↑ Índex Mòdul 1 | Unitat 1.2 →
Unitat 1.1 Moviment i pensament
- Autora: Carme Vidal Estruel
- Elaboració: 2022
1. Significar la pròpia experiència i tornar-la política
Escriure demana un acte de voluntat que a mi, de vegades, em genera una certa mandra. En aquesta ocasió, escric perquè m’han confiat l’encàrrec d’explicar quines són les aportacions que els feminismes han fet al treball d’abordatge de les violències masclistes, i sento que aquest és un relat important per guardar el sentit dels trajectes que ens han dut fins aquí. Així doncs, primerament, crec que és imprescindible emmarcar que, sense la contribució dels feminismes, les violències masclistes serien experiències innombrables, experiències inenarrables. Els feminismes són espais de pràctica i de mediació política i la seva existència ens ha permès gestar les paraules per comprendre el dolor i la ràbia, transcendir la indefensió i la impotència i gestar l’oportunitat d’un món lliure de violències masclistes.
Els feminismes han cabdellat un fil del qual tibar per situar-nos en l’anàlisi de les violències masclistes com a dispositiu que regula les relacions de poder en el marc dels sistemes patriarcals, un dispositiu que transita de les estratègies coercitives més extremes a les estratègies de manipulació més subtils i que, en funció dels contextos institucionals, s’adequa als consensos socials per mantenir-se en la seva funcionalitat: custodiar i preservar el principi de supremacia masculina.
Posar nom ha estat una pràctica imprescindible per situar en el món la dimensió compartida i col·lectiva d’una experiència que els sistemes patriarcals justifiquen i encobreixen: les violències masclistes. Així, tenir les eines per parlar políticament de les violències masclistes ha estat una de les grans aportacions dels feminismes al treball per erradicar-les. Trobar el nom a la cosa ha estat un repte transgeneracional que s’ha gestat en la memòria de les resistències als imperatius patriarcals, en les desobediències al principi de supremacia masculina i en l’horitzó del final del patriarcat 1) com a lloc de pràctica política feminista.
Nombrar les violències masclistes ha significat treure-les de l’àmbit de la privacitat domèstica i situar-les en l’espai de la política, un moviment imprescindible per posar fi al silenci de les víctimes i a la impunitat dels victimaris i per significar l’abast disciplinador i exemplificador de les violències masclistes, en tant que institució que garanteix la continuïtat dels sistemes patriarcals. Un moviment necessari per poder comprendre l’abast, els efectes i els impactes que les violències masclistes tenen en les nostres vides i per aprendre no només a guarir-nos-en dels danys, sinó a tornar-les impensables.
No tinc el saber per ser curosa acadèmicament i aquest fet em col·loca en l’escriptura de la presumpció, en l’atreviment de la conjectura que neix de la sospita i del saber de la meva vivència. Però sí sé del cert que altres feministes tenen la precisió acadèmica per completar allò que aquí només s’apunta. Aquestes ratlles pretenen únicament obrir la reflexió per començar a tibar d’aquest cabdell: que les violències masclistes puguin ser anomenades és un acte polític d’ordre simbòlic i aquest acte és una mediació feminista.
Les violències masclistes són fundacionals i funcionals als sistemes patriarcals, s’han adequat als diferents règims institucionals, també als règims democràtics, i són un dispositiu d’adoctrinament per imposar les jerarquies relacionals hegemòniques que deriven del principi de supremacia masculina. En conseqüència, comprendre i tornar impensables les violències masclistes significa desautoritzar els sistemes patriarcals, sortir de la seva lògica de producció de significats i gestar nous marcs relacionals.
“El patriarcado no se esperaba que llegásemos hasta aquí, pero ya hemos entendido que somos en otro orden de sentido del mundo. Y en este orden de sentido, históricamente, hemos sostenido y preservado la vida.
Y, por todo esto, sabemos que es importante nombrar que el trabajo de las mujeres para erradicar las violencias machistas es nuestro desplazamiento, nuestro movimiento de resignificación del relato de las mujeres, del arraigo en las genealogías femeninas y feministas como prácticas propias de gestación en otro orden simbólico en el que, las mujeres, somos voz.
Hemos hecho de la sororidad el lugar de nuestra política, para contar la historia de nuestras resistencias y colocar a las mujeres, y sus experiencias, en el centro. Las mujeres tenemos lugar y en este gestamos espacios de aprendizajes de nuestros cuerpos y de nuestras vidas, para desarticular las opresiones del patriarcado como sistema biocida, genocida y colonial.
Las mujeres sabemos del riesgo de romper el silencio para nombrar la propia experiencia, validar nuestros sentires e intuiciones, para nombrar la violencia sexual, pero nos responsabilizamos de nuestro importante papel para que esto no ocurra a otras y, en este compromiso con las demás mujeres, transformamos el mundo.
Las mujeres estamos en movimiento, y el andar nos ha dado la dimensión de cuántas somos en este despertar colectivo del que somos protagonistas, para nombrarnos y nombrar el mundo que queremos. Por ello, tomamos las calles, y nos reconocemos las unas en las otras.
Estas son las leyes de las mujeres: que las otras, todas, estemos a salvo.
No queremos ser valientes, somos libres.” 2)
En el procés de significar la pròpia experiència i tornar-la política hi ha una pràctica feminista que esdevé essencial respecte de les violències masclistes; és una pràctica que pren diferents noms i que jo vaig aprendre a Duoda:3) començar des de tu.4) És una pràctica que entra en relació amb el coneixement situat5) de la Donna Haraway i dels feminismes descolonials, i que jo intentaré portar aquí perquè vull fer conscient el biaix que sempre acompanya el treball de reflexió teòrica i que vull col·locar també com una de les aportacions dels feminismes al treball de comprensió i erradicació de les violències masclistes.
Jo soc blanca, de classe treballadora –de la classe treballadora que viu exhausta però que fins al moment tomba cada final de mes–, mare de dues criatures que m’interpel·len en la dimensió de l’anàlisi de les relacions de poder i repatriada de la gran ciutat a poble menut arran de la pandèmia de la covid-19. Faig apunt perquè aquestes línies parteixen de mi i de la meva experiència en el treball d’erradicació de les violències masclistes i, per tant, tenen el biaix de la meva realitat, que no pretén l’objectivitat, sinó el diàleg.
2. Descosir les costures del patriarcat
Les violències masclistes custodien les costures del patriarcat, ofeguen i silencien les veus dissidents, marquen i senyalen qui osa desobeir les seves imposicions, infringeixen dolor i patiment i deixen cicatrius que sentim vives a la pell, també en el record de les nostres ancestres, de les seves memòries. I, davant d’aquesta realitat, els feminismes ens convoquen a estirar del fil per autoritzar-nos en la decisió de guarir-nos dels impactes i de les afectacions de les violències masclistes: descosir les costures, explorar nous trajectes, determinar-nos a ser qui som, conjurar-nos en la desobediència als sistemes patriarcals, existir i fer-nos lloc, trobar les paraules i anomenar la pròpia experiència. En conseqüència, els feminismes són la mediació necessària per erradicar les violències masclistes, una mediació de radicalitat política que transforma el sentit del món i ens mobilitza.
“El patriarcado ha surgido de una toma de poder histórico por parte de los hombres, quienes se apropiaron de la sexualidad y reproducción de las mujeres y de su producto, los hijos e hijas, creando al mismo tiempo un orden simbólico a través de los mitos y la religión que lo perpetuarían como única estructura posible.”6))
La identificació de les violències masclistes ha estat i és un dels treballs que porten a terme els feminismes, un treball que no només anomena sinó que acompanya la comprensió des de l’atenció a l’afectació que les violències masclistes tenen en les nostres vides. I, en aquest procés de reflexió, és important emmarcar que les costures del patriarcat no escanyen de la mateixa manera tots els cossos, per bé que se’ns imposen a totes les persones com a límit infranquejable a través del dispositiu de socialització diferencial de gènere.
Les costures del patriarcat han estat límits difícils de transcendir, tot i que en les nostres memòries col·lectives habiten infinitud d’exemples de transgressió als mandats hegemònics de la masculinitat i la feminitat patriarcals. Ara bé, aquestes memòries col·lectives de la dissidència als sistemes patriarcals han estat censurades i silenciades i, en conseqüència, recuperar el llegat i les genealogies de les dissidències patriarcals ha esdevingut una tasca important dels feminismes i una aportació imprescindible en el treball per a l’erradicació de les violències masclistes, en tant que la recuperació de les memòries col·lectives de les dissidències patriarcals gesten un imaginari en què projectar el propi desig i el procés de supervivència de les violències masclistes.
Recuperar la memòria que ha estat censurada i silenciada significa, moltes vegades, treballar en el terreny de la cancel·lació patriarcal, orquestrada mitjançant la ideació d’arquetips que mutilen les existències dissidents. En aquest sentit, és urgent significar i comprendre l’abast de la manipulació que a través d’aquests arquetips patriarcals se’ns imposa en l’articulació del relat hegemònic de la història única.7) Per tant, els feminismes ens convoquen a la tasca de significació del passat amb l’objectiu de recuperar les veus i les mediacions de pràctica política que aquestes veus porten al món per erradicar les violències masclistes i els sistemes patriarcals.
Els feminismes, des de sempre i arreu, han generat marcs per desarticular aquests arquetips que cancel·len les veus dissidents als sistemes patriarcals. El de puta i el de boja8) han esdevingut dos arquetips paradigmàtics de desautorització de les veus que han assenyalat les violències masclistes i que han denunciat la impunitat dels victimaris. Al llarg de la història, totes les dones que han estat dites putes o boges són dones que o bé han perdut la seva credibilitat i, per tant, la seva veu no s’escolta, o bé s’han vist obligades a defensar-se a tothora de l’acusació i la sospita de no ser creïbles. I en aquesta tasca ingent d’acreditar-se, no hem escoltat prou allò que deien, allò que anomenaven.
No pot ser casualitat que els sistemes patriarcals d’arreu del món hagin construït amb tanta vehemència aquests dos arquetips a través de figures mitològiques i personatges històrics. Aquests dos arquetips9) són dues construccions polítiques del patriarcat per cancel·lar les violències masclistes per mitjà de la censura del seu relat i de la credibilitat de qui el diu. D’aquesta manera, els sistemes patriarcals alimenten la creença que les dones són manipuladores -“Allò que la dona no assoleix parlant, ho aconsegueix plorant”-; tafaneres -“Cap home savi i discret diu a la dona un secret”-, i mereixedores de les violències masclistes -“A la dona i a la burra, cada dia una surra”.
La misogínia que observem en els refranyers populars, però, no és un fet aïllat. Hi ha infinitud de documents històrics que testimonien la tenacitat dels sistemes patriarcals en l’edificació d’un ordre simbòlic que col·loca les dones en posició d’inferioritat i que justifica les violències masclistes com a dispositiu necessari per disciplinar el seu comportament i obligar-les a la provisió de les servituds patriarcals: acomplir el seu rol dins del sistema reproductiu10) i mostrar-se disponibles a la satisfacció de les necessitats sexuals dels homes dins del règim de l’heterosexualitat obligatòria.11)
Per aquesta raó, en els contextos quotidians dels sistemes patriarcals, és tan important silenciar el relat de les violències masclistes i mantenir-lo dins dels límits de la intimitat domèstica, perquè d’aquesta manera s’obstaculitza el procés de comprensió de la dimensió política de les violències masclistes i, sense aquesta comprensió, es dilueix la correlació de responsabilitat dels sistemes patriarcals i es torna més difícil l’articulació col·lectiva de les estratègies per erradicar les violències masclistes:
“La maledicció de Cassandra12) rau en el fet de conèixer la veritat, saber allò que ha estat i allò que succeirà i, malgrat anomenar-ho, no ser creguda. La seva maledicció és el càstig del deu Apol·lo davant la negativa de Cassandra a satisfer les seves demandes sexuals en contrapartida al fet d’haver-la honorat amb el do de la profecia. Però Cassandra no desitja la servitud a Apol·lo, ella anhela per damunt de tot el coneixement i l’autoconsciència per poder ser lliure. Per aquesta raó, en el marc del treball d’abordatge de les violències masclistes ha estat imprescindible comprendre i crear les condicions perquè la comprensió i la consciència de la responsabilitat dels sistemes patriarcals pugui ser acollida socialment i reconeguda políticament. Els feminismes fa ja molt de temps que expliquen que per erradicar les violències masclistes és urgent desarticular els sistemes patriarcals.”
En els diferents contextos d’atenció observem que quan una dona13) expressa els impactes de les violències masclistes, ja sigui amb el cos o amb la paraula, la primera reacció és qüestionar el seu testimoni i posar en dubte la seva experiència. Per aquesta raó, justament, les accions col·lectives, que han nascut dels feminismes per assenyalar la dimensió i l’abast de les violències masclistes, han esdevingut un lloc de vindicació de la credibilitat de la veu de les dones i un espai de consciència i d’articulació política. En aquest sentit, la frase “germana, jo sí que et crec” anuncia un canvi de posicionament respecte de les violències masclistes i s’esdevé una revolució simbòlica que trenca l’estigma patriarcal que condemna les dones a l’ostracisme i nega la dimensió política de les violències masclistes:
“Estoy cada vez más convencida de que solo el deseo de compartir una experiencia privada, y muchas veces dolorosa, puede capacitar a las mujeres para crear una descripción colectiva del mundo que será verdaderamente nuestro.”14)
En aquest sentit, és important situar el moviment #Cuéntalo, que, en la mateixa línia que el #Metoo15) i d’altres, han esdevingut un espai de catarsi a través de l’exteriorització de les violències masclistes, experiències doloroses i traumàtiques que havien estat silenciades en la consciència col·lectiva a causa de l’aprovació social que existeix, en els sistemes patriarcals, respecte de les violències masclistes en totes les seves formes, una aprovació que parteix de la negació, la invisibilització i el tractament de les violències masclistes com a fets aïllats i domèstics:
“#Cuéntalo consiguió prender la llama. Las mujeres se identifican con la voz del resto de las mujeres, y ahí se crea una memoria colectiva que sí es imborrable.”16)
Per tant, una de les aportacions més importants dels feminismes, en relació amb l’abordatge de les violències masclistes, ha estat recuperar i situar la credibilitat de les dones, de la seva veu i de les seves experiències, un procés que ha requerit (i encara requereix) fer evident la interacció entre les violències masclistes i els sistemes patriarcals i situar el compromís d’erradicació de les violències masclistes dins del procés de desarticulació dels sistemes patriarcals. Per aquesta raó l’exegesi17) dels sistemes patriarcals esdevé una prioritat per poder desmantellar els sistemes de creences que neguen, minimitzen, justifiquen i legitimen les violències masclistes.
3. Les violències masclistes s’aprenen i, en conseqüència, és possible desaprendre-les
“Cuando los gobiernos se asustan por otras formas de violencia que tienen que ver con el robo, con el homicidio, etcétera, yo estoy convencida y he argumentado que esa violencia primordial que es la violencia de género es la primera pedagogía; la violencia de género es la primera escuela de todas las otras formas de violencia.”18)
Les violències masclistes acostumen a passar desapercebudes, n’identifiquem moltes vegades el malestar, els efectes que tenen en les nostres vides, però no les anomenem com a tals i, en conseqüència, se’ns fa difícil comprendre les causes del dolor i del patiment que ocasionen. Els aprenentatges de validació i legitimació de les violències masclistes no són explícits; contràriament al que imaginem, són adquisicions que fem de forma implícita i que incorporem al propi sistema de creences, sense ser-ne plenament conscients.
És en aquest sentit que l’abordatge de les violències masclistes demana una aproximació pedagògica que ens aporti eines d’identificació i de comprensió. D’una banda, perquè estan absolutament integrades dins la quotidianitat que habitem i, de l’altra, pel nivell de normalització social que les violències masclistes tenen com a mediació legítima de les relacions humanes dins dels sistemes patriarcals.
Els aprenentatges de les violències masclistes ens interpel·len de manera diferent si som homes, dones o persones no binàries, si complim amb l’heterosexualitat obligatòria o no, si som persones cisnormatives, etc. Aquesta afectació desigual és conseqüència del sistema sexe–gènere i es reprodueix a través dels aprenentatges que se’ns imposen mitjançant el model de socialització diferencial de gènere. Aquests dos dispositius, funcionals als sistemes patriarcals, ordenen i jerarquitzen els cossos, i estableixen els privilegis i la posició de poder que ocupen. I, per tant, determinen qui té les garanties d’impunitat i acreditació per esdevenir victimari i qui ha d’assumir la justificació i la indefensió davant les agressions en tant que víctima:
“El patriarcado es un juez,
que nos juzga por nacer
y nuestro castigo
es la violencia que no ves.”19)
Per tant, és a través de la perpetuació de les dinàmiques de poder en el marc dels sistemes patriarcals que les violències masclistes s’articulen com a sistemes de control sobre les dones i sobre totes les persones que fan una opció de dissidència i resistència als mandats dels sistemes patriarcals. Justament per això, és imprescindible poder treballar i desemmascarar el pes del sistema sexe–gènere en la construcció de les identitats i dels rols de gènere d’acord amb els models hegemònics de feminitat i masculinitat per erradicar les violències masclistes.
En el treball de gestar espais per poder desaprendre les violències masclistes, una de les aportacions més significatives dels feminismes ha estat la determinació per integrar una proposta pedagògica coeducativa, una eina de transformació metodològica i curricular que aposta per la superació de la pedagogia patriarcal i que situa la necessitat de fer evident el sexisme, la misogínia i el biaix androcèntric dels currículums acadèmics, i també del currículum ocult. La coeducació ha esdevingut una proposta pedagògica imprescindible per poder elaborar estratègies de prevenció de les violències masclistes i per disposar d’eines que ens permetin identificar-les, deixar de normalitzar-les i mobilitzar la demanda d’ajuda per sortir-ne.
En aquesta mateixa línia, ha estat important observar, detectar i analitzar com s’integra l’aprenentatge de les violències masclistes que, en el cas de les dones i en el marc del dispositiu de socialització diferencial de gènere, parteix de l’aprenentatge de la por, la vergonya, la responsabilitat, la culpabilització i la indefensió; i en el cas dels homes s’assenta mitjançant la integració de la impunitat i la idoneïtat.
“La masculinidad es un mandato que exige a los varones que constantemente pongan a prueba sus atributos, potencia bélica, potencia sexual y potencia económica: ‘El mandato de masculinidad es un mandato de violencia, de dominación, el sujeto masculino tiene que construir su potencia y espectacularizarla a los ojos de los otros. O sea, la estructura de la masculinidad, la estructura de género, la estructura del patriarcado son análogas a la estructura machista. Son como el guante a la mano. El mandato de masculinidad le dice al hombre que espectacularice su potencia ante los niños, ante los compañeros, ante los primos, ante los hermanos, delante de los ojos del padre, en sociedad.’”20)
Les violències masclistes s’executen amb o sense consciència; de fet, la manca de responsabilització davant l’exercici de les violències masclistes radica en la normalització del seu aprenentatge com a mediació relacional possible i legítima dins dels sistemes patriarcals. Per aquesta raó, desentranyar la construcció de les narratives socials al voltant de les violències masclistes ha estat i és una de les grans contribucions dels feminismes, perquè és mitjançant aquests relats que s’interioritzen els aprenentatges que les reprodueixen i perpetuen.
Les narratives socials al voltant de les violències masclistes han creat un conjunt de mites21) que afavoreixen la culpabilització de les víctimes i l’exoneració dels victimaris al mateix temps que instal·len la falsa creença que es tracta d’una patologia marginal:
“Una narrativa sobre el peligro sexual es un sistema de comunicación complejo y, por este motivo, me interesa desencriptar el relato de Alcàsser, porque supone tener acceso a todo un sistema de comunicación social. El texto que resulta de esta investigación es un intento de abrir el camino a una reinterpretación feminista del crimen de Alcàsser y que esta sirva como herramienta o como esquema para una reasignación efectiva de la multitud de relatos sobre el peligro sexual que existen e influyen en la cotidianidad de las mujeres. Lo que propongo realmente es plantear, desde su inicio ―desde su nombramiento―, una maniobra a partir de la cual rediseñar la narrativa.”22)
En el marc del treball que ens convoca a situar les estratègies necessàries per desaprendre les violències masclistes, una de les contribucions més significatives dels feminismes ha estat desemmascarar l’amor romàntic en tant que paradigma de creació i recreació d’imaginaris que no només justifiquen les violències masclistes sinó que n’afavoreixen la idealització en el context de les relacions interpersonals i en nom de l’amor. En aquest sentit, els feminismes, des de la seva producció teòrica, ens han proporcionat eines per conèixer i reconèixer els relats patriarcals que alimenten i justifiquen les violències masclistes i ens han facilitat noves narratives per trencar amb la idea d’amor que les societats patriarcals promouen amb la intenció de mantenir el principi de supremacia masculina.
“Leyendo a pensadoras feministas he aprendido que el amor romántico es una construcción social y cultural, un espejismo colectivo, un mito como la Navidad o la Semana Santa. Es un instrumento de control sobre las mujeres, un dispositivo que nos tiene muy entretenidas y ocupadas a todas.”23)
4. Les violències masclistes són estructurals
Els feminismes han treballat incansablement per demostrar que les violències masclistes no són fets aïllats, ni patològics, ni excepcionals, ni tampoc allunyats de la realitat que convivim quotidianament. En aquest sentit, desmuntar el parany de l’externalització de les violències masclistes ha esdevingut una tasca imprescindible i necessària que ens ha permès significar la dimensió estructural de les violències masclistes i acceptar que les trobem arreu, en tots els àmbits de les nostres vides, encara que no vulguem mirar o que fem esforços per no veure-les.
El relat de les violències masclistes, el que ens arriba de forma majoritària a través de les narratives socials que es difonen els sistemes de comunicació, col·loca aquesta violència en l’experiència de les altres dones: de les dones pobres, de les migrades, de les que no tenen títol universitari, etc. De fet, la perspectiva de justificació patriarcal requereix, encara, a les dones, a aquelles que pateixen la violència directa, que expliquin, que canviïn, que aprenguin a identificar, que denunciïn, etc., que siguin elles, en el pitjor moment, les que ens demostrin l’evidència del seu dolor i del seu patiment i aportin les proves que el sistema estima imprescindibles per poder-les escoltar.
El parany de l’externalització de les violències masclistes ha esdevingut una eina dels sistemes patriarcals per dificultar-ne la identificació i negar l’evidència que les violències masclistes són una realitat que ens interpel·la quotidianament en tots els àmbits de la vida, tant en l’esfera privada com en l’esfera pública i que, en conseqüència, no existeix un perfil de víctima i tampoc un perfil de victimari.
En aquest sentit, les aportacions dels feminismes han esdevingut imprescindibles per reconèixer que el procés d’erradicació de les violències masclistes requereix una transformació profunda de les estructures i de les institucions patriarcals. La Declaració de Pequín,24) de 1995, va acordar la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra les dones, en què per primera vegada es reconeix que les causes de la violència són estructurals. A partir d’aquest moment es considera l’evidència que les violències masclistes estan profundament arrelades en les estructures socials.
Els sistemes patriarcals situen les violències masclistes com una experiència individual i aïllada, una experiència que se circumscriu a la contingència personal. Saber que les violències masclistes són estructurals és, per tant, una eina de transformació imprescindible en els processos de recuperació de les violències masclistes, perquè ens permet treballar en models d’abordatge i d’intervenció que reconeixen l’existència d’una estructura política de la qual tots i totes formem part i alhora ens demana pensar com acompanyar la determinació estructural sense cancel·lar l’agència singular en el processos de recuperació de les violències masclistes:
“Comprender es siempre un movimiento ascendente, esta es la razón por la cual la comprensión debe ser siempre concreta: nunca nos sacan de la cueva, salimos de ella.”
Simone Weil
La dimensió estructural de les violències masclistes ens connecta amb la premissa feminista del final de la dècada dels seixanta del segle XX, “Allò personal és polític”, i ho fa en el sentit d’emmarcar la necessitat de superar la fal·làcia patriarcal que divideix el món en dues esferes, la privada i la pública, i les vincula al sistema sexe-gènere per després dissociar-les. En aquest sentit, en relació amb les violències masclistes, és important reconèixer les connexions que existeixen entre l’experiència personal i les estructures socials, institucionals i polítiques. Aquesta vinculació s’esdevé imprescindible per poder copsar l’alineació de determinats patrons conductuals i com aquests, a través de l’articulació dels consensos socials, esdevenen norma.
Finalment, la comprensió de la dimensió estructural de les violències masclistes ens permet situar i conèixer com opera la violència institucional. En aquest sentit, és important assenyalar que en el procés d’elaboració de la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, es va convenir no incorporar la violència institucional en l’articulat i, en conseqüència, no va ser possible integrar-hi, en el disseny de les polítiques públiques, les eines per minimitzar els impactes que la violència institucional té en els processos de recuperació de les violències masclistes.
Perquè, com ja sabem en relació amb les violències masclistes, allò que no té nom i que, per tant, no s’anomena, no existeix. Justament per aquesta raó és important assenyalar que la violència institucional és avui un dels reptes que els feminismes acullen, tant en la seva proposta teòrica com en la creació d’una cultura compartida d’abordatge de les violències masclistes. I, en aquesta línia, els feminismes admeten la urgència d’un posicionament de denúncia davant la desmesura i el desordre que ocasiona la violència institucional:
“La violència masclista és estructural i aquesta dimensió s’articula també en la situació de precarietat de les professionals que estem a la primera línia de l’atenció. Sense els recursos adequats, l’abordatge de la violència masclista trenca el cos de les qui ens col·loquem en la disposició d’acompanyar les altres dones.”25)
La violència institucional col·loca els i les professionals en una posició de risc respecte de les conseqüències que es poden derivar de la seva intervenció i en un context de vulnerabilitat que es deriva de la manca de recursos que poden activar per poder acompanyar adequadament els processos de recuperació de les violències masclistes. La convivència amb la violència masclista és tòxica, també per a les i els professionals.
Respecte d’aquesta qüestió és rellevant observar la perseverança i la insistència dels feminismes davant la necessitat de reconèixer i anomenar la violència institucional, atès que aquest és un dels principals esculls per erradicar les violències masclistes. Així, després de dotze anys de treball en la implementació de la Llei 5/2008, finalment s’ha fet efectiva l’aprovació de la Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, que reconeix la violència en l’àmbit institucional, la defineix 26) i la refusa en el marc de l’atenció professional a través de la diligència deguda.
5. La dimensió simbòlica de les violències masclistes
La violència simbòlica és un eix d’anàlisi imprescindible per copsar-ne la complexitat i submergir-nos en la comprensió de les dinàmiques mitjançant les quals s’articulen les violències masclistes com a mediació possible en tots els contextos relacionals dels sistemes patriarcals. La violència simbòlica configura, vertebra, reprodueix, transmet i assenta els consensos socials que legitimen l’ús de les violències masclistes. I, en aquesta operació, l’ocultació dels sistemes patriarcals com a ideació política representa un obstacle i és origen i causa de la confusió i el desordre en la definició de les estratègies institucionals d’erradicació de les violències masclistes.
“Hay que comprender de dónde viene la violencia, cuáles son sus raíces y cuáles son los procesos sociales, políticos y económicos que la mantienen para comprender qué cambio social es necesario.”27)
La violència simbòlica assenyala una tipologia de violència esmorteïda, invisible i difícilment identificable. Nerea Barjola, autora de Microfísica sexista del poder, escriu en relació amb la violència simbòlica que és “difícil de captar, imposible de regular, de verbalizar, a la que es complicado conferirle existencia”. I, tot i ser implícita, la violència simbòlica és com l’oxigen, no només ens envolta sinó que travessa la nostra existència, la conforma i la condiciona.
Per poder afrontar les conseqüències de la violència simbòlica és imprescindible reconèixer els feminismes com a marc estratègic de transformació política i com a espai de pràctica professional en l’abordatge de les violències masclistes. No hem pres encara prou consciència de com, per mitjà dels discursos consensuats per l’acadèmia androcèntrica, una acadèmia que nega i cancel·la les memòries col·lectives de dissidència als sistemes patriarcals, es cova l’ou de la serp28) i es legitima, políticament, l’exercici de les violències masclistes en tots els contextos relacionals, ja siguin públics o privats.
En aquest sentit, és rellevant significar la importància d’integrar el treball simbòlic en els processos de recuperació de les violències masclistes i comprendre que aquest és un lloc de pràctica feminista que s’esdevé imprescindible per sanar els impactes que les violències masclistes tenen en les nostres vides. Al llarg de la història, els feminismes han gestat espais de pràctica i de presa de consciència, espais on hem après que per erradicar les violències masclistes es requereix una aliança estratègica entre la dimensió estructural i la dimensió simbòlica.
Aquesta pràctica, que col·loca la necessitat de comprensió de la violència simbòlica i de la violència estructural per poder elaborar els processos de recuperació de les violències masclistes, és una fundació feminista que significa l’experiència pròpia i la torna política.
“Els feminismes són la clau per aprehendre que no hi ha possibilitat d’erradicació sense una estratègia paral·lela en el temps: acompanyar el procés de recuperació de cadascuna de les dones i assenyalar la dimensió simbòlica de la violència masclista, és important copsar fins a quin punt es retroalimenten. Només des d’aquí hi ha possibilitat de transformació de les estructures que, en la inèrcia del seu moviment, reprodueixen la violència masclista sense copsar-ne ni la magnitud ni la dimensió.”29)
6. La reapropiació del propi cos
Els sistemes patriarcals desapropien les dones del seu cos des que neixen. Aquest és un moviment que s’articula des dels codis i les lleis de família i que s’inscriu en les relacions de parentesc, que són més difícils de transformar que els codis i les lleis de família, raó per la qual hi ha imposicions que es mantenen i perduren més enllà dels codis i les lleis30) i que operen en els processos de desapropiació del cos de les dones, malgrat que el marc jurídic articuli el reconeixement explícit dels drets de les dones.
En els sistemes patriarcals el cos de les dones es pretén propietat del pare primer i del marit després, i en el cas que no hi hagi pare o marit, el cos de les dones passa a ser propietat de qui exerceix aquesta funció de tutela dins del sistema familiar. En aquest context és important observar fins a quin punt s’han considerat sospitoses les dones que han declinat la tutela masculina i com s’han dissenyat procediments de sanció, persecució, privació de llibertat i assassinat envers elles: la solterona, la bruixa, la histèrica, etc.
Això no obstant, malgrat la tenacitat dels sistemes patriarcals per sotmetre les dones a la tutela masculina, les dones, al llarg de la història, han trobat sempre maneres per defugir-la. En aquest sentit, el treball de reapropiació del propi cos ha estat una prioritat estratègica dels feminismes, una prioritat que podem observar en les pràctiques següents: el coneixement del propi cos, la decisió lliure de la maternitat, el reconeixement de la pròpia sexualitat i l’expressió del desig sexual, la desafecció al cànon de bellesa, etc.
“Queremos seducción, deseo, conquista y sexo, pero los queremos sin juicios ni culpas, sin papeles asignados que tengamos que interpretar a la fuerza.”31)
Totes aquestes pràctiques representen un acte conscient de dissidència als mandats dels sistemes patriarcals que pretenen les dones objectes patrimonials del pater familias i, en conseqüència, han estat sancionades i violentades; de fet, encara ho són. No podem perdre de vista els debats que s’han generat al voltant del procés d’aprovació de la Llei de garanties de la llibertat sexual32) i les resistències que ha suscitat el reconeixement del consentiment sexual en la tipificació de les agressions sexuals.
Això no obstant, l’aprovació de la Llei representa un canvi de paradigma que reconeix, si més no en l’àmbit jurídic, l’agència sexual de les dones i trenca alguns dels falsos mites patriarcals que pregonen que les dones quan diuen “no” en veritat estan dient “sí”, que quan mostren interès ja no poden canviar d’opinió, que en funció de com van vestides ja no poden objectar cap proposta, etc., creences que justifiquen les violències masclistes. De fet, la Llei està alineada i recull part de les aportacions que els feminismes han desenvolupat per aconseguir generar un marc social i polític que assumeixi que les dones són sobiranes respecte del seu cos i poden prendre les decisions que estimin oportunes, perquè elles no són ni objectes ni propietat de ningú.
Tanmateix, seria ingenu obviar les reaccions que els sistemes patriarcals orquestren davant d’aquesta proposta de canvi de paradigma i del fet evident que aquesta reacció aspira a mantenir intacte l’status quo dels sistemes patriarcals, ja que el moviment de reapropiació del propi cos esquerda la servitud al principi de supremacia masculina i, per tant, no només qüestiona la legitimitat dels sistemes patriarcals sinó que funda un lloc de pràctica que porta al món noves formes polítiques.
Finalment, en el marc de les pràctiques feministes per apropiar-nos del propi cos m’agradaria significar la ingent tasca que ha representat i encara representa soscavar la tirania del cànon de bellesa patriarcal, una imposició que cosifica i sexualitza el cos de les dones i s’esdevé un factor de vulnerabilitat davant les violències masclistes, una imposició que és en si mateixa una forma de violència simbòlica, atès que la seva intenció és disciplinar i controlar el cos de les dones:
“El contragolpe contemporáneo es tan violento porque la ideología de la belleza es el último baluarte de las viejas ideologías femeninas y todavía tiene el poder de controlar a aquellas mujeres que de otra manera se hubieran hecho incontrolables con la segunda ola del feminismo. Se ha fortalecido para apoderarse de la función de sometimiento social que los mitos sobre la maternidad, la domesticidad, la castidad y la pasividad ya no pueden ejercer. Esta ideología está intentando destruir de manera psicológica y soterrada todos los logros que el feminismo obtuvo de manera abierta y material.”33)
El cànon de bellesa patriarcal té la funció de desproveir les dones de la capacitat de validació i les situa en l’esclavatge d’obtenir aprovació social, una aprovació que en els sistemes patriarcals exerceixen els homes i que representa una posició de privilegi de la qual es deriven dinàmiques de poder i estratègies estructurals de legitimació de les violències masclistes en tots els àmbits:
“Sé que él [en referència a Plácido Domingo] no quiere trabajar conmigo [qui ho diu és Montserrat Caballé] y la razón es por mis quilos y por mi edad.”34)
En aquest sentit, és important emmarcar la tenacitat amb què els feminismes han posat en qüestió el cànon de bellesa patriarcal i han significat la necessitat de poder pensar l’expressió de la bellesa dins d’una mediació política i relacional que reconegui la diferència i la diversitat com a experiències imprescindibles. Per això, justament, l’erradicació de les violències masclistes ens connecta amb el treball de reflexió respecte de la normativització dels cossos, la pressió estètica, la grassofòbia i tots aquells processos socials que des de la sofisticació i l’elaboració cultural limiten la nostra existència i la violenten.
“El Consell Executiu del Govern ha aprovat, coincidint amb el 8-M, un pla d’acció per combatre la pressió estètica, segons ha anunciat en roda de premsa la consellera Tània Verge: ‘És una forma de violència sobre les dones que té per objectiu disciplinar-nos’.”
7. La sororitat
Sororitat és una paraula que prové del terme llatí soror, que significa ‘germana’, i és una invenció feminista35) que anomena i porta al món el vincle relacional entre dones i la potencialitat d’aquest vincle en l’articulació d’un projecte polític que proposa la fi dels sistemes patriarcals i l’erradicació de les violències masclistes. Moltes vegades entenem per sororitat l’amistat entre dones, però la sororitat és més que la pràctica relacional d’amistat entre dones, és una pràctica que neix d’un acte de voluntat política: sortir-nos de la mesura patriarcal per reconèixer-nos les unes a les altres:
“La sororidad es: ‘Una dimensión ética, política y práctica del feminismo contemporáneo. Es una experiencia de las mujeres que conduce a la búsqueda de relaciones positivas y la alianza existencial y política, cuerpo a cuerpo, subjetividad a subjetividad con otras mujeres, para contribuir con acciones específicas a la eliminación social de todas formas de opresión y al apoyo mutuo para lograr el poderío genérico de todas y el empoderamiento vital de cada mujer’.”36)
En aquest sentit, trencar el mite de la falsa enemistat femenina que els sistemes patriarcals han cultivat des de la seva fundació ha estat –i és encara– una aportació valuosíssima dels feminismes al treball d’erradicació de les violències masclistes. Confiar en les altres dones i teixir aliances per fundar espais de seguretat ha estat i és una pràctica feminista de protecció davant les violències masclistes.
La sororitat ens proposa observar i analitzar quins aprenentatges duem a terme les dones dins dels sistemes patriarcals i com aquests aprenentatges impacten en la pràctica de relació amb les altres dones, amb l’autopercepció que tenim de nosaltres mateixes i amb la projecció d’oportunitats i de transformació del propi sistema de creences. En conseqüència, és imprescindible comprendre les violències masclistes per poder copsar les violències que, en els sistemes patriarcals, les dones exercim contra nosaltres mateixes i contra les altres dones.
No es tracta d’un moviment de responsabilització o de culpabilització, sinó d’un desplaçament de significació, d’una revolució d’ordre simbòlic que ens convoca a transformar-nos i responsabilitzar-nos d’allò que ens pertoca. Aquest és un treball que demana confortabilitat i seguretat,37) ja que significar les violències que reproduïm les dones representa col·locar al centre una dimensió de l’abordatge de les violències masclistes que ens travessa des d’un lloc incòmode.
Aquest és un lloc de reflexió en el qual és difícil prendre distància i situar els límits emocionals, ja que l’efecte mirall ens retorna sempre una dimensió pròpia, hi ha un moment en què no pots evitar revisar la representació de la mare mateix,38) les dinàmiques de les teves companyes de feina, de les teves amigues, etc., per acabar fent anàlisi del que som i del que fem cadascuna de nosaltres. I, malgrat que sigui un lloc incòmode i difícil, és un lloc imprescindible per poder trencar l’herència patriarcal del dolor, la vergonya, el sotmetiment i el silenci que les dones rebem de generació en generació.
La competència i la rivalitat entre dones no respon a una qüestió d’ordre biològic, no ens enfrontem les unes a les altres i ens tractem malament perquè així ho ha disposat la natura, en el mateix sentit que ha disposat que els gats es mengin les rates. L’enemistat femenina és una construcció del patriarcat i és, per tant, una mediació relacional apresa dins del dispositiu de socialització diferencial de gènere amb l’objectiu d’obstaculitzar el procés d’identificació de les violències masclistes.
El contracte sexual39) és el pacte que fixa l’exclusivitat d’accés al món públic per part dels homes i estableix les normes per fer efectiva la distribució d’aquest poder entre els homes. Al mateix temps que relega les dones dins l’espai privat i les sotmet a la necessària mediació masculina per obtenir estatus i reconeixement social. D’aquesta manera, per a les dones, el procediment per poder tenir accés a determinades quotes de poder exigeix ineludiblement la institució del matrimoni i la dissolució en la identitat del marit, en “l’assumpció del seu cognom”.40)
Aquesta necessària mediació masculina per poder ser reconegudes socialment fomenta el principi de la rivalitat entre les dones: és imprescindible la competència entre nosaltres perquè, finalment, només pot quedar-ne una, l’escollida. Aquesta idea s’ha mantingut i s’ha anat reproduint al llarg de la història a través de diferents relats entre els quals destaquen els contes de princeses, les narratives de l’excepcionalitat femenina i l’eterna cantarella del “tu no ets com les altres dones”.
En els sistemes patriarcals les relacions entre dones estan contaminades pel principi de rivalitat i competència: ens mirem de dalt a baix, ens mesurem i ens comparem constantment. Virginia Woolf deia que oferim als homes un mirall que els torna una imatge doblada, ja que si seguim aquest fil –ja sigui des d’una pràctica conscient o inconscient–, les dones ens proveïm les unes a les altres de miralls que ens empetiteixen. I la motivació en què arrela aquesta dinàmica de cancel·lació de la potència de l’altra és l’enveja i la promoció de l’enveja entre les dones mitjançant la imposició del cànon de feminitat patriarcal.
Per aquesta raó dins dels sistemes patriarcals les dones aprenem, des que som ben menudes, que existeix el prototip de l’altra com a antítesi del que som: la puta i la santa. I en aquesta dualitat se’ns imposa el règim de sanció a què ens exposem si optem per transgredir: la idea de la malvada, de les dones malvades, les que no són com nosaltres, les altres, les pèrfides, les bruixes, les que queden fora del sistema. En aquest mirall, que ens retorna una imatge de monstruositat com a alternativa a l’obediència patriarcal, és difícil emmarcar la dissidència com a eina per transformar el món i la pròpia vida.
Les dones, dins del dispositiu de socialització diferencial de gènere, hem après a servir, obeir i apreciar els homes i, en aquesta disponibilitat, hem incorporat també la dificultat per respectar-nos i admirar-nos entre nosaltres, ja que l’alineació sincera i honesta entre les dones posa en risc els sistemes patriarcals. Per aquesta raó, justament, la invenció de la sororitat com a paraula que anomena la relació política entre dones ens permet recuperar una part important de les memòries de dissidència i resistència als sistemes patriarcals i ens situa en el contínuum de les genealogies que han treballat, des de sempre i arreu, per defenestrar el principi de supremacia masculina:
“Desde niñas, los productos culturales reproducen el esquema de mujeres cosificadas por su belleza o atractivo, que pelean por seducir al príncipe azul. Desde el prisma de princesa se entiende mejor esa competencia. […] Al final resulta que el cuento de la rivalidad femenina nos lo han ido contando noche tras noche antes de dormir. Si lo analizamos fríamente, Blancanieves no deja de ser la historia de cómo una mujer es capaz de matar a otra por el simple hecho de ser más bella. Visto así es normal que la muchacha prefiriese quedarse con un grupo de enanos desconocidos antes que fiarse de otra mujer.” Irene Solbes
“Los niños son socializados para tener éxito y poder social. Las niñas, en cambio, son socializadas para tener éxito en el amor; deben competir para ser más bellas y deseadas. La rivalidad masculina invita al crecimiento personal y colectivo; la rivalidad femenina invita a la individualidad y la crítica destructiva.” Gema Otero
En aquest sentit, aprendre a autoritzar i reconèixer les altres dones, la sororitat com a pràctica política feminista que transforma els contextos relacionals entre dones, és, sens dubte, una aportació imprescindible dels feminismes per erradicar les violències masclistes. Una contribució que ens permet sortir del paradigma patriarcal per trobar altres mediacions possibles, construir nous contextos relacionals i superar les jerarquies i les dinàmiques de poder.
8. El vincle professional
En el marc del treball d’abordatge de les violències masclistes, els feminismes han situat una qüestió cabdal: el reconeixement del vincle professional com a eina prioritària per acompanyar les dones en el seu procés per sobreviure les violències masclistes. En aquest sentit, és important remarcar que hi ha un treball important en l'abordatge de la violència masclista que s'inscriu a saber acompanyar les dones a identificar i a anomenar les violències masclistes, ja que no és gens fàcil reconèixer-se en aquest relat i anomenar-se víctima de violència masclista.41)
Les violències masclistes s’aprenen en el marc dels contextos relacionals que els sistemes patriarcals fixen i regulen i, en conseqüència, per poder trencar amb les dinàmiques que ens col·loquen en una posició de vulnerabilitat a patir violències masclistes és imprescindible l’experiència d’un modelatge relacional que no s’inscrigui en l’abús, la cancel·lació, la desaprovació, el judici, la manipulació i les relacions de poder. Per aquesta raó el vincle professional representa el primer ancoratge en els processos de recuperació de les violències masclistes i és l’eina que permet reconnectar amb la pròpia agència, un moviment imprescindible per poder elaborar el procés de recuperació i supervivència de les violències masclistes:
“Les professionals que treballem en l’atenció terapèutica a dones en situació de violència masclista tenim clar que els missatges que els donem han de ser verdaders. És imprescindible que les dones coneguin els límits reals dels recursos que se’ls ofereixen, els efectes que tenen les actuacions que emprendran i el suport que rebran.”42)
“Quan les dones es troben en situació de violència masclista no és per falta de capacitats pròpies, no podem pensar que no tenen els recursos necessaris per sortir-ne. Els tenen. El que necessiten és ajut per poder-los activar- i, per a això, els cal, de forma primordial, saber quin és l’acompanyament, real, d’allò de què podran disposar, necessiten confiar en les professionals que acolliran les seves demandes. Aquesta és una responsabilitat essencial que ens correspon a totes i a tots els qui formem part de la xarxa d’abordatge de la violència masclista: ser honestes i confiables amb allò que diem i amb els recursos que posem al seu servei.”43)
En aquest sentit, és important emmarcar les aportacions que els feminismes han fet al treball d’abordatge de les violències masclistes i que situen la importància de reconèixer i treballar a partir de la motxilla que com a professionals també carreguem en relació amb les violències masclistes: del que hi portem i ens hem pogut treballar; del que hi portem i, tot i saber-ho, no ens ho hem pogut revisar, i de tot allò que hi portem i que no sabem que ho portem. És en aquest context d’atenció que des dels feminismes es proposa la supervisió de la pràctica professional, perquè acompanyar altres persones demana que, qui acompanya, tingui les eines que necessita per actuar des de la cura, sense jutjar ni responsabilitzar les víctimes.
9. Narratives d’oportunitat en temps de distòpies apocalíptiques
Actualment vivim envoltades de relats que projecten un futur catastròfic i apocalíptic, relats que ens col·loquen en una posició d’indefensió política i ens volen convèncer que res no es pot articular a partir de la pròpia acció i des del desig de transformació. En aquest context, les violències masclistes s’inscriuen dins d’aquestes narratives distòpiques, narratives que edifiquen un estat d’angoixa col·lectiva i promouen la por com a estratègia de cancel·lació política.
Enmig d’aquest context tan indigest, els feminismes són espais de construcció d’un projecte col·lectiu i transformador, espais per a la creació de consciència col·lectiva i de projecció política aterrada, espais d’articulació que reconeixen la interdependència i la vulnerabilitat humana i n’exploren els límits per crear noves formes de relació fora dels esquemes i les dinàmiques de poder dels sistemes patriarcals, espais per imaginar un món lliure de violències masclistes.
Els feminismes ens ofereixen narratives d’oportunitat per transcendir les distòpies apocalíptiques i concentrar-nos en la pràctica política de la cura del món, un moviment irrenunciable que ens connecta en el sentit del present per poder somiar el futur i somiar-lo lliure de violències masclistes.
↑ Índex Mòdul 1 | Unitat 1.2 →
