• Autoria: Carla Vall i Duran
• Elaboració: 2019
• Actualització: 2022

• 1. Marc jurídic internacional
• 2. Marc jurídic europeu
• 3. Marc jurídic estatal
• 4. Marc jurídic català
• 5. Bibliografia i webgrafia
• 6. Llibres i audiovisuals
• 7. Estadístiques

L’anomenat dret internacional dels drets humans (DIDH) s'entén com el conjunt d'instruments internacionals obligatoris, en concret els convenis sobre drets humans, així com altres instruments que no són obligatoris però que contribueixen a comprendre i desenvolupar els DIDH. Val a dir que una de les grans crítiques a la normativa sobre drets humans és que, pretenent ser representativa d'una categoria universal d'ésser humà, ha invisibilitzat els drets de les dones i les nenes, les seves experiències i les seves necessitats, tot i que ha estat una dels més permeables a les reivindicacions de les dones.

A escala internacional, es pot mencionar la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 que, per primer cop, establia el reconeixement de drets sense distincions de sexe. Posteriorment, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics del 1966, que establia per primer cop una prohibició general de discriminació i una menció específica a l'obligació dels estats de garantir el gaudi igualitari de tots els drets civils i polítics establerts en el Conveni.

La Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació (CEDAW), de 1979, és el primer conveni vinculant a escala internacional dedicat a la prohibició de les discriminacions contra les dones. Un primer avenç significatiu va ser la plasmació de la definició de discriminació, entesa com tota distinció, exclusió o restricció basada en el sexe, que tingui per objectiu o resultat perjudicar o anul·lar el reconeixement, el gaudi o l'exercici per part de les dones dels drets humans i de les llibertats fonamentals, en les esferes política econòmica, social, cultural, civil o en qualsevol altra. El Comitè de la CEDAW consagra l’obligació dels estats de condemnar totes les formes de discriminació. Es tracta del principi d’igualtat efectiva: l’abstenció d’incórrer en pràctiques discriminatòries i l’obligació de derogar les normes que poguessin ser discriminatòries (art. 2).

Un altre dels aspectes rellevants que es poden citar per entendre l'abast d'aquell instrument, és el de l'obligació proactiva dels estats d'adoptar totes les mesures apropiades, fins i tot legislatives, per assegurar el ple desenvolupament i avenç de les dones. Una altra determinació transcendental va ser la legitimitat de les anomenades mesures temporals (sovint mal anomenades de discriminació positiva), per accelerar la igualtat entre homes i dones.

El Comitè de la CEDAW s'ocupa de diversos eixos clau en les reivindicacions i necessitats d'aquell context històric, com eren els drets civils i la condició jurídica de la dona, la reproducció humana o l’impacte dels factors culturals en les relacions entre els gèneres.

L’avenç dels drets de les dones també l'han impulsat els òrgans dels comitès que supervisen l'aplicació dels convenis internacionals. Aquests comitès han anat emetent diverses recomanacions generals (RG) que han anat ampliant, perfilant, consolidant i actualitzant els drets i les obligacions que s'hi recullen. Una RG fonamental ha estat la núm. 35, de 2015, sobre violències contra les dones, que actualitza la RG núm. 19. Aquesta esmenta que les VM es manifesten de formes múltiples, interrelacionades i recurrents, en diversos àmbits com el públic, el privat o l'entorn tecnològic. L'expressió “violència per raó de gènere contra les dones” s’utilitza com a expressió més precisa, ja que posa de manifest les causes i els efectes de la violència relacionats amb el gènere. Un dels aspectes destacats de les RG és que totes les mesures s'han d'aplicar amb un enfocament centrat en la víctima/supervivent, que reconeguin les dones com a titulars de drets i en promoguin la capacitat d'actuar. Les mesures s'han de concebre i aplicar amb la participació de les dones, tenint en compte la situació particular de les dones afectades per formes múltiples de discriminació.

Atès que els drets establerts en la CEDAW no comptaven amb un mecanisme de denúncia, el Protocol facultatiu del 1999 va incorporar la possibilitat de formular queixes individuals o col·lectives davant del Comitè de la CEDAW, així com la possibilitat de demanar l’adopció de mesures urgents per evitar danys irreparables.

El 1995, es va celebrar la IV Conferencia Mundial sobre la Dona a Beijing, en què els moviments de dones van fixar una agenda política, que van anomenar Plataforma d’Acció. També en va sorgir una Declaració, que va abordar múltiples aspectes, com la feminització de la pobresa, l’educació, la salut, les VM, els conflictes armats, l’economia, l'exercici del poder i l’adopció de les decisions per part de les dones, els mecanismes institucionals, els drets humans, els mitjans de comunicació, el medi ambient i la infància. Aquest pla d’acció s'ha anat actualitzant arran de successives trobades internacionals, com en l'anomenada Conferència de Beijing + 20, el 2015.

El 2015, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la resolució “Transformar el nostre món: l'Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible”, que consta de 17 punts, en vigor des del gener del 2016.

El 2017, el Consell dels Drets Humans (CDH) va emetre la resolució “Accelerar els esforços per eliminar la violència contra les dones: participació dels homes i dels nens en la prevenció de les violències contra les dones i les nenes, i en la resposta al fenomen”, que interpel·la els homes i els nens a assumir la seva responsabilitat, com a element indispensable per prevenir les discriminacions i les violències.

↑ Índex de la unitat

A Europa, el recorregut legislatiu ha estat anàleg a l'internacional.

El Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals (CEDH) de 1950, estableix que els drets i les llibertats que s'hi reconeixen han de ser assegurats sense distinció, entre si, per raó de sexe, i estableix la prohibició de ser sotmès a tortura. El Conveni incorpora una clàusula de tancament de prohibició de discriminació “per a qualsevol altra situació”, que al llarg dels anys ha permès que altres col·lectius, com el LGTBI, i per tant les dones transsexuals, reivindiquessin la prohibició de la vulneració dels seus drets.

La normativa més transcendental que s'ha dictat a escala europea és el Conveni del Consell d'Europa sobre la prevenció i la lluita contra la violència envers les dones i la violència domèstica, del 2011 (conegut com el Conveni d’Istanbul), que va entrar en vigor a l'Estat espanyol l'1 d'agost de 2014. El Conveni aspira a crear una Europa lliure de violències contra les dones, i fixa un estàndard mínim de protecció, que els estats membres poden ampliar. És molt important, perquè és el tractat internacional més ampli sobre les diverses formes de violències contra les dones.

A mode de síntesi dels importants avenços que suposa, es pot esmentar que és el primer tractat internacional que acota una definició de gènere, i aposta per aquesta categoria social, que posa al centre la construcció social dels atributs, funcions, preferències i conductes associades al sexe, en lloc de l’aspecte biologicogenital. Per tant, facilita desprendre's de les conseqüències del sistema sexe/gènere, del qual emanen els rols socials i les desigualtats, que originen i de vegades fins i tot justifiquen les VM.

Conceptualment, les VM es conceptualitzen com una violació dels drets humans i una forma de discriminació i, per tant, se'n responsabilitza els estats. El Conveni reconeix com a VM totes les violències masclistes, i supera les violències comeses dins l’àmbit de la parella o l'exparella. Els mecanismes de protecció i de suport beneficien a totes les dones, amb independència de la situació migratòria, edat, origen, identitat de gènere, pertinença a minoria o capacitat funcional o psíquica. Un altre factor clau és que no supedita l'accés a les mesures de protecció i de suport al fet que la dona denunciï. També esmenta que cal posar al centre de l’abordatge de les VM els drets de les víctimes/supervivents i la implicació de les organitzacions de la societat civil. Un altre enfocament clau és el del disseny de la necessitat de comprendre les VM per dissenyar-ne l'abordatge.

Quant a obligacions, consagra el deure de "diligència deguda" i l’establiment de polítiques globals i coordinades. La diligència deguda es concreta en l’adopció de mesures legislatives i totes les que siguin necessàries per prevenir, investigar, castigar i concedir una indemnització per tots els actes de violència inclosos en el Conveni, fins i tot si són comesos per l'Estat mateix. Aquesta obligació es concreta en altres obligacions específiques, com la de recollida de dades i investigació per estudiar les causes profundes, els efectes o els índexs de condemna i la realització d'enquestes de totes les formes de VM. Una altra obligació dels estats, altament transformadora, és promoure el canvi de patrons de conducta socioculturals i els estereotips. També han de formar els professionals que tractin amb víctimes/supervivents, per evitar la victimització secundària. També interpel·la els mitjans de comunicació i les TIC per autoregular-se i prevenir les VM.

El Conveni posa molt d'èmfasi en la prevenció de les violències, i obliga els estats a adoptar les mesures necessàries per protegir les víctimes de nous atacs, a respectar els drets i fomentar l’empoderament de les víctimes i supervivents i a evitar-ne la victimització secundària. En aquest sentit, té en consideració especialment les necessitats específiques de les persones en situació de vulnerabilitat i la necessitat de comptar amb serveis de suport especialitzats tant per a les dones com per als seus fills i filles.

Una altra obligació derivada dels drets materials, i que apunta a l’harmonització del llindar de protecció penal de les dones, és el de l'obligació de convertir en delicte una sèrie de conductes. El Conveni obliga a tipificar com a delicte la violència psicològica, l'assetjament o stalking, la violència física, la violència sexual, incloent-hi la violació, definida sobre la base de la manca de consentiment afirmatiu, els matrimonis forçosos, les mutilacions genitals femenines, l'avortament i l'esterilització forçoses i l'assetjament sexual. Un aspecte a tenir en compte és que la complicitat i la temptativa intencionals per cometre aquests delictes, també és delictiva. El Conveni també assenyala la prohibició de la resolució alternativa de conflictes, com ara la mediació i la conciliació, en totes les formes de violència incloses en el Conveni.

Quant a drets materials, disposa proporcionar a les víctimes recursos civils contra les autoritats que incompleixin el deure de prevenir i protegir; l'obligació d’indemnitzar adequadament les víctimes/supervivents; tenir en compte els indicis de violència en els processos d'atorgament de la guarda i el règim de visites, i evitar que el dret de visita posi en perill els drets i la seguretat de la víctima/supervivent i dels seus fills i filles.

Quant a les mesures relatives a la investigació, els procediments, el dret processal i les mesures de protecció, s'estableix l'obligació d’investigar sense demora, i d’incorporar la perspectiva dels drets humans i de gènere per assegurar uns procediments legals efectius. L'atorgament de protecció per part dels cossos policials ha de ser immediata, eficaç i adequada, i cal assegurar la recollida de proves. Un altre aspecte cabdal és el de la valoració dels riscos, tant de letalitat com de reincidència, per garantir i coordinar la protecció i el suport. El Conveni regula l'atorgament d'ordres de protecció com ara l'allunyament, la sortida del domicili comú o la prohibició de comunicació. Un altre aspecte útil, atesa la pràctica judicial en aquest sentit, és vetar que la vida sexual prèvia i el comportament de la dona pugui ser admesa com a prova. En el terreny dels procediments legals, estableix que en els delictes de violència física, sexual, matrimonis forçosos, mutilacions genitals femenines i avortament i esterilització forçoses, es puguin iniciar d'ofici i puguin continuar fins i tot en el cas que la denunciant desisteix del procediment.

També en el marc del procediment legal es disposen una sèrie de mesures de protecció de les víctimes/supervivents, incloent-hi les seves necessitats quan actuïn com a testimonis, com ara la protecció contra eventuals represàlies, l'accés a la informació necessària per a la seva seguretat, la informació sobre l'evolució del seu cas, la possibilitat de ser escoltada i d’aportar proves, la protecció de la seva intimitat i de la seva imatge, la d’evitar la confrontació visual amb l'acusat i, en tot cas, la consideració primordial de l'interès superior de l’infant. Les víctimes i supervivents tenen dret a assistència jurídica gratuïta.

La supervisió de la implementació de les mesures del Conveni d'Istanbul, les ha de dur a terme el GREVIO (Grup d'expertesa en la lluita contra les VM), que avalua periòdicament els estats. Igual que succeeix amb les avaluacions del Comitè de la CEDAW, els moviments de dones i feministes redacten l'anomenat "Informe Ombra" per al GREVIO, per denunciar les problemàtiques subsistents i les falles en la implementació per part de l'Estat espanyol.

A escala europea, un dels focus a destacar ha estat el del reconeixement dels drets de les víctimes i supervivents. La Recomanació Rec(2002) sobre protecció de les dones contra les violències insisteix en l'obligació d’adoptar mesures per evitar la victimització secundària per part d’agents policials, personal social o sanitari a càrrec de la seva assistència, així com del personal de justícia.

Per acabar el capítol sobre el marc legal europeu, cal citar la resolució del Parlament Europeu “Retrocés dels drets de la dona i de la igualtat de gènere a la UE”, del 2019, que alerta sobre la resistència enfront als drets de les dones, que afecta àmbits clau com el marc institucional i polític, la integració de la perspectiva de gènere, la protecció social i laboral, l’educació, la salut sexual i reproductiva, la prevenció contra les VM, el lideratge femení i el finançament dels moviments de dones. Aquestes estratègies aspiren a revocar la legislació en matèria de drets humans relacionats amb la sexualitat, la reproducció, l'accés a anticonceptius, l'avortament o el dret al canvi de la menció de gènere. La resolució esmenta la preocupació per la intensificació de determinades formes de VM, com la incitació a l'odi sexista i contra les persones LGTBI, la misogínia, les violències en línia, les violències en l'entorn laboral o el tràfic d'éssers amb finalitat d’explotació sexual, i destaca la importància de disposar de dades comparables per dissenyar polítiques públiques.

↑ Índex de la unitat

En aquest apartat, per motius d’espai, es farà referència especialment a la Llei integral contra la violència de gènere, a la Llei d’igualtat i a l’Estatut de la víctima.

• 3.1 L'anomenada Llei integral contra la violència de gènere
• 3.2 L'àmbit de la legislació sobre igualtat

La Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, té vocació d'integralitat i aborda el fenomen de manera transversal i partint de la multiplicitat de les causes i dels efectes de la violència. En l'exposició de motius, fa una declaració d'intencions, i esmenta que la violència de gènere no és un problema que es redueixi a l'àmbit privat.

La llei esmenta que els poders públics no poden ser aliens a la violència de gènere i que tenen l'obligació d'adoptar mesures d'acció positiva per fer reals i efectius aquests drets i de remoure els obstacles que n'impedeixen o en dificulten la plenitud. La llei vol atendre les recomanacions dels organismes internacionals, i donar una resposta global a les violències que s'exerceixen contra les dones. La llei ubica l’origen de la violència de gènere en el procés de socialització i d’educació.

La llei conté normes penals, mesures de caràcter orgànic i mesures processals especials. Consta dels títols següents:

• Títol preliminar: es fa referència a les definicions de violència i als principis rectors.
• Títol I: recull les mesures de sensibilització, prevenció i detecció destinades a l’àmbit educatiu, de la publicitat i dels mitjans de comunicació i sanitari.
• Títol II: es fa referència als drets de les dones víctimes de violència de gènere en els àmbits de dret a la informació, a l’assistència social integral i a l’assistència jurídica gratuïta (capítol I); drets laborals i prestacions de la Seguretat Social (capítol II); drets de les funcionàries públiques (capítol III), i drets econòmics (capítol IV).
• Títol III: regula la tutela institucional.
• Títol IV: estableix la tutela penal.
• Títol V: estableix la tutela judicial. D’aquest últim títol es pot destacar el capítol I, referent als jutjats de violència sobre la dona, i el capítol IV, sobre mesures judicials de protecció i de seguretat de les víctimes.

Malgrat aquesta vocació d’integralitat, una primera mancança de la llei a destacar és que redueix l'àmbit d'actuació a les violències envers les dones en l’àmbit de la parella o l'exparella i, per tant, la resta de violències contra les dones no són legalment considerades com a violència de gènere. Tot i aquesta limitació, que xoca amb el Conveni d'Istanbul, segueix sent una de les lleis més avançades, fins i tot en l’àmbit de les legislacions nacionals europees. Dins d'aquest àmbit restringit, sí que reconeix l'existència d’un ampli ventall de violències, incloent-hi tot acte de violència física i psicològica, les agressions a la llibertat sexual, les amenaces, les coaccions o la privació arbitrària de la llibertat.

Una segona mancança important és que supedita l'accés als drets que reconeix la llei a la formulació de denúncia per part de les dones agreujades, i deixa fora de la seva cobertura moltes víctimes/supervivents i els seus fills i filles. La macroenquesta de violència contra la dona del 2015, de la Delegació de Govern per a la Violència de Gènere, esmenta que únicament denuncia entre el 56,8% i el 31,6% de les víctimes, depenent de la franja d’edat.

Altrament, has de tenir en compte que recentment s’ha aprovat el dictamen sobre l’anomenada Llei del només sí és sí, que implicarà una modificació substancial del Codi penal en relació amb els delictes contra la llibertat sexual i, al seu torn, la modificació d’altres lleis.

A més, s’ha aprovat la llei de l’avortament, que comportarà canvis significatius pel que fa als drets sexuals i reproductius, així com una modificació del Codi penal.

A l’últim, hi ha també el compromís del Govern per a la inclusió de la violència vicària com a forma de violència de gènere.

Amb posterioritat a la llei integral (Llei orgànica 1/2004), es va aprovar la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, que esmenta que caldria una nova acció normativa adreçada a combatre totes les manifestacions subsistents de discriminació, directa o indirecta, i a remoure els obstacles socials i els estereotips que impedeixen assolir la igualtat efectiva. La llei inclou amb especial consideració les dobles discriminacions i les dificultats que afronten les dones amb especial situació de vulnerabilitat, com les dones migrades i amb diversitats funcionals o psíquiques. La llei aposta per la prevenció de la discriminació i per l'articulació de polítiques públiques actives i amb perspectiva de gènere, per fer efectiu el principi d'igualtat. De fet, el principi d'igualtat i la perspectiva de gènere es converteixen en criteris d'actuació de tots els poders públics. Tot i que es tracta d'una llei d'igualtat, fixa com un dels criteris generals de l'actuació dels poders públics l'adopció de les mesures necessàries per erradicar la violència de gènere, la violència intrafamiliar i totes les formes d'assetjament sexual i per raó de sexe.

Com a exemple d’algunes actuacions que implanta, pel que respecta a la formació, esmenta la necessària integració del principi d'igualtat en la política de salut, en la formació del personal, per garantir l'especial capacitat per detectar i atendre situacions de violències de gènere. En les polítiques urbanes, d'ordenació territorial i d'habitatge, també cal fomentar l'accés a l'habitatge de les dones que hagin patit o estiguin patint VM, sobretot quan tinguin fills i filles menors que en depenguin. La formació sobre igualtat de tracte i sobre la prevenció de la violència de gènere ha de formar part de totes les proves d'accés a l'ocupació pública.

Així, es tracta d'una llei de caràcter transversal tal com es pot observar en la seva estructura: al títol preliminar regula l’objecte i l’àmbit de la llei, i al títol I, el principi d’igualtat i la tutela contra la discriminació. En endavant es pot observar la transversalitat: al títol II fa referència a les polítiques públiques per a la igualtat; al títol III, a la igualtat i als mitjans de comunicació; al títol IV, al dret al treball en igualtat d’oportunitats; al títol V, al principi d’igualtat en l’ocupació pública; al títol VI, a la igualtat de tractament en l’accés a béns i serveis de subministrament, i al títol VII, a la igualtat en la responsabilitat social de les empreses.

La Llei 5/2015, de 27 d'abril, de l'Estatut de la víctima, parteix d'una conceptualització àmplia de víctima, i fixa un concepte unitari de víctima del delicte. La llei estableix un catàleg general de drets processals i extraprocessals de totes les víctimes de delictes, i dedica una atenció especial als menors i a les víctimes en situació de vulnerabilitat. Per víctima s’entén qui hagi sofert un perjudici físic, moral o material i comprèn la víctima directa i la indirecta. Les actuacions que s'hi estableixen van orientades a la persona i exigeixen una avaluació i un tracte individualitzat, a més del tracte especialitzat que exigeixen certs tipus de víctimes/supervivents.

La llei estableix que tota víctima té dret a la protecció, a la informació, al suport, a l'assistència i a l'atenció, així com a la participació activa en el procés penal i a rebre un tractament respectuós, professional, individualitzat i no discriminatori des del primer contacte amb les autoritats o funcionaris i al llarg de tot el procés judicial, i fins i tot després de conclòs. El reconeixement, la protecció i el suport de les víctimes no es limita als aspectes materials, sinó també a la dimensió moral. La llei inclou un seguit de drets bàsics com el d’entendre i ser escoltada; de rebre informació des del primer contacte amb les autoritats competents, i drets com a denunciant, com la d'obtenir una còpia de la denúncia i la traducció, entre d’altres.

Quant a la protecció de les víctimes/supervivents adreçada a garantir una atenció adequada durant tot el procés, i tot i que no digui a evitar una revictimització secundària, la llei conté determinacions clau com l'obligació de garantir la vida de la víctima i dels seus familiars, la seva integritat física i psíquica, seguretat, llibertat i indemnitat sexual, i a protegir adequadament la seva intimitat i la seva dignitat. Una altra determinació clau és l’avaluació individual de les circumstàncies personals de determinades víctimes/supervivents, entre les quals hi ha les de VM i les de violències sexuals, per determinar les mesures de protecció.

↑ Índex de la unitat

La Llei 17/2020, del 22 de desembre, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, a diferència de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, va més enllà de la violència exercida per la parella o l’exparella i se centra en la idea d’estructura social basada en la violència perpetrada a causa del patriarcat.

Tal com establia el preàmbul de la Llei 5/2008, del 24 d’abril, la violència masclista és “una violència que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho, en el marc d'unes relacions de poder desiguals entre dones i homes. Aquesta llei reconeix el caràcter específic i diferenciat d'aquesta violència i també la necessitat d'aprofundir en els drets de les dones per incloure les necessitats que tenen en l'espai social”. Conseqüentment, es pot observar com posa el focus sobre elements estructurals i no de caràcter individual. Aquesta característica es veu reflectida en les definicions que estableix de violència. De fet, en aquest sentit, cal destacar que aquesta Llei, a diferència de la llei estatal, reconeix no només la victimització secundària o revictimització sinó també la violència institucional. La defineix en l’article 5.6: "Sisè. Violència en l’àmbit institucional: accions i omissions de les autoritats, el personal públic i els agents de qualsevol organisme o institució pública que tinguin per finalitat retardar, obstaculitzar o impedir l’accés a les polítiques públiques i a l’exercici dels drets que reconeix aquesta llei per a assegurar una vida lliure de violència masclista, d’acord amb els supòsits inclosos en la legislació sectorial aplicable. La manca de diligència deguda, quantitativa i qualitativa, en l’abordatge de la violència masclista, si és coneguda o promoguda per les administracions o esdevé un patró de discriminació reiterat i estructural, constitueix una manifestació de violència institucional. Aquesta violència pot provenir d’un sol acte o pràctica greu, de la reiteració d’actes o pràctiques de menor abast que generen un efecte acumulat, de l’omissió d’actuar quan es conegui l’existència d’un perill real o imminent, i de les pràctiques o omissions revictimitzadores. La violència institucional inclou la producció legislativa i la interpretació i aplicació del dret que tingui per objecte o provoqui aquest mateix resultat. La utilització de la síndrome d'alienació parental també és violència institucional."

L’Estatut d’autonomia de Catalunya inclou la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques, per aconseguir la igualtat real i efectiva i la paritat entre homes i dones. Actualment, hi ha vigent la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes. Aquesta és la llei específica catalana, tot i que és complementària de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes. Aquesta es va fer seguint la Llei 11/2014, de 10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Per començar, l’article 3, referent als principis d’actuació dels poders públics, estableix com a principi l’erradicació de la violència masclista, segons el qual els poders públics han de garantir que s’afrontin de manera integral totes les formes de violència masclista, especialment la violència contra les dones i els actes sexistes, misògins i discriminatoris, i estableix així una definició més àmplia de violència que la que fa la Llei. En aquest sentit, cal assenyalar que, igual que la llei estatal d’igualtat, també presta una especial atenció a les dones en situació de vulnerabilitat.

Un exemple de la integració d’aquest principi és que, segons estableix l’article 16, els temaris per a l’accés a l’ocupació pública han d’incloure els continguts relatius, entre d’altres, a la VM que s’han d’aplicar en l’activitat administrativa i en el desenvolupament de les polítiques d’igualtat efectiva. Un altre exemple de mesura és el que estableix l’article 21.4, segons el qual l’Administració educativa ha d’oferir formació en coeducació al seu personal docent, incloent-hi, entre d’altres, sobre VM.

Aquesta Llei té un caràcter transversal, atès que tracta diferents àmbits. Així, al capítol I estableix les definicions i disposicions generals, al capítol II fa referència a les competències i a l'organització administrativa; al capítol III, als mecanismes per garantir el dret a la igualtat efectiva de dones i homes en el sector públic; al capítol IV, a les polítiques per promoure la igualtat efectiva de dones i homes, en què fa referència a la participació política i social de les dones, com ara educació, cultura i coneixement, treball, ocupació i empresa, polítiques socials, medi ambient, urbanisme, habitatge i mobilitat, justícia i seguretat i estadístiques i estudis, i finalment al capítol V s’estableixen les mesures per garantir el compliment de la Llei. Tot plegat, es pot observar com es tracten àmbits de característiques molt diferents.

És important recalcar que la llei catalana atorga un gran protagonisme a l’Institut Català de les Dones (ICD), el qual és l’encarregat de procurar que la igualtat sigui respectada i implementada en totes les administracions de la Generalitat de Catalunya. Tal com estipula l’informe elaborat pel Síndic de Greuges (Recomanació 9-2016), la llei catalana pateix algunes deficiències, com per exemple la falta de mecanismes de coordinació i relació entre els diferents instruments de garantia establerts o ja existents.

↑ Índex de la unitat

• Barbarín, M.ª José; Díaz, M.ª Auxiliadora [et al.] (2018). “Guía de buenas prácticas para la toma de declaración de víctimas de violencia de género”. A: Fabré, Cristina; Lozano, Maribel [coord.]. Observatorio contra la violencia doméstica y de género del Consejo General del Poder Judicial.

• Bodelón, Encarna (2006). "Las leyes de igualdad de género en España y Europa: ¿Hacia una nueva ciudadanía?". Universitat Autònoma de Barcelona.

• Bodelón, Encarna (2010). "Leyes de igualdad en Europa y transformaciones de la ciudadanía". Universitat de Barcelona.

• Claramunt, Mercè (2013). “Drets de les dones adolescents davant la violència masclista en les relacions de parella i situacions anàlogues”. A: Toledo, Patsilí; Argudo, Marta [et al.] [coord.].

• EIGE. “Cyber violence against women and girls”. 23 de juny de 2017.

• Montserrat, Carme; Casas, Ferran (2017). “L’impacte de la violència masclista i processos de recuperació en la infància i l’adolescència, en les mares i en les relacions maternofilials”.

• Nyst, Carly (2014). “Intermediarias de internet y violencia contra las mujeres en línea”.

• Rubio, Ana (2017). "El género en el derecho y su relevancia en la erradicación de la violencia de género". Jueces para la Democracia. Boletín de la Comisión de Violencia de Género.

• Síndic de Greuges de Catalunya (2016). “El Síndic de Greuges davant els reptes de la Llei d’igualtat efectiva de dones i homes”.

• Sol, Miríam; Faura, Ricard; Moragas, Marina de (2013). “Protocol de Joventut per a l’abordatge de la violència masclista: Guia pràctica per a professionals de Joventut per orientar l’actuació en violència masclista amb persones joves”. Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar Social i Família.

• Toledo, Patsilí; Pineda, Montse. “L’abordatge de les violències sexuals a Catalunya. Part 1. Marc conceptual sobre les Violències Sexuals. Violències sexuals: Un marc conceptual, teòric i ètic”.

• Toledo, Patsilí; Bodelón, Encarna [et al.]. “Marc jurídic internacional, estatal i autonòmic de les violències sexuals (matrimonis forçats, mutilacions genitals femenines, tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual, assetjament i agressions sexuals)”. Grup Antígona.

European Union Agency For Fundamental Rigths (2014). “Violencia de género contra las mujeres: una encuesta a escala de la UE”.

Institut Català de les Dones (2018). “10 anys de la Llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista”.

Assemblea General (2015). “Transformar el nostre món: l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible”. Declaració Universal dels Drets Humans, de 10 de desembre de 1948. http://cads.gencat.cat/web/.content/Documents/Publicacions/Coleccio_Documents/DOCUMENTS_21_Resolucio_NNUU_AGENDA_2030.pdf

Comitè de la CEDAW. Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, 1995. https://web.archive.org/web/20130622164629/http://www.anue.org/catala/DOCS_FET_HISTORIA/5Bconvencio_eliminacio_discriminacio_dona.pdf

Declaració i Plataforma d'Acció de Beijing. Declaració política i documents dels resultats de Beijing +5. https://www.unwomen.org/sites/default/files/Headquarters/Attachments/Sections/CSW/BPA_S_Final_WEB.pdf

Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, de 16 de desembre de 1966. https://www.parlament.cat/document/intrade/13490

Protocol Facultatiu de la Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (Resolució A/54/4 de 6 d'octubre de 1999). http://www.anue.org/catala/DOCS_FET_HISTORIA/6Bprotocol_facultatiu_eliminacio_discriminacio_dona.pdf

Conveni del Consell d'Europa sobre prevenció i lluita contra la violència de les dones i la violència domèstica. https://www.consellgeneral.ad/ca/arxiu/arxiu-de-lleis-i-textos-aprovats-en-legislatures-anteriors/vi-legislatura-2011-2015/copy_of_tractats-i-acords-internacionals-aprovats/conveni-del-consell-d2019europa-sobre-la-prevencio-i-la-lluita-contra-la-violencia-envers-les-dones-i-la-violencia-domestica-fet-a-istanbul-l201911-de-maig-del-2011/at_download/PDF

Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals 1950.

Recomanació Rec(2002)5 adoptada pel Comitè de Ministres del Consell d'Europa el 30 d'abril de 2002 i memoràndum explicatiu.

Resolució del Parlament Europeu, de 13 de febrer de 2019, sobre la involució en l'àmbit dels drets de la dona i la igualtat de gènere a Europa (2018/2684 (RSP).

Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere (BOE núm. 313, 29.12.2004, p. 42166-42197).

Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes (núm. 71, de 23.03.2007).

Llei 4/2015, de 27 d'abril, de l'Estatut de la víctima del delicte (BOE núm. 101, de 28.04.2015, p. 36569-36598).

Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista (DOGC núm. 5123).

Llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes (DOGC núm. 6919).

Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència (DOGC núm. 5641).  

Macroencuesta de violencia contra la mujer 2015, Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Estadísticas Sistema VioGén, dades de 31 de juliol de 2019.

Mujeres en Cifras - Violencia - Víctimas Mortales por Violencia de Género, Institut de la Dona i per la Igualtat d'Oportunitats.

Tipos de feminicidio, Feminicidio.net, 05/07/2012.

Violencia de género contra las mujeres: una encuesta a escala de la UE, 2014. Agència Europea pels Drets Fonamentals (FRA).

↑ Índex de la unitat

↑ Índex Mòdul 2 | Unitat 2.2 →