• 1. Confidencialitat de dades
• 2. Professionals
• 3. Protocols i serveis: Protocol marc per a una intervenció amb avaluació preventiva en situacions de violències masclistes

• Autoria: Joana Marí Cardona
• Elaboració: 2019

• 1.1 Què és el dret a la protecció de dades personals?
• 1.2 Normativa aplicable
• 1.3 Principals definicions
• 1.4 Tractaments de les dades: principals actors implicats
• 1.5 Principis que han de regir el tractament de dades personals
• 1.6 Bases jurídiques que permeten legitimar el tractament: recollida, comunicació, conservació
• 1.7 Drets de les persones interessades
• 1.8 Qüestions generals sobre l'exercici dels drets esmentats
• 1.9 Breu referència a les principals novetats del RGDP
• 1.10 Les autoritats de control independents

El dret a la protecció de dades personals és un dret fonamental, regulat en l’article 18.4 de la Constitució espanyola, que permet a les persones disposar i/o controlar qualsevol tipus d’informació que fa referència a la seva vida. Com qualsevol dret, no és absolut i per tant pot ser limitat. En aquest cas, en tractar-se d’un dret, ha de ser una llei (una norma amb rang legal) la que el limiti.

El dret a la protecció de dades, a més de ser el dret que ens permet controlar la nostra informació (qui la té, per a què la utilitza, etc.), és també un instrument que ens serveix per garantir el conjunt de drets i llibertats que es poden veure afectats pel tractament, automatitzat o no, de les nostres dades personals. Això és encara més evident en l’actual societat digital, on tot està connectat i tot es comparteix. En aquest mateix sentit ho reconeix el Reglament (UE)2016/679 del Parlament i del Consell, de 27 d'abril de 2016, relatiu a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d'aquestes dades (en endavant, RGPD), l'article 1.2 del qual indica que: “Aquest Reglament protegeix els drets i les llibertats fonamentals de les persones físiques i, en particular, el seu dret a la protecció de les dades personals.”.

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

Actualment les principals normes que regulen el dret a la protecció de dades personals són:

• El Reglament (UE)2016/679 del Parlament i del Consell, de 27 d'abril de 2016, relatiu a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d'aquestes dades (en endavant, RGPD), plenament aplicable des del 25 de maig de 2018, pel qual es deroga la Directiva 95/46/CE.
• La Llei 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals (en endavant, LOPDGDD), és la norma que, a Espanya, complementa el RGPD en determinats aspectes.
• La Llei orgànica 7/2021, de 26 de maig, de protecció de dades personals tractades per a finalitats de prevenció, detecció, investigació i enjudiciament d'infraccions penals i d'execució de sancions penals.

Altrament, cal tenir en compte que el tractament de dades personals afecta tots els àmbits i, per tant en molts casos caldrà, analitzar la normativa aplicable a un sector o matèria concretes per resoldre els dubtes que ens sorgeixin en el dia a dia respecte a com tractar les dades personals. Algunes normes a consultar, serien, per exemple:

• La Llei 5/2008, del 24 d'abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista.
• La Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
• La Llei 12/2007, de l’11 d’octubre, de serveis socials de Catalunya.

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

El RGPD, en l'article 4, recull fins a 26 definicions, de les quals només destacarem les principals amb referència a aquest curs.

• Consentiment de la persona interessada: qualsevol manifestació de voluntat lliure, específica, informada i inequívoca per la qual la persona interessada accepta, mitjançant una declaració o una acció afirmativa clara, el tractament de dades personals que l’afecten (art. 4.11 del RGPD).

• Dada personal: qualsevol informació sobre una persona física identificada o identificable (la persona interessada). S’ha de considerar persona física identificable qualsevol persona la identitat de la qual es pot determinar, directament o indirectament, en particular mitjançant un identificador, com per exemple un nom, un número d'identificació, dades de localització, un identificador en línia o un o diversos elements propis de la identitat física, fisiològica, genètica, psíquica, econòmica, cultural o social d'aquesta persona (art. 4.1 del RGPD).

• Tractament de dades: qualsevol operació o conjunt d'operacions realitzades sobre dades personals o conjunts de dades personals, ja sigui per procediments automatitzats o no, com la recollida, el registre, l’organització, l’estructuració, la conservació, l’adaptació o la modificació, l’extracció, la consulta, la utilització, la comunicació per transmissió, difusió o qualsevol altra forma d'habilitació d'accés, acarament o interconnexió, limitació, supressió o destrucció (art. 4.2 del RGPD).

• Responsable del tractament: la persona física o jurídica, autoritat pública, servei o qualsevol altre organisme que, sol o juntament amb d’altres, determina les finalitats i els mitjans del tractament; si el dret de la UE o dels estats membres determina les finalitats i els mitjans del tractament, el responsable del tractament o els criteris específics per al seu nomenament els pot establir el dret de la UE o dels estats membres (art. 4.7 del RGPD).

• Encarregat del tractament: la persona física o jurídica, autoritat pública, servei o qualsevol altre organisme que tracta dades personals per compte del responsable del tractament (art. 4.8 del RGPD).

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

L’article 2.1 del RGPD estableix que aquest s'aplica al “tractament totalment o parcialment automatitzat de dades personals, així com al tractament no automatitzat de dades personals contingudes o destinades a ser incloses en un fitxer".

De manera molt simplificada, voldria dir que qualsevol cosa que fem amb dades personals estaria subjecta a la normativa de protecció de dades i que cal complir les obligacions establertes en aquesta normativa.

En concret, correspon al responsable del tractament complir el conjunt d’obligacions que recull la normativa de protecció de dades. Però també les entitats o les persones que actuen com a encarregades del tractament tenen obligacions concretes que regula la norma i que han de ser concretades en un acord, conveni, contracte o similar que reguli les circumstàncies concretes en què l’encarregat ha de tractar les dades personals.

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

Com ja passava fins al RGPD, el tractament de dades és regit per un seguit de principis regulats en l’article 5 del RGPD:

• Principi de licitud, lleialtat i transparència. Amb el RGPD el principi de transparència es reforça i s’ha d’aplicar a tots els processos de tractament de dades i no només en el moment de recollir les dades, obligació que es concreta amb el dret d’informació.

• Principi de limitació de la finalitat. Les dades personals s’han de recollir amb finalitats determinades, explícites i legítimes, i no es poden tractar posteriorment “de manera incompatible” amb les finalitats inicials per a les quals van ser recollides.

• Principi de minimització de les dades. Les dades personals han de ser adequades, pertinents i limitades al que és necessari amb relació a les finalitats per a les quals són tractades.

• Principi de limitació del termini de conservació. Les dades personals s’han de conservar només durant el temps que calgui per assolir la finalitat per a la qual s’han recollit.

• Principi d’exactitud. Les dades personals han de ser exactes i han d’estar actualitzades.

• Principi d’integritat i confidencialitat. Cal adoptar mesures tècniques i organitzatives per garantir una seguretat adequada que garanteixi els tractaments no autoritzats o il·lícits, la pèrdua de dades personals, la destrucció o el dany accidental de la informació.

• Principi de responsabilitat proactiva (accountability). És un principi nou que ha estat introduït pel RGPD, article 2, i que ha modulat el compliment del conjunt d’obligacions.

Aquest principi exigeix que el responsable del tractament ha de prendre les mesures tècniques i organitzatives apropiades per garantir i poder demostrar que el tractament de dades que porta a terme s’adequa al que disposa el RGPD. Per tant, el responsable del tractament no només ha de garantir que compleix el que estableix el RGPD i poder demostrar-ho, sinó que ho ha de fer de la manera més adequada per a les persones concretes les dades de les quals tracta.

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

El principi de licitud exigeix que el responsable del tractament tingui una base jurídica, un motiu jurídic, per tractar les dades.

Les possibles bases jurídiques, que es recullen en l’article 6.1 del RGPD, són les següents:

• Que disposi del consentiment de la persona afectada per a una o diverses finalitats específiques.
• Que sigui necessari per executar un contracte en què la persona interessada sigui part o per aplicar mesures precontractuals a petició de la persona interessada.
• Que sigui necessari per complir una obligació legal del responsable del tractament.
• Que sigui necessari per protegir interessos vitals de la persona interessada o d’una altra persona física.
• Que sigui necessari per complir una missió realitzada en interès públic o en l’exercici de poders públics atorgats al responsable del tractament.
• Que sigui necessari per satisfer interessos legítims perseguits pel responsable del tractament o per un tercer, sempre que no prevalguin interessos o drets i llibertats fonamentals de la persona interessada que requereixin la protecció de dades personals, en particular quan la persona interessada sigui un menor.

En el cas de tractaments necessaris per complir una obligació legal o d’una missió realitzada en interès públic o en l’exercici de poders públics, la base del tractament ha de ser establerta pel dret de la UE o pel dret de l’estat membre, que en el nostre cas ha de ser una norma amb rang de llei, per exemple, la Llei 5/2008, del 24 d'abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista.

El RGPD no regula diferenciadament les bases jurídiques per recollir o per comunicar les dades, sinó que són les mateixes; és a dir, per recollir les dades hem de tenir una de les bases jurídiques de l’article 6.1 (p. ex., el consentiment) i, si les volem comunicar a un tercer, que serà un tractament diferent, cal que tinguem una altra base jurídica (p. ex., una llei).

A més, si estem parlant de categories especials de dades (dades que revelin l’origen ètnic o racial, opinions polítiques, conviccions religioses o filosòfiques, afiliació sindical, dades genètiques, dades biomètriques adreçades a identificar de manera unívoca una persona física, dades relatives a la salut i dades relatives a la vida sexual o a les orientacions sexuals), el RGPD estableix com a regla general la prohibició de tractar-les, tot i que ho permet en determinats casos com, per exemple, quan tenim el consentiment explícit de la persona interessada, quan el tractament és necessari per protegir interessos vitals de la persona interessada o quan el tractament és necessari per a finalitats de diagnòstic mèdic i per a la prestació i la gestió d’assistència sanitària o social.

Aquí podeu trobar més informació i models.

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

El RGPD, en els articles 13 i 14, ha ampliat i reforçat el dret d’informació a les persones titulars de les dades.

Així, ha ampliat la informació que cal facilitar (p. ex., cal informar de les dades de contacte del delegat de protecció de dades; la base jurídica del tractament; la intenció de transferir les dades a un país tercer o a una organització internacional i la base per fer-ho; el termini durant el qual es conservaran les dades o l’existència de decisions automatitzades, incloent-hi la lògica aplicada i les seves conseqüències). Però, també, vol que la informació que es faciliti sigui realment accessible i entenedora, ja que no es tracta de salvaguardar els interessos del responsable del tractament facilitant una informació molt legalista, sinó que les persones entenguin com es tractaran les dades i les conseqüències de facilitar-les o no. El responsable del tractament ha de facilitar a la persona interessada la informació sobre el tractament de dades de manera concisa, transparent, intel·ligible i de fàcil accés, amb un llenguatge clar i senzill, especialment quan aquesta informació vagi adreçada a un menor.

Per assolir aquest objectiu, la LOPDGDD ha regulat la informació per capes i permet que si les dades s'obtenen de la persona interessada es pugui donar una informació bàsica en una primera capa i indicar-li una adreça electrònica o un altre mitjà que li permeti accedir de manera senzilla i immediata a la resta d’informació.

Aquí podeu trobar més informació i models.

La persona interessada té dret que el responsable del tractament li confirmi si està o no tractant dades personals seves i, en cas afirmatiu, té dret a accedir a les dades i que li facilitin informació, per exemple, sobre la finalitat del tractament, les categories de dades personals tractades o els destinataris a qui s’han comunicat o es comunicaran les dades.

La persona interessada té dret a obtenir la rectificació de les seves dades personals que siguin inexactes o incompletes.

La persona interessada té dret a obtenir la supressió de les seves dades personals quan, per exemple, les dades ja no siguin necessàries per a la finalitat per a la qual es van recollir, les dades s’hagin tractat il·lícitament, etc.

El RGPD regula un dret nou, la limitació del tractament: la persona interessada té dret a demanar la limitació del tractament de les seves dades personals en determinats casos, com per exemple quan impugni l’exactitud de les dades, durant un termini que permeti al responsable del tractament verificar aquesta exactitud.

La persona interessada té dret a oposar-se en qualsevol moment, per motius relacionats amb la seva situació particular, que les seves dades personals siguin tractades, quan el tractament es porta a terme per complir una missió efectuada en interès públic, per exercir poders públics o per satisfer interessos legítims, incloent-hi elaborar perfils. En aquest cas, el responsable del tractament ha de deixar de tractar les dades, tret que acrediti motius legítims imperiosos per al tractament que prevalguin sobre els interessos, els drets i les llibertats de la persona interessada o per formular, exercir o defensar reclamacions.

La persona interessada té dret a rebre les seves dades personals facilitades a un responsable del tractament en un format estructurat, d’ús comú i lectura mecànica, i a transmetre-les a un altre responsable, quan el tractament estigui basat en el consentiment o en un contracte i es porti a terme per mitjans telemàtics. També pot demanar que les seves dades es transmetin directament de responsable a responsable quan sigui tècnicament possible. Aquest dret no s’aplica al tractament que sigui necessari per complir una missió realitzada en interès públic o en l’exercici de poders públics del responsable del tractament.

Qualsevol persona té dret a no ser objecte d’una decisió basada únicament en el tractament automatitzat, incloent-hi l’elaboració de perfils, que produeixi efectes jurídics sobre ella o l'afecti significativament (art. 22 del RGPD); tot i que la norma ho permet quan la decisió és necessària per celebrar o executar un contracte entre la persona interessada i un responsable del tractament, es basa en el consentiment explícit de la persona interessada o està autoritzada pel dret de la UE o dels estats membres.

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

Correspon al responsable del tractament facilitar l’exercici dels drets a la persona interessada.

• El responsable ha d’atendre la sol·licitud d’exercici en el termini d’un mes des de la recepció, prorrogable dos mesos més en cas necessari, segons la complexitat i el nombre de sol·licituds.
• Els drets es poden exercir directament o per mitjà d’un representant legal o un voluntari.
• En el cas dels menors de 14 anys, els titulars de la pàtria potestat poden exercir en nom seu els drets que corresponen als menors en matèria de protecció de dades.
• El responsable del tractament ha d’informar la persona interessada sobre els mitjans a la seva disposició per exercir els drets que li corresponen, que han de ser fàcilment accessibles. L’exercici del dret no es pot denegar pel sol motiu que la persona afectada opti per un altre mitjà.
• L’exercici de qualsevol dels drets té caràcter gratuït.

Aquí podeu trobar més informació sobre els drets i models per exercir-los.

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

El RGPD es basa en dos pilars fonamentals: el principi de responsabilitat proactiva i l’enfocament en el risc. Aquests dos elements aporten flexibilitat en el compliment en el sentit que cada organització ha de determinar quina és la millor manera de complir les obligacions regulades en el RGPD atenent a les circumstàncies i el context, però assumint la responsabilitat de fer-ho de la manera més adequada per a les persones les dades de les quals es tracten.

Així, el RGPD regula una sèrie d’obligacions que s’emmarquen en aquest context:

• Protecció de dades des del disseny i per defecte.
• Nomenament d’un delegat de protecció de dades.
• Creació i manteniment d’un registre d’activitats de tractament.
• Realització d’una avaluació d’impacte sobre la protecció de dades i consulta prèvia.
• Implantació de les mesures de seguretat adequades identificades a partir de la realització de la corresponent anàlisi de riscos.
• Obligació de notificar les violacions de seguretat a l’autoritat de protecció de dades i a les persones afectades quan hi hagi un risc alt per als seus drets i llibertats.

De les obligacions enumerades, algunes són obligatòries per a tots els responsables del tractament (p. ex., protecció de dades des del disseny i per defecte) i d’altres només si el tractament comporta un risc especial per a les persones (p. ex., realització d’una avaluació d’impacte sobre la protecció de dades).

Aquí podeu trobar informació més detallada sobre cadascuna de les obligacions.

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

El RGPD (com ja succeïa amb la normativa anterior) regula les autoritats de control en matèria de protecció de dades, que són les entitats encarregades de vetllar per la garantia del dret a la protecció de dades personals i pel conjunt de drets i llibertats que es pugui.

És un element imprescindible i essencial per considerar que un estat garanteix adequadament el dret a la protecció de dades personals, i se n'ha de garantir la independència de manera efectiva.

Actualment, a Espanya hi ha quatre autoritats de control:

• Autoritat Catalana de Protecció de Dades
• Agència Espanyola de Protecció de Dades
• Agència Basca de Protecció de Dades
• Consell de Transparència i Protecció de Dades d'Andalusia

↑ 1. Confidencialitat de dades | ↑ Índex de la unitat

• 2.1 Dilemes ètics en la intervenció professional
• 2.2 El treball en xarxa com a necessitat, cura i bona pràctica professional
• 2.3 La violència institucional i la diligència deguda
• 2.4 Reptes

En la intervenció en VM ens trobarem davant de situacions dilemàtiques. Per aquest motiu, és imprescindible aclarir conceptes que ens poden ajudar davant d'aquestes situacions (ètica, deontologia, secret professional, etc.) i alhora aprofundir en el treball en xarxa com una de les principals eines, no només per una intervenció adequada, sinó també com a espai de cura i prevenció de la síndrome d'esgotament professional (burn out).

• Autoria: Laia Rosich Solé
• Elaboració: 2019
• Actualització: Carme Vidal Estruel 2022

Els i les professionals que intervenen en les VM s’enfronten quotidianament a resoldre dilemes ètics.

Un problema ètic és un conflicte entre valors, principis o obligacions que no poden ser aplicats simultàniament en la mateixa situació i fan dubtar el o la professional sobre la manera d’actuar apropiada (Ballestero, 2009). També el podem definir com un conflicte de valors quan, en realitzar-ne un, en lesionem un altre i, si n’hi ha dos, la primera obligació no és lesionar-ne un, sinó realitzar-los tots dos (Gracia, 2010). Així doncs, sol ser important que els i les professionals puguin tenir coneixements ètics (o una sensibilitat ètica) que els pugui ajudar en una tasca complexa.

En la intervenció en VM, una de les qüestions que genera habitualment aquesta situació dilemàtica sol ser la de la comunicació d’ofici d’una situació presumptament delictiva. Per això, convé prèviament situar la importància clau del secret professional per a tots els professionals dels àmbits de la salut, educatius i socials (àmbits en què s’exerceix un rol professional de manera que, en la cerca d’ajut, les persones poden revelar fets i dades de naturalesa personal i de caràcter íntim).

El secret professional està recollit en la Constitució espanyola (CE), quan diu que "la llei ha de regular els casos que, per raó de parentiu o de secret professional, no s’està obligat a declarar sobre fets presumptament delictius” (Cruz, 2009). És a dir, el legislador considera que hi ha un cercle de confiança que no es pot sacrificar davant l’obligació general de col·laborar amb la justícia en la persecució dels delictes. Pretén preservar un dret considerat fonamental: el dret a la intimitat. Però malgrat que la CE ho expressi així, aquesta regulació no existeix avui dia i això fa que sovint ens trobem davant de dos dilemes:

El primer és entre el dret a la intimitat (secret professional) i “l'obligació de declarar sobre fets presumptament delictius”, una obligació genèrica establerta en la Llei d'enjudiciament criminal (LECRIM) en l'article 262. En aquest cas, segons el magistrat (Cruz, 2009) hi ha diversos criteris interpretatius que permeten considerar que l’obligació de mantenir el secret professional preval davant l’obligació genèrica de denunciar immediatament, ja que la CE és una norma superior si apliquem el criteri de jerarquia normativa, i és una llei posterior si apliquem el criteri cronològic, i també podem considerar que el dret a la intimitat és un dret fonamental i la LECRIM és simplement una obligació de caràcter processal. Per aquests motius, el secret professional hauria de prevaldre.

Ara bé, hi ha un segon dilema més complex en aquest context, que es dona entre dos drets fonamentals: el dret a la intimitat i el dret a la indemnitat (a no patir mal o seguir patint un mal, per part d’un tercer). En aquest cas, el magistrat ens assenyala que si el o la professional trenca el secret professional davant la imminent comissió d’un delicte greu (p. ex., en situacions de risc molt alt), aquest podria tenir responsabilitat per haver-lo trencat: efectivament el Codi penal estableix penes per vulnerar el secret professional en l'article 199.1, però també estableix algun eximent quan s’ha conegut per raó del càrrec, o derivat de la funció d’ajuda social, psicoeducativa o sociosanitària que li ha estat confiada i ha pogut evitar a una altra persona un dany més gran (és a dir, un delicte greu). D'altra banda, si es decideix no revelar el secret i es produeix després un delicte greu, actualment no hi ha una resposta unànime sobre si el o la professional podria tenir-ne responsabilitat. Consta jurisprudència que considera que el o la professional no ha de ser garant de la bona conducta i, per tant, prima el dret al secret professional. Però també d’altres que han proclamat que el dret a la intimitat, personal o familiar també té límits i per tant comprèn que s’hagi pogut vulnerar.

Així doncs, podem concloure que el secret professional és una eina clau per protegir un dret fonamental com el dret a la intimitat i la nostra tasca basada en el vincle d’ajut, i que quan es posa en qüestió la legalitat no ens ho resol. Per això és imprescindible valorar cas per cas, cadascuna de les situacions, treballar amb un marc clar en l'àmbit ètic i deontològic, i molt especialment no prendre decisions en solitari, sinó en equip i a partir d’un acurat treball en xarxa.

Actualment, vivim en entorns moralment plurals en què no compartim les nocions de bo i dolent, per això diferenciar entre ètica i moral resulta imprescindible (Roman, 2009). Podríem dir que la moral és la vivència quotidiana d’adhesió a uns valors, principis i normes a partir dels quals jutgem els actes com a correctes o incorrectes. L’ètica és filosofia moral, és a dir, una reflexió criticoracional sobre la moral. Per dir-ho així, les morals són viscudes, pertanyen al “què hem de fer?” (per hàbit o costum), mentre que l’ètica és pensada, pertany al “per què ho hem de fer” (del diàleg i la deliberació). Per tant, ens hem de basar en arguments, que sempre hauran d’estar construïts amb valors, accions, conseqüències, context i la pretensió de fer pensar.

En el nostre marc professional treballarem sempre amb quatre ètiques: la primera, l’ètica cívica, basada en el reconeixement i el respecte, en el tracte digne cap a l’altre (drets humans). La segona, l’ètica de l’organització, que a mode de paraigües ha de poder sostenir uns principis d’intervenció (i si tothom fes el mateix? I si tothom ho conegués? I si m’ho fessin a mi?). La tercera, l’ètica professional, que són els deures als quals cal retre comptes per no ser negligent (deontologia). Per últim, l’ètica personal, del microcosmos particular i propi de cadascú.

També cal tenir en compte altres ètiques, com ara l’ètica de la responsabilitat, que no és una ètica a la defensiva, ni que du a terme accions per convicció, sinó que té en compte les conseqüències, situa sempre la mirada en la persona més fràgil i, a més, ha de considerar en tot cas el retiment de comptes públic. O l’ètica de les cures (Gilligan, 2013), amb la necessària perspectiva de gènere, que introdueix la importància de valors propis de les relacions personals, com ara la responsabilitat i l’afectivitat.

Així doncs, a partir dels múltiples marcs (aquí només n’hem descrit breument alguns), l’ètica ens planteja poder aplicar un mètode deliberatiu a les problemàtiques socials, i de fet ens en presenta diversos models possibles (Moure, 2012) a partir de l’ètica aplicada, que és una ètica que reflexiona i orienta cap a pràctiques concretes, i ho fa a partir d’un procés intersubjectiu, és a dir, tenint en compte diverses opcions i punts de vista, entre els quals hi haurà sempre la veu de les persones afectades (Canimas, 2006). En aquest sentit, un possible procediment és el que proposa Begoña Roman, quan indica quatre passos en forma de pregunta que poden guiar la deliberació del cas a treballar:

• Quin és el conflicte ètic? Quins valors en conflicte podem identificar?
• Quin és el mapa de les persones afectades? Tendim a atendre individualment, però cal tenir en compte el conjunt de persones afectades.
• Quina intervenció fem o proposem de fer? En termes d'apoderament, responsabilitat, reconeixement i respecte.
• Podem proposar-ne algun indicador? Com ara, breu, bàsic, realista, amb temps prudencial.

La deontologia professional fa referència al conjunt de principis i regles ètiques que regulen i guien una activitat professional. Aquestes normes determinen els deures mínimament exigibles per als professionals d’una determinada activitat (en aquest sentit, sovint diem que “l’ètica és de màxims i la deontologia és de mínims”). És a dir, la deontologia són el conjunt de normes vinculants, de deures. Per això és un sistema d’autoregulació del qual es dota una corporació professional (pública, privada, col·legis professionals), ja que per mandat social o legislació tenen reconegudes unes atribucions pròpies i, per tant, han de garantir que els seus professionals exerceixen amb sentit de la responsabilitat i defensant l’interès general.

Així doncs, cada professió sota el seu col·legi professional ha de tenir un codi deontològic, que estableix aquest marc de "mínims” a complir. Alhora, els col·legis també solen tenir una comissió deontològica, que sol ser un òrgan de caràcter deliberant i consultiu, que intervé de manera pedagògica, consultiva, valorativa o d’estudi. Sovint, les comissions intervenen en casos de mala praxi, una actuació professional (acció o omissió, conscient o imprudent) que genera un dany o un perjudici a una persona usuària o client, a partir dels procediments que marca el dret administratiu (estudi de cas, recomanacions, sancions). Per tant cal que cada professional que intervé en les situacions de VM tingui en compte el codi deontològic de la seva professió i en conegui la comissió corresponent (sobretot amb vista a les consultes que s’hi puguin efectuar).

Moltes situacions a les quals fem front en la intervenció en VM, com hem dit, són dilemàtiques (valorar el risc, una possible comunicació, l’atenció a les criatures, les valoracions i els informes, etc.) i, com hem vist, la llei penal no ho resol de manera clara i inequívoca. Per això esdevé necessària, d’una manera o d'una altra, la ponderació dels drets en conflicte o l'anomenat judici de proporcionalitat, perquè la mesura adoptada sigui idònia, necessària i proporcionada. L’ètica ens proposa diversos mètodes, però en tots esdevé imprescindible un treball integrat en equips, moltes vegades interdisciplinaris, en els quals es pugui compartir el dilema que es presenta. Per aquest motiu, el treball en xarxa esdevé essencial.

↑ 2. Professionals | ↑ Índex de la unitat

Al llarg dels darrers anys, el nostre rol professional davant les problemàtiques socials ha anat canviant. No cal dir que fins al final dels anys noranta, de fet, les VM no eren considerades ni quelcom que els poders públics havien de treballar, sinó un problema purament privat. Tot i això, va ser sobre els anys vuitanta i principi dels noranta que des del moviment feminista es van començar a crear serveis d’atenció des d’aquesta lògica més comunitarista i militant, de la mà de la recuperació de la democràcia (Ubieto, 2009). Aquests grups sempre han treballat des de l’apoderament i el saber de les dones, però és cert que, en molts casos, altres professions de la xarxa interdisciplinària han vist com el seu rol ha anat canviant, com sovint s’ha passat des d’una posició de saber -i poder- professional (aquest “saber què necessita algú”) cap a, d'una banda, la fragmentació de problemàtiques i serveis i, de l’altra, una visió de les persones usuàries com a consumidores o clients, que s’han de gestionar amb polítiques públiques amb fortes influències del management empresarial. Aquest canvi de rol professional és important, especialment en problemàtiques socials com la que ens ocupa, perquè implica que “els temps dels sabers i les disciplines absolutes ja ha passat” i que tots els serveis són nòduls d’aquesta xarxa. És a dir, el treball en xarxa ja no és una opció, sinó que esdevé necessari per a un abordatge, no només multidisciplinari, sinó interdisciplinari.

Sovint, el treball en xarxa en VM (de debò, més enllà de les coordinacions) s’ha iniciat amb l’elaboració d’un protocol, és a dir, un document que pretén homogeneïtzar-ne l’abordatge coordinat. De fet, al meu entendre, l’elaboració, l'actualització o l'especialització d’aquests documents és una pràctica molt recomanable per dues raons: la primera perquè tenir una pauta presumptament homogènia ens ajuda a treballar de l'única manera possible, que és atenent cas per cas (que tot sovint no encaixa); i, en segon lloc, perquè el protocol és el document, però construint-lo es crea allò que ens interessa, que és la xarxa, les persones clau o representants dels diversos serveis amb les quals debatem i construïm un saber conjunt.

Sovint, un cop confeccionat el protocol, aquestes comissions de treball tendeixen a esvair-se, bé pel canvi de personal, per la manca d’objectius clars, per la manca de metodologia, etc. Per això és imprescindible comptar amb un bon lideratge, i amb suport tècnic i metodològic. En aquest sentit, comptar amb el suport polític (que doni llum verda a l’espai tècnic per poder-se reunir), generar una bona cultura del treball en xarxa (al qual val la pena dedicar el temps necessari) i sens dubte, marcar-se uns objectius clars amb una metodologia específica (com ara el treball de cas), són elements imprescindibles per a la seva supervivència.

La pregunta clau a fer-nos és quin ús volem fer de la xarxa on estem (Ubieto, 2009). Sovint, partim d’un model més clàssic de “reenginyeria”, que es basa en la rendibilitat i l'optimització màxima de recursos i el vincle entre les persones professionals és bàsicament la derivació. Aquest és en general un model que té una tendència a continuar estratificant serveis i fragmentant més l’atenció.

Per aquest motiu, s’aposta per poder treballar en un model que organitzi la xarxa a partir del lloc central que pren el cas. Evidentment requereix un altre vincle entre els professionals, més centrat a sostenir una conversa permanent sobre el cas. Mai serà, doncs, un sumatori de sabers, al contrari, es tracta que una persona referent organitzi el treball del cas a partir d’aquest buit de sabers, de les preguntes que ens realitzem sobre el cas i del desig de col·laborar en una intervenció realista, centrada en les potencialitats de cada subjecte i el suport que la xarxa li pot oferir.

Treballar d’aquesta manera demana un pacte previ que requereix en primer lloc, el coneixement i les trobades (si ens coneixem, crearem comunicació, confiança, i això permetrà una cohesió i la creació de saber). En segon lloc, caldrà un compromís, una posició ètica, perquè serà imprescindible no negar les dificultats (moments que hem pogut ser paralitzants, passar a l’acció, cronificar les situacions, accedir a les demandes o imposar exigències a la persona poc realistes). Com a tercer i últim lloc, caldrà crear un pla de treball conjunt, amb suports, sostingut i legitimat.

És a dir, el treball en xarxa es pot dur a terme de moltes maneres, però el treball de cas, la construcció de la lògica del cas, de les seves hipòtesis, no com una acumulació de dades sinó intentant interpretar-les, ens permetrà una orientació en el treball, quines dificultats presenta, però també una nova creació.

Per aquest motiu, es va treballar durant tant de temps en el capítol de cessió de dades personals en els circuits d’abordatge de les VM (capítol VIII del Protocol marc, ja treballat en el curs) perquè resultava imprescindible garantir que en les comissions i els circuits es poguessin treballar els casos. Cal seguir les recomanacions i les indicacions del capítol per dur-lo a terme.

Com hem vist amb l’enfocament des del vessant de l’ètica, podem usar diversos procediments per al treball de cas. A banda dels assenyalats, Ubieto (2011) també ens proposa una metodologia que a manera de resum (s’aconsella consultar la bibliografia), implicaria que la persona referent que proposa el treball pugui fer una presentació del cas, preferentment per escrit, i que a partir de la presentació es poguessin anar situant les qüestions següents:

• Anàlisi de la demanda inicial: en quins termes (literals) la formula? Quin ha estat el desencadenant actual? Per què consulta a nosaltres i no a altres serveis o gent del voltant?
• Hipòtesi de la dona/família: on està el problema per a ella? Quines són les seves causes principals? Quina gravetat té? S’han donat abans situacions així? Per què ara seria més greu?
• Expectatives d’ella: com espera abordar la situació? Com ho ha fet abans? Com ha estat ajudada per altres? Què vol que fem i què espera de nosaltres? Què som per a ella, què substituïm?
• Redefinició del problema: quines dades objectives tenim (situació personal, laboral, familiar, econòmica)? Quines solucions han estat provades? Quines expectatives i vincles té el servei amb la família? Què potser no s’ha tingut en compte i té a veure amb la seva responsabilitat en la situació? Quins elements clau (situació, expectatives, recursos, posició subjectiva) hi ha en el cas?
• Anàlisi de les estratègies d’actuació: quines solucions s’han utilitzat (situant la redefinició actual)? Què va funcionar i quan no va funcionar? Quins efectes negatius van poder tenir (poca efectivitat, resistència, cansament, desafecció de les professionals)?
• Proposar noves estratègies d’intervenció: quins canvis està disposada a assumir? Quins recursos personals o familiars pot posar en joc? Quins recursos institucionals o socials es poden implementar? Quines estratègies aconseguides es poden repetir i en quines condicions?
• Establiment del pla de treball: quins objectius (viables i consensuats) proposarem? Quines estratègies d’actuació? Quin serà el compromís de la persona/família? Quin paper correspon a cada servei/professional? Quin tipus de coordinació establiran els professionals (modes i freqüència)? Quina serà la temporalització del pla de treball?

Al llarg del territori trobem moltes pràctiques diverses de treball en xarxa. Sens dubte, els equips que han pogut mantenir un lideratge clar, així com una sèrie de professionals més estables, són els que habitualment han pogut avançar més. Avui dia, molts espais estan treballant en l’actualització dels seus protocols, però sobretot, i a partir de l'anàlisi de casos, a anar un pas més enllà, per integrar en el document marc un autèntic treball dels diversos àmbits de les violències (àmbit laboral, violències sexuals, etc.), o d’especificitats (treball amb nens i nenes que pateixen violències en el nucli familiar, adolescents, dones amb diversitat funcional, etc.). Sens dubte estem en un moment de replantejar-nos els models usats fins ara, ja que la mateixa societat ens demana anar uns quants passos més enllà. Aquest serà, sens dubte, el repte per als anys vinents.

↑ 2. Professionals | ↑ Índex de la unitat

És indiscutible que, actualment, les VM constitueixen un dels grans reptes dels sistemes democràtics. D’una banda, perquè tenen l’encàrrec d’adoptar i complir la normativa internacional vigent, amb l’objectiu que les dones puguin viure una vida lliure de VM i, en conseqüència, tenen l’obligatorietat de dissenyar sistemes de prevenció, detecció, atenció, reparació i sanció en relació amb l’abordatge de les VM. De l’altra, perquè tenen el repte de garantir la no perpetuació de les VM a través de les seves estructures.

En aquesta línia, és important recuperar el concepte de diligència deguda que apareix als anys setanta, però que, en el marc de l’abordatge de les VM, no es tradueix en cap mesura concreta fins a l’aprovació del Conveni d’Istanbul. La diligència deguda situa l’obligatorietat dels poders públics davant la concreció executiva de les mesures legislatives necessàries per actuar amb agilitat i eficàcia i garantir l’actuació adequada de les autoritats i agents implicats en l’abordatge de les VM.

La Llei 17/2022, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, defineix la diligència deguda com “l’obligació dels poders públics d’adoptar mesures legislatives i de qualsevol altre ordre per actuar amb l’agilitat i l’eficiència necessàries i assegurar-se que les autoritats, el personal, els agents, les entitats públiques i els altres actors que actuen en nom d’aquests poders públics es comportaran d’acord amb aquesta obligació, amb vista a prevenir, investigar, perseguir, castigar i reparar adequadament els actes de violència masclista i protegir-ne les víctimes”.

Així doncs, d’acord amb el marc normatiu vigent, la Comissió Nacional per a una Intervenció Coordinada contra la Violència Masclista (CNVM) incorpora la diligència deguda i elabora l’actualització del Protocol marc per una intervenció amb diligència deguda en situacions de violència masclista, document que emmarca l’obligatorietat de les institucions i dels poders públics respecte de les intervencions en l’abordatge de les VM. Aquesta obligatorietat impacta directament en el conjunt de professionals que formen aquestes institucions i aquests poders i, per tant, la diligència deguda ha de ser reconeguda, necessàriament, com un element del rol i la pràctica professional.

El concepte de diligència deguda implica, en conseqüència, un canvi de paradigma en l’abordatge de les VM, atès que interpel·la totes les persones que actuen en nom de les institucions i dels poders públics a complir el deure d’activar totes les mesures necessàries per garantir els drets de les dones, infants i adolescents, evitar-ne la revictimització i assegurar-ne la prevenció i la reparació integrals.

Les qüestions clau en aquest procés són les següents: sobre qui recau la responsabilitat de vetllar perquè totes les persones que actuen en nom de les institucions i dels poders públics compleixin l’obligatorietat de la diligència deguda? Qui en fa avaluació i seguiment? A qui correspon la denúncia? A quin organisme es comunica la detecció de l’incompliment de la diligència deguda en relació amb l’abordatge de les VM? I, el que és més important, quines conseqüències té? On quedem els i les professionals en la decisió d’una actuació que no depèn exclusivament de la nostra intervenció, sinó dels recursos que podem mobilitzar per poder fer un acompanyament adequat? Què passa amb els professionals que estan en el procés d’atenció de la Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral per a les dones que pateixen VM i no disposen de la capacitació necessària? Com s’observen en aquest procés els contextos de precarització professional i les afectacions que se’n deriven?

Aquests interrogants ens podrien portar a projectar moltes situacions que en la pràctica professional d’abordatge de les VM són quotidianes, però en situarem només una a tall d’exemple: estem atenent una dona que ha patit VM i necessitem activar un recurs residencial d’urgència. Contactem amb les persones que poden activar aquest recurs i la resposta que obtenim és que en aquest moment no podem activar aquest recurs perquè hi ha llista d’espera. On queda en aquesta situació la diligència deguda, qui hi respon, de qui és la responsabilitat?

L’experiència d’abordatge de les VM fa evident que les estructures institucionals participen de la reproducció de les VM a través de múltiples pràctiques que incideixen en el procés de victimització, entre les quals destaca la manca de recursos econòmics i de capacitació. En conseqüència, la manca de diligència deguda per part de les institucions i els poders públics té també una afectació directa en les professionals que acompanyen les dones en el seu procés d’identificació i recuperació de les VM.

La manca de diligència deguda té un impacte de revictimització en les dones en situació de VM i també en les professionals que han d’afrontar, quotidianament, la manca de recursos adequats per poder acompanyar-les i que, en el desenvolupament de la seva pràctica, es veuen exposades a la síndrome d’esgotament professional i a la traumatització secundària.¹⁾ En conseqüència, és important determinar qui són els responsables de garantir la diligència deguda en la pràctica professional i quines són les condicions necessàries perquè les professionals la puguin aplicar a la seva praxi i, per tant, cal reflexió i claredat respecte de l’assumpció de la responsabilitat.

En l’actuació d’una professional que no té la capacitació necessària en abordatge de les VM, la responsabilitat davant d’una mala praxi és seva o de la persona responsable de recursos humans que ha estimat que aquesta capacitació no era un requeriment per accedir a aquest rol professional? És en aquest sentit que la claredat en l’assumpció de la responsabilitat davant la manca de la diligència deguda és un element absolutament imprescindible, perquè en molts casos es deriva d’una decisió que no és individual i que respon a criteris estructurals, com ara reconèixer l’expertesa i la capacitació professional, la priorització dels estàndards econòmics en l’articulació d’un recurs especialitzat o la cadena d’externalització de la prestació dels serveis, que també externalitza les responsabilitats institucionals.

El dret de les dones a erradicar les VM no pot ser respectat ni defensat si les dones, els recursos d’atenció primària i els recursos de la Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral no disposen dels mecanismes efectius i necessaris que permetin exigir responsabilitats davant de l’incompliment de la diligència deguda des d’una vessant que reconeix també l’impacte que té aquest incompliment en les professionals. I això significa que no hi pot haver diligència deguda sense condicions laborals adequades.

En aquesta mateixa línia, i d’acord amb la definició de la Llei 17/2022, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, “la manca de diligència deguda, quantitativa i qualitativa, en l’abordatge de la violència masclista, si és coneguda o promoguda per les administracions o esdevé un patró de discriminació reiterat i estructural, constitueix una manifestació de violència institucional”.

Actualment la violència institucional és un dels principals obstacles per erradicar les VM. En primer lloc, perquè ningú no se sent subjecte en l’exercici de la violència institucional i, en segon terme, perquè no hi ha un procediment reconegut més enllà de la denúncia judicial per poder-la abordar. Potser per aquesta raó es parla ben poc del que és i del que significa acompanyar les dones en situació de VM, del pes, del dolor, de la por, del desgast, de la impotència i de les conseqüències d’haver d’acollir, contenir i acompanyar sense disposar dels recursos necessaris.

De fet, un dels principis orientadors del protocol marc és la voluntat política dels departaments i les institucions per garantir els recursos tècnics i humans indispensables per posar en pràctica de manera eficaç aquest protocol, però de qui és la responsabilitat davant l’incompliment d’aquesta voluntat política? Qui supervisa aquesta voluntat política i en fa seguiment? Els departaments i les institucions que tenen l’encàrrec de garantir els recursos?

Segurament requerim espais de reflexió professional per poder aterrar adequadament la diligència deguda com a pràctica que ens permet comprendre i denunciar la violència institucional i un organisme independent que hi vetlli i en faci seguiment per no fer-nos trampes al solitari.

↑ 2. Professionals | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: Montserrat Pineda Lorenzo
• Elaboració: 2019
• Actualització: Carme Vidal Estruel, 2022

Ser conscient de la importància de treballar en xarxa en els circuits d’abordatge de la VM, implica:

• Conèixer els eixos bàsics del Protocol marc per a una intervenció coordinada contra la VM (detecció, prevenció, actuació i recuperació).
• Conèixer els estàndards de servei, que determinen els criteris d’actuació que han de ser aplicables a qualsevol intervenció en VM.
• Saber aplicar els criteris normatius sobre confidencialitat de dades en els circuits de VM.
• Reflexionar sobre l’ètica de la intervenció i el rol professional en aquest abordatge.
• Conèixer les especificitats de l’atenció als diversos eixos de desigualtat i discriminació en els circuïts.

En relació amb el treball d’abordatge de les violències masclistes, i més concretament respecte del procés per erradicar-les, són molts els reptes que se’ns plantegen. D’aquests reptes, molts ens situen en la dimensió d’anàlisi de l’exosistema,²⁾ i ens interpel·len respecte de quina és l’arquitectura estructural que tenim disponible per generar les estratègies de sensibilització, prevenció, detecció, atenció, recuperació i reparació de les violències masclistes. Dit d’una altra manera, ens planteja interrogants respecte de quins recursos es mobilitzen, des de quins paradigmes teòrics i amb quines metodologies organitzatives i d’intervenció.

En aquest sentit, tenir claredat respecte de quines són les competències d’acord amb allò que estableixen les lleis és cabdal. D’una banda, per poder garantir l’expertesa i la capacitació professional als equips que tenen assignada una intervenció especialitzada i, de l’altra, per poder establir de manera adequada els límits de la pràctica professional per evitar tant la mala praxi com la sobrecàrrega professional. En l’àmbit d’anàlisi de l’exosistema esdevé també cabdal copsar quin és el sistema de creences que opera en el marc de la intervenció i avançar en la consolidació d’una cultura compartida per a l’abordatge de les violències masclistes.

D’acord amb el capítol 4 de la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, “la Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral per a les dones que pateixen violència masclista és el conjunt coordinat de recursos i serveis públics de caràcter gratuït per a l’atenció, l’assistència, la protecció, la recuperació i la reparació de les dones que han patit o pateixen violència masclista, en l’àmbit territorial de Catalunya, que estan especificats en aquesta Llei”. La Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral és, per tant, l’estructura que vertebra la resposta institucional davant les violències masclistes i, en conseqüència, és la responsable de garantir a les dones i a les seves criatures les condicions adequades per poder sortir del context de violència i recuperar-se dels impactes i de l’afectació de les violències masclistes.

Això no obstant, el treball d’implementació de la Llei durant dotze anys, l’aprovació de la Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, la recerca acadèmica i els processos d’avaluació i diagnosi que s’han dut a terme durant aquest període, situen alguns dels reptes i assenyalen alguns dels obstacles que encara tenim damunt la taula en relació amb la creació d’una cultura compartida d’abordatge de les violències masclistes que en situï l’erradicació com a estratègia política i la implementació d’una xarxa d’atenció i recuperació integral que integri de manera adequada els recursos necessaris perquè els equips professionals tinguin l’expertesa, la capacitació i les eines per treballar adequadament.

Un dels reptes prioritaris és la claredat respecte de qui té la competència institucional en el lideratge i la coordinació de les accions governamentals en relació amb les violències masclistes. En aquest sentit, és important emmarcar que, si bé la Llei 5/2008 articula l’atribució de les accions per a l’abordatge de les violències masclistes d’acord amb la definició de les competències departamentals que es deriven de l’arquitectura governamental, i afirma que l’Institut Català de les Dones és l’instrument vertebrador per lluitar contra les violències masclistes, la creació per primera vegada l’any 2021 del Departament d’Igualtat i Feminismes representa un canvi estructural amb un impacte decisiu respecte de l’ordenació de les competències polítiques i administratives en relació amb l’abordatge de les violències masclistes.

En aquest sentit, és important assenyalar que actualment correspon a la Secretaria de Feminismes “liderar la planificació, la implementació i l'avaluació de l'execució de les polítiques públiques que despleguin la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d'igualtat efectiva de dones i homes, i la Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista³⁾ i vetllar per la qualitat i la sostenibilitat dels serveis d'informació i atenció a les dones, així com dels serveis de detecció, atenció, recuperació i reparació de les violències masclistes, amb un enfocament interseccional”.

Així doncs, actualment, la responsabilitat institucional d’erradicar les violències masclistes és de la Secretaria de Feminismes i de la Direcció General per a l'Erradicació de les Violències Masclistes, que té les funcions següents:⁴⁾

• a) Coordinar el disseny, la implementació i l'avaluació de les polítiques del Govern de la Generalitat per a l'erradicació de les violències masclistes.

• b) Coordinar i vetllar per la gestió integrada i harmonitzada d'infraestructures, programes, serveis i mitjans materials en l'abordatge de les violències masclistes.

• c) Vetllar per l'aplicació de la perspectiva de gènere interseccional i de drets humans en l'abordatge de les violències masclistes, impulsant programes específics per a col·lectius que pateixen aquestes violències.

• d) Impulsar el treball en xarxa i la creació de circuits i protocols, si escau, per als àmbits i formes establerts en la Llei 17/2020, del 22 de desembre, que modifica la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, i la mateixa Llei 5/2008, del 24 d'abril, del dret de les dones a l'erradicació de la violència masclista, a partir de la Comissió Nacional per a una Intervenció Coordinada contra les Violències Masclistes, com a principal òrgan coordinador.

• e) Dur a terme projeccions econòmiques i de gestió de nous projectes, serveis i programes en l'àmbit de les violències masclistes.

• f) Implementar projectes, serveis i programes finançats de manera total o parcial per l'Estat espanyol o per la Unió Europea en matèria de violències masclistes en el seu àmbit competencial.

• g) Dur a terme l'acreditació i la provisió de les entitats proveïdores en l'àmbit de les violències masclistes.

• h) Qualsevol altra funció de naturalesa anàloga que li encomanin els seus superiors jeràrquics.

Per a l'exercici de les seves funcions, la Direcció General per a l'Erradicació de les Violències Masclistes s'estructura en la Subdirecció General de Sensibilització i Prevenció i la Subdirecció General de Gestió de Serveis i Recursos d’Atenció a les Violències Masclistes. La creació d’aquests òrgans significa un canvi substancial, ja que, per primera vegada, l’Administració pública disposa d’una estructura enfocada de manera inequívoca a erradicar les violències masclistes, i aquesta definició estructural evidencia amb claredat qui té la responsabilitat respecte d’aquesta qüestió, un canvi que transforma les dinàmiques institucionals en l’abordatge de les violències masclistes i que fa explícit l’encàrrec de lideratge i coordinació.

Això no obstant, en el marc del treball d’abordatge de les violències masclistes, tal com s’estableix en el preàmbul de la Llei 5/2008, és imprescindible la incorporació de la transversalitat de la perspectiva de gènere, tant en el procés d’elaboració de les polítiques públiques com en tots els àmbits professionals, i aquesta qüestió representa, encara avui, un repte, atès que el biaix androcèntric segueix sent el punt de partida per pensar els marcs de les polítiques públiques i dificulta la ideació d’estratègies eficaces en el treball d’erradicació de les violències masclistes.

En aquest sentit, és imprescindible avançar en la capacitació professional i en les accions de coordinació interdepartamental, ja que sense una cultura compartida d’abordatge de les violències masclistes és impossible avançar cap una resposta unificada i no arbitrària, i ens podem trobar davant d’intervencions que no estan alineades i que, algunes vegades, poden arribar a ser contradictòries, fet que revictimitza les dones i representa una de les expressions més clares de violència institucional.

I és que la violència institucional representa un repte i és una prioritat estratègica en l’erradicació de les violències masclistes i, per aquest motiu, s’esdevé indispensable que l’administració pública tingui una cultura compartida d’abordatge de les violències masclistes que garanteixi l’adequació de totes les accions i l’alineació de totes les intervencions. Per aquesta qüestió la incorporació de la transversalitat de la perspectiva de gènere esdevé una eina metodològica i d’anàlisi imprescindible i, en aquest sentit, el desplegament de la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes, és urgent, així com la revisió i l’actualització al context actual.

Així, cal tenir present que:

• Per poder avaluar realment l’impacte de la Llei 5/2008 és fonamental seguir identificant i valorant a qui s’està atenent, fins a quin punt s’està deixant persones sense accés als serveis que necessiten, i quin és el camí que manca recórrer, a més d'identificar els punts forts i febles de l’atenció que es proporciona. Per això, en primer lloc cal efectuar una anàlisi més acurada de la cobertura dels recursos, que inclou també tenir la informació per territori. En concret és necessari poder valorar la cobertura que globalment s’està donant en conjunt, i incorporar els recursos proporcionats per entitats socials o ens locals.
• Cal valorar i revisar si s’està donant resposta adequadament als diferents àmbits i tipus de violència. En particular fora de l’àmbit de la parella, que és la que sembla que comporta un accés en major mesura als serveis vinculats amb la llei.
• Cal seguir desenvolupant sistemes de detecció que permetin proporcionar una atenció específica a les dones que han patit VM. En el cas dels serveis generalistes com la sanitat, la policia o la justícia, el fet que es detectin en un grau baix no treu que possiblement hi hagi un col·lectiu de dones en situació de VM que sí que hi han accedit però que no siguin comptabilitzades en tant que víctimes de VM.
• Cal continuar incidint en la formació dels professionals, no només dels directament implicats, i a garantir que totes les entitats implicades –departaments, institucions, etc.– comptin almenys amb un referent capaç de comprendre la VM i d’identificar en quins àmbits la seva unitat pot contribuir a afrontar-lo.

La Comissió Nacional per a una Intervenció Coordinada contra la Violència Masclista (CNVM), té com a objectiu impulsar, fer el seguiment i avaluar les actuacions sobre VM que du a terme la Generalitat. També s'encarrega de fomentar la participació i la col·laboració del Govern amb les entitats i els òrgans de la societat que treballen en aquest àmbit. La CNVM impulsa un treball en xarxa de tots els agents que intervenen en aquesta problemàtica.

Reptes:

Les entitats del Consell Nacional de les Dones de Catalunya (CNDC), al Parlament de les Dones de l'1 de juliol de 2019, van assenyalar com a reptes:

• Tenir un reglament clar que revisi les funcions i les tasques de la CNVM, que ha de ser un veritable òrgan de seguiment i avaluació.
• Impulsar i dinamitzar, des de l’ICD, les seves reunions ordinàries.
• Incentivar l’impuls, la gestió i la dinamització dels grups de treball tècnics que pengen de la CNVM, dotats de pressupost.

A partir del Protocol marc per a una intervenció coordinada contra la violència masclista, des de la Generalitat de Catalunya, per mitjà de l’ICD, es promou el desenvolupament de diversos circuits territorials per a l’abordatge de la VM a Catalunya, per establir una xarxa territorial coordinada que vetlli pel desplegament i la millora d’un model d’intervenció integral.

Reptes:

Les entitats del CNDC al Parlament de les Dones, l'1 de juliol de 2019, van assenyalar com a reptes:

La necessitat de l’especialització dels cossos de funcionariat que treballen en el desplegament de la política pública d’abordatge de les VM, tal com recull la Llei 5/2008 i la Llei 17/2015. Aquesta política pública no es pot deixar en mans de cossos generals, i per això cal crear un cos específic d’especialistes en gènere i en VM.

La Llei 5/2008 disposava “dotar la xarxa de recursos de manera suficient per garantir una atenció a les dones de qualitat en el moment de la demanda d’ajut”.

Atès l’incompliment, cal un compromís que el temps d’espera per ser ateses no sigui superior a 15-20 dies, en tots els recursos, i un compromís en l’àmbit de la reparació: accés immediat als serveis d’atenció i recuperació, acompanyament jurídic en tot el procés, suport econòmic, accés prioritari a habitatge (generant recursos propis) i accés a l’àmbit laboral.

També resulta imprescindible un reglament intern dels serveis d’atenció a les dones municipals (SIAD). Cal revisar l’atenció que la xarxa ofereix a les dones, infants i joves per garantir una atenció equitativa en tot el territori. L’articulació de les respostes ha de tenir present la distància geogràfica, la xarxa de transport públic i la tradició de trajectes.

Atès que ens trobem en una situació d’autèntica crisi habitacional, cal un compromís ferm i d’urgència amb els recursos residencials d’emergència i estada (SAU, cases d’acollida), que estan saturats i no poden complir les seves funcions. Per tant, cal donar-hi respostes reals i efectives.

El Protocol marc per a una intervenció coordinada contra la violència masclista requereix, deu anys després, una actualització urgent:

• Cal recollir un model d’abordatge de les VM que incorpori de manera operativa la mirada interseccional, perquè respongui a les necessitats i als factors que condicionen la situació individual de cada dona, infant i jove.
• Actualment tenim una dispersió informativa i institucional que cal reordenar en un model d’abordatge específic per a les diverses manifestacions de les violències sexuals.
• En cap espai institucional, ni en el mateix Protocol marc, s'especifica qui ha de regir els protocols i com. La coordinació exigeix l'ús i l'avaluació dels estàndards de servei d’obligat compliment i reglamentats. Per aquest motiu, s’apel·la a revisar l’actual Protocol marc, integrant també la societat civil organitzada, i generant reglaments de qualitat de servei d’obligat compliment. Aquest reglament, a més, s’ha d’adaptar a la realitat de tots els territoris de Catalunya.
• Així mateix, és imprescindible garantir el suport tècnic, la dotació econòmica i la creació d’eines per instaurar la cultura del treball en xarxa que millorin la qualitat i l'eficàcia de les intervencions.

Objectius:

• Vetllar perquè els recursos que es posin a disposició de les dones afectades per VM en potenciïn l'autonomia i no els generin noves dependències.
• Generar un llenguatge compartit i fomentar una comprensió i una aproximació comunes al fenomen de la VM per part dels diversos agents interdisciplinaris.
• Implicar activament totes les institucions, organismes i agents socials del territori rellevants per a l’abordatge actiu de la VM.
• Implementar un model que faciliti l’emergència de diversos itineraris d’intervenció adaptats a les necessitats de cada dona i a les especificitats de cada professional i territori. Aquest model ha d'establir estratègies de prevenció, detecció, atenció i recuperació.
• Definir les funcions dels serveis, els circuits de coordinació i els criteris de derivació, i fer-los públics per al conjunt de la xarxa, i establir els mecanismes de coordinació i cooperació que permetin desplegar actuacions conjuntes i eficaces per part dels diversos organismes i agents socials implicats.
• Facilitar al conjunt de professionals una formació específica i diversificada sobre el fenomen de la VM.

↑ 2. Professionals | ↑ Índex de la unitat

• Autoria: Júlia Vega Soria
• Elaboració: 2019
• Actualització: Júlia Vega Soria, 2022

• 3.1 Model del Protocol marc
• 3.2 Nous eixos d’intervenció
• 3.3 Els circuits territorials
• 3.4 La intervenció amb infants i adolescents des dels serveis públics catalans
• 3.5 Estàndards de servei

Elaborat a partir de la introducció i el capítol 1 del nou Protocol marc, pàg. 5, 6, 9 i 10).

Des de l’any 2006, i en paral·lel al treball d’elaboració de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, l’Institut Català de les Dones lidera tot un procés de redacció del primer Protocol marc per a una intervenció coordinada contra la violència masclista, en el qual es planteja un model d’intervenció coordinada contra la VM a Catalunya que ha estat vigent fins ara.

Durant els anys de desenvolupament i aplicació d'aquesta Llei i del primer Protocol marc van anar sorgint avenços conceptuals, normatius i pràctics molt valuosos, en l’àmbit nacional, regional i internacional. Entre els canvis legislatius, polítics i socials destaquen (PM, pàg. 9):

• “L’any 2011 es va aprovar el Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i la lluita contra la violència envers la dona i la violència domèstica (en endavant, Conveni d’Istanbul). L’Estat espanyol va ratificar aquest conveni l’any 2014.

• Dret a l’atenció i l’assistència psicològica: “L’any 2020 es va aprovar una modificació a la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar les violències masclistes: la Llei 17/2020, del 22 de desembre.
  “Aquesta Llei, a més de reconèixer noves formes i àmbits de violències, va introduir una sèrie d’estàndards de drets humans, nous conceptes i perspectives que perfilen aquest Protocol marc. La Llei 17/2020 ha incorporat noves perspectives d’anàlisi, intervenció i comprensió de les violències masclistes, com la interseccionalitat, que fa referència a la constitució recíproca entre categories productores de desigualtats (com l’origen, el color de la pell, el fenotip, l’ètnia, la religió, la situació administrativa, l’edat, la classe social, la precarietat econòmica, la discapacitat funcional o psíquica, les addiccions, l’estat serològic, la privació de llibertat o la diversitat sexual i de gènere) i que ha de ser tinguda en compte a l’hora d’intervenir davant les violències masclistes.”
  “També s’han reconegut com a tals formes de violència que estaven invisibilitzades, com l’obstètrica, la digital, la vicària i la de segon ordre, així com nous àmbits en què es poden manifestar les formes de violència reconegudes, com el digital, la vida política, l’institucional i l’educatiu. A més, s’introdueixen conceptes que produeixen canvis en les intervencions i en les polítiques públiques, com el reconeixement dels feminicidis, el qual comprèn també les induccions al suïcidi i els suïcidis com a conseqüència de la pressió i violència exercida cap a la dona (art. 5, ap. 4.g) i el concepte de consentiment sexual (art. 3.h).”

• “L’any 2021 es va crear el Departament d’Igualtat i Feminismes (Decret 249/2021, de 22 de juny), que va incorporar la Direcció General per a l’Erradicació de les Violències Masclistes (DGEVM), amb funcions de prevenció i reparació integral.”

En consonància, aquesta nova DGEVM ha posat en marxa tot un canvi de paradigma i de model per a l’abordatge de les VM a Catalunya que s’ha concretat en un nou Protocol marc, anomenat Protocol marc per a una intervenció amb avaluació preventiva en situacions de violència masclista (PM), que es va presentar el passat mes de juliol a la Comissió Nacional per a una Intervenció Coordinada contra la Violència Masclista (CNVM) i que ara s’està presentant als diferents circuits d’abordatge de les VM a Catalunya.

El Protocol marc que s’ha aprovat és un document de bases que conté un nou paradigma d’intervenció i, per tant, reconfigura el marc conceptual des del qual comprenem les VM. Aquest paradigma posa les dones, infants i adolescents al centre, i aposta per un enfocament feminista interseccional amb vocació d’intervenció sobre totes les formes i àmbits de les VM. Per això, té com a fil conductor els seus drets i necessitats, els quals han d’orientar en tot moment la intervenció de manera que garanteixi l’accés efectiu. Situa també l’avaluació preventiva i el reconeixement de les violències institucionals com a estàndards a la intervenció, i com a obligacions de les administracions públiques, la qual cosa permet identificar les situacions de victimització secundària i altres tipus de violències institucionals. El nou PM incorpora també un capítol, “Cures i drets de les persones professionals”, en el qual s’estableixen mesures per evitar l’esgotament professional i prevenir i reparar situacions de VM de segon ordre.

En definitiva, el nou PM és el document conceptual que reconfigura els abordatges i que, tal com s’ha anunciat, serà complementat per documents operatius que guiaran professionals i institucions de manera més concreta en atenció al desenvolupament de les seves tasques amb avaluació preventiva.

El PM mateix reconeix que “els canvis que introdueix són molt importants i necessiten un recorregut, un temps i un acompanyament institucional adequat, per posar-los en pràctica”.

↑ 3. Protocols i serveis: Protocol marc... | ↑ Índex de la unitat

Visiteu el Protocol marc i reviseu-ne l’apartat 6, a les pàgines 27-29.

Vegeu, amb especial deteniment, aquesta informació:⁵⁾

Com ja s’ha dit, els drets tenen una funció organitzadora i orientadora de la intervenció. Això vol dir que, per establir les estratègies més adients, cal preguntar-se quins drets estan amenaçats i han estat vulnerats, quins riscos s’identifiquen i què s’ha de fer, des de les funcions i les responsabilitats professionals, dels serveis, dels poders públics, per garantir amb l’avaluació preventiva les obligacions que fan efectius els drets.

El Protocol marc actual proposa dos eixos d’intervenció fonamentals, la prevenció i la reparació integral, a diferència del model anterior, que n’establia quatre (prevenció, detecció, atenció i recuperació). No s’han d’interpretar de manera seqüencial o independent, sinó d’una manera circular, en permanent retroacció i encreuament. Així, per exemple, quan es treballa en la reparació, no només s’ha de fer pensant en la re-cuperació individual de les persones afectades, sinó que també calen estratègies perquè allò que està succeint a aquella dona, infant o adolescent no es torni a repetir, la qual cosa ens situa ja en la construcció de garanties de no repetició i en l’eix de prevenció.

D’altra banda, quan es treballa en la recuperació individual, es posen en marxa estratègies perquè la situació de les dones, infants i adolescents no es cronifiqui, no empitjori o no augmentin els riscos. Aquesta mirada en la intervenció ens situa de manera creuada en la reparació i la prevenció individual.

I, a l’últim, quan es planifiquen polítiques i actuacions de prevenció i sensibilització adreçades a generar canvis culturals, socials i institucionals (prevenció estructural), aquestes s’han de nodrir de les incidències i problemàtiques identificades en les situacions concretes. Tot això té també un efecte reparador per al conjunt de DIA que estan vivint o sortint de les VM, la qual cosa s’encreua de nou amb l’eix de reparació.

En aquest sentit, les estratègies més adients queden determinades per la finalitat de les intervencions. Així, s’estableixen dues grans finalitats per a cada eix d’intervenció.

• Prevenció amb finalitat estructural (prevenció estructural).
• Prevenció amb finalitat individual (prevenció individual).
• Reparació amb finalitat de no repetició (prevenció per la no repetició).
• Reparació amb finalitat de recuperació (prevenció per la recuperació).

Tot i aquesta categorització, cal recordar que les finalitats vinculades als eixos no tenen límits rígids, sinó que treballen des de la imbricació, la constitució recíproca.

De fet, molts serveis i recursos ja intervenen així, conscients que, des del moment en què les dones, infants o adolescents es posen en contacte amb un servei per demanar informació davant d’una situació de VM es comença a treballar per prevenir noves expressions d’aquesta violència. Tenir-ne consciència professional i institucional ens porta a intervenir amb avaluació preventiva, entenent que cada intervenció no és un fet aïllat, sinó que té la finalitat última d’aconseguir la reparació integral.

Aquesta proposta trenca amb una altra idea del model anterior, la d’entendre que els serveis estan vinculats només a un eix d’intervenció. Aquest Protocol marc emfatitza la necessitat que tots els sectors, recursos i serveis puguin treballar en l’eix de prevenció i en el de reparació integral, sense perdre de vista la circularitat i la retroacció dels eixos.

Així, per exemple, els centres educatius no només són claus en la prevenció, sinó també en la reparació inte-gral, perquè poden construir garanties de no repetició, i tenen una responsabilitat cabdal en la detecció i l’acompanyament dels infants, adolescents i dones que travessen situacions de VM fora de l’àmbit educatiu, així com, evidentment, en la detecció, la investigació, la sanció i l’acompanyament (recuperació) de les VM que es produeixin en l’àmbit educatiu.

↑ 3. Protocols i serveis: Protocol marc... | ↑ Índex de la unitat

Per poder aterrar el model del primer Protocol marc a les diferents realitats geogràfiques catalanes, l’ICD va començar a treballar amb un model d’intervenció coordinada basat en la creació de circuits d’abordatge de les VM per àmbits territorial de les diferents delegacions del Govern a Catalunya. En aquest sentit va encarregar a tres consultories, El Safareig, Dones amb Empenta i Spora, que treballessin en la proposta d’un model de circuit territorial a partir de les directrius del Protocol marc. Aquestes entitats, amb una àmplia expertesa en el treball en xarxa i les VM i inspirant-se sobretot en experiències de treball amb els circuits locals, van proposar un model que va ser finalment consensuat i acordat políticament amb l’equip directiu de l’ICD.

Aquest model de circuits territorials és el que s’ha implantat des del 2008 a Catalunya, i respon a l'esquema 2 següent:

El Model de Terres de l’Ebre (el primer que es va posar en funcionament i reproduït a la resta de territoris).

Font: Departament d’Igualtat i Feminismes.⁶⁾

• Mesa institucional (MI), que treballa a escala política.
• Comissió tècnica (CT), que treballa a escala tècnica i estratègica supracomarcal.
• Equips comarcals (EC), que treballen a escala tècnica comarcal.
• Agents de proximitat (AP), que treballen a escala tècnica d’atenció directa.

Cada un dels òrgans està compost per representants de tots els àmbits d’intervenció vinculats a l’abordatge de les VM. Amb aquesta estructura es volia garantir, d’una banda, i a través de la MI, el compromís i el suport institucionals. De l’altra, amb la CT es volia garantir l’expertesa, el compromís tècnic i la visió estratègica que permeten constituir espais de coordinació supracomarcal, formats sobretot per persones responsables de serveis. Finalment, amb els EC es volia potenciar l’estructura comarcal d’abordatge coordinat dels casos.

En consonància amb aquesta lògica, es va definir la composició de cada òrgan, així com una sèrie de funcions vinculades a aquests (funcions que s’han utilitzat com a base de bona part de les dimensions estudiades en aquesta avaluació). També es va prendre la decisió que la MI havia de ser coordinada i liderada per les coordinadores territorials corresponents de l’ICD, i presidida per la Delegació del Govern al territori. Les CT han de ser liderades i coordinades per les tècniques de territori de l’ICD, i els EC han d’estar coordinats pels consells comarcals.

El model de circuit territorial per a l’abordatge de la VM es va definir amb prou plasticitat per poder-se implementar de manera diferent en funció de les necessitats i les diferències del territori. Un cop definit el model de circuit territorial, l’any 2008 es va decidir iniciar-ne la implementació a les Terres de l’Ebre, com a prova pilot, ja que era el territori que no disposava de cap estructura organitzada d’abordatge coordinat de les VM, ni a escala comarcal ni local.

L’any 2009 es va iniciar la implementació del circuit del Camp de Tarragona amb l’acompanyament, durant un any, de dues consultores, El Safareig i Spora. Durant el 2010, l’equip directiu de l’ICD, preveient ja la possibilitat d’un canvi de govern, va prioritzar la constitució formal dels altres tres circuits que tenia previst posar en marxa sota aquest model:

• Circuit territorial de les Comarques de Lleida
• Circuit territorial de l’Alt Pirineu i Aran
• Circuit territorial de la Catalunya Central.

Es van constituir les tres MI, i cadascuna va signar un acord polític en el qual s’aprovava el procediment de coordinació institucional per al desplegament del seu circuit territorial, i es van deixar nomenades les CT. No es va poder fer gaire més abans de finalitzar la legislatura. Amb el canvi de govern, que en general sempre alenteix l’execució de les polítiques públiques, i amb l’arribada de la crisi econòmica i de les restriccions pressupostàries dràstiques que va fer el Govern, les polítiques d’abordatge de les VM es van veure afectades, i l’impuls i la consolidació dels circuits es van veure interromputs durant un any. No va ser fins a l’any 2012 que es va reprendre el lideratge de l’ICD sobre aquesta qüestió. A partir d’aquell any es van tornar a signar acords territorials institucionals i les delegacions territorials de l’ICD van tornar a prioritzar el treball dels circuits. Tanmateix, aquesta vegada, sense comptar amb suport i assessorament tècnic extern.

Els cinc circuits territorials que impulsa l’ICD des del 2008, tot i partir d’un mateix model, s’han anat configurant de manera molt diferent depenent del territori, amb un arrelament i un impacte també molt diferenciat. El model inicial, tot i que ha comptat amb el suport territorial, no s’ha concretat en un reglament o unes instruccions clares, ni s’ha desplegat cap estratègia des de l’ICD central d’assessorament, capacitació, suport, supervisió i seguiment tècnic extern del treball fet pels circuits al territori. Després de gairebé deu anys de la posada en marxa del primer circuit territorial per a l’abordatge de la VM, Almena Cooperativa Feminista avalua, per encàrrec de l’ICD (2018), els cinc circuits territorials que existien a Catalunya (posteriorment s’hi va incorporar el del Garraf i l’Alt Penedès), amb l’objectiu de començar a treballar per enfortir-lo.

Durant la sessió us presentarem els principals resultats d’aquesta avaluació, i cap on hauria d’anar el model de circuits, tenint en compte el nou repte que estableix el nou PM: adaptar la intervenció i els seus protocols locals, comarcals o supracomarcals al PM per a una intervenció amb avaluació preventiva en situacions de VM.

↑ 3. Protocols i serveis: Protocol marc... | ↑ Índex de la unitat

Darrerament hi ha hagut diversos avenços normatius per garantir els drets d’infants i adolescents que viuen VM. Concretament s’ha modificat el Codi civil català, s’ha aprovat la Llei 17/2020, de modificació de la Llei 5/2008, i s’ha aprovat el Decret llei 26/2021 de violència vicària.

El nou PM recull els drets específics d’infants i adolescents que viuen VM (PM, pàg. 15), a partir d’aquests avenços normatius. Concretament:

• “Dret a l'atenció i l’assistència psicològica d’infants i adolescents en situació de VM: és la concreció de drets fonamentals com el dret a la igualtat i a la no discriminació; a la dignitat humana, a la intimitat, a la seguretat, a la salut, a la protecció dels drets de la infància reconeguts internacionalment, i a la reparació integral davant situacions de VM. No es pot obstaculitzar, impedir o retardar per la negativa de l’agressor.
  • Com que l’atenció psicològica a infants i adolescents és clau per aconseguir la seva reparació integral davant les violències masclistes, s’ha de fer efectiva com més aviat millor. L’agilitat de la resposta és part, en aquest cas, de la garantia de drets amb avaluació preventiva.
  • No cal el consentiment del progenitor contra el qual hi ha sentència ferma o si hi ha indicis fonamentats de violència familiar o masclista (art. 233.11.3 del Codi civil català).
  • Tampoc cal consentiment del progenitor agressor, encara que no existeixi denúncia, si la mare dels infants o adolescents rep assistència dels serveis de la xarxa d’abordatge en situacions de violència masclista.
  • En el cas d’adolescents de 16 anys o més el seu consentiment és l’únic requisit exigible, no es requereix consentiment de progenitors (art. 236-8.2 del llibre segon del Codi civil de Catalunya).
  • Posar els drets i les necessitats d’infants i adolescents al centre també vol dir garantir el respecte a la seva autonomia progressiva, i entendre, per exemple en relació amb les violències sexuals, que han de ser abordades com a formes de violència masclista, tant les que pateixen nenes, nens i adolescents en l’àmbit familiar com en l’àmbit comunitari.
• Es pot demanar l’exclusió de la guarda i custòdia del progenitor amb sentència ferma condemnatòria i també quan es donen indicis fonamentats de violència masclista. S’han de supervisar les relacions personals en situacions de risc (art. 233-13.2).”

El nou PM també interpel·la les administracions públiques dient que “cada dret comporta obligacions […] de garantir el seu gaudiment efectiu, i de fer-lo amb avaluació preventiva” (PM, pàg. 15).

Per garantir l’atenció al suport, orientació i atenció psicoterapèutica i psicosocial a tots els infants i adolescents que viuen VM, actualment s’està treballant en uns documents operatius sobre aquesta matèria que pretenen sobretot la garantia de drets en noies i nois a partir dels 14 anys, establint un circuit i un procediment d’actuació adequat en relació amb els drets a confidencialitat, els consentiments, el dret a la informació i el dret a l’autonomia.

Per exemple, què passa quan noies adolescents sol·liciten la intervenció de l’Administració pública perquè es troben en una situació de VM però no volen que se n’informi les persones progenitores? Cal atendre-les?

I quan mares en situació de VM demanen atenció psicològica per a les seves filles i fills però no disposen del consentiment patern, o bé ni tan sols volen que se n’informi el pare?

I quan els pares demanen informació sobre la intervenció que s’està fent amb els seus fills o filles, o s’hi oposen obertament?

D’altra banda, també s’està acabant una guia sobre l’autonomia de les adolescents, que donarà claus sobre com valorar la maduresa d’adolescents per respectar el seu dret a l’autonomia sempre que sigui possible. Durant la sessió s’explicarà una mica més com serà aquesta guia.

↑ 3. Protocols i serveis: Protocol marc... | ↑ Índex de la unitat

Consulteu: https://dones.gencat.cat/web/.content/03_ambits/docs/vm_protocol_estandrards_servei_.pdf

El nou PM ja no incorpora els estàndards de servei com un capítol, tal com feia l’anterior PM. Hi haurà una feina d’adaptar i distribuir dins dels documents operatius vinculats al PM i previstos de desenvolupar d’ara en endavant. No obstant aquests estàndards, per la participació i consens amb els quals es van elaborar, tenen encara un gran valor com a guia de la intervenció. Per això els treballarem també durant la sessió formativa.

Els estàndards de servei de l’antic PM es classifiquen en comuns per a totes les formes i àmbits de la VM, i en específics per als casos de violència sexual, mutilacions genitals femenines i matrimonis forçats. Per establir aquests criteris comuns o estàndards de servei es van plantejar una sèrie d’interrogants:

Quins subjectes interactuen en la intervenció, i específicament:

• Quins haurien de ser els paràmetres que garanteixin a les persones professionals la realització d’una intervenció de qualitat?
• Quins haurien de ser els paràmetres que garanteixin el dret a una atenció de qualitat per a les dones en situació de violència?

Quins serveis i recursos participen en la intervenció?

• Quina disponibilitat de serveis i recursos hi ha i quins haurien de ser els estàndards de qualitat?
• Quins són els elements de millora que afavoreixen tant la percepció de qualitat en la prestació de serveis com la percepció de qualitat en l’atenció?

Què s’ha de fer, com, quan i quins són els contextos d’actuació?

• Quin és el rol de cada professional en els diferents àmbits i on se situen els límits de la intervenció?
• Quins són els elements que han de facilitar una interacció de qualitat entre tots els subjectes actius en la intervenció?
• Quins elements d’entorn s’han de considerar per evitar revictimitzacions?

A partir d’aquests interrogants es van consensuar uns estàndards o criteris comuns i estàndards o criteris específics als diferents àmbits de la intervenció, que s’han sistematitzat en tres apartats:

• en relació amb les persones professionals tant de la Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral per a les dones en situació de VM, com d’altres recursos que intervenen en cada cas,
• en relació amb la intervenció amb dones en situació de VM i
• en relació amb la coordinació i als procediments.

Els estàndards específics de servei que es van consensuar mitjançant un procés participatiu fan referència a les especificitats de les VM següents:

• en els casos de violència sexual,
• en situacions de tràfic amb finalitat d’explotació sexual,
• en relació amb la mutilació genital femenina (MGF),
• en relació amb els matrimonis forçats i
• en relació amb adolescents i VM.

↑ 3. Protocols i serveis: Protocol marc... | ↑ Índex de la unitat

← Unitat 2.1 | Unitat 2.3 →