• 1. Adolescència i joventut
• 2. Dones adultes
• 3. Dones grans
• 4. Contextos estructurals

• Autoria: Raquel Gómez (L’Associació drets sexuals i reproductius)
• Elaboració: 2019
• Actualització: Raquel Gómez, 2022

• 1.1 Especificitats i manifestacions de les violències masclistes en adolescents i persones joves
• 1.2 Aprendre a detectar i actuar en casos de violències masclistes en un context d’atenció individual
• 1.3 Agressions sexuals i assetjament sexual

Les violències contra les dones són l'expressió més greu i demolidora de la cultura masclista. Són unes de les manifestacions més extremes de desigualtat, abús de poder i de dominació dels homes sobre les dones, adolescents i nenes. És un fenomen que afecta totes les dones; un problema social, col·lectiu i polític, amb les arrels en l'estructura patriarcal que afecta les relacions, la construcció social del gènere i les institucions.

A més, es troben violències en les vides de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGTBI+) per motiu d'orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere com una forma de discriminació masclista en tant que són expressions percebudes com a transgressores dels rols de gènere (hetero)normatius. La LGTBI-fòbia té l’origen en el mateix sistema patriarcal, ja que pretén perpetuar els rols de gènere, així com la jerarquia existent entre aquests rols. És imprescindible també considerar els diferents eixos d’opressió quan parlem de VM, com ara la classe, l’origen, la diversitat funcional, etc., entenent que l’opressió final no és la suma de tots els eixos d’opressió existents sinó que representa un eix d’opressió diferent. Des d'aquest diagnòstic abordem les VM.

L’adolescència està considerada una etapa principal en la construcció de la identitat d’una persona i, per tant, de la construcció del sistema de valors d’aquesta que anirà modelant i dirigint comportaments i actituds. Una etapa de canvi, de crisi, i de definició del propi “jo” en la qual també es va definint, cohesionant i/o modificant la concepció del gènere, resultat del procés de socialització establert dins l’estructura patriarcal. Les VM tenen la base i l’origen en la desigualtat entre homes i dones i aquesta desigualtat és, a dia d’avui, encara molt vigent. No naixem amb estereotips incorporats, els anem construint amb la socialització i, malauradament, no impliquen només diferències: són desigualtats, són violències i, com dèiem, del tot vigents entre les noves generacions. Així doncs, en la població adolescent i jove les VM són molt presents. Són violències que es manifesten des de tota l’estructura del sistema patriarcal i amb un impacte devastador per a la construcció de la seva identitat i de les seves relacions actuals i futures. Adolescents i joves poden estar vivint situacions afectivosexuals abusives, siguin ocasionals o de parella, així com altres manifestacions de les VM exercides en altres àmbits. L'àmbit de la sexualitat és un dels àmbits clau com a manifestació de les VM en l’adolescència, per aquest motiu les professionals hem de tenir present que el treball en relació amb les sexualitats (poder parlar, explorar, preguntar, etc.) és clau per identificar les violències en l'àmbit sexual (violències sexuals) i a partir d’aquí poder també explorar possibles situacions de VM en altres àmbits.

Però les VM en l’adolescència i la població jove estan socialment molt invisibilitzades, i sovint emmascarades i justificades per estereotips sobre l’adolescència que normalitzen situacions d’abús i violència (p. ex.: tots els joves d’ara són gelosos, s’estan sempre escrivint pel WhatsApp, habitualment no es protegeixen en les relacions sexuals, etc.). Són manifestacions de la violència que es veuen llunyanes dels estereotips amb els quals s’exemplifica habitualment la problemàtica (dona adulta, casada, amb fills, etc.). Aquestes particularitats poden constituir mecanismes d’ocultació i dificultar-ne la detecció per part de professionals de l’àmbit educatiu, de la salut o socials, així com per les persones del seu entorn més proper. És imprescindible, doncs, que la VM entre adolescents i joves es percebi tan rellevant i seriosa com la que viu el món adult, ja que perquè dones adolescents i joves puguin ser i actuar com a persones lliures cal canviar tot el context i els imaginaris. La mirada cap a les noies i les conseqüències que viuen continua sent una mirada masclista.

Pot succeir el mateix en el cas d’adolescents i joves: la naturalització i legitimació d’algunes manifestacions de les VM per la societat dificulta la identificació d’una mateixa com a dona que està patint violència. Així doncs, engegar processos de presa de consciència de les desigualtats quotidianes per poder-hi oposar resistència és el repte a què hem de respondre per deixar de mantenir les bases de les violències contra les dones, tant les socialment més normalitzades i naturalitzades així com les visibles, com ara les agressions sexuals i els feminicidis. L’empoderament de les dones és un procés d’autoempoderament que té a veure amb agència, amb poder de decisió. Qüestionar les relacions de poder desiguals entre els gèneres suposa qüestionar els privilegis masculins i la naturalització de les desigualtats de les dones.

Per aquesta raó la intervenció amb les persones adolescents i joves és fonamental per fomentar models de relació igualitaris i de respecte mutu, per aconseguir la igualtat d’oportunitats real i efectiva, i per evitar així les situacions de VM i heteropatriarcal en qualsevol dels seus àmbits i les seves formes. En aquest sentit, les estratègies de prevenció constitueixen un dels pilars clau per a la lluita contra la VM i les intervencions amb joves adreçades a transformar i modificar aquestes creences a favor d’unes relacions d’igualtat i respecte mutu esdevenen essencials per prevenir i lluitar contra la VM i heteropatriarcal.

En l'abordatge de les VM amb adolescents i joves (així com en tots els protocols existents) sempre parla de "menors" o de fills i filles de dones que han viscut VM. És imprescindible que es tracti les adolescents com a subjectes de drets també (no només considerades “víctimes que s’han de protegir”) i entendre que poden rebre violències pròpies en diferents àmbits. Es tracta d’un grup de dones que per edat queda sovint en un “limbe” entre la infància i l’edat adulta i que rep violències específiques.

D’altra banda, el masclisme ha mostrat una gran capacitat per adoptar noves formes de control, que dificulten la identificació de la violència i genera en la població adolescent i jove la il·lusió de la "lliure elecció". Per posar-ne un exemple, en aquests moments la “prova d’amor” ja no és mantenir relacions sexuals sinó que podria ser donar-se les contrasenyes en un acte de llibertat i confiança en l’altre. La perspectiva de gènere és necessària per poder interpretar aquests nous mandats de gènere de les dones. Si parlem més específicament de sexualitat, un altre exemple seria que encara que nois i noies joves tinguessin comportaments sexuals iguals això no significa que hi hagi igualtat en “la mirada” sobre el que fan nois i noies. És a dir, el fet que les noies joves exerceixin la seva sexualitat lliurement no significa que ja no hi hagi mandats de gènere a aquest respecte.

Alguns exemples de manifestacions de les VM en població adolescent i jove són els següents:

• Violència en el si d’una relació sexoafectiva adolescent.
• Cultura de la violació.¹⁾
• Hipersexualització dels cossos de les dones en els mitjans.
• Assetjament escolar per discordança de gènere.
• Ciberassetjament escolar per motius de gènere.
• Comentaris obscens pel carrer a les noies adolescents.
• Prohibicions de roba de vestir a les noies en centres escolars.
• Violència sexual en el si de la família.
• Sexpreading (difondre fotos amb contingut sexual d'altres persones sense el seu consentiment).
• Concursos que puntuen noies a les xarxes, etc.

Estem en un moment social en el qual ha anat creixent entre la població adolescent i jove la consciència feminista i la lluita per la igualtat, i això també repercuteix directament en el nostre projecte. El moviment feminista i la lluita per l’erradicació de les VM i sexuals són molt presents en el nostre dia a dia. Socialment hi ha hagut diferents punts d’inflexió, per exemple, la vaga feminista del 8 de març del 2018 i el 2019 (que va portar milers d’adolescents al carrer) o altres esdeveniments d’un gran impacte social, com per exemple el judici i la sentència per la violació dels Sanfermines, el fenomen #MeToo o l’himne “Un violador en tu camino”, que va donar la volta al món. També altres iniciatives de diferents institucions i entitats, que estan ajudant a identificar i visibilitzar les VM i sexuals i a empoderar les dones joves. Per exemple, durant el confinament, diferents administracions van fer campanyes de sensibilització i prevenció, o la campanya del mateix Ajuntament de Barcelona aquest 25N, que anava adreçada a les dones joves i a les violències en l’entorn digital. Així, durant el 2020 hem vist com aquest augment de la sensibilització i identificació de les dones joves envers les VM ha fet augmentar les demandes directes a L’Espai Lila, tendència que creiem que se seguirà donant durant aquest 2021.

Però encara queda molt camí per recórrer. El reconeixement de les VM en adolescents i les seves diverses manifestacions continua sent un tema pendent a escala assistencial i social i, per suposat, també a escala política i jurídica. És imprescindible, doncs, que la VM entre adolescents i joves es percebi tan rellevant i seriosa com la que viuen les dones adultes.

↑ 1. Adolescència i joventut | ↑ Índex de la unitat

La visibilització de la problemàtica de la VM i heteropatriarcal i els esforços per dur a terme una detecció precoç esdevenen actuacions clau en la intervenció amb persones joves. No naixem amb imaginaris incorporats, sinó que els integrem amb la socialització, i donen lloc a creences, comportaments, relacions i desigualtats, entre les quals, la violència contra les dones n’és una. D'aquesta manera s'explica que a la població adolescent i jove les VM estiguin molt presents. A més, són violències que es manifesten des de tota l'estructura del sistema patriarcal i amb un impacte devastador per a la construcció de la seva identitat i de les seves relacions actuals i futures.

Així doncs, les VM són una realitat en la població adolescent i jove, la prevalença de la VM en noies adolescents és del 30%, percentatge superior al 26% que es correspon a les dones adultes. D’altra banda, del 2016 al 2018 Catalunya ha registrat un augment del 45% en l’atenció de situacions de VM comesa per menors de 14 a 17 anys. L’any 2019 es van registrar 1.899 delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual, amb un increment del 13,2% respecte de l’any anterior. L’edat més freqüent de les víctimes de delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual va ser entre els 11 i els 20 anys. Fins al tercer trimestre de 2020, la franja d’edat més freqüent de les víctimes ha estat la de les menors d’edat, un 35,3% (Observatori d’Igualtat de Gènere, Institut Català de les Dones).

Les últimes dades de la macroenquesta sobre violència contra la dona (Delegació del Govern contra la violència de gènere, 2020) també mostren aquesta alta prevalença de les VM en població adolescent i jove i algunes de les seves especificitats. Així, segons l'enquesta, el 6,2% de les noies de 16 i 17 anys i el 12,7% de les dones de 18 a 24 anys afirmen que han rebut violència física per part de la parella o l’exparella en algun moment de les seves vides. El 6,5% de noies de 16 i 17 anys i l'11,1% de dones de 18 a 24 anys afirmen haver viscut algun tipus de violència sexual per part de la parella actual o parelles passades. Pel que fa a la violència psicològica, el percentatge s'eleva: el 16,7% de les noies de 16 i 17 anys i el 26,1% de dones de 18 a 24 anys afirmen haver viscut aquest tipus de violència per part de les seves parelles o exparelles en algun moment de les seves vides. Amb referència a la violència de control per part de les seves parelles o exparelles, tal com mostra l'enquesta, és un dels tipus de violència que més viu la població adolescent i jove en comparació amb els altres trams d'edat: el 41% en el cas de les noies de 16 i 17 anys i el 44,3% en les dones de 18 a 24 anys.

Tot l’anterior serien raons més que evidents perquè el treball en relació amb les VM en la població d’aquesta franja d’edat sigui un eix de treball prioritari.

Així doncs, la prevenció i la detecció precoç en població adolescent i jove és fonamental, i és essencial aprofitar els espais d’atenció als quals s’apropen. En aquest context, qualsevol recurs o servei que aconsegueixi entrar en contacte amb adolescents i joves és molt valuós en el treball contra les VM. Les actuacions amb adolescents i joves des de l’atenció individual és una excel·lent oportunitat per actuar en la prevenció i la detecció de les VM. És especialment important, sigui el servei que sigui des del qual estem fent la intervenció, no deixar-nos de banda poder explorar l’esfera de la sexualitat, ja que, com hem dit abans, l'àmbit de la sexualitat és un dels àmbits clau com a manifestació de les VM en l’adolescència. És una de les oportunitats més importants d’autocura, empoderament i prevenció, i cal aprofitar el vincle que es genera entre la professional i la jove.

Parlarem ara d’algunes especificitats a tenir en compte per a l’abordatge de les VM en l’adolescència:

• Es tendeix a pensar que les relacions violentes succeeixen en parelles ja constituïdes i en convivència, i no en relacions més o menys ocasionals o esporàdiques.

• La violència psicològica és difícil de detectar i encara està més normalitzada. L'adolescència és una etapa on la gelosia, el control i l’exclusivitat són especialment considerats mostres d’amor. Els/les joves aprenen aquest model dels adults, però en aquesta edat, pel moment evolutiu i perquè les relacions són incipients, aquests aspectes són més virulents i sovint es confon violència amb amor. Així doncs, l’amor romàntic i els mites que s’hi associen, com ara possessió, gelosia, mitja taronja, fidelitat, exclusivitat, omnipotència, l’amor com a sofriment, etc., segueix sent el model que ha pres la joventut per tenir i desenvolupar relacions sexoafectives.

• En no percebre el control com una forma de violència, no s’han de protegir i això crea vulnerabilitat quan les conductes intensifiquen la violència.

• L’adolescència és un període de canvis i d’exploració. Nois i noies tenen poques o cap experiència, per tant els seus coneixements de les relacions estan idealitzats.

• En la joventut, el grup d'iguals és el referent de suport, el que proporciona la primera ajuda, o l'única. Però aquest grup presenta les mateixes experiències i, al mateix temps, les mateixes mancances i dificultats.

• L’adolescència/joventut és un període de rebel·lia i d'afirmació enfront del món adult.

• Les VM en joves acostuma a expressar-se a través d'un abús psicològic més que no físic, qüestió que en dificulta el reconeixement. Sovint aquest abús psicològic comporta que també s'estigui exercint violència sexual.

• L'enfocament de l'acompanyament ha de ser des dels drets humans i la perspectiva feminista interseccional. És important que la intervenció estigui centrada en l'experiència de les joves i adolescents, i no en pautes rígides, per reconèixer-ne així la dignitat i l’autonomia.

• En relació amb les violències que viuen les persones LGTBI+, moltes queden invisibilitzades i normalitzades, com moltes de les actituds i comportaments discriminatoris. Com a conseqüència d’aquesta situació, es tendeix a treure importància i a banalitzar els actes discriminatoris i la violència –sovint en forma de persecució i assetjament– que pateixen a diari molts i moltes joves LGTBI+, així com també les persones joves que tenen expressions de gènere no normatives. Les persones adultes en general ja solen minimitzar i banalitzar la realitat de les adolescents i joves i, en el cas de persones dels col·lectius LGTBI+ adolescents, encara es minimitzen més: “ja li passarà”, “és una fase”, etc. L’ús de llenguatge no inclusiu, poc respectuós, els insults, l’aïllament exprés de la persona per part del grup, dels adults del seu l’entorn, la manca de referents positius, etc., contribueixen de manera constant a haver de viure en un entorn hostil i mancat de respecte i llibertat. Tot això dificulta el procés d’identificació i de construcció de la identitat, de desenvolupar l’autoestima i, per tant, també, de tenir cura d’una mateixa, fins i tot de la pròpia salut. A més, també impacta i dificulta en la possibilitat de generar cohesió amb els iguals dins del col·lectiu, és a dir, la possibilitat de fer xarxa dins la comunitat del propi subcol·lectiu. En l’àmbit de la sexualitat, molts mites i tòpics contribueixen a mantenir les violències i les persones LGTBI creixen amb l’estigma associat que tenen comportaments sexuals de risc, per exemple, moltes relacions sexuals i amb moltes persones diferents, manca de cura de l’altra persona, relacions sexuals violentes i pervertides, o que són persones que difícilment tenen parelles estables o vincles afectius més permanents.

• Noves manifestacions vinculades a l'ús de les xarxes socials (cibercontrol, l'assetjament virtual, amenaces, pornodifusió no consentida [sexpreading], etc.). Les xarxes socials són una extensió de l'espai públic, un lloc més on exercir i rebre VM. Cal considerar l’espai virtual dins d'un contínuum amb l'espai de fora d'internet i, per tant, entre les VM en línia i fora de línia.

• La importància de la prevenció. La intervenció en joves és fonamental per fomentar models de relació igualitaris i de respecte mutu, per aconseguir la igualtat d’oportunitats real i efectiva, i per evitar així les situacions de VM i heteropatriarcal en qualsevol dels seus àmbits i les seves formes.

Adolescents i joves temen les possibles reaccions de les persones adultes del seu entorn: que subestimin el que els succeeix, que les “controlin”, que denunciïn la seva parella, que facin pública la seva situació, o que els llevin tota possibilitat d'autonomia. Sobre això, és imprescindible en l’atenció a adolescents comprendre el concepte de “menor competent” i l’autonomia progressiva de les persones menors d’edat,²⁾ així com conèixer què diu la llei dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència quant a l’atenció a les persones menors d’edat ³⁾.

Es fa imprescindible, doncs, revisar les pròpies creences per poder acompanyar adolescents i joves a entendre que les VM se sustenten en estereotips de gènere molt arrelats, com ara que les noies són sensibles i tendres, responsables i prudents, mentre que els nois són dinàmics, actius i independents, possessius i gelosos.

En l’estudi "Percepción de la violencia de género en la adolescencia y la juventud" de l’any 2015,⁴⁾ que és el resultat d’una enquesta a 2.457 joves d’entre 15 i 29 anys, determinava que un 95% de les dones i un 92% dels homes consideraven inacceptable la VM, però no identificaven totes les formes de violències, i especifica que un de cada tres joves considera inevitable o acceptable “en algunes circumstàncies”: “controlar els horaris de la parella”, “impedir a la parella que vegi la seva família o amistats”, “no permetre que la parella treballi o estudiï” o “dir-li les coses que pot o no pot fer”.

Altres dades recollides, en aquest cas entre les usuàries del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats -programa jove de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius- durant l’any 2018, determina que el 33% de les dones joves i adolescents havien viscut VM en els darrers 12 mesos. Un 26% reconeixia haver experimentat violències psicològiques i un 15% de les dones assegurava sentir-se violentada per actituds de control i gelosia. En l’àmbit general, un 9,5% de les dones havia patit violències físiques, i un 9%, violències sexuals (un de cada quatre casos d’aquests darrers s’havia donat dins la parella).

En relació amb les violències sexuals, les dades recollides entre les nostres usuàries mostren els resultats següents:

Altres dades recollides entre les nostres usuàries mitjançant el nostre qüestionari de detecció, en aquest cas entre l’abril del 2017 i el gener del 2019, amb una mostra de 1.566 joves entre 14 i 33 anys:

Així doncs, algunes de les manifestacions de les violències sexuals en la població adolescent i jove que ens trobem sovint serien:

• No tenir en compte el plaer, els gustos i els desitjos de la noia en les relacions sexuals.
• Les noies accedeixen a tenir relacions sexuals sense desitjar-les perquè la parella no s’enfadi, perquè “és la meva obligació”.
• No poder fer servir un mètode anticonceptiu i de protecció perquè hi ha un xantatge: “per l’amor i la confiança”, “perquè les pastilles són dolentes i jo només em preocupo per tu”, “perquè les pastilles et poden deixar estèril i jo vull que siguis la mare dels meus fills”, etc.
• Comentaris sobre la seva manera de vestir i sobre “el que busca” i “el que sembla” anant així vestida.
• Quan no respecta els seus límits, i la tracta a ella i al seu cos com quelcom de la seva propietat, accedeix al seu cos sense el seu consentiment en qualsevol moment, realitza tocaments no desitjats, etc.
• Fer-li comentaris sobre que mai ningú no l’estimarà tant, o que no és possible que cap altra persona l’estimi.
• Insinuacions de caràcter sexual que la poden incomodar per després menysprear-la, humiliar-la, com ara ”ets una frígida i una estreta”.
• Relacions i pràctiques sexuals forçades o quan es troba sota els efectes d’alguna substància.

La VM en joves acostuma a expressar-se a través d’un abús psicològic, més que no pas físic, qüestió que en dificulta el reconeixement, com ja s’ha dit anteriorment. Sovint aquest abús psicològic comporta que també s’estigui exercint violència sexual. L’enfocament de la nostra intervenció ha d’estar centrat en l'experiència de les dones joves i adolescents, i no en pautes rígides o una “plantilla”. Les adolescents i dones joves han d’estar en el centre de l'atenció, per reconèixer-los així la dignitat.

Per acabar, farem un breu comentari sobre l’ús de les xarxes socials. En general, els usos que les i els adolescents i joves fan de la tecnologia responen, majoritàriament, a dues categories: construir identitat i establir relacions. Però trobem usos diferencials de les xarxes socials en nois i noies, i és imprescindible aplicar, doncs, la perspectiva de gènere per entendre l'ús diferenciador que en fan uns i altres. Parlant concretament de les VM en l’univers 2.0, també es requereix fer una interpretació des de la perspectiva de gènere per poder-ne fer un bon abordatge.

Els i les adolescents no han creat les violències digitals. Són el reflex de la societat, del que els hem ensenyat i mostrat des del món adult. Vivim en una societat que permet i perpetua les violències sexuals i les violències masclistes. Actualment, l’exercici de les VM inclou noves manifestacions vinculades a l’ús de les xarxes socials, com és el cibercontrol, l’assetjament virtual, les amenaces, el sexpreading, etc. El que passa a les xarxes (món en línia) té a veure amb el que passa en el món fora de línia. Les noves tecnologies són emprades per reproduir, en un nou format, lògiques clàssiques de violència, però que poden causar un efecte i un impacte psicològic molt més elevat, ja que la violència es pot exercir durant les 24 hores del dia.

↑ 1. Adolescència i joventut | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: Montserrat Pineda Lorenzo
• Elaboració: 2019
• Revisió: Creación Positiva, 2022

La comprensió actual de les violències sexuals com una expressió bàsica de la dominació patriarcal cap a les dones és molt recent, i encara dista molt de ser àmpliament assumida, socialment i institucional. Durant segles, les violències patriarcals cap a les dones (incloent-hi les sexuals), han estat justificades per l'Estat o, fins i tot, regulades pel sistema jurídic com un "dret" que podien exercir certs homes sobre certes dones, dins d'un marc normatiu que assegurava la subordinació de les dones als homes. Per això, com que aquest document s’adreça a professionals, sembla fonamental que no només faciliti elements teòrics i normatius per comprendre les violències sexuals, sinó també elements per poder elaborar un marc ètic de comprensió de les violències sexuals.

D'altra banda, tal com succeeix amb la violència dins de l’àmbit de parella (o "violència de gènere", d'acord amb el marc normatiu espanyol de la LPO 1/2004), les violències sexuals no ocorren a l'atzar, sinó que estan relacionades amb desequilibris de poder basats en el gènere.

Per tant, les violències sexuals són una violació del dret a no patir discriminació, i són una vulneració dels drets reconeguts pels instruments internacionals de drets humans, perquè és "incompatible amb la dignitat i el valor de la persona".

Des de diversos àmbits s’ha impulsat la reformulació del concepte i del seu significat, és a dir, d'allò que entenem per violències sexuals. Aquesta reformulació té a veure amb una obertura en la mirada i l’enfocament, i no només centrar-lo en agressions sexuals amb violència, sinó incloure-hi totes les possibles manifestacions, sobretot les que són més quotidianes i més difícils d’identificar i detectar. Així, l'OMS ha definit la violència sexual com “tot acte sexual, la temptativa de consumar un acte sexual, els comentaris o insinuacions sexuals no desitjats, o les accions per comercialitzar o utilitzar de qualsevol altra manera la sexualitat d'una persona mitjançant coacció per una altra persona, independentment de la relació d'aquesta amb la víctima, en qualsevol àmbit, incloent-hi la llar i el lloc de treball” (OMS, 2011).

Quant als actes que es consideren violències sexuals, l'OMS (2013) assenyala que la violència sexual abasta actes que van des de l'assetjament verbal a la penetració forçada i una varietat de tipus de coacció, des de la pressió social fins

a la intimidació per força física. La violència sexual inclou el següent, sense ser exhaustiu: violació en el matrimoni o en cites amoroses; violació per desconeguts o coneguts; insinuacions sexuals no desitjades o assetjament sexual (a l'escola, al lloc de treball, etc.); violació sistemàtica, esclavitud sexual i altres formes de violència particularment comunes en situacions de conflicte armat (p. ex., fecundació forçada); abús sexual de persones físicament o mentalment discapacitades; violació i abús sexual de nens, i formes “tradicionals” de violència sexual, com ara matrimoni o cohabitació forçats i “herència de vídua” (OMS, 2013).

L’any 2016, inclou en aquesta definició qualsevol acte contra la sexualitat d’una persona, com ara tocaments, frecs, agressions, assetjament sexual al carrer, exhibicionisme o violacions.

Aquestes definicions són fonamentals, d'una banda, perquè posen el focus en els mecanismes a través dels quals es poden cometre aquestes violències (diversos tipus de coacció, que van des de la pressió social fins a la intimidació per la força física); i, de l’altra, perquè destaquen que l'afecció no necessàriament s'ha de produir al cos de les dones. En efecte, la violència pot repercutir de qualsevol altra manera en la intimitat de les dones, com ocorre en els casos de comentaris o insinuacions de tipus sexual no desitjats.

Amb tot, cal reconèixer que aquestes definicions es mantenen dins de la visió liberal neutral, és a dir, són neutres en termes de gènere, encara que es reconegui que les principals afectades per aquestes violències són les dones i les nenes.

En un sentit més ampli, es considera violències sexuals “tot acte d'índole sexual exercit per una persona (generalment un home) en contra del desig i la voluntat d'una altra (generalment una dona o nena) que es manifesta com a amenaça, intrusió, intimidació i/o atac, i que pot ser expressada en forma física, verbal o emocional” (Velázquez, 2003, p. 70). Aquesta definició col·loca en el focus l'element del consentiment o la voluntat, que, com veurem, és central per comprendre les violències sexuals des d'una perspectiva centrada en els drets de les dones.

En aquesta línia, cal posar de manifest la nova definició que introdueix la Llei 17/2020, de modificació de la Llei 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista, sobre les violències sexuals: “Qualsevol acte que atempti contra la llibertat sexual i la dignitat personal de la dona creant unes condicions o aprofitant-se d'un context que, directament o indirectament, imposin una pràctica sexual sense tenir el consentiment ni la voluntat de la dona, amb independència del vincle que hi hagi entre la dona i l’agressor o agressors. Inclou l'accés corporal, la mutilació genital o el risc de patir-ne, els matrimonis forçats, el tràfic de dones amb finalitat d’explotació sexual, l'assetjament sexual i per raó de sexe, l'amenaça sexual, l'exhibició, l'observació i la imposició de qualsevol pràctica sexual, entre altres conductes.”

Disposicions del Codi penal en matèria d'agressions i abusos sexuals:

El dret penal espanyol respon als mateixos trets que han caracteritzat l'evolució històrica del dret europeu quant a la regulació dels delictes de caràcter sexual.

Entre aquestes característiques històriques trobem, en primer lloc, l'èmfasi en l'honorabilitat de les víctimes —i de les seves famílies— i els rols estereotipats d'homes i dones. En aquest context, la comprovació que la víctima realment fos una dona "honorable" era part de la recerca dels delictes sexuals, ja que era part essencial de la definició dels delictes mateixos, tal com assenyala Asúa (1998, p. 47):

Durant el segle XX, i en particular a partir de l'anomenada "segona ona feminista", s'han fet fortes crítiques al model jurídic penal basat en "els delictes contra l'honestedat" i en una certa "moral sexual", especialment des de la dècada dels anys seixanta. El 1989, i en el Codi penal de 1995, el bé jurídic protegit passa a ser la llibertat sexual —i la indemnitat sexual, quan es tracta de persones sota l'edat de consentiment sexual, és a dir, 16 anys—, la qual cosa representa —o hauria de representar— una transformació capital en els eixos interpretatius i en la comprensió de les violències sexuals.

A partir de la modificació que va canviar el bé jurídic protegit d'"honestedat" pel de "llibertat sexual", també es va incloure la possibilitat que el subjecte passiu dels delictes que es cometin sota aquest títol siguin homes. Ara bé, com assenyala Faraldo Cabana (2014), "la inclusió de l'home com a possible víctima no va significar una altra cosa que una igualació formal per mitjà d'una norma general i abstracta com és el Codi penal, que pretén no discriminar per raó del sexe de la víctima". A part d'aquesta aparent igualtat formal que, a priori, indicaria la indistinta possibilitat que hi hagi víctimes tant dones com homes, tots els estudis i les anàlisis existents sobre les violències sexuals en tot el món confirmen que en un nombre molt elevat de casos, o íntegrament, la víctima és la dona, i l'agressor, l'home.

Novament s'adverteix que des de la legislació s'albira una realitat fictícia. Els ofensors i les víctimes apareixen nus d'un gènere concret sota l'objectiu de contribuir a la igualtat formal, i dones i homes poden ser subjectes passius o actius aleatòriament. Invisibilitza la diferència transcendental existent relativa al fet que la majoria, o gairebé la totalitat, d'aquesta mena de delictes són comesos per homes. Això està demostrat per l'aportació de la casuística de les sentències dictades a Catalunya, que s'analitzaran en l'apartat següent.

Actualment, doncs, l'estructura dels delictes sexuals en el Codi penal respon a dos criteris que es combinen per donar lloc a una classificació per ordre de gravetat. D'una banda, la intensitat de la imposició davant la decisió lliure de la víctima, que el Codi penal distingeix entre agressions i abusos sexuals, sobre la base de l'existència o l'absència de violència o intimidació en el delicte —amb una concepció patriarcal d’aquests conceptes. D'altra banda, es considera també el grau de contacte sexual, atès que es consideren més greus els casos en què hi ha "penetració".

La concepció fal·locèntrica que atorga preponderància a la penetració com a manera de configurar la forma més greu del delicte sexual es correspon amb una altra època, en la qual el bé jurídic tutelat era l'honestedat de la víctima, precisament perquè el valor de la dona es mesurava en termes de "virginitat", per la qual cosa es castiga tan severament la penetració com a màxima expressió d'agressió. Com assenyala Asúa, en l'entrecreuament de tots dos criteris preval l'"accés carnal" per sobre de la declaració de "llibertat sexual", la qual cosa fa una mica contradictori el precepte de tutela al bé jurídic penal de "llibertat sexual", ja que la lesió en l'àmbit de la llibertat de la víctima es consuma des del moment en què se li imposa un acte de connotació sexual i és obligada a tolerar-lo, independentment del grau de contacte corporal que hi hagi. Tot això porta, almenys, a qüestionar la diferència de tots dos supòsits (abús i agressió sexual), un cop el "desvalor bàsic de la conducta típica queda situat en la vulneració de la llibertat" (Asúa, 2008).

El títol VIII del Codi penal recull els delictes contra la llibertat i la indemnitat sexuals, que es divideixen en tres capítols: un capítol referit a les agressions sexuals (art. 178-180), un altre es refereix als abusos sexuals (art. 181) i un últim, afegit el 2015, referit als abusos i a les agressions sexuals a persones menors de 16 anys.

El Codi penal qualifica com a agressió sexual l'atemptat contra la llibertat sexual quan s'usa violència o intimidació. L'article 178 assenyala que: "Qui atempti contra la llibertat sexual d'una altra persona, utilitzant violència o intimidació, ha de ser castigat com a responsable d'agressió sexual amb la pena de presó d'un a cinc anys."

La Llei ha optat per una definició general àmplia que admet modalitats de comissió anteriorment no susceptibles d'incloure's en les agressions sexuals. D'aquesta manera s'entén que constitueixen atacs a la llibertat sexual no sols els efectuats per l'agressor sobre la víctima, sinó també el fet d'obligar-la a realitzar determinades manipulacions de contingut sexual sobre ella mateixa o sobre un tercer. En aquest sentit, s'està d'acord a considerar que les conductes incloses en l'article 178 són les que representen un atac a la llibertat "negativa", és a dir, el dret a negar-se a una activitat sexual no volguda. No seria un delicte d'aquest tipus la violència exercida sobre una altra persona per impedir-li que mantingui una determinada relació sexual amb una altra persona. Aquest cas s'emmarcaria en els delictes genèrics contra la llibertat (coaccions, amenaces) o contra la integritat corporal (lesions) (Asúa, 1998, p. 84).

En aquest sentit, és important reconèixer que tradicionalment s'ha exigit com a element típic d'aquests delictes la concurrència de l'"ànim libidinós" o del "mòbil lúbric" en l'agressor. Tal com manifesta Asúa (1998, p. 84), aquest requisit avui s'ha de considerar un element superflu i distorsionador: "El que importa és que es tracti d'una utilització degradant de la víctima, que afecti aspectes íntims corporals, independentment que l'autor s'exciti 'sexualment' o simplement sigui un sàdic que pretén humiliar i vexar la víctima", o que estigui motivat per ànim de venjança o menyspreu. D'aquesta manera, l'eix es troba en la voluntat d'utilitzar sexualment la víctima sense el seu consentiment. La violació és una forma agreujada d'agressió sexual i és establerta en l'article 179: quan l'agressió sexual consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, el responsable ha de ser castigat com a reu de violació amb la pena de presó de 6 a 12 anys.

L'article 180 introdueix una sèrie de circumstàncies agreujants:

• Quan la violència o la intimidació exercides tinguin caràcter particularment degradant o vexatori.
• Quan els fets es cometin per l'actuació conjunta de dues o més persones.
• Quan la víctima sigui especialment vulnerable, per raó d'edat, malaltia, discapacitat o situació, exceptuant-ne el que disposa l'article 183.
• Quan, per a l'execució del delicte, el responsable s'hagi prevalgut d'una relació de superioritat o parentiu, per ser ascendent, descendent o germà, per naturalesa o adopció, o afins, amb la víctima.
• Quan l'autor faci ús d'armes o altres mitjans igualment perillosos, susceptibles de produir la mort o alguna de les lesions establertes en els articles 149 i 150 d'aquest Codi, sens perjudici de la pena que pugui correspondre per la mort o les lesions causades.

Quan els atemptats contra la llibertat sexual es produeixin sense violència o intimidació, l'acte es considera un abús sexual, d'acord amb l'article 181.1:

• Qui realitzi actes que atemptin contra la llibertat o la indemnitat sexual d'una altra persona, sense violència o intimidació i sense el consentiment d'aquesta altra persona, ha de ser castigat, com a responsable d'abús sexual, amb la pena de presó d'un a tres anys o multa de 18 a 24 mesos.
• Quan l'abús sexual consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, té una pena de presó de dos a sis anys.

També es consideren abusos sexuals els que es cometin contra persones que es troben privades de sentit o sofreixin un trastorn mental. En aquest sentit, cal assenyalar que els supòsits coneguts en el dret comparat com a violació per incapacitat (incapacitated rap) en el dret penal espanyol (a partir de la Llei 5/2010) constitueixen només un delicte d'abús sexual i no d'agressió sexual, d'acord amb l'article 181.2:

També es consideren abusos sexuals si el consentiment s'obté quan el responsable es preval d'una situació de superioritat manifesta que coarti la llibertat de la víctima (art. 181.3). Aquesta figura correspon a l'antiga figura de l'estupre, i s'inclouen situacions en què l'agressor no necessita acudir a la intimidació perquè pugui utilitzar altres tipus de pressions per aconseguir que la víctima accedeixi a suportar o realitzar els actes que li proposa. Es tracta perquè, de la manca de la llibertat de decisió, abusant d'una posició de domini (Asúa, 1998).

L'article 182 s'aplica a persones menors de 18 anys. Aquest article s'analitza en l'apartat dedicat a nenes i adolescents, en el capítol 3 d'aquest document.

Un últim aspecte, no menys rellevant en relació amb la legislació estatal, és el relatiu a l'exercici de l'acció penal. D'acord amb l'article 191 del Codi penal, per procedir pels delictes d'agressions, assetjament o abusos sexuals, cal una denúncia de la persona perjudicada, del seu representant legal o una querella del Ministeri Fiscal, que ha d'actuar ponderant els legítims interessos en presència. Quan la víctima sigui menor d'edat, una persona amb discapacitat necessitada d'especial protecció o una persona desvalguda, n'hi ha prou amb la denúncia del Ministeri Fiscal.

En aquests delictes, el perdó de l'ofès o del representant legal no extingeix l'acció penal ni la responsabilitat d'aquesta classe.

Així, doncs, els delictes d'agressions, assetjaments i abusos sexuals pertanyen al grup dels denominats "delictes semipúblics", en els quals la posada en marxa del procediment constitueix una decisió de la persona ofesa, però, un cop produïda, es pot afirmar que la continuació del procés queda sostreta de la voluntat de la víctima (Libano, 2011, p. 42).

La delimitació legal de l'espai públic i privat, i les responsabilitats que les diferents administracions públiques tenen sobre el que succeeixi en l'espai públic, no sempre es corresponen amb la crítica feminista de l'espai públic i privat.

L'espai públic són els llocs de titularitat estatal on la ciutadania té dret a accedir i a moure's lliurement. Ja poden ser la via pública, com locals de titularitat pública i d'accés lliure (biblioteques públiques, centres cívics, etc.). L'espai privat són els llocs de propietat privada de persones físiques o jurídiques i, per tant, d'accés restringit als seus propietaris i a les persones que el titular permeti.

A més, els espais d'oci, als quals tradicionalment s'associa un perill més gran per a la violència sexual, poden ser espais privats d'oci nocturn (bars, discoteques, sales de concerts, etc.), o espais de domini públic, fins i tot la via pública (p. ex., concerts a l'aire lliure o diferents esdeveniments durant les festes populars de pobles i municipis). Aquí es complica encara més identificar qui té la responsabilitat de prevenció i actuació en cas de violències sexuals.

Habitualment, ens hem socialitzat amb la creença que les diferents formes de violències sexuals són episodis aïllats, poc freqüents, que es tracta de comportaments estranys i patològics de persones malaltes (d’acord amb l’estereotip d’agressor sexual desconegut, com una mena de depredador sexual que assalta i agredeix la víctima en un espai públic, de manera sobtada i sorprenent). I que, a més, la responsabilitat de prevenció i d’intervenció era únicament de la víctima o potencial víctima d’aquest episodi, en primer lloc evitant qualsevol comportament o circumstància que podia posar-la en perill (des de caminar sola pel carrer, tornar a casa de matinada, anar a llocs públics sola, fins a la manera de vestir, maquillar-se, etc.). I, en segon lloc, si finalment l’agressió es produïa, l’única manera d’intervenció era la denúncia de la víctima davant la policia o el jutge.

El primer pas per parlar de prevenció de les violències sexuals és tenir en compte la invisibilització estructural de les violències sexuals. Aquesta invisibilització forma part de les causes i les conseqüències d'aquesta violència. Cal ressaltar que el concepte invisibilització va més enllà de l'aparent, ja que es refereix tant a la representació simbòlica d'aquesta violència com a la part material de les violències. Quan parlem de la part material d'aquesta violència, estem parlant no només de la violència que s'exerceix contra les dones, sinó de la violència exercida per les institucions mateixes en no generar mecanismes de protecció real i efectives (violències institucionals).

Tal com diu el Comitè CEDAW, les VM —incloent-hi les violències sexuals en espais públics (VSEP)—, estan arrelades en "la ideologia del dret i el privilegi dels homes respecte de les dones, les normes socials relatives a la masculinitat i la necessitat d'afirmar el control o el poder masculins, imposar els papers assignats a cada gènere o evitar, descoratjar o castigar el que es considera un comportament inacceptable de les dones". De fet, són aquests factors els que "contribueixen a l'acceptació social explícita o implícita de la violència […] i a la impunitat generalitzada a aquest respecte", la qual cosa és particularment preocupant en l'àmbit de les VSEP.

D'altra banda, també el contingut que es dona al concepte de violències sexuals és quelcom que ha anat evolucionant històricament i socioculturalment. Tant normativament com social, fins avui, quan es parla de violències sexuals sovint es pensa en agressions sexuals i, particularment, en la violació. La preeminència d'aquesta figura es basa tant en la seva importància històrica (vinculada a la "virginitat" i la vàlua de les dones, la protecció de la seva "honestedat", etc.), com jurídica, ja que és el delicte sexual considerat més greu. Encara que fent un pas més enllà es pensi també en les violències que jurídicament es consideren "abusos sexuals", en general la comprensió social (i l'imaginari jurídic) de les violències sexuals ens remet a alguna cosa que ocorre en situacions i contextos d'alguna manera "extraordinaris", com la violació d'una dona amb violència per part d'un desconegut en un carreró fosc i solitari a la nit (qualificada com l'estereotip de real rap, 'veritable violació', per Susan Estrich, 1987).

Encara que la major part de les agressions sexuals no responen a aquesta situació estereotipada, ja que una gran part són comeses per coneguts (com ara, parelles) i en espais privats (com l'espai domèstic), aquesta visió també és molt limitada quant a les violències sexuals que es poden produir als espais públics.

En aquesta esfera cal anar molt més allà: no només parlem d'agressions sexuals als carrers, parcs, camins, etc., sinó també de diverses formes de violències sexuals que es produeixen en espais públics "envoltats", com per exemple al transport públic. Les manifestacions també són diverses, des de supòsits en què hi ha una invasió corporal de la víctima, ja sigui en forma d'agressions o abusos, fins a casos en què, sense cap contacte corporal, es fan insinuacions, amenaces, propostes o comentaris, verbals o mitjançant gestos o exhibicions corporals, així com invasions a la intimitat de les víctimes mitjançant fotografies o imatges no autoritzades, com l'anomenat fenomen de l'upskirting, que es refereix a fotografies o vídeos presos sota les faldilles de les dones i nenes, a fi d'obtenir (i sovint difondre) imatges de la seva zona púbica.

Aquests estereotips es reprodueixen en l'àmbit jurídic, en què a més, persisteixen normativament conceptes fal·locèntrics que vinculen la gravetat de la violència amb la penetració, així com la greu manca de formació i sensibilització en aquest àmbit de molts equips professionals del món jurídic.

Les violències sexuals es poden donar en tots els àmbits: parella (sentit ampli), familiar, laboral, comunitari, digital, simbòlic, institucional, etc. Per tant, l'abordatge s'ha de fer sota l'òptica que es pugui produir en tots aquests àmbits, amb característiques que impacten tant en la percepció de la mena d'agressió com de la possibilitat de resposta reparadora per part de la dona víctima de la violència sexual. La majoria de vegades pensem en òptiques de parella o comunitàries.

És rellevant pensar on es produeixen les diverses manifestacions de violència sexual, però també ho és pensar en les conseqüències d'aquestes violències i, per tant, què podem oferir per reparar-les.

En aquest apartat ens centrarem en les agressions sexuals (incloent-hi, i no diferenciant, la tipologia penal d'agressió sexual i abús sexual). Així ens trobem que l'agressió sexual és una forma especial d'atac violent, independentment de si s'ha usat la força física o no, ja que es tracta d'una agressió altament estressant, que és viscuda per la víctima amb una por intensa a patir un greu mal físic o fins i tot la mort, a la qual s'afegeixen sensacions de vexació extrema, repugnància, ràbia, impotència i desesperança per la incapacitat d'escapar-se o d'evitar-la.

Per abordar les agressions sexuals, és important tenir en compte si hi ha sospita de submissió química. En aquests casos el relat que habitualment verbalitzen les víctimes és “no sé el que m'ha passat”, “a penes recordo res”, etc. Sovint la víctima narra que, estant en un ambient mancat de perill (restaurant, discoteca, casa de coneguts, etc.) i, després de consumir una beguda, en un curt període de temps, perd la consciència. Quan es desperta han passat diverses hores, no recorda el que ha passat, i fins i tot es troba en un lloc desconegut o diferent. Algunes víctimes poden no saber si han estat o no agredides sexualment.

Elements a tenir en compte:

• La dona té sensació que li ha succeït alguna cosa però no recorda exactament què ha passat.
• S'ha despertat nua o amb la roba desarreglada.
• Ha trobat al seu cos fluids (semen, etc.) o objectes (preservatius, etc.).
• Presenta lesions, o alteracions inexplicables, bucals, anals o genitals.
• S'ha despertat amb un desconegut al costat o en un lloc estrany.

Les agressions sexuals provoquen danys a curt i llarg termini en el benestar físic, psíquic i social de la dona, i poden impedir o limitar l'acompliment personal, laboral i social, així com la capacitat de gaudir de les relacions socials i d'una vida sexual satisfactòria.

Malgrat que l'abordatge psicoterapèutic no s'ha de fer des de paràmetres terapèutics vinculats als símptomes a la reparació.

El model d'abordatge psicoterapèutic per a dones víctimes de violència sexual ens permetrà treballar amb la principal simptomatologia que esdevé del fet de ser víctima de violència sexual, per disminuir-la i idealment erradicar-la, per tendir al restabliment de l'estabilitat emocional i aconseguir que les víctimes es recuperin de l'esdeveniment traumàtic; sense oblidar que la simptomatologia traumàtica serà tant psicològica com fisiològica.

Ara bé, per arribar a un adequat i eficient model d'abordatge psicoterapèutic d'intervenció amb dones víctimes de violència sexual, cal, a més de conèixer-ne els símptomes, entendre les emocions, conductes i cognicions, així com el paper important que té el component social en la construcció subjectiva, i comprendre llavors l'experiència personal i la manera com sorgeix l'afectació emocional.

És clar que l'enfocament del model serà psicosocial, ja que si bé hi ha diversos símptomes com a resultat de l'impacte de l'esdeveniment, la societat, la família i, per descomptat, la parella li afegeixen una càrrega ideològica peculiar, en què la víctima sembla resultar sempre la responsable i conseqüentment la culpable de l'agressió, justament pel conjunt de mites o components ideològics que envolten aquest tipus d'esdeveniments; culpa que serà un dels símptomes a combatre de manera prioritària.

Conèixer els protocols de seguretat i d’abordatge1 contra les violències sexuals en entorns d'oci és fer constar que cal erradicar totes les violències sexuals i que cal donar criteris operatius als equips professionals de la seguretat per establir les pautes d’actuació davant d’aquestes conductes infractores.

A banda dels fets que es denuncien, hi ha tota una sèrie de fets, alguns de màxima gravetat, que en no denunciar-se se sostreuen de les conseqüències del sistema policial i judicial, i també hi ha uns altres fets, “menys greus” pel fet que no són constitutius de delicte, però no per això menys importants, que també queden impunes.

Les conductes que s’han de considerar infracció administrativa són:

• Exhibicionisme obscè davant de persones adultes
• Masturbació en espais públics o oberts davant de persones adultes
• Seguiment obscè
• Injúria sexual
• Fer fotos de parts íntimes
• Acorralament amb finalitat sexuals
• Altres conductes que impliquin una vexació sexual.

En concret, el Protocol s’aplica a:

• Els il·lícits penals o administratius que sancionin conductes que atemptin contra la llibertat i la indemnitat sexual de les persones, amb independència que la persona afectada o la presumpta autora sigui un home o una dona.
• Tots els establiments, entitats públiques o privades i persones que organitzin o promoguin activitats d’oci, i també les empreses de seguretat i les proveïdores de serveis de personal que s’adhereixin al Protocol mitjançant la signatura de convenis amb el Departament d’Interior.
• Les persones que, en exercici de les funcions que contractualment o legalment tenen encomanades, presten els seus serveis en el si de les activitats d’oci, o intervenen un cop s’han produït incidents amb afectació a la seguretat, i totes elles, cadascuna dins el marc de les seves atribucions, poden incidir en la prevenció, la detecció o la resposta davant les violències sexuals.

El poden aplicar:

• Els equips professionals de la seguretat als quals fa referència l’apartat 2.6 d’aquest Protocol.
• Les persones titulars dels establiments públics o privats, les organitzadores i promotores de les activitats d’oci, així com els càrrecs electes i el personal tècnic dels ens locals que tinguin atribuïdes funcions en matèria d’organització i execució d’activitats d’oci i espectacles públics.
• El personal al servei dels organitzadors o promotors públics o privats de les activitats d’oci, el personal auxiliar de serveis, el personal dels estands d’informació, acompanyament i/o atenció a les persones afectades (“punts lila”), etc.
• Per a cadascuna d’aquestes categories de personal, el Protocol determina el que els resulti aplicable, ja sigui de naturalesa més operativa o més enfocat a aspectes de prevenció, formació i sensibilització en l’àmbit de les violències sexuals.

El Protocol estableix les actuacions operatives envers l’agressor, com han d’actuar els cossos de seguretat quan es produeixi l’assetjament sexual no penal i també quan es produeixin violències sexuals constitutives de delicte.

↑ 1. Adolescència i joventut | ↑ Índex de la unitat

• 2.1 Assetjament sexual i per raó de sexe en l'àmbit laboral
• 2.2 Agressions i assetjament sexuals
• 2.3 El repte de la intervenció en filles i fills de dones en situació de violència masclista
• 2.4 Violència institucional i victimització secundària. Modelar les víctimes segons les pròpies conviccions
• 2.5 Drets sexuals i reproductius

• Autoria: Sara Morreres Quesada
• Elaboració: 2019

En la primera unitat d'aquest mòdul veurem el marc legal i conceptual de les VM en l’àmbit laboral i les característiques bàsiques de l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe.

En la segona, ens centrarem en el dret dels treballadors i treballadores, en les administracions a les quals es pot demanar la garantia de drets en aquests casos, i ens aproximarem a algunes eines per acompanyar les persones afectades per aquestes violències.

En la Llei 5/2008, del 24 d'abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, trobem l'assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en el context de la violència en l'àmbit laboral, tal com veiem a continuació:

El fet que aquesta violència es produeixi en l’àmbit laboral té unes connotacions i unes característiques específiques. Abans d’entrar-hi i, a manera d’introducció, veiem com ho expliquen dues autores molt reconegudes:

• "Mediante el trabajo, no sólo se producen objetos, sino que se produce el sujeto; cuando trabajamos, nos producimos en dos sentidos: produciendo nuestros medios de vida, y produciéndonos a nosotros mismos. Cualquier actividad que desarrollamos tiene consecuencias inmediatas sobre la propia vida.”⁵⁾ Així, en el context de la societat capitalista en la qual estem immerses, la feina productiva, sovint, es converteix en una part central de les nostres vides i és una font d’autoestima, que fa que els problemes que tinguem en aquest entorn puguin destruir la seguretat en nosaltres mateixes i en la resta de persones. Com explica María Jesús Izquierdo en el paràgraf anterior, a la feina produïm i ens produïm (a través de les tasques concretes, de les relacions amb els companys i companyes, de la imatge que tenim i tenen la resta de persones sobre la nostra ocupació, etc.). I és aquesta autoproducció la que queda tremendament malmesa quan a la feina patim assetjament sexual o per raó de sexe.

• "Allò que ara s’anomena 'assetjament sexual' ajuda a mantenir el dret patriarcal dels homes al món públic. Les dones que treballen sovint es veuen sotmeses a persistents i mal rebuts requeriments sexuals o la seva promoció i continuïtat a la feina depèn de la seva accessibilitat sexual. La qüestió és molt més que discriminació en l’ocupació: la dominació sexual és part de l’estructura de subordinació al lloc de treball. En alguna fàbrica les bromes i juguesques sexuals són quelcom més que objecte de rialla, són el llenguatge de la disciplina.” ⁶⁾

En aquesta cita Pateman fa referència al fet que les dones han estat relegades al món privat i, per tant, no són benvingudes al món públic (ho veurem més en detall en el marc conceptual), on són els homes qui tenen el poder. Ens fa saber, doncs, que l’assetjament sexual és una violència estructural (igual que la resta de VM que es donen en altres àmbits) i que va més enllà del cas individual.

Aquest extrem és especialment important tenir-lo present quan fem acompanyament a persones afectades per aquesta violència, perquè hem d’intentar allunyar el focus del cas personal (què he fet jo, si hagués fet una altra cosa…, no vaig saber parar-ho a temps, etc.) i posar el pes en el caràcter estructural de la violència i en la responsabilitat de l’agressor.

Tot seguit, fem una aproximació a la normativa principal i als seus conceptes bàsics, per conèixer els drets que vulneren aquests comportaments. Per fer aquest apropament a les convencions, convenis, recomanacions, acords marc, lleis i codis, els hem dividit de més global a més local i, per tant, trobarem primer la normativa internacional i de la Unió Europea, després l'estatal i, en darrer lloc, la normativa catalana.

A l'exposició de motius de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes (BOE n. 71, de 23 de març de 2007), trobareu diverses normatives internacionals i europees que protegeixen la igualtat. En aquesta unitat i per al tema que ens ocupa, n'hem volgut destacar dues:

• Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW, 1979):
  Estableix el principi de no discriminació i proclama que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets, sense cap distinció i, per tant, sense discriminació de sexe, i insta a invocar tots els drets i totes les llibertats que proclama, fent referència específicament, en els articles 10 i 11, a la igualtat de drets entre dones i homes en els estudis i en el treball.
• Conveni de l'Organització Internacional del Treball (OIT) n. 190, sobre l’eliminació de la violència i l’assetjament en el món del treball:
  Aquest Conveni, que es va signar l’any 2019, obliga els estats membres a adoptar una legislació que exigeixi a les empreses de prendre mesures apropiades i d’acord amb el seu grau de control per prevenir la violència i l'assetjament en el món de la feina, incloent-hi la violència i l'assetjament per raó de gènere. Així, la responsabilitat no és solament de la persona agressora sinó que és competència de l’empresa el que hi succeeixi i de l’Estat promoure lleis sobre la matèria.

Les dues normes següents no són vinculants, però són aplicables a aquests casos:

Recomanació n. 92/131/CEE de la Comissió, de 27 de novembre de 1991, relativa a la protecció de la dignitat de la dona i de l’home en el treball (Diari Oficial n. L 049, de 24/02/1992, p. 0001–0008)

Article 1

Es recomana als estats membres que adoptin les mesures necessàries per fomentar la consciència que la conducta de naturalesa sexual o altres comportaments basats en el sexe que afecten la dignitat de la dona i de l'home en el treball, incloent-hi la conducta de superiors i companys, resulta inacceptable si:

• Aquesta conducta és indesitjada, irraonable i ofensiva per a la persona que n'és objecte.
• La negativa o la submissió d'una persona a aquesta conducta per part d'empresaris o treballadors (incloent-hi els superiors i els companys) s'utilitzen de manera explícita o implícita com a base per a una decisió que tingui efectes sobre l'accés d'aquesta persona a la formació professional i a l'ocupació, sobre la continuació d'aquesta, els ascensos, el salari o qualssevol altres decisions relatives a l'ocupació.
• Aquesta conducta crea un entorn laboral intimidatori, hostil o humiliant per a la persona que n'és objecte; i aquesta conducta pot ser, en determinades circumstàncies, contrària al principi d'igualtat de tracte, tal com es defineix en els articles 3, 4 i 5 de la Directiva 76/207/CEE de Consell.

Acord marc europeu sobre l’assetjament i la violència en el treball de 26 d’abril de 2007 Té com a objectiu incrementar la sensibilització i l’entesa entre l’empresariat, els i les treballadores i els seus representants en relació amb l’assetjament i la violència en el lloc de treball, així com proporcionar un marc pragmàtic per identificar, prevenir i fer front als problemes d’assetjament i violència en el treball.

Constitució espanyola La Constitució espanyola es va aprovar l'any 1978, i en el preàmbul afirma el següent:

Les violències que analitzem en aquest àmbit són just el contrari "d'un ordre econòmic i social just" i, per tant, aquestes vulneren diversos articles de la Carta Magna (art. 9.2, 14, 15, 18.1 i 35.1), com veurem a continuació:

Article 9

Article 14

Article 15

Article 18

Article 35

Codi penal

El Codi penal, de 1995, defineix els delictes i les faltes que podrien comportar una pèrdua de drets per a les persones actores d'aquests fets. De vegades, doncs, podem trobar els codis penals definits com a "constitucions negatives". Però la realitat és que ha de tutelar els valors i principis bàsics de la convivència social. Per això, en el cas que ens ocupa, hi trobem un article sobre l'assetjament sexual:

Article 184. De l'assetjament sexual

Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat de tracte de dones i homes (BOE n. 71, de 23 de març)

Sens dubte aquesta és una de les lleis que fa que Espanya estigui entre els deu països que puntuen per sobre del 95% en un índex que va crear el Banc Mundial per valorar quins països garanteixen la igualtat legal entre homes i dones. Malgrat que encara hi ha assignatures pendents, com ara l'equiparació progressiva dels permisos de paternitat i maternitat, la introducció de les violències en una llei per garantir la igualtat entre homes i dones a Espanya és fonamental.

Article 7. Assetjament sexual i assetjament per raó de sexe

Article 48. Mesures específiques per prevenir l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe a la feina

Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i d’homes (DOGC n. 6919, de 23 de juliol)

Aquesta Llei, que és la més recent, no aporta noves definicions al marc conceptual, si no que fa referència a la Llei 5/2008 i a la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes. En canvi, sí que hi ha un article específic, el 33, sobre la prevenció, en el qual l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en el treball tenen la consideració de discriminació directa per raó de sexe, però justament aquest va ser un dels articles declarats nuls pel Tribunal Constitucional, en considerar que no eren competències autonòmiques sinó estatals.

Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista

L’article sobre assetjament sexual ja ha estat exposat en la introducció.

Abans d'endinsar-nos en les definicions de les dues violències de les quals ens ocupem en aquesta unitat, i per entendre millor la unitat 2, en la qual tractarem l'abordatge de l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe, és important que abordem amb més deteniment què vol dir que estem dins de l'àmbit laboral.

La normativa laboral gira entorn d'un model de persona treballadora ⁷⁾ i unes relacions laborals de jerarquia i subordinació. Dins d'aquest àmbit és on es produeix la situació d’assetjament, que alhora permet que una conducta intolerable es dugui a terme. Per entendre el model de persona treballadora és necessari, com assenyalàvem en la introducció, partir de la divisió del món, tal com el coneixem, en temps productiu (públic, remunerat, "masculí") i temps reproductiu (privat, no remunerat i "femení").

Tot i que el mercat laboral requereix que el temps de l'ésser humà es distribueixi de manera molt precisa, ja que es necessita temps de treball per crear empreses i generar riquesa econòmica i cal temps reproductiu per criar i educar individus que perpetuïn el sistema, incorporant-lo a la seva vida com a propi, no està disposat a pagar el que representa la reproducció de la força de treball. En un estudi recent d’Intermon Oxfam (gener de 2020),⁸⁾ s’afirma que les tasques de cura representen el 15% del PIB estatal i la feina de 16 milions de persones a vuit hores diàries.

Per tant, no existeix legislació prèvia a la laboral que recordi aquesta distribució, i el model de persona treballadora és el d'una persona a temps complet (el contracte de treball estàndard), indefinit (davant els contractes temporals) i amb plena disponibilitat per al treball (que no tenen els qui assumeixen càrregues familiars). Aquestes condicions (contracte indefinit i a temps complet plenament disponible per al treball), són les condicions òptimes per rebre beneficis laborals (possibles promocions professionals, millores econòmiques), per assolir el màxim nivell econòmic possible quant a Seguretat Social (prestacions per atur i de jubilació, sobretot) i per assolir la màxima protecció en matèria laboral.

Aquesta divisió entre l'àmbit privat i l'àmbit públic és el moll del sistema patriarcal; d’aquesta manera, en les dues parcel·les es porten a terme tasques que tenen un reconeixement desigual i un valor diferent: com hem dit, a l'entorn públic es fa tot allò que té a veure amb el treball productiu, i al privat es porta a terme el treball reproductiu. Però es trasllada a l'àmbit públic el model de relació patriarcal familiar: els homes com a proveïdors i protectors de les dones, a canvi que aquestes romanguin supeditades.⁹⁾

Ara sí, ja podem passar a veure les diverses definicions, tipologies i exemples sobre aquesta violència.

La Llei orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes, com hem vist en l’apartat del marc legal, insereix en el debat un aspecte a tenir en compte. En l'article 7.1 diu: "Sens perjudici del que estableix el Codi penal, als efectes d'aquesta Llei constitueix assetjament sexual qualsevol comportament, verbal o físic, de naturalesa sexual que tingui el propòsit d'atemptar contra la dignitat d'una persona, en particular quan es crea un entorn intimidatori, degradant o ofensiu, o produeixi el mateix efecte." Així, que un comportament sigui considerat assetjament sexual o no no té res a veure amb el desig de la persona assetjadora, sinó que, si el resultat és l'agressió a la dignitat d'una persona, ja es pot considerar assetjament.

Veiem alguns comportaments que poden ser qualificats d’assetjament sexual:

• Comentaris sexualitzats sobre el físic o la roba d’una persona.
• Preguntes o al·lusions a la vida o les relacions sexuals de la treballadora.
• Demanar tenir relacions sexuals, amb la coacció velada o explícita que si no s’hi accedeix es pot perdre la feina o una promoció.
• Bromes, mirades o gestos ofensius.
• Posar-se en contacte amb la persona per qualsevol mitjà (trucades telefòniques, whatsapp, missatgeria instantània interna, correus electrònics, etc.) de contingut sexual i/o de caràcter ofensiu.
• Acudits sobre sexe que resulten inadequats i poden ser desagradables.
• Convidar una persona a fer activitats fora de la feina insistentment, malgrat que aquesta hagi dit que no.
• Ús de material pornogràfic al centre de treball o d'imatges o fotografies de contingut sexual explícit.
• Apropaments físics no desitjats o tocaments.
• Gestos obscens.
• Interrogar una persona sobre la seva vida íntima i requerir-ne detalls.
• Difondre rumors sobre la vida sexual d’una persona.

El xantatge sexual pot ser manifest, quan hi ha una proposta clara i directa de requeriments sexuals a canvi d’accedir o continuar a la feina o de la millora en les condicions de treball, o velat, quan la persona treballadora a la qual li demanen acostaments sexuals té present que negar-s’hi pot posar en perill la seva ocupació, per exemple, si ja ha passat altres vegades amb companyes. En principi, només poden ser agressors en aquesta tipologia d'assetjament els qui tinguin poder per determinar la relació laboral, per tant, qualsevol persona jeràrquicament superior. És cert, però, que també cal tenir en compte que, amb els nínxols de precarietat actuals, de vegades una persona que estigui més amunt en l’escala laboral no ha de ser necessàriament un cap; per exemple, s’han donat casos d’assetjament d’un home d’una empresa envers una treballadora d’una empresa subcontractada per a la seguretat, la neteja, el manteniment, la cuina, etc.

L’assetjament sexual ambiental, doncs, tornant als exemples anteriors, és el que té a veure amb comportaments sexualitzats no desitjats per la persona afectada, però on no hi ha una demanda de portar a terme un contacte o relació.

Conseqüències per a la salut: manifestacions i reaccions relacionades amb l'estrès com ara traumes emocionals, ansietat, depressió, estats de nerviosisme, sentiments de desesperació i d'indefensió, d'impotència, de còlera, d'aversió, de fàstic, de violació, de baixa autoestima, etc. La salut física també es veu ressentida: trastorns del son, mals de cap, problemes gastrointestinals, nàusees, hipertensió, úlceres, etc., en definitiva, simptomatologia física associada a l'estrès (Notas Técnicas de Prevención -NTP 507- Assetjament sexual en el treball).

Segons l’article 7 de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, que ja hem vist en l’apartat de marc legal, és assetjament per raó de sexe “qualsevol comportament que, per motiu del sexe d’una persona, s’exerceix amb la finalitat d’atemptar contra la seva dignitat o la seva integritat física o psíquica o de crear-li un entorn intimidador, hostil, degradant, humiliant, ofensiu o molest, o que provoqui aquest mateix efecte”.

Si distingim els elements clau d'aquesta definició, veurem que els principals són:

• El motiu és el sexe d'una persona.
• Que la finalitat és fer-li un dany a la dignitat o a la integritat o crear un entorn advers.

Entre les situacions que es poden considerar com a assetjament per raó de sexe podem distingir els atemptats contra la dignitat:

• D'una treballadora només pel fet de ser dona.
• D'una treballadora pel fet d'estar embarassada o per la seva maternitat.
• D'un treballador o d'una treballadora per motiu del seu gènere (perquè no exerceix el rol que culturalment s'ha atribuït al seu sexe) o en l'exercici d'algun dret laboral establert per conciliar la vida personal i la laboral.

Entre altres comportaments, poden formar part d’un assetjament per raó de sexe els següents:

• Explicació masculina condescendent (mansplaining): interrompre per explicar alguna cosa a una dona, d'una manera condescendent o paternalista, si succeeix constantment en l’àmbit laboral per part dels seus companys de feina o superiors jeràrquics.
• Actuacions discriminatòries pel fet de ser una dona.
• Menystenir les capacitats, les competències i les habilitats i/o el potencial intel·lectual de les dones.
• Maneres ofensives d'adreçar-se a les dones.
• Fer ús d’humor sexista davant de les dones.
• Menystenir la feina feta per les dones.
• Ridiculitzar les persones que assumeixen tasques que tradicionalment ha assumit l'altre sexe (per exemple, infermers).
• Ignorar aportacions, comentaris o accions (excloure, no prendre-s'ho seriosament).
• Assignar a una dona tasques atribuïdes al sexe femení que només les faci ella.
• Adjudicar funcions sense sentit o impossibles d'assolir (terminis irracionals).
• Sabotejar la seva feina o impedir -deliberadament- l'accés als mitjans adequats per fer-la (informació, documents, equipament).

Són freqüents i greus les situacions d'assetjament que es produeixen per raó de l'embaràs i la maternitat de les dones en totes les categories laborals. Entre alguns sectors de l’empresariat hi ha la creença que els embarassos i els permisos per maternitat són molestos i injustos per a l’empresa, quan la realitat és que són previsibles i fàcilment organitzables si les comparem amb altres tipus de baixes, com ara un accident o una malaltia sobrevinguda. Hi ha moments d’especial risc per a l'inici de l’assetjament: quan la treballadora comunica que està embarassada, quan s'incorpora de nou a la feina després de la baixa maternal, o quan sol·licita alguns dels drets laborals establerts en aquest supòsit. Veiem alguns exemples d'assetjament per raó de sexe en cas d’embaràs o tornada a la feina després del permís de maternitat:

• Fer bromes o comentaris insultants sobre l’embaràs i sobre si la persona haurà d’agafar la baixa.
• Assignar a una dona un lloc de treball de responsabilitat inferior a la seva capacitat o categoria professional que tenia abans d’aquesta circumstància.
• Denegar a una dona embarassada o mare d’un nadó arbitràriament permisos als quals té dret.

Normalment, el propòsit de l'assetjament per raó de sexe en aquests casos és forçar la persona a renunciar voluntàriament al seu lloc de treball o a renunciar als drets i als beneficis que li corresponen (per exemple, excedència o reducció de jornada per atenció als fills o filles) o induir-la a renunciar-hi.

Conferir que s'ha produït assetjament per raó de sexe demana que hi hagi repetició i un conjunt de comportaments ofensius. Un sol dels exemples posats anteriorment no pot ser considerat assetjament. Per exemple, com deveu recordar, l’acadèmic de la RAE Félix de Azúa va dir que l’alcaldessa Ada Colau "hauria d’estar servint en una parada de peix". Imaginem que Azúa hagués estat el superior jeràrquic de Colau, és a dir, que Colau en lloc de ser l’alcaldessa de Barcelona fos tècnica lingüista de la RAE. Una frase com aquesta no es podria considerar assetjament, sinó un comentari masclista, sexista o discriminatori, però si, a aquest fet, li afegim que quan ella s’hagués incorporat del permís de maternitat s’hagués trobat sense ordinador, que li haguessin canviat les tasques assignades que realitzava quan es va quedar embarassada per altres considerades inferiors o que haguessin devaluat el seu treball en l’escala de jerarquia (per exemple, de tècnica a administrativa perquè “mentre no hi eres, ja t’hem substituït”), que durant l’embaràs se li hagués dit que com que no sabien quan de temps li quedava treballant perquè “segur que d’aquí quatre dies t’agafes la baixa, el millor que pots fer és endreçar la biblioteca”, etc., aleshores sí que es podria considerar assetjament per raó de sexe.

Els dos tipus de VM a la feina que hem analitzat en aquest apartat, l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe, de vegades costen de diferenciar perquè a les lleis, sovint, hi apareixen junts, però hem de mirar d’entendre i recordar les diferències. La distinció primordial és que l'assetjament sexual (tant el de xantatge com l’ambiental) té un component de tipus sexual que l'assetjament per raó de sexe no té.

L’assetjament per raó de sexe (també anomenat moobing sexista) està relacionat amb discriminacions cap a les dones. Com podeu veure, ambdues formes d’assetjament s’inscriuen en la societat patriarcal, ja que comparteixen les arrels sexistes i són formes de VM que es produeixen en l'entorn laboral, on té lloc un abús de poder (de gènere i/o jeràrquic) dels homes sobre les dones. Per acabar, assenyalem que l'assetjament per raó de sexe, com hem vist en l’assetjament sexual, pot tenir conseqüències greus en la salut física i psicològica de la persona afectada, que poden tenir més transcendència si interaccionen amb els elements de risc que veurem a la unitat següent.

La discriminació per embaràs o maternitat és la primera vegada que apareix a la normativa catalana en el context de les violències masclistes (Llei 17/2020); a la Llei 5/2008, no hi sortia. La importància d’aquesta definició (apartat Introducció) és que es considera discriminació “tot tracte desfavorable”, per tant, no té aquesta connotació de repetició que es demana per considerar l’assetjament per raó de sexe.

Són freqüents i greus les situacions de discriminació que es produeixen per raó de l'embaràs i la maternitat de les dones en totes les categories laborals. Entre alguns sectors de l’empresariat hi ha la creença que els embarassos i els permisos per maternitat són molestos i injustos per a l’empresa, quan la realitat és que són previsibles i fàcilment organitzables si les comparem amb altres tipus de baixes, com ara un accident o una malaltia sobrevinguda. Hi ha moments d’especial risc: quan la treballadora comunica que està embarassada, quan s'incorpora de nou a la feina després de la baixa maternal, o quan sol·licita alguns dels drets laborals establerts en aquest supòsit. Vegem-ne alguns exemples:

• Fer bromes o comentaris insultants sobre l’embaràs i sobre si la persona haurà d’agafar la baixa.
• Assignar a una dona un lloc de treball de responsabilitat inferior a la seva capacitat o categoria professional que tenia abans d’aquesta circumstància.
• Denegar a una dona embarassada o mare d’un nadó arbitràriament permisos als quals té dret.
• Preguntar quines intencions té la treballadora sobre tenir fills i filles.
• Incorporar-se del permís de maternitat i trobar-se sense ordinador.
• Que canviïn les tasques assignades que la treballadora realitzava quan es va quedar embarassada per d’altres de considerades inferiors o que haguessin devaluat el seu treball en l’escala de jerarquia (per exemple, de tècnica a administrativa perquè “mentre no hi eres, ja t’hem substituït”).
• Que durant l’embaràs se li digui a la treballadora que com que no saben quant de temps li queda treballant, perquè “segur que d’aquí quatre dies t’agafes la baixa, el millor que pots fer és endreçar la biblioteca”.

• Autoria: Telma Vega Folgueroso i Sara Morreres Quesada
• Elaboració: 2019

Abans de veure com s'aborden aquests casos, és important que partim de les potencialitats de la persona, que escoltem tot el que ens vulgui explicar i l'acompanyem en el seu relat.

Distingirem en aquesta unitat diferents vies que pot seguir la persona que pateix les formes d'assetjament descrites, que hem endreçat de dins de l'organització cap enfora. Així, primer trobarem la interna de dins de l'empresa, que té a veure amb els plans d'igualtat i amb els protocols d'assetjament sexual i per raó de sexe que en els darrers anys s'han impulsat a moltes empreses i a les administracions públiques; després la Inspecció de Treball i, per acabar, la via judicial (hi ha dues possibilitats, la penal i la laboral).

Abans de començar amb el que és estrictament l'abordatge, però, veurem alguns indicadors de risc i algunes consignes a tenir en compte en la intervenció.

Cal tenir present que, a la nostra societat, altament precaritzada, no totes les persones tenim el mateix punt de partida. Per tant, és important que tinguem presents els elements de risc, que hem dividit en dos: els que tenen a veure estrictament amb la relació professional (àmbit laboral) i els que resulten de la interacció entre l’àmbit privat i l’àmbit públic, que com ja hem vist en la unitat 6.1 són molt més feixucs per a les dones que per als homes.

1. De la relació professional

• Contractes a temps parcial
• Contractes temporals
• Precarització
• Inestabilitat laboral
• Prestar serveis en una empresa o lloc diferent de la que et contracta
• Atomització dels contractes
• Individualització de les condicions de treball
• Que l’empresa no disposi d’un protocol de prevenció i abordatge de l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe i/o de pla d’igualtat.

2. De la interacció entre l’àmbit privat i l’àmbit públic

• Doble jornada
• Dependència molt gran del salari
• Càrregues familiars en solitari
• Risc d’exclusió social.

Si analitzem els elements de risc exposats, veurem que la majoria afecten principalment les dones. A més, són les dones les que tenen la majoria de contractes a temps parcial, perquè hi ha la creença que les dones prefereixen tenir jornades reduïdes per poder-se fer càrrec del treball reproductiu, però la realitat és que la principal raó que donen les dones quan treballen a temps parcial fora de casa és que no els han ofert un contracte a temps complet. Entre els indicadors de risc no es troba correspondre als cànons tradicionals de bellesa, el que es posa en joc en l’assetjament sexual no és la relació sexual sinó la relació de poder, d'un home sobre una dona i dels homes cap a les dones.

A tenir en compte:

• L’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en l’àmbit laboral són formes de VM que no han d’existir i, per tant, hem de treballar per erradicar-los.
• La idea de la provocació de la dona serveix de justificació als assetjadors.
• L’assetjador és l’únic responsable de la seva acció.
• L’abordatge en els casos d’assetjament sexual i d’assetjament per raó de sexe requereixen perspectiva de gènere.
• Les intervencions no es poden donar des d’una pretesa “neutralitat”.
• Totes les intervencions (psicològiques, jurídiques, sindicals i de salut) han de tenir en compte els desitjos i interessos de la persona afectada.
• Els treballs precaris i sense control sindical poden facilitar les situacions d’assetjament.
• Cap argument o raonament no justifica una conducta d’abús de poder.
• La prevenció s'ha d'adreçar a les arrels del fenomen.

Les nostres intervencions han d’anar adreçades a:

• Augmentar la seguretat de la dona afectada, ja que no es pot oblidar el perill físic en el qual viu immersa.
• Reduir i/o eliminar símptomes derivats de l’experiència traumàtica.
• Augmentar l'autoestima i la seguretat en si mateixa.
• Aprendre i/o millorar els estils d’afrontament, de solució de problemes i de pressa de decisions (treballar l'assertivitat).
• Fomentar una comunicació i unes habilitats socials adequades.
• Modificar les creences tradicionals sobre els rols de gènere i les actituds sexistes.

Com hem vist en la unitat anterior, els treballadors i treballadores tenim uns drets que han de ser garantits, ja que així ho reconeixen les lleis d'àmbit internacional, de l’Estat espanyol i les aprovades pel Parlament de Catalunya.

Hem de tenir present, però, que per iniciar qualsevol de les vies que explicarem a continuació cal que la persona afectada estigui informada dels passos a seguir i que en doni el vistiplau.

També és important tenir present que les diferents vies que es proposen no són excloents les unes de les altres, és a dir, un mateix cas pot passar per un procediment dins de la mateixa empresa, seguint els passos del protocol de prevenció i intervenció de l’assetjament sexual i per raó de sexe, ser denunciat a la Inspecció de Treball i seguir tot el procés administratiu i, finalment, ser denunciat per via laboral i/o penal. És a dir, que en un moment donat la persona afectada triï una de les opcions no vol dir que quedi exclosa la possibilitat d’iniciar-ne d’altres.

Enfocament laboral: establert, fonamentalment, en el Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de l'Estatut dels treballadors (BOE núm. 255, de 24 d'octubre) i en la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes (BOE núm. 71, de 23 de març):

• Dret a no ser discriminat/ada directament o indirectament pels motius prohibits per l'ordenament jurídic (art. 4.2.c de l'ET).
• Dret a no ser assetjat/ada sexualment, per raó de sexe i altres motius prohibits per l'ordenament jurídic. L'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe són, en tot cas, discriminatoris (art. 4.2.e de l'ET i art. 7 de la Llei 3/2007).
• Nul·litat de les disposicions reglamentàries, legals, clàusules de convenis col·lectius o decisions unilaterals de l'empresari/ària discriminatòries directament o indirectament pels motius prohibits per l'ordenament jurídic (art. 17.1 de l'ET).
• Dret al respecte a la intimitat i a la dignitat (art. 4.2.e de l'ET).
• Enfocament de seguretat i salut laboral en clau de gènere, fent una atenció especial a la prevenció de riscos laborals de naturalesa psicosocial i particularment riscos tradicionalment feminitzats, com l'estrès o la violència en el treball:

És obligació de l'empresa garantir que l'entorn laboral no permeti ni afavoreixi la producció de situacions d'assetjament sexual i/o per raó de sexe.

Com veiem en el marc legal de la unitat 6.1, el punt de partida és l'article 48.1 de la Llei orgànica d'igualtat efectiva entre homes i dones, que recorda que les empreses han de:

• Promoure condicions de treball que evitin l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe.
• Arbitrar procediments específics per a la prevenció.
• Arbitrar procediments específics per donar curs a les denúncies o reclamacions que pugui formular qui n’hagi estat objecte.

Això implica que l'empresa té obligacions de caràcter preventiu -apartats a i b-, de caràcter corrector, en el moment en què es produeixen els danys –apartat c-, i de seguiment dels danys produïts –conformement a la normativa de seguretat i salut laboral. Cadascuna d'aquestes obligacions es concreta en determinades accions:

• Part preventiva: declaracions i codis de conducta; accions informatives, formatives i de sensibilització a la plantilla; processos de selecció i formació adequats, en particular del personal intermedi i directiu; ordenació adequada del temps de treball; sistema de classificació professional, sistema retributiu implantat en l'empresa; vigilància sanitària preventiva, enfocada a la detecció precoç d'exposició a riscos psicosocials (violència en el treball), etc.
• Part correctora: procediment de gestió interna de conflictes; procediment de tramitació de queixes i denúncies davant d'assetjament sexual i assetjament per raó de sexe; recerca de la causa de les baixes mèdiques produïdes en aquestes circumstàncies; vigilància de la salut de les persones afectades; mesures cautelars mentre es desenvolupa la recerca (separació de treballadors/res, canvi d’horari, etc.), entre d'altres.

Aquestes obligacions es concreten en una sèrie d'instruments que marca la Llei:

1. Protocol d'assetjament sexual i per raó de sexe
2. Plans d'igualtat i/o mesures d'igualtat
3. Avaluacions de riscos laborals de naturalesa psicosocial.

El pla d'igualtat és una de les mesures establertes en la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, adreçades a aconseguir la igualtat real entre homes i dones (com indica el nom de la llei).

Posteriorment, aquesta Llei va ser modificada pel Reial decret llei 6/2019 per tal d'assolir, entre d'altres, que el pla d'igualtat sigui implantat en la majoria de les empreses.

L'article 46 de la Llei orgànica 3/2007 defineix el pla d'igualtat com:

Obligacions de les empreses per elaborar un pla d'igualtat

Hi ha tres situacions per les quals una empresa està obligada a elaborar un pla d'igualtat:

• Per conveni col·lectiu
• Per nombre de treballadors en plantilla
• Per l'autoritat laboral, normalment la Inspecció de Treball.

Obligació establerta pel nombre de treballadors i treballadores

El Reial decret estableix l'obligació d'elaborar un pla d'igualtat a totes les empreses que superin els 50 treballadors.

No obstant això, aquesta obligació no és immediata, sinó que s'estableix un període d'adaptació: - A partir del 8 de març de 2020, l'han de tenir totes les empreses amb més de 150 persones en plantilla. - A partir del 8 de març de 2021, l'han de tenir totes les empreses amb més de 100 persones en plantilla. - A partir del 8 de març de 2022, l'han de tenir totes les empreses amb més de 50 persones en plantilla.

A l'hora de fer la diagnosi i les mesures que es proposen, cal comptabilitzar el nombre de treballadors i treballadores d'una empresa, s'han de sumar tots els treballadors i treballadores, independentment de si estan a jornada completa o parcial, així com si són temporals o indefinits.

Pel que fa a l’Administració pública

Article 62. Protocol d’actuació davant l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe

Per a la prevenció de l’assetjament sexual i de l’assetjament per raó de sexe, les administracions públiques han de negociar amb la representació legal de les treballadores i treballadors un protocol d’actuació que ha d’incloure, com a mínim, els principis següents:

• El compromís de l’Administració general de l’Estat i dels organismes públics que hi estan vinculats o que en depenen de prevenir i no tolerar l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe.
• La instrucció a tot el personal del deure de respectar la dignitat de les persones i el dret a la intimitat, així com la igualtat de tracte entre dones i homes.
• El tractament reservat de les denúncies de fets que puguin ser constitutius d’assetjament sexual o d’assetjament per raó de sexe, sens perjudici del que estableix la normativa de règim disciplinari.

És molt important promoure que les empreses elaborin protocols de prevenció i actuació de l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe.

Per a més informació, és recomanable llegir el Protocol per a la prevenció i l'abordatge de l'assetjament sexual i per raó de sexe a l'empresa (p. 62 i s.).

Cal conèixer què pot fer la Inspecció de Treball i Seguretat Social davant l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe, en la seva actuació:

• Pot emetre un requeriment o advertència a l'empresari/ària perquè adopti les mesures que siguin procedents d'acord amb els fets quan l'inspector/a entengui que hi ha una possibilitat real de reposició dels drets del treballador o la treballadora.
• Pot iniciar el procediment administratiu sancionador per infraccions administratives de prevenció de riscos laborals.
• Pot arxivar l'expedient sens perjudici de les accions de mediació o assessorament.

No obstant això, aquesta tutela sancionadora és a la pràctica la menys satisfactòria per a les víctimes d'assetjament sexual, ja que consisteix en multes de diferent quantia, de grau mínim, mitjà i màxim, amb què se sanciona l'empresari/ària responsable, i més sancions accessòries d'acord amb l'article 46 bis de la LISOS, la pèrdua dels ajuts, bonificacions i beneficis derivats de l'aplicació dels programes d'ocupació des de la data de la comissió de la infracció i l'exclusió automàtica d'aquests beneficis per un període de sis mesos a dos anys.

És extremadament important conèixer i comprendre la idea de la presumpció de certesa dels fets establerts per la Inspecció de Treball i ser conscients que es tracta d'una evidència reforçada davant el procediment judicial que es decideixi interposar.

La Inspecció de Treball du a terme un procés de recerca tenint en compte els criteris tècnics i les instruccions de treball que resulten aplicables, com ara:

• Criteri tècnic 69/2009, de 19 de febrer, sobre les actuacions de la ITSS en matèria d'assetjament i violència en el treball.
• Instrucció 3/2011, sobre actuacions de la ITSS per a la vigilància en les empreses de la igualtat efectiva entre dones i homes.
• Estableix particularitats en les actuacions d'assetjament sexual i per raó de sexe.
• Guia d'actuació inspectora en factors psicosocials.
• Enfoca l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe com un risc laboral de naturalesa psicosocial (violència en el treball).

L'Organització Internacional del Treball i l'UE recorden que la Inspecció de Treball és un instrument clau per garantir l'adequat compliment de les normes laborals, però també per contribuir a garantir la pau social i les bones relacions entre les parts de la relació laboral.

Es tracta d'un cos administratiu encarregat de vetllar, d'ofici, pel compliment de les disposicions legals que són aplicables en l'àmbit de les relacions de treball.

La funció de la Inspecció de Treball consisteix a analitzar tot el procés anterior davant les situacions d'assetjament sexual i assetjament per raó de sexe, això és, verificar quins són els drets concrets dels treballadors o les treballadores que es puguin veure afectats, quines són les obligacions de les empreses i comprovar la manera en què es va produir (o no) l'incompliment de la normativa laboral.

S'ha de tenir en compte, també, les actuacions dels òrgans judicials (jurisdicció laboral i jurisdicció penal) i la possible interrelació amb l'actuació administrativa.

1. En el cas de l'assetjament sexual, la via judicial pot ser tant laboral (per permetre que tingui lloc en l'estructura de l'empresa) com penal.
   • En el cas de la via judicial laboral, el procediment a seguir seria, normalment, la modalitat processal de protecció de drets fonamentals, i en l’informe de la Inspecció es pot fer valer com un element de prova reforçada.
   • En el cas de la via judicial penal, el procediment a seguir seria el que disposa l'article 184 de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal (BOE núm. 281, de 24 de novembre), en el qual el que es qüestiona és si una persona física concreta ("la persona assetjadora") va assetjar o no sexualment una altra persona física. No s'analitza -almenys no com a nucli principal del procediment- la permissivitat de l'empresa a aquest respecte.
2. En el cas de l'assetjament sexual per raó de sexe, la via judicial també pot ser doble:
   • En el cas de la via judicial laboral, el procediment a seguir seria el mateix que per a l'assetjament sexual (modalitat processal de protecció de drets fonamentals).
   • En el cas de la via judicial penal, es podria fer valer el procediment establert en l'article 314 de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal (BOE núm. 281, de 24 de novembre), relatiu a la discriminació en l'àmbit laboral. En aquest article es fa referència expressa a l'existència d'una actuació prèvia administrativa (de la Inspecció de Treball) en què es constata la discriminació i es requereix a l'empresa que l'esmeni.

Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal (BOE núm. 281, de 24 de novembre):

• Article 184 sobre assetjament sexual laboral (vegeu l’apartat de marc legal a la unitat 6.1).

• Articles 311 i següents, sobre delictes contra els drets dels treballadors i treballadores, entre els quals destaca la discriminació en l'àmbit laboral (art. 314).

• Article 314: "Els qui produeixin una greu discriminació a la feina, pública o privada, contra alguna persona amb motiu de la seva ideologia, religió o creences, la seva pertinença a una ètnia, raça o nació, el seu sexe, orientació sexual, situació familiar, malaltia o minusvalidesa, perquè tenen la representació legal o sindical dels treballadors, per parentiu amb altres treballadors de l’empresa o per l’ús d’alguna de les llengües oficials dins de l’Estat espanyol, i no restableixin la situació d’igualtat davant la llei després del requeriment o una sanció administrativa, i reparin els danys econòmics que n’hagin derivat, han de ser castigats amb la pena de presó de sis mesos a dos anys o una multa de sis a dotze mesos."

Com vèiem a l’apartat de marc legal, la Llei 36/2011, de 10 d'octubre, reguladora de la jurisdicció social (BOE núm. 245, d'11 d'octubre), estableix els procediments judicials vinculats a l'assetjament sexual i a l'assetjament per raó de sexe i, en particular:

• La modalitat processal de l'acomiadament per la via de l'article 50 de l'Estatut dels treballadors: davant una conducta d’assetjament sexual i/o per raó de sexe, la persona afectada pot sol·licitar finalitzar el seu contracte per la via de l’article 50 de l’Estatut dels treballadors (per vulneració de drets fonamentals).
• La modalitat processal de tutela de drets fonamentals (ja indicada).
• La modalitat processal de drets de conciliació de la vida laboral i familiar: és menys probable l’ús d’aquesta via, però no impossible. Pot estar connectada amb una possible conducta discriminatòria a l’empresa per raó de gènere (tasques de cura).

↑ 2. Dones adultes | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: Montserrat Pineda Lorenzo
• Elaboració: 2019
• Revisió: Creación Positiva, 2022

La comprensió actual de les violències sexuals com una expressió bàsica de la dominació patriarcal cap a les dones és molt recent, i encara dista molt de ser àmpliament assumida, socialment i institucional. Durant segles, les violències patriarcals cap a les dones (incloent-hi les sexuals), han estat justificades per l'Estat o, fins i tot, regulades pel sistema jurídic com un "dret" que podien exercir certs homes sobre certes dones, dins d'un marc normatiu que assegurava la subordinació de les dones als homes. Per això, com que aquest document s’adreça a professionals, sembla fonamental que no només faciliti elements teòrics i normatius per comprendre les violències sexuals, sinó també elements per poder elaborar un marc ètic de comprensió de les violències sexuals.

D'altra banda, tal com succeeix amb la violència dins de l’àmbit de parella (o "violència de gènere", d'acord amb el marc normatiu espanyol de la LPO 1/2004), les violències sexuals no ocorren a l'atzar, sinó que estan relacionades amb desequilibris de poder basats en el gènere. Per tant, les violències sexuals són una violació del dret a no patir discriminació, i són una vulneració dels drets reconeguts pels instruments internacionals de drets humans, perquè és "incompatible amb la dignitat i el valor de la persona".

Des de diversos àmbits s’ha impulsat la reformulació del concepte i del seu significat, és a dir, d'allò que entenem per violències sexuals. Aquesta reformulació té a veure amb una obertura en la mirada i l’enfocament, i no només centrar-lo en agressions sexuals amb violència, sinó incloure-hi totes les possibles manifestacions, sobretot les que són més quotidianes i més difícils d’identificar i detectar. Així, l'OMS ha definit la violència sexual com “tot acte sexual, la temptativa de consumar un acte sexual, els comentaris o insinuacions sexuals no desitjats, o les accions per comercialitzar o utilitzar de qualsevol altra manera la sexualitat d'una persona mitjançant coacció per una altra persona, independentment de la relació d'aquesta amb la víctima, en qualsevol àmbit, incloent-hi la llar i el lloc de treball” (OMS, 2011).

Quant als actes que es consideren violències sexuals, l'OMS (2013) assenyala que la violència sexual abasta actes que van des de l'assetjament verbal a la penetració forçada i una varietat de tipus de coacció, des de la pressió social fins a la intimidació per força física. La violència sexual inclou el següent, sense ser exhaustiu: violació en el matrimoni o en cites amoroses; violació per desconeguts o coneguts; insinuacions sexuals no desitjades o assetjament sexual (a l'escola, al lloc de treball, etc.); violació sistemàtica, esclavitud sexual i altres formes de violència particularment comunes en situacions de conflicte armat (p. ex., fecundació forçada); abús sexual de persones físicament o mentalment discapacitades; violació i abús sexual de nens, i formes “tradicionals” de violència sexual, com ara matrimoni o cohabitació forçats i “herència de vídua” (OMS, 2013).

L’any 2016, inclou en aquesta definició qualsevol acte contra la sexualitat d’una persona, com ara tocaments, frecs, agressions, assetjament sexual al carrer, exhibicionisme o violacions.

Aquestes definicions són fonamentals, d'una banda, perquè posen el focus en els mecanismes a través dels quals es poden cometre aquestes violències (diversos tipus de coacció, que van des de la pressió social fins a la intimidació per la força física); i, de l’altra, perquè destaquen que l'afecció no necessàriament s'ha de produir al cos de les dones. En efecte, la violència pot repercutir de qualsevol altra manera en la intimitat de les dones, com ocorre en els casos de comentaris o insinuacions de tipus sexual no desitjats. Amb tot, cal reconèixer que aquestes definicions es mantenen dins de la visió liberal neutral, és a dir, són neutres en termes de gènere, encara que es reconegui que les principals afectades per aquestes violències són les dones i les nenes.

En un sentit més ampli, es considera violències sexuals “tot acte d'índole sexual exercit per una persona (generalment un home) en contra del desig i la voluntat d'una altra (generalment una dona o nena) que es manifesta com a amenaça, intrusió, intimidació i/o atac, i que pot ser expressada en forma física, verbal o emocional” (Velázquez, 2003, p. 70). Aquesta definició col·loca en el focus l'element del consentiment o la voluntat, que, com veurem, és central per comprendre les violències sexuals des d'una perspectiva centrada en els drets de les dones. En aquesta línia, cal posar de manifest la nova definició que introdueix la Llei 17/2020, de modificació de la Llei 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista, sobre les violències sexuals: “Qualsevol acte que atempti contra la llibertat sexual i la dignitat personal de la dona creant unes condicions o aprofitant-se d'un context que, directament o indirectament, imposin una pràctica sexual sense tenir el consentiment ni la voluntat de la dona, amb independència del vincle que hi hagi entre la dona i l’agressor o agressors. Inclou l'accés corporal, la mutilació genital o el risc de patir-ne, els matrimonis forçats, el tràfic de dones amb finalitat d’explotació sexual, l'assetjament sexual i per raó de sexe, l'amenaça sexual, l'exhibició, l'observació i la imposició de qualsevol pràctica sexual, entre altres conductes.”

El dret penal espanyol respon als mateixos trets que han caracteritzat l'evolució històrica del dret europeu quant a la regulació dels delictes de caràcter sexual.

Entre aquestes característiques històriques trobem, en primer lloc, l'èmfasi en l'honorabilitat de les víctimes —i de les seves famílies— i els rols estereotipats d'homes i dones. En aquest context, la comprovació que la víctima realment fos una dona "honorable" era part de la recerca dels delictes sexuals, ja que era part essencial de la definició dels delictes mateixos, tal com assenyala Asúa (1998, p. 47): "La tradicional regulació penal dels anomenats 'delictes sexuals' ha estat un exponent clar de la funció de les normes jurídiques en la recreació dels estereotips i rols socials que han definit durant segles la distribució desigual de drets i obligacions, que han discriminat les possibilitats de les dones. Sobre el fet biològic de la diferència sexual, es van edificar les representacions culturals de les suposades diferències 'naturals' d'acord amb patrons socials d'allò masculí i d'allò femení."

Durant el segle XX, i en particular a partir de l'anomenada "segona ona feminista", s'han fet fortes crítiques al model jurídic penal basat en "els delictes contra l'honestedat" i en una certa "moral sexual", especialment des de la dècada dels anys seixanta. El 1989, i en el Codi penal de 1995, el bé jurídic protegit passa a ser la llibertat sexual —i la indemnitat sexual, quan es tracta de persones sota l'edat de consentiment sexual, és a dir, 16 anys—, la qual cosa representa —o hauria de representar— una transformació capital en els eixos interpretatius i en la comprensió de les violències sexuals.

A partir de la modificació que va canviar el bé jurídic protegit d'"honestedat" pel de "llibertat sexual", també es va incloure la possibilitat que el subjecte passiu dels delictes que es cometin sota aquest títol siguin homes. Ara bé, com assenyala Faraldo Cabana (2014), "la inclusió de l'home com a possible víctima no va significar una altra cosa que una igualació formal per mitjà d'una norma general i abstracta com és el Codi penal, que pretén no discriminar per raó del sexe de la víctima". A part d'aquesta aparent igualtat formal que, a priori, indicaria la indistinta possibilitat que hi hagi víctimes tant dones com homes, tots els estudis i les anàlisis existents sobre les violències sexuals en tot el món confirmen que en un nombre molt elevat de casos, o íntegrament, la víctima és la dona, i l'agressor, l'home.

Novament s'adverteix que des de la legislació s'albira una realitat fictícia. Els ofensors i les víctimes apareixen nus d'un gènere concret sota l'objectiu de contribuir a la igualtat formal, i dones i homes poden ser subjectes passius o actius aleatòriament. Invisibilitza la diferència transcendental existent relativa al fet que la majoria, o gairebé la totalitat, d'aquesta mena de delictes són comesos per homes. Això està demostrat per l'aportació de la casuística de les sentències dictades a Catalunya, que s'analitzaran en l'apartat següent.

Actualment, doncs, l'estructura dels delictes sexuals en el Codi penal respon a dos criteris que es combinen per donar lloc a una classificació per ordre de gravetat. D'una banda, la intensitat de la imposició davant la decisió lliure de la víctima, que el Codi penal distingeix entre agressions i abusos sexuals, sobre la base de l'existència o l'absència de violència o intimidació en el delicte —amb una concepció patriarcal d’aquests conceptes. D'altra banda, es considera també el grau de contacte sexual, atès que es consideren més greus els casos en què hi ha "penetració".

La concepció fal·locèntrica que atorga preponderància a la penetració com a manera de configurar la forma més greu del delicte sexual es correspon amb una altra època, en la qual el bé jurídic tutelat era l'honestedat de la víctima, precisament perquè el valor de la dona es mesurava en termes de "virginitat", per la qual cosa es castiga tan severament la penetració com a màxima expressió d'agressió. Com assenyala Asúa, en l'entrecreuament de tots dos criteris preval l'accés carnal" per sobre de la declaració de "llibertat sexual", la qual cosa fa una mica contradictori el precepte de tutela al bé jurídic penal de "llibertat sexual", ja que la lesió en l'àmbit de la llibertat de la víctima es consuma des del moment en què se li imposa un acte de connotació sexual i és obligada a tolerar-lo, independentment del grau de contacte corporal que hi hagi. Tot això porta, almenys, a qüestionar la diferència de tots dos supòsits (abús i agressió sexual), un cop el "desvalor bàsic de la conducta típica queda situat en la vulneració de la llibertat" (Asúa, 2008).

El títol VIII del Codi penal recull els delictes contra la llibertat i la indemnitat sexuals, que es divideixen en tres capítols: un capítol referit a les agressions sexuals (art. 178-180), un altre es refereix als abusos sexuals (art. 181) i un últim, afegit el 2015, referit als abusos i a les agressions sexuals a persones menors de 16 anys.

El Codi penal qualifica com a agressió sexual l'atemptat contra la llibertat sexual quan s'usa violència o intimidació. L'article 178 assenyala que: "Qui atempti contra la llibertat sexual d'una altra persona, utilitzant violència o intimidació, ha de ser castigat com a responsable d'agressió sexual amb la pena de presó d'un a cinc anys."

La Llei ha optat per una definició general àmplia que admet modalitats de comissió anteriorment no susceptibles d'incloure's en les agressions sexuals. D'aquesta manera s'entén que constitueixen atacs a la llibertat sexual no sols els efectuats per l'agressor sobre la víctima, sinó també el fet d'obligar-la a realitzar determinades manipulacions de contingut sexual sobre ella mateixa o sobre un tercer. En aquest sentit, s'està d'acord a considerar que les conductes incloses en l'article 178 són les que representen un atac a la llibertat "negativa", és a dir, el dret a negar-se a una activitat sexual no volguda. No seria un delicte d'aquest tipus la violència exercida sobre una altra persona per impedir-li que mantingui una determinada relació sexual amb una altra persona. Aquest cas s'emmarcaria en els delictes genèrics contra la llibertat (coaccions, amenaces) o contra la integritat corporal (lesions) (Asúa, 1998, p. 84).

En aquest sentit, és important reconèixer que tradicionalment s'ha exigit com a element típic d'aquests delictes la concurrència de “l'ànim libidinós" o del "mòbil lúbric" en l'agressor. Tal com manifesta Asúa (1998, p. 84), aquest requisit avui s'ha de considerar un element superflu i distorsionador: "El que importa és que es tracti d'una utilització degradant de la víctima, que afecti aspectes íntims corporals, independentment que l'autor s'exciti 'sexualment' o simplement sigui un sàdic que pretén humiliar i vexar la víctima", o que estigui motivat per ànim de venjança o menyspreu. D'aquesta manera, l'eix es troba en la voluntat d'utilitzar sexualment la víctima sense el seu consentiment. La violació és una forma agreujada d'agressió sexual i és establerta en l'article 179: quan l'agressió sexual consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, el responsable ha de ser castigat com a reu de violació amb la pena de presó de 6 a 12 anys.

L'article 180 introdueix una sèrie de circumstàncies agreujants:

• Quan la violència o la intimidació exercides tinguin caràcter particularment degradant o vexatori.
• Quan els fets es cometin per l'actuació conjunta de dues o més persones.
• Quan la víctima sigui especialment vulnerable, per raó d'edat, malaltia, discapacitat o situació, exceptuant-ne el que disposa l'article 183.
• Quan, per a l'execució del delicte, el responsable s'hagi prevalgut d'una relació de superioritat o parentiu, per ser ascendent, descendent o germà, per naturalesa o adopció, o afins, amb la víctima.
• Quan l'autor faci ús d'armes o altres mitjans igualment perillosos, susceptibles de produir la mort o alguna de les lesions establertes en els articles 149 i 150 d'aquest Codi, sens perjudici de la pena que pugui correspondre per la mort o les lesions causades.
• Quan els atemptats contra la llibertat sexual es produeixin sense violència o intimidació, l'acte es considera un abús sexual, d'acord amb l'article 181.1:
• Qui realitzi actes que atemptin contra la llibertat o la indemnitat sexual d'una altra persona, sense violència o intimidació i sense el consentiment d'aquesta altra persona, ha de ser castigat, com a responsable d'abús sexual, amb la pena de presó d'un a tres anys o multa de 18 a 24 mesos.
• Quan l'abús sexual consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, té una pena de presó de dos a sis anys.

També es consideren abusos sexuals els que es cometin contra persones que es troben privades de sentit o sofreixin un trastorn mental. En aquest sentit, cal assenyalar que els supòsits coneguts en el dret comparat com a violació per incapacitat (incapacitated rap) en el dret penal espanyol (a partir de la Llei 5/2010) constitueixen només un delicte d'abús sexual i no d'agressió sexual, d'acord amb l'article 181.2:

També es consideren abusos sexuals si el consentiment s'obté quan el responsable es preval d'una situació de superioritat manifesta que coarti la llibertat de la víctima (art. 181.3). Aquesta figura correspon a l'antiga figura de l'estupre, i s'inclouen situacions en què l'agressor no necessita acudir a la intimidació perquè pugui utilitzar altres tipus de pressions per aconseguir que la víctima accedeixi a suportar o realitzar els actes que li proposa. Es tracta, de la manca de la llibertat de decisió, abusant d'una posició de domini (Asúa, 1998).

L'article 182 s'aplica a persones menors de 18 anys. Aquest article s'analitza en l'apartat dedicat a nenes i adolescents, en el capítol 3 d'aquest document.

Un últim aspecte, no menys rellevant en relació amb la legislació estatal, és el relatiu a l'exercici de l'acció penal. D'acord amb l'article 191 del Codi penal, per procedir pels delictes d'agressions, assetjament o abusos sexuals, cal una denúncia de la persona perjudicada, del seu representant legal o una querella del Ministeri Fiscal, que ha d'actuar ponderant els legítims interessos en presència. Quan la víctima sigui menor d'edat, una persona amb discapacitat necessitada d'especial protecció o una persona desvalguda, n'hi ha prou amb la denúncia del Ministeri Fiscal.

En aquests delictes, el perdó de l'ofès o del representant legal no extingeix l'acció penal ni la responsabilitat d'aquesta classe. Així, doncs, els delictes d'agressions, assetjaments i abusos sexuals pertanyen al grup dels denominats "delictes semipúblics", en els quals la posada en marxa del procediment constitueix una decisió de la persona ofesa, però, un cop produïda, es pot afirmar que la continuació del procés queda sostreta de la voluntat de la víctima (Libano, 2011, p. 42).

La delimitació legal de l'espai públic i privat, i les responsabilitats que les diferents administracions públiques tenen sobre el que succeeixi en l'espai públic, no sempre es corresponen amb la crítica feminista de l'espai públic i privat.

L'espai públic són els llocs de titularitat estatal on la ciutadania té dret a accedir i a moure's lliurement. Ja poden ser la via pública, com locals de titularitat pública i d'accés lliure (biblioteques públiques, centres cívics, etc.). L'espai privat són els llocs de propietat privada de persones físiques o jurídiques i, per tant, d'accés restringit als seus propietaris i a les persones que el titular permeti.

A més, els espais d'oci, als quals tradicionalment s'associa un perill més gran per a la violència sexual, poden ser espais privats d'oci nocturn (bars, discoteques, sales de concerts, etc.), o espais de domini públic, fins i tot la via pública (p. ex., concerts a l'aire lliure o diferents esdeveniments durant les festes populars de pobles i municipis). Aquí es complica encara més identificar qui té la responsabilitat de prevenció i actuació en cas de violències sexuals.

Habitualment, ens hem socialitzat amb la creença que les diferents formes de violències sexuals són episodis aïllats, poc freqüents, que es tracta de comportaments estranys i patològics de persones malaltes (d’acord amb l’estereotip d’agressor sexual desconegut, com una mena de depredador sexual que assalta i agredeix la víctima en un espai públic, de manera sobtada i sorprenent). I que, a més, la responsabilitat de prevenció i d’intervenció era únicament de la víctima o potencial víctima d’aquest episodi, en primer lloc evitant qualsevol comportament o circumstància que podia posar-la en perill (des de caminar sola pel carrer, tornar a casa de matinada, anar a llocs públics sola, fins a la manera de vestir, maquillar-se, etc.). I, en segon lloc, si finalment l’agressió es produïa, l’única manera d’intervenció era la denúncia de la víctima davant la policia o el jutge.

El primer pas per parlar de prevenció de les violències sexuals és tenir en compte la invisibilització estructural de les violències sexuals. Aquesta invisibilització forma part de les causes i les conseqüències d'aquesta violència. Cal ressaltar que el concepte invisibilització va més enllà de l'aparent, ja que es refereix tant a la representació simbòlica d'aquesta violència com a la part material de les violències. Quan parlem de la part material d'aquesta violència, estem parlant no només de la violència que s'exerceix contra les dones, sinó de la violència exercida per les institucions mateixes en no generar mecanismes de protecció real i efectives (violències institucionals).

Tal com diu el Comitè CEDAW, les VM —incloent-hi les violències sexuals en espais públics (VSEP)—, estan arrelades en "la ideologia del dret i el privilegi dels homes respecte de les dones, les normes socials relatives a la masculinitat i la necessitat d'afirmar el control o el poder masculins, imposar els papers assignats a cada gènere o evitar, descoratjar o castigar el que es considera un comportament inacceptable de les dones". De fet, són aquests factors els que "contribueixen a l'acceptació social explícita o implícita de la violència […] i a la impunitat generalitzada a aquest respecte", la qual cosa és particularment preocupant en l'àmbit de les VSEP.

D'altra banda, també el contingut que es dona al concepte de violències sexuals és quelcom que ha anat evolucionant històricament i socioculturalment. Tant normativament com social, fins avui, quan es parla de violències sexuals sovint es pensa en agressions sexuals i, particularment, en la violació. La preeminència d'aquesta figura es basa tant en la seva importància històrica (vinculada a la "virginitat" i la vàlua de les dones, la protecció de la seva "honestedat", etc.), com jurídica, ja que és el delicte sexual considerat més greu. Encara que fent un pas més enllà es pensi també en les violències que jurídicament es consideren "abusos sexuals", en general la comprensió social (i l'imaginari jurídic) de les violències sexuals ens remet a alguna cosa que ocorre en situacions i contextos d'alguna manera "extraordinaris", com la violació d'una dona amb violència per part d'un desconegut en un carreró fosc i solitari a la nit (qualificada com l'estereotip de real rap, 'veritable violació', per Susan Estrich, 1987).

Encara que la major part de les agressions sexuals no responen a aquesta situació estereotipada, ja que una gran part són comeses per coneguts (com ara, parelles) i en espais privats (com l'espai domèstic), aquesta visió també és molt limitada quant a les violències sexuals que es poden produir als espais públics.

En aquesta esfera cal anar molt més allà: no només parlem d'agressions sexuals als carrers, parcs, camins, etc., sinó també de diverses formes de violències sexuals que es produeixen en espais públics "envoltats", com per exemple al transport públic. Les manifestacions també són diverses, des de supòsits en què hi ha una invasió corporal de la víctima, ja sigui en forma d'agressions o abusos, fins a casos en què, sense cap contacte corporal, es fan insinuacions, amenaces, propostes o comentaris, verbals o mitjançant gestos o exhibicions corporals, així com invasions a la intimitat de les víctimes mitjançant fotografies o imatges no autoritzades, com l'anomenat fenomen de l'upskirting, que es refereix a fotografies o vídeos presos sota les faldilles de les dones i nenes, a fi d'obtenir (i sovint difondre) imatges de la seva zona púbica.

Aquests estereotips es reprodueixen en l'àmbit jurídic, en què a més, persisteixen normativament conceptes fal·locèntrics que vinculen la gravetat de la violència amb la penetració, així com la greu manca de formació i sensibilització en aquest àmbit de molts equips professionals del món jurídic.

Les violències sexuals es poden donar en tots els àmbits: parella (sentit ampli), familiar, laboral, comunitari, digital, simbòlic, institucional, etc. Per tant, l'abordatge s'ha de fer sota l'òptica que es pugui produir en tots aquests àmbits, amb característiques que impacten tant en la percepció de la mena d'agressió com de la possibilitat de resposta reparadora per part de la dona víctima de la violència sexual. La majoria de vegades pensem en òptiques de parella o comunitàries.

És rellevant pensar on es produeixen les diverses manifestacions de violència sexual, però també ho és pensar en les conseqüències d'aquestes violències i, per tant, què podem oferir per reparar-les.

En aquest apartat ens centrarem en les agressions sexuals (incloent-hi, i no diferenciant, la tipologia penal d'agressió sexual i abús sexual). Així ens trobem que l'agressió sexual és una forma especial d'atac violent, independentment de si s'ha usat la força física o no, ja que es tracta d'una agressió altament estressant, que és viscuda per la víctima amb una por intensa a patir un greu mal físic o fins i tot la mort, a la qual s'afegeixen sensacions de vexació extrema, repugnància, ràbia, impotència i desesperança per la incapacitat d'escapar-se o d'evitar-la.

Per abordar les agressions sexuals, és important tenir en compte si hi ha sospita de submissió química. En aquests casos el relat que habitualment verbalitzen les víctimes és “no sé el que m'ha passat”, “a penes recordo res”, etc. Sovint la víctima narra que, estant en un ambient mancat de perill (restaurant, discoteca, casa de coneguts, etc.) i, després de consumir una beguda, en un curt període de temps, perd la consciència. Quan es desperta han passat diverses hores, no recorda el que ha passat, i fins i tot es troba en un lloc desconegut o diferent. Algunes víctimes poden no saber si han estat o no agredides sexualment.

Elements a tenir en compte:

• La dona té sensació que li ha succeït alguna cosa però no recorda exactament què ha passat.
• S'ha despertat nua o amb la roba desarreglada.
• Ha trobat al seu cos fluids (semen, etc.) o objectes (preservatius, etc.).
• Presenta lesions, o alteracions inexplicables, bucals, anals o genitals.
• S'ha despertat amb un desconegut al costat o en un lloc estrany.

Les agressions sexuals provoquen danys a curt i llarg termini en el benestar físic, psíquic i social de la dona, i poden impedir o limitar l'acompliment personal, laboral i social, així com la capacitat de gaudir de les relacions socials i d'una vida sexual satisfactòria. El model d'abordatge psicoterapèutic per a dones víctimes de violència sexual ens permetrà treballar amb la principal simptomatologia que esdevé del fet de ser víctima de violència sexual, per disminuir-la i idealment eradicar-la, per tendir al restabliment de l'estabilitat emocional i aconseguir que les víctimes es recuperin de l'esdeveniment traumàtic; sense oblidar que la simptomatologia traumàtica serà tant psicològica com fisiològica.

Ara bé, per arribar a un adequat i eficient model d'abordatge psicoterapèutic d'intervenció amb dones víctimes de violència sexual, cal, a més de conèixer-ne els símptomes, entendre les emocions, conductes i cognicions, així com el paper important que té el component social en la construcció subjectiva, i comprendre llavors l'experiència personal i la manera com sorgeix l'afectació emocional.

És clar que l'enfocament del model serà psicosocial, ja que si bé hi ha diversos símptomes com a resultat de l'impacte de l'esdeveniment, la societat, la família i, per descomptat, la parella li afegeixen una càrrega ideològica peculiar, en què la víctima sembla resultar sempre la responsable i conseqüentment la culpable de l'agressió, justament pel conjunt de mites o components ideològics que envolten aquest tipus d'esdeveniments; culpa que serà un dels símptomes a combatre de manera prioritària.

Conèixer els protocols de seguretat i d’abordatge¹⁰⁾ contra les violències sexuals en entorns d'oci és fer constar que cal erradicar totes les violències sexuals i que cal donar criteris operatius als equips professionals de la seguretat per establir les pautes d’actuació davant d’aquestes conductes infractores.

A banda dels fets que es denuncien, hi ha tota una sèrie de fets, alguns de màxima gravetat, que en no denunciar-se se sostreuen de les conseqüències del sistema policial i judicial, i també hi ha uns altres fets, “menys greus” pel fet que no són constitutius de delicte, però no per això menys importants, que també queden impunes.

Les conductes que s’han de considerar infracció administrativa són:

• Exhibicionisme obscè davant de persones adultes
• Masturbació en espais públics o oberts davant de persones adultes
• Seguiment obscè
• Injúria sexual
• Fer fotos de parts íntimes
• Acorralament amb finalitat sexuals
• Altres conductes que impliquin una vexació sexual.

En concret, el Protocol s’aplica a:

• Els il·lícits penals o administratius que sancionin conductes que atemptin contra la llibertat i la indemnitat sexual de les persones, amb independència que la persona afectada o la presumpta autora sigui un home o una dona.

• Tots els establiments, entitats públiques o privades i persones que organitzin o promoguin activitats d’oci, i també les empreses de seguretat i les proveïdores de serveis de personal que s’adhereixin al Protocol mitjançant la signatura de convenis amb el Departament d’Interior.

• Les persones que, en exercici de les funcions que contractualment o legalment tenen encomanades, presten els seus serveis en el si de les activitats d’oci, o intervenen un cop s’han produït incidents amb afectació a la seguretat, i totes elles, cadascuna dins el marc de les seves atribucions, poden incidir en la prevenció, la detecció o la resposta davant les violències sexuals.

El poden aplicar:

• Els equips professionals de la seguretat als quals fa referència l’apartat 2.6 d’aquest Protocol.

• Les persones titulars dels establiments públics o privats, les organitzadores i promotores de les activitats d’oci, així com els càrrecs electes i el personal tècnic dels ens locals que tinguin atribuïdes funcions en matèria d’organització i execució d’activitats d’oci i espectacles públics.

• El personal al servei dels organitzadors o promotors públics o privats de les activitats d’oci, el personal auxiliar de serveis, el personal dels estands d’informació, acompanyament i/o atenció a les persones afectades (“punts lila”), etc.

• Per a cadascuna d’aquestes categories de personal, el Protocol determina el que els resulti aplicable, ja sigui de naturalesa més operativa o més enfocat a aspectes de prevenció, formació i sensibilització en l’àmbit de les violències sexuals.

• El Protocol estableix les actuacions operatives envers l’agressor, com han d’actuar els cossos de seguretat quan es produeixi l’assetjament sexual no penal i també quan es produeixin violències sexuals constitutives de delicte.

↑ 2. Dones adultes | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: María Álvarez Reyes i Maryorie Dantagnan, 2022 (IFIV – EXIL).

Malgrat que avui dia la nostra societat està més sensibilitzada amb la VM, la visibilitat i la detecció del patiment de nens i nenes afectats per aquesta mena d'experiències victimitzants continua representant un desafiament, més encara si parlem de com intervenir per reparar les ferides i de com promoure processos de resiliència. En aquesta línia desenvoluparem el que, en la nostra opinió, són els reptes més importants en la intervenció.

En altres paraules, quines són les conseqüències dels traumes provocats per la VM? Quines seqüeles podem observar en nens, nenes i adolescents? És fonamental, per poder afrontar el desafiament de la intervenció, partir d'"avaluacions comprensives" i no patologitzants del nen afectat per aquesta mena de violència. Els nens, nenes i adolescents, d'una manera o d'una altra, duran a terme estratègies defensives per protegir-se del dolor, de la impotència i del terror que comporten les experiències de violència experimentada, ja sigui negant la situació, culpabilitzant la mare, protegint l'agressor o simplement dissociant una part de si mateixos. Aquestes estratègies de supervivència es relacionen amb els diferents rols que els nens solen exercir davant les situacions de violència viscudes a casa: poden ser confidents d'un dels pares, àrbitres, cuidadors, etc. El lloc de les filles i fills en la fratria, la seva edat, les competències marentals, és a dir, la seva capacitat d'aferrament, empatia i sobretot la seva capacitat mentalitzadora, així com el grau i la manera en què l'home exerceix la violència, són variables que influencien en l'impacte del dany, i és imprescindible tenir-los presents en el moment de valorar el patiment dels nens i nenes afectats. En aquest enllaç es descriu, de manera clara i concisa, la repercussió que té la VM patida en la infància per a la salut mental infantil i adulta. Aquest impacte el podem agrupar en tres dominis de valoració comprensiva: aferrament, trauma i desenvolupament.

Descodificar l'expressió de patiment del comportament quotidià dels fills i filles víctimes de VM és un dels reptes de la intervenció, per això es requereix comptar amb professionals especialitzats en l'acompanyament de nens i joves que presenten una simptomatologia que ha de ser reconeguda a temps, entesa i tractada d’una manera com més adequada millor, evitant la revictimització secundària, que encara podem veure en moltes intervencions que continuen responsabilitzant i patologitzant els nens i nenes per la simptomatologia que presenten. És necessària una formació basada en la teoria de l'aferrament, el paradigma de les competències marentals, així com en les aportacions de la neurobiologia relacional i la teoria del trauma. La guia Te acompaño, publicada pel Col·legi Oficial de Psicòlegs (2021), comparteix i complementa alguns d'aquests paradigmes i conceptes que intentem transmetre, que considerem clau per a una intervenció sensible.

Considerem que és rellevant destacar que el mal més sever dins de la VM és el provocat per l'experiència traumàtica que viuen les filles i fills en veure sofrir fins a l'extrem la font de la seva protecció i seguretat, en la qual els nens sovint s'emparen, perquè són les seves figures d'aferrament primari. El documental Niños y niñas víctimas de violencia de género il·lustra visiblement aquests aspectes.

Es converteix en el segon desafiament que com a professionals hem d’afrontar. Hi ha molts models que procedeixen de diverses escoles psicològiques, intervencions cognitivoconductuals, gestàltiques, psicodinàmiques, a través d’arteràpia o dramateràpia que, d’alguna manera, busquen donar resposta a l’atenció terapèutica i psicoterapèutica de l’infant afectat per aquesta mena violència. El que tenim clar és que la intervenció hauria de ser conseqüent i coherent als principis de l’avaluació comprensiva abans proposada i als paradigmes teòrics prèviament anomenats. La nostra proposta d’intervenció és la traumateràpia sistèmica infantojuvenil, un model integrador que neix de l’experiència clínica de treballar durant més de quinze anys a Barcelona amb nens i nenes víctimes de VM. Les bases d’aquest model d’intervenció poden ser explorades en la conferència del Congrés Fundación Izan-Norbera, al País Basc, presentada per Maryorie Dantagnan, codirectora i coordinadora de l'equip de traumaterapeutes infantojuvenils d'IFIV -EXIL (https://docplayer.es/80764047-memoria-congreso-profesional-fundacion-izan-norbera.html). Considerem que tant la modalitat individual com la grupal són intervencions terapèutiques vàlides, i es poden aplicar totes dues de manera seqüencial o simultània, segons el cas.

La metodologia de treball en modalitat grupal que proposem està recollida i ben detallada en el llibre Violencia: tolerancia cero. Prevención y apoyo psicosocial en niños y niñas expuestos a violencia de género, manual III: "Treballant la resiliència amb nens i nenes exposats a la violència de gènere", material editat pel programa de prevenció de l'Obra Social "la Caixa", Barcelona, 2012, revisat i reeditat el 2018. Haurem de continuar fent esforços per cuidar les derivacions a partir d'un treball en xarxa coordinat i eficient, en el qual la valoració de les competències marentals i l'atenció terapèutica de la mare la duguin a terme professionals especialitzats en el tema. Una gestió acurada és fonamental perquè elles són un element clau en el procés de recuperació dels seus fills i filles, afectats per la VM.

És incoherent i inconcebible promoure i prioritzar l'atenció psicoterapèutica dels nens i nenes que viuen en entorns no protectors. Sembla existir la idea que els professionals de la psicologia tenen algun tipus de poder màgic per tractar els nens que continuen exposats a triangulacions, xantatges emocionals, visites tòxiques i pares agressors que no respecten l'ordre d'allunyament, entre d’altres. En aquest sentit, insistim que tot nen o nena, abans de rebre atenció psicoterapèutica, hauria de comptar amb un context protector, lliure de VM, un context de bon tracte, on compti almenys amb una mare o persona cuidadora competent que opti tant pel benestar dels seus nens com de si mateixa.

Els primers anys de vida és una etapa extremadament sensible en el desenvolupament, de la qual encara es pensa erròniament que els nens no s'adonen, ni pateixen l'estrès mòrbid que existeix en el seu context familiar provocat per la VM. De la mà d'Anna Forés, el neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, un dels pares de la resiliència, justifica en aquest enllaç la necessitat de conciliar esforços per a la prevenció, la detecció i la intervenció primerenca de nens i nenes exposats a contextos de violència.

Finalment, cal assenyalar un dels grans desafiaments, que és com continuar treballant perquè el sistema judicial no es contamini amb la ideologia patriarcal, tal com exposa el neuropsiquiatre i psicoterapeuta familiar Jorge Barudy, que explica la dicotomia que es fa entre la conducta parental i la conducta conjugal dels homes, que deixa, sovint, les filles i fills sense cap protecció. Vegeu el vídeo de la seva conferència al Congrés Estudi de la Violència cap a les Dones, Andalusia, 2009: “Hijos e hijas de madres resilientes”.

↑ 2. Dones adultes | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: Carla Vall i Duran
• Elaboració: 2022

Fins fa molt poc, fins i tot els professionals usàvem indistintament la qualificació de violència institucional i revictimització com si fossin la mateixa cosa. El cert, però, és que una anàlisi una mica més profunda ens permet diferenciar aquestes dues afectacions que poden patir les víctimes i supervivents en el procés d’atenció, abordatge i denúncia de les VM.

D’acord amb el que hem exposat amb anterioritat, la revictimització no és el mateix que la violència institucional, sinó un concepte vinculat a aquesta que ens permet identificar conductes inherents al procés, de caràcter estructural i sistemàtic. Perquè ens en fem una idea, abans d’avançar més, la imatge clàssica de la revictimització és haver de declarar en diverses ocasions perquè el procés ho exigeix, en un espai de temps limitat, davant de diversos professionals. Per exemple, explicar el que ha passat al metge o la metgessa forense perquè faci l’exploració i emeti un informe i, amb posterioritat, davant la policia, després davant del jutjat, etc.

La manera en la qual es desenvolupen aquestes situacions estan marcades per les bones o males praxis dels professionals, però el cert és que són exigides pel curs del procés per obtenir informació imprescindible de cada àrea professional necessària per al procés mateix. Haver de requerir que les víctimes relatin el que els ha succeït una vegada i una altra implica que les revictimitzin per adaptar-les al curs del procés.

La revictimització es pot definir com tots i cadascun dels actes exigits a la víctima pel procés per tornar a passar pel moment de la victimització, a requeriment dels professionals intervinents. També es dona en les condicions procedimentals, mecanismes d’atenció, acomodació del procés a les necessitats de les víctimes, etc.

A l’Estat espanyol, com a la majoria de sistemes jurídics del nostre entorn, el centre del procés versa sobre la figura de la persona denunciada, és a dir, sobre el presumpte agressor. Això ha anat canviant al llarg dels segles amb el desenvolupament de la Llei d’enjudiciament criminal i les seves consecutives reformes (i, sobretot, la que es troba pendent de fa força temps i que implicaria canvis radicals respecte a la llei que estableix com s’ha de procedir). Així, es pot dir que les diferents lleis i els ritmes propis dels jutjats (que moltes vegades depenen dels recursos humans i materials disponibles) marquen maneres d’avançar erràtiques (amb molta intensitat a moments i moltes pauses en d’altres) que no només no corresponen als temps vitals de les víctimes sinó que, en la majoria de casos, s’hi contraposen: les necessitats rutinàries i processals per validar el testimoni com a prova, l’obtenció de proves corporals, les exploracions psicològiques i emocionals, etc.

Així, és habitual que les dones que han hagut de travessar processos judicials se sentin com unes convidades que apareixen puntualment i després són oblidades, especialment en absència d’advocacia particular, amb tendència a un flux d’informació més baix.

En moltes ocasions, la falta de recursos, les desigualtats en la presència de l’Administració pública arreu del territori, la falta de mitjans per poder-se adreçar físicament a una comissaria o a un jutjat, els advocats i les advocades disponibles en cada guàrdia, etc., marquen el curs del procés.

D’altra banda, les conductes actives inherents al sistema es veuen clarament reflectides per la dinàmica de l’assistència sanitària, la declaració policial i la declaració judicial. Cap dels grups professionals que estan en el procés judicial estan exempts de trobar-se en pràctiques que els generin perjudici i, al seu torn, reforçar-les o apaivagar-les.

La violència institucional, però, no es dona en el si d’una situació rutinària dins del procés, sinó que es perpetra perquè algun dels professionals intervinents així ho ha decidit. Una de les qüestions importants és adonar-nos que la intervenció mai no serà neutra i que, per tant, tot allò que el professional aporti tindrà repercussió en el si del procés. En aquest sentit, podríem dir que la violència institucional i la revictimització són les conductes que es produeixen després d’haver patit violència i, per tant, en un moment molt vulnerable per a la persona.

En moltes ocasions, els respectius advocats no havien fet cap tipus de feina en aquest sentit i havien rebut la informació procedent d’altres organismes o associacions. En algunes ocasions, les víctimes refereixen també que el advocat que els ha tocat no té coneixements relatius a delictes i, en d’altres, que no té coneixements sobre com tractar-les.

Ara mateix ens dedicarem a aprofundir en aquestes dues branques de conceptes.

La violència institucional és una part no inherent al procés, però es veu profundament marcada per les actuacions de caràcter individual (tot i que es poden reproduir de manera sistemàtica i col·lectiva) dels operadors jurídics i d’altres professionals d’atenció, denúncia, abordatge i reparació que intervenen en el procés.

Es tracta d’accions que només els intervinents en el procés poden dur a terme contra les víctimes, són conductes voluntàries i innecessàries per dirimir el procés de denúncia, però són perpetrades pels professionals. Resumint-ho molt per fer-nos-en una idea: es tracta d’una violència autònoma a la violència inicialment patida que ha conduït la víctima a ser assistida.

La violència institucional, igual que en el cas de les revictimitzacions, es pot produir per conductes que tant poden ser omissives com actives. “El policia que em va agafar la denúncia no m’estava creient i se li veia a la mirada, volia acabar aquella declaració com abans millor. Vam estar uns quaranta minuts. Després vaig llegir la denúncia i, és clar, semblava una denúncia buida. Sí que deia que havia estat violada per la meva parella, però no s’hi reflectia res” (Amèlia, víctima de violència sexual en el marc de la parella). No ser cregudes pel fet de no complir l’imaginari relatiu a les violències sexuals fa que es redactin informes i denúncies en els quals no es dimensioni la violència sexual com una vulneració greu de drets humans. Tal com apunta Dellinger Page (2008), el que passa és que s’està emetent un judici previ. En el mateix sentit, Du Mont (2003, p. 469) pensa que aquests tractes proferits són coneguts per la població femenina de manera que "la raó més comuna perquè les víctimes no reportin els fets són les creences negatives respecte del sistema penal de justícia en la seva resposta als assalts sexuals”.

Les conductes actives generen un dany molt més profund en les víctimes perquè solen ser dirigides a atacar qui són, com són, les seves maneres de fer, conviccions o creences.

Molts professionals del sector presenten una forta convicció que els homes normals no cometen violència sexual i que, per tant, és força improbable que els casos siguin verídics si no hi ha un component que reforci els mites referents a com són els agressors. Moltes investigacions apunten biaixos de gènere i d’altres imaginaris que afecten la credibilitat que s’atorga a les dones en el procés. Per exemple, té una rellevància especial la recerca de l’antropòloga Caterina Canyelles i Gamudí, que amb un extens treball de camp en els jutjats classifica les violències abans esmentades: “S’ha observat que té lloc la perpetuació d’estereotips de gènere i de prejudicis que romanen instal·lats en l’imaginari del delicte de violència de gènere (la idea de les “denúncies falses” en relació amb els sobreseïments provisionals i les absolucions per falta de proves, la sospita que existeixi un ànim espuri al darrere de la interposició de denúncies, la culpabilització de la víctima, entre d’altres), fet que té conseqüències en la protecció de la persona ofesa, en la seva credibilitat, en la concessió d’ordres d’allunyament, en les sentències i en el tracte directe amb totes les parts del procés judicial. La principal proposta és que el conjunt de professionals que treballen amb la llei rebin una formació especialitzada més enllà de qüestions legals, de manera que abordi, també, la comprensió del fenomen de violència de gènere i les seves particularitats, i mostri, al mateix temps, la seva complexitat.”

Hi ha múltiples instruments que procuren evitar activament aquestes conductes i hi ha necessitat que els estats intervinguin per frenar aquestes conductes lesives, com també han intervingut les Nacions Unides per donar un toc d’atenció a l’Estat espanyol respecte del biaix de credibilitat que s’atorga a les dones. Així, el 2018, la CEDAW (Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona) va formalitzar una recomanació que contenia els aspectes següents: “La credibilidad de las declaraciones, argumentos y testigos de las mujeres […] pueden hacer que los jueces interpreten erróneamente las leyes o las apliquen defectuosamente. […] Comprometen la imparcialidad e integridad del sistema de justicia, que puede dar lugar a la denegación de la justicia, incluida la revictimización de las denunciantes.”

Al seu torn, hi ha hagut seriosos avisos també pels casos amb afectació del SAP, ja que s’han detectat fins a vuit casos en els quals s’haurien vulnerat els drets dels menors i, per tant, de retruc, els de les seves mares. A més, han arribat a considerar que no es tracta de casos aïllats, sinó d’un patró de caràcter estructural:

“La cantidad de denuncias indica que existe un patrón estructural respecto del cual este órgano ha expresado repetidamente su preocupación. En al menos tres ocasiones, este organismo de Naciones Unidas envió comunicaciones pidiendo explicaciones a nuestro país por el trato que la justicia da a muchas madres y a sus hijos cuando denuncian abusos sexuales o violencia de género y por la aplicación en los juzgados del inexistente síndrome de alienación parental (SAP). Una supuesta patología mental que no está reconocida por ninguna institución médica o psiquiátrica internacional y que supone la criminalización de las madres, que en muchas ocasiones acaban sin la custodia de sus hijos culpadas de interferir en la relación de los menores con sus padres cuando denuncian abusos sexuales o malos tratos por parte de estos.”

Malgrat el silenci estricte de molts anys en relació amb el fet de posar nom a les violències perpetrades pels professionals i, al seu torn, a les violències perpetrades en el si del procés a través de la revictimització, el Conveni d’Istanbul estableix en l’article 15 que els professionals s’han de formar per prevenir la victimització: “1 Las Partes impartirán o reforzarán la formación adecuada de los profesionales pertinentes que traten con víctimas o autores de todos los actos de violencia incluidos en el ámbito de aplicación del presente Convenio, en materia de prevención y detección de dicha violencia, igualdad entre mujeres y hombres, necesidades y derechos de las víctimas, así como sobre la manera de prevenir la victimización secundaria.” També en l’article 18: “Las Partes tomarán las medidas legislativas u otras necesarias para proteger a todas las víctimas contra cualquier nuevo acto de violencia. 2 Las Partes tomarán las medidas legislativas u otras necesarias, conforme a su derecho interno, para velar por que existan mecanismos adecuados para poner en práctica una cooperación eficaz entre todos los organismos estatales pertinentes, incluidas las autoridades judiciales, los fiscales, las fuerzas y cuerpos de seguridad, las autoridades locales y regionales, así como las organizaciones no gubernamentales y las demás organizaciones o entidades pertinentes para la protección y el apoyo a las víctimas y testigos de todas las formas de violencia incluidas en el ámbito de aplicación del presente Convenio, remitiéndose incluso a los servicios de apoyo generales y especializados a que se refieren los artículos 20 y 22 del presente Convenio. 3 Las Partes velarán por que las medidas tomadas conforme al presente capítulo: se basen en una comprensión fundamentada en el género de la violencia contra las mujeres y la violencia doméstica, y se concentren en los derechos humanos y la seguridad de la víctima; se basen en un enfoque integrado que tome en cuenta la relación entre las víctimas, los autores de los delitos, los niños y su entorno social más amplio; estén dirigidas a evitar la victimización secundaria.”

També en l’àmbit català, en la nostra Llei 17/2020, del 22 de desembre, del dret de les dones a erradicar les violències masclistes:

Cal destacar tant la regulació respecte a les conductes recollides per l’article, com el veto exprés de la SAP, que s’ha continuat tenint en compte en l’àmbit judicial en diverses ocasions, i que ha estat discutit fins a dia d’avui. Segueix la Llei catalana en el seu articulat:

D’aquesta manera, malgrat que la Llei catalana no té capacitat sancionadora per se i no pot modificar el sentit de normes de caràcter estatal, com ara el Codi penal, sí que inclou la determinació de justícia restaurativa en els procediments que li són propis.

Al seu torn, en l’àmbit estatal, l’aprovació de la Llei orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de garantia integral de la llibertat sexual, incorpora també dins de l’articulat una menció específica a la revictimització i a la victimització secundària que podria ser entesa com a violència institucional:

I també, l’article 23:

Així, es pretén esborrar una percepció present en les víctimes sobre el fet d’haver de provar la seva innocència, per després provar de demostrar la culpabilitat dels seus agressors.

El revers de la violència institucional és la diligència deguda. Es tracta d’un concepte que compromet els estats a través dels seus servidors a complir totes les mesures necessàries i idònies per al compliment normatiu i els seus compromisos amb el dret internacional, com ara la CEDAW.

En un estudi elaborat per l’Ajuntament de Barcelona titulat La violència després de la violència, Carla Vall (coord., 2018), s’apuntaven conductes diverses que incidien de manera greu en la vivència del procés per part de les víctimes:

Precisament, l’Associació Americana de Psiquiatria (APA) (2015), des d’anys ençà varen emetre notes de seguiment per als tribunals i juristes emetent que les respostes sense sentit són lògiques en situacions de trauma. El trauma afecta les emocions, les víctimes poden sentir ira i odi sense que aquest sigui un sentiment censurable, són reaccions a la situació d’estrès profund al qual han estat exposades. La mateixa APA resolia algunes situacions durament criticades a les víctimes com el fet de no moure’s o no defensar-se, per la coneguda paràlisi induïda de la violació, com una resposta automàtica i descontrolada de la por. També la prestigiosa psicòloga argentina Inés Hercovich (2017), fa referència a com les dones no reaccionen de manera violenta però resisteixen a les agressions: negociant, dissimulant, agilitant; com ella mateix diu negocien sexe per vida.”

També volíem apostar per recollir algunes de les bones pràctiques introduïdes pel Consell General del Poder Judicial per a les declaracions de les víctimes en seu judicial, així com de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) mateix, adreçades a l’advocacia en l’exercici de les seves funcions.

Abans de continuar és necessari dir que les recomanacions que a continuació es plasmen van adreçades especialment als operadors jurídics, i tenen per objectiu posar a l’abast una proposta de bones pràctiques legislatives i estratègiques. Tot i això, aquestes propostes també les poden adoptar altres agents. Són les següents:

• Capacitació multidisciplinària, en especial, jurídica i psicològica, a tots i cadascun dels agents que intervenen en el procés per entendre la globalitat del procés que s’està duent a terme i poder comprendre de manera integral què són les violències sexuals i com afecten les víctimes.
• La visió del dret penal com una via que conserva aspectes de prevenció general i especial que llança missatges tant a potencials agressors com a potencials víctimes, atès que aquestes se senten interpel·lades a no denunciar.
• S'ha de tenir en compte que estem davant d’un problema estructural d’acord amb les dades ofertes per l’Agència Europea de Drets Fonamentals i que podria arribar al 45% de les europees.
• Cal que la indagació respecte al consentiment es faci de manera que es doni a entendre que el consentiment es construeix, no es dona per fet. Per exemple, en comptes de formular: "Vostè va dir que no en algun moment?”, preguntar: "Vostè va donar a entendre que sí que desitjava aquella interacció sexual?”.
• Generar un espai d’atenció a les víctimes en el qual puguin dipositar lliurement les seves apreciacions, expressar-se i tenir-hi veu, similar als processos dels council sentences.
• Treballar en conjunció amb la societat civil en campanyes i polítiques públiques que apuntin en un mateix sentit.
• Cal que la reparació sigui també en clau comunitària i s’eliminin els espais de la por a les ciutats, incloent-hi les cases.
• Informar de manera comprensible sobre els drets i serveis a disposició de les dones, perquè puguin saber on adreçar-se.
• Publicar un mapatge de centres i entitats d’atenció i seguiment.

La violència vicària o violència per substitució és un terme encunyat per la psicòloga especialista en violències Sonia Vaccaro. La violència vicària té com a objectiu fer mal a les mares a través dels seus fills i filles. El pare exerceix violència contra els menors, fins i tot causant-los la mort.

Voldria fer palès que, malgrat que es tracti d’una violència desplaçada, perquè el que es pretén atacar és la mare, el cert és que es tracta també d’un crim contra la infància i un clar reflex de la desatenció social pels drets dels infants durant molts anys. Així doncs, la víctima principal continua sent qui rep l’impacte directe de la violència i el contracop d’aquest està destinat a les mares.

En aquest sentit, l’objectiu és el control i el domini sobre la dona, que causa uns danys gravíssims a aquesta i als seus fills. Fa alguns anys, l’exdelegat del Govern contra les violències de gènere i forense Miguel Lorente exposava la màxima d’un agressor d’aquest tipus: “Si la mato a ella, la mato un cop; si mato els fills, la mato cada dia.”

En aquest sentit, s’està treballant en la direcció d’eliminar la idea que un maltractador pot ser un bon pare i s’hi ha de seguir treballant.

Segurament, el primer cas que va posar el focus sobre la inacció de l’Estat en el marc de la violència vicària va ser el d’Ángela González Carreño, que va presentar vora una cinquantena de denúncies contra el seu exmarit i pare d’una menor en comú. Davant dels indicis de violència va sol·licitar en múltiples ocasions que la menor, Andrea, tingués visites supervisades en un punt de trobada. Tal mesura mai no es va adoptar, i l’home va acabar assassinant la nena en una de les visites.

Amb posterioritat, la CEDAW va condemnar l’Estat espanyol per les negligències comeses en el cas, però no va ser fins a la condemna posterior del Tribunal Europeu de Drets Humans que va assumir-ne responsabilitats. A dia d’avui, es comptabilitzen almenys 43 casos d’assassinats de menors d’edat a mans dels seus pares.

La Llei catalana del dret de les dones a erradicar les violències masclistes estableix en l’articulat la definició i atenció de la violència vicària:

També la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere incorpora aquesta mirada àmplia, entenent que la violència vicària es dona en els casos en què els menors són utilitzats pel maltractador per fer mal a la mare.

D’acord amb la Delegació del Govern contra la violència de gènere: Ens trobem davant d'una forma de violència masclista. Les filles i fills de les dones víctimes de violència de gènere, així com les nenes i els nens menors subjectes a la seva tutela, guarda i custòdia, són víctimes directes d’aquesta mena de violència, tal com recull des de l’any 2015 la Llei orgànica integral contra la violència de gènere. A més, a vegades es tracta d’una forma de violència vicària.

Des del 2018, quan existeix una sentència condemnatòria, i mentre no s’extingeixi la responsabilitat penal o s’hagi iniciat un procediment penal contra el progenitor pel fet d’atemptar contra la vida, la integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i indemnitat sexual dels fills o filles comuns menors d’edat, o pel fet d’atemptar contra la seva parella o exparella, és suficient amb el consentiment de la dona perquè les seves filles i fills menors d’edat rebin l’atenció i assistència psicològica i informar prèviament el progenitor agressor. Això és igualment aplicable, encara que no s’hi hagi interposat denúncia prèvia, quan la dona estigui rebent assistència en un servei especialitzat de violència de gènere, sempre que compti amb un informe emès per aquest servei que acrediti que és víctima de violència de gènere. Si l’assistència s’ha de prestar als fills i filles més grans de setze anys, caldrà en tot cas el seu consentiment exprés.

En aquest sentit, cal conèixer les modificacions de dos articles del Codi civil, l’article 156, després de les modificacions introduïdes pel Reial decret llei 9/2018, de 3 d’agost, de mesures urgents per al desenvolupament del Pacte d’Estat contra la violència de gènere, i la Llei 8/2021, de 2 de juny, per la qual es reforma la legislació civil i processal per al suport a les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica. I l’article 94 del Codi civil i el 544 ter de la Llei d’enjudiciament criminal (LECr), després de les modificacions introduïdes amb l’aprovació de la Llei 8/2021, de 2 de juny, i la Llei orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència.

Tenint en compte aquesta reforma amb caràcter general, no s’escau establir un règim de visita o estada. La regla general és la suspensió de visites i estada, i l’excepció n’és el manteniment.

↑ 2. Dones adultes | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: Almudena Rodríguez García (L’Associació drets sexuals) 
• Elaboració: 2019

Els drets sexuals i reproductius (DSIR) són un conjunt de drets humans que garanteixen que les persones puguin viure en llibertat i sense violència. Suposen poder expressar i gaudir dels nostres cossos, les nostres sexualitats i els nostres desitjos i plaers lliures de tot tipus de violències i discriminacions. Alhora, ens garanteixen poder exercir i gaudir de la plena sobirania corporal, orientació sexual i identitat i expressió de gènere. El seu ple reconeixement contribueix a despatriarcalitzar les societats. La seva garantia real és un dels elements que ens permeten transitar a societats lliures de la cultura dels privilegis, perquè en el sistema heteropatriarcal i capitalista en què vivim uns pocs tenen privilegis sobre la gran majoria.

Els DSIR són essencials per a la garantia real dels drets humans de les dones i persones LGTBI+ i són la base del desenvolupament sostenible de les societats.

Els DSIR són drets humans reconeguts en acords i instruments internacionals de drets humans, com ara:

• La convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW):
• La declaració de Viena, 1993.
• La conferència Internacional de la Dona de Beijing, 1995.
• La Conferència Internacional del Caire, 1994.
• Els Principis de Yogyakarta.

A més, hi ha a altres tractats internacionals de drets humans jurídicament vinculants, no específics de gènere, com són:

• El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), 1966.
• El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP), 1966.

• La Convenció contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants (CAT):

Els seus comitès de vigilància hi han incorporat la perspectiva de gènere i hi han introduït temes específics de reconeixement dels DSIR com a drets humans.

La vulneració dels DSIR és una de les causes més importants que obstaculitza l’empoderament de les dones i persones LGTBI+, manté i reprodueix la discriminació envers elles i les manté en posicions de subordinació i d’opressió en relació amb els homes heterosexuals. La manca del ple exercici dels DSIR fa que les dones i les persones LGTBI+ no hagin assolit encara la ciutadania plena.

El paradigma dels DSIR engloba els següents drets reconeguts en diferents instruments internacionals de drets humans:

• Dret a la igualtat: viu i expressa la teva sexualitat com vulguis.
• Dret a la participació: la diversitat sexual i de gènere es mou i va on vol.
• Dret a la vida, la llibertat, la seguretat i la integritat corporal: el teu cos és teu.
• Dret a la privacitat: la informació sobre la teva sexualitat és només teva.
• Dret a la llibertat de pensament, opinió i expressió: expressa’t, organitza't i participa en accions i en moviments socials que reivindiquen els DSIR i les llibertats fonamentals.
• Dret a la salut i als beneficis de l’avenç científic: reivindiquem l’accés a mètodes anticonceptius i a l’avortament segur per a totes les dones.
• Dret a la informació i a l'educació: volem una educació sexual per viure una sexualitat satisfactòria.
• Dret a l’autonomia i al reconeixement davant la llei: expressa la teva sexualitat com vulguis i reivindica-ho.
• Dret a escollir casar-se o no i a formar i planificar una família: volem triar la forma de convivència que ens faci felices.
• Dret al retiment de comptes i a la reparació del dany: si t’han fet o t’estan fent mal, tens dret a denunciar-ho i a rebre ajuda.

Alhora, des de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, entenem que els DSIR són un tema social i col·lectiu perquè no podem ni volem entendre’ls des d’una visió individualista que no inclogui la sexualitat com una construcció política, social i econòmica, i perquè, a més, els contextualitzem dins el sistema heteropatriarcal i capitalista.

Segons Miller, “la sexualitat és un element clau en la vida de les persones i per al seu desenvolupament, però a la vegada la sexualitat és una construcció política i pública a través de la qual s'assignen significats a les conductes sexuals i hom les jutja”, ja que es dota uns cossos de privilegis i d’altres, d’opressió, discriminació i violències.Alice Miller (2010), “Sexualidad y Derechos Humanos”, Consell Internacional de Polítiques de Drets Humans, Ginebra.

Els DSIR engloben tant drets humans individuals, civils i polítics, com drets econòmics, socials i culturals. Són drets que signifiquen “límits" al poder dels estats i a la vegada els obliguen a adoptar mesures per garantir-los. Sota el dret internacional dels drets humans, s'han consagrat tres tipus de deures als quals estan subjectes els estats: deure de respectar, deure de protegir i deure de realitzar el conjunt dels drets humans. Per tant, els estats tenen obligacions positives per garantir-los Giulia Tamayo (2001), “Bajo la piel. Derechos Sexuales, Derechos Reproductivos”, Centro de la Mujer Peruana Flora Tristan.

També engloben els drets a la participació, i el dret a afirmar els drets sexuals en públic i no només en privat: “Els qui formen part d'una societat necessiten contribuir a la generació dels significats que aquesta societat confereix a l'activitat sexual. Mitjançant la participació en la construcció de significats, que inclou l'exercici dels drets a la llibertat d'expressió, associació i reunió, els 'ciutadans' i les 'ciutadanes' -incloent-hi les persones marginades i els qui formen part de les minories- poden influir sobre les lleis i les polítiques i enriquir-les" (Miller, 2010).

Serà gracies al moviment feminista internacional i al moviment de persones LGTBI+ que els DSIR seran reconeguts com a drets humans inclosos en el sistema internacional i regional de protecció de drets humans.

La dècada dels anys noranta del segle passat, coneguda com la "dècada de les dones" a Nacions Unides, va representar l’origen del procés pel reconeixement dels DSIR com a part integrant del marc normatiu dels drets humans. El primer pas es va donar durant la Conferència Mundial de Drets Humans de Viena de l’any 1993 on, gràcies al treball del moviment feminista, es van reconèixer per primera vegada els drets de les dones com a drets humans. Un any més tard, durant la celebració de la Conferència Internacional de Població i Desenvolupament del Caire, s'hi van inclouran drets reproductius i drets de la salut sexual i reproductiva. En el marc de la IV Conferència Mundial sobre la Dona a Beijing (1995), va sorgir l’acord internacional que més avança en DSIR. Val a dir que tot i així, i a causa de la pressió dels estats més conservadors, en l’acord final, en el paràgraf 96, no va ser possible incloure l’expressió ”drets sexuals de les dones”, sinó que aquesta va ser canviada en les últimes negociacions per l’expressió “drets humans de les dones”. També ens ha de portar a una reflexió que en l’acord final es relacioni la sexualitat amb la responsabilitat i no amb el plaer.

Ara bé, els acords internacionals que més reconeixen els DSIR no són instruments jurídics, per tant no són d’obligat compliment per als estats. A més, presenten molts buits relacionats amb les sexualitats no heteronormatives i amb el dret al plaer, i són instruments que se centren molt a evitar el dany de les persones. De totes maneres, des de la dècada dels anys noranta, hi ha tractats internacionals de drets humans que sí que són d’obligat compliment, i els seus comitès de vigilància han anat incorporant en les seves recomanacions i observacions generals els DSIR per garantir-los.

Si els DSIR són, per tant, drets humans, comporta que els estats estan obligats a complir el concepte de deguda diligencia a través del qual han de respectar, protegir i complir els DSIR. També els obliga a prevenir, investigar i castigar els actes que afectin els drets reconeguts i estan obligats a establir mecanismes nacionals per aplicar-los i per assegurar l’existència de reparació enfront de les violacions d’aquests drets.

Posteriorment a l’aprovació del Pla d’Acció del Caire i de la Plataforma d’Acció de Beijing, s’han fet revisions cada cinc anys a través de les quals s’ha desenvolupat el contingut d’aquests drets. També alguns dels tractats internacionals de drets humans jurídicament vinculants han desplegat recomanacions sobre el contingut d’aquests drets, que sí que són d'obligat compliment per als estats signataris. A més, els comitès de vigilància dels tractats emeten informes sobre la seva situació en cada estat.

A 25 anys de l’aprovació del Pla d’Acció del Caire i de la Plataforma d’Acció de Beijing, els DSIR continuen sent drets molt fràgils i s'enfronten a contínues amenaces per part de fonamentalismes polítics, religiosos i econòmics. A més, el fet que siguin drets socials, econòmics i culturals fa que els estats estiguin obligats a fer actuacions per garantir-ne l’exercici real, però en un context econòmic de neoliberalisme, caracteritzat per polítiques austericides, no es fa possible garantir-los.

Algunes de les mancances són:

• El dret a l’avortament està penalitzat en una gran part dels països del món.
• A l’Estat espanyol està en inclòs en el Codi penal per a dones menors de 18 anys.
• L’educació afectivosexual no és obligatòria a Catalunya.
• Bona part dels anticonceptius no estan integrats en la cartera de serveis públics.
• No existeix una política pública per erradicar les violències sexuals.
• La llei de violència de gènere de l’Estat espanyol només s’adreça a la violència en l’àmbit de la parella o l'exparella.

↑ 2. Dones adultes | ↑ Índex de la unitat

Autoria: Fundació Aroa (2022)

• 3.1 Introducció
• 3.2 Les violències masclistes envers les dones grans
• 3.3 Tipologia de situacions de violències masclistes que es poden detectar
• 3.4 El paper de les persones professionals
• 3.5 La relació amb la família i la xarxa afectivosocial
• 3.6 Abordatge de les VMDG: reptes i pautes bàsiques en l'atenció directa
• 3.7 Estratègies de sensibilització, prevenció i detecció de les VMDG
• 3.8 Recursos de sensibilització, detecció i aprenentatges

Les dones grans reben l’impacte dels efectes acumulatius de la discriminació i les desigualtats de gènere al llarg de les seves vides. A més, el seu present vital és travessat per l’impacte de les causes de discriminació estructural i sistèmica més esteses al món: l’edatisme i el masclisme.

Tot i que les persones grans representen gairebé una quarta part de la població de Catalunya i que, de mitjana, el 63,08% són dones, encara hi ha una gran invisibilitat de les VM envers les dones de més de 60 anys i una homogeneïtzació sistèmica d’aquests grups d’edat, incloent en un mateix grup dones de 60 a 100 anys o més, la qual cosa provoca una mirada reduccionista de la realitat, un gran desconeixement de les especificitats de les formes i àmbits de les VM a la vellesa i una disminució de la capacitat de donar una resposta adequada des d’un coneixement i una comprensió profunds de les causes i les conseqüències que permeti reduir la normalització social, la revictimització i la violència institucional.

Aquest material parteix del reconeixement d’aquesta invisibilitat i del plantejament d’un enfocament de base, i posa al mateix nivell les dues interseccions (gènere i edat) per millorar el coneixement especialitzat que permeti un abordatge adequat per transformar aquesta realitat social i garantir a les dones grans el dret a viure una vida lliure de violències.

↑ Dones grans | Índex de la unitat ↑

Quan parlem de violències masclistes envers les dones grans (VMDG), no només hem de tenir en compte la base de les desigualtats de gènere en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones, sinó també el conjunt d’idees, actituds i pràctiques basades en una atribució cultural apresa des d’una mirada estereotipada i discriminatòria en funció de l’edat.

L’EDATISME ens travessa al llarg de la vida i afecta totes les persones, especialment quan som menors de 18 anys i, sobretot, un cop acabem la vida laboral remunerada i passem a formar part d’aquest gran grup de població que denominem “persones grans”, el qual agrupa diverses generacions sota el denominador comú de tenir associats valors discriminatoris com la manca de contribució social o rebre un tracte desigual pel fet de tenir una determinada edat. L’edatisme és, doncs, la forma de discriminació més normalitzada, molt poc assenyalada i totalment acceptada socialment, tant en l’esfera pública com privada.

Incorporar el cicle vital i l’edatisme a l’enfocament de les VM és clau quan parlem de dones grans, ja que les bases i l’impacte d’aquestes violències es veuen amplificades per l’efecte de l’edatisme. Per aquest motiu, s’ha d’introduir la mirada interseccional que ens permet analitzar la intersecció gènere-edat en l’experiència vital de les dones grans i les situacions de VM que les travessen, de manera que comporta una experiència d’exclusió i vulneració del dret a viure una vida lliure de VM, única i diferenciada.

Així, cal remarcar que les VM constitueixen una greu vulneració dels drets humans i impedeixen assolir la plena ciutadania i la llibertat individual i l’autonomia. Són la màxima expressió de les desigualtats de gènere, tenen un caràcter estructural, interseccional i permanent al llarg de la vida de les dones, i es manifesten en multiplicitat de formes, moltes de les quals encara plenament normalitzades, especialment en les dones grans.

Aquest fet és degut que la VMDG es produeix principalment en el context dels afectes o les cures, ja sigui en l’àmbit domèstic o institucional, i que sol ser una forma de violència continuada que s'ha anat normalitzant al llarg dels anys, especialment la violència exercida per la parella i amb relació directa amb els mandats de gènere per la cultura generacional, la qual cosa ha contribuït a la normalització de la relació abusiva i explica la dificultat d’identificar-la i la freqüent justificació per part de l’entorn familiar i social de la dona gran.

Aquesta invisibilització també s’explica per la reducció de les interaccions socials que les dones grans tenen habitualment a mesura que envelleixen. La base d’aquesta disminució en l’esfera relacional no se sustenta tant pel deteriorament físic i cognitiu, sinó per les desigualtats en la seva participació social, provocades per aquest mandat edatista que determina que les persones grans es troben en una etapa vital de fragilitat i manca d’aportació a la societat i, en conseqüència, els seus espais es veuen reduïts a l’àmbit domèstic, institucionalitzat o comunitari de cura.

A aquests factors cal afegir l’efecte de la normalització social vinculada a l’edatisme, que comporta un mandat, per a les dones i per a tota la societat, que dicta que, en les edats més avançades, les situacions de desigualtat o violència tenen una baixa probabilitat de ser resoltes o, si més no, que l’efecte transformador que es pot obtenir arran d’una intervenció és molt baix atesa l’edat de les dones i, per tant, ja no és necessària o prioritària la inversió de recursos personals o socials en l’abordatge de les situacions de VM.

La seva invisibilitat i la manca de recerca interseccional fan impossible mesurar-ne i conèixer-ne l’abast!

↑ Dones grans | Índex de la unitat ↑

Les VM s’expressen de diferents maneres, algunes de més evidents que d’altres. Es pot diferenciar entre:

Tot i que la VMDG és generalitzada i engloba les mateixes tipologies i àmbits que s’inclouen en el marc general de les VM, hi ha altres formes de violència que, fins al moment, s’han analitzat tenint com a única base l’edatisme, sense incorporar la perspectiva de gènere, i que tampoc no han estat incloses en l’espectre de les VM definides, sense una mirada específica al cicle vital. Partint d’aquest buit, cal incorporar-hi un marc de definició que inclogui la intersecció entre el sexisme i l’edatisme per començar a explorar i verificar que aquestes formes específiques de violència envers les persones grans poden consistir, també, i en una proporció encara impossible de determinar, en VM. Aquestes VM es veuen incrementades i diversificades en les dones grans, i prenen més rellevància en el moment en què comença a haver-hi la necessitat de suport social i personal que les pot portar a una situació de més o menys grau de dependència de persones cuidadores formals o informals, fet que les exposa a altres possibles situacions de violència específiques, com ara:

a) Negligència: no sempre inclosa en els discursos sobre la VM, l’OMS la defineix com la negativa o el fracàs de les persones cuidadores responsables de proporcionar assistència a una persona gran en la cura de tasques de la vida diària. Exemples: nutrició no adequada, no dur a terme la higiene, negar l’accés a l’atenció mèdica necessària, entre d’altres.

b) Abandonament: constitueix una forma extrema de negligència i consisteix en la desatenció d’una persona gran dependent de la cura.

c) Abús financer: l’abús i l’explotació financera constitueix una forma d’abús que descriu accions d’ús il·legal o indegut dels diners o béns d’una persona gran.

d) Vulneració de drets humans: l’agressió, la privació o el no reconeixement dels drets fonamentals com la llibertat, la dignitat, la intimitat, la participació i la confidencialitat. Inclou la pèrdua del dret a la intimitat o la privacitat o les pertinences, la negació del dret a decidir sobre aspectes de la vida privada, com on i amb qui es vol viure, rebre visites o amb qui relacionar-se. També inclou forçar l’ingrés de la persona en una residència o institució, a més de desallotjar-la del seu domicili (assetjament immobiliari).

La recerca acadèmica conclou que les formes d’abús es diferencien també segons la cohort d’edat, amb més violència física envers les dones grans a l'extrem més jove de l’espectre de la vellesa i més abús verbal i negligència a l'extrem més gran de l’edat (Brownell, 2015).

Les dades generals de prevalença d’abús en dones més grans de 60 anys, informades pels països que van participar en l’estudi europeu de prevalença AVOW (Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Lituània i Portugal), són:

• Violència psicològica: 23,6%
• Violència econòmica: 8,8%
• Violació de drets: 6,4%
• Violència sexual: 3,1%
• Violència física: 2,5%.

A més, cal tenir en compte que la prevalença de problemes de salut mental i de dependència que afecten les dones de més edat són factors que augmenten el risc de victimització, en el sentit que és més probable que les dones no puguin reaccionar, interpretar o actuar sobre la violència patida, encara que no són els únics factors.

Segons una revisió sistemàtica d'estudis acadèmics sobre aquesta matèria (Casado Verdejo i Bárcena Calvo, 2014), es van identificar altres factors de risc associats a la prevalença de violència envers les dones grans. Els més importants van ser:

1. Haver patit diferents tipus d’abús o violència en altres etapes de la vida.
2. La influència de certs valors culturals i socials quan es produeixen episodis de violència, els quals afavoreixen el silenci.
3. Estar divorciada o separada.
4. La dependència econòmica o de cures.
5. Un nivell educatiu baix.
6. La manca de suport comunitari i de xarxes de suport.

↑ Dones grans | Índex de la unitat ↑

Els equips professionals que treballen a primera línia d’atenció a les persones es troben en un context complex i amb una alta càrrega (laboral i emocional) en l’exercici diari de la seva feina, en un context amb recursos sovint limitats per l’agreujament de les situacions que han d’acompanyar i amb un fort impacte dels discursos socials encara majoritàriament desigualitaris i masclistes. Aquest escenari fa imprescindible la reflexió i l’aprofundiment sobre el seu rol davant les VMDG per tal d’enfortir les seves capacitats i definir un marc de treball comú que permeti entendre diferents percepcions i pràctiques, identificar com aquestes poden limitar la seva capacitat de resposta i acompanyament, i comprendre amb més profunditat aquesta problemàtica específica i com abordar-la per fer un acompanyament de qualitat i des de les seves competències professionals.

Des dels diferents àmbits, el paper de les persones professionals es vincula amb la prevenció, la detecció i la resposta a les situacions de VMDG, a més de la sensibilització i la reducció dels factors de risc, de manera que n’evita la normalització tant des dels sistemes dels mateixos serveis, com en l’exercici professional amb les dones usuàries, famílies o entorns de cura. Cal entendre, doncs, que el paper com a professionals davant les VMDG es desenvolupa, no només des de la relació d’acompanyament a la dona usuària i la seva xarxa afectivosocial, sinó també des del treball i les relacions de l’equip professional, l’organització i el model d’atenció dels diferents serveis.

↑ Dones grans | Índex de la unitat ↑

L’abordatge de les VM, i específicament envers les dones grans, requereix la mirada i la reflexió sobre el context familiar i la xarxa afectivosocial atès el paper clau que exerceix en les diferents fases de les VM. Així, la família i l’entorn sovint té resistències sobre el maltractament que cal reconèixer i abordar, com ara:

• Hi ha una negació d’aquest tipus de violència.
• Es minimitza l’incident en l’origen de la queixa o la denúncia.
• Es culpa la víctima i es reprodueixen les mateixes dinàmiques violentes.
• Es té por del maltractador.
• Es desconeix l’existència de mesures de suport o no es confia en la solució.
• Es creu que el que passa a la família és una qüestió privada (aquesta també pot ser una característica assumida per les persones professionals), hi ha por de trencar la dinàmica “normal” de la família.
• La família mateixa o alguna de les persones que en formen part participen o exerceixen directament el maltractament cap a la dona gran.
• Hi ha altres dinàmiques de poder i abús normalitzades i vinculades a altres interseccions, com ara situacions de dependència o de salut mental.

↑ Dones grans | Índex de la unitat ↑

• Dificultats d’identificació i d’autoidentificació (dones grans).
• Actituds edatistes i/o sexistes de les persones professionals dels serveis.
• Serveis i protocols VM cecs a l’EDATISME (sense perspectiva de cicle vital).
• Serveis de les persones grans cecs al GÈNERE (no incorporen perspectiva de gènere).
• Manca d’adaptació interseccional de les accions, les eines i els recursos.
• Dificultats en l’accés de les dones grans a les eines i els serveis de prevenció, atenció, recuperació i reparació de les situacions viscudes (no estan adaptats ni tenen un enfocament específic).
• Estratègies de prevenció i sensibilització que invisibilitzen la interseccionalitat (les campanyes sobre VM no representen les dones grans, les exclouen, i la conseqüència és que no es reconeixen en els missatges transmesos).
• Necessitat de registre (variable edat), recerca i formació especialitzada.
• Manca d’eines per a un abordatge que parteixi d’una anàlisi interseccional (avaluació del risc, protocols, plans –segons tipologia del servei).

El primer pas per fer efectiva aquesta funció de prevenció i detecció és qüestionar-nos i desconstruir per canviar la nostra mirada, opinions i actituds estereotipades envers la longevitat i el gènere.

Contrarestar l’edatisme i el masclisme requereix canviar la manera de pensar, sentir i actuar sobre l’envelliment i les dones grans.

Reconèixer i anar transformant les percepcions limitadores vers la capacitat de canvi de les dones grans que puguem tenir com a professionals cap a una mirada on les dones, independentment de la seva edat i situació vital, tenen capacitat i potencial de canvi amb un acompanyament adequat, és a dir, que la nostra intervenció té sentit i pot contribuir que es produeixi aquesta transformació.

↑ Dones grans | Índex de la unitat ↑

• És clau elaborar accions i campanyes des d’una perspectiva de drets humans de les dones i interseccionalitat (enfocament de gènere i de cicle vital), que garanteixin que es puguin sentir identificades amb el missatge que es transmet i així es faciliti la seva presa de consciència i la iniciativa de demanar suport i emprendre canvis, per exemple, amb activitats dinamitzades mitjançant històries de vida i reminiscència que dinamitzin un procés transformador en la seva percepció i vivència de les desigualtats de gènere des d’una òptica específica de cicle vital.
• S’ha de facilitar, doncs, informació sobre els recursos i impulsar la presa de consciència dels drets humans de les dones grans, i intentar mantenir sempre una comunicació propera, fluïda i periòdica amb el seu entorn, així com adreçar, si escau, a altres recursos de proximitat que puguin dur a terme estratègies específiques i especialitzades.
• Per facilitar la prevenció, detecció i resposta a les VMDG, és necessari també dinamitzar i promoure espais de treball interprofessional en què s’articuli un abordatge multiservei i multisectorial dels casos i les estratègies de sensibilització i prevenció comunitària de les VMDG, amb incorporació específica de les perspectives de gènere i de cicle vital.
• Quant a la detecció, cal destacar que NO HI HA UNA FÓRMULA, PERÒ SÍ QUE ES DISPOSA D’INDICADORS QUE S’HAN DE VALORAR CAS A CAS. Així, partint de les pautes d’acompanyament descrites prèviament, caldria afegir:
  • Prestar atenció a les demandes de les dones en espais informals o en activitats no relacionades (grups de participació local i comunitaris, grups de salut emocional i salut mental, etc.).
  • Observar indicadors a les activitats comunitàries de relació social, culturals, artístiques, etc.
  • Observar indicadors a les relacions amb altres usuaris i/o professionals.

En la relació amb la dona gran, alguns indicadors de sospita són:

• La dona evita parlar de les dinàmiques familiars o dinàmiques de relació amb la seva parella.
• La dona verbalitza un rol de submissió implícitament acceptat.
• La dona justifica l’agressor de determinades actituds que poden indicar VM, justificant-ne les accions o argumentant coses com “sempre ha estat així…”.
• La dona es mostra amb poc interès per tornar a casa.
• La dona no disposa dels seus diners de manera lliure.
• La dona mostra símptomes d’ansietat o depressió amb regularitat quan parla de casa seva o d’algun altre lloc concret.
• Hi ha una nova persona cuidadora a casa de la dona (alerta d’abús o negligència).
• La dona expressa incomoditat adreçada a una persona en particular sense explicar les raons.
• Canvis de comportament/actitud de la dona quan va sola o quan va amb la parella o una altra persona del seu entorn.
• Indicadors físics (els mateixos per a qualsevol franja d’edat).
• Indicadors basats en visites a urgències, seqüeles físiques, etc.

↑ Dones grans | Índex de la unitat ↑

• Fundació Aroa (2021). Informe “Les violències masclistes vers les dones grans: una aproximació feminista i interseccional”. Institut Català de les Dones, Observatori d’Igualtat de Gènere.
• Phelan, A., Treacy, M. P. (2011). A Review of Elder Abuse Screening Tools, NCPOP, School of Nursing, Midwifery and Health Systems, University College Dublin.
• https://www.yumpu.com/en/document/read/54125524/a-review-of-elder-abuse-screening-tools-for-use-in-the-irish-context.
• Perel-Levin, S. (2008). Discussing Screening for Elder Abuse at Primary Health Care level. World Health Organization. ü http://apps.who.int/iris/bitstream/10665/43523/1/9789241594530_eng.pdf.
• Campanya “Mai és massa tard” (Fundació Aroa): Audiovisuals de sensibilització sobre les violències masclistes envers les dones grans:
  https://www.youtube.com/watch?v=G1ULE-RvRjo.
  https://www.youtube.com/watch?v=fTher-rDzJI.
• Campanya “Reescrivim la vellesa” (Fundació Privada Amics de la Gent Gran)
  Espot de sensibilització i prevenció de l’edatisme. Disponible en català i castellà. https://www.youtube.com/watch?v=0jqq865zs7U.
• “Destapa-ho” (Consell Comarcal de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Garraf).
  Espot de sensibilització i prevenció de l’edatisme. Disponible en català i en castellà. https://www.youtube.com/watch?v=0JFIuG7

↑ Dones grans | Índex de la unitat ↑

• 4.1 Tràfic d'éssers humans (TEH)
• 4.2 Mutilació genital femenina (MGF)
• 4.3 Matrimonis forçats
• 4.4 Violència derivada de conflictes armats

• Autoria: Laia Virgili Lópezo, Sandra Camacho Padillao i Anna Hernández Hernica (SICAR Cat)
• Actualització: 2022

El tràfic d’éssers humans (TEH) és un delicte, una greu violació dels drets humans i una manifestació de VM. Segons les Nacions Unides, és una forma contemporània d’esclavitud i cap país n’és aliè, ja sigui com a origen, trànsit i/o destí de víctimes. Cal evitar confondre'l amb el contraban de persones, que és un altre delicte.

La primera definició internacional de TEH es va acordar l’any 2000, en el Protocol de les Nacions Unides per prevenir, reprimir i sancionar el tràfic de persones, especialment dones i nens, conegut popularment com Protocol de Palerm. Segons aquesta definició, el tràfic d’éssers humans o de persones és un delicte que atempta contra les persones i que consta de tres elements:

Accions: la captació, el transport, el trasllat, l’acollida o la recepció de persones.

Mitjans: l’amenaça o l’ús de la força o altres formes de coacció, el rapte, el frau, l’engany, l’abús de poder o d’una situació de vulnerabilitat.

Finalitat: se sotmet la persona a explotació (que pot comportar un lucre econòmic o de qualsevol altre tipus). L’article 177 bis del Codi penal reconeix les següents finalitats d’explotació:

• La imposició de treball o de serveis forçats, l’esclavitud o pràctiques similars a l’esclavitud, a la servitud o a la mendicitat.
• L’explotació sexual, incloent-hi la pornografia.
• L’explotació per dur a terme activitats delictives.
• L’extracció dels òrgans corporals.
• La celebració de matrimonis forçats.

• L’explotació es pot donar en tots els àmbits i/o sectors, ja estigui regulat o no, sigui formal o informal, legal o il·legal.
• No cal que s’arribi a donar l’explotació per considerar que s’ha comès el delicte. El TEH és un delicte de consumació anticipada.
• El consentiment de la víctima és irrellevant en la mesura que s’han emprat mitjans il·lícits per obtenir-lo (amenaces, coacció, abús, situació de vulnerabilitat, etc.).
• El consentiment és sempre irrellevant en casos de víctimes menors.
• El TEH pot ser intern o internacional, no és necessari creuar fronteres perquè es doni el delicte de TEH.

Històricament, l’abordatge i l’aproximació al TEH ha anat evolucionant, de manera que actualment podem considerar el TEH com:

• Delicte greu transnacional de crim organitzat
• Manifestació de la violència masclista
• Motiu de persecució susceptible de protecció internacional
• Nova manera d’esclavitud moderna i manifestació del treball forçat
• Vulneració de drets humans.

En qualsevol cas, el TEH és un delicte que atempta contra la dignitat de les persones, que implica una violació dels drets fonamentals, com ara el dret a la vida, a la llibertat, a la integritat física i psíquica, etc.

Segons les Nacions Unides, el tràfic amb fins d’explotació sexual, que inclou també la pornografia, continua sent la forma de TEH més detectada a escala mundial. El 59% de les víctimes són dones i nenes, de manera que aquest tipus d’explotació no és neutral quant al gènere: és una manifestació més de VM.

La Llei 17/2020, del 22 de desembre, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, considera el TEH com una forma de violència en l’àmbit comunitari. Concretament, l’article 4 de la Llei, que modifica la Llei 5/2008, es refereix a “Tràfic de dones amb finalitat d'explotació sexual i amb altres finalitats amb dimensió de gènere”. En aquest sentit, cal destacar que, si bé és veritat que el tràfic de dones i nenes és majoritàriament per a la finalitat d’explotació sexual per a la prostitució, hi ha formes d’explotació sexual que no podem obviar, com la pornografia o altres finalitats d’explotació altament feminitzades, com el treball forçat en l’àmbit de la cura i de la llar, el treball forçat en el sector de l’estètica, el matrimoni forçat o l’esclavitud sexual.

La identificació formal de les víctimes de tràfic correspon a les forces i cossos de seguretat de l’Estat. No obstant això, és tasca de les entitats, de la societat civil en general i dels serveis públics que es trobin en contacte amb aquestes persones detectar possibles indicis de TEH.

La detecció d’indicis és un procés que s’inicia amb el reconeixement de senyals que suggereixen una situació de TEH. Qualsevol actor no especialitzat es pot veure implicat en un procés de detecció d’indicis.

Per detectar víctimes de TEH, en totes les modalitats d’explotació, cal centrar l’atenció en certs indicadors conductuals físics i/o psíquics de la persona que es poden observar en el moment d’establir-hi contacte. Cal, doncs, algunes consideracions prèvies a tenir en compte:

• Generalment, les persones VTEH no es consideren elles mateixes com a víctimes. En molts casos desconeixen aquest concepte; en d’altres, tenen un alt nivell de tolerància envers la violència o l’han normalitzada.
• Les persones VTEH acostumen a estar sota una pressió molt gran no només per part del/s traficant/s, sinó també per part de les famílies als països d’origen, que són les que reben coaccions, amenaces, etc.
• És molt important respectar la decisió de les persones que estan en aquesta situació i que no volen denunciar, ja que podria posar en perill la pròpia persona o la família al país d’origen.

Els indicadors varien en funció de la finalitat d’explotació a la qual està sotmesa la persona VTEH. És possible que es doni més d’una finalitat d’explotació a la vegada. El fenomen del TEH és canviant i adopta múltiples formes. Els traficants modifiquen constantment el seu modus operandi.

Alguns indicadors genèrics a tenir en compte són:

• Prové d’un context de vulnerabilitat personal/familiar: entorn sociocultural i econòmic baix, generalment amb fills o filles a càrrec al lloc d’origen.
• No va organitzar el seu viatge ni té documentació. Desconeix la ruta del viatge.
• Li van proporcionar informació falsa sobre les condicions de vida i/o feina.
• No disposa de documentació identificativa o hi consten dades falses.
• Va viatjar acompanyada d’alguna persona que la va ajudar a passar controls fronterers o van donar instruccions en aquest sentit.
• Aïllament social respecte de familiars o amistats.
• Dificultats per comunicar-se en l’idioma del país de destí, particularment si l’estada és de llarga durada.
• Desconfiança cap a les autoritats.
• No sap la direcció de casa seva o del lloc on treballa.

Internacional:

• Protocol de les Nacions Unides per prevenir, reprimir i sancionar el tràfic de persones, especialment dones i nens
• Conveni del Consell d’Europa sobre la lluita contra el tràfic d’éssers humans · Estratègia de la UE per a l’erradicació del tràfic d’éssers humans
• Directiva 2012/29/UE
• Directiva 2011/36/UE

Estatal:

• Llei orgànica 19/1994, de 23 de desembre, de protecció a testimonis i perits en causes criminals
• Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració (art. 59)
• Llei 12/2009, de 30 d'octubre, reguladora del dret d'asil i de la protecció subsidiària
• Llei 12/2009, d'11 de desembre, de la reforma de la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració
• Reglament LOEX (2011)
• Protocol marc de protecció de les víctimes de tracta d'éssers humans
• Llei 4/2015, de 27 d'abril, de l'Estatut de la víctima del delicte
• II Pla Integral de lluita contra la tracta de dones i nenes amb finalitats d'explotació sexual. 2015-2018
• Instrucció 6/2016, de la Secretaria d'Estat de Seguretat, sobre actuacions de les FCS de l'Estat en la lluita contra la tracta d'éssers humans i en col·laboració amb les organitzacions i entitats amb experiència acreditada en l'assistència a víctimes

Autonòmic:

• Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista
• Protocol de protecció de les víctimes de tràfic d’éssers humans a Catalunya
• Protocol de protecció internacional de Catalunya

El TEH deixa un greu impacte en la vida de les persones que n'han estat víctimes, i afecten diferents àrees:

• Econòmica: el deute pel viatge agreuja encara més les condicions econòmiques en origen.
• Sociofamiliar: les conseqüències del TEH sovint també les pateixen les famílies en forma d’amenaces.
• Física i sexual: transmissió de malalties de transmissió sexual, embarassos no desitjats, afectació de la salut física com a conseqüència de la violència, etc.
• Psicològica: trastorn per estrès posttraumàtic, depressió, trastorns psiquiàtrics, dissociació, etc.

Els processos de víctima a resilient, per tant, s’han de plantejar a llarg termini, i variaran segons els factors següents:

• Durada del temps d’explotació
• Duresa i durada de la ruta migratòria
• Experiències de vida prèvies a la situació d’explotació
• Tipus de vinculació amb la persona que duu a terme l’engany
• Cultura i creences (si, per exemple, li han practicat el ritual del vudú)
• Xarxa de suport (en origen i al país de destí)
• Habilitats pròpies de la persona.

Les violències contra les dones se situen com un factor que alimenta el TEH i involucra nombrosos actors diferents, com ara famílies, intermediaris locals i xarxes delictives.

Això comporta que, davant d'un possible retorn al país d'origen, la dona sigui estigmatitzada, discriminada, rebutjada i exclosa de la família i de la seva comunitat. A més, en cas de tenir pendent el deute amb la persona traficant, és molt probable que pugui patir amenaces, agressions i càstigs que poden posar en risc la seva vida.

Tot plegat comporta un alt risc per a la seva integritat física i/o psíquica, que la deixa en una situació de molta vulnerabilitat, fins al punt de posar en risc la seva vida, i augmenta les possibilitats de ser "retraficada". Per això, es pot donar el cas que una persona víctima de TEH sigui susceptible de sol·licitar protecció internacional, i es considera una de les causes de persecució per motius de gènere.

La Llei 12/2009, reguladora del dret d'asil i de la protecció subsidiària, reconeix expressament la persecució per motius de gènere (art. 3 i 7.e), i es refereix a la situació d'especial vulnerabilitat de les VTEH que cal tenir en compte a l'hora de tramitar aquest tipus de sol·licituds. No obstant això, l'Estat espanyol considera que la condició de víctima no és suficient i, fins avui, les sol·licituds de protecció internacional basades en aquest motiu són denegades en un percentatge molt alt.

↑ 4. Contextos estructurals | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: Laia Virgili Lópezo, Sandra Camacho Padillao i Anna Hernández Hernica (SICAR Cat)

L’any 2010, l'ONU va recomanar als seus estats membres que definissin la mutilació genital femenina (MGF), en les seves legislacions internes, com tot procediment realitzat dins o fora d’una institució mèdica que comporta l’ablació total o parcial dels genitals externs femenins, o qualsevol altra intervenció en els òrgans genitals femenins que no respongui a motius mèdics.

La MGF és una de les màximes expressions de la desigualtat de gènere i és una pràctica que es fa a dones i nenes per alterar o lesionar els seus òrgans genitals per raons no mèdiques. La majoria de vegades implica l’extirpació parcial o total dels genitals externs.

Considerada internacionalment com una greu violació dels drets humans (dret a la no discriminació, dret a no patir tortures i tractes degradants, etc.), la pràctica de la MGF es duu a terme a 30 països de tres continents, i la majoria de casos es concentren a Egipte, Indonèsia i Etiòpia. En alguns països on es practica, la mutilació genital femenina es considera un ritual d’iniciació a la maduresa i en d'altres, una manera de controlar la sexualitat de les dones.

A més, vulnera, entre d’altres, el dret a decidir sobre la reproducció, i el seu impacte en la salut de les dones és molt greu. Físicament, poden haver-hi conseqüències a mitjà i llarg termini, com hemorràgies, problemes urinaris i menstruals, infertilitat, relacions sexuals doloroses, infeccions i fins i tot la mort. D'altra banda, psicològicament, les seqüeles poden aparèixer a mitjà i llarg termini en forma de por a mantenir relacions sexuals, trastorn per estrès posttraumàtic (TEP), ansietat i/o depressió.

Segons l'OMS, tal com recull el Protocol d'actuacions per prevenir la mutilació genital femenina, de la Generalitat Catalunya, hi ha diferents tipus de MGF:

• Pertany a una àrea en què es practica la MGF
• Pertany a una família on la mare i/o la germana gran han patit la MGF
• Pertany a un grup familiar practicant que té molt present el mite de retorn al país d’origen
• Proximitat de viatge/ vacances de la menor al país d’origen

La MGF és una de les causes per les quals les dones es veuen obligades a fugir del seu entorn, i es troben posteriorment en contextos de màxima desprotecció, que les fa vulnerables durant el trajecte migratori a ser captades per les xarxes de tràfic d'éssers humans. També és considerada una de les causes de persecució per motius de gènere, i justifica la sol·licitud de protecció internacional.

Internacional:

• Conveni d'Istanbul, d'11 de maig de 2011
• Convenció de Ginebra sobre l'estatut dels refugiats, 1951

Estatal:

• Llei orgànica 1/2015, de 30 de març (art. 149.2 del Codi penal). Es va tipificar al Codi penal l'any 2003 i posteriorment, el 2005, es va acordar perseguir la MFG extraterritorialment.
• Llei 12/2009, reguladora del dret d'asil

Autonòmic:

• LLEI 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista
• Protocol d'actuacions per prevenir la mutilació genital femenina, de la Generalitat de Catalunya

• Waris Dirie, Niñas del desierto, Maeva Ediciones, 2005.

↑ 4. Contextos estructurals | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: Laia Virgili Lópezo, Sandra Camacho Padillao i Anna Hernández Hernica (SICAR Cat)

El matrimoni forçat és el que es produeix sense el consentiment vàlid de, com a mínim, una de les parts contraents, per la intervenció de terceres persones de l’entorn familiar, sovint els progenitors, que decideixen i/o pressionen perquè aquest matrimoni es produeixi. La pressió pot ser física, sobretot, o psicològica.

Els matrimonis forçats són una pràctica molt estesa, vinculada a la migració i també a certs col·lectius, com l’ètnia gitana. Poden afectar nens i nenes tant majors com menors d’edat. Amb tot, les víctimes principals són noies joves, algunes d’elles menors d’edat. El matrimoni forçat constitueix una vulneració greu dels drets humans i una forma de VM en l'àmbit social o comunitari, segons la Llei 17/2020, del 22 de desembre, que modifica la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista. Des del 2015 està tipificat com un delicte de coaccions (art. 172 del Codi penal).

Un matrimoni concertat pot derivar en una situació de matrimoni forçat a mesura que augmenta la pressió i els mitjans de coacció. Aquest procés podria derivar en una situació de TEH amb finalitat de matrimoni forçat, com es pot veure a la imatge següent:

Els matrimonis forçats són una forma de violència contra les dones i una greu vulneració de drets humans. Les dones en moltes comunitats representen l'honor i la respectabilitat de la família i de la comunitat mateixa, per tant, si es neguen a acceptar el matrimoni, seran estigmatitzades i rebutjades.

A vegades, a més, les sotmeten a càstigs físics que poden posar en risc la seva vida. Es considera una de les causes de persecució per motius de gènere, i per això poden sol·licitar protecció internacional.

Amb motiu de la Directiva 2011/36/EU, en l'article 177 bis del Codi penal es va tipificar expressament el matrimoni forçat com a finalitat del tràfic d'éssers humans. Per ser considerat com a tal, cal que es donin tots els mitjans comissius del TEH (captació, trasllat i explotació).

D'altra banda, l'article 172 del Codi penal tipifica el matrimoni forçat com a delicte de coaccions. Aquesta doble tipificació és confusa i molt poc clara a l'hora de delimitar un delicte o l'altre.

Internacional:

• Convenció de Nacions Unides sobre el consentiment per al matrimoni
• Directiva 2011/36/UE, contra el tràfic d'éssers humans
• Conveni d'Istanbul
• Convenció de Ginebra sobre l'estatut dels refugiats

Estatal:

• Llei orgànica 1/2015, de 30 de març (art. 172 bis i 177 bis del Codi penal)
• Llei 12/2009, reguladora del dret d'asil

Autonòmic:

• Llei 17/2020, del 22 de desembre, que modifica la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista

Actualment, no hi ha polítiques públiques de prevenció en l'àmbit estatal, així com actuacions davant els matrimonis forçats. A Catalunya, però, hi ha protocols en l'àmbit policial:

• Protocol català de prevenció i atenció als matrimonis forçats
• Protocol per a l’abordatge dels matrimonis forçats a la demarcació de Girona

• Waris Dirie, Flor del desierto, Ed. Embolsillo, 2009.
• Flor del desierto (pel·lícula).
• L’estranya (Die Fremde), 2010 (pel·lícula).

↑ 4. Contextos estructurals | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: Laia Virgili Lópezo, Sandra Camacho Padillao i Anna Hernández Hernica (SICAR Cat)

Segons la Llei 17/2020, del 22 de desembre, que modifica la Llei 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista, la violència derivada de conflictes armats es defineix com una manifestació de VM en l’àmbit social o comunitari, que inclou:

• l’assassinat
• la violació
• l'esclavatge sexual
• l’embaràs forçat
• l’avortament forçat
• l’esterilització forçada
• la infecció intencionada de malalties
• la tortura
• els abusos sexuals.

En un context de conflicte, les desigualtats estructurals ja existents en una societat s’accentuen, i augmenten els índexs de violència contra les dones i les nenes, especialment els atacs contra la seva sexualitat.

• Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones

• Protocol facultatiu de la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones

• Declaració sobre la protecció de les dones i els nens en estats d’emergència o de conflicte armat

• Declaració sobre l’eliminació de la violència contra les dones

• Comitè contra la Discriminació de les Dones (CEDAW)

• La Resolució 1325 (2000) del Consell de Seguretat de Nacions Unides reconeix que els conflictes afecten les dones i les nenes de manera diferent que els homes i els nens. A més, posa de manifest el paper clau de les dones en la prevenció i la resolució dels conflictes, així com en la construcció i la consolidació de la pau.

En situacions de conflictes armats, les dones es poden veure obligades a abandonar les seves llars i necessitar protecció internacional per garantir la seva supervivència. Durant el procés migratori cap a un país segur, s’enfronten a greus riscos de patir diferents manifestacions de VM, així com d’esdevenir víctimes de tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació, ja sigui en origen, en països en trànsit o en el d’acollida. Les xarxes criminals s’aprofiten d’aquestes situacions de vulnerabilitat.

Segons l’ACNUR, el 49% de les persones refugiades al món són dones, principalment a causa dels conflictes armats, i tenen més dificultats en comparació amb els homes per motius de gènere.

A més, algunes dones fugen també dels seus països també per motius de persecució de gènere: mutilació genital femenina, els matrimonis forçats, o crims d’honor o de dot.

El TEH o qualsevol tipus de violència en context de conflicte pot ser considerat com a crim de lesa humanitat. Si bé el TEH per a l'explotació sexual pot ser el primera en el qual pensem, aquest tipus de delicte pren diverses modalitats en situacions de conflicte.

Escenaris possibles:

• TEH en context de conflicte armat (p. ex., explotació sexual, a la RDC, dones yazidites; matrimoni forçat, per Boko Haram; extracció d'òrgans, als Balcans.
• TEH en context de postconflicte (membres de forces de seguretat de l’ONU a Bòsnia involucrats en explotació sexual).
• TEH en procés de fugida d’un conflicte.

Els conflictes armats són escenari de violacions de drets humans . Les dones es troben en una situació de gran vulnerabilitat i es veuen abocades a la pobresa i la inseguretat alimentària, tant durant el conflicte com en època de postconflicte. Alhora, també es troben més exposades a patir violència. La violència sexual contra les dones ha esdevingut en alguns conflictes, com en el de l’antiga Iugoslàvia, en una arma de guerra que s’ha usat com a mecanisme de tortura i d’humiliació.

Durant la guerra, les dones acostumen a perdre els seus mitjans de subsistència i els seus béns, com les seves llars, que són destruïdes. A més, els serveis de salut es debiliten i augmenta la taxa de mortalitat materna.

Es desconeix l’abast real que té l’impacte de la violència derivada de conflictes armats, ja que les dones supervivents tenen grans dificultats per accedir als sistemes de justícia o, fins i tot, temen l’estigma social de la seva comunitat i les represàlies dels victimaris. A més, les dones, pel simple fet de ser-ho, poden patir altres persecucions específiques com ara mutilació genital femenina, matrimoni forçat, tràfic de persones o esclavitud.

Per tant, cal fomentar la igualtat de gènere abans, durant i després dels conflictes, així com garantir la participació plena i efectiva de les dones en la vida econòmica i social.

• Nadia Murad, Yo seré la última, Plaza&Janés, 2018.
• Operación E (pel·lícula).
• Diamante de sangre (pel·lícula).
• Beasts of No Nation (pel·lícula).
• Secretos peligrosos (pel·lícula).

↑ 4. Contextos estructurals | ↑ Índex de la unitat

← Unitat 3.1 | Unitat 3.3 →