← Unitat 1.1 | Unitat 1.3 →
Unitat 1.2 Reflexió històrica i social sobre els instruments de lluita contra les violències masclistes a Catalunya
- Autora: Lluïsa Carmona i Martínez
- Col·laboradores: Lucie Foissin, Carmen Menchón i Carme Serra
- Elaboració: 2022
1. Apunts sobre els antecedents històrics d’una llarga lluita feminista
Les violències masclistes són una realitat estructural a les societats patriarcals, tal com ha visibilitzat la recerca històrica feminista amb perspectiva de gènere. També, però, ha estat una realitat històrica la resistència i la lluita individual i/o col·lectiva de les dones per combatre-les i erradicar-les. Aquesta resistència i aquesta lluita s’han visibilitzat i reconegut més al món occidental, però la podem reconèixer en totes les èpoques i cultures:1) la lluita sufragista, la lluita contra l’esclavatge al final del segle XIX i les lluites pels drets humans, en són exemples, entre molts d’altres.
Al món occidental es va començar a denunciar la violència contra les dones al final dels anys seixanta, als Estats Units i a la Gran Bretanya. El primer refugi per a dones maltractades es va crear a Londres l’any 1971, i va ser gestionat per dones feministes.
La lluita contra les violències masclistes a Catalunya els darrers trenta o quaranta anys, l’hem d’inscriure en aquesta trajectòria. Les violències envers les dones afecten els drets fonamentals: el dret a la vida i a la salut, el dret a desenvolupar-se lliurement, al treball, a l’educació, a la sexualitat i a la maternitat lliurement decidida. La lluita feminista (organitzada o no) ha tingut com a eix central els drets de les dones en cada època i context cultural, així com la lluita contra les violències masclistes que, en totes les seves formes, limiten i minven o suprimeixen l’exercici d’aquests drets fonamentals.
A Catalunya, durant el tardofranquisme i els inicis del període democràtic, els moviments de dones i feministes hi van participar activament. Les jornades feministes del 1976 van ser una fita important. La lluita pel dret a l’avortament, l’anticoncepció i la coeducació va ser central en les reivindicacions d’aquells anys i, de manera implícita, molt tímidament, la lluita contra les agressions, especialment les més visibles aleshores: les violacions a l’espai públic. Les dones trobaven en el moviment feminista informació i suport a demandes emergents com eren les relacionades amb el divorci, l’avortament i el lesbianisme.
Les dones feministes, les organitzacions feministes, entitats i vocalies van participar en les reivindicacions i la mobilització social, però també van impulsar actuacions directes per la defensa dels drets de les dones, com ara els centres de planificació familiar, els planings, que després van ser integrats en la xarxa pública de salut. Així mateix, les vocalies de dones als barris de Barcelona, a altres grans ciutats com L’Hospitalet o Santa Coloma, i a altres indrets de Catalunya, com Igualada i el Bages, es van convertir en centres d’atenció a les dones i a les problemàtiques específiques que pateixen i van crear veritables xarxes d’atenció molt efectives.
Les vocalies van tenir una funció molt important en l’atenció a les dones que patien violacions a l’espai públic o el que aleshores s’anomenava 'agressions'.
Entitats de dones arreu de Catalunya també feien, i han fet fins ara, una tasca important en aquesta atenció. Les advocades feministes van treballar intensament amb lleis que no tan sols no protegien les dones i les filles i fill, sinó que penalitzaven les denúncies per agressions; fins i tot en els casos més greus de violència física o violació, el parentiu podia ser considerat un atenuant. L’Associació Dones Juristes de Barcelona es va crear el 1989, amb Angelina Hurios i Lourdes Argudo com a fundadores. El reconeixement del delicte de maltractament habitual (1989) o el del maltractament psicològic (1999) van ser les primeres conquestes legals.
El 1987 el moviment feminista organitzat va conquerir l’espai de Ca la Dona, on es va albergar la Comissió contra les Agressions a les Dones de la Coordinadora Feminista de Catalunya, amb dones com Dolors Cruells, entre d’altres, que, des de l’activisme, van pressionar les institucions del moment per obrir recursos específics. D’altra banda, també es va visibilitzar el moviment feminista en la commemoració del 8 de març, amb aquell “Cap agressió sense resposta”, que és una de les consignes d’aquestes manifestacions. A altres grups de treball com ara Dones per Dones, Dona i Presó, etc., també van treballar intensament pels drets de les dones per fer front a les violències masclistes de manera més o menys explícita.
2. Els primers recursos d’atenció i acollida: les cases d’acollida
El 1982 es va crear a Barcelona l’Equip d’Atenció a la Dona (EAD), anomenat prèviament CIUD, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona. Va ser un centre pioner a tot l’E stat. El 1986 va aparèixer la primera casa d’acollida per a dones maltractades, gestionada per un grup de dones feministes, l’Associació Grup Alba,2) i coordinada per Carmen Menchón i Anna Giménez. Va ser un projecte pioner a Catalunya que permetia acollir dones i filles i fills en una casa on també rebien atenció i suport social, legal i psicològic per afrontar situacions que, actualment, definiríem de violència intensa i d’urgència. Hi havia la possibilitat, també, de fer-hi mitja estada. L’equip extern, l’EAD, un equip multidisciplinari,3) atenia les dones, avaluava les situacions i dirigia tot el procés d’entrada a la casa i de sortida. Aquest projecte va participar també en la creació de la Coordinadora Estatal de Treballadores de Cases d’Acollida, amb l’objectiu de facilitar la formació de les professionals i l’intercanvi d’experiències. La primera supervisora de l’equip interdisciplinari de la Casa d’Acollida4) va ser Victòria Sau i, posteriorment, Maria Antònia Planxats.
Les cases d’acollida o cases-refugi per a dones maltractades5) tenen una llarga trajectòria a Europa, i arreu del món, on continuen sent un recurs important. En situacions de violència extrema i de risc per la vida, les dones fugen amb les criatures. A Europa i Amèrica, hi ha cases-refugi o centres d’acollida impulsats i gestionats per grups feministes amb uns objectius i abordatges més amplis que refugiar i protegir: hi ha atenció jurídica, suport social, psicològic, etc., així com acompanyament més o menys integral per a la sortida.
Aquestes cases d’acollida, després, seran gestionades per les institucions amb la participació d’entitats o grups de dones feministes, com la de Barcelona, i, progressivament, per empreses i entitats del tercer sector. L’experiència d’aquest treball també permet fer visible que calien altres recursos d’acollida, en els quals es diferenciés la urgència de la llarga o mitjana estada.
A altres ciutats com L’Hospitalet, l’Ajuntament també va crear centres, en col·laboració amb les entitats de dones i vocalies dels centres d’atenció a les dones, com el CAID, el 1986, o a Badalona el SAD, el 1988. Aquests centres van ser pioners en el que han estat, i són, serveis públics d’atenció a les dones (SIAD o PIAD) a gairebé tots els municipis o comarques, que són fonamentals en la xarxa de detecció i atenció a les violències.
3. El projecte Tamaia i les seves aportacions
3.1 Les arrels
El projecte Tamaia adopta el nom d’una flor que reneix permanentment, a proposta d’una de les dones que van participar en el primer grup de suport (GAM Tamaia), l’any 1992. Aquest nom és escaient a la característica d’un projecte que va tenir moltes arrels i que també ha donat molts fruits.
Arrels profundes que provenien de la llarga lluita de les dones, la lluita feminista contra les violències. La Comissió contra les Agressions a les Dones de Ca la Dona van acollir el projecte inicial al seu espai. Era el primer grup de suport i l’activitat d’un equip de dones professionals i activistes.
Arrels més properes van ser l’equip de dones impulsores i fundadores la formació del Màster d’Estudis sobre les Dones del Centre d’Investigació Històrica de la Dona i la Universitat de Barcelona. Estudis pioners a Catalunya, amb docents com la Victòria Sau, la Milagros Rivera, la Mary Nash i l'Encarna Sanahuja, entre d’altres, dones especialistes en psicologia, història, sociologia, etc. Es tractava d'estudis amb perspectiva de gènere i també des del feminisme de la diferència. Aquests estudis eren una realitat a moltes universitats europees.
Arrels més immediates a partir del treball a la Casa d’Acollida de Barcelona. El 1992 tres de les dones que havien treballat a l’equip de la Casa d’Acollida de Barcelona i que havien desenvolupat el treball grupal com a eina per la recuperació, la Lluïsa Carmona, la Núria Escudé i la Beatriu Masia amb el suport de la Magda Català, van impulsar un projecte de grup de suport fora de la casa d’Acollida i obert a d’altres dones en situació similar.
A l’equip de dones que impulsava el projecte es va afegir la Caritat Villar, substituint la Núria Escudé. Aquest equip inicial sumava formacions diverses, també en l’àmbit de l’abordatge terapèutic, com l’anàlisi bioenergètica, la teràpia sistèmica i la gestalt. Ara bé, eren abordatges presents des de la mirada crítica feminista i de la psicologia diferencial.
El projecte inicial es va presentar públicament com a GAM Tamaia el 25 de novembre del 1995. Va ser, probablement, el primer acte a Catalunya que reivindicava el 25 de novembre com a Dia Internacional contra les Violències Masclistes (l’ONU havia establert aquesta data feia pocs anys, el 1986).
L’arrel essencial de les dones que participaven en el grup de suport (C. Domingo, C. Rosette i M. Romero) en aquest espai, aportava el coneixement des de la vivència directa de la violència intensa i la lluita per la recuperació. El dany psicològic, econòmic i social, les greus seqüeles, la lluita per la supervivència després de la separació de l’abusador, la relació amb les filles i fills amb les seves pròpies seqüeles, etc. El treball grupal possibilitava el suport mutu i les estratègies compartides. La visibilitat des de l’espai feminista de Ca la Dona va ser també una veritable formació per a les dones dinamitzadores del grup, que, paral·lelament, compartien, reflexionaven i feien també el seu propi procés d’identificació. Aquesta experiència i aquest projecte inicial van rebre el suport de l’Ajuntament de Barcelona. La tècnica de la dona d’aleshores, Anna Girauta, va creure des del principi en la vàlua del projecte i va facilitar les primeres, tot i que minses, subvencions.
L’arrel dels pocs abordatges teòrics específics de la problemàtica: cal destacar la definició de cicle de la vida que va fer Leonor Walker als anys vuitanta i l’inici dels anys noranta,6) i la definició que des de l'Argentina va fer Graciela Ferreira,7) de l’anàlisi ecològica com a eina per entendre i intervenir en la problemàtica. També, a casa nostra, Lidia Falcón8) va enfocar-ho des del feminisme marxista.
Aquest projecte ha estat cabdal en la transformació social i el desenvolupament d’estratègies i de les eines actuals per a l’erradicació.
↑ 3. El projecte Tamaia i les seves aportacions | ↑ Índex de la unitat
3.2 Les accions, la intervenció
L’atenció, primer grupal només i després individual i telefònica continuada, va permetre conèixer i la complexitat del procés de la violència masclista i establir-la en el si de la parella. Un procés que s’inicia abans de l’establiment de la parella i que, després, progressivament, s’instal·la i s’agreuja,9) amb el ja prèviament conegut com a cicle de la violència i, finalment, entra en crisi, la urgència o un desenllaç terrible com el feminicidi o la violència vicà ria a les filles i fills, amb risc de mort. L’avenç en el coneixement del procés intern d’aquesta forma de violència va permetre impulsar també materials de diagnòstic, com el Vincula’t. Materials per treballar amb dones maltractades,10) i més tard els materials dels primers tallers per a joves, Veure venir la violència,11) que des del mateix equip professional es van desenvolupar en molts municipis i que, finalment, també les institucions van anar incorporant.
L’anàlisi i la reflexió a partir del treball amb les dones ateses, i amb els marcs teòrics diversos que existien en aquell moment, van fer possible desenvolupar un abordatge teoricopràctic no només per a l’atenció als processos de violència en les diverses etapes sinó també en la intervenció social sobre els factors causals de la violència.
Els anys noranta, i des de l’Argentina, Graciela Ferreira va fer un primer desenvolupament del que pocs anys abans, en el camp de la psicologia social, Urie Bronfenbrenner havia desenvolupat com a anàlisi ecològica.12) Es tractava d’una eina teòrica per abordar problemàtiques psicosocials en un marc social, cultural i individual. Ferreira va situar la problemàtica de la violència, aleshores de gènere, en aquest marc ecològic. Aquest abordatge i Ferreira mateix, que va fer algunes visites formatives a Barcelona, van ser fonamentals en l’impuls del treball dut a terme a Tamaia. La violència masclista en l’àmbit de la parella -i es pot utilitzar en la resta de formes de violències-, se sustenta en una xarxa complexa de factors culturals, socials, d’entorn immediat, i de família o individual. Són tots aquests, i en les seves complexes interaccions, els que possibiliten cadascuna de les situacions de violències masclistes concretes.
Aquest marc teòric va determinar el disseny del model d’actuació del projecte Tamaia, unes línies d’actuació sobre tots els nivells de causalitat de la violència, atenció directa a les dones, també amb atenció específica a la relació amb les filles i fills , intervenció sobre l’entorn social proper, impuls de canvis legals, normatius, tallers de prevenció, participació social, xerrades, mitjans de comunicació, projectes de divulgació i, molt especialment, l’impuls de la commemoració del 25N, la participació institucional i, finalment, incidir en el marc de les creences i els coneixements, amb l’impuls de formacions específiques per a professionals i entitats i col·lectius específics. Aquesta tasca formativa i de reflexió va possibilitar l’impuls del primer màster específic d’Estudis sobre Violència de Gènere, UAB-TAMAIA (Lluïsa Carmona i Leonor Cantera en van ser les directores).
El projecte Tamaia es va convertir en una entitat, en una associació, Tamaia. Dones contra la violència, i després en cooperativa d’acció social, amb aquests objectius, i en va ampliar progressivament la capacitat d’atenció a les dones, individual i grupal, impulsant l’acció comunitària i reivindicativa, així com l’acció formativa i la participació institucional per incidir en el desenvolupament de polítiques efectives contra les violències i facilitar-les. S’hi van incorporar Lucie Foissin i Ana Chavarrias, des de la psicologia social feminista, i posteriorment la Montse Garcia. Va ser un tret essencial de treball el fet que l’equip d’atenció directa desenvolupés també la resta d’accions, de manera que es mantenia sempre la connexió amb la realitat dels processos de violència i de les dones com a protagonistes.
El protagonisme i la interacció contínua entre dones de l’equip dinamitzador, professional, tot i que voluntari inicialment, i les dones ateses va continuar amb el projecte Mentores, en el qual dones amb un procés suficient de recuperació donaven suport a altres dones i a projectes de participació i activisme social o d’altres, de manera que situaven les seves veus i els seus coneixements com a eina de valor.13)
↑ 3. El projecte Tamaia i les seves aportacions | ↑ Índex de la unitat
3.3 La formació especialitzada
Les violències contra les dones eren una realitat punyent però als anys vuitanta i inicis dels noranta no existia cap formació especialitzada sobre el tema. Les dones de les entitats feministes, les agents socials i les /els professionals s’enfrontaven a aquesta realitat sense cap informació sobre les seves característiques. No existia tampoc cap servei especialitzat o gairebé cap i sovint, s’actuava des de mites i creences falses. La victimització secundària o institucional era tan generalitzada que no es podia deslligar de la realitat. El 1995, la Oficina Tècnica del Pla d’Igualtat de la Diputació de Barcelona i l’equip docent de Tamaia va dur a terme, a l’edifici El Vagó de l’Escola Industrial, el primer curs de formació per a tècniques municipals i agents socials sobre el tema.
Aquest abordatge formatiu impulsava el desenvolupament d’eines de detecció i de treball en xarxa per combatre la causalitat i articular l’ajut a les dones i les filles i fills. Les tècniques de la dona o tècniques amb funcions similars a molts municipis de Barcelona: a Sant Boi de Llobregat (Lluïsa Moret), a Sant Feliu (Alba Garcia), a Vilanova (Rosa Català), a Sant Adrià (Joana Aloy), a Manresa 14)
↑ 3. El projecte Tamaia i les seves aportacions | ↑ Índex de la unitat
3.4 La participació institucional
La formació especialitzada, l’atenció en nombre creixent a dones víctimes de violència, l’impuls d’accions de prevenció com els tallers per joves, les xerrades divulgatives o formatives i la commemoració del 25 N van ser eines per incidir en les institucions -Ajuntaments, Diputació i Govern de Catalunya-, i que van permetre també, participar directament com a expertes en la Comissió del Congrés dels Diputats a Madrid per elaborar la Llei estatal de 2004. En relació amb les violènciesera imprescindible promoure polítiques públiques que destinessin recursos per a les dones que patien violències i les filles i fills, alhora que impulsaven accions de visibilitat, reivindicació, canvis legals, etc…
Des del projecte de Tamaia, aquesta participació va ser un eix important des de la perspectiva ecològica i feminista.
El conjunt de la tasca social i comunitària del projecte va ser reconegut per les institucions amb la Creu de Sant Jordi 2004, atorgada pel Govern de la Generalitat.
↑ 3. El projecte Tamaia i les seves aportacions | ↑ Índex de la unitat
4. Els primers instruments específics: els protocols locals
El resultat directe d’aquestes formacions, del treball de les tècniques pioneres i solitàries en molts municipis i de les entitats de dones implicades en l’atenció directa, va permetre l’elaboració dels primers protocols d’actuació local, protocols elaborats directament per les comissions que sorgien de les formacions, dinamitzats per les tècniques de la dona dels municipis i, els primers, acompanyats i supervisats per l’equip de Tamaia.
Què es pot fer?, qui ha d’actuar ?, com es pot intervenir? Eren preguntes que volien resoldre aquests circuits d’actuació local. Aquestes primeres xarxes que progressivament es van anar formalitzant, van néixer al món local i van ser fruit del treball de les entitats de dones i les professionals amb un suport tímid de les institucions. Els municipis i els districtes a Barcelona eren l’espai més proper a les persones amb serveis de salut, d’atenció social o de seguretat i d’entitats que podien fer una tasca bàsica de detecció, prevenció i també d’atenció al procés de la violència. És on van estar els primers recursos específics d’atenció a les dones i també els recursos d’emergència per a situacions de risc, etc. La formació continuada de la xarxa d’atenció o l’impuls de campanyes locals de prevenció i sensibilització eren també funcions d’aquests circuits.
Van ser les primeres eines específiques, impulsades per les entitats i les professionals compromeses en aquest tema i amb l’equip de Tamaia en molts dels casos. Posteriorment es van anar estenent com a molts municipis de Catalunya,: Terrassa, Mollet, Barberà del Vallès i Santa Coloma de Gramenet.
El 2003, l’Oficina Tècnica del Pla d’Igualtat de la Diputació de Barcelona i Tamaia van elaborar una guia,15) que recollit tt aquest treball . El 2005 també es va publicar la guia Sumant esforços,16) sobre l’experiència del treball amb protocols al Vallès Oriental des del Consell Comarcal (Silvia Pérez i Montse Rosines en van ser les impulsores).
5. L’impuls del 25 novembre, Dia Internacional de la No-Violència contra les Dones, com a eina de transformació social
La presentació pública del projecte Tamaia un 25 de novembre a Barcelona va representar l’inici d’una tasca continuada de commemorar aquesta data seguint el que ja es feia a Llatinoamèrica. Va ser un treball intens, en el qual participaven tant les dones que assistien al programa de recuperació de Tamaia, com totes les dones i feministes que compartien l’objectiu, per crear un nou referent simbòlic. El treball a Ca la Dona va anar donant fruits. A l’inici hi havia dubtes sobre el desdoblament del 8 de març com a manifestació unitària. Per aquesta raó, i també perquè era una trobada minoritària, es va optar per fer concentracions a la plaça Sant Jaume, amb diversos formats, cada cop més ambiciosos i amb més continguts. L’assassinat d’Ana Orantes va tenir un impacte en les concentracions, ja que va ser el primer feminicidi que va ser tractat com a notícia de capçalera, que va trencar un mur de silenci i banalització als mitjans de comunicació fins a aquell moment. Es va iniciar un nou canvi de mirada sobre la violència masclista, com a fenomen social, que va interpel·lar el conjunt de la societat.
Les concentracions eren el punt final d’un intens treball previ amb dones i grups. Es convidava a la participació de dones ateses en cases d’acollida o en altres serveis, trencant les barreres simbòliques entre espais reivindicatius feministes i els espais d’atenció o intervenció social.
El treball amb els mitjans de comunicació era també una tasca important ja que promovia la divulgació rigorosa i defugia els discursos sensacionalistes. Les institucions es van implicar progressivament en aquesta commemoració, especialment els Ajuntaments que impulsaven un treball de xarxa a través dels protocols d’actuació local.
I, finalment, també era important el treball amb les entitats de dones de Barcelona, i de tot Catalunya, divulgant, articulant discursos, recursos, eines i propostes, per fer possible la visibilitat d’aquesta greu problemàtica, com finalment ho ha estat.
Entitats com El Safareig (Mercè Garreta) o Dones d’Igualada (Maribel Nogué), i moltes altres, van ser essencials.
Aquesta tasca reivindicativa, la resta d’accions de Tamaia i de totes les entitats arreu de Catalunya, com també a Barcelona, d’ AADAS (Ma. Jose Varela i Consuelo Barea) i que van ser essencials en el treball envers les dones víctimes de violència sexual i la visibilitat d’aquesta forma de violència masclista, han fet possible un veritable canvi social en la percepció i reconeixement de la problemàtica.
6. El treball de les dones juristes feministes i la llei pel dret de les dones a erradicar les violències masclistes
L’any 2000 es va iniciar el projecte Espai dels Drets a Ca la Dona, amb la participació de Dones Juristes, Tamaia i la Secretaria de Ca la Dona. És un espai d’assessorament per facilitar ajut i orientació legal en les situacions de violències masclistes, entre altres problemàtiques, així com de reflexió i anàlisi entre les entitats i les dones participants.
El treball amb el món jurídic feminista, amb Dones Juristes, especialment, i l’Espai dels Drets de Ca la Dona,17) va ajudar a impulsar la primera llei catalana del 2008 pel dret de les dones a erradicar les violències masclistes.
La llei catalana, ja des del títol, “mesures de protecció per a les dones…”, estableix la diferència amb altres lleis específiques, com l’estatal del 2004. La llei catalana situa els drets de les dones al centre de l’objectiu principal i final, que és l’erradicació de les violències. Estableix quina ha de ser la xarxa d’atenció, els protocols d’actuació en relació amb un procés, la detecció, l’atenció, la recuperació, així com l’ obligatorietat de la formació especialitzada de professionals i agents socials i el dret a la reparació i recuperació, amb serveis especialitzats, com els SIE . S’eleva a la categoria de llei els conceptes, les eines, les xarxes i el treball que s’havia fet els anys anteriors. La llei catalana es va actualitzar el 2020.
7. L’atenció al procés i la recuperació, els serveis d’intervenció especialitzada
Antecedents i instal·lació són fases essencials perquè s’iniciï el procés de la violència a la parella. La cronificació i la crisi també són fases que cal reconèixer en el treball amb les situacions de violència per articular els recursos més enllà de les situacions d’urgència. És essencial la protecció, però també la detecció precoç i la recuperació integral.
Aquest treball va fer possible que els protocols específics abordessin les diferents situacions (prevenció, urgència, etc.) però també els serveis d’intervenció especialitzada (SIE) per a dones i filles i fills La creació i l’impuls d’aquests serveis tenien com a objectiu millorar i aprofundir en la intervenció especialitzada en tota Catalunya, ampliant i complementant els serveis existents com els SIADS o PIADS que atenen també a d’altres problemàtiques que pateixen les dones.
El suport psicosocial és l’eina fonamental per a la intervenció, establert des d’un vincle d’ajut. El dany de la violència afecta aspectes molt diversos de la vida de les dones i les filles i fills, per la qual cosa la mirada multidisciplinària i el suport psicosocial integral eviten la patologització de les dones i les criatures que les pateixen. La recuperació implica reparar el dany en tots els àmbits afectats i requereix, doncs, un suport continuat en el temps.
8. El protocol marc d’actuació (2009)
El 2004 es va iniciar un treball a l’ICD, amb la participació directa de Tamaia, per elaborar el protocol marc, que es va aprovar el 2009 i continua vigent.
El protocol marc reconeix, en el preàmbul, l’experiència i el treball de les entitats, de les dones i dels primers serveis públics, com a base per al seu desenvolupament, que es va fer treballant directament amb els territoris, els grups i les dones. Comparteix, doncs, amb la llei un marc i un model d’anàlisi ecològica i feminista i desenvolupa les característiques bàsiques que ha de tenir la xarxa d’intervenció local i/o comarcal per fer efectiva la lluita per l’erradicació, que, alhora, és la lluita per l’atenció integral a dones i filles i fills en el procés de la violència i en la causalitat d’aquesta.
Els protocols comparteixen molts elements comuns, però també s’han d’adaptar a les realitats diverses de pobles i ciutats, en serveis, recursos, xarxa. Això implica una necessària actualització periòdica, una comissió de seguiment, etc. Actualment, també a escala institucional, hi ha suport per a aquesta tasca i el protocol marc situa la importància del treball en xarxa i de la coordinació de serveis i entitats especialitzades.
L’experiència a Catalunya dels darrers trenta anys és la d’un treball continuat dels moviments i les entitats de dones i feministes, d’un aprenentatge des de l’experiència i des de l’anàlisi, ampli i divers, que, alhora, va impulsar els primers recursos especialitzats i les eines bàsiques que tenim a l’actualitat. Aquest procés va permetre ampliar, progressivament, l’impacte social de les actuacions. Les dones, els grups, els moviments, les entitats, les institucions, les idees, etc., moltes gotes que van fer onades.
9. Algunes reflexions per continuar
1. La visibilitat i desnormalització, un efecte positiu i reeixit.
El treball d’aquests trenta anys ha fet possible visibilitzar la problemàtica com a vulneració dels drets humans fonamentals de les dones, la qual cosa ha comportat la desnormalització social de les violències masclistes. Aquest factor és fonamental per a l’erradicació, l’emergència de l’iceberg ocult, que fa que cada cop siguin més visibles les altres formes de violències masclistes i les formes inicials del procés de la violència a la parella: possessió, control, gelosia, el mite de l’amor romàntic als mitjans de comunicació i al món audiovisual, etc.
Això ha tingut efectes en la intervenció pública, en els recursos i en els protocols específics per a les diferents formes de violència i també adaptats, en teoria, a les diferents fases del procés de la violència a la parella. Les actualitzacions de lleis i protocols permeten avançar en aquesta línia.
Aquest és l’èxit més important de les eines que tenim: l’impacte social. El que ha canviat no és el problema (històric, estructural) sinó la mirada social: de la normalització a la problematització; falta l’erradicació.
L’erradicació no és un procés ràpid, ja que implica la transformació social i, necessàriament, la fi del model social patriarcal. La violència envers les dones és estructural; calen, doncs, canvis en l’estructura social. Els canvis socials són progressius, tot i que es poden accelerar amb mesures efectives, tal com podem copsar si mirem el nostre passat recent. Les eines i els instruments que tenim conviuen, però, amb les resistències al canvi del sistema cultural patriarcal mateix i del que es pot anomenar resistències als mecanismes creats per dificultar el canvi.
2. L’existència de visibilització i de recursos pot crear la il·lusió que de manera fàcil i ràpida es pot sortir del procés de la violència.
És un procés llarg i requereix un ajut continuat, dilatat en el temps. Els recursos han d’estar adaptats al suport continuat en el temps i no en intervencions puntuals.
3. La visibilitat creixent de totes les formes de violències masclistes, violència sexual, assetjament laboral, mutilació genital, etc., pot generar la invisibilitat de les característiques específiques de la violència en l’àmbit de la parella
Novament, certa incomprensió i desconeixement cap a les dones que pateixen aquesta forma de violència i les seves característiques.
4. El desenvolupament de les eines d’erradicació ha generat reaccions contràries, ideològiques, però també reaccions aparentment tècniques (denúncies falses, SAP, etc.) i, directament, formes actives i passives de neutralització dels instruments.
Aquestes reaccions tenen com a objectiu inutilitzar les eines i evitar la transformació profunda que implica l’erradicació de la violència masclista, penalitzant les dones que les fan servir o les impulsen.
Els homes que exerceixen la violència tenen molta empara, encara ara, en l’àmbit social i en els sistemes de protecció. Les característiques dels abusadors, psicològiques i cognitives, comporten sovint bones capacitats socials relacionals, econòmiques que en dificulten la identificació per part del sistema legal o dels recursos socials. Els serveis i professionals dels recursos d’intervenció i ajut han d’estar preparats per abordar aquestes característiques.
5. Aprofundir en l’anàlisi de la forma específica de la violència masclista en l’àmbit de la parella.
Aquesta forma de violència masclista té una funció estructural en les societats patriarcals. Encara s’estableix en la unitat fonamental de la nostra organització social, la família, la parella. És un procés que es produeix dins d’una vinculació afectiva, a diferència d’altres formes de violències masclistes, i d’una socialització de gènere, com en les altres formes de violència masclista. Alhora, el procés mateix genera danys que l’agreugen: por, dependència, manipulació emocional, econòmica, social, etc. Alhora, el procés mateix genera danys que l’agreugen: por, dependència, manipulació emocional, econòmica, social, etc.
6. La violència vicària, igual que la violència psicològica i emocional, existeix en tot procés de violència.
Quan no es veu, l’una i l’altra, senzillament és perquè està submergida, amagada i normalitzada. Les filles i fills són receptores i, sovint, eina de dany. La relació amb l’abusador forma part del procés de la violència i, per tant, no poden estar al marge de l’estratègia d’abordatge.
7. La violència econòmica és intrínseca al procés de la violència.
Existeix gairebé sempre, per això també està tan submergida, invisible. No hi ha més dones víctimes de violències en classes socials empobrides, és tan sols que aquestes, si necessiten ajut, van als serveis públics, que registren dades. Les dones de classe mitjana o alta pateixen sovint formes greus de violències (psicològica, econòmica, social, etc. ) que no es registren als serveis públics i que molt difícilment són detectades.
8. El silenci majoritari, encara, de la població masculina.
Tant en l’anàlisi com en l’acció, la població masculina, sovint, n’està al marge. Les campanyes i les accions van adreçades a responsabilitzar les dones (identificar, actuar, denunciar ) i permet el silenci dels homes, els abusadors severs i els altres.
9. I, finalment, el reconeixement i la validació de la participació de dones, mentores, entitats, feministes, en la creació d’aquests instruments
Que constitueixen aquesta experiència i aquest saber en una eina més, per assegurar-ne l’efectivitat i l’arrelament feminista.
← Unitat 1.1 | Unitat 1.3 →
