossos són la clau del gènere, i la purament estructuralista, en què la clau són les estructures patriarcals. Una és massa optimista sobre el que un cos pot fer, l'altra massa pessimista sobre com d’efectives són les estructures patriarcals en la imposició de rols. Per a Connell, la pràctica social és creativa, dinàmica, però no autònoma. Els cossos tenen marge d'acció i de canvi, però estan modulats per unes estructures històricament definides (però, compte!, estan “modulats”, no “determinats”).

La masculinitat seria llavors aquesta configuració de la pràctica que està lligada a una posició de poder, agència i amb capacitat d'influència i control sobre àrees determinades (laborals, afectives, polítiques, etc.). Aquestes posicions afecten cossos, però també institucions, relacions de poder, relacions econòmiques, laborals i fins i tot sexuals. En paraules de Connell mateix:

Així, la masculinitat parla de cossos, sí, però també d'institucions (l'estat és una institució masculina no en el sentit que la personalitat dels executius sigui de determinada manera, sinó per determinada forma de contractació i promoció, per la divisió interna del treball, per les rutines, les formes en les quals es formulen polítiques, etc.), d'economia, de cultura, etc.

Ara, havent entès la definició de gènere i de masculinitat en la qual ens movem, caldria aprofundir una mica més. Connell (2002), a l'hora d'intentar dotar de característiques més concretes la masculinitat, parla de sis trets clau:

• a. Pràctiques: no existeixen prèviament a la seva posada en pràctica. No hi ha essències, el gènere és una cosa que s'actua en la vida quotidiana mitjançant les diferents dimensions de la pràctica social.

• b. Múltiples: cap patró de masculinitat es repeteix en qualsevol lloc. La masculinitat és històrica, social i culturalment específica. A més, les grans societats multiculturals donen espai a múltiples definicions de masculinitat.

• c. Jerarquitzades: encara que hi hagi diverses masculinitats, no s'organitzen de manera horitzontal, sinó a través de relacions de jerarquia i hegemonia. Hi ha models de masculinitat culturalment dominants, els quals Connell ha anomenat masculinitats hegemòniques.¹⁾ Aquesta hegemonia representa una posició d'autoritat i lideratge cultural, encara que no de dominació total (d'aquí ve que les relacions entre models siguin complexes).

• d. Col·lectives: són també definides a escala institucional, grupal i cultural per mitjà de regles, imatges i dinàmiques en entorns laborals, educatius, esportius o informals (bandes, grups d'amics, etc.).

• e. Complexes internament: no són patrons homogenis sinó que conviuen constantment amb desitjos i lògiques contradictòries i generen tensió en diverses àrees (la sexualitat, l'estètica, la representació pública, les emocions experimentades, etc.).

• f. Dinàmiques/canviants: les masculinitats són dinàmiques i, per tant, estan afectades pels canvis. Alguns de més espectaculars i públics, d’altres de simplement quotidians, locals, silenciosos.

Aquest últim factor ens interessa especialment. El canvi i les masculinitats, com ja sabem, són un tema recurrent en contextos feministes. Pot canviar l'home? Implica el canvi en un home l'objectiu de part de la lluita feminista? El canvi individual comporta un canvi estructural? Aquestes preguntes han ocupat molts debats. No obstant això, hi ha una aportació molt interessant sobre aquests canvis que aporta un element clau. Tristan Bridges i Cheri Pascoe (2014), en parlar dels canvis recents que viuen les configuracions de la pràctica masculina, dissenyen el concepte de masculinitats híbrides per donar compte de com el canvi no sempre implica una transgressió en l'organització social. Aquest concepte posa en el centre les formes diverses i plàstiques amb les quals les masculinitats negocien amb entorns en canvi, incorporant-hi elements que en altres contextos estaven penalitzats (expressions de gènere més suavitzades, estètiques que en un altre moment pertanyien a masculinitats subalternes o marginalitzades), però que ara es poden practicar mantenint posicions de poder. Aquests canvis es donen perquè les societats canvien, però l'ordre desigual de gènere es rearticula.

La qüestió, com apunten Tristan Bridges i Cheri Pascoe, no és que les masculinitats canviïn. Això s’indica des dels anys cinquanta, quan Helen Hacker es preguntava pels nous dilemes que porten els homes a accedir a les funcions expressives més enllà de les instrumentals (Connell, 2003 [1995], p. 42). Anys cinquanta! La qüestió, dic, no és que les masculinitats canviïn, sinó què significa aquest canvi. Les relacions de gènere han estat sempre inestables; la pregunta és cap on es dirigeixen. Per això, la qüestió de les “noves masculinitats” sempre oculta un dubte sobre quins canvis estan promovent i quins desplaçaments de gènere presenten en l’àmbit individual, social i estructural. Probablement, parlar de “noves masculinitats” sigui, en certa manera, tautològic en tant que en ser el gènere sempre canviant (en tant que canvien les societats), les masculinitats no són mai fixes.

No obstant això, així com canvien els relats individuals sobre masculinitats i la manera de presentar-se al món, també hi ha canvis des de fa dècades en les institucions i els relats culturals (recordem que el gènere no va només de cossos i personalitats, sinó també d'institucions i discursos socials). Entre els canvis, la conceptualització de la VM (raons del problema, visió dels perpetradors, visió de les víctimes, etc.) ha viscut uns desplaçaments importants. Ara que tenim una noció clara sobre el gènere, la masculinitat i la connexió entre individus i estructura, podem entendre-ho millor, com també quina relació tenen amb els moviments de replegament defensiu neomasculinista.

↑ Índex de la unitat

No sempre hem conceptualitzat la violència com a tal. De fet, en aquest apartat vull centrar-me en com existeix una disputa de marcs de definició política que amenacen de desactivar el marc feminista i impossibilitar així una politització de la violència. En les disputes polítiques té un pes enorme la definició de marcs de referència comuna. La disputa política va en molts casos de definicions de conceptes. Això fa que entorn de determinats conceptes s'organitzin lluites molt dures. El cas de la violència contra les dones n’és un. En les pròximes línies veurem els canvis a l'hora de conceptualitzar-la. Però, com sabem, la política no té un sentit lineal, i així com avui podem entendre que el feixisme no havia desaparegut de les nostres societats, també entendrem que el fet que els diferents relats sobre la violència de gènere vagin canviant no implica que no es pugui tornar a èpoques prefeministes. Per a això, recorrerem a la genealogia que elaboren Michael Messner, Max Greenberg i Tal Peretz en el llibre Some Men. Feminist allies & the movement to end violence against women (2015) i el mateix Messner en Good Men, Bad Men, Bystanders. Who Is The Rapist? (2016). Si bé totes dues obres se centren en el context nord-americà, veurem que té una aplicació molt actual en el nostre context.

És sabut que, previ al moviment feminista, la violència contra les dones de tall masclista formava part de l'ordre d’allò no polític. Es tracta d'una mirada despolititzada i individualitzant de la violència. Els actes violents són perpetrats per uns pocs homes dolents. La violència que els ocorre a les dones és una cosa atzarosa i desafortunada, però que no respon a una qüestió social, sinó individual: que ocorri a algunes dones no vol dir que hi hagi un problema social o estructural. La violència en la parella està normalitzada, justificada (són casos rars, són problemes personals) o fins i tot una cosa graciosa (acudits, vinyetes o postals²⁾ ho mostren). Els autors situen aquesta manera de percebre la violència de gènere en els anys seixanta, però al nostre país fins i tot en els anys noranta trobem una visió normalitzada de les agressions a la dona, com ha sabut veure molt bé el metge forense i expert en violència de gènere Miguel Lorente Acosta en el llibre Mi marido me pega lo normal (Barcelona, Editorial Planeta, 2009).

La manera d'entendre l'agressor és a partir de la teoria de la poma podrida dins de la galleda. Són homes desviats, bojos. No té a veure amb el patriarcat, “no cal generalitzar”. Aquesta mirada parteix, per si de cas no fos prou, de pressupòsits força racistes i classistes. Ja Angela Davis en els anys vuitanta analitza el mite del violador negre, i analitza com la retòrica dels homes desviats tendeix a funcionar com a mitjà d'estigmatització de minories racials i socials, justificant la violència contra aquestes poblacions. Així, la indignació no està motivada tant per la violència duta a terme contra les dones com perquè les minories racials violen “les nostres dones” des d'un enfocament racista i que desvia l'atenció de les violències quotidianes que duen a terme els homes blancs.

Quina estratègia s'utilitza per aturar-ho? Apartar les pomes podrides de la galleda, utilitzar càstigs exemplars i protegir les dones dels perills dels homes desviats. És a dir, uns postulats punitius i repressius molt clars. Si ens fixem, es tracta d'un enfocament de la violència que és enarborat actualment per agents conservadors i negacionistes de la violència de gènere.

El moviment feminista nord-americà dels anys setanta va ser revulsiu en moltes qüestions, però entre aquestes, polititzar la violència que viuen les dones. La violència ja no és un fet atzarós i desafortunat sinó que té un sentit polític: és el resultat d'una organització patriarcal. La violència contra el col·lectiu divers de dones sosté i reprodueix la dominació sobre elles. Busquen així unificar l'explicació de les violacions, la violència domèstica, l'assetjament de carrer/laboral i el terror públic i privat contra les dones en una mirada holística de l'opressió de les dones.

Aquesta època és revolucionària per un altre tema també: en donar-li un sentit polític i estructural als gèneres, alguns homes comencen a girar la vista cap a com la seva experiència d'homes també és travessada pel patriarcat. Això vol dir que ja des dels anys setanta comencen a parlar de com el patriarcat també els afecta: es comença a assenyalar problemes per als homes com la violència urbana, el suïcidi masculí, els accidents laborals, el servei militar obligatori, etc. (ens sona, oi?), i com això comporta també un malestar per a ells. Es parla tímidament de com existeixen costos en la masculinitat que ens exposa a efectes adversos.

No obstant això, aquest moment és fundacional de dues vies totalment contràries de comprendre la posició de l'home. D'una banda, aquí emergeix la línia més compromesa en el feminisme, que si bé dona rellevància als costos que per als homes té el patriarcat, continua posant en el centre l'experiència de dominació de les dones. És el començament dels homes profeministes, aliats o “noves” masculinitats (no m'agrada gens aquest concepte). No obstant això, amb només un petit desplaçament conceptual, si en lloc de donar-li importància a la dominació sobre les dones es posa l'èmfasi en el malestar masculí, sorgeix una línia que es va desvinculant cada vegada més del feminisme i inaugura una línia de pensament masculinista militant que serà clau en l'antifeminisme a partir d'aquest moment. Es tracta d'una postura que intenta donar un sentit polític al malestar dels homes, a assenyalar com la “rebutjabilitat” dels homes (morts en la guerra, accidents laborals, suïcidis, etc.) és el pilar bàsic d'una societat i que ningú no es preocupi per això posa en dubte tot el discurs feminista.

Dues línies totalment enfrontades de pensament sobre la masculinitat que, no obstant això, comparteixen el mateix punt de partida. De fet, autors com Warren Farrell, que publica El mite del poder masculí (1993), en els anys setanta formaven part del moviment feminista (va participar en la National Organization for Women a favor d'un alliberament del gènere).

Aquesta línia masculinista, que desenvoluparem més detalladament en el pròxim apartat, pugna per tornar a una definició apolítica de la violència contra les dones. Cancel·la la hipòtesi de la VM assenyalant com els homes també sofrim violència (de fet, més que elles) i, contrapolititzant la violència, intenta minar el discurs sobre la VM cap a les dones. A efectes pràctics, torna a un discurs prefeminista on la violència viscuda per les dones és perpetrada per pomes podrides (“bojos”, segons un paradigma mèdic de la violència), però en qualsevol cas no respon a una organització patriarcal de la societat perquè aquesta organització no existeix.

Quin discurs desenvolupen per la seva part els homes compromesos amb el feminisme? Perquè hi ha diverses opcions. Però en els anys noranta i en els dos mil, es normalitza una perspectiva medicalista i psiquiatritzant de la violència. Augmenta la preocupació per integrar i apel·lar els homes en la lluita contra la VM, el discurs comença a ser més pedagògic i menys confrontatiu que el que s’havia adreçat a homes en els anys setanta (molt acusatori i culpabilitzador).

No obstant això, en paral·lel, el treball amb homes es despolititza i perd la connexió amb les teoritzacions del poder o de matís polític: es convida els homes al fet que siguin “millors”, que no reprodueixin violències i que segueixin un ideal del “bon home”. En aquesta línia podríem entendre la campanya de “La meva força no és per fer mal” (annex 1) als EUA, però també podríem entendre així campanyes al nostre país (annex 2). Aquest paradigma té els seus punts positius en tant que millora l'abordatge i la involucració dels homes en la lluita per la prevenció. Apunta als homes en la identificació de les causes de la violència (en comptes de missatges adreçats a les dones en forma d’“Actua”, “Denuncia”).

Malgrat tot, acaba individualitzant el treball i, per tant, sembla que amb una voluntat més bondadosa per part dels homes, el problema de la violència s'acabaria. En ser missatges adreçats a la consciència moral dels homes (“sigues bo”), és més fàcil que el missatge no cali o sigui rebut per postures defensives (“jo ja soc bo” o “jo també soc víctima”).

Davant d'aquest discurs es crea i s’enforteix una línia antifeminista que l’assenyala com un discurs injust, que no respon a la realitat veritable: que els homes no som dolents i que, de fet, som víctimes d'una organització desigual que utilitza la victimització de les dones com a manera de minar encara més la posició dels homes. En certa manera, a molts homes no els agrada el to moralista i infantilitzant de les polítiques adreçades al “bon home” i les acaben rebutjant des de discursos cada vegada més forts. A continuació, analitzarem amb més profunditat aquest discurs i com s'organitza.

↑ Índex de la unitat

Vèiem més amunt com només va fer falta un canvi en l'èmfasi per bifurcar l'anàlisi del moviment. Si bé homes profeministes i antifeministes comparteixen una base (a saber, que l'organització social té un impacte també en la vida dels homes), segons es posi l'èmfasi en les injustícies sofertes pels homes o en les injustícies reproduïdes pels homes, tindrem dos moviments totalment diferents. Hi ha una altra cosa que comparteixen: una base emocional similar. En tots dos casos es treballa amb el malestar, la crisi de la masculinitat. En uns casos instrumentalitzant-los per alimentar un enfocament antifeminista que nega l'existència d'una estructura de desigualtat patriarcal, en uns altres validant precisament aquest ordre desigual patriarcal i connectant el malestar masculí amb les seves conseqüències.

Podem entendre perfectament la proliferació d'aquests discursos antifeministes com una conseqüència dels avenços i de la lluita cultural que desenvolupa el feminisme. Davant un exercici de redefinició conceptual de la violència, de les seves causes, del paper dels homes o de les solucions possibles és esperable que algunes definicions generin incomoditat. Això és així en tant que assenyala actes personals (comentaris sobre dones, repartiment desigual en tasques domèstiques o flirteig no desitjat en espais d'oci, per exemple), qüestiona inèrcies (rols socials com el guanyapà o breadwinner, o el de l'home viril mitjançant l'èxit sexual), critica injustícies (anuncis masclistes, bretxa salarial, etc.) o directament introdueix en l'agenda política lleis que garanteixin drets per a totes (igualtat laboral, llei del “Només sí és sí”, etc.).

De fet, com ha treballat la periodista Susan Faludi en el llibre Reacció. La guerra no declarada contra la dona moderna (1991), a cada moment històric en què les dones han aconseguit avançar en els seus drets, hi ha hagut una reacció com a resposta. Al principi del segle XX, després de guanyar el dret a vot als EUA, les dones van sofrir constants acusacions, amenaces (feministes com Emma Goldman es van haver d'exiliar), obstacles laborals, i l'assenyalament com a destructores de la família, la natalitat i fins i tot la felicitat de les dones mateix. Com recorda Faludi, el 1930 hi havia menys dones doctores que el 1910. Al final de la Segona Guerra Mundial, dos mesos després de la victòria nord-americana, 800.000 dones van ser acomiadades dels seus llocs de treball a la indústria (2 milions al final de l'any), es va prohibir contractar dones casades i només es proveïa d'assistència a la desocupació els homes. En els anys vuitanta, després d’una forta onada feminista organitzada entorn de les demandes d'ocupació i drets sobre el seu propi cos, es van bloquejar lleis laborals, es va precaritzar i empobrir les dones treballadores mitjançant lleis injustes i es va atacar durament el dret a l'avortament. I així constantment.

Avui dia, podem veure com aquesta reacció es torna a donar. El Tribunal Suprem va derogar fa poc el dret constitucional a l'avortament (aprovat el 1973), judicis com el de Depp contra Heard han marcat un abans i un després en la manera de veure les víctimes de violència masclista, i han creat un perillós precedent contra el moviment #MeToo. Al nostre país, s'han vist fortes campanyes en xarxes (capitalitzades per forces polítiques conservadores) contra la llei del “Només sí és sí”, la llei d'identitat de gènere, les polítiques públiques dirigides pel Ministeri d'Igualtat, així com les mobilitzacions dutes a terme pel feminisme als carrers. L'organització de la reacció antifeminista en discursos cada vegada més estesos és molt problemàtica: bloquegen els cursos de prevenció o la intervenció en col·legis (ens trobem amb joves cada vegada més radicalitzats i impermeables a discursos d'igualtat), boicotegen les campanyes socials i aprofundeixen discursos negacionistes. No obstant això, com i on s'organitzen aquests discursos?

Actualment, encara que estigui més difós, les anàlisis coincideixen a localitzar en la manosfera el lloc on els discursos i l'activisme neomasclista es forgen i s’organitzen. S'ha anomenat manosfera (de l'anglès manosphere, ‘esfera dels homes’), o androsfera per primera vegada el 2009 i a partir d'aquí es va anar popularitzant fins al dia d'avui. La manosfera és un conjunt no coherent d'espais i discursos digitals masculins (i masculinistes) amb una funció d'ideologització neomasclista, d'expressió victimista i de suport mutu. El formen blogs i fòrums (Forocoches, Hispachan, fòrums de prostitució o fòrums específics com el de Black pill), però no només.

El que abans eren sectors més marginals, discursos més amagats amb circuits de consum més limitats, actualment ocupen espais d’una gran rellevància social. Podem veure en aquesta línia comptes de TikTok amb milions de seguidors (com Naim Darrechi, el jove que va reconèixer que enganyava dones per tenir relacions sexuals sense condó, que té 28 milions de seguidors); Youtubers reeixits -Dona-les Review té 10 milions de seguidors; Auronplay 29; Roma Gallardo en té 1,67 milions, i els tres mostren discursos que justifiquen la violència, desculpabilitzen l'assetjament o defensen l'antifeminisme) o importants divulgadors en xarxes socials (comptes de mems antifeministes a Twitter amb milers de seguidors, divulgadors negacionistes a Instagram o grups a Facebook).

Hi ha diferents nivells en aquesta difusió. Hi ha comptes de creació de discurs (Roma Gallardo, Un Tío Blanco Hetero, per exemple) que organitzen argumentari, debaten i presenten idees més o menys clares. Aquests comptes no tenen tants milions de seguidors, però el seu valor està en la creació de discurs, que acaba pol·linitzant (com anomena la professora Elisa García-Mingo) espais socials més amplis amb discursos radicals. S’infiltra en comptes de gameplays, entrevistes, mems o comptes d'entreteniment (Naim Darrechi, Auronplay, El Xokas, amb milions de seguidors cadascun), i així el discurs surt del gueto per aconseguir els espais més mainstreams, la qual cosa alimenta i visibilitza encara més els ideòlegs, i genera un procés de retroalimentació molt perillós.

Actualment, es tracta d'un discurs transversal que s’infiltra cada vegada més espais socials. Però té una sèrie d'eixos clau:

• Antifeminisme: el feminisme és un element discriminatori, injust i fals (això es pot matisar, però ara com ara n'hi ha prou amb això).

• Victimisme: els homes són els veritables discriminats per una societat injusta que esprem i violenta els homes mentre victimitza i dota de privilegis les dones.

• Conservadorisme de gènere: les característiques de gènere s'han desdibuixat, desorganitzen la societat i provoquen malestar i confusió.

• Misogínia: les dones són éssers manipuladors que treuen avantatge de qualsevol situació, han articulat un sistema on elles són les víctimes i els homes sempre són un perill.

Com veiem, es tracta de valors fortament masculinistes. Però no en tots els casos són iguals. Parlem dels subgrups que organitzen aquesta cultura:

Aquest col·lectiu s'origina als anys setanta, quan es comencen a assenyalar les injustícies d'un sistema legal que afecta negativament els homes. Els seus arguments són similars als que escoltem avui: crítica a les lleis injustes de divorci, discriminació en els processos de decisió de la custòdia, desinterès pel suïcidi masculí, taxes més altes de víctimes d'homicidi violents, incidència dels accidents laborals, denúncies falses, etc. Són temes actuals i que són l'ariet retòric d'aquest col·lectiu des de fa dècades.

La seva base se centra en la negació dels privilegis masculins. Més que privilegis, el que passa és que les dones s'han fet amb incomptables avantatges socials respecte als homes (especialment en la família i entorns judicials).³⁾ L'activisme masculinista estaria adreçat a despertar els homes de l'engany feminista: les dones són uns éssers enganyosos i deslleials que cerquen maximitzar la seva seguretat i comoditat. El feminisme no aconsegueix l'equitat, només destrueix la masculinitat i la família i converteix els homes en dòcils titelles. Aquest és el grup més influent al nostre país, lligat a les opcions polítiques conservadores, i connecta molt bé amb les posicions conservadores d'homes grans.

Aquest grup té un gran èxit en els sectors més joves de la població antifeminista del nostre país (encara que a Llatinoamèrica és més estès). Es tracta d'un grup que barreja antifeminisme amb un discurs neoliberal molt curiós. S'origina quan alguns homes decideixen que, si les regles de gènere canvien, el seu objectiu serà aprendre a jugar bé a aquest nou joc i tenir èxit. El seu principal interès és la seducció i la conquesta de dones, per això el nom, pick up, fa referència a la seducció, són artistes de la seducció. Es basen en un discurs que barreja l'autoajuda, la programació neurolingüística (PNL), una ideologia de l'emprenedor (Jo-Marca) i una lògica molt instrumental (el fi justifica els mitjans).

Aquests grups estan organitzats mitjançant entrenadors de la seducció⁴⁾ que donen cursos i ensenyen als homes tècniques i mètodes per aconseguir èxit amb les dones. Bàsicament, les seves eines inclouen, a més del cultiu personal, tècniques de manipulació i engany amb les quals aconseguirien besar dones o mantenir-hi relacions sexuals ràpidament. Aquest tipus de grups no es consideren misògins. De fet, dirien que estimen les dones, que el feminisme no és del tot dolent, sinó que és un nou repte amb el qual mesurar-se. Separen els homes entre alfes (reeixits, dominants, líders), betes (nice guys, perdedors amables que es deixen enganyar per les dones), sigmes (rebutgen l'engany feminista i cerquen millorar les seves qualitats per convertir-se en un alfa) i omegues (els perdedors del mercat sexual: sense oportunitats a causa de trets i qualitats desagradables).

Es tracta d'una reacció pessimista i autònoma al desengany feminista. Si els PUA intentaven adaptar-se i jugar amb les noves regles i sortir reeixits, els MGTOW tenen un discurs pessimista: no val la pena jugar a res, no volen cap dona en la seva vida. Aquest grup no es troba gaire estès al nostre país, encara que algunes de les seves idees s’infiltren en els discursos antifeministes i en les mentalitats joves, les quals donen un híbrid entre PUA i MGTOW.

Es tracta d'una filosofia de vida que rebutja la presència de les dones en la seva vida, defugen participar del sistema ginocèntric, renunciar a la seva vida, als seus recursos i a la seva estabilitat per mantenir una dona. En el seu lloc, expulsen les dones i es dediquen al cultiu personal i a relacionar-se (no sexualment, és clar, ja que són fortament homòfobs) amb altres homes dels quals aprendre i amb els quals construir projectes enriquidors.

Es tracta, de fet, d'una reapropiació masculinista dels principis feministes: reivindiquen una sobirania sobre els seus propis cossos, el dret a dir “no” a les dones en la seva vida, el rebuig als estereotips de gènere imposats socialment i la crítica a “ser objectes” d'ús per a les dones.

Aquest tipus de grup és el més radical dins de la manosfera. Han saltat als mitjans de rellevància internacional pel fet d’haver perpetrat greus atemptats terroristes als EUA (el 2014 el perpetrat a Illa Vista per Elliot Rodgers, el 2015 a Oregon a les mans de Chris Harper-Mercer, entre d’altres). Són la versió més pessimista del masculinisme digital. La seva postura s'alimenta pel dolor i la ràbia de sentir-se homes rebutjats, fracassats i perdedors, especialment en l'àmbit sexual, del qual reben el nom. El dolor i la ràbia alimenten un discurs violent i misogin on s'encoratja i se celebra la VM, el dolor aliè i els càstigs socials a les dones.

El seu discurs es basa que són marginats en el mercat sexual, i que la societat està podrida i organitzada entorn dels interessos d'uns guanyadors (les dones, que manipulen i treuen rèdit de la seva vulnerabilitat fingida; i els homes reeixits que guanyen estatus a partir de l'èxit sexual). La culpa del seu malestar és de la societat injusta.

↑ Índex de la unitat

Aquests serien els quatre grups més importants que organitzen la manosfera. No representen un conglomerat unificat d'homes, ja que existeixen fractures internes: per exemple, els incels han estat bastant rebutjats pels altres grups a causa del seu pessimisme i la seva violència (de fet, els han expulsat de blogs com Forocoches). Els PUA no es consideren misògins ni masclistes, sinó que centren el seu treball a entendre les dones per poder accedir a elles. Això és rebutjat pels MGTOW, que veuen els PUA massa rèptils. Els MRA són molt flexibles i poden coincidir amb diversos postulats dels PUA o dels MGTOW.

Tampoc no són homes bojos, aquest tipus de prejudici alimenta una falta de comprensió que limita la intervenció en aquests perfils. Hem d'entendre les seves idees per poder treballar més eficaçment. Molts d'aquests homes no habiten masculinitats hegemòniques. De fet, molts podrien entrar en perfils de masculinitats marginalitzades.

Un altre punt important a tenir en compte és que, a mesura que el discurs feminista cobra importància i es torna hegemònic en les nostres societats, els seus postulats masclistes van adquirint una força inesperada pel valor de l’outsider. Les idees antifeministes apareixen com allò políticament incorrecte, la qual cosa ningú no s'atreveix a dir en una societat dominada pel punt de vista feminista. A més d'incorrecte, el missatge moltes vegades és irreverent i graciós. No és casualitat que una part important dels missatges i idees que circulen en aquests espais siguin mems. Això facilita la replicació, ho torna un discurs lleuger, trencador, clar (encara que no veritable) i fresc.

Qualsevol que hagi topat amb aquests homes en xarxes, pot veure que riuen de les nostres argumentacions llargues i complexes, conceptes abstractes i explicacions altisonants. De fet, responen amb mems als nostres arguments i es queden a veure com la ràbia i la frustració ens menja per dins. Desarmen debats mitjançant fakenews i mems, bloquegen espais de discussió i, mentrestant, augmenten la seva capacitat de difusió a través de comptes de viralització que arriben a moltíssimes més persones que nosaltres en comptes compromesos amb el feminisme.

Ara podem trobar argumentacions neomasclistes en gamers de Twitch (El Xokas, Auronplay), canals sencers que qüestionen el feminisme a Youtube (Roma Gallardo, Experto en Igualdad, Un Tío Blanco Hetero, Libertad y lo que surja, etc.), comptes a Twitter de mems antifeministes (Memes Antifemimarxistas, entre molts altres). Una xarxa cada vegada més àmplia de discursos que normalitzen l'antifeminisme, doten d'argumentari, ridiculitzen els postulats feministes i alimenten un victimisme masculí que funciona de benzina per a tot el procés.

Aquests activistes intenten tornar a una definició despolititzada de la violència, negant la relació amb una estructura de gènere. Si analitzem el seu discurs, el podem relacionar amb les definicions prefeministes que vèiem més amunt: no hi ha un problema estructural, hi ha casos desafortunats comesos per homes desviats o per homes de cultures diferents (aquí entra l'agenda d'ultradreta que vol relacionar violacions i agressions amb immigració instrumentalitzant part del discurs feminista per instal·lar argumentari racista en la lluita contra la VM). Però, per descomptat, per a ells no existeix el patriarcat. Això seria la invenció d'un lobby feminista que necessita crear un “fals enemic” amb la condició de justificar subvencions i programes polítics.

En les seves crítiques, es victimitzen apuntant al discurs polític i acusador del feminisme radical (que crec que manca d'una proposta clara i viable per al treball amb homes), carreguen contra el clientelisme d'un enfocament institucional de prevenció de la VM (la seva gran dependència de les subvencions i la seva tendència a la medicalització), però en lloc d'apuntar cap a un enfocament de la justícia social com a sortida, decideixen tornar a postulats prefeministes.

Evidentment, això no és només un moviment basat en Youtubers i Tiktokers. Darrere, hi ha ideòlegs mediàtics (fent periodisme de l’odi, com l'anomenava Kimmel en el seu llibre Hombres blancos cabreados) i forces polítiques conservadores. Parlo de periodistes que des de fa dècades polaritzen debats i donen visibilitat als discursos d'odi (Jiménez Losantos, Eduardo Inda) a partir de discursos sensacionalistes i tendenciosos preparats per generar una resposta visceral per part de l'audiència.

Respecte a les forces polítiques, existeix una xarxa molt nodrida d'institucions, associacions, fundacions i personatges de rellevància política que estan fent incidència política per frenar i fer retrocedir els avenços en matèria de gènere i diversitat. El projecte On The Right Track⁵⁾ ha fet una gran labor identificant aquestes forces. Es tracta d'un projecte que neix el 2018 i coordina més de vint projectes d'Europa i Amèrica llatina en l'anàlisi i promoció dels drets humans de les dones i la democràcia local. Les anàlisis efectuades per aquestes dones revelen una xarxa important de forces polítiques que estan identificant en els drets de les dones i poblacions marginalitzades un front de batalla.

En conjunt, tenim un front potent de forces antifeministes i d'ultradreta, que estan minant el consens social entorn dels avenços dels drets humans de les dones i les conquestes socials i culturals que el feminisme ha aconseguit (els beneficiaris del qual no sols són dones, sinó diverses poblacions i col·lectius oprimits). Això ho fan a partir de relats victimistes i rabiosos que cerquen (i aconsegueixen) connectar amb molts homes en situacions de desorientació i malestar personal.

En aquestes pàgines hem vist com les definicions sobre la VM són un producte polític de disputes històriques i de negociacions entre forces confrontades. La política no segueix una història lineal, per la qual cosa no hem de creure que, donades unes certes conquestes, no es poden anul·lar o tornar cap a moments de conservadorisme de gènere.

També hem vist com els discursos antifeministes tenen una realitat complexa: estan fonamentats en un dolor i un malestar socialment reals. Les situacions de precarietat social (econòmica, vital, simbòlica) són reals en unes societats capitalistes on la inseguretat, la pobresa, el malestar psicològic i la falta de perspectiva vitals són problemes apressants per a capes nombroses de població. La instrumentalització d'aquest malestar en els homes per part de discursos antifeministes ha estat reeixida. Això parla molt també de quines tasques pendents ens queden. Tanmateix, no qualsevol interès val: hem vist com històricament hi ha hagut moltes maneres d'abordar la masculinitat, però que presentaven diversos problemes (acusació, moralització, models del ”bon home”, etc.).

El gènere és una posició, no sols una identitat. Intentar intervenir sobre la masculinitat amb crides a la consciència o buscant desplaçaments identitaris sense alterar els funcionaments institucionals, administratius o econòmics, no té gaire èxit. No obstant això, el gènere també té elements identitaris, no sols és una posició. Intentar reduir el treball amb homes a canvis culturals que no els apel·lin, que no abordin la seva por al canvi o el seu replegament identitari com a variable, no fa més que alimentar les forces conservadores que cerquen instrumentalitzar aquest rebuig.

El treball de prevenció amb homes és un tema d'equilibris, de capacitat d'anàlisi rigorosa i de creativitat política. No hi ha lloc per a inèrcies, per a fórmules gastades o per a simplificacions polaritzades. Ens hi juguem molt.

↑ Índex de la unitat

↑ Índex de la unitat

← Índex Mòdul 3 | Unitat 3.2 →

← Unitat 3.2 | Índex Mòdul 3 ↑