• Masculinitats patriarcals: intervenció i mites
• Àmbits de la violència: formes d'abús, eixos i cicles en els àmbits de la parella i familiar
• Violència i cicle vital de les dones. La violència masclista travessada per altres discriminacions: edat, classe social, origen i processos migratoris, opció sexual i altres

Heinrich Geldschläger (Associació Conexus)

• Homes que exerceixen violència masclista en la parella
  • Mites i realitats
  • Característiques, perfils i tipologies
• La intervenció amb homes que exerceixen violència masclista en l’àmbit de la parella
  • Justificació: per què i per a què cal intervenir amb els agressors
    • Marc legal i recomanacions internacionals
    • Breu història dels programes per a agressors
    • Tipus i models d’intervenció amb agressors
    • La relació de treball amb els homes que exerceixen violència
    • Criteris de qualitat per a la intervenció amb agressors
• L’abordatge d’homes agressors en serveis generalistes

Hi ha una gran quantitat d'estudis sobre característiques, perfils i tipologies d'homes que exerceixen VM en l’àmbit de la parella. Abans de resumir-ne els principals resultats contrastant mites i realitats, cal advertir que la majoria d'aquestes investigacions s'han realitzat i publicat al món anglosaxó (principalment, als Estats Units i al Canadà) i amb homes condemnats a participar en programes d'intervenció. Això implica que els resultats no es poden generalitzar a la població catalana o espanyola d'homes que maltracten, tenint en compte possibles diferències culturals i, sobretot, el fet que menys d’un 10% de tots els agressors acaben condemnats.

Tant les persones professionals com aquelles amb les quals treballem estem immerses en les nostres cultures i en els discursos socials que ens envolten. Per tant, és important identificar i revisar certs mites o creences sobre la VM més en general i sobre els agressors i el treball amb ells, en concret.¹⁾ Alguns dels mites més freqüents són:

• "Els homes violents tenen nivells socioeconòmics i educatius baixos”: des d'una perspectiva sociodemogràfica, hi ha consens en el fet que la violència contra la parella hi és a totes les edats i en tots els nivells educatius i socioeconòmics. Així i tot, una metaanàlisi sobre factors de risc per a l'exercici de la violència contra la parella ha trobat correlacions petites però estadísticament significatives amb nivells educatius més baixos, edats més joves, atur i menys ingressos.²⁾
• "Els agressors són malalts, maltracten les seves (ex)parelles pels seus trastorns psiquiàtrics o psicològics”: encara que alguns estudis mostren que una part dels agressors presenten diagnòstics d'ansietat, depressió o determinats trastorns de la personalitat,³⁾ la gran majoria no són malalts.⁴⁾ Fins i tot en el cas de presentar certs diagnòstics, aquests no s'han d'entendre com a simples causes de la violència, sinó com a problemes relacionats de forma complexa amb l'ús de la violència. A més, comprendre la violència dels homes com a "conseqüència" d'un trastorn psiquiàtric o psicològic pot dificultar que l'home se’n faci responsable i pot reforçar les seves justificacions i que es presenti com a víctima (del seu trastorn, en aquest cas).
• “Els homes utilitzen la violència a causa de l'ús de l'alcohol i altres substàncies”: en les enquestes sobre les causes de la VM a Espanya, les més mencionades solen ser l’abús de drogues i d’alcohol.⁵⁾ Aquesta idea, molt estesa, té les seves arrels en la correlació (coincidència) d'ambdós problemes constatada en molts estudis:⁶⁾ una part (però no tots) dels homes que utilitzen substàncies també utilitzen violència contra les seves parelles i molts agressors (però, de bon tros no tots) també tenen problemes amb l'ús de substàncies.⁷⁾ Com en el cas dels trastorns psiquiàtrics, és important tenir en compte que la coexistència d'ambdós problemes no es pot interpretar com una simple causalitat (el consum provoca la violència), sinó que hi ha una relació bidireccional complexa entre ambdós i, a més, molts factors de risc comuns que condueixen a la coexistència.⁸⁾ És important abordar el (possible) consum en serveis d’atenció a la VM i la (possible) VM en els serveis de drogodependències, tot evitant explicacions simplistes i estigmatitzacions.⁹⁾
• "Els homes són violents perquè van ser maltractats o van ser testimonis de VM quan eren nens": tot i que haver patit o presenciat violència en la infància és un factor de risc per a la seva perpetració en l'edat adulta¹⁰⁾) (i que és important abordar-ho en la intervenció amb els agressors), no és en cap cas determinista i, per sort, la majoria de nens que pateixen violència en la seva família d’origen no l’acaben exercint de grans.
• "Que un home maltracti a la seva parella no vol dir que sigui un mal pare”: en una enquesta del CIS (2012), un 86,5% de les persones enquestades estaven totalment o bastant d’acord amb aquesta afirmació. És necessari manifestar clarament que la violència contra l'(ex)parella/mare sempre danya filles i fills, l’experimentin directament o “indirectament”. La investigació ha mostrat àmpliament que els efectes negatius de ser testimonis (“indirectes”) de la violència són bàsicament els mateixos que els de l'exposició directa a la violència.¹¹⁾ Un home que exerceix violència contra la seva parella és un pare disfuncional en la mesura que no proporciona protecció, sinó que danya la mare, la seva relació amb filles i fills i la seva capacitat de tenir-ne cura. D'altra banda, també cal tenir en compte la possibilitat que un agressor, malgrat perjudicar els seus fills i filles danyant la mare, pot fer-ho raonablement bé en altres àrees de la criança.
• "Els homes violents no poden canviar": aquesta creença podria tenir l'origen en la defensa i el suport a les dones víctimes i supervivents, en què el desmantellament de l'esperança de les dones en el canvi dels agressors contribuiria a mobilitzar-les i capacitar-les per protegir-se i prendre decisions per continuar la seva vida. Paradoxalment, però, implica una concepció determinista que contradiu l'argument que l'ús de la violència representa una elecció i que la violència és apresa i es pot desaprendre. En l’apartat sobre l’avaluació de les intervencions per a homes agressors veurem que, tot i els resultats diversos en diferents estudis, els homes poden canviar i que alguns ho aconsegueixen.

Entre les característiques psicològiques rellevants dels homes agressors¹²⁾ destaquen la tolerància davant la violència i actituds que la justifiquen, així com la seva negació o minimització i la falta d’assumpció de responsabilitat per aquesta, i en culpen habitualment la víctima.¹³⁾. Els rols de gènere tradicionals i estereotipats, concretament la internalització rígida d'un model de masculinitat hegemònic, estan molt estesos i també dificulten que els homes demanin ajuda per aquest problema.¹⁴⁾

Des que va resultar evident que els homes agressors no constitueixen un grup homogeni que es pugui descriure en un perfil determinat, s'han iniciat intents d'establir tipologies per classificar els agressors segons diferents criteris que inclouen la gravetat i l'extensió de la violència exercida, el nivell de psicopatologia, les reaccions psicofisiològiques davant el conflicte, les característiques psicològiques i de personalitat, i la seva resistència o motivació al canvi.¹⁵⁾ La tipologia més coneguda és la de l'equip de recerca d’Holtzworth-Munroe¹⁶⁾ que va establir tres categories d'homes agressors: 1) els limitats a l'àmbit familiar (family only), amb violència menys greu i limitada a l'àmbit familiar i poca o cap psicopatologia associada; 2) els límits o disfòrics, amb violència de moderada a alta exercida majoritàriament, però no en exclusiva, en l'àmbit familiar i amb nivells de psicopatologia alts, sobretot tendència a la depressió, la dependència i a una personalitat límit amb alta labilitat emocional i impulsivitat, i 3) els antisocials o violents en general, que exerceixen alts nivells de violència en diferents àmbits de la seva vida de manera instrumental i tenen tendència al trastorn antisocial i a la psicopatia, moltes vegades amb historial delictiu.

Tot i que l'estabilitat temporal i la utilitat clínica de les diferents categories estan per demostrar, semblen útils per predir l’adherència al tractament i els seus resultats així com el risc d'exercir violència en el futur, que també s'ha pogut replicar en algunes mostres espanyoles:¹⁷⁾ els homes que exerceixen la violència només en l’àmbit familiar (i no tenen patologies afegides) abandonen menys el tractament i reincideixen menys que els “disfòrics o límits”, i aquests menys que els “generalment violents o antisocials”.

↑ Masculinitats patriarcals: intervencions i mites | Índex de la unitat ↑

La intervenció amb homes que exerceixen VM contra les seves (ex)parelles és una de les mesures que han de contribuir a la seguretat i al benestar de les dones i menors víctimes/supervivents, treballant per acabar la violència amb els que en són els responsables i causants: els agressors. Si la dona no es vol o no es pot separar de l’agressor o acaba tornant amb ell, la intervenció té com a objectiu evitar nous episodis. Si se n’ha separat, serveix per evitar la possible violència a través del contacte amb filles o fills i/o contra possibles noves parelles.

La Plataforma d’Acció de la quarta Conferència Mundial sobre Dones de l’ONU a Beijing (1995) ja va instar, en la recomanació 125.i, a governs, administracions públiques i organitzacions comunitàries a “oferir, finançar i fomentar programes de teràpia i rehabilitació per a perpetradors de violència i a promoure recerques per millorar aquestes teràpies i rehabilitacions per prevenir la reincidència d’aquesta violència”. El Conveni del Consell d'Europa sobre prevenció i lluita contra la violència envers les dones i la violència domèstica també anomenat “Conveni d’Istanbul”, va entrar en vigor l'1 d’agost de 2014 com a nou marc normatiu europeu en violència de gènere, que és d’obligat compliment per als països que l’han ratificat (com ara Espanya). En l'article 16, obliga els estats membres a:

• “Prendre les mesures legislatives o altres que siguin necessàries per crear, i donar suport, programes destinats a ensenyar als autors de violència domèstica a adoptar un comportament no violent en les relacions interpersonals per prevenir noves violències i canviar els esquemes de comportament violents.”
• “Vetllar perquè la seguretat, el suport i els drets humans de les víctimes siguin una prioritat i que, si escau, aquests programes es creïn i s’apliquin en coordinació estreta amb els serveis especialitzats en suport a les víctimes.”

A Espanya, la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere fa referència als programes per a agressors en els articles 33 i 35, que estableix la participació obligatòria com a mesura penal alternativa en casos de suspensió de penes de presó de menys de dos anys. En l’article 42, obliga l’Administració penitenciària a “realitzar programes específics per a interns condemnats per delictes relacionats amb la violència de gènere”.

Els primers programes d'intervenció amb agressors (en anglès, batterer intervention programmes) es van crear a la costa est dels Estats Units al final dels anys setanta del segle passat, després que el moviment feminista i de dones aconseguís fer visible la violència contra les dones com un problema social significatiu, i al voltant dels primers serveis de suport i cases d’acollida per a dones (Mederos, 2002). Un dels primers programes va ser creat al 1982 a Duluth, Minnesota, Domestic Abuse Intervention Project, un model d'intervenció amb homes agressors centrat a millorar la seguretat de les víctimes i en la responsabilitat dels homes. Sota el nom "model Duluth", ha arribat a ser probablement el més influent en tot el món fins avui.

A mitjan anys vuitanta, els programes es van estendre tant a la costa oest dels Estats Units (sobretot a Califòrnia) com al Canadà, al nord d'Europa (Alemanya, Noruega i el Regne Unit) i a Austràlia. A través de Califòrnia van arribar a l'Amèrica Llatina (Mèxic, Argentina, Nicaragua, entre els primers), i a principi dels noranta hi van haver les primeres experiències a Espanya, concretament al País Basc.

En alguns països europeus ¹⁸⁾ (però ni a Espanya ni a Catalunya) s'han creat associacions o federacions d'organitzacions, programes i professionals que treballen amb homes agressors amb l'objectiu de fomentar l'intercanvi de bones pràctiques i la reflexió sobre el treball, l'establiment d’estàndards de qualitat, la promoció de la recerca, etc. A Europa, la Xarxa Europea per al Treball amb Agressors de Violència Domèstica (European Network for the Work with Perpetrators of domestic violence [WWP-EN]) es va crear el 2014 i té actualment més de 65 organitzacions membres de més de 30 països europeus.

Tant a Espanya i Catalunya com a la majoria dels països europeus (sempre en funció dels corresponents sistemes legals), podem distingir bàsicament tres tipus de programes per a homes que han exercit VM en l’àmbit de la parella:

• Programes realitzats als centres penitenciaris
• Programes desenvolupats com a mesures penals alternatives
• Programes d’accés voluntari (sense obligació judicial) i desenvolupats en el context comunitari.

Com s’ha mencionat, la Llei integral obliga l’Administració penitenciària a “realitzar programes específics per a interns condemnats per delictes relacionats amb la violència de gènere”. La participació en aquests programes és voluntària per als interns (que ja compleixen la pena estant a la presó), però la Llei integral estableix també que “les juntes de tractament han de valorar, en les progressions de grau, la concessió de permisos i la concessió de la llibertat condicional, el seguiment i l’aprofitament dels programes específics per part dels interns”. Des d’un primer programa pilot (2001/2002), que es va revisar el 2004 amb l’entrada en vigor de la Llei integral, fins a l’establiment del Programa d’Intervenció per a Agressors (PRIA), el 2010, que a la vegada va ser revisat el 2015 amb el nou Programa d'Intervenció per a Agressors – Mesures Alternatives (PRIA-MA), el programa manualitzat d’intervenció que s’utilitza ha anat canviant. Entre el 2005 i el 2021, gairebé 10.500 homes empresonats per violència de gènere van participar en el PRIA (i el PRIA-MA). Es fa servir regularment en dues de cada tres presons espanyoles, mentre que a Catalunya s’aplica el programa formatiu en matèria de violència domèstica (PF VIDO).

En cas d’una primera condemna a una pena privativa de llibertat de menys de dos anys, la Llei integral estableix que pugui ser suspesa sempre que el penat compleixi una sèrie de mesures penals alternatives, entre les quals es pot incloure la participació en un programa formatiu. Amb l'excepció de Catalunya, són les institucions penitenciàries, concretament els seus serveis socials, els responsables de gestionar i/o executar els programes formatius i de tractament per a persones condemnades per delictes relacionats amb la violència de gènere. El mencionat PRIA-MA és el programa que els més de 50 equips de serveis socials d’institucions penitenciàries i els prop de 40 entitats externes (universitats, ONG, col·legis de psicologia, etc.), porten a terme amb un ventall entre 5.000 i 10.000 agressors condemnats per any, al 2021 van ser-ne uns 7.800.

El PRIA-MA ofereix manuals de més de 1.000 pàgines als terapeutes i d'unes 600 pàgines als usuaris, i té com a objectius:

• Erradicar les conductes violentes i reduir el nivell de reincidència
• Modificar factors de risc dinàmics rellevants
• Facilitar l’adherència i la receptivitat al tractament
• Introduir millores en el funcionament psicològic.

L’estructura del programa consisteix en tres fases, com la gran majoria:

• Motivació i avaluació: treball individual per crear un pla motivacional individualitzat i eliminar resistències.
• Intervenció: s’aborden aspectes com intel·ligència emocional i autoestima, habilitats d’autocontrol i gestió de la ira, empatia, creences i esquemes sexistes que suporten la violència, gelosia, diferents tipus de violència psicològica, construcció de relacions de parella sanes, conseqüències de la violència en menors i afrontament del futur.
• Seguiment: s’avaluen els canvis realitzats i es tanca la intervenció emfasitzant els objectius prosocials.

A Catalunya, el Departament de Justícia estableix convenis perquè diferents entitats del tercer sector duguin a terme programes formatius en matèria de violència domèstica (PF VIDO) amb els penats. Aquests programes s'assemblen en objectius, continguts i metodologia al PRIA-MA, però són significativament més curts, ja que consisteixen en dues o tres entrevistes individuals (de diagnòstic i de seguiment), dotze o tretze sessions de grup i una entrevista individual de tancament.

Els programes d'accés voluntari per a homes que exerceixen VM són els únics que no estan directament vinculats al sistema judicial, sinó que els homes hi van sense ser obligats per una sentència, ja sigui per iniciativa pròpia, per pressions de terceres persones (sovint les parelles) o per derivació d’un servei de salut, social o semblant. A Espanya i Catalunya, la majoria d'aquests programes són gestionats per ONG, alguns per ajuntaments, diputacions o comunitats autònomes, i d’altres per serveis de salut. Hi ha una gran varietat de models d’intervenció i no hi ha dades agregades (Carbajosa i Boira, 2013, per a alguns exemples). La crisi econòmica va afectar de manera especial aquests programes i molts han hagut de tancar, però a Catalunya en segueixen funcionant uns quants, entre d’altres, el Programa d'Atenció del centre Plural ¹⁹⁾ (abans SAH) de l’Ajuntament de Barcelona; el Programa d’Atenció Integral a Homes²⁰⁾ (PAI-H) de l’Associació Conexus; el Programa d’Atenció i Reinserció per a Homes²¹⁾ (ARHOM) de la Fundació AGI, i la Unitat de Psicoteràpia Familiar i de Gènere de l'Hospital de Santa Caterina.

La relació terapèutica amb els homes que utilitzen la violència és una de les qüestions més importants i difícils a l’hora d'abordar la VM. D'una banda, com a professionals, hem d'acceptar l'home com a persona i intentar comprendre la seva experiència i la seva història per establir una relació de treball col·laborativa i de confiança amb ell. De l'altra, una posició clara contra qualsevol tipus de violència i contra les creences o actituds que la sustenten, és fonamental per fer responsables els homes i fer possible el canvi. A vegades és difícil no caure en la temptació d’una posició de superioritat professional o moral per “fer-los veure” el que “haurien de” pensar o fer, i així reproduir les mateixes pràctiques relacionals basades en el poder que volem revisar.

És important no col·ludir amb el possible discurs de negació, minimització, excuses i culpabilització de la víctima de l’home, ni enfrontar-s’hi amb un estil agressiu, jutjant-lo sense mostrar cap empatia. És més útil i eficaç adoptar una posició equilibrada de convidar l'home a revisar i desafiar el seu comportament violent de manera respectuosa.

Diferents organismes i entitats han publicat estàndards de qualitat per a la intervenció amb homes que exerceixen VM, sobretot a escala internacional, per part de les mencionades associacions i federacions d’aquests programes.²²⁾ L’associació anglesa de programes per a agressors Respect fins i tot ha desenvolupat un sistema d’acreditació (https://www.respect.uk.net/pages/accreditation) basat en els seus estàndards, que inclou auditories als programes aspirants per comprovar el compliment dels criteris de qualitat. El quadre següent resumeix els principals criteris de qualitat en què coincideixen la majoria dels estàndards mencionats.

Principis i filosofia

• La VM com una vulneració de drets humans inacceptable
• La VM com expressió de les desigualtats socials i culturals
• Una perspectiva de gènere transversal
• Els agressors són 100% responsables de la violència que exerceixen
• Integració en una resposta comunitària coordinada

Especificitat i objectius de la intervenció

• Objectius: millorar la seguretat de les víctimes i la fi de la violència
• Model específic i multidimensional
• Treball grupal (preferentment) i individual
• Responsabilitat de l'agressor de la violència i de les seves conseqüències; intencionalitat de la violència

Coordinació amb altres institucions, serveis per a víctimes

• Coordinació amb totes les institucions implicades i participació en circuits
• Estreta coordinació amb serveis d'atenció a víctimes (dones i menors)

Procediments sobre la seguretat de la víctima i la valoració del risc

• Seguretat de les víctimes (dones i menors) com a prioritat
• Contacte proactiu amb (ex)parelles
• Valoració sistemàtica i contínua del risc (diferents fonts d'informació)

Qualificació de professionals, formació i supervisió

• Formació específica en violència de gènere i en atenció a agressors
• Supervisió/assessorament tècnic extern regular

Durada de la intervenció, avaluació i seguiment

• Durada mínima de sis mesos
• Recollida sistemàtica de dades d'usuaris i de la intervenció
• Avaluació sistemàtica (pre, post, seguiment) incloent-hi informació d'(ex)parelles
• Seguiment d'un any recomanat

Avaluació dels programes per a agressors

No podem entrar aquí en les dificultats metodològiques dels estudis d’avaluació ni oferir-ne una revisió exhaustiva.²³⁾ Resumirem breument un dels estudis més importants sobre el PRIA en mesures penals alternatives a Espanya i un estudi amb una metodologia diferent amb programes d’assistència voluntària a Anglaterra, a més d’alguns dels estudis metaanalítics més rellevants.

L’"Evaluación de la eficacia del programa de tratamiento con agresores de pareja (PRIA) en la comunidad", de Pérez et al. (2013), és l'estudi espanyol més extens publicat fins ara, i inclou una mostra de 770 homes condemnats a una mesura penal alternativa per un delicte de violència de gènere. La metodologia de l'estudi va consistir principalment en una extensa bateria de diferents tests, tant relacionats amb l'exercici de la violència com psicològics més generals, que es va aplicar abans i després de la intervenció, comparant els resultats d'un grup de tractament (n=635) amb un grup control de 135 homes en llista d'espera.

Els principals resultats són:

• Una millora significativa (pre i post) en violència emocional/psicològica, però no en violència física i sexual (segons l'escala de tàctiques de conflicte, CTS-2).
• Millores significatives (pre i post) en: sexisme, atribució de la responsabilitat, expressió i control de la ira, i satisfacció amb la relació.
• Diferències postintervenció entre grups tractament i grups control en: sexisme, atribució de la responsabilitat i impulsivitat.

Un informe més extens del mateix estudi inclou també dades policials sobre reincidència en el seguiment després de 12 mesos i després de 5 anys per a una part de la mostra (n=678). En la línia amb altres estudis semblants, la taxa de reincidència segons dades policials era del 4,6% a l’any i del 6,8% als 5 anys, és a dir, que menys d'un 5% dels homes que van participar en el programa van ser denunciats una altra vegada per violència de gènere l'any següent i menys del 7% cinc anys després. Davant d’aquests resultats esperançadors s’ha de tenir en compte que la reincidència policial tendeix a subestimar la reincidència referida per les (ex)parelles.

Per evitar aquest possible biaix, en el seu estudi d'avaluació d’11 programes anglesos acreditats per Respect (vegeu més amunt), Kelly & Westmarland (2015) només recullen les dades sobre els resultats dels programes de 100 (ex)parelles dels homes atesos (i no dels mateixos homes). Els van fer entrevistes telefòniques en cinc moments, des de l'inici de la participació de l'home en el programa fins a 12 mesos després de finalitzar-ho.

L’informe dels resultats mostra una reducció molt important en el percentatge d'(ex)parelles que indiquen que van patir diferents tipus de violència física o sexual als 12 mesos, en comparació amb l'inici del programa. Només en els tipus de violència més freqüents continua havent-hi una certa incidència en el seguiment (la violència contra objectes, la paret o les portes es redueix del 94% al 23%, i les amenaces de mort, del 59% al 10%). Com és habitual, en la violència psicològica les reduccions no són tan marcades. Així, per exemple, "fer coses que em fan por o m'intimiden" es redueix del 90% al 41% i "insultar o fer-me sentir malament amb mi mateixa" baixa del 91% de les (ex)parelles abans del programa al 48 % en el seguiment. D'altra banda, hi ha canvis importants pel que fa a la sensació de seguretat que tenen les dones en acabar el programa: a l'inici del programa, un 32% no se sentia "gens segura" i un 39%, "una mica insegura", mentre que durant el seguiment només un 6% se sent "gens segura" i un 13%, "una mica insegura". En canvi, les dones que se senten molt segures passen del 8% al 51%.

Diferents revisions metaanalítiques han intentat resumir estadísticament els resultats de diferents estudis d’avaluació sobre els programes per a agressors. Babcock et al. (2004) van analitzar cinc estudis experimentals (amb una assignació als grups per atzar) i 17 quasi experimentals, comparant grups d'intervenció amb grups de control respecte a les denúncies a la policia i a la informació de les parelles sobre reagressions durant el seguiment. Com a resultat troben que, de mitjana, hi ha un efecte significatiu, però petit, dels programes tant respecte a les denúncies registrades com respecte a la informació de les dones, que implica una reducció del 5% en la reincidència a través de la participació en els programes. No van trobar diferències entre diferents models d’intervenció (cognitivoconductual v. model Duluth).

Cheng et al. (2019) actualitzen la bibliografia sobre l’efectivitat dels programes en centrar la seva metaanàlisi en 14 estudis amb grups de comparació no tractats. Els resultats indiquen que els programes eren efectius per disminuir la reincidència de la VM i d’altres delictes, segons informació del sistema judicial, però no segons les supervivents. Els participants en els programes tenien aproximadament tres vegades menys probabilitats de reincidir en VM que els homes dels grups de control no tractats.

En una metaanàlisi encara més recent i àmplia (sobre 25 estudis amb grup control i un total de 20.860 participants), Arce et al. (2020) confirmen aquests resultats. Els programes tenen un efecte moderat i estadísticament significatiu que representa una millora del 21% en la taxa de reincidència en dades oficials, però no és així si els mesuren les (ex)parelles. L'efecte és més gran en programes amb model cognitivoconductual que no pas amb model Duluth o altres models, i en programes llargs (de més de 16 sessions) que no pas en programes curts (fins a 16 sessions). Finalment, Santirso et al. (2020) van trobar en la seva revisió metaanalítica que incloure estratègies motivacionals específiques en els programes reduïa significativament (en gairebé la meitat) l’abandonament dels homes.

↑ Masculinitats patriarcals: intervencions i mites | Índex de la unitat ↑

Un pas previ a la intervenció amb homes agressors en programes especialitzats és el seu abordatge en serveis generalistes com els de salut, socials, de protecció a la infància, etc., on fins ara l’atenció a la VM s’ha centrat majoritàriament en les víctimes i les supervivents. La manca de guies o protocols i de formacions específiques sobre l'abordatge de la violència en usuaris homes i la por a les seves reaccions i a possibles conseqüències per a les víctimes, solen dificulatr aquest procés.

Dirigir la mirada i l’abordatge de la VM als seus causants fa justícia a les supervivents i pot contribuir a la seva seguretat, a més d’enviar un missatge als homes. La Guia per a professionals de primera línia en l'abordatge de la violència de gènere en homes del projecte ENGAGE fa les següents 12 recomanacions resumides per a l’abordatge de la VM amb homes en serveis generalistes:

1. Tenir la seguretat i el benestar de les víctimes/supervivents (dones i nens i nenes) com a prioritat en qualsevol pas del procés.
2. Ser conscients dels senyals o indicadors de la violència de gènere en el discurs i la conducta dels usuaris homes.
3. Respondre a qualsevol revelació i preguntar als homes sobre la violència de gènere.
4. Deixar clar, de manera respectuosa, que la violència és inacceptable i que és una elecció.
5. Tenir clar i transmetre a l'home que la violència de gènere inclou una sèrie de comportaments diferents, no només la violència física.
6. Ser conscients dels vostres sentiments respecte al comportament de l'home per no deixar que interfereixin en la vostra prestació d'un servei de suport: distingir el comportament de la persona i no jutjar-la.
7. Ser empàtic/a i comprensiu/iva, però no col·ludir amb l'home: tenir en compte els mecanismes de minimització, negació i culpabilització de les víctimes i no caure en possibles manipulacions de la seva part.
8. Tenir en compte les barreres per reconèixer els seus abusos i demanar ajuda (com ara la vergonya, el temor als processos de protecció a la infància) i validar qualsevol mostra de la seva responsabilitat.
9. Ser positius/ives sobre la possibilitat de canvi i explorar les motivacions pròpies de l'home (incloent-hi els costos de la violència contínua per a si mateix i els efectes sobre altres, especialment els nens i nenes, fins i tot si no han estat testimonis de la violència directament).
10. Establir un protocol de derivació a un programa per a agressors (o servei especialitzat similar) a la vostra zona i derivar-hi l'home.
11. Si esteu en contacte amb ambdós membres de la parella, intentar no veure'ls junts i només parlar de la VM en sessions separades.
12. Assegurar-se que les víctimes/supervivents rebin un suport i un pla de seguretat adequats.

↑ Masculinitats patriarcals: intervencions i mites | Índex de la unitat ↑

Amor, P. J.; Loinaz, I.; Echeburúa, E. (2009). “¿Se puede establecer una clasificación tipológica de los hombres violentos contra su pareja?”. International Journal of Clinical and Health Psychology, núm. 9, p. 519-539.

Arce, R.; Arias, E., Novo, M.; Fariña, F. (2020). “Are interventions with batterers effective? A meta-analytical review”. Psychosocial Intervention, núm. 29, p. 153-164.

Babcock, J. C.; Green, C. E.; Robie, C. (2004). “Does batterers’ treatment work? A meta-analytic review of domestic violence treatment”. Clinical Psychology Review, núm. 23, p. 1023-1053.

Bosch-Fiol, E.; Ferrer-Pérez, V. A. (2012). “Nuevo mapa de los mitos sobre la violencia de género en el siglo XXI”. Psicothema, núm. 24(4), p. 548-554.

Cafferky, B. M.; Méndez, M.; Anderson, J. R.; Stith, S. M. (2018). “Substance use and intimate partner violence: A meta-analytic review”. Psychology of Violence, núm. 8(1), p. 110-131.

Capaldi, D. M.; Knoble, N. B.; Shortt, J. W.; Kim, H. K. (2012). “A Systematic Review of Risk Factors for Intimate Partner Violence”. Partner Abuse, núm. 3(2), p. 231-280.

Carbajosa, P.; Boira, S. (2013). “Estado actual y retos futuros de los programas para hombres condenados por violencia de género en España”. Psychosocial Intervention, núm. 22(2), p. 145-152.

Carbajosa, P.; Catalá-Miñana, A.; Lila, M.; Gracia, E. (2017). “Differences in treatment adherence, program completion, and recidivism among batterer subtypes”. European Journal of Psychology Applied to the Legal Context, núm. 9, p. 93-101.

Catlett, B. S.; Toews, M. L.; Walilko, V. (2010). “Men’s gendered constructions of intimate partner violence as predictors of court-mandated batterer treatment drop out”. American Journal of Community Psychology, núm. 45, p.107-23.

Cavanaugh, M. M.; Gelles, R. J. (2005). “The utility of male domestic violence offender typologies: new directions for research, policy, and practice”. Journal of Interpersonal Violence, núm. 20, p.155-166.

Cheng, S.-Y.; Davis, M., Jonson-Reid, M.; Yaeger, L. (2021). “Compared to What? A Meta-Analysis of Batterer Intervention Studies Using Nontreated Controls or Comparisons”. Trauma, Violence & Abuse, núm. 22(3), p. 496-511.

Echeburúa, E.; Corral, P. (2004). “Violencia doméstica: ¿es el agresor un enfermo?”. Formación Médica Continuada, núm. 11, p. 293-299.

Ferrer, V.; Bosch, E.; García, E.; Manassero, M. A.; Gili, M. (2004). “Estudio meta-analítico de características diferenciales entre maltratadores y no maltratadores: El caso de la psicopatología y el consumo de alcohol o drogas”. Psykhe: Revista de la Escuela de Psicología, núm. 13(1), p. 141-156.

Foran, H. M.; O’Leary, K. D. (2008). “Alcohol and intimate partner violence: a meta-analytic review”. Clinical Psychology Review, núm. 28, p. 1222-1234.

Geldschläger, H.; Ginés, O. (2013). “Abordaje terapéutico de hombres que ejercen violencia de género”. Formación Médica Continuada, núm. 20, p. 89-99. Geldschläger, H. [ed.] (2019). ENGAGE Roadmap for frontline professionals interacting with male perpetrators of domestic violence and abuse to ensure a coordinated multi-agency response to perpetrators. Barcelona: ENGAGE project.

Gondolf, E. W. (2002). Batterer Intervention Systems: Issues, Outcomes, and Recommendations. Thousand Oaks: Sage.

Gondolf, E. W. (2004). “Evaluating batterer counseling programs: A difficult task showing some effects and implications”. Aggression and Violent Behavior, núm. 9(6), p. 605-631.

Graña, J. L.; Redondo, N.; Muñoz-Rivas, M. J.; Cuenca, M. L. (2017). “Short-term treatment response, attrition and recidivism in a partner violent men typology compared with a control group”. Behavioural Psychology, núm. 25, p. 465-482.

Hester, M.; Lilley, S. J. (2014). “Domestic and sexual violence perpetrator programmes: Article 16 of the Istanbul Convention. A collection of papers on the Council of Europe Convention on preventing and combating violence against women and domestic violence. Council of Europe”. Disponible en línia a: https://rm.coe.int/168046e1f2

Holt, S.; Buckley, H.; Whelan, S. (2008). “The impact of exposure todomestic violence on children and young people: a review of the literature”. Child Abuse & Neglect, núm. 32, p. 797-810. doi:10.1016/j.chiabu.2008.02.004

Holtzworth-Munroe, A.; Stuart, G. L. (1994). “Typologies of male batterers: Three subtypes and the differences among them”. Psychological Bulletin, núm. 116, p. 476-497.

Holtzworth-Munroe, A. (2004). “Typologies of men who are maritally violent: scientific and clinical implications”. Journal of Interpersonal Violence, núm. 19, p. 1369.

Kelly, L.; Westmarland, N. (2015). Domestic Violence Perpetrator Programmes: Steps Towards Change. Project Mirabal Final Report. Londres i Durham: London Metropolitan University and Durham University.

Kimber, M.; Adham, S.; Gill, S.; McTavish, J.; MacMillan, H. L. (2018). “The association between child exposure to intimate partner violence (IPV) and perpetration of IPV in adulthood-A systematic review”. Child Abuse & Neglect, núm. 76, p. 273-286.

Klostermann, K. C.; Fals-Stewart, W. (2006). “Intimate partner violence and alcohol use: exploring the role of drinking in partner violence and its implications for intervention”. Aggression and Violent Behavior, núm. 11, p. 587-597.

Loinaz, I. (2010). “Tipología de agresores contra la pareja en prisión”. Psicothema, núm. 22, p. 106-111.

McTavish, J. R.; MacGregor, J. C. D.; Wathen, C. N.; MacMillan, H. L. (2016). “Children’s exposure to intimate partner violence: An overview”. International Review of Psychiatry, núm. 28(5), p. 504-518.

Moore, T. M.; Stuart, G. L.; Meehan, J. C.; Rhatigan, D. L.; Hellmuth, J. C.; Keen, S. M. (2008). “Drug abuse and aggression between intimate partners: A meta-analytic review”. Clinical Psychology Review, núm. 28, p. 247-274.

Ramírez, M. P.; Framís, A. G.-S.; Juan Espinosa, M. de (2013). “Evaluación de la eficacia del programa de tratamiento con agresores de pareja (PRIA) en la comunidad”. Psychosocial Intervention, núm. 22, p. 105-114.

Próspero, M. (2008). “Effects of Masculinity, Sex, and Control on Different Types of Intimate Partner Violence Perpetration”. Journal of Family Violence, núm. 23, p. 639-645.

Santana, M. C.; Raj, A.; Decker, M. R.; La Marche, A.; Silverman, J. G. (2006). “Masculine Gender Roles Associated with Increased Sexual Risk and Intimate Partner Violence Perpetration among Young Adult Me”n. Journal of Urban Health, núm. 83, p. 575-585.

Santirso, F. A.; Gilchrist, G.; Lila, M.; Gracia, E. (2020). “Motivational strategies in interventions for intimate partner violence offenders: A systematic review and meta-analysis of randomized controlled trials”. Psychosocial Intervention, núm. 29, p. 175-190.

Scott, K. L.; King, C. B. (2007). “Resistance, Reluctance, and Readiness in Perpetrators of Abuse Against Women and Children”. Trauma, Violence and Abuse, núm. 8, p. 401-417.

Stith, S. M.; Smith, D. B.; Penn, C. E.; Ward, D. B.; Tritt, D. (2004). “Intimate partner physical abuse perpetration and victimization risk factors: a meta-analytic review”. AgGression and Violent Behavior, núm. 10, p. 65-98.

Walker, S.-J.; Hester, M.; Turner, W. (2018). “Evaluation of European Domestic Violence Perpetrator Programmes: Toward a Model for Designingand Reporting Evaluations Related to Perpetrator Treatment Interventions”. International Journal of Offender Therapy and Comparative Criminology, núm. 62(4), p. 868-884.

↑ Masculinitats patriarcals: intervencions i mites | Índex de la unitat ↑

Autoria: Rosa González Graell (Tamaia. Viure sense violències)

Elaboració: 2019

Revisió 2022: Rosa González Graell

• Diferents conceptes emprats per anomenar la violència masclista, significat i intervencions que comporta
• La vinculació amorosa heteronormativa com a factor de vulnerabilitat. Els mites en relació amb la violència masclista
• Formes d’abús i efectes. Cicle de la violència. Efectes en les dones de la violència masclista en la parella
  • Tipologia dels abusos
  • El cicle de la violència
  • Efectes en les dones de la violència masclista en la parella
• Bibliografia

En el marc legal hem vist les definicions de violència de gènere, violència masclista, violència envers les dones i violència domèstica, i quina és la dimensió jurídica d’aquestes definicions en el nostre context normatiu. És important insistir que l’abast dels significats no és coincident sempre amb allò que el marc legal recull, cosa que hem pogut comprovar, per exemple, amb el que integra el concepte de violència de gènere segons Pequín i amb la limitació que en fa la legislació espanyola.

Com ja s’ha vist, la definició que la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, fa d’aquesta violència apunta a factors estructurals: “La violència que s’exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones.”

És, per tant, una llei que conceptualitza de manera explícita que el subjecte de referència són les dones i reconeix que la violència que reben i l’impacte que té en elles és de dimensió estructural, així com que el seu exercici en la dimensió directa rau en els homes. Per tant, l’abordatge que proposa s’adreça a aquesta dimensió, i posa les dones en el centre de la intervenció.

En canvi, quan parlem de violència domèstica o de violència familiar, el subjecte de referència no són les dones sinó la llar o la família. Això pot comportar focalitzar els models d’abordatge, recursos i protocols en la cura de la continuïtat de la família i no en les necessitats de les dones, o caure en la contradicció d’assimilar les dones a les criatures i a les persones grans, com a éssers dependents i necessitats de tutela.

Per comprendre la conceptualització de la violència envers les dones, cal diferenciar què entenem per violència, per agressivitat, per agressió, per abús i per relació abusiva. Atenent la definició de l’Organització Mundial de la Salut,²⁴⁾ violència és l’ús deliberat de la força física o el poder, ja sigui en grau d’amenaça o efectiu, contra si mateix/a, una altra persona, un grup o comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics, trastorns del desenvolupament o privacions. Fixem-nos que parla d’intencionalitat, de relacions de poder, de violència psicològica, de víctimes individuals o grups, i reconeix efectes greus de diferents tipologies. Quan parlem de violència envers les dones, parlem de relacions de poder normalitzades, naturalitzades i perpetuades pel nostre context social i cultural patriarcal, que utilitza les dimensions simbòlica i estructural de la violència, de manera que faciliten l’exercici de diferents tipologies d’abús en l’àmbit de la parella (i en els altres àmbits), les quals provoquen diferents efectes en la salut biopsicosocial de les dones.

L’agressivitat, tal com afirma el filòsof Sanmartín Esplugues, és una conducta innata que es desplega automàticament davant de determinats estímuls i que s’atura davant de la presència d’inhibidors específics. És biologia pura.²⁵⁾ Segons el mateix autor, l’ésser humà és agressiu per natura, però pacífic o violent per cultura, i afirma que no hi ha violència si no hi ha cultura.²⁶⁾

Quan parlem d’agressió, en canvi, ens referim a una acció danyosa concreta que pot formar part, tant d’una activació de l’agressivitat, com de l’exercici de violència, depenent del context i de la intencionalitat.

El concepte abusar indica una acció situada en un marc relacional de superioritat de poder. En el context de la VM parlem de l’abús de poder dels homes sobre les dones basat en els aprenentatges i les jerarquies de què disposa el sistema patriarcal. Quan aquest abús de poder es dona en una relació afectiva, parlem d’una relació abusiva.

Una de les especificitats de la VM en les relacions de parella és que l’abús, la violència, s’exerceix a través del vincle amorós en l’àmbit de la intimitat. Aquesta és una singularitat que fa que les estratègies abusives prenguin unes característiques diferencials que només tenen cabuda, precisament, en el marc de la relació abusiva. Alhora, els seus efectes en les dones adquireixen també una dimensió amplificada.

Tal com hem vist, la VM és estructural, i és aquesta estructuralitat la que facilita les condicions perquè, en l’àmbit íntim, es construeixin aquestes relacions. Per tant, la VM en les relacions de parella és una problemàtica d’àmbit cultural i social que s’expressa en l’àmbit íntim. Així, entendre’n l’impacte demana desplaçar la mirada de les relacions abusives de la casuística individual i situar-la en la dimensió estructural i, també, en la dimensió simbòlica.

Encara avui, quan llegim una notícia sobre un home que ha assassinat una dona que era la seva parella o la seva exparella -o les seves criatures-, se’ns activa la incredulitat, la sensació d’horror, de monstruositat. Cerquem motius que ens expliquin aquella singularitat concreta, la d’aquella dona i la d’aquell home, activem mites i creences culpabilitzadors i/o exculpadors i se’ns fa difícil reconèixer aquella situació com l’expressió més greu d’una violència que és estructural i, alhora, estructurant del nostre context sociocultural. Aquest és un desplaçament indispensable: treure-la d’allò individual i posar-la en allò social i allò cultural. Des d’aquí identifiquem el nostre lloc i assumim la responsabilitat que tenim en l’erradicació de la VM.

La correcta i explícita conceptualització, que posa nom a la violència contra les dones i als seus mecanismes, és imprescindible per abordar-la. És important perquè els significats explícits i implícits de les diferents denominacions poden alterar la comprensió de la violència envers les dones, distorsionar la identificació de la seva magnitud i condicionar l’enfocament polític i professional per erradicar-la.

↑ Àmbits de la violència: formes d'abús, eixos i cicles en els àmbits de la parella i familiar | Índex de la unitat ↑

La VM en les relacions de parella és un instrument funcional del patriarcat per mantenir els privilegis de la masculinitat normativa i el desequilibri de poder entre homes i dones. Generar l’arquitectura necessària per naturalitzar i normalitzar aquesta violència requereix instruments que travessin les diferents dimensions biopsicosocials i culturals de les vides de les dones.

Els instruments principals del patriarcat en la construcció de la discriminació envers les dones són la socialització diferencial i asimètrica de gènere i l’amor romàntic com a model de relació sexoafectiva. Aquests instruments afecten les vides de dones i homes en general, però ens detindrem en els efectes que tenen en les dones, perquè poden ser facilitadors en l’establiment de relacions abusives.

El sexisme, l’androcentrisme i el masclisme operen estructuralment i simbòlicament en la naturalització i normalització de l’asimetria de poder entre masculinitat i feminitat. Aquesta vivència discriminatòria en l’ordre cultural i social és el substrat imprescindible d’una relació de VM, atès que instaura en les dones la vulnerabilitat a patir aquesta violència i en els homes, la d’exercir-la -quan parlem de vulnerabilitat ho fem en el sentit que, davant algunes situacions no favorables, s’hi pot oposar menys resistència.

L’aprenentatge d’indefensió de les dones en relació amb la VM és, en gran part, efecte de la vivència discriminatòria quotidiana en l’ordre social i cultural que les afecta en l’ordre relacional. La indefensió (o impotència) apresa és una condició incorporada fruit de les situacions desfavorables en les quals no s’ha obtingut reconeixement, reparació ni ajut. Com diu Lenore Walker,²⁷⁾ “no és que una dona pugui aprendre a ser indefensa, sinó que una dona pot aprendre que és incapaç de predir l’efecte que tindrà el seu comportament”.

La indefensió, sumada a les diverses estratègies de poder i submissió, rols i estereotips, aprenentatges sobre models de família, mites i creences, i l’alta tolerància social als comportaments violents, són els pilars sobre els quals s’estructura la relació abusiva.

Encara al segle XXI, els aprenentatges de la feminitat normativa i tots els seus mandats es concentren en la responsabilitat de la cura i en la imprescindibilitat de formar una família. L’amor i la maternitat continuen sent els mites i els mandats més generalitzats de la subjectivitat femenina.²⁸⁾ Culpa i vergonya són els efectes de no poder mantenir una relació, de no tenir capacitat per crear una llar, de sentir que no s’és mereixedora d’amor davant la situació de maltractament, l’error està en ella i no en ell perquè ella n’és la responsable, l’administradora de l’amor.²⁹⁾

De manera sintètica, trets que, entre d’altres, caracteritzen la feminitat normativa són: dependència, passivitat, manca d’assertivitat, incompetència, necessitat de suport afectiu (que com a efecte pot provocar baixa autoestima) i indefensió.³⁰⁾

Aquest aprenentatge de gènere col·loca les dones en situació de vulnerabilitat a patir VM, ja que pot facilitar la confusió entre allò que forma part i construeix una relació amorosa saludable i allò que és abusiu.

La socialització en els preceptes de l’amor romàntic, juntament amb els efectes de la socialització diferencial de gènere, és l’altre pilar de la vulnerabilitat de les dones a patir VM en les relacions de parella.

Aquests preceptes, sumats a la responsabilitat sobre la cura i la relació amorosa, legitimen la submissió i l’abús:

• el precepte de la mitja taronja facilita la dependència;
• l’amor com a patiment facilita l’acceptació del sofriment;
• l’omnipotència de l’amor facilita no posar límits;
• l’entrega incondicional facilita la disponibilitat absoluta;
• l’amor passional facilita sostenir l’expressió violenta;
• la idea que si hi ha amor no calen les paraules facilita la negació de la comunicació,
• etc.

Aquests preceptes activen en les dones en situació de VM la creença de la pràctica de l’esforç per mantenir la relació i de sostenir allò que la relació els estigui comportant, alhora que estimulen l’esperança de canvi per part del maltractador si elles es comporten seguint el model que proposa l’amor romàntic.

És important tenir present que aquests aprenentatges de gènere i d’amor romàntic no són determinants per patir o exercir VM, però en són origen i substrat.

Els mites i les creences sobre la VM, les dones que la pateixen i els homes que l’exerceixen, són l’altre factor de vulnerabilitat per a les dones. Aquests mites tenen una càrrega diferencial, no proposen modelatges com el gènere i l’amor romàntic sinó que incideixen directament sobre els imaginaris de la VM: neguen l’estructuralitat de la VM, justifiquen els agressors i responsabilitzen les víctimes.

Esperança Bosch i Victòria A. Ferrer, en Nuevo mapa de los mitos sobre la violencia de género en el siglo XXI, detallen els mites que actualment operen. Són creences que condicionen, d’una banda, la identificació de la VM per part de les dones i, de l’altra, la percepció social i cultural de la problemàtica que culpabilitza les dones i exculpa els maltractadors. Són mites sobre la marginalitat de la violència, mites negacionistes, mites minimitzadors, mites responsabilitzadors sobre les dones maltractades i mites desresponsabilitzadors sobre els homes maltractadors.³¹⁾

Aquests mites substitueixen en els relats de les experiències reals i l’efecte és que l’entorn social pot no activar mesures per a l’abordatge efectiu i col·locar la problemàtica en la dimensió individual i no en l’estructural.

El patriarcat és un sistema metaestable, és a dir, s’adapta per no canviar. Els modelatges de gènere, d’amor romàntic, i els mites i les creences es poden anar modificant per aconseguir el mateix objectiu. Això és important tenir-ho en compte perquè, per exemple, de vegades davant alguna expressió de gènere que ja no és acceptable al segle XXI, sentim expressions com “això ja no és així”, “això ja no passa”, i sembla que l’impacte d’aquella qüestió concreta s’ha superat i ens costa adonar-nos que ha canviat la forma, però que el fons es manté.

A més dels factors de vulnerabilitat, hi ha els factors de risc a patir VM. Aquests factors estan vinculats a l’experiència de vida singular de cada dona: expectatives de l’amor, antecedents en les relacions de parella, aprenentatge de la jerarquia familiar, violència al llarg del cicle vital, victimització secundària patida, salut i altres eixos de discriminació (identitat sexual, estètica, creences religioses, racisme, etc.), entre d’altres. Els factors de risc són singulars i se sumen als factors de vulnerabilitat que les dones, pel sol fet de ser-ne, comparteixen.

↑ Àmbits de la violència: formes d'abús, eixos i cicles en els àmbits de la parella i familiar | Índex de la unitat ↑

Com dèiem a l’inici, en l’abordatge de la VM, quan parlem de relacions abusives ens referim a relacions que es caracteritzen per l’abús de poder unidireccional i intencional dins de la relació. Així “[…] parlem de relació d’abús en la parella quan el vincle afectiu s’utilitza per aconseguir el domini, el poder, i que, per tant, implica la submissió de l’altra persona".³²⁾ Com més propera és la relació amb l’agressor, més difícil és identificar l’abús i, alhora, el dany que causa és més gran. Cal posar l’atenció en el fet que l’exercici de la violència s’exerceix a través del vincle afectiu; quan hi ha VM en les relacions de parella aquest és un tret essencial, tant per comprendre-la com per abordar-la.

En el marc d’una relació abusiva, els abusos tenen les característiques següents:

• Intencionalitat del comportament
• Creix en freqüència i gravetat
• N’hi pot haver de diferents tipologies
• Es van exercint en diferents àmbits.

En aquest apartat parlarem de la tipologia d’abusos, del cicle de la violència i dels efectes dels abusos en les dones.

La tipologia dels abusos són les diferents formes en què es pot manifestar la VM en la relació de parella. No es pot entendre aquesta tipologia d’abusos independentment els uns dels altres, ans al contrari, representen un conjunt d’accions, estratègies i situacions que, en una relació abusiva, poden anar emergint i fent-se actius i insidiosos. Difícilment una relació de VM se centrarà en una única forma d’abús.

La Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, va incorporar en l’article 4, Formes de la violència masclista, l’element clau que apunta la dinàmica de la VM en les relacions de parella: “1. La violència masclista es configura per una continuïtat de situacions en què interactuen cadascuna de les formes de violència masclista amb els diferents àmbits en què es produeixen.”

Aquest punt reconeix com a forma de VM una dinàmica abusiva que, si no és identificada des d’aquí, pot passar desapercebuda com a tal i ser interpretada com un seguit d’abusos aïllats en què cadascun per si mateix pot ser justificable tant per l’agressor com per la víctima. Aquesta és la configuració principal de la VM en les relacions sexoafectives.

La Llei 17/2020 ha ampliat el reconeixement de formes de VM o tipologies d’abús a les següents: violència física, violència psicològica, violència sexual, violència econòmica, violència digital, violència obstètrica i vulneració de drets sexuals i reproductius, violència de segon ordre, i violència vicària.

En les relacions de parella els abusos més freqüents són: els psicològics/emocionals, els físics, els sexuals, els socials, els econòmics, els ambientals, els digitals, els vicaris i la vulneració de drets sexuals i reproductius. Cada cop més, s’hi donen formes de violència de segon ordre mitjançant l’exercici d’estratègies abusives sobre les persones de la xarxa de serveis d’abordatge de la VM, de manera que impacta en l’atenció que les dones poden rebre.

Aquests abusos tenen diverses formes d’expressió o estratègies abusives i provoquen efectes diferents en les víctimes. En la mirada a la tipologia o formes d’abús en les relacions de parella, no podem oblidar que el canal de l’exercici de la violència, en tots els casos, és el vincle amorós i, per tant, la identificació i l’impacte estan mediats per aquesta condició específica.

Quan hi ha VM en les relacions de parella, sempre hi ha abusos psicològics i emocionals. Són previs a qualsevol altre tipus d’abús i segueixen interactuant amb les altres tipologies d’abús, si n’hi ha. Els abusos psicològics formen l’essència de l’abús i són, per tant, l’eix central en qualsevol relació abusiva. Són els més difícils de reconèixer, tant per qui els rep com pel seu entorn social.³³⁾ Com diu Hirigoyen, es fan efectius a través de la relació de poder establerta i el domini sobre l’altre.³⁴⁾ Les dones coincideixen que els efectes d’aquests abusos deixen moltes seqüeles i són els més difícils de recuperar.

Una altra característica d’aquests abusos és la dificultat per identificar-los i per denunciar-los legalment.

Els seus efectes són psicològics i emocionals, i també poden ser físics a través de l’impacte en la salut.

“Si les dones accepten patir aquests comportaments és perquè les agressions físiques no arriben de sobte, com un tro en un cel seré, sinó que són introduïdes per microviolències, una sèrie de paraules de desqualificació, petits atacs verbals o no verbals que es transformen en assetjament moral, minven la seva resistència i els impedeixen reaccionar. Al principi, la dominació i la gelosia s’accepten com a proves d’amor.”³⁵⁾

Són els més tangibles, ja que poden deixar marques externes. La seva gravetat pot ser de diferent gradació. Empentes, pessics, poden no identificar-se com a abusos físics, però ho són, i parlen d’un trencament de límits per part de l’agressor en relació amb la integritat física de la seva víctima. Com dèiem, sorgeixen en un context d’abús psicològic.

Són els que generen més impacte en l’opinió pública i en els mitjans de comunicació. Es fan efectius mitjançant la força física i el poder, i tenen efectes físics, psicològics i socials.

En el marc de les relacions de parella són difícils d’identificar, ja que sovint hi ha la creença que en aquest àmbit les pràctiques sexuals no són abusives i, en canvi, és un abús molt generalitzat. Obligar a pràctiques sexuals no desitjades, en tota la dimensió que això pot significar, és un abús que té efectes psicològics, físics, sexuals i també d’ordre simbòlic, perquè atempten contra la pròpia subjectivitat.

En la lectura de la definició de la Llei, és una tipologia abusiva que assenyala, principalment, una dimensió estructural, però és present també en les relacions de VM. En les relacions sexoafectives, és una tipologia abusiva poc identificada però molt freqüent. Obligar a tenir criatures, tant de manera natural com assistida, forçar a l’avortament, dificultar l’accés al suport mèdic, negar-se a l’ús d’anticonceptius i fer transmissió conscient d’infeccions o malalties de transmissió sexual, entre d’altres, són formes d’abús silenciades però amb molta presència. Només cal fixar-nos en la normalització de l’agressió profilàctica (stealthing) com a forma d’abús entre els joves per adonar-nos de la magnitud d’aquesta tipologia.

Aquests abusos es fan efectius mitjançant la pressió sociocultural, de la violència psicològica, física, sexual i social, i tenen efectes en la salut, la sexualitat, la projecció vital i social, l’experiència de la maternitat i l’exercici de la marentalitat, i en la dimensió psicològica.

Aquestes tipologies d’abús són molt esteses i, en canvi, és poc identificat l’impacte que tenen en les dones. Són abusos que s’exerceixen sobre l’entorn d’elles per aïllar-les, per deixar-les sense recursos i per ampliar la dimensió de sensació de risc i por de les dones.

• Com a efectes de l’abús social és molt generalitzada la pèrdua d’amistats, l’allunyament de la família, el trencament de la xarxa pròpia, l’allunyament de les aficions, i fins i tot la pèrdua de la feina, que podria estar a cavall entre els abusos socials i els econòmics.
• Abusos econòmics molt estesos són l’apropiació dels recursos de la dona, demanar crèdits al seu nom, no fer front a compromisos econòmics familiars, provocar la pèrdua de la capacitat d’obtenir recursos amb diferents estratègies abusives, no passar-li les pensions alimentàries, etc.
• Els abusos ambientals són els que s’exerceixen sobre l’entorn de la dona per provocar sensació de risc, amenaça latent i por. Seria, per exemple, trencar mobles, portes i altres objectes amb una gran virulència, conduir a gran velocitat, envair amb la presència els espais relacionals de les dones, i també mostrar el poder sobre allò que la dona valora com, per exemple, trencament d’objectes valuosos per a ella, agressions a les seves mascotes, etc.

Els efectes d’aquests abusos són de tipus emocional, social, econòmic i físic, i tenen, a més, la característica que es poden seguir exercint encara que la dona hagi deixat la relació.

↑ Àmbits de la violència: formes d'abús, eixos i cicles en els àmbits de la parella i familiar | Índex de la unitat ↑

Amb la normalització de les plataformes i xarxes socials com a espais relacionals i culturals de la nostra societat, cal dimensionar adequadament aquest canal d’exercici de violència. La violència digital és la que s’expressa específicament a través d’aquest canal i amb els instruments que les TRIC³⁶⁾ posen a disposició dels agressors. Aquesta és una via que permet l’exercici de gairebé totes les tipologies d’abús, alhora que té un poder invasiu de tots els espais i horaris de la dona, perdura en el temps, té un grau d’exposició gairebé il·limitat, abasta totes les localitzacions i té efectes multiplicadors. Aquesta violència pot ser devastadora per a les víctimes, atès que l’abús es converteix en el context vital.

Els efectes primers d’aquests abusos són de tipus emocional, però tenen molt d’impacte en els àmbits social i ambiental, i poden ser també físics i econòmics. Aquests abusos poden tenir continuïtat, encara que la dona hagi deixat la relació; fins i tot aquest moment és el de més alt risc d’una violència digital sostinguda i molt destructora.

Tal com diu la Llei, “consisteix en qualsevol tipus de violència exercida contra els fills i filles amb la finalitat de provocar dany psicològic a la mare”. Aquesta és una tipologia de violència que victimitza les criatures amb l’objectiu de victimitzar les mares, per tant, és una violència masclista que s’exerceix sobre dues víctimes: les dones i els seus fills i filles. La més extrema és quan el pare, o la parella de la mare, assassina les criatures, però n’hi ha moltes altres formes més freqüents, com ara: provocar baralles davant d’elles o en la seva presència a casa, generar un ambient de terror, tractar-les de manera ambigua, responsabilitzar-les de la violència contra la mare, culpar-les dels problemes a la família, desatendre-les, menystenir-les, tractar-les de manera irresponsable amb els horaris, aliments, roba, activitats, salut, medicació, etc., posar-les contra la mare, abusar-ne físicament, sexualment, socialment, econòmicament, etc.

Com podem veure, la violència vicària parla de gairebé totes les formes de VM contra les dones, però, en aquest cas, les víctimes són les criatures amb l’objectiu de danyar la mare. Veus expertes com Montse Plaza i Aleu³⁷⁾ o Raúl Lizana Zamudio,³⁸⁾ expressen com els agressors exerceixen la violència masclista sobre el vincle mare-criatura i com això requereix un abordatge específic enfocat a sanar-lo.

Els efectes d’aquests abusos per a les dones són de tipus psicològic i emocional, econòmic, físic i social. Afecten l’exercici de la marentalitat i una singularitat que porten és que, sovint, ancoren la dona a la relació per protegir del dany les seves criatures.

No incloem aquí els efectes en les criatures perquè cal una altra expertesa, però és necessari tenir en compte que hi són.

Segons el redactat de la Llei, consisteix en la violència física o psicològica, les represàlies, les humiliacions i la persecució exercides contra les persones que donen suport a les víctimes de VM. Inclou els actes que impedeixen la prevenció, la detecció, l’atenció i la recuperació de les dones en situació de VM.

En les relacions abusives, la VM d’aquesta tipologia s’exerceix sobre les persones professionals que puguin intervenir en la situació de la dona per desactivar l’ajut que puguin rebre. Per exemple, si la dona està rebent una atenció terapèutica, l’agressor assetja o amenaça la terapeuta; si en un centre d’atenció de salut s’identifica que una dona està en una situació de VM i s’activa la detecció, o es tramita un informe de lesions, l’agressor exerceix violència sobre la o el professional que ho processa.

Els principals efectes d’aquests abusos són de tipologia psicològica -especialment l’aïllament i la indefensió-, de tipologia física -en el sentit de privar de l’atenció mèdica necessària-, i de tipologia social -sovint quan els agressors se saben descoberts, activen estratègies d’aïllament com ara mudar-se, no permetre relacions socials, privar d’ajuts socials, etc.

↑ Àmbits de la violència: formes d'abús, eixos i cicles en els àmbits de la parella i familiar | Índex de la unitat ↑

Lenore Walker defineix el cicle de la violència³⁹⁾ com el patró de comportament que es repeteix i reprodueix en les relacions de violència a la parella i que acaba convertint-se en una dinàmica que atrapa les dones, normalment sense ser-ne conscients, en un cicle que va deteriorant la seva salut psíquica, física i social.

Recordem que la Llei 17/2020 ha inclòs aquesta dinàmica com una forma de violència masclista. La successió d’episodis que la dona no identifica com una estratègia abusiva, la mantenen atrapada en la relació i li dificulten, precisament, identificar que està immersa en una relació abusiva.

Segons Tamaia, “El cicle de la violència es compon de tres fases per les quals passen les dones i, en cada relació, tenen una durada i una distància entre si variable, en funció, principalment, de la cronificació de la situació de violència. És un ball que es fa amb diferents ritmes i estils, però les passes són sempre les mateixes. Aquest és un tret essencial per a la comprensió dels efectes que té, ja que les estratègies, els tipus i els àmbits de la violència exercida sobre la dona són diversos en una mateixa relació, que s’intercala, al mateix temps, amb períodes d’expressió d’amor i de normalitat. Aquesta estratègia genera una vivència de fragmentació de la violència que dificulta la identificació d’estar immersa en una relació abusiva, ja que sembla una correlació de fets aïllats, explicables cadascun per si mateixos, amb possibilitat de resolució.”⁴⁰⁾

Es produeix una successió de petits episodis que sovint no s’identifiquen com abusos, amb un increment constant de l’ansietat i l’hostilitat. En general, la dona intenta apaivagar-ho, passar desapercebuda, controlar la situació, adaptar-se. En un inici activa estratègies per reconduir la situació assumint la responsabilitat sobre el que està passant, restant importància, més endavant per evitar que la seva parella descarregui la ràbia en ella i, després, quan el cicle està instaurat, perquè creu que així podrà aturar l’esclat de la violència de la parella.

La tensió que s’havia anat acumulant dona lloc a una explosió o esclat de violència, una agressió identificable que pot variar quant a forma i gravetat. És l’episodi violent i el moment de crisi. No és necessàriament violència física, però és una acció que genera un alt impacte en la víctima.

Aquest és el moment clau en el qual una víctima pot sortir de la relació de VM i, com a recursos institucionals, hem d’estar preparats per acollir aquest moment quan arriba. Conèixer el cicle facilita la comprensió que després ve la fase següent, que posa la dona en risc de tornar a la relació, i així dissenyar els recursos coneixent el funcionament i l’impacte d’aquesta dinàmica.

En aquesta fase es produeix el penediment de l’agressor -que es pot manifestar immediatament després de l’agressió o més endavant- i comporta una petició de perdó i el compromís que no tornarà a passar.

Les estratègies més freqüents que usa l’agressor en un inici són la negació, la minimització, la racionalització i la justificació dels actes i processos abusius. Si no li funcionen és quan activa la manipulació emocional.

D’una banda, l’agressor expressa que necessita la dona per poder canviar (“sense tu no puc fer-ho”, “si m’ajudes tot canviarà”, “sense tu no soc ningú”, “he patit molt i només tu m’entens”, etc.) i, de l’altra, la involucra i la responsabilitza de l’agressió (“m’has posat nerviós”, “sempre m’estàs provocant”, “ja saps que ho estic passant molt malament”, “no has vist que ho feia per tu”, “si no haguessis fet…”, etc.).

Aquests són elements d’ancoratge per a la dona per mantenir-se en la relació, perquè, entre la responsabilització i la petició d’ajut, ella creu que està a la seva mà que no torni a succeir, s’activen els sentiments de culpa alhora que l’esperança de canvi. No podem oblidar que parlem de l’home amb qui ha establert un vincle afectiu, amb qui comparteix un projecte de vida, que potser és el pare de les seves criatures i, sobretot, que sovint es comporta com la parella de qui es va enamorar. Al mateix temps que ella queda atrapada en la dinàmica de violència, assumint la responsabilitat de l’agressió i amb la voluntat de fer el possible perquè no torni a succeir, ell surt redimit i reforçat per a una propera volta del cicle.

En aquesta fase, els mites de l’amor romàntic, els aprenentatges diferencials de gènere i els mites sobre la violència masclista prenen molta rellevància, perquè la manipulació de l’agressor i l’acceptació de la dona, sovint, s’assenten en aquestes creences: la responsabilització de les dones de la cura i el benestar de la família, la mitja taronja, ser l’elegida, l’erotització de la violència, la mirada social censora sobre les dones que pateixen violència masclista, etc.

Quan el cicle es cronifica es pot accelerar i, fins i tot, pot arribar a desaparèixer la fase de penediment o reconciliació, perquè l’impacte biopsicosocial de la VM viscuda al llarg del temps ja manté la víctima sotmesa en la relació.

Les actituds més freqüents de l’agressor al llarg del cicle són les amenaces i/o la indiferència, i la manipulació emocional.

El cicle de la violència danya greument les dones. Els principals efectes són la confusió, la indefensió, la dependència, l’estrès i la por. Un dels processos elementals fruit de la dinàmica del cicle és que la por es va consolidant, paralitza la dona i la priva d’allunyar-se de la situació. Sovint la mateixa paràlisi impedeix la reflexió, l’anàlisi i la presa de decisions. Un efecte que pot arribar a produir-se és la desconnexió emocional per la supervivència, efecte que ens parla d’un alt impacte psicològic.

Entendre el cicle ens facilita comprendre quan les dones no poden sortir de la relació, o quan hi ha una denúncia i després la retiren, o quan estan en un procés d’allunyar-se i tornen amb l’agressor. Comprendre el cicle és imprescindible per fer un abordatge acurat de la VM en les relacions de parella.

En la pràctica professional s’ha pogut observar que, perquè el cicle s’estableixi, no cal que hi hagi convivència, però sí un vincle afectiu de parella.

↑ Àmbits de la violència: formes d'abús, eixos i cicles en els àmbits de la parella i familiar | Índex de la unitat ↑

Quan preguntem a una dona en situació de VM quin va ser el primer episodi de violència que va viure, sovint no el pot identificar. Tal com hem vist en la fase d’acumulació de tensions del cicle de la violència, les estratègies abusives comencen en un nivell subtil i és possible que es justifiquin, es minimitzin i a poc a poc vagin provocant un estat de confusió que dificulta la comprensió de la situació de VM.

La interpretació pròpia de l’episodi, les dinàmiques de la violència, la freqüència i la intensitat, i altres factors afegits, en poden dificultar la identificació. Com diu Hirigoyen, “podria dir-se que la violència no existeix mentre no és anomenada, i moltes dones violentades no saben que ho són".⁴¹⁾

Quan la VM s’instal·la en la relació, els efectes en les dones són de diferents tipologies i gravetat. Hi ha efectes a escala personal, però també familiar, social i econòmica, per tant, l’afectació és d’ordre biopsicosocial.

A escala psicològica:

• Els efectes més freqüents són: baixa autoestima, estrès, angoixa, esgotament, tristor, vergonya, por i culpa, així com esperança i desig de canvi.⁴²⁾
• També són presents la inseguretat, la dificultat de concentració, la desorientació, pensaments de suïcidi, descentrament, estat d’alerta constant, trastorn d’ansietat, trastorns crònics del son, crisis de pànic, agorafòbia, intents de suïcidi, etc.
• Entre diverses autories especialitzades⁴³⁾ hi ha consens que la simptomatologia més comuna entre les dones víctimes de VM correspon a la depressió⁴⁴⁾ i al trastorn d’estrès posttraumàtic.⁴⁵⁾ Walker va identificar i definir la síndrome de la dona maltractada a partir d’una sèrie d’efectes compartits entre les dones en situació de VM.⁴⁶⁾

La salut física de les dones també es veu afectada per la VM:

• En primer lloc, les diverses lesions que poden causar les agressions físiques (fractures, hematomes, sordesa, problemes dentals, ferides, etc.).
• En segon lloc, processos d’emmalaltiment⁴⁷⁾ com l’aparició de dolors musculars i d’ossos (fatiga crònica, fibromiàlgia, reumatismes), hèrnies, trastorns de la ingesta (gastritis, bulímia, anorèxia nerviosa), migranyes, infart, hipertensió, trastorns del son, fòbies, addiccions, somatitzacions diverses, que es poden mostrar com una afectació única o diverses alhora, o emergir en moments diferents.
• En tercer lloc, malalties relacionades amb l’aparell genital i reproductiu, trastorns de la menstruació, avortaments, miomes, a banda de contagis de malalties de transmissió sexual.

Com dèiem, l’experiència de VM en lees relacions de parella té també efectes en l’entorn socioeconòmic de les dones:

• En les relacions familiars podem identificar: dificultats en l’exercici de la marentalitat, violència per part de fills i filles, aïllament, tensions familiars, distanciament de les figures parentals, etc.
• A escala econòmica trobem situacions com: empobriment, deutes sobrevinguts, embargaments, impagaments de pensions alimentàries, pèrdua de l’habitatge, pèrdua de la feina, etc.
• A escala social, sovint la situació de violència genera aïllament de les amistats i descrèdit, entre d’altres.

Tots aquests són efectes que travessen i condicionen la recuperació dels efectes de la VM. A més, la situació de violència les posa en risc de patir violència institucional: manca de recursos especialitzats i suficients, manca de formació en l’àmbit psicosocial dels agents que intervenen, llargs i diversos processos legals, processos legals adversos, ordres de protecció denegades o concedides a la mare però no a les criatures, custòdies compartides amb els maltractadors, entre d’altres, la qual cosa condiciona, o directament impedeix, la reparació.

Com a professionals del circuit d’abordatge de la VM i d’altres recursos de l’àmbit institucional, conèixer la dinàmica i l’impacte de la VM és una eina que ha de servir per generar recursos per acompanyar les dones en la sanació. Les dones en situació de VM són supervivents i tenen capacitat resilient, fins i tot, de vegades, prenen la decisió de quedar-se en la relació per qüestions que travessen i condicionen les seves realitats. Aquesta és una mirada imprescindible que ens treu del lloc de tutela i ens col·loca en la situació de treballar amb les dones i no de treballar per a les dones. És un moviment que trenca la posició jeràrquica dels recursos i els/les professionals de l’abordatge sobre les dones, i les reconeix com a supervivents d’una violència estructural i cultural a la qual som vulnerables totes. Nosaltres podem ser agents de reparació i deixar de ser agents de perpetuació, aquest és el desplaçament que ens convoca.

↑ Àmbits de la violència: formes d'abús, eixos i cicles en els àmbits de la parella i familiar | Índex de la unitat ↑

Walker, Lenore. Amar bajo el terror, Queimada Ediciones, 2013. [Traducció al català de l’autora] Disponible en línia a: https://www.researchgate.net/profile/Carmen-Delgado-Alvarez/publication/337681645_Lenore_E_Walker_AMAR_BAJO_EL_TERROR/links/5de54577299bf10bc33a5d26/Lenore-E-Walker-AMAR-BAJO-EL-TERROR.pdf

Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista

Plaza i Aleu, Montserrat. Maternalització i violència masclista. Una anàlisi des de la perspectiva de gènere. Tesi doctoral UAB (2012). [Consulta: juliol de 2022] https://www.tdx.cat/handle/10803/117543#page=1

Lizana Zamudio, Raúl. A mí también me duele. Barcelona: Gedisa, SA (2012).

Tamaia viure sense violència. “La salut de les dones en situació de violència masclista: mirades amb cura”. Departament de Salut (2019). [Consulta: juliol 2022] https://salutweb.gencat.cat/web/.content/_ambits-actuacio/Linies-dactuacio/Serveis-sanitaris/Altres-models-anteriors-datencio-sanitaria/Abordatge-de-la-violencia-masclista/arxius/salut-dones-v-m.pdf

Tamaia viure sense violència. “10 anys de trajectes de dones en situació de violència masclista:

Itineraris, vivències i relats”. Institut Català de les Dones, 2019. [Consulta: juliol 2022] https://govern.cat/govern/docs/2019/06/20/17/14/a6622423-d0f0-4ab2-84a1-83c64f3e75a2.pdf

↑ Àmbits de la violència: formes d'abús, eixos i cicles en els àmbits de la parella i familiar | Índex de la unitat ↑

Autoria: Rosa González Graell (Tamaia. Viure sense violències)

Elaboració: 2019

Revisió: 2022 – Rosa González Graell

• Violència quotidiana i cicle vital arreu del món
• La violència masclista travessada per altres eixos de discriminació
• El risc a patir violència en les diferents etapes del cicle vital de les dones
• Bibliografia

Abordar la violència masclista al llarg del cicle vital de les dones demana assenyalar que aquesta és una perspectiva que, de vegades, és confosa. El cicle vital parla del creixement integral de les persones, no només de l’evolució física o de la dimensió madurativa psicològica. La vida humana transcorre a través del decurs de diferents fases en les quals es culminen fites transcendents amb les quals cadascuna i cadascú consolidem el nostre projecte vital.

Sovint, quan es parla del cicle vital de les dones, es parla del cicle reproductiu de les dones, i aquesta és una perspectiva que beu dels preceptes del patriarcat en el sentit que la capacitat reproductiva de les dones és la principal funció social dins del sistema.

Funció reproductiva i sexualització són els dos elements clau que articulen, d’una banda, la cosificació dels cossos de les dones a escala global i, de l’altra, les estratègies de cancel·lació del valor polític i social de les dones.

El patriarcat utilitza la VM com a eina, imprescindible, per mantenir les dones sotmeses a l’espai que els atorga per, d’aquesta manera, privar-les de desenvolupar la seva potencialitat humana amb llibertat. I, per aconseguir-ho, necessita una arquitectura que travessa els àmbits simbòlic, estructural i relacional.

“La violència masclista forma part del cicle vital de les dones, de principi a fi. Els nivells d’exposició a la violència directa, estructural i simbòlica no són per a totes les dones els mateixos, però totes les dones saben l’impacte que la violència directa, l’estructural i la simbòlica té en les seves vides. I, possiblement, aquest és un camí necessari per poder comprendre el procés i saber orientar el treball a l’erradicació de la violència masclista.”⁴⁸⁾

Així, des d’aquesta perspectiva, podem comprendre que la vulnerabilitat de les dones a patir VM en l’àmbit relacional al llarg del cicle vital abasta des de la gestació fins a la mort. La magnitud i la quotidianitat d’aquesta exposició a la VM són efecte dels diferents processos relacionats amb la construcció jeràrquica de gènere del sistema patriarcal.

La posició de discriminació de les dones es configura mitjançant la desvaloració en les dimensions política, social, econòmica, cultural i simbòlica que es reprodueix i es perpetua en les diferents societats patriarcals.

En aquest sentit, cada societat dicta uns determinats mandats relacionats amb el sexe i amb el gènere, que varien en funció del context cultural en què neixen, creixen i es desenvolupen les dones.

En el procés de preservació i reproducció d’aquests mandats, les tradicions hi juguen un paper especialment significatiu. Les tradicions tenen una doble funció: d’una banda, en tant que normativa no escrita però sí inscrita, es converteixen en preceptes de control social d’obligat compliment; de l’altra, precisament a través del seu compliment, generen en la població sentit de pertinença al grup i construeixen identitat comunitària.

A totes les societats patriarcals trobem tradicions sobre les nenes que representen una pràctica cultural i estructural de VM sobre elles:

• Posar-los arracades quan neixen
• Sotmetre-les a operacions d’estètica als 15-18 anys o abans.
• Hipersexualitzar-les
• Mutilar-les genitalment
• Casar-les quan els arriba la menarquia
• Restringir-los l’accés al saber
• Matar-les per salvar l’honor de la família
• Vendre-les
• Obligar-les a casar-se amb el seu violador
• Avortar-les o assassinar-les en néixer
• Tapar-los la cara quan els arriba la menarquia
• Altres.

Marcar els cossos de les nenes, utilitzar-los, menystenir-los, sexualitzar-los o mutilar-los ha format part d’aquestes tradicions inscrites en els costums de les societats patriarcals. Són costums que formen part de l’aprenentatge de cosificació de les nenes i les adolescents, aprenentatge que marca i orienta la vida adulta de les dones.

Aquestes violències s’expressen en formes específiques en funció del lloc d’origen i, o bé es preserven a través dels processos migratoris, o bé s’expressen repetidament en totes les societats que coneixem; són formes que en podríem dir universals.

Les famílies, com a primer agent de socialització, són transmissores d’aquests mandats tradicionals. Així, cada grup familiar, segons les seves creences i tradicions, categoritza les nenes depenent dels imaginaris integrats respecte del gènere i les jerarquies de poder que comporta. Amb aquest procés, situen les nenes en una posició de més o menys risc a patir VM en les relacions sexoafectives.

↑ Violència i cicle vital de les dones. La violència masclista travessada per altres discriminacions: edat, classe social, origen i processos migratoris, opció sexual i altres | Índex de la unitat ↑

Les categories analítiques que s’empren habitualment quan es parla del desenvolupament humà són: infantesa, adolescència o joventut, adultesa i vellesa. Tot i que, com dèiem a l’inici, el cicle vital no es refereix només al procés evolutiu físic i psicològic, emprarem aquesta categorització per facilitar la ubicació i la comprensió de les formes de VM a les quals són més vulnerables les dones en relació amb aquestes etapes.

Prenent com a referència les diferents formes de violència directa que s’exerceix contra les dones arreu del món, l’ONU va elaborar l’any 1995 un mapatge en el qual va situar les tipologies i estratègies de violència de gènere en funció de les pràctiques en els diferents països, i atenent les diferents etapes del desenvolupament humà de les dones en què eren més susceptibles a patir-les. Aquest mapatge és una informació de base que s’ha actualitzat amb noves comprensions de la VM.

A escala mundial, les formes de VM de dimensió directa a les quals estan exposades les dones durant aquestes etapes són:

• Prenatal: avortament selectiu per raó de sexe; efectes en el fetus de la violència patida per la mare; infanticidi femení, etc.
• Infantesa: abús físic, sexual, emocional; matrimoni forçat; esclavatge sexual; explotació laboral; mutilació genital; accés diferencial a l’alimentació, a tractaments mèdics i a educació; negligències en la cura del desenvolupament físic i emocional per part de les figures parentals i/o de referència; desfiguració; abandonament; violència vicària, etc.
• Adolescència: pressió estètica; violència digital, principalment de tipologia sexual i de vulneració de la intimitat; violació com a iniciació sexual; matrimoni forçat; esclavatge sexual; explotació laboral; abús físic, psicològic i/o sexual per part de companys, parelles i familiars; agressions sexuals en l’àmbit del lleure; assetjament i/o abús sexual a la feina o en l’àmbit educatiu, digital, esportiu i de lleure; desfiguració; prostitució forçada; tràfic amb finalitat d’explotació sexual i/o laboral; vulneració de drets sexuals i reproductius; violència vicària, etc.
• Adultesa: abús psicològic, físic, sexual, econòmic i digital per part de parelles, exparelles i homes desconeguts; ciberassetjament; abús psicològic, sexual i digital en àmbits laborals, socials i comunitaris; homicidis relacionats amb el dot o amb l’honor de la família; desfiguració, lapidació; vulneració de drets sexuals i reproductius; pressió estètica; suïcidi o abandonament de les vídues; feminicidi; etc.
• Vellesa: abús sexual, físic, psicològic i econòmic per part de la parella, exparella, fills i altres familiars; desfiguració; desposseïment o desapropiació de béns; desnonament; abusos sexuals; infantilització; abandonament; feminicidi, etc.

En aquesta relació cal matisar que, al llarg del cicle vital de les dones, hi ha períodes d’especial vulnerabilitat, que són la infantesa i l’adolescència, l’embaràs i la maternitat, i la vellesa. Són moments en els quals és necessari gaudir d’un entorn curós, proper i comunitari que afavoreixi el desenvolupament saludable i acompanyi a afrontar els processos de canvi en un context protegit de la VM.

També és necessari remarcar que:

• La VM en l’àmbit de la parella i de la família és present en proporcions molt elevades a tots els països d’ideologia patriarcal.
• La vulnerabilitat a patir abús sexual és universal.

El fet que algunes d’aquestes formes d’abús siguin naturalitzades, i fins i tot consentides, en l’àmbit familiar, afegeix gravetat als efectes d’aquesta violència i genera indefensió davant els fets abusius. Gravetat perquè les figures que haurien de ser fonts d’afectivitat i de seguretat són les que victimitzen, i indefensió perquè hi ha la vivència d’una experiència traumàtica no reconeguda, perquè interfereix en el poder de decisió i agència, i perquè dificulta l’establiment de vincles afectius segurs i saludables.

En aquest sentit, la VM viscuda en la infantesa posa en risc el desenvolupament vital i les expectatives de vida de moltes dones i nenes, i haver-la viscut sense recuperació ni reparació posterior agreuja el risc de patir-ne més. Aquest risc es magnifica quan, a més de ser dona, interseccionen altres eixos de discriminació.

El fet que les dones estiguin exposades a la VM en l’àmbit familiar, de parella i en altres àmbits durant tota la vida, està en estreta relació amb la manca de percepció social sobre la normalització i la gravetat d’aquest problema, i amb la permissivitat de l’ús de la VM. Els mites i creences sobre la VM, sobre els homes que l’exerceixen i sobre les dones que la pateixen, treballen des de l’àmbit simbòlic en aquesta mirada social sobre la VM.

↑ Violència i cicle vital de les dones. La violència masclista travessada per altres discriminacions: edat, classe social, origen i processos migratoris, opció sexual i altres | Índex de la unitat ↑

Per entendre on s’arrela i com es normalitza la vulnerabilitat i el risc davant la VM, és molt útil incorporar el model ecològic com a eina de treball. Aquest és un model que constitueix un marc d’anàlisi, i alhora d’intervenció, en VM.

El model ecològic va ser formulat l’any 1979 pel psicòleg rus Urie Bronfenbrenner en l’obra L’ecologia del desenvolupament humà. L’autor va utilitzar postulats de la ciència ecològica i els va adaptar a la psicologia per abordar l’estudi del desenvolupament infantil, un desenvolupament que va situar en interrelació amb l’ambient en què creix la criatura.

El model ha estat adaptat a múltiples estudis dels àmbits de les ciències socials i de la salut, entre d’altres. En el cas de la VM, la perspectiva ecològica obre la mirada sobre els diferents sistemes que intervenen en la normalització i la perpetuació de la VM, ajuda a entendre la interacció dels sistemes socioculturals patriarcals en els quals ens relacionem les persones i facilita la comprensió de la VM com una qüestió multisistèmica, alhora que permet l’anàlisi dels diferents tipus i dimensions de la violència i de quina és l’afectació en la vida de les dones. Tot i que Bronfenbrenner proposava cinc sistemes, nosaltres treballem amb els tres principals: microsistema, exosistema i macrosistema.

El model ecològic defineix aquests sistemes en una disposició seriada, en la qual cada nivell està contingut en el següent: el macrosistema, l’exosistema i el microsistema. Seguint els principis sistèmics, els canvis i moviments en cadascun d’aquests nivells afecten directament els altres, que s’adapten a la nova situació.

Així, el model ecològic és interactiu, els anells que representen els sistemes estan integrats l’un dins de l’altre, perquè un canvi en un pot transformar-ne els altres. Per exemple, una millora en l’abordatge de la VM des del circuit d’atenció, que forma part de l’exosistema, pot modificar el microsistema d’una dona o de dones concretes i, aquesta modificació, potser incideix en un canvi de mirada sobre la VM, la qual cosa pot generar una transformació en el macrosistema i desarticular, per exemple, alguns mites sobre les dones en situació de VM.

Des d’una exposició esquemàtica:

• El microsistema es compon de l’àmbit relacional de cadascú, dels factors biològics i de la història personal.
• L’exosistema comprèn els contextos comunitaris, l’entorn laboral, les institucions i serveis públics (educació, salut, àmbit judicial, forces de seguretat, serveis socials, etc.), els mitjans de comunicació, les xarxes socials, etc.
• El macrosistema aplega les ideologies, les tradicions, els mites i les creences, les creences religioses, els principis i valors del dret, la cultura de la societat concreta, etc.

Dins d’una societat patriarcal que empra la VM per perpetuar el sistema, trobem que:

• El macrosistema és on es genera la violència simbòlica envers les dones: acudits, mites i creences, rols i estereotips, mites i implícits de l’amor romàntic, valors tradicionals, configuració d’inferioritat de les dones, misogínia, ideologies del dret, cancel·lació de la genealogia femenina, sexualització de les dones, cosificació, categorització d’impuresa, censura moral de les dones, etc.. Totes les idees i creences que priven les dones de desenvolupar els seus potencials des de la llibertat són en l’àmbit simbòlic. L’àmbit simbòlic és el que fa possible la violència envers les dones en la dimensió estructural i en la dimensió directa, és el que la fa pensable, el que la genera, la justifica i la naturalitza. En aquest espai és molt necessari un treball d’identificació i de transformació conscient i constant, l’erradicació de la VM necessita que la seva validesa, en tant que garant del sistema, deixi de ser pensable.
• L’exosistema és l’espai que configura la societat en el sentit que l’ordena. Les estructures socials (institucions, recursos públics, serveis, àmbit laboral, administracions, mitjans de comunicació, publicitat, sistema judicial, etc.), són exosistema. Dins del sistema patriarcal, les estructures són les encarregades de traslladar les creences del macrosistema a les persones singulars. És l’espai on es genera la violència estructural, una violència que impacta en la vida quotidiana però de la qual no hi ha un agressor identificable. Per exemple, la manca de recursos especialitzats en VM, el sostre de vidre per a les dones, els sous més baixos, les càrregues socials de les cures, la cirurgia estètica, les talles de la moda, etc.
• El microsistema és l’espai relacional de cadascú: família, parella, iguals, companyes i companys d’escola, de feina, d’oci, d’espiritualitat, professionals de les atencions i recursos diversos, etc. També el microsistema abasta les singularitats: el color de la pell, la salut, la normativitat estètica, la identitat sexual, la classe social, la formació acadèmica, etc. En aquest espai la violència que es dona és la violència directa, aquella en la qual qui l’exerceix és identificable i que depèn de la seva voluntat que s’aturi o no.

Utilitzar la perspectiva ecològica permet copsar com la VM en l’àmbit relacional s’expressa en el cos a cos, però neix i es perpetua en el sistema sociocultural. Facilita la comprensió sobre la vulnerabilitat d’una dona a establir una relació abusiva i sobre les dificultats que pot tenir per sortir-ne, atès que els diferents sistemes del model ecològic intervenen en cada situació concreta de VM: imaginaris que travessen, tradicions, victimització secundària, recursos disponibles, història de vida, eixos d’opressió que interseccionen, creences de les persones properes, concepció de la maternitat, decisions judicials, suport familiar, situació econòmica, xarxa, etc.

El model ecològic ens permet també visualitzar com la VM, en totes o en algunes de les seves dimensions, forma part de la quotidianitat de totes les dones i impacta en el desenvolupament del seu cicle vital.

Disposar d’eines metodològiques i conceptuals permet posar llum sobre les diferents situacions i contextos en els quals les dones han estat en risc i/o han patit la VM en les relacions de parella i/o familiars, així com sobre les estratègies d’afrontament, supervivència i adaptació, que seran diferents segons la singularitat de cada dona i les experiències de violència viscudes.

↑ Violència i cicle vital de les dones. La violència masclista travessada per altres discriminacions: edat, classe social, origen i processos migratoris, opció sexual i altres | Índex de la unitat ↑

L’abordatge de la VM no es pot enfocar únicament des de l’eix de discriminació que significa ser dona en una societat patriarcal. Tot allò que, des de la diferència, es converteix en un eix de discriminació i s’esdevé un factor de risc davant la VM s’ha d’incorporar a l’equació: la racialització, la situació administrativa, la normativitat estètica, l’origen geopolític, la funcionalitat, la formació acadèmica, el desig sexual, la identitat sexual, l’espiritualitat, la llengua, la classe social, etc.

Les dones en situació de VM coincideixen entre elles en el fet que són dones, però la singularitat de cadascuna fa que les experiències de violència siguin diferents i necessitin abordatges adequats.

En l’abordatge de la VM cal capacitar el sistema per acollir l’experiència situada de les dones. Si prenem com a exemple Catalunya, l’experiència i els recursos disponibles no són d’igual accés i efecte per a una dona catalana, blanca, amb una funcionalitat normativa i uns recursos econòmics suficients, que per a una dona migrada, amb una situació administrativa irregular, amb una llengua estrangera i amb una normativitat estètica. I no perquè el sistema vulgui ser excloent, sinó perquè, sovint, tota aquesta singularitat no està adequadament incorporada. En aquest sentit, és important pensar que els recursos tenen també el biaix situat, el context sociocultural on es troben ubicats configura uns imaginaris sobre què cal reflexionar, identificar i actuar per minimitzar-ne l’impacte en les dones que no els comparteixen.

La VM és estructural i és simbòlica. Això vol dir que els factors de vulnerabilitat estan en la dimensió simbòlica/cultural i social. Si els agressors poden recórrer als argumentaris de gènere i d’amor romàntic per justificar i normalitzar la violència que exerceixen, si hi ha altres eixos de discriminació que afecten la dona, la capacitat de victimitzar-la s’incrementa exponencialment.

Moltes dones migrades en situació de VM expliquen que una de les estratègies de VM ha estat amenaçar-les bé per la seva situació irregular, o bé per la falta de credibilitat de les dones racialitzades; a d’altres no se’ls ha permès l’accés a l’idioma d’acollida. També existeix el cas de dones amb una corporalitat no normativa que han viscut el menyspreu i l’amenaça psicològica que, amb aquell cos, ningú no les voldrà, que se’ls fa un favor estant amb elles. Si obrim la mirada a la diversitat d’aquestes experiències, veurem com els eixos de discriminació, més enllà del sexe, esdevenen factors de risc en la relació concreta.

La perspectiva interseccional orienta també la mirada cap a les persones professionals de l’abordatge de la VM. Els eixos de discriminació formen part de totes i tots nosaltres i és imprescindible identificar els que ens travessen en la nostra pràctica professional per tal que no condicionin la nostra tasca en relació amb la VM.

L’eix de discriminació principal en el contingut d’aquest apartat de la unitat 5 és el de l’edat. Aquest és un eix que assenyala la posició de privilegi en el període final de la joventut i l’inicial de l’adultesa. La perspectiva del cicle vital de les dones traça un recorregut que posa de manifest les diferents etapes en les quals l’edat és un factor de risc rellevant davant la VM.

↑ Violència i cicle vital de les dones. La violència masclista travessada per altres discriminacions: edat, classe social, origen i processos migratoris, opció sexual i altres

Davant la VM, hi ha el que s’anomenen factors de risc i factors de vulnerabilitat:

• Els factors de vulnerabilitat són els que s’adquireixen mitjançant els aprenentatges de culturització i socialització, són aprenentatges compartits amb el grup social amb el qual ens relacionem. En relació amb la VM, els principals són: els mandats de gènere, els mites de l’amor romàntic, i els mites i les creences en relació amb la VM.⁵¹⁾
• Els factors de risc són els vinculats a la pròpia experiència viscuda, a les relacions sexoafectives establertes, a la història de vida i a la singularitat biològica i social.

Conèixer, d’una banda, els factors de vulnerabilitat i de risc i, de l’altra, les diferents tipologies i estratègies de les VM i la seva incidència en funció de les diferents etapes del cicle vital de les dones, és una eina d’abordatge imprescindible,⁵²⁾ tant per a l’atenció com per a la prevenció, el disseny de recursos o les polítiques públiques.

Si reprenem la categorització feta en el punt anterior, algunes eines que ens poden ajudar són:

El moment de l’embaràs és molt vulnerable. Per a un abordatge eficient hem d’explorar amb les dones els trets socioculturals en relació amb la maternitat, l’embaràs i les expectatives parentals: com ha arribat a la maternitat, si ha estat desitjada o imposada; recursos socioeconòmics per a la cura durant l’embaràs; història de salut; violència a la parella o a la família, etc.

Aquesta és una exploració que cal implementar de manera generalitzada perquè, d’una banda, permet identificar moltes dones en situació de VM i, de l’altra, perquè pot facilitar-nos els indicadors que ens parlen del nivell de risc per a la mare i per a la criatura i també dels factors de protecció que ha desenvolupat aquella dona concreta.

És l’etapa de la dependència, de l’aprenentatge de vinculació i d’afecció, i del procés d’autoafirmació. És quan, a través dels vincles familiars i de les relacions properes, es construeix l’autoestima i la subjectivitat a partir de vivències, experiències i referències que ens són donades, i que ens ajuden en la definició d’allò que és propi de cadascú.

La vulnerabilitat de les nenes en aquesta etapa és molt alta, és un període en el qual l’edat és un factor de risc, ja que són dependents de les persones adultes, tant en relació amb la cobertura de les necessitats bàsiques de supervivència, com en relació amb les necessitats de vinculació i seguretat afectiva. Les nenes aprenen a mirar i a desxifrar el món des de l’aprenentatge vincular familiar, no tenen la possibilitat de discernir, de decidir, ni de defensar-se, ja que les travessen els condicionants de l’edat i les discriminacions socioculturals de gènere i d’edat.

Durant la infantesa, els aprenentatges relacionals es fan, bàsicament, a través de la vinculació emocional amb les figures parentals de referència. Però, en abordar VM, no podem posar la mirada sobre mare i pare com si compartissin un mateix protagonisme, una mateixa funció i tinguessin la mateixa responsabilitat. El vincle maternofilial és essencial en tant que ofereix la possibilitat de generar factors de protecció a les criatures i, a més, sovint és el pare, o qui ocupa el seu lloc, qui exerceix VM sobre les nenes.

Quan aquestes figures, o alguna d’elles, no acompleixen els rols de cura, protecció i afecte que els corresponen, s’incorpora un altre element de risc davant la VM.

Una vivència de VM que deixa una empremta greu, i que costa de recuperar, és el descrèdit o la no acollida per part de la mare i/o del pare d’un abús sofert en la infantesa per una altra figura de l’entorn familiar. Els abusos sexuals a les nenes els exerceixen, principalment, persones del nucli familiar o de l’entorn social de la família. Les dones arrosseguen la no atenció a la seva experiència com un impacte de VM més greu que l’abús en si mateix. La indefensió, la desprotecció i la culpabilització són un efecte que esdevé un factor de risc davant la VM.

En cas de sospita de risc cal explorar i preservar de manera prioritària el vincle amb la mare. El vincle maternofilial és la font de seguretat de les criatures i les institucions han de garantir-ne la protecció i la cura.

També és necessari fer una exploració dels factors socials i culturals que intervenen en la situació concreta: violència vicària, violència familiar, rols de protecció de les figures parentals cap a les nenes, sexisme, historial de salut, adultització, negligència, sexualització, matrimonis forçats, esclavatge laboral, estil alimentari, accés als diferents nivells de formació, addiccions, vulnerabilitat social, xarxa de suport, factors de protecció, etc.

Les adolescents s’enfronten a diferents canvis, tant físics com emocionals i socials. És una etapa en la qual posen a prova amb els i les iguals els aprenentatges i les experiències viscudes a la infantesa.

Des d’una mirada de cicle vital, en aquest període, les adolescents i les joves se situen en el món amb una perspectiva d’experimentació i de projecció:⁵⁴⁾ decideixen què volen estudiar, es mesuren amb les seves i els seus iguals, estableixen les seves amistats i afinitats, proven les relacions de parella, actuen la sexualitat, projecten la seva adultesa, cerquen la seva vocació, inicien la seva projecció professional. A més, a l’adolescència, l’arribada de la menarquia assenyala l’inici de la mirada reproductiva sobre els seus cossos.

És una etapa del cicle vital en la qual cos, sexualitat i amor prenen protagonisme com a factors d’autoestima i com a elements d’acceptació en el grup d’iguals. L’adaptació als mandats de gènere i als aprenentatges d’amor romàntic són factors de vulnerabilitat davant tipologies de VM que fins ara no tenien presència, especialment les de caràcter sexual.

També, per a moltes adolescents, trobar el seu lloc amb les i els iguals exigeix sovint confrontar els manaments rebuts en l’àmbit familiar, la qual cosa comporta l’allunyament o el trencament de vincles amb la família i, per tant, un element de risc davant d'altres perpetradors de VM.

L’impacte de la VM en aquestes fases del cicle vital és molt elevat, perquè afecta la potencia creativa de les nenes i les joves i condiciona la seva projecció vital. A més és una edat en la qual poden conviure vivències de victimització en la família, amb vivències de victimització de les parelles. Aquest és un element a tenir en compte, perquè viure o haver viscut violència a la família és un factor de risc per a les relacions de parella, en el sentit que dificulta la generació de factors de protecció davant la VM. Tanmateix, viure VM a la família és un factor de risc davant la vivència de VM en la relació de parella i en els altres àmbits, però no és determinant.

En aquest període conviuen dos espais de socialització: el presencial i el virtual. Ambdós espais demanen a les noies models i nivells d’exposició diferents i l’impacte en la seva realitat és també diferent.

Una de les característiques de la VM exercida a través de l’àmbit virtual és que ho envaeix tot: vulnera la intimitat, atempta contra la dignitat, amplifica l’impacte de la discriminació, i castiga la possibilitat de l’experiència assaig-error en les relacions sexoafectives, tan necessària en aquesta fase. Aquest és un factor d’alt risc per a les noies en situació de VM en aquest àmbit.

L’abordatge de la VM en les adolescents i les joves s’ha de centrar en la seva capacitat de resiliència mitjançant la validació dels factors de protecció que les nenes i les joves puguin generar, la cura dels vincles d’afectivitat i de seguretat de què disposin i la disponibilitat d’una xarxa social preparada per acompanyar els processos de sortida i recuperació.

En cas de sospita de risc podem explorar el següent: presència en les xarxes socials, situació familiar, pressió estètica, altres eixos de discriminació, vulnerabilitat social, violències viscudes, relacions sexoafectives, costums, aprenentatges de gènere i d’amor, adaptació a la feminitat normativa, trets culturals significatius, hipersexualització, cosificació, responsabilització excessiva de tasques domèstiques i de cura, adultització, continuïtat en els estudis, normalització d’abusos, xarxa de suport, factors de protecció, etc.

En l’edat adulta, els factors de vulnerabilitat a patir VM i els factors de risc prenen unes noves derivades: la maternitat, la responsabilitat en la cura del nucli familiar, la cura de les persones grans, l’accés al món laboral, la projecció social i professional, l’establiment de les relacions d’amistat, la responsabilitat d’ordre material, etc. És una fase del cicle vital de les dones on la càrrega de les cures pren molta presència i rellevància i aquest és un factor de risc a patir VM.

Vulnerabilitat i risc es creuen en aquest període en el qual, de manera molt generalitzada, s’hi dona també la vivència de maternitat. Per a les dones que estan en una relació abusiva més o menys identificada, d’una gradació de més o menys gravetat, el moment de la maternitat és un moment de risc. Des dels espais d’abordatge de VM s’ha constatat que, en moltes situacions, aquest nou estat de la dona i de la projecció familiar incrementa l’exercici i la gravetat de la VM per part de l’agressor, per tant, és un període que necessita atenció i cura comunitària bé per prevenir, bé per detectar.

En l’adultesa, la VM en les relacions de parella és molt present i, en molts casos, són relacions de durada temporal molt llarga i, per tant, l’impacte sobre el projecte vital de les dones és durador. És imprescindible conèixer la dinàmica de la VM i el cicle de la violència de Leonore Walker per abordar la VM en les relacions de parella. També, com a professionals de la xarxa d’abordatge, és important tenir present que és en aquesta etapa on es produeixen la major part de feminicidis.

En l’àmbit general, en cas de sospita de risc, cal explorar els aspectes següents: la relació de parella actual, menors a càrrec, situació administrativa, situació socioeconòmica, història de salut, xarxa de suport, condicionants culturals, creences espirituals, imaginaris que arrelen en la relació, coneixement de l’idioma, coneixement dels recursos d’atenció a dones, experiències de VM viscudes en la infantesa i l’adolescència, experiències prèvies de demanar ajuda i com s’han resolt, experiències de victimització secundària, factors de protecció, etc.

Des de la perspectiva del cicle vital, la vellesa és una fase de plenitud, de reconeixement de la història viscuda, de maduresa i de riquesa relacional i humana.

En relació amb la vulnerabilitat i el risc davant la VM, la vellesa és una etapa en la qual els factors de risc estan vinculats, especialment, a la salut i a la disponibilitat econòmica. Les carències en aquests dos àmbits, o en un d’ells, són elements de risc en aquesta fase del cicle vital.

El rol de cuidadores segueix molt present. Moltes dones assumeixen la cura de les seves parelles, dels seus nets i netes, fins i tot dels seus fills i filles. Els aprenentatges de feminitat i les històries de vida normalitzen l’assumpció d’aquestes càrregues i, des d’aquests argumentaris, la VM pot travessar la relació amb molta impunitat.

En aquesta fase, els principals agressors són les parelles i els fills. Així, la VM més freqüent en aquesta etapa és en les relacions de parella i/o en les relacions familiars, tanmateix, hi ha victimització d’altres àmbits molt relacionada amb la discriminació per edat.

L’anomenat maltractament a la gent gran silencia la VM que pateixen les dones grans. El seu rol funcional a tenir cura del marit i/o de les criatures, en gairebé totes les cultures, genera el menysteniment o l’abandonament quan no poden assumir aquest rol.

En la vellesa, la violència estructural pren una gran dimensió. El sistema social patriarcal i capitalista expulsa les dones grans en tant que ja han complert la seva funció social i, si no tenen recursos econòmics i salut, esdevenen una càrrega. En algunes societats, l’expulsió és fins i tot explícita i s’articula a través dels mandats tradicionals. El reforç d’aquesta violència estructural ancora les dones a la situació de VM en la parella.

Des de la perspectiva de l’atenció, cal tenir en compte que, per a moltes dones grans, identificar i anomenar la violència viscuda, o la que es viu, pot ser molt difícil.5 La dependència econòmica o de salut i els valors i l’estructura familiar poden ser elements que generin por. Por per l’efecte que podrà tenir en elles, per com les miraran els fills i filles, por al menyspreu i a la incomprensió, por a resignificar una vida des del maltractament amb falta de temps per reconstruir-se, por als dols que poden obrir-se per totes les pèrdues que s’identifiquen, i por pels riscos a la seva integritat física o a la seva salut que els pot ocasionar.

L’abordatge de la VM amb les dones grans requereix obrir la mirada a la vivència de ser dona i ser vella en una societat patriarcal. Cal una intervenció amb perspectiva interseccional, perquè en aquesta etapa travessen molts eixos d’opressió, barrejats amb una fase del cicle vital en la qual reconstruir el projecte vital, com a procés a llarg recorregut, ja no és possible i, perquè, sovint, les persones que planifiquen, dissenyen o atenen, desconeixen l’impacte psicològic, social i emocional del moment històric en el qual han viscut la seva joventut aquestes dones.

Fer una bona intervenció necessita oferir a les dones una opció de sanació, la possibilitat de generar un relat en el qual la violència ja no hi tingui lloc. És perillós que les dones puguin quedar-se atrapades en el relat de ressentiment o del buit de sentit. Una eina que pot ajudar a obrir el camí és possibilitar que puguin anomenar i significar allò que els ha passat i els continua passant. En un context de reconeixement, de validació i de cura, anomenar el que una dona no pot dir pot significar l’obertura a iniciar un procés de sanació que, com deia, en aquesta fase, necessita un suport especialment transformador.

Davant la sospita d’una dona gran en situació de VM podem explorar: qüestions de salut, suport familiar, recursos econòmics, xarxa social, trets culturals i valor atorgat a les dones grans, experiències de violència en les altres etapes del cicle vital, factors de protecció, etc.

Independentment del rol que s’assumeixi com a professional del circuit d’atenció a dones en situació de VM, cal incloure-hi la perspectiva del cicle vital i valorar, com a factor de risc i com a dificultat per a la recuperació, l’efecte acumulatiu de la VM al llarg del cicle vital.

Aquesta és una vivència que dificulta la construcció de l’autoestima i la d’una subjectivitat pròpia, segura i arrelada, i condiciona o priva el desenvolupament del projecte de vida de les dones.

Des de la perspectiva de l’atenció, cal atendre la prioritat de les dones en relació amb la situació per la qual demanen recursos des d’una mirada que abasti tot el seu cicle de vida, i considerant els diferents eixos de discriminació i desigualtat amb els quals cada dona singularment s’ha enfrontat i s’enfronta.

En l’atenció a les dones en situació de VM, en el disseny de recursos i en la planificació de polítiques públiques, és imprescindible treballar des dels principis de reconeixement dels aspectes següents: de la seva supervivència, de la seva resiliència i de la seva potencia creativa. “El sistema té poder i recursos per oferir a les dones, en els diferents moments del seu cicle vital, l’experiència de llibertat, només cal que s’ho proposi.”⁵⁵⁾

↑ Violència i cicle vital de les dones. La violència masclista travessada per altres discriminacions: edat, classe social, origen i processos migratoris, opció sexual i altres | Índex de la unitat ↑

• Carme Vidal Estruel i Rosa González Graell. Projecte de recerca pel Departament de Salut, 2021. Definició de marcs conceptuals i metodològics de concreció de les eines per a l’abordatge de la violència masclista a l’àmbit de Salut: homes agressors, fills i filles, i cicle de vida de les dones.
• Esperanza Bosch-Fiol i Victoria A. Ferrer-Pérez. Nuevo mapa de los mitos sobre la violencia de género en el siglo XXI, Universitat de les Illes Balears, 2012.
• Tamaia. Viure sense violència, SCCL. “La salut de les dones en situació de violència masclista: mirades amb cura”, Departament de Salut, Barcelona, 2019.
• “Gro Harlem Brundtland, directora general de la Organización Mundial de la Salud”, 2002. A: Sandra Carracedo Cortiña. Menores testigos de violencia entre sus progenitores: repercusiones a nivel psicoemocional. [Tesi doctoral, 2018].
• Tamaia. Viure sense violència. “Guia pedagògica: Estimar no fa mal", Institut Català de les Dones, Barcelona, 2015.
• Tamaia. Viure sense violència. "10 anys de trajectes de dones en situació de violència masclista: itineraris, vivències i relats", Institut Català de les Dones, Barcelona, 2019.

↑ Violència i cicle vital de les dones. La violència masclista travessada per altres discriminacions: edat, classe social, origen i processos migratoris, opció sexual i altres | Índex de la unitat ↑

← Unitat 3.2 | Índex Mòdul 3 ↑