• Autoria: Gerard Coll i Planas, Lucas Platero Méndez, Maria Rodó de Zárate
• Elaboració: 2019
• Actualització (2022): Gloria Garcia Romeral

• 1. Concepte d'interseccionalitat
• 2. Eixos de desigualtat: sexe, edat, religió, origen i orientació sexual
• 3. Introducció crítica al sistema sexe/gènere
• 4. Dimensions del gènere
• 5. Les sigles LGTBI+
• 6. Les contradiccions de les categories a la quotidianitat
• 7. Formes d’articular eixos de desigualtat en les polítiques públiques
• 8. Bibliografia

El concepte d’interseccionalitat va ser desenvolupat al final dels anys vuitanta a partir dels debats que s’estaven produint en els moviments socials, i en especial des del feminisme negre als Estats Units: l’activista Kimberlé Crenshaw (1989) va descriure així les interconnexions existents entre la raça i el gènere en les dones negres. Les seves contribucions seguien els intents de les feministes negres de desplaçar el subjecte normatiu del feminisme, és a dir, la dona blanca, occidental, heterosexual i de classe mitjana, i afirmaven que havia estat fins aleshores la mesura de la política feminista. Altres teòriques crítiques de la raça, com Bell Hooks (1981) i Patricia Hill Collins (1990), van mostrar la impossibilitat de separar les categories de raça i de gènere, i d’explicar les desigualtats a partir d’un únic marc, i qüestionaven la utilització del terme dona com a categoria unitària, ja que reflectia una visió essencialitzada de totes les dones. La seva intenció era mostrar com les lluites i les experiències de les dones negres no podien ser explicades ni per la teoria feminista ni per l’antiracista separadament.

Així, la interseccionalitat apareix com a proposta feminista crítica per explorar tant les diferències que hi ha dins d’aquestes categories, com les opressions específiques que la interacció entre aquestes categories suposa. Si bé neix per explicar l’experiència concreta d’opressió de les dones negres, el concepte encaixarà també en la voluntat de les feministes postcolonials i postestructuralistes de fer trontollar les categories homogènies com dona, i s’acabarà definint com a concepte que pretén capturar les múltiples relacions que hi ha entre les diferents dimensions de les estructures de poder com ara el gènere, la raça, la classe, la sexualitat o l’edat. Actualment es considera que la teoria de la interseccionalitat constitueix un camp de recerca en si mateix (Cho, Crenshaw i McCall’s, 2013).

Dins els feminismes, la idea que l’experiència d’opressió no podia ser explicada només a través del gènere ja havia estat posada en relleu per col·lectius com el Combahee River Collective (1977) en el context nord-americà i, el mateix any, en el context català, la poeta Maria Mercè Marçal (1977) ja reflectia en els seus versos la triple opressió i triple rebel·lia: “A l’atzar agraeixo tres dons:/ haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” En aquest sentit, tot i que el desenvolupament teòric de la interseccionalitat apareix en el context anglòfon, a escala local també podem trobar múltiples propostes interseccionals, des dels moviments socials que mostren com les desigualtats socials de gènere, classe social, etnicitat, origen o orientació sexual estan interrelacionades.

La interseccionalitat ha estat un ampli terreny de debat teòric feminista i actualment és un concepte àmpliament utilitzat tant en l’àmbit acadèmic com en els moviments socials i en l’elaboració de polítiques públiques. És un concepte que permet fer visibles les desigualtats dins els grups socials i evitar-ne exclusions. En el context català ha estat una eina fonamental per posar en relleu la necessitat d’incorporar la mirada antiracista i postcolonial dins els feminismes, com també per visibilitzar les desigualtats específiques que pateixen dones migrades, amb identitats religioses estigmatitzades o minoritàries, amb diversitat funcional, grans, de classe baixa o de zones rurals, entre d'altres.

Presentem les premisses bàsiques que ens poden ajudar a acostar-nos a la teoria de la interseccionalitat:

• Totes les persones estem situades en tots els eixos de desigualtat. És a dir, totes tenim un gènere, una edat, un origen, un color de pell i una diversitat funcional concreta, entre d’altres.
• La interseccionalitat fa visible que tots els eixos s’han de tenir en compte, ja que tots configuren la nostra experiència, malgrat que a vegades alguns puguin tenir una forma més intensa que d’altres, depenent dels contextos.
• La interseccionalitat aborda tant l’opressió com el privilegi, posicions que vivim simultàniament. És a dir, puc estar patint discriminació com a dona i alhora estar exercint opressió com a blanca. Aquests privilegis a vegades ens venen donats, com per exemple el fet de tenir dret a vot si s’és autòctona.
• Les posicions no s’han d’entendre de forma additiva sinó com que totes constitueixen la nostra experiència. Això vol dir que no podem sumar l’opressió per ser dona + lesbiana + pobra sinó que aquestes posicions, juntament amb l’edat o l’origen, configuren la nostra experiència d’una forma concreta i diferent a altres configuracions.
• El lloc i el temps fan variar la manera com es configuren aquestes desigualtats, ja que no tindrà les mateixes implicacions ser dona blanca estant a casa, al carrer, a la feina o de viatge al Senegal.
• No es tracta només de descriure una situació en què hi ha diversos eixos de desigualtat, es tracta alhora de plantejar una crida a l'acció, un coneixement encarnat de què suposa aquesta experiència.

↑ Índex de la unitat

Quan parlem d’eixos de desigualtat ens referim a les divisions a partir de les quals es distribueixen de forma desigual els recursos socialment valorats. Així, les persones, en funció dels grups socials als quals pertanyin, tindran més o menys accés a determinats recursos (diners, prestigi, contactes, informació, ocupació, habitatge, etc.).

La teorització de la interseccionalitat va néixer molt lligada als eixos de sexe, raça i classe social, però no hi ha una llista tancada d’eixos ni podem establir una jerarquia entre aquests. Actualment els que més es treballen en les polítiques públiques en el context europeu són: classe social, discapacitat / diversitat funcional, diversitat religiosa i de creences, orientació sexual i identitat de gènere, edat, origen, racialització i sexe.

En relació amb aquests eixos, cal fer alguns aclariments:

• Pot haver generat algun dubte l’ordenació dels eixos, i no és un tema fútil, perquè connecta amb un dels principals debats que planteja la interseccionalitat: tots els eixos de desigualtat són igual de rellevants? Hi ha eixos que són prioritaris perquè generen més injustícies? Existeixen importants debats sobre la priorització dels eixos de desigualtat. Habitualment s'han nomenat el gènere, la raça o la discapacitat, si bé no hi ha una forma universal o consensuada d'entendre'ls. Per aquest motiu, els hem ordenat alfabèticament.

• Esmentar la classe social també mereix alguna puntualització, ja que es tracta d’un eix que explica moltes desigualtats que es produeixen en el nostre entorn, però, a diferència dels altres eixos esmentats, no sol haver-hi un departament municipal que s'encarregui únicament i explícitament de les desigualtats de classe social. Això és degut al fet que aquest eix, precisament per la seva centralitat, s'aborda directament o indirectament des de molts departaments, com ara educació, ocupació, habitatge o serveis socials.

• Els eixos es poden presentar de manera encavalcada. Per exemple, en molts contextos la posició d’opressió amb relació als eixos de raça, ètnia, origen, diversitat religiosa i classe social pot donar-se a la vegada quan hi ha grups de persones migrades que presenten formes culturals i religioses diferents a les dominants, que estan racialitzades i que han migrat per raons econòmiques. D’una banda, és important ser conscients d’aquest encavalcament, però, de l’altra, hi ha el risc que pressuposem, erròniament, que aquests eixos van en bloc, ja que no sempre és cert: un home gitano pot presentar diferències ètniques sense ser migrant; una dona pot ser musulmana i autòctona, és a dir, que no tingui orígens familiars en un país de majoria musulmana, o un home que provingui d’un país de majoria musulmana no ha de ser necessàriament creient.

• El tema del context és fonamental. En primer lloc, la realitat social que designen els eixos és contextual, ja que en diferents municipis hi ha realitats diferents: és diferent si parlem d'un municipi que té un nombre rellevant de persones migrades, que un altre que pràcticament no rep persones migrades. Si fem una mirada encara més micro, veurem que els eixos no constitueixen una llista finita i fixa i que, a més, no només hem de tenir en compte els eixos estructurals, sinó que poden aparèixer altres tipus d’eixos que sigui important tenir en compte per entendre les desigualtats en aquell entorn. Aquest pot ser el cas de la llengua materna, l’estat de salut, el lloc de residència (rural/urbà, o viure en barris estigmatitzats), etc. L’accent en el context ens dona la resposta a una pregunta freqüent en relació amb la interseccionalitat: cal tenir en compte sempre tots els eixos? Una resposta afirmativa ens portaria a la paràlisi (ja que la llista d’eixos és infinita), a l’absurditat (no tots els eixos són significatius en el context concret) i/o, com a mínim, a la ineficiència (ja que no tots els eixos presents en un context són igual de prioritaris). Així, doncs, no es tracta d’incloure sempre tots els eixos sinó prioritzar els que són rellevants en el context d’intervenció.

Hi ha un eix que és molt rellevant tenir en compte quan parlem de polítiques públiques, que sol quedar invisibilitzat: l’eix de persones intervingudes i interventores. Aquest ens porta a reflexionar sobre l’impacte que té la posició de poder que implica el fet de treballar en l’Administració vers les persones usuàries quan estem fent, per exemple, atenció directa o treball comunitari. Així, visibilitzar que la posició com a personal municipal entranya un poder i també la responsabilitat d’exercir-lo de manera que no generi més desigualtats.

A continuació es presenta una breu descripció dels diferents eixos de desigualtat que s’han esmentat per poder identificar les diferències entre aquests, i les discriminacions que poden comportar.

• Diversitat sexual i de gènere: aquest eix ja ha estat explicat en el mòdul 1 i té a veure amb les diferents dimensions del sistema sexe/gènere.

• Diversitat ètnica, cultural i religiosa: inclou qüestions molt diverses que es podrien separar en diferents eixos. En el nostre context concret, sovint estan molt relacionades entre si i per aquest motiu es poden englobar dins un mateix punt.

• Classe social: la classe social és una altra forma d’estratificació social que té a veure amb la funció productiva, el poder adquisitiu o l’accés als recursos. Una distinció bàsica seria la posició en relació amb la propietat o no dels mitjans de producció, però per poder comprendre la desigualtat que comporta la classe social en el nostre context actual capitalista hi poden haver indicadors com els ingressos, les propietats, l’accés als recursos, la formació o el capital cultural que ajuden a comprendre com es configuren les desigualtats de classe. El classisme té a veure amb prejudicis i discriminacions basats en la pertinença a una determinada classe social. L’aporofòbia és una forma de discriminació concreta cap a les persones pobres o la pobresa en general.

• Edat: la societat també s’organitza sobre la base de l’edat de les persones, i s'atorga determinats drets, rols i expectatives a les persones segons la seva edat. L’edatisme són el conjunt de creences, normes i valors sobre diferents grups d’edat en els quals es basa la discriminació. En el nostre context, la infància, la joventut i la vellesa són els grups socials que pateixen discriminació per raó d’edat. Tot i que el terme edatisme s’acostuma a utilitzar per referir-se a la discriminació de les persones grans (també se’n diu gerontofòbia), és important tenir present que els infants i les persones joves també en pateixen, ja sigui per qüestions com la negació de certs drets (a vot o a prendre decisions sobre el propi cos en el cas de la transsexualitat o l’avortament, per exemple), l’estigmatització o la legitimació de la precarietat laboral en la joventut, per exemple.

• Diversitat funcional: en la nostra societat hi ha una percepció estesa que hi ha una línia divisòria clara entre les persones que tenen discapacitat i les que no, que sorgeix de com la medicina entén el concepte de normalitat corporal, psíquica i sensorial. No obstant això, aquesta mirada no revela com la societat diferencia les persones en funció de la seva adequació a la normalitat corporal, psíquica i sensorial, que genera formes d'exclusió que podem assenyalar com capacitistes. Aquesta forma específica de discriminació, el capacitisme, és visible en l'assenyalament i l'estigmatització de les persones amb discapacitat; però també és palesa en el model de salut i participació social dominant, que generen mesures paternalistes, que exclouen les persones interessades de les decisions que afecten les seves vides. El capacitisme està arrelat també en el capitalisme, en la mesura que es perceben les persones amb diversitat funcional com a no productives i, per tant, menys valuoses. Aquesta mirada crítica revela a més la importància de la diferència en el funcionament de les persones (més que en les capacitats), entesa com les diferències corporals que existeixen en totes les persones. Assenyala també la diversitat dins del conjunt de persones amb diversitat funcional, que sovint està invisibilitzada, però també les diferències en termes interseccionals, de possibilitats d'una vida digna en funció de l'impacte del gènere, la classe social, l'etnicitat, la sexualitat, el país d'origen, etc.

Podem trobar molts més eixos de desigualtat que poden tenir una importància fonamental per a la vida de determinades persones, i que poden incidir de manera clara en diverses formes de VM. A continuació s’enumeren formes de discriminació que es poden donar per altres eixos, però cal comprendre que se’n podrien identificar molts d'altres segons els contextos.

• Cànons estètics: té a veure amb les normes socials en relació amb la forma, dimensió, pes i alçada dels cossos. En aquest eix podem trobar formes de discriminació concreta com la grassofòbia, però pot fer referència també a qüestions relacionades amb la forma del cos, cicatrius, marques corporals i tatuatges, (a)simetria corporal, etc.
• Salut: es refereix a les formes de discriminació i estigmatització que es poden donar pel fet de tenir una condició determinada relacionada amb la salut. El cas de la serofòbia, la discriminació contra persones que viuen amb VIH, n’és un clar exemple, com també ho poden ser les malalties rares o les que tenen menys reconeixement, com l’esclerosi múltiple.
• Identitat nacional: té a veure amb el sentiment de pertinença a una col·lectivitat definida històricament i culturalment. En el nostre context, la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol i la identificació nacional poden comportar diferents formes de discriminació.
• Llengua o idioma vehicular: l'ús de la llengua materna o llengua vehicular pot suposar una font d'exclusió, en la mesura que pot no coincidir amb l'idioma oficial d'un territori. És el cas també de la llengua de signes (i la cultura sorda) per a les persones sordes, que ha rebut un reconeixement tardà i que fa que les persones sordes encara hagin de lluitar per poder-la usar en tots els espais públics (sanitat, ocupació, educació, etc.).

↑ Índex de la unitat

Als anys setanta, una part dels debats feministes occidentals se centrava a comprendre la situació històrica de subordinació i dominació de les dones per part dels homes. Fruit d'aquests esforços, Gayle Rubin va proposar el que s'ha conegut com el sistema sexe/gènere (1975), que articula la diferència i l'oposició entre sexe i gènere. Per Rubin, el sexe reflectia les nostres característiques biològiques, fixava les diferències predeterminades entre homes i dones; alhora, considerava que el gènere era el resultat de les normes socials i pautes culturals que dictaven comportaments diferents per a dones i homes. Aquesta divisió era clau per entendre que les dones estaven oprimides, no tant per les diferències biològiques, sinó per les normes socials imperants, que assenyalen les dones com a inferiors i al servei dels homes.

La proposta de Rubin utilitza la noció de gènere, que pren de Robert Stoller (1968) i que sorgeix en el context de la psicologia i la intervenció amb persones transsexuals. Stoller utilitzava el concepte de sexe (de les persones transsexuals) per assenyalar les característiques biològiques, i es referia al gènere per assenyalar l'expressió de masculinitat i feminitat d'aquestes persones. Per Stoller, en les persones transsexuals el sexe i el gènere no estaven alineats.

Tornant al sistema sexe/gènere de Rubin, la seva proposta va ser rellevant en assenyalar que el gènere era una construcció social, la qual cosa convidava a pensar que les normes socials es poden canviar i que, per tant, la subordinació de les dones podria acabar mitjançant la lluita feminista. Suposava un desafiament al determinisme biològic que s'utilitzava per justificar que les dones eren inferiors i havien d’estar subordinades als homes, argument també utilitzat amb finalitats racistes, classistes i capacitistes, entre d'altres -el terme capacitisme assenyala les creences, els processos i les pràctiques sobre la normalitat corporal (física, psíquica i sensorial) que rebutgen les persones amb discapacitat o diversitat funcional i les consideren inferiors, menys humanes i, sovint, prescindibles.

Aquesta proposta constructivista posa l'accent en els processos de socialització, i se serveix del treball de Simone de Beauvoir, quan el 1949, en el llibre El segon sexe, afirma que no es neix dona, sinó que s'arriba a ser-ho. Així la feminitat i la masculinitat sorgeixen de com ens hem criat i amb quines expectatives i dels processos de socialització en les normes de gènere. Kate Millett (1970) afirmava, per la seva banda, que les diferències entre els gèneres resideixen en unes bases culturals, més que biològiques. Així, el gènere seria la suma del que els teus pares, les teves amistats i la teva cultura jutja com apropiat en qüestió de caràcter, temperament, interessos, vàlua, estatut, expressió, etc. (Millett, 1970). Les normes diferenciades per a homes i per a dones legitimaven la posició de subordinació de les dones, en processos que comportaven que les dones aprenguessin a ser passives, ignorants i dòcils, i que ho interioritzessin, i que fossin el suport emocional dels homes (Millett, 1971). Per tant, l'enfocament feminista comportava prendre consciència dels rols socials imperants, desnaturalitzar-los i "desaprendre'ls", desafiant els processos de socialització viscuts.

El mode de concebre la noció de gènere sovint porta a pensar les dones com un grup homogeni, que comparteix característiques i experiències similars. Així Catharine MacKinnon (1989, 2006) afirmava que el que defineix el gènere i el que comparteixen totes les dones és l'experiència de ser tractades com a objectes sexuals. Totes les dones serien diferents als homes en aquest sentit. Per MacKinnon, ser cossificades com a objectes sexuals és el que constitueix ser dona. Aquesta proposta no tenia en compte les diferències racials, de classe social i culturals entre dones, a més d'oferir una idea normativa del que suposa ser una dona.

Com es veurà, serà precisament el debat sobre les diferències entre les mateixes dones el que caracteritza un canvi important en el moviment i el pensament feminista, fonamentalment a través de les crítiques fetes des del feminisme negre, "decolonial" i el lesbià, i que possibilita pensar més enllà de la noció universal de "dona" (Davis 1981; Hooks 1984; Lorde 1984; Anzaldúa 1987, Sandoval 1991). Serà la consciència d’aquestes diferències el que permetrà imaginar la simultanietat de les opressions i poder parlar de la interseccionalitat com a creuament d’opressions (vegeu el mòdul 2).

Sobre la noció de gènere, Elizabeth Spelman (1988), entre d'altres, argumenta que no es pot construir de manera independent de la raça, la classe, l'etnicitat o la nacionalitat. Si el gènere fos independent d'altres eixos de discriminació, l'experiència de les dones seria necessàriament comuna. I no ho és necessàriament. Des del feminisme nord-americà, i amb la història viscuda amb l'esclavitud, es fa una reflexió sobre la hipersexualització de les dones negres, convertides en disponibles permanentment per part de l'home blanc, i que fa que les dones blanques fossin concebudes com pures i virtuoses. D'aquesta manera, les condicions d'esclavitud de les dones negres fan que la violència sexual que vivien no fos considerada com violació, en ser una propietat (Davis, 1981). L'argument de la cosificació sexual de les dones no era, per tant, una condició comuna per a totes les dones, ja que la classe i la raça generaven diferències estructurals importants. De fet, suposava revelar que aquest feminisme de classe mitjana, occidental i blanc estava pensant en la seva pròpia experiència com a universal. Paradigmàtic d'aquesta època era el treball de Betty Friedan, La mística de la feminitat (1963), "el malestar que no té nom", que posava l'accent en el pes de la domesticitat com a forma d'opressió i que convidava les dones a buscar una feina fora la llar com a forma d'alliberament. La proposta de Friedan invisibilizaba així les dones que no eren de classe mitjana, que eren pobres, no eren blanques, i que ja treballaven fora de casa.

Potser les apostes crítiques actuals més esteses relatives al sistema sexe/gènere provenen de la filòsofa Judith Butler. D'una banda, l’autora fa una crítica de les polítiques identitàries, és a dir, de la mobilització i la (suposada) solidaritat per pertànyer a un grup social, que sorgeix de l'experiència compartida que porta a considerar un grup com a tal (Butler, 1990). També assenyala que una noció universal o globalitzadora del gènere no té en compte la multiplicitat de les interseccions culturals, socials i polítiques, en les quals es construeix de manera concreta "ser dona". El fet de fixar què és això de ser dona pot portar a pensar que hi ha una manera "correcta" de ser dona, deslegitimant altres pràctiques i experiències. Així tals definicions, més que descriure les dones, es converteixen en una prescripció de com han de ser. Pensem per exemple en els conflictes al voltant de la participació de les dones amb diversitat funcional, racialitzades, lesbianes o trans en el si del feminisme més conservador.

Una altra de les propostes que fa Butler és el concepte de performativitat de gènere, que es refereix al fet que la identitat no respon a una realitat natural i immutable, sinó a nocions construïdes a partir del llenguatge, del discurs i del poder (i de l'agència). D'aquesta manera, en nomenar un nadó com a nena (o com a nen) produeix una reacció concreta, vincula tota la seva experiència amb allò femení i produeix, finalment, un conjunt de pràctiques i comportaments que són respectades o subvertides, que són en part assimilades i en part imposades.

La tercera noció rellevant que proposa Judith Butler és que no només el gènere és cultural, i per tant és construït, sinó que a més el sexe també és una construcció cultural. El cos entra així en el debat com un espai polític. Un dels prerequisits d'aquesta estructuració és que per ser plenament assumida ha de semblar natural, i n'amaga, per tant, el caràcter construït (Estella, 2017). Sembla natural i inevitable, i així es perpetua. De fet, Butler ens planteja que si el sexe és construït, tant com ho és el gènere, potser el que passa és que el sexe va ser sempre gènere (Butler, 1999). És a dir, s’aproxima al sexe com la dimensió corporal del gènere.

Tot i la complexitat d'aquest (hiper) resumit recorregut feminista sobre el sexe i el gènere, es tracta d'un debat rellevant en el nostre context actual. Conté aplicacions i preguntes concretes sobre com pensar la violència contra les dones i les possibles respostes polítiques que es poden abordar. Per exemple, qui són les dones a les quals s'adrecen les polítiques d'igualtat? Quins efectes té seguir fent polítiques adreçades a les dones? Quins efectes té fer accions polítiques igualitàries adreçades als homes? Es poden fer polítiques interseccionals? Es poden construir aliances entre grups socials sobre problemes socials concrets? Quines resistències sorgeixen quan es qüestiona o s'amplia el subjecte polític dones (o el subjecte polític del feminisme)?

↑ Índex de la unitat

A continuació presentem un quadre explicatiu sobre les diferents dimensions del gènere —en relació amb les qüestions de sexe, identitat i orientació sexual (Coll-Planas, Rodó-Zárate i García-Romeral, 2021): 

• El sexe ens distingeix en femelles o mascles d’acord amb característiques biològiques dels nostres cossos a partir d’elements com els òrgans genitals interns i externs, les característiques sexuals secundàries, els cromosomes o la càrrega hormonal. Parlem d’intersexualitat quan el cos d’una persona no és classificable en una d’aquestes dues categories.
• La identitat de gènere és efecte de la construcció social del gènere i es tradueix en una sensació íntima de ser homes o dones. Aquestes categories de gènere ens permeten ser reconegudes socialment i construir una identitat. Un exemple d’aquest procés, el trobem en les pressions socials que rebem des de la infància per tal d’adaptar-nos al gènere socialment atribuït. Els càstigs socials s’activen quan no seguim les expectatives. Les persones trans són aquelles a qui la seva identitat de gènere no correspon amb l’assignada en néixer a partir del seu sexe.
• Amb expressió de gènere es fa referència al conjunt de comportaments, rols, vestimenta, aficions i gestualitat d’una persona. En la nostra societat hi ha una divisió entre els comportaments associats a la masculinitat i a la feminitat. La identitat de gènere (el gènere amb el qual una persona se sent identificada) no sempre ha de coincidir amb l’expressió de gènere; una dona pot ser masculina en la seva expressió de gènere i això no ha d’implicar necessàriament que se senti identificada com a home. 
• L’orientació sexual designa els sentiments d’amor i de desig vers les persones de diferent sexe (heterosexualitat), del mateix sexe (homosexualitat), o d’ambdós sexes (bisexualitat, pansexualitat). La norma legitima i privilegia l’heterosexualitat i les relacions heterosexuals com a “naturals”, i com a únic model vàlid de relacions afectivosexuals i de parentiu. 
• A l’últim, la posició de gènere és una dimensió transversal a tota la resta i fa referència a l’atribució de poder i privilegi als homes en contraposició a les dones. És a dir, tant el sexe masculí, com la identitat de gènere home i l’expressió de gènere masculina tenen una consideració social amb més poder i privilegi que les formes i dimensions del gènere considerades com a femenines. 

Aquesta classificació (com totes) és un intent d’ordenar i fer operativa una realitat que és més complexa, ja que els límits i les relacions entre dimensions no és tan nítida. Tot i això, ens sembla interessant poder identificar diferents dimensions per comprendre'n la diferent configuració i els efectes en relació amb la desigualtat social.

Com es pot veure a la taula, les diferents dimensions es relacionen amb diferents normes socials que impliquen diferents formes d’opressió. Totes les persones estem situades de maneres diferents en relació amb cadascuna de les dimensions i, per tant, vivim formes d’opressió diferents segons aquestes posicions, la relació entre si i els contextos on es materialitzen.

Per exemple, una persona posicionada com a femella (sexe), cissexual (identitat de gènere), dona (posició de gènere), amb una expressió de gènere femenina i heterosexual (orientació sexual), podem dir que se situa com a oprimida en relació amb la seva posició de gènere i que, per tant, podrà patir determinades discriminacions o desigualtats per aquest motiu. En canvi, segurament no ho patirà en relació amb la resta de dimensions, tot i que aquesta experiència sempre dependrà del context on es trobi i de les relacions social que s’hi donin. Per exemple, com a dona en una societat patriarcal pot patir discriminacions a la feina, assetjament sexual al carrer o penalitzacions per la seva maternitat. En canvi, un home cissexual gai amb expressió de gènere no normativa o una dona transgènere heterosexual patiran un tipus de discriminació diferent, que també anirà associada a formes de violència diverses.

Aquest llistat de posicions no s’ha de veure de forma additiva, és a dir, com a opressions que se sumen, sinó com a posicions que, relacionades entre si, configuren diferents formes de desigualtat. En aquest sentit, la lògica a seguir no és que qui estigui en una posició d’opressió en més dimensions patirà més violència sinó que patirà una forma concreta de violència. Les altres posicions d’origen, classe social, edat, etc., també influiran en aquesta configuració, així com el context social i econòmic. Tenir en compte aquestes diverses dimensions contribueix a no invisibilitzar diferents formes de violència i a comprendre el funcionament de les desigualtats socials de manera més àmplia.

↑ Índex de la unitat

Les sigles del moviment LGTB, LGTBI+ o LGTBIQA+ són part de la nostra quotidianitat i les trobem escrites amb més o menys caràcters en funció del moment històric i de diferents posicionaments polítics. S’han construït segons ha evolucionat el moviment que anomena i recull les excepcions a la norma de la majoria de dimensions del gènere que hem abordat fins al moment:

Fent referència a la dimensió de l'orientació sexual hi ha la “L” per a persones lesbianes i la “G” per a persones gais, que s’ordenen amb una priorització estratègica. També pertany a aquest grup la “B” per a bisexuals, per fer referència a les persones que es poden sentir atretes i sentir desig cap a persones de diferents gèneres, o la “A” per a asexuals, fent esment a les persones que no senten atracció sexual o mostren poc o cap interès pel sexe.

Ubicades dins de la dimensió d’identitat de gènere, hi trobem la “T” de trans, que fa referència a les persones transsexuals, transgènere o trans no binàries (agrupades dins la categoria “trans”).

En la dimensió del sexe hi ha la “I”, que remet a les persones intersexuals, aquelles les característiques biològiques i atributs corporals de les quals (els òrgans genitals interns i externs, les característiques sexuals secundàries, els cromosomes o la càrrega hormonal), no encaixen dins les grans categories mascle o femella. 

Finalment, fora de cap dimensió en particular, hi trobem la “Q” de queer, que proposa una esmena al conjunt d’identitats del sistema, o el signe “+” per mostrar la voluntat d’incloure altres categories, posicionaments o esmenes al sistema que no quedin recollides entre les anteriors.

↑ Índex de la unitat

El recorregut teòric i analític que hem fet ens aporta eines útils per visibilitzar i reflexionar sobre la complexitat del concepte i les diferents formes de discriminació associades a les diferents dimensions del gènere. Tanmateix, en la quotidianitat sovint topem amb incoherències o contradiccions en la seva translació a la pràctica. És el cas dels formularis i qüestionaris que de manera sistemàtica ens pregunten per qüestions relacionades amb el gènere i mostren certes contradiccions amb el que s’ha explicat.

A continuació abordem un parell de casos que ens podrien dur a confusió:

Finalment, substituir sexe per gènere pot implicar que la dada identificativa es pugui entendre com a categoria especial i s’hagi d’acollir a un règim de protecció més elevat.

Com es pot observar, no hi ha una proposta clara que sigui operativa i a la vegada doni compliment legal a la necessitat de visibilitzar les desigualtats de gènere en totes les seves dimensions. Com s’ha dit al principi, el sistema sexe/gènere és dinàmic i interpretable, i les dimensions amb les quals s’ha volgut explicar en aquest mòdul tenen límits difusos; en aquest cas pràctic veiem com el marc legal vigent n’és una mostra.

↑ Índex de la unitat

En aquest apartat revisarem tres formes d’articular eixos de desigualtat en les polítiques públiques. En la taula següent sintetitzem els tres models que s’han aplicat en el context europeu (monofocal, discriminació múltiple i interseccional) i en els apartats següents els desgranem sintetitzant algunes de les aportacions de Coll-Planas i Solà-Morales (2019) i de Coll-Planas, Rodó-Zárate i García-Romeral (coord.) (2021).

Adaptat de Hancock (2007, p. 64).

La forma més habitual de treballar la igualtat i la no discriminació en les polítiques públiques és seguint la lògica monofocal, anomenada també sectorial o segmentada: cada eix de desigualtat (gènere, origen, religió, etc.) s'aborda de manera independent. És a dir, cada eix de desigualtat es treballa des d'un servei o departament diferent de l'Administració, com per exemple una regidoria de dones o de joventut.

Aquesta lògica té aspectes positius: visibilitza les problemàtiques derivades d'un eix de desigualtat, pot ser la base des de la qual es pot transversalitzar la perspectiva de l'eix en els altres àmbits de política pública, etc., però també presenta alguns inconvenients:

• No permet abordar de manera complexa el fet que les persones estem creuades per diversos eixos de desigualtat al mateix temps.
• Pot tendir a considerar que els grups identitaris són homogenis internament, i portar a diferents formes d’essencialisme, és a dir, a considerar que les seves realitats són fixes i immutables.
• Es pot produir el que Hancock (2007) va anomenar les “olimpíades de l'opressió”, és a dir, una competició entre els serveis responsables de cada eix per aconseguir més recursos, visibilitat o reconeixement que els altres.
• Cada servei responsable d’un eix estableix la seva pròpia estratègia per transversalitzar els eixos, però no tots tenen la mateixa capacitat de transversalizar-los, ja que no tenen els mateixos recursos. Així, s'estableix una desigualtat entre els diferents serveis i eixos.
• Centrar-se en un eix sense tenir en compte els altres pot implicar que no es tinguin en consideració els efectes de la intervenció en relació amb els altres eixos.

Una altra forma d'organitzar el treball en relació amb els eixos de desigualtat és el model de discriminació múltiple. Aquest està sent fortament impulsat per la Unió Europea, per exemple, amb la creació d'organismes unificats d'igualtat que s'ocupen de diferents tipus de discriminació, com la Fundamental Rights Agency. Això implica que, en comptes de generar òrgans i normatives específiques per a cada eix de discriminació, se n'estableixin d'unificats que abordin els diferents eixos alhora.

Els avantatges d’aquest model són l'aprofitament de les economies d'escala, la coherència en la interpretació legal de la discriminació i la possibilitat d'abordar els casos de discriminació múltiple. Entre els desavantatges que té aquest enfocament és que sovint ha comportat una falta de coordinació entre les agendes específiques que s'aglutinen, no resol la competència entre grups ni la jerarquització dels diferents eixos, no treballa les interseccions entre eixos i entén les discriminacions des d'una lògica additiva.

La perspectiva interseccional implicaria tancar els òrgans que treballen eixos de desigualtat específics? Les posicions són variades, però des del nostre punt de vista és compatible que hi hagi departaments treballant per eixos i, al mateix temps, es tendeixi a un abordatge interseccional. Per diverses raons:

• Perquè eliminar els serveis específics pot suposar que no hi hagi cap òrgan dins de l'Administració que vetlli per una determinada desigualtat.
• Perquè tot i que els eixos de desigualtat es creuin els uns amb els altres, també tenen efectes autònoms que s'han de treballar específicament.
• Perquè, si s'aconsegueix que cada servei deixi de mirar només pel seu eix, aquests departaments poden ser una bona base per al desenvolupament de projectes que segueixin una lògica interseccional.

Tot i que hi ha poca experiència en l’aplicació de la interseccionalitat en les polítiques públiques, podem identificar algunes estratègies que s’estan seguint:

• Abordar la complexitat intracategòrica, és a dir, partir d’un sol eix de desigualtat però posar l’accent en com el grup social en qüestió (les dones, les persones migrades, joves o amb discapacitat, etc.) està creuat per altres eixos de desigualtat. Això permet mostrar la diversitat interna dels grups i visibilitzar parts del grup que fins aleshores havien quedat amagades.

• Avançar en la generació de marcs comuns a partir d’establir normatives compartides, formacions que agrupin diferents àrees, espais per compartir informació o fer conjuntament processos entre els diferents serveis (diagnòstics, processos participatius, plans estratègics, serveis, etc.).

• Treballar a partir de problemàtiques en comptes de centrar-se en identitats. Aquesta estratègia pot ser útil per abordar casos complexos com els maltractaments a gent gran, la mutilació genital femenina o la situació de les treballadores de la llar internes. Treballar a partir dels problemes pot ser una manera perquè personal de diferents serveis es posi a remar en una mateixa direcció sense que un eix prevalgui per damunt dels altres.

• Fomentar la creació de coalicions en la societat civil: per desplaçar la dinàmica en què cada associació es mobilitza en relació amb un eix, es poden promoure espais (puntuals o de caràcter més estable) en què es produeixin agrupacions diferents a les habituals per abordar problemàtiques que creuen diversos grups socials, com, per exemple, crear espais de debat on, en comptes de fomentar que cada associació parli de la "seva" desigualtat, es posi al centre una problemàtica (espai públic, assetjament, escolar, cures, etc.) i es fomenti un diàleg a partir de l'experiència de cadascú en funció de la seva posició estructural. L'objectiu seria substituir la lògica d'oposició entre grups per fomentar que s'entengui el que es té en comú i proposar estratègies que tinguin en compte les diferents vessants de les problemàtiques en intersecció.

• Aplicar la transversalitat interseccional, és a dir, emmirallant-se en el referent de la transversalitat de gènere, desenvolupar estratègies conjuntes entre les diferents polítiques monofocals perquè tots els àmbits de la política pública tinguin en compte els diferents eixos i les seves interseccions.

↑ Índex de la unitat

• Anzaldúa, Gloria (1987). Borderlands/La Frontera: The New Mestiza. San Francisco: Aunt Lute Books.

• Beauvoir, Simone de [1953(2017)]. El Segundo sexo. Madrid: Cátedra. [Trad. de Teresa López]

• Butler, Judith (1990). “Performative Acts and Gender Constitution”. A: Case, S. E. [ed.]. Performing * Feminisms, p. 270-282. Baltimore: John Hopkins University.

• Butler, Judith (1999). El género en disputa. Barcelona: Paidós. [Trad. d'Antonia Muñoz]

• Coll-Planas, Gerard; Solà-Morales, Roser (2019). Guia per incorporar la interseccionalitat a les polítiques públiques. Terrassa: Ajuntament de Terrassa.

• Coll-Planas, Gerard; Vidal, Maria (2013). Dibuixant el gènere. València: Edicions 96.

• Davis, Angela Y. (1981[2004]). Mujeres, raza y clase. Madrid: Akal. [Trad. d'Ana Varela]

• Estella, Iñaki (2017). "Performatividad". A: Platero, R. L.; Rosón, M.; Ortega, E. Barbarismos Queer y otras Esdrújulas, p. 332-337. Barcelona: Ed. Bellaterra.

• Hancock, Ange-Marie (2007). "When multiplication doesn’t egqual quick addition: Examining intersectionality as a research paradigm". Perspectives on politics, n. 5(1), p. 63-79.

• Hooks, Bell (1984). Feminist Theory from Margin to Center. Boston: South End Press.

• Lorde, Audre [1984(2002)]. La hermana, la extranjera. Madrid: Horas y horas.

• MacKinnon, Catharine (1989). Toward a Feminist Theory of State. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.

• Millett, Kate [1970(2017)]. La política sexual. Madrid: Cátedra.

• Nayak, Suryia; Montenegro, Marisela; Pujol, Joan (2019). "Conclusion: Contextual intersectionality: A conversation". A: Nayak, S.; Robbins, R. [ed.]. Intersectionality in Social Work: Activism and Practice in Context, p. 230–250. Nova York: Routledge.

• Nayak, Suryia; Robbins, Rachel [ed.] (2019). Intersectionality in Social Work. Activism and Practice in Context. Londres; Nova Work: Routdlege.

• Rubin, Gayle [1975(1986)]. “El tráfico de mujeres: Notas sobre la economía política del sexo”. Revista Nueva Antropología, n. 30, p. 95-145.

• Sandoval, Chela (1991). “U.S. Third World Feminism: The Theory and Method of Oppositional Consciousness in the Postmodern World”. Genders, n. 10, p. 1-24.

• Spelman, Elizabeth (1988). Inessential Woman. Boston: Beacon Press.

• Stoller, Robert (1968). Sex and Gender: On the Development of Masculinity and Femininity. Londres: Hogarth Press.

• Sundaram, Vanita [et al.] (2019). Developing an Intersectional Approach to Training on Sexual Harassment, Violence and Hate Crimes. Guide for Training Facilitators. Nova York: Universitat de York.

• Igualtats connectades.
• Developing an Intersectional Approach to Training on Sexual Harassment, Violence and Hate Crimes .

↑ Índex de la unitat

← Unitat 1.2 | Índex Mòdul 1 ↑