• 1. Prevenció i abordatge de les violències masclistes a l’adolescència
• 2. Salut i forenses
• 3. Comunicació i violències (mitjans i xarxes)
• Bibliografia

Martí Galofré i Selene Garcia

Candela, acció feminista i comunitària, SCCL

• 1.1 Marc legislatiu
• 1.2 Què diuen les dades?
• 1.3 Adultisme i adolescència
• 1.4 Aprenentatge de la masculinitat i la feminitat
• 1.5 Aprenentatge de l'amor
• 1.6 Aprenentatge de la sexualitat
• 1.7 Violències masclistes i adolescència
• 1.8 Educació sexual feminista
• 1.9 Anem per feina!

Per tal de repensar la prevenció i l'abordatge de les violències masclistes (VM) a l'adolescència en l'àmbit educatiu, és important endinsar-nos en la realitat dels centres i conèixer el marc legal en què ens movem. Així doncs, estructurarem aquest document de la manera següent:

En els primers apartats farem un breu resum de la situació legal en què ens trobem i que són la base que possibilita els diferents plans d'actuació. Continuarem amb una visió general de la situació de l'alumnat pel que fa a les VM, per, seguidament, entrar en la realitat que ens trobem als centres educatius: analitzant quins són els mandats de gènere, què impliquen i quines conseqüències tenen a l'hora que l’alumnat es relacioni sexualment i afectivament. Detectarem a partir d'aquí quines són les VM que trobem en els i les joves i adolescents. Els darrers apartats estaran destinats a propostes i apostes que fem per fer front a aquestes violències i a les últimes reflexions que ens semblen indispensables per continuar millorant l’aposta per erradicar de les violències masclistes.

La Llei orgànica 1/2004, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, utilitza el concepte de violència de gènere i només la té en compte en l'àmbit de la parella. Parteix de la perspectiva de la violència de gènere com una violència inevitable i que, per tant, l'Estat ha de protegir les dones.

La Llei catalana 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, fa servir el concepte de violència masclista i no només té en compte l'àmbit de la parella sinó també altres àmbits de la vida on es donen aquestes violències (laboral, familiar, social, etc.). Aquesta Llei es va actualitzar amb la Llei 17/2020, de modificació de la Llei 5/2008, i s’hi van incloure els àmbits digitals, de la vida política, institucional i educatiu, que defineix com a “qualsevol mena de violència que es produeixi en l'entorn educatiu entre membres de la comunitat educativa”. També estableix que “per combatre la violència masclista és essencial incorporar la coeducació i l’educació afectivosexual fent un abordatge explícit, transversal, rigorós i sistemàtic de la perspectiva de gènere des de l'educació infantil fins a, com a mínim, la finalització de l'educació obligatòria”. Amb relació a la formació del professorat, estableix que “s'ha de garantir la formació amb perspectiva de gènere del professorat des de l'inici del seu procés formatiu i s'ha de fer extensiva a tots els membres de la comunitat educativa”.

La Llei catalana 11/2004 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per erradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, utilitza el concepte de LGTBI-fòbia.

Els protocols són l'eina que tenim a l'abast els centres educatius per activar en el moment en què detectem una situació de violència. Existeixen més de 10 protocols diferents (Protocol de prevenció, detecció i intervenció davant la violència masclista, Protocol per a l'atenció i acompanyament de l'alumnat transgènere en els centres educatius, Protocol de prevenció, detecció i intervenció enfront de l'assetjament escolar a persones LGTBI, etc.); és a dir, hi ha força dispersió i el seu coneixement complet es fa enrevessat. Tot i això, és l'eina institucional de què disposem per a la prevenció i l'abordatge de situacions de violència. Són models que hem de poder adaptar a la realitat de cada centre. Aquests protocols compten amb sistemes d'indicadors que ens poden ser útils per identificar violències i consideren la formació del professorat element clau per a la prevenció. I per això és imprescindible garantir la formació de les persones que tinguin per llei el deure d’intervenir davant de situacions de violència.

↑ Prevenció i abordatge de les VM a l'adolescència | ↑ Índex de la unitat

No disposem de dades específiques sobre VM i joves. Hi ha enquestes generalistes, de diferents àmbits territorials i que utilitzen diferents conceptes i indicadors de violència. Això dificulta anàlisis comparatives i continuades.

Del programa Evalua+ de Sidastudi “Sobre les dades. Les violències masclistes i les persones joves”,¹⁾ que sistematitza les dades que existeixen sobre VM i joves, podem fer la fotografia següent de l'estat de la qüestió:

• Les noies pateixen agressions en més proporció que els nois, però el percentatge de noies que explica el que ha passat a un membre del professorat no arriba al 10 %.²⁾
• Aquestes violències es donen al llarg de tot el recorregut escolar, però les discriminacions per raó de gènere augmenten molt a partir de segon d'ESO i es fan més evidents a segon de batxillerat.³⁾
• Les joves declaren que pateixen principalment maltractament psicològic, també per xarxes socials, però sobretot presencialment. Més d’un 35% de les noies de quart d’ESO declaren haver-lo patit. Un 10,2% d’aquest maltractament es va produir per xarxes socials.⁴⁾
• A l’Estat espanyol també trobem una xifra semblant: molt poques noies acudeixen al professorat quan es troben en una situació de violència de gènere. Només el 7,3% de les noies li va explicar una situació de violència de gènere patida a una professora o professor.⁵⁾
• Les dones joves han denunciat menys en comparació amb les dones de més edat. En general es denuncia un petit percentatge i encara menys les dones joves.⁶⁾
• El sexe és el principal motiu autopercebut de les discriminacions patides per les noies, tant presencialment com per xarxes, amb molta diferència amb els nois.⁷⁾
• En definitiva, de l'anàlisi d'aquestes dades podem extreure com a conclusió que el sexe i el gènere és el motiu principal autopercebut de les discriminacions patides per les noies, amb molta diferència respecte dels nois. Les noies joves denuncien molt poc i majoritàriament no veuen el professorat com a persones aliades a l’hora de fer front a les situacions de violència.

↑ Prevenció i abordatge de les VM a l'adolescència | ↑ Índex de la unitat

En la nostra societat tot es mesura des de la mirada adulta i per la mirada adulta. Des d'aquesta mirada es decidirà i explicarà la realitat d'altres moments vitals. És a dir, assumim que les persones adultes són les que millor saben què necessita i què li passa a les altres etapes vitals. Això devalua i supedita les experiències, necessitats, desitjos i, en fi, la vida d'infants, adolescents i persones grans envers les adultes.

Per això proposem fer una revisió crítica de la mirada adulta sobre l'adolescència. Una mirada que sovint és hostil, llunyana, poc empàtica, plena de judicis i criminalitzadora. Si posem el terme adolescència al costat de qualsevol concepte (xarxes socials i adolescència, alimentació i adolescència, oci nocturn i adolescència, etc.), se'ns activen les alarmes. Però ser adolescent no és un factor de risc, ni ser adult implica necessàriament saber-ne més, són les experiències viscudes, el treball personal i la revisió constant el que ens pot donar eines per tal d'identificar el masclisme i trobar maneres de combatre'l.

Sovint sentim dir que "els adolescents d'avui són molt masclistes", però en realitat són el fruit i el reflex de la societat adulta. El masclisme està mal vist, ens avergonyeix i per això fàcilment tendim a mostrar-lo com a quelcom fora de la nostra realitat, ja sigui en altres cultures, societats o moments vitals com l'adolescència. En veure-ho així ens desresponsabilitza i els demanem que resolguin el que nosaltres no som capaços de resoldre, que no facin el que nosaltres fem, que no interpretin la realitat com nosaltres la interpretem. Així doncs, en realitat, el masclisme no és una invenció de l'adolescència, sinó una herència de l'edat adulta.

L'adolescència tampoc no és un moment de pas, sinó un moment en si mateix. No és un parèntesi entre la infància i l'edat adulta, sinó un gran moment vital. Una etapa important, complexa i plena de canvis. És el moment de fer-se preguntes, de qüestionar-se, d'identificar-se, de poques resistències al canvi, de rebel·lia i sentit crític; i, per tant, l'esperança per a la transformació social.

↑ Prevenció i abordatge de les VM a l'adolescència | ↑ Índex de la unitat

L'adolescència és el moment en què es posa en pràctica l’aprenentatge de la socialització del gènere que s'ha fet durant la infància. Seria com un moment d'assaig i error amb relació al gènere i a la sexualitat, ja que haurem de demostrar com d’interioritzat tenim aquest aprenentatge del gènere i com d’integrada la concepció de la sexualitat, on la norma és l’heterosexualitat.

En aquest sentit, aquesta norma dicotòmica, que no admet grisos, ens guiarà cap a una socialització masculina i femenina com a oposats, necessaris, complementaris i desiguals:

Socialització masculina:

• La masculinitat té una dimensió grupal i social. No es dona per sabuda, sinó que es posa en dubte constantment i s'ha de demostrar en públic (fragilitat de la masculinitat).
• L'homofòbia i la misogínia són els dos principals components constitutius de la masculinitat. Llenguatge, actituds ofensives i de menyspreu cap a les noies i persones LGTBI.
• L'expressió de les emocions estan penalitzades, especialment les emocions vinculades amb la inseguretat, la dependència i la vulnerabilitat.
• Mandat de la sexualitat irrefrenable: obligatorietat de parlar de sexe de manera constant, estar sempre disposat a tenir relacions sexuals, tenir nombroses relacions sexuals, “estar a l'altura”, etc.
• Comportament autoritari, agressiu, egoista, etc. Penalització per resoldre els conflictes escoltant i tenint en compte les necessitats i els desitjos de les altres persones (empatia, cura, etc.). Penalització per posar-se en dubte, canviar de posicionament, reconèixer desconeixement.
• Subjectes desitjosos i penalització per no obtenir el que es desitja (fracàs, humiliació i mirada pública).

En definitiva, un model de masculinitat rígid, autoritari i agressiu.

Socialització femenina:

• L'amor com a eix central. La relació amb la sexualitat sempre ha d'estar intervinguda per l'amor. Cal mostrar inaccessibilitat per mantenir relacions sexuals i no expressar interès pel sexe o pel desig sexual independentment dels vincles afectius. Estigma de la “fàcil”.
• Reconeixement social a través del cos (objectes desitjats, no subjectes desitjosos) i tendència a patir complexos per comparar-se amb el model de bellesa. Penalització per no donar importància a la imatge.
• Obligatorietat de parlar d'emocions i sentiments i obligatorietat d'atendre les necessitats i emocions de l'altra persona (empatia, cures). Penalització per expressar i prioritzar els desitjos d’una mateixa.
• Forta competitivitat entre dones.
• Comportament tranquil, dialogant, empàtic, generós, etc. Indefensió apresa i penalització per mostrar seguretat en les actituds i els comportaments. Penalització de l'agressivitat.

En definitiva, un model de feminitat dependent i devaluat.

↑ Prevenció i abordatge de les VM a l'adolescència | ↑ Índex de la unitat

Després d'aquest aprenentatge del gènere que estableix dos camins tan diferenciats per a nois i per a noies, que es construeixen de forma oposada, jeràrquica i excloent, quan arriben a l'adolescència els diem que són complementaris i que s'han d'enamorar (heterosexualitat obligatòria, és clar!).

Existeixen dues narratives de l'amor clarament diferenciades pel gènere, on l'aprenentatge de l'amor impacta de manera diferencial sobre nois i noies. L'aprenentatge de l'amor romàntic està plegat de mites que fan compatibles l'amor i la violència:

• El mite de la mitja taronja, l'amor vertader i l'amor per a tota la vida. La passió amorosa és el projecte fonamental de la vida, sense la qual l'existència no és completa o està mancada de sentit. Segons aquest mite, no som persones completes ni podem ser felices si no trobem la nostra altra meitat, soles estem incompletes, buides i mancades.⁸⁾
• El mite de l'omnipotència de l'amor. Segons aquest mite, l'amor implica l'entrega total i la fusió amb l'altre. A la filmografia veiem com l’ideal de l'amor associa experiències de dependència i negació dels desitjos, renúncia i sacrifici per part d’elles.
• El mite de l'heterosexualitat. La centralitat de les representacions heterosexuals de l'amor és abusiva. I quan apareix diversitat sexual és sempre com una excepció que confirma la regla.
• El mite que l'amor fa mal. Segons aquest mite, l'amor, perquè sigui verdader, implica necessàriament patiment. Com si el dolor fos la mesura de l'amor.⁹⁾ Sembla, doncs, que no hi hauria amor sense patiment. Aquesta idea és perillosa, perquè podem acabar normalitzant el patiment i la violència.
• El mite de la gelosia com a prova d'amor. Vincular les gelosies amb l'amor és perillós, perquè amaga que les gelosies són una mostra d'inseguretat que pot acabar convertint-se en control. I el control (demanar la contrasenya, mirar el mòbil de l'altre sense permís, trucar a tota hora, acompanyar a tot arreu, etc.) no fa disminuir la gelosia sinó créixer la desconfiança.

Aquesta idea de l'amor romàntic ens permet parlar de violència. De fet, hi ha un pas ben petit d'aquesta idea a allò que podríem considerar relació abusiva.

Per entendre com funcionen les relacions abusives a l'adolescència és important revisar els mites entorn de l'agressor i la víctima, ja que com diu Miriam Aleman a “El soroll del silenci. Guia per abaixar el volum de les violències sexuals”: “Només reconeixerem els agressors i les víctimes quan es comportin com l’estereotip, la resta passarà desapercebuda i entrarà en joc el descrèdit i la desconfiança.”¹⁰⁾

També ens caldrà conèixer el cicle de la violència (fase d'acumulació de tensió, fase d'agressió o abús i fase de penediment o lluna de mel)¹¹⁾ i poder identificar l'escalada de la violència (sempre va a més, s'intensifica i es cronifica).

↑ Prevenció i abordatge de les VM a l'adolescència | ↑ Índex de la unitat

Acostumem a sentir que aquesta és una societat hipersexualitzada, quan en realitat amb el que ens trobem és amb una hiperrepresentació de la violència sexual. De fet, la nostra és una societat que no sap parlar de sexualitat, on la sexualitat és un tabú i que difumina aquella línia, que hauria de ser molt clara, i que separa sexualitat de violència sexual.

En aquests moments no hi ha una política sobre educació sexual efectiva en els centres educatius, i la que hi ha sovint continua estant focalitzada en la prevenció i la reproducció.

Què podem dir d’una societat en la qual és més fàcil parlar de perill i risc que de plaer? Quins valors hi ha implícits quan associem sexualitat amb reproducció? Quina sexualitat i quines relacions i pràctiques es legitimaran a partir d’aquí?

A falta d'una veritable educació sexual, i mentre l'aprenentatge de la sexualitat es doni a través del tabú i de la perspectiva del risc, els i les nostres joves continuaran buscant respostes a les seves inquietuds i ho faran en altres àmbits com la pornografia.

• El tabú. No parlem de sexualitat, no tenim paraules per parlar de plaer i utilitzem eufemismes (abelles, flors, llavors, etc.) que confonen més que expliquen. O els parlem d’amor o reproducció quan ens pregunten per sexualitat.
• El risc i el perill. Encara ara la majoria de tallers que es duen a terme per a joves sobre educació sexual, tenen com a eix central el risc i la prevenció de malalties de transmissió sexual (MTS) i d'embarassos no desitjats.
• Pornografia/violència. La pornografia a la qual els i les joves solen tenir fàcil accés pel fet de ser gratuïta, desdibuixa completament aquesta línia entre sexualitat i violència sexual. Sovint en aquestes plataformes se’ns mostren relacions abusives i no consensuades, en les quals al centre està el plaer de l’home, la qual cosa reforça aquesta idea d’associar el plaer dels nois amb la dominació.

↑ Prevenció i abordatge de les VM a l'adolescència | ↑ Índex de la unitat

Les VM a l'adolescència desborden el marc de la parella i operen des de ben petites. Les noies adolescents són especialment vulnerables a les VM i a les violències sexuals. Aquí és important la imatge de l'iceberg, el cicle i l'escalada de la violència per entendre com funcionen les VM.

A continuació enumerem una taxonomia de violències relacionades amb la construcció social del gènere:

• Penalització i control dels cossos, la sexualitat i el plaer de les noies. Aquests són l'arrel de les violències masclistes. Si expulsem les noies de l'àmbit de la sexualitat, si no tenen accés a la sexualitat i al plaer, les estem empenyent cap a la violència.
• Objectualització dels cossos de les noies, grassofòbia i violència estètica. Comença des de ben petites quan els posem un vestit de princesa, els diem guapes i els regalem una Barbie. I després les culpem de baixa autoestima. Els usos del cos en la publicitat que les situa com a objectes susceptibles al judici aliè.
• Ridiculització dels processos biològics. Les noies pateixen una guerra contra els seus cossos que produeix rebuig, desconeixement i fàstic. Només cal veure el tractament de la regla, els pits, els pèls, etc. Continuen sent temes tabú, que es viuen en secret i que produeixen malestar i incomoditat.
• Comentaris i floretes com a validador extern dels cossos de les noies. Comentar els cossos de les noies a l'espai públic per part de desconeguts és violència. Fa sentir por, inseguretat, fàstic.
• Terror sexual i indefensió apresa. Totes les noies han après que poden ser víctimes de la violència sexual i van pel món amb aquesta creença. S’ensenya a evitar el risc modificant la conducta, fem prevenció de violències sexuals a partir de la prevenció de la sexualitat, com si hi hagués una condició necessària entre sexualitat i violència sexual.
  Cal anar amb compte quan fem prevenció a través del terror sexual: “torna acompanyada”, “la faldilla és massa curta”, “soles no podeu”, etc. Si limitem la sexualitat i la llibertat de les noies perquè no siguin agredides, obrim la porta a la violència sexual i continuem posant el focus en les persones agredides i les persones agressores queden impunes.
• Sexpreading: difusió d'imatges amb contingut sexual sense consentiment. Deixem de culpabilitzar les noies (“si no t'haguessis fet la foto…”) i posem el focus en l'agressió. Cal distingir el sèxting (pràctica sexual i com a tal consentida i consensuada), amb el sexpreading (violència sexual). Com apuntàvem en el punt anterior, pots ser víctima de sexpreading sense haver fet sèxting (no hi ha una correlació entre sexualitat i violència sexual). Cal entendre el sèxting com una pràctica sexual més, i no derivar judicis de valor cap a les persones que en fan ús.
• Traspàs de límits, tocaments, assetjament sexual, agressions, etc.
• Culpabilització de les víctimes. “Portaves la faldilla massa curta”, “tornaves massa tard”, etc. Aquests missatges culpabilitzen les noies i legitimen la violència.
• Interiorització de la violència. Aquestes violències són tan quotidianes que no les identifiquem com a violència. Normalització i naturalització de la violència.
• Violència a la parella.

Cal entendre les violències sexuals com un tipus, el més paradigmàtic, de violència masclista, ja que a partir d’aquestes violències es garanteix i perpetua la desigualtat de gènere. Aquesta violència és exercida contra les dones, contra les persones que se surten de la norma sexe-gènere i contra els infants. És important mencionar que aquestes violències sexuals (en totes les seves expressions, des de les més subtils i normalitzades fins a les més visibles i condemnades) cap a les nostres criatures i joves no només són exercides pels nostres joves, sinó també per persones adultes.

↑ Prevenció i abordatge de les VM a l'adolescència | ↑ Índex de la unitat

Davant de les violències masclistes, educació sexual feminista.

Les noies connectades amb el seu plaer són més capaces de saber què volen i què no volen, posar límits, negociar pràctiques i relacions. Els nois connectats genuïnament amb el seu plaer (i no amb el postureig de la masculinitat dominant) són més capaços d’expressar i gestionar emocions, escoltar i acceptar els límits i tenir cura i respectar l'autonomia dels altres.

Quan diem educació sexual feminista volem dir una educació que:

• Tingui una concepció positiva de la sexualitat. Que no giri entorn de la moral sexual ni de la moral del risc i que entengui la sexualitat com un àmbit d'autoconeixement, de benestar i plaer.
• Posi el cos, el plaer i les emocions al centre. Autoconeixement, autoescolta i autocura i coneixement, escolta i cura dels altres. Que integri totes les seves dimensions: física, psíquica, emocional, relacional, social, etc.
• Posi les diversitats al centre. Diversitats sexuals, corporals, de gènere, funcionals, etc, de forma transversal, no com un afegit o un complement de la norma.
• No sigui reproductiva, heterocentrada, genitalista, coitocèntrica. Tot el cos i tots els cossos. No hi ha pràctiques i relacions més vàlides o legítimes. Totes les formes de sentir plaer amb cura, respecte i autonomia.
• Contraresti la lògica binària i la socialització diferenciada del gènere. Que no reprodueixi els estereotips de gènere, que desmunti els mandats opressors i produeixi condicions socials més igualitàries.

↑ Prevenció i abordatge de les VM a l'adolescència | ↑ Índex de la unitat

L'educació sexual i la prevenció de les violències masclistes no es pot improvisar. Per anar més enllà de l’acció puntual, cal planificar i destinar-hi temps i recursos. Si és una aposta de centre, cal que es reflecteixi en els calendaris i els pressupostos.

Algunes recomanacions per planificar-ne la prevenció:

• Diferenciar la prevenció de l'abordatge, tot i que les violències masclistes són violències estructurals sempre presents.
• Crear itineraris de continuïtat on cada curs es vagi aprofundint en les temàtiques en funció del moment maduratiu.
• Apostar per la perspectiva comunitària. La formació dels professionals és clau per a la prevenció, però no només. Té una importància vital que el nostre discurs surti de les aules i travessi la comunitat, cal recordar que el masclisme, sobretot, es transmet de manera inconscient, i ser-ne conscients. I, per tant, cal una reflexió profunda per part de tota la comunitat educativa: treballar amb infants i joves, famílies, professorat, altres agents educatius, per tal de fer possible i real el canvi de valors.
• Incorporar metodologies actives, vivencials, participatives i engrescadores.
• Apostar pel treball en xarxa i la cooperació educativa: centres educatius, equipaments juvenils, entitats especialitzades, etc. Cal conèixer no només els recursos que tenim al nostre abast, sinó les persones que hi treballen, generar vinculació entre els diferents centres.

Quan dinamitzem les activitats:

• Cal un compromís de revisió constant per part de les persones adultes referents dels joves. I no assumir que en sabem més, ni que les nostres formes són millors.
• Al mateix temps, les adultes referents hem d’aprofitar la nostra pròpia experiència, posar-nos en joc si escau. Fórmules clau per a una pedagogia feminista.
• Escolta activa i empàtica.
• Donar credibilitat a la gent jove.
• Respecte i cura cap a les seves emocions.
• Saber identificar el clima del grup.
• Identificar les violències durant les activitats (en tot grup hi haurà violències encara que siguin subtils).
• Capacitat d’adaptar-se a les necessitats del grup (conèixer el grup).

A l'hora de parlar de relacions abusives amb joves cal:

• Estimular la comunicació. Fomentar una conversa participativa, on ens centrarem a facilitar que la persona es pugui expressar amb les seves pròpies paraules i estar nosaltres disposades a escoltar relats de violència. Fer esforç per preguntar, més que per donar respostes.
• Escolta sense judici.
• Transmetre calma, seguretat i confiança, buscar espais íntims, sense interrupcions ni altres persones al voltant. Evitar definir nosaltres. Anomenarem els actes tal com la persona que els ha patit els anomeni. Evitar preguntes del tipus: “Què vas fer per fer esclatar l’acte de violència?”. És a dir, no culpabilitzar ni directament ni indirectament la persona violentada.
• Mostrar suport immediat i agrair la confiança. Validar el relat. Donar agència a la persona que ha estat en situació de violència i deixar clar que res de tot el que ha passat és responsabilitat seva.
  Pot passar que no ens creiem la persona que tenim davant, perquè tenim un bagatge amb ella i, per tant, una motxilla que pot fer que jutgem i interpretem el que ens està explicant. En aquest cas, hem de fer un pas al costat i derivar l’acompanyament a alguna altra persona referent que pugui escoltar-la de manera genuïna.
• Oferir confidencialitat i transparència.
• Acceptar ambivalències: és habitual que hi hagi canvis en el relat. Ambivalències o fins i tot que es retracti del que ha explicat. Això s’explica a partir del cicle de la violència i forma part del mateix procés d’identificació i sortida d’una relació de violència.
• Avaluar si és una situació d’urgència.
• Oferir acompanyament, el que es pugui assumir. Acompanyar no és solucionar.
• Identificar fins on podem acompanyar i quan cal derivar. En aquest cas, acompanyarem en la derivació.
• No oferir mediació: no és adient en casos de violència masclista. Cal distingir un conflicte on la mediació pot ser una eina resolutiva per al benentès d’una situació de violència basada en unes desigualtats estructurals.
• Controlar la frustració: si no vol la nostra ajuda, si canvia d’opinió, si necessita temps. Forma part del procés i cal no revictimitzar la persona agredida i, per tant, té una importància vital no tornar a treure-li el dret a decidir sobre la seva pròpia situació.

Pautes per a la derivació:

• Conèixer com funcionen els diferents recursos del nostre municipi, barri, poble, etc. Saber quins recursos tenim i qui ens atendrà, seguint la línia del treball enxarxat al municipi.
• Cal un posicionament feminista que no revictimitzi, que atenuï i detecti la violència estructural.
• Garantir una confidencialitat i privacitat.
• Personalitzar les derivacions. Cada cas és únic i necessitarà un acompanyament específic. Les situacions de violència es donen sobre persones completes i complexes, amb interseccions, realitats i vivències específiques que faran únics la seva història i el seu camí cap a la transformació.

Apunts per a l’actuació des d’un enfocament restauratiu i comunitari:

• Posar al centre l’agència de les persones afectades que facilitarà l’adquisició d’eines i habilitats per gestionar les situacions de violència i transformar-les.
• Entendre el conflicte i la violència com un procés.
• Posar al centre el dany i les necessitats de la persona agredida.
• Traçar les intervencions de cada cas en funció d’aquestes necessitats i entendre-ho com un procés que no sempre serà lineal.

Seguint la proposta d’Oudshoorn, Stutzman i Jackett (2015):¹²⁾

• Evitar la revictimització: donar seguretat, cura i agència a les persones agredides.
• Responsabilització i transformació de la persona que agredeix.
• Acció, cura i responsabilització comunitària.
• Transformació de les condicions socials que perpetuen la violència.

Per continuar pensant-hi:

• Compte amb els missatges contrapreventius; com dèiem anteriorment, sovint confonem prevenció de violències sexuals amb prevenció de relacions sexuals i aquesta prevenció va adreçada exclusivament a les persones socialitzades com a noies o dones.
  Ens trobem moltes vegades amb codis de vestimenta als centres educatius. Què vol dir vestir d’una manera adequada? Hem d’anar amb compte que aquests missatges no estiguin carregats de judicis de valor quant a la sexualitat de les noies que vesteixen de determinada manera. Això ens condueix inevitablement a responsabilitzar les noies de les violències sexuals que puguin arribar a patir, alhora que obre als nois una porta d’entrada a l’agressió, en tant que l’explicació i responsabilitat última d’aquesta està dirigida al comportament d’elles.
• Com dèiem anteriorment, a les nostres joves no només les agredeixen els joves, sovint la violència sexual ve per part de persones adultes i conegudes. I als centres educatius no n’és una excepció.¹³⁾ Hem de reconèixer i d’abordar amb urgència quan l’agressor és un professor o educador.¹⁴⁾ Les nostres joves ens ho estan mostrant i ho estan denunciant, cal que estiguem a l'altura.¹⁵⁾ Cal que ens qüestionem, ens revisem i formem per tal de poder donar resposta a aquestes agressions.
• Sovint ens trobem a les aules i als centres educatius un reflex del que ens trobem a fora. Allò que esdevé conflicte al municipi, poble o barri serà replicat a les aules, però, pot ser que sovint ens escandalitzin més les expressions masclistes dels joves que les dels adults que els acompanyem?
  És una realitat que ara mateix vivim en una societat molt més conscient del masclisme i les seves repercussions. Podríem dir que el masclisme (o les seves expressions més visibles i violentes) és poc tolerat. Però hem d’anar amb compte de com ho treballem amb les persones joves i adolescents. Cal que fem una revisió profunda del que succeeix, per exemple, a la sala de professors. I ser conscients de si responem amb la mateixa exigència als comentaris dels nostres companys adults que als comentaris que fan els joves a les aules o passadissos.

Si el que volem és un canvi de valors, la manera d’aconseguir-ho no serà des del càstig ni la imposició. Cal un treball profund, cal fer un procés pedagògic participatiu. Marcar línies vermelles, però no imposar. Per tot això cal una bona planificació a l’hora d’abordar les violències masclistes.

↑ Prevenció i abordatge de les VM a l'adolescència | ↑ Índex de la unitat

Autoria: Patricia González Prado

Elaboració: 2022

• 2.1 El punt de partida: un model d’intervenció centrat en les necessitats i els drets de les dones, infants i adolescents en situació de VM
• 2.2 Diferències entre perit forense i persona professional de la xarxa d’intervenció en VM a la qual es demana un informe psicoterapèutic
• 2.3 Què és un informe pericial?
• 2.4 Com es fa un informe forense tècnic especialitzat?
• 2.5 Què és un informe pericial psicològic?
• 2.6 L’estructura dels informes pericials psicològics
• 2.7 Alguns dels errors més habituals

Aquest punt de partida està establert per la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar les violències masclistes, i el Protocol marc per a una intervenció amb deguda diligència en situacions de violències masclistes, elaborat per la Generalitat de Catalunya l’any 2022. Les raons tenen a veure, d’una banda, amb la legislació europea i internacional, que considera les violències contra les dones, les VM, una greu vulneració de drets humans i, de l’altra, respon a les demandes feministes de justícia social, a tota una epistemologia del canvi social produïda a partir de reconèixer que les causes estructurals de les VM estan arrelades en l’organització patriarcal, cisheterosexista, classista, racista, adultocèntrica i capacitista de les nostres societats.

La primera consideració, el reconeixement de les VM com una greu vulneració dels drets humans, exigeix la incorporació dels estàndards de drets humans, entre els quals destaquem la diligència deguda, perquè explica el model de centralitat en els drets i les necessitats de les dones, infants i adolescents.

La diligència deguda demana no només complir les obligacions de les administracions públiques de prevenir i reparar integralment les VM, sinó fer-ho d’una manera eficaç, àgil i suficient per garantir els drets amenaçats o vulnerats.

Les intervencions professionals testimonien les violències, mitjançant el relat que fan les dones, que fan els nens, nenes i adolescents, per això és tan important el registre de cada intervenció, com passa en l’àmbit sanitari o en l’àmbit policial, per exemple.

Però, a més, les intervencions dels serveis especialitzats en la prevenció i la reparació integral davant les VM, tenen eines i han de fer valoracions dels riscos als quals estan exposades les dones, infants i adolescents, de manera contínua i integral.

Podem traçar una analogia entre la història clínica en l’àmbit sanitari, el dret d’accés que tenim totes les persones a la pròpia història clínica i el dret a demanar un informe que reculli la intervenció i les valoracions disciplinàries i interdisciplinàries fetes per les professionals que han atès una dona, infant o adolescent en situació de VM.

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

Fals:

• El/la perit/a forense és un professional especialitzat per a aquesta tasca, reglada legalment, inscrit prèviament en un llistat de perits oficials o que es dedica a aquesta tasca en l’àmbit privat.
• Una avaluació pericial no ha de ser efectuada pel terapeuta i/o mediador d’una de les parts implicades (víctima, encausat, infant o adolescent sobre el qual es disputa la seva custòdia, progenitor…). El psicòleg o psicòloga forense no ha d’haver mantingut cap mena de relació prèvia (ni professional ni personal) amb les persones implicades en la seva exploració pericial (art. 32 del Codi deontològic del COPC (2014): “[…] no ha de provocar situacions confuses en les quals el seu paper i les seves funcions siguin equívocs o ambigus” (2014, p. 17)).

Fals:

Tal prohibició constitueix una pràctica il·legal i greument vulneradora de drets. Té una finalitat -falsament- autoprotectora de les professionals dels serveis (evitar comparèixer a judici en cas de ser citades com a testimonis), però pot fer-les incórrer en responsabilitat professional perquè:

• Vulnera el dret de les usuàries d’accedir a tota la informació que els serveis públics produeixin sobre elles, les lleis de protecció de dades i autonomia de les pacients.
• Promou l’incompliment de deures bàsics professionals: tota professional, prèviament rellevada del secret professional per la usuària o judicialment, ha de poder explicar les seves intervencions, d’acord amb el dret i la lex artis de la seva disciplina i als protocols d’intervenció vigents.
• Aquest incompliment les fa incórrer en responsabilitat professional que, a més, pot constituir una forma específica de violència contra les dones: la victimització secundària o revictimització.

Fals:

La informació que s’ha produït com a part de l’acompanyament professional i interdisciplinari del seu procés de reparació integral ha d’estar en tot moment a la seva disposició.

S’han d’evitar les respostes institucionals que poden produir revictimització, o sigui, causar un perjudici addicional a la victimització primària patida. Molt especialment s’ha de vigilar de no produir un impacte desigual per justificacions vinculades a l’edat, la raça o la classe social, entre altres interseccions possibles.

Fals:

Desinformar, retardar, obstaculitzar o impedir l’accés a la informació que s’ha produït sobre la base d’intervencions que són part d’un procés de reparació integral és una mala pràctica professional que pot donar lloc a revictimització.

Fals:

Les professionals han de fer declaració testimonial sempre que siguin demanades judicialment i han d’informar el jutge en relació amb les intervencions professionals fetes. Quan la informació demanada estigui protegida per secret professional, han de ser rellevades del secret, per les usuàries mateix o judicialment.

Mai no es pot invocar el secret, que és una eina per garantir la confidencialitat de l’atenció, en contra de les persones que protegeix. Si bé les intervencions professionals han de respectar en tot moment el dret a la intimitat i el dret de confidencialitat de les dones, infants i adolescents amb els quals treballen, perquè es tracta de drets humans fonamentals, els anomenats drets personalíssims, cal tenir en compte que la informació és sempre de les mateixes dones, infants i adolescents.

Això és particularment rellevant amb infants i adolescents. S’ha de tenir present que és molt important garantir l’autonomia en la presa de decisions de dones, infants i adolescents, i el seu dret a la prevenció, la protecció, la justícia i la reparació integral, i les múltiples formes en què els informes professionals poden contribuir a donar garanties a aquests drets.

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

Hi ha una sèrie de principis, o bones pràctiques, que no són exclusives de l’àmbit dels informes professionals en situacions de VM, que contribueixen a concretar l’estàndard de la deguda diligència.

La intervenció psicològica i social s’efectua per garantir drets, entre els quals el dret a la salut de les dones. En l’àmbit de la salut, la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica, defineix en l’article 2 alguns dels principis, que referim a continuació, com positius per pensar la responsabilitat de les professionals de fer informes en relació amb la informació obtinguda, els requeriments de les usuàries i els requeriments judicials i les intervencions professionals:

• La dignitat de la persona humana, el respecte a l’autonomia de la seva voluntat i a la seva intimitat han d’orientar tota l’activitat encaminada a obtenir, utilitzar, arxivar, custodiar i transmetre la informació i la documentació clínica.
• Tot professional que intervé en l’activitat assistencial està obligat no sols a la correcta prestació de les seves tècniques, sinó al compliment dels deures d’informació i de documentació clínica, i al respecte de les decisions adoptades lliurement i voluntàriament pel pacient.
• La persona que elabori o tingui accés a la informació i la documentació clínica està obligada a guardar la reserva deguda.

També les definicions (art. 3) que conté aquesta normativa sanitària pot orientar la intervenció interdisciplinària en situacions de VM:

• Documentació clínica: el suport de qualsevol tipus o classe que conté un conjunt de dades i informacions de caràcter assistencial.
• Informació clínica: les dades, de qualsevol forma, classe o tipus, que permet adquirir o ampliar coneixements sobre l’estat físic i la salut d’una persona, o la manera de preservar-la, cuidar-la, millorar-la o recuperar-la.
• Intervenció en l’àmbit de la sanitat: tota actuació feta amb finalitats preventives, diagnòstiques, terapèutiques, rehabilitadores o de recerca.

En aquest sentit, el dret d’accés a la informació, que és un dret en si mateix i també una precondició fonamental per a l’exercici de l’autonomia i de la llibertat en la presa de decisions, aterra en la intervenció sanitària d’una manera parcialment anàloga a l’aterrament en la intervenció en situacions de VM. Així, en la llei d’autonomia dels i les pacients s’estableix el dret d’informació sanitària, que és conformat pel dret a la informació assistencial (art. 4):

• Els pacients tenen dret a conèixer, amb motiu de qualsevol actuació en l’àmbit de la seva salut, tota la informació disponible sobre aquesta, llevat dels supòsits exceptuats per la Llei. A més, tota persona té dret que es respecti la seva voluntat de no ser informada. La informació, que com a regla general, s’ha de proporcionar verbalment i de la qual cal deixar constància en la història clínica, comprèn, com a mínim, la finalitat i la naturalesa de cada intervenció, els riscos i les conseqüències.
• La informació clínica forma part de totes les actuacions assistencials, ha de ser veritable, s’ha de comunicar al pacient de manera comprensible i adequada a les seves necessitats i l’ha d’ajudar a prendre decisions d’acord amb la seva pròpia i lliure voluntat.
• El metge responsable del pacient li garanteix el compliment del seu dret a la informació. Els professionals que l’atenguin durant el procés assistencial o li apliquin una tècnica o un procediment concret també són responsables d’informar-lo.

I s’aclareix en l’article 5 que l’usuari és la persona titular del dret a la informació assistencial. A més, reconeix expressament el dret a la intimitat i a l'autonomia, i regula en aquest sentit el consentiment informat.

A l’últim, la llei disposa també les obligacions professionals d’informació tècnica, estadística i administrativa (art. 23).

• Els professionals sanitaris, a més de les obligacions assenyalades en matèria d’informació clínica, tenen el deure d’emplenar els protocols, registres, informes, estadístiques i altra documentació assistencial o administrativa, que guardin relació amb els processos clínics en els quals intervenen, i els que requereixin els centres o serveis de salut competents i les autoritats sanitàries, compresos els relacionats amb la recerca mèdica i la informació epidemiològica.

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

Un informe pericial (psicològic, mèdic –traumatològic, ginecològic, toxicològic-, d’accident, d’enginyeria, entre d’altres), és una prova amb la qual es poden demostrar fets (psicològics, mèdics, mecànics), normalment en processos judicials.

Les funcions de l’informe jurídic i forense són:

• Facilitar a l’advocacia, la fiscalia i la judicatura el seu treball amb una prova pericial que justifiqui una acusació, una defensa, la resolució d’un cas, etc.
• Explicar d’una manera simple els detalls tècnics d’una avaluació psicològica, mèdica, mecànica, i aportar la informació necessària per entendre el cas.
• Presentar les possibles estratègies de prevenció i reparació a seguir en funció dels resultats.
• Oferir assessorament tècnic fonamentat.
• Ser presentat en la vista oral i respondre de manera comprensible a totes les preguntes del Tribunal.

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

• Es recapta i s’analitza, des de les respectives eines disciplinàries, la informació ja existent: s’estudia tota la documentació prèvia existent, com per exemple altres informes, la història clínica, les resolucions del procés judicial, altres possibles denúncies d’aquest o altres processos, l’expedient judicial, etc.
• Es fa una avaluació (psicològica, mèdica): sol requerir una entrevista i diverses proves psicològiques o mèdiques clíniques i forenses (instruments i proves psicomètriques que permetin resultats demostrables). Aquest procés s’ha de reflectir minuciosament en el document final.
• S’integra la informació i es redacta l’informe.
• El dictamen pericial ha d’estar estructurat i ha de donar respostes (de manera empírica) a les preguntes que planteja el cas des del punt de vista de la psicologia. Ha de manifestar l’estructura i l’anàlisi de les entrevistes i proves realitzades, així com les conclusions sobre l’objecte de perícia. Cada afirmació estarà basada en una o diverses referències científiques indicades al text.
• Es lliura una còpia segellada i signada de manera oficial.
• Si és necessari, s’explica i es ratifica en un judici, és a dir, es ratifiquen les conclusions a la sala del judici oral, on el tècnic o tècnica forense podria ser interrogat per l’advocacia i la judicatura.

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

Com assenyala la LEC, la intervenció del psicòleg o psicòloga en el context judicial es produeix sobre la base de la seva concepció d’auxiliar de la justícia, és a dir, per oferir al tribunal la informació que sol·licita i que es deriva de coneixements propis de la disciplina psicològica, que ell no coneix i que necessita per dilucidar la demanda.

Habitualment les guies de bones pràctiques sobre labor pericial assenyalen que, per exemple en el cas de la psicologia, el camp pericial és una de les tasques més carregades de responsabilitat, ja que els resultats producte de l’avaluació forense poden influir, i en alguns casos determinar, si a algú li atorguen o no la custòdia dels fills i filles, si serà obligat o no a pagar els danys causats a un altre litigant, si tornarà a casa des de la sala de vistes o si passarà anys a la presó.

Això és una veritat a mig fer, tota intervenció en salut mental té una fortíssima càrrega de responsabilitat professional, el que passa amb els informes és que, per les mateixes regles dels processos d’acusació i defensa, poden ser impugnats, han de ser contestats i poden donar lloc a problemes ètics i deontològics.

L’informe psicològic pericial és una prova fonamental en un procés judicial perquè és una avaluació pericial psicològica de les persones implicades. Se sol sol·licitar com a eina per determinar la situació mental de l’acusat en el moment dels fets, però també en casos de VM per conèixer indicadors de diferents formes de violència, danys causats i aspectes que requereixen reparació i recuperació.

Les perícies poden ser d’ofici o de part, segons siguin demanades pel fiscal o per les parts. Totes les parts tenen dret a utilitzar mitjans probatoris, és a dir, justificacions de la veritat dels fets.

La prova pot ser de diferents tipus, per exemple, documentals, testimonials (com a testimonis) o pericials (com a informes d’experts o perits).

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

1. Un informe social o psicològic d’un SIAD, SIE o un altre recurs especialitzat que estigui fent intervenció amb dones, infants i adolescents en situacions de VM, pot motivar que el tribunal (d’ofici o a demanda de les parts) citi com a testimoni (però això no és labor pericial) a la professional o l’equip que va elaborar l’informe. També ha d’explicar com s’ha obtingut la informació i com s’ha arribat a unes certes conclusions.
2. Garantir l’accés a la informació personal de les dones, infants i adolescents requereix:
   • Treballar amb les eines disciplinàries pròpies i en xarxa –interdisciplinàriament i intersectorialment.
   • Registrar les intervencions, indicadors.
   • Oferir als subjectes de la intervenció l’accés a la informació que es produeix sobre ells.
   • Elaborar informes quan els subjectes el sol·liciten.
   • Acudir a les audiències orals en judici quan siguin convocats judicialment.
   • Poder explicar les intervencions des de la pròpia disciplina i la intervenció interdisciplinària i intersectorial, la perspectiva feminista i interseccional i la garantia de drets.
   • Resguardar el secret professional, que només pot ser rellevat judicialment o per la usuària mateix.
3. Identificar els temors, inseguretat i necessitats que sorgeixen amb la convocatòria judicial com a testimoni.
4. No és el mateix una pericial psicològica que un informe psicològic clínic o psicoterapèutic.
   Els informes clínics que fa un psicòleg o psicòloga clínic (el/la de la consulta) no tenen res a veure amb un informe pericial.
5. Un testimoni no requereix imparcialitat, un informe pericial, sí. En el testimoni es requereix no tenir un interès particular en el procés.
6. Que el testimoniatge sigui expert no l’iguala a un informe pericial.

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

L’estructura base del model d’informe pericial psicològic hauria de contenir els apartats següents:

1. Dades del / de la perit/a i de la persona peritada.
2. Nom, cognoms i, respectivament, número de col·legiat i DNI. Es poden incloure dades complementàries com la formació del / de la forense o l’edat de la persona avaluada.
3. Objecte de la perícia o motiu de l’informe.
4. El motiu pel qual es fa l’informe, a petició de qui es fa, sobre qui es fa i què es pretén determinar amb aquest.
5. Metodologia.
6. S’han d’esmentar totes les entrevistes efectuades, a qui es va fer i en quina data.
7. També s’han d’especificar quins instruments psicomètrics o proves complementàries s’han utilitzat per donar validesa empírica a l’anàlisi psicològica.
8. Finalment, cal detallar quins informes clínics, denúncies, demandes, actuacions i altra documentació rellevant s’han consultat, i en quina data.
9. Antecedents del cas i situació actual.

Anàlisi descriptiva: Es detalla l’exploració psicopatològica duta a terme, així com el desenvolupament psicobiogràfic i la interpretació forense del resultat de les proves que s’han utilitzat.

Impressió diagnòstica: Es declara, a judici clínic del / de la perit/a, si hi ha alguna psicopatologia que es relacioni amb l’objecte de perícia.

Discussió forense: En aquest apartat es relaciona tota l’anàlisi obtinguda de la interpretació dels tests psicològics amb el motiu de l’informe.

Referències: S’esmenta tota la bibliografia científica en la qual es basa el/la perit/a per obtenir les seves conclusions.

Conclusions: Com a punt final i a manera de resum, es detallen les conclusions del / de la perit/a respecte a l’objecte d’anàlisi.

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

¹⁷⁾

• Errors en la definició.
• Ambigüitat en l’objecte de la perícia.
• Emprar termes legals.
• Encara que es demani respondre a un concepte legal (p. ex., imputabilitat), s’ha d’evitar incloure terminologia jurídica en el dictamen psicològic forense. L’informe dona eines per produir una conclusió jurídica, una conclusió que ha de prendre el jutge o la jutgessa, i que defensarà l’advocat o l’advocada.
• Errors en la metodologia.
• No mantenir-se imparcial: cal no oblidar que s’està fent un estudi científic d’un cas. L’emissió de les conclusions s’ha de sustentar en dades objectives i contrastades, tal com recull la Llei d’enjudiciament civil (art. 335).
• Formular preguntes suggestives: sovint, podem incórrer en entrevistes caracteritzades per preguntes tancades o que suggereixen la resposta a través de la formulació d’aquestes. Aquest format compromet la fiabilitat i la validesa de l’entrevista, i redueix considerablement el valor de la perícia.
• Avaluació massa extensa.
• Utilització de proves psicomètriques amb escasses garanties.
• Errors en la interpretació: no integrar els resultats obtinguts. No s’han de tenir en compte dades aïllades, sinó que cal buscar la congruència de totes en conjunt. La informació que vagi en una altra direcció també ha de ser explicada.
• Exposar opinions personals, inferències o versions de les persones peritades.
• No reconèixer limitacions.
• Errors en les conclusions de la prova pericial psicològica: no argumentar les conclusions. És tan important arribar a les conclusions com explicar-les.
• Per ser un/a bon/a perit/a forense cal tenir una excel·lent formació en psicologia clínica: avaluació, psicodiagnòstic, teoria i avaluació de la personalitat, psicopatologia i mètodes d’intervenció propis d’aquesta àrea.

↑ Salut i forenses | ↑ Índex de la unitat

Autoria: Col·lectiu Tara (2022)

• 3.1 Identificació dels factors clau en la construcció del relat sobre les violències masclistes que fan els mitjans de comunicació
  • 3.1.1 Els mitjans de comunicació com a transmissors de la violència masclista
  • 3.1.2 Representació de les violències masclistes a la televisió, l’evolució d’un relat. Del cas Ana Orantes a La Manada (1997-2016)
  • 3.1.3 Els titulars de la premsa escrita: “Una dona mor…” No morim, ens maten!
  • Bones pràctiques en el tractament mediatic de les VM
• 3.2 Conèixer les especificitats comunicatives dels diversos eixos de desigualtat i discriminació
  • 3.2.1 Eixos de desigualtat i discriminació en la representació i comunicació de les violències masclistes
  • 3.2.2 L’origen de l’agressor i de la dona assassinada o agredida
• 3.3 Descodificar el rol de les xarxes socials com a canal de producció, reproducció i naturalització de les violències masclistes
  • 3.3.1 Una aproximació a la violència masclista a les xarxes
  • 3.3.2 Característiques del ciberassetjament
  • 3.3.3 Algunes expressions de la violència masclista en línia
• Bibliografia
  • Marc legislatiu
  • Premsa

Els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en la construcció de la nostra realitat. Entre les seves funcions trobem la d’informar, divulgar o reforçar opinions i, per tant, ens socialitzen; això és, ens proposen un gran repertori d’informacions, diferents punts de vista i diversos i variats models de vida (Alberdi i Matas, 2002). Cal, però, tenir en compte que les notícies no són una captació i reproducció objectiva de la realitat, sinó una interpretació de les moltes possibles, per tant, la notícia és una construcció social de la realitat.

Els mitjans de comunicació, a través d’aquestes funcions, reprodueixen i reforcen l’ordre social i el model social en el qual s’inscriuen, que no és cap altre que la societat patriarcal, perquè els mitjans són veritables màquines simbòliques com a mecanismes de producció i reproducció ideològica (Varela, 2017, p. 116). Els mitjans de comunicació no només són transmissors de missatges, sinó que en gran manera també en són els creadors, i el seu relat pot facilitar o no que la violència masclista sigui entesa com el greu problema social que és. Existeix un patriarcat mediàtic que se sosté, en paraules de Bernal (2019), sobre dos pilars, un espai de poder presencial i un espai de poder en el contingut. Això és, mitjans que estan dirigits majoritàriament per homes, i peces informatives que reprodueixen el relat masclista. Però, afortunadament, els mitjans de comunicació també tenen la capacitat de construir una realitat més justa i equitativa que incorpori la perspectiva de gènere i, per tant, que inclogui les dones i el seu punt de vista en les notícies (Castellò i Jiménez, 2018).

En aquest marc, és necessari aturar-se a pensar com es representen i es narren les violències masclistes en els mitjans de comunicació. La violència masclista, com dèiem, és un greu problema social, i un problema social només existeix quan és reconegut per l’opinió pública, i en aquest procés els mitjans de comunicació juguen un paper determinant per trencar el silenci que, durant dècades, ha ocultat les violències masclistes (Bosch Fiol i Ferrer Pérez, 2000, com se cita en Alberdi i Matas, 2002). Els mitjans de comunicació no ens diuen què hem de pensar sobre allò que passa en el nostre entorn però sí sobre què pensar, debatre, etc. I és que, indubtablement, els mitjans de comunicació són referents socials de transmissió de valors i opinions, i tenen la capacitat d’influir en el comportament social, per tant, també tenen la capacitat d’influir en la nostra percepció sobre les violències masclistes.

Hi ha altres elements fonamentals en la construcció de la notícia que també tenen un impacte en com aquesta és rebuda i entesa, com ara la visibilitat que se li atorga al tema o quin espai ocupa en l’agenda informativa, perquè això contribueix a fixar els temes en l’opinió pública. A més a més, els aspectes formals com ara el llenguatge audiovisual, per exemple, quines imatges recurs s’han utilitzat, quins enquadraments s’han fet servir, quines músiques acompanyen la notícia, etc., en les peces informatives poden contribuir a l’espectacularització i desvirtuació de determinats temes, en comptes de complir l’objectiu principal dels mitjans de comunicació, que és informar (Pérez, 2018), i això és quelcom que trobem sovint en les notícies sobre violències masclistes.

La dimensió política i social de la violència masclista és evident, per això és fonamental introduir una vessant pedagògica quan es donen notícies sobre violència masclista, però per fer-ho hem de conèixer bé el fenomen i ser conscients dels seus vincles amb la cultura patriarcal, també present als mitjans de comunicació. Cal també ser conscients que el tractament correcte no es pot reduir només a un cas concret noticiable, sinó a la manera i al punt de vista des del qual els mitjans mostren i posicionen les dones. Aquest és un plantejament que implica eliminar els prejudicis

de gènere i els continguts estereotipats i canviar les fórmules rutinàries que es repeteixen en una gran part dels mitjans i que incideixen, en el pitjor dels casos, en la culpabilització de les dones i la justificació dels agressors i, sovint, en la simplificació i la trivialització del complex cercle de la violència de gènere (Castelló i Gimeno, 2019, p. 10).

↑ Comunicació i violències (mitjans i xarxes socials) | ↑ Índex de la unitat

El tractament que han fet els mitjans de comunicació sobre les violències masclistes ha passat per diferents fases, i ha anat canviant en funció del nivell d’atenció que ha rebut aquest problema social, a quina audiència s’adreça i el lloc informatiu on se situa. L’espai i el tractament que ha rebut la violència masclista també s’ha vist molt influenciat per una sèrie de successos que han estat esdeveniments mediàtics, que han marcat un canvi qualitatiu en el tractament de les violències masclistes (Alberdi i Matas, 2002). Per això centrarem l’anàlisi entre aquests dos casos, el del feminicidi d’Ana Orantes i l’agressió sexual grupal de Sant Fermí, que tenen lloc amb vint anys de diferència però que, atesa la seva rellevància social, esdevenen un punt de partida i de final simbòlics per a l’anàlisi.

La violència masclista, ja fos exercida en l’àmbit de la parella, social o comunitari, laboral o familiar, mai no era concebuda com un problema social. Aquestes notícies se situaven en les seccions de successos o de tribunals, i molts dels casos no eren mai objecte de titular. La violència exercida contra les dones no era entesa com a violència, i només apareixia subordinada a altres informacions, atès l’escàs valor com a notícia. D’acord amb Alberdi i Matas (2002), aquest tipus de successos es plantejaven vinculats a l’àmbit domèstic o privat, i només apareixien als diaris quan la gravetat dels fets era considerable o s’incloïa violència sexual exercida per estranys. A més a més, en el seu tractament predominava l’estereotip de crim passional per explicar els fets i es destacaven com a causes la gelosia, la ruptura de la parella o l’alcoholisme; és a dir, que els homes assetgen, agredeixen i maten per motius passionals o romàntics (Fagoaga, 1994).

No es fins a mitjan anys vuitanta que es comencen a associar els assassinats i les agressions als maltractaments. Aquest canvi es va produir gràcies a la influència dels moviments feministes sobre els mitjans de comunicació, com és el cas del Grupo de Mujeres de Bausauri, que el 1983 va enviar un comunicat al diari El Correo fent palès que la VM era l’única causa de la mort que narraven en un dels articles. Per primera vegada, les associacions de dones van esdevenir una font fonamental per al periodisme, perquè eren les úniques expertes i perquè facilitaven l’accés a la informació sobre els casos (Alberdi i Matas, 2002, p. 252). Avui dia ho continuen sent.

El 1983 es van publicar a la premsa les primeres estadístiques sobre violències masclistes. Les administracions públiques es van veure pressionades per prendre mesures, i aquestes mesures es van convertir en notícia. Com a conseqüència, el diari El País va dedicar diversos editorials a analitzar les causes de la violència masclista i a demanar mesures polítiques, legislatives i judicials per erradicar-la. Es pot considerar que a partir d’aquell moment la violència masclista va passar de ser considerada una qüestió privada a ser objecte d’interès públic (Fagoaga, 1994). Durant la primera meitat dels anys noranta, les informacions sobre violència masclista van entrar en les revistes i en els programes destinats al públic femení de gran difusió. Els programes televisius matinals o de sobretaula, les revistes femenines o els suplements dominicals dels diaris es van convertir en el vehicle principal d’aquesta informació, que mai no va deixar de ser present a la secció de successos (Alberdi i Matas, 2002).

En un període més actual, trobem que, cada cop més, el tractament de la violència masclista ha passat d’estar a les pàgines de societat dels diaris de més difusió a aparèixer com una qüestió objecte de debat en la vida política. Cada cop s’informa amb més profunditat i es recorre més freqüentment a fonts oficials i expertes, tant policials com jurídiques i acadèmiques o col·lectius feministes (Instituto Asturiano de la Mujer, s. d.). Aquest tractament situa la violència masclista com un problema social, que va més enllà del plantejament de “drama humà” que sempre té com a esdeveniment concret (Alberdi i Matas, 2002). En tota aquesta evolució ha estat fonamental el treball conjunt de les dones periodistes i els moviments feministes, que han treballat incansablement perquè les violències masclistes tinguin el reconeixement mediàtic i social necessari.

Malgrat que són nombrosos els casos que podrien ser objecte d’anàlisi, com dèiem, n’hem triat dos: el feminicidi d’Ana Orantes i l’agressió sexual grupal durant els Sanfermines del 2016, conegut com el cas de la Manada.

L’assassinat d’Ana Orantes el desembre del 1997, uns dies després de denunciar a la televisió la violència que rebia per part del seu marit, va esdevenir un punt d’inflexió. Aquest cas va ser àmpliament difós i, d’acord amb moltes professionals, va tenir un efecte quant al reconeixement de la violència masclista com a realitat, enfrontant la societat espanyola al problema social. La notícia televisiva on Ana Orantes denunciava l’agressor va servir de font informativa per documentar l’assassinat i multiplicar l’efecte realitat (Berganza, 2003). Ja no es tractava d’una dona anònima, sinó que havia sortit a la televisió i, en la mesura que havia estat representada socialment pels mitjans, existia molt més que qualsevol altra dona (Altés, 1998, citat a Alberdi i Matas, 2002).

Malgrat que, per a moltes professionals, el cas del feminicidi d’Ana Orantes es considera la primera mostra de violència masclista en l’agenda informativa dels mitjans de comunicació, el tractament de la notícia no complia els requisits necessaris per informar correctament sobre un feminicidi, i aquesta, malgrat els avenços, continua sent una constant avui dia.

Us proposem que visioneu aquest vídeo i que anoteu els detalls que us resultin inadequats en el tractament de la notícia: introducció del periodista, veu en off, tractament visual -què veiem-, paper dels testimonis, etc.

Vint anys després del feminicidi d’Ana Orantes, l’agressió sexual grupal denominada “la Manada”, comesa per cinc homes durant els Sanfermines de l’any 2016, va ocupar un lloc central en els mitjans de comunicació. Aquest cas esdevé també paradigmàtic en la construcció del relat dels mitjans de comunicació sobre la violència masclista i, més concretament, sobre la violència sexual. Tal com apunta Barjola (2018), el tractament informatiu fa palès com el relat construït pels mitjans de comunicació va reproduir la idea del “terror sexual”, utilitzat com a forma de responsabilitzar les dones de les violències patides.

El discurs del terror sexual és aquell que normalitza la cultura de la dominació i la idea segons la qual els homes són per naturalesa potencials agressors, és a dir, amb caràcter instintiu i, per tant, incontrolable. D’aquesta manera recau exclusivament en les dones la responsabilitat d’evitar l’agressió a través, per exemple, de la limitació de les seves llibertats per evitar situacions considerades de risc. Aquest relat del terror forma part d’un corpus moral funcional a l’aspiració masclista de controlar la conducta de les dones (Barjola, 2018).

Les narracions, representacions i discursos que han acompanyat el relat del cas de la Manada evidencien que, malgrat el canvi en el tractament informatiu de les notícies d’agressions i feminicidis, encara estem lluny de trobar en els mitjans un relat just i ètic. Els relats sobre violència sexual funcionen de manera alliçonadora i sancionen socialment el comportament i l’actitud de les dones. No hem d’oblidar que els mitjans tenen la capacitat de reforçar aquestes idees amb el seu relat i de situar una persona en un estatus o rol o en un altre segons el seu gènere. Es construeix un imaginari paternalista que, en aquest cas, mitjançant el terror, responsabilitza i alhora infantilitza les dones, les exposa com criatures-objecte que requereixen tutela, i que han de fer-se càrrec de la pretesa naturalesa irrefrenable del desig sexual i l’agressivitat masculina i protegir-se’n (Barjola, 2018).

És important aprofundir en l’anàlisi d’aquesta narrativa, ja que cada agressió sexual és una manera de qüestionar el comportament de les dones (Pérez, 2018). A l’últim, cal constatar que, malgrat tots els esforços, en el discurs hegemònic el focus continua centrat en determinats aspectes com, per exemple, l’enorme quantitat de dones assassinades i agredides i no tant en l’enorme quantitat d’homes assassins i agressors. La pregunta en el relat hegemònic hauria de ser: què els passa als homes, que assassinen i agredeixen dones? (Castelló i Gimeno, 2018).

La periodista Susana Pérez Soler va redactar un informe sobre la cobertura mediàtica del cas de la Manada per al portal Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans. Algunes de les conclusions d’aquest informe van ser:

Podeu consultar l’informe complet a https://www.media.cat/wp-content/uploads/2015/03/Informe_Manada_DEF.pdf.

Cinc anys després del cas de la Manada, un programa televisiu va sotragar la relació dels mitjans de comunicació amb les informacions sobre VM. El 21 de març de 2021, la cadena de televisió Telecinco va emetre el primer capítol del documental Rocío, contar la verdad para seguir viva. Es tracta d’una sèrie documental biogràfica protagonitzada per Rocío Carrasco en el qual denuncia els 25 anys de VM exercida pel seu exmarit, Antonio David Flores. Durant els 12 capítols de la docusèrie, Rocío Carrasco narra el patiment psicològic, enumerant els indicadors de maltractament que va patir, sobretot de violència psicològica, i posant-hi nom. És clar que el format empra alguna de les retòriques espectacularitzants i dels recursos d’impacte per atrapar l’audiència. Però també es parla de menyspreus i d’humiliacions, d’abús psicològic, de gelosia, de violència vicària, de gaslighting (llum de gas), etc. La presència al plató de la periodista Ana Bernal-Triviño, experta en comunicació de violència de gènere, va servir per desmuntar clixés i per reforçar el testimoni de Carrasco i va contribuir, en horari de màxima audiència, a la sensibilització de l’audiència en relació amb la VM.

↑ Comunicació i violències (mitjans i xarxes socials) | ↑ Índex de la unitat

Les dones no moren ni apareixen mortes perquè sí. Malgrat això, trobem a la premsa infinitat de titulars com aquests: “una dona apareix morta…” o “una dona mor”. Aquestes són expressions que desvien l’atenció del subjecte de l’acció (l’agressor), i la posen en la dona assassinada, per tant, oculten la veritable causa de la mort: la VM i l’agressor.

Tal com apunten Castelló i Gimeno (2018): “Hi ha un subjecte de l’acció de la violència de gènere que és l’home masclista assassí.” Les periodistes proposen destacar que un home ha assassinat, i que aquesta sigui la informació que transcendeixi del titular i s’instal·li en l’imaginari de la societat, perquè s’identifiqui qui té la responsabilitat. La fórmula proposada per les periodistes és senzilla: subjecte + verb + predicat, és a dir, “homes assassinen dones”.

Existeixen determinats falsos mites sobre la VM que estan molt arrelats socialment, i molts dels titulars que trobem a la premsa naturalitzen aquests mites. Els més habituals acostumen a responsabilitzar les dones de l’agressió. Això és fruit del desconeixement del cicle de la violència masclista, així com de les dificultats de tot tipus que les dones troben per trencar-lo. Per exemple: “Asesinada a puñaladas por su marido un día después de pedir ayuda para divorciarse” (El Mundo, 11 d’abril de 2018)

Seria més correcte dir: “Un hombre asesina a puñaladas a su mujer en un acto de violencia machista” (Pérez, 2018).

D’acord amb l’últim informe de l’ADPC (febrer de 2021), que analitza totes les notícies relacionades amb violència masclista en una mostra de sis diaris, Ara, El Mundo, El País, El Periódico de Catalunya, El Punt Avui i La Vanguardia, les informacions de l’any 2020, amb la covid, es van reduir considerablement, i van passar de les 442 el 2019 a les 172 el 2020 i amb una tendència positiva de no publicar dades sobre la nacionalitat de la víctima o de l’agressor. El mateix estudi mostra com gairebé en un de cada quatre titulars (24,2%) el subjecte de l’acció́ és la dona, que en més de la meitat dels casos se cita com a dona, però̀ també com a víctima, assassinada o morta, en algun cas amb el seu nom propi o fent al·lusió́ a la seva edat, destacant-ne la condició de mare quan en els mateixos fets l'agressor també va matar als seus fills menors, o remarcant que era veïna d'una localitat en concret (Carrasco et al., 2020).

De la mateixa manera, amb titulars com aquest es responsabilitza les dones de l’agressió, i fan pensar erròniament que la violència masclista és quelcom que les dones poden evitar si s’adopten determinats comportaments (els que conformen l’estereotip de feminitat) o se n’eviten d’altres (els que trenquen amb l’estereotip). “Las mochileras asesinadas brutalmente en Ecuador eran dos pero viajaban solas” (La Voz de Galicia, 4 de març de 2016)

D’aquesta manera s’obvia que la violència masclista és l’expressió més ferotge del patriarcat, i que viatjar acompanyada d’una altra dona no és anar sola, viatjar no significa posar-se en risc.

Cal destacar també el tractament informatiu que rep la violència sexual. És de vital importància que els mitjans parlin amb propietat i no rebaixin la gravetat dels delictes amb un vocabulari que contribueixi, en conseqüència, a desinformar (Bernal, 2019)

Aquesta mena de tractament informatiu té un impacte sobre totes les dones. Tal com explica Barjola (2018), una agressió sexual no constitueix una agressió contra una dona en concret, sinó que té un impacte sobre totes les dones, ja que es tradueix en un terror sexual que arrela en l’imaginari de tota la societat, però sobretot en el de les dones.

Titulars com aquests de ben segur contribueixen a una autocensura física i psicològica en les dones, i es converteixen en un instrument que facilita la interiorització dels mandats de gènere que obliguen les dones a autolimitar-se en l’exercici de les seves llibertats (Velázquez, 2003), és a dir, existeix una internalització d’aquestes situacions i, com a conseqüència, l’autocensura i l’autolimitació d’algunes llibertats, com ara, estar a l’espai públic a determinades hores, en determinats espais o portar una determinada roba. Així doncs, el terror sexual es converteix en una estratègia de dominació patriarcal.

Amb la pandèmia de la covid-19 es va reduir considerablement el volum d’informacions sobre VM, tot i que el nombre d’assassinades no va disminuir gaire respecte del 2019. D’altra banda, una lectura superficial i esbiaixada d’algunes estadístiques va generar titulars com el següent: https://www.diariosur.es/sociedad/violencia-genero-disminuye-20210511120302-ntrc.html

“La violencia de género disminuye un 8% por la pandemia”

“El nombre de denúncies va baixar però hi va haver un augment disparat del nombre de consultes i de trucades al 016”

A l’últim, amb la legitimació social de les demandes dels moviments feministes apareix una paradoxa. D’una banda, les dones consoliden drets i socialment s’absorbeixen les reivindicacions dels moviments de dones, però, de l’altra, els discursos que difonen els mitjans de comunicació continuen posant fre a l’exercici d'aquests drets i reforçant el patriarcat. L’aplicació de la perspectiva feminista a l’hora d’informar sobre agressions contra les dones, i també amb caràcter general, és una peça clau per aconseguir el canvi social (Castelló i Gimeno, 2019).

La introducció de la perspectiva de gènere en les redaccions dels mitjans de comunicació, i les demandes del col·lectiu feminista i de dones periodistes, han contribuït a la modificació del tractament de les notícies relacionades amb VM. Els informes de l’ADPC demostren alguns progressos, com ara l’augment de fonts informatives expertes en notícies relacionades amb VM, un 19% de fonts d’associacions i persones expertes citades el 2020, que representa 7 punts per damunt de les dades del 2019 (Carrasco et al., 2020).

↑ Comunicació i violències (mitjans i xarxes socials) | ↑ Índex de la unitat

Conclourem aquesta unitat amb algunes recomanacions i amb exemples de bones pràctiques en el tractament mediàtic de les VM.

• Documents amb recomanacions sobre el tractament de la VM als mitjans: https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/actuacions/Autorregulacio/Recomanacions_viol_ncia_masclista_CA.pdf
• Exemple de bona pràctica en el tractament informatiu de la VM: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/la-brutal-violacio-de-la-nit-de-la-castanyada-evidencia-un-mal-estructural/video/6127554/

A partir d’aquests titulars i després de llegir els articles als que corresponen, plantegeu un titular alternatiu que sigui correcte.

↑ Comunicació i violències (mitjans i xarxes socials) | ↑ Índex de la unitat

Les formacions arquetípiques que han conformat les imatges de les dones al llarg de la història responen a una ideologia que les ha cristal·litzades i disciplinades dins uns ordres narratius que conformen un imaginari concret. Hi ha un mandat de gènere.

En general, la representació de les dones ha passat, o bé per l’explotació dels seus cossos (com a objectes i reclams sexuals) i la frivolitat dels seus comportaments, o bé per una domesticitat irreprotxable en què la cura als altres, la submissió i la negació dels desitjos propis fan que encaixin perfectament dins del règim pel qual han estat construïdes.

Com hem vist, els mitjans de comunicació i els espais mediàtics són avui els principals constructors de sentit, els que ofereixen al conjunt de la població diversos models d’interpretació de la realitat, dels estereotips i de les dades que configuren, confirmen o desmenteixen les visions del món. Per tant, els mitjans participen decisivament en la construcció dels valors socials (Villatoro, 2002, p. 3). Per això és molt important tenir en compte que, de la mateixa manera que el masclisme s’infiltra en els mitjans de comunicació, ho fa una multitud de factors de desigualtat que cal tenir en compte, com poden ser la religió, la cultura, l’etnicitat, la sexualitat, la nacionalitat o la discapacitat.

Per desemmascarar les relacions de poder i les formes de dominació és important incorporar una mirada interseccional. La interseccionalitat manté que les conceptualitzacions clàssiques d’opressió en la societat –com el racisme, el sexisme, el capacitisme, la lesbofòbia, l’homofòbia, la transfòbia, la xenofòbia i tots els prejudicis basats en la intolerància–, no actuen de manera independent, sinó que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades. Cal considerar la diversitat de situacions i sistemes d’opressió que travessen les dones i persones LGTBIQ per donar resposta a les violències masclistes des d’un marc feminista interseccional.

A continuació reflexionarem sobre alguns d’aquests prejudicis a través de notícies i titulars, concretament treballarem entorn de les dones migrades i la seva representació en relació amb la VM, per mostrar quin és l’impacte d’aquest tractament informatiu. Aquesta mateixa anàlisi la podríem portar a terme en altres eixos de discriminació, com ara la classe social, l’edat o la identitat de gènere.

↑ Comunicació i violències (mitjans i xarxes socials) | ↑ Índex de la unitat

Existeix una tendència general a considerar la violència masclista restringida a determinats àmbits tant socials com culturals, i en molts casos s’estigmatitza les persones migrades, quan en realitat les dades indiquen que les denúncies o l’autoria dels assassinats i de les agressions no estan relacionades amb l’origen de les persones implicades, ni de la víctima, ni de l’agressor, ni de l’assassí (Instituto Asturiano de la Mujer, s. d.).

Pel que fa a la presència de les dones migrades en els mitjans de comunicació, es troben sobretot presents en determinats guetos informatius associats, entre els quals destaca la violència masclista, la prostitució i el tràfic de dones amb finalitat d’explotació sexual (García Grezner, 2010). Tal com s’apunta a l’informe Se buscan cómplices (2010), d’acord amb el CAC, del 2% de les notícies que tracten sobre migració en els informatius de es televisions catalanes, un 49,7% se centren en temes d’àmbit policial i judicial, reforçant la tradicional representació de la migració com a problema i de les migrades com a víctimes.

En el tractament informatiu de les violències masclistes cal evitar qualsevol relació de causa-efecte entre els fets i la procedència de les persones implicades, la seva situació sociocultural i/o les circumstàncies personals. La VM és un fenomen universal i estructural: és contraproduent esbiaixar la incidència dels casos cap a grups socials concrets, orígens culturals i circumstàncies determinades.

No obstant això, en alguns casos convé contextualitzar. Per exemple, quan la dona assassinada es trobava en una situació de precarietat, es pot reflectir com això afecta les dones en situació de maltractament i la seva relació amb la violència patrimonial o econòmica que pugui desencadenar.

També per a les dones migrades és important especificar les dificultats d’accés als recursos que pateixen pel que fa a l’idioma o al coneixement dels mecanismes que existeixen d’ajuda i protecció a les dones al país en què es troben.

A continuació es reprodueixen diversos exemples corresponents a diferents anys i casos, en els quals l’origen de la víctima i de l’assassí es destaquen al titular o al subtítol, i mostren sempre la nacionalitat. “Casi el 40% de los asesinatos machistas son cometidos por extranjeros” (Diari ABC, 4 d’abril de 2019)

Es busca introduir en l’opinió pública la idea de que la violència masclista no es dona a la cultura espanyola, sinó que la introdueixen les persones migrades que viuen a l’Estat espanyol. No obstant això, d’acord amb dades del Ministerio de Igualdad de l’any 2018, 18 dels 47 feminicidis que van tenir lloc a l’Estat espanyol van ser comesos per homes de nacionalitat estrangera. La resta, el 62%, van ser comesos per homes espanyols. Com hem anat apuntant, els mitjans trien què explicar i què no. Aquesta elecció té una intenció, i el procediment crea el discurs (Bernal, 2019, p. 28). La ‘madame’ que traficó con sus propias hermanas (El País, 13 d’octubre de 2019)

Aquest és un exemple de violència masclista en l’àmbit social o comunitari. Titulars i notícies com aquestes invisibilitzen allò realment important: el context social, polític i econòmic, així com les desigualtat de gènere que fan possible les situacions de tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual. D’altra banda, el tractament sensacionalista ens allunya del problema social i estigmatitza les dones. La notícia esmenta el vudú com la via utilitzada per sotmetre les víctimes, però no ofereix cap context, cosa que té com a conseqüència una exotització dels fets. L’article esmenta també la relació del tràfic de dones amb finalitat d’explotació sexual amb l’avortament, a partir de la Asociación Abogados Cristinanos, que no pot ser considerada una font rigorosa.

Algunes recomanacions:

• Usar fonts qualificades, especialitzades i de solvència contrastada, que siguin les més adequades en cada cas.
• Fer ús d’un llenguatge inclusiu i no discriminatori. Evitar l’ús d’expressions etnocèntriques i racistes.
• Consultar dones racialitzades, com a fonts, tant de notícies que tenen a veure amb la immigració, com de qualsevol notícia d’interès polític, econòmic, social o cultural.
• No mostrar les dones migrades exclusivament com a víctimes necessitades d’ajut ni destacar-ne l’origen quan es parla de violència o prostitució.
• Les dones retingudes en operatius policials sobre casos d’explotació sexual poden ser les víctimes d’aquesta explotació. Per tant, es fa necessari tenir cura en tot moment de la intimitat d’aquestes dones, de la seva presumpció d’innocència i, en particular, per raons de seguretat i de protecció, no difondre’n la imatge.

↑ Comunicació i violències (mitjans i xarxes socials) | ↑ Índex de la unitat

La irrupció d’Internet i les TIC ha comportat un gran canvi sociocultural. Ha transformat la nostra vida comunicativa amb la incorporació de noves formes d’experiència, de transmissió de coneixements i de pràctiques de consum.

Les cultures digitals estan emergint arran de l’ús generalitzat i ubic de les TIC, on l’oci, la comunicació, la política, l’educació o l’economia es troben fortament intervingudes tecnològicament. Els nostres cossos, les nostres relacions, en suma, les nostres subjectivitats, es veuen transfigurades pels usos i les mediacions tecnològics a través d’aquesta agència compartida entre persones i dispositius.

Malgrat això, els biaixos de gènere no han desaparegut en la programació digital, ni en els algoritmes perquè es dissenyen a partir d'un coneixement androcèntric i sexista, perquè recullen dades que van amb els seus corresponents biaixos de gènere i perquè, a més, són dissenyats per homes. Hi ha una bretxa digital.

Hem integrat en tots els àmbits de la nostra vida l’ús d’Internet i especialment de les xarxes socials, així que les diferents formes de violència masclista han trobat nous canals d’expressió i amplificació en el món virtual. Són nous escenaris per a formes estructurals de violència, però indubtablement les noves tecnologies han generat noves formes de control i d’assetjament.

Les xarxes, Internet, visibilitzen tensions, conflictes i relacions de poder existents. Repliquen en el món en línia els sistemes de privilegis i les relacions de poder que es donen entre persones i entre grups socials privilegiats i discriminats fora de línia.

Els usos i consums digitals estan lligats als sentits canviants al voltant de classe, gènere, etnicitat, edat, és a dir, a formes d’identificar-se amb un grup o un estil de vida, i de diferenciar-se de l’altre.

En qualsevol espai hegemònic s’esdevenen formes de domini i violències. Moltes persones han concentrat la socialització dins del món tecnològic, virtual, Internet i les xarxes socials, i aquest fet ha comportat un desplaçament massiu de les violències masclistes cap a aquests canals comunicatius.

Els masclismes persisteixen i s'actualitzen utilitzant les noves tecnologies i les xarxes socials com a plataformes d'actuació que faciliten i multipliquen exponencialment els efectes de les violències. A més de facilitar l'anonimat i la suma d'agressors, les xarxes socials permeten la repetició, la viralitat, la difusió i, fins i tot, la normalització d'aquestes violències (Donestech, 2017).

És difícil determinar l’abast de les violències masclistes que es donen en línia perquè es disposen de poques dades oficials, i perquè bona part de les violències es donen en plataformes comercials que no tenen una política de transparència a l’hora de monitoritzar i fer públiques aquestes dades. Les plataformes habiliten mecanismes de bloqueig de perfils però hi ha opacitat en els mecanismes de control de conductes abusives. A tot això se suma que estan subjectes a marcs legals que no són les del país.

El 2018, Amnistia Internacional va publicar un estudi sobre violència contra les dones a Internet, a partir d’enquestes a dones d’entre 18 i 55 anys usuàries de xarxes socials de vuit països, entre els quals Espanya.

Recollim algunes dades significatives de l’estudi: gairebé una quarta part de les dones (23%) havien patit maltractament o assetjament en línia almenys una vegada. A tots els països, el 46% van dir que aquest assetjament era de naturalesa misògina o masclista. I entre una cinquena part i la quarta part de les enquestades van dir que havia inclòs amenaces d’agressió física o sexual. El 26% de les dones van dir que detalls personals o identificatius s'havien compartit en línia (pràctica coneguda com dòxing) -veurem algunes de les tipologies d’assetjament més endavant.

L’estudi assenyala l’impacte psicològic de l’abús en línia: més de la meitat de les dones diuen haver patit atacs d’estrès, ansietat o pànic i falta greu de concentració durant llargs períodes, així com baixa autoestima o pèrdua de confiança.

L’assetjament ha afectat l’activitat d’aquestes dones a Internet. Més de les tres quartes parts (el 76%) van fer canvis en la manera d’utilitzar les plataformes, sobretot restringint continguts que expressessin la seva opinió sobre determinades qüestions. Aquest fet atempta contra la llibertat d’expressió de les dones. Azmina Dhrodia (2018), investigadora d'Amnistia Internacional, apunta a les conclusions de l’estudi: “Les xarxes socials han ajudat a millorar la llibertat d’expressió i l’accés a la informació de moltes maneres. Però, la discriminació off line i la violència contra les dones han migrat al mon digital, moltes dones es retiren de les converses públiques o s’autocensuren per por que atemptin contra la seva privacitat o seguretat."

Sobre la prevalença de l’abús en línia en la infància i adolescència, un estudi d’UNICEF (2018) -amb una mostra de prop de 4.000 adolescents a Espanya- conclou que l'assetjament sexual a Internet afecta en més proporció a nenes i a dones joves. El treball de Montiel, Carbonell i Pereda (2016) assenyala que el 42,6% de les noies afirmava haver estat víctima d’algun tipus de violència o assetjament sexual en línia, davant d'un 35,9% dels nois. Un 24,2% de les noies va afirmar haver estat contactades per un adult que buscava algun contacte de tipus sexual, enfront d'un 9,2% dels nois. Aquesta pràctica delictiva és coneix com grooming.

D’acord amb una recerca de la Delegació del Govern per a la violència de gènere (Díaz-Aguado et al., 2014), a un 32,5% de les adolescents i joves espanyoles entre 12 i 24 anys les havien intentat controlar a través del telèfon mòbil i el 20% havien comprovat com utilitzaven les seves contrasenyes donades en confiança a les seves parelles per supervisar les seves activitats en línia. A un 6% els havien suplantat la identitat utilitzant aquestes contrasenyes donades. A un 4,3% els havien difós missatges i fotos sense el seu consentiment per Internet o a través del mòbil. Gairebé un 12% havien patit intimidació i l’havien acusat de provocar la violència que havia patit (Donestech, 2017).

↑ Comunicació i violències (mitjans i xarxes socials) | ↑ Índex de la unitat

Podem identificar algunes de les característiques del mitjà Internet, i en concret de les xarxes socials, per entendre el fenomen de la violència masclista exercida en aquests canals.

L’informe de l’associació mexicana Luchadoras inclou un llistat en línia amb les tipologies d’agressions masclistes:

• Accés no autoritzat (intervenció) i control d’accés
• Control i manipulació de la informació
• Suplantació i robatori d’identitat
• Monitorització i vigilància
• Expressions discriminatòries
• Assetjament
• Amenaces
• Difusió d’informació personal o íntima sense consentiment, p. ex. pornografia de venjança
• Extorsió
• Desprestigi
• Abús i explotació sexual relacionada amb les tecnologies
• Atacs a canals d’expressió de les dones
• Pressions per part d’actors amb poder regulador

L’anonimat i la privacitat són essencials per garantir l'accés a Internet de totes les persones, però malauradament té una cara fosca, la impunitat que ofereix la identitat secreta per perpetrar abusos i accions de ciberassetjament de diversa índole i gravetat. Molts maltractadors s'amaguen i s’aprofiten del relatiu anonimat que les xarxes socials proporcionen. Això fa que siguin difícils d'identificar o que la seva identificació depengui de la voluntat de les plataformes comercials.

L’espai d’agressió s’expandeix en el temps i en l’espai. Tot el que es penja té de manera immediata un públic local, nacional i internacional, i el públic potencial augmenta amb la viralitat.

Hi poden haver casos en què l’assetjament sigui constant, en qualsevol moment i hora, i les persones agredides no se’n poden desconnectar.

Diu Raquel Escurriol, psicòloga de Tamaia, que “A través dels mòbils i de les xarxes socials s’amplifiquen els efectes psicològics de la violència masclista com la por, l’ansietat, l’aïllament i la depressió. A més hi ha una disminució dels espais de seguretat. L’agressor pot actuar les 24  h, no solament al carrer, sinó a través de WhatsApp, de ‘mails’, de xarxes socials”. (Crític, 2018).

"El perill particular de l'abús en línia és la rapidesa amb què pot proliferar: una piulada abusiva es pot convertir en una allau d’odi dirigit en qüestió de minuts. Les empreses de mitjans socials han de començar realment a prendre’s seriosament aquest problema” (Amnistia Internacional, 2018).

Un contingut pot ser ràpidament replicat i allotjat a diferents llocs, es pot acompanyar d’estratègies per millorar l’impacte i el nombre de visualitzacions del que es publica per tornar-lo viral. Una agressió filmada i pujada a Internet, en poder ser vista per altres persones, perpetua el cicle de violència revictimizant la persona subjecte de l'atac i exposant-la a noves formes de violència. De la mateixa manera aquesta extensió global permet als agressors ajuntar-se en xarxes coordinades sumant les seves accions violentes i amplificant les seves conseqüències negatives (Donestech, 2017).

També es donen massa sovint campanyes públiques que revictimitzen les persones subjectes a aquestes violències fent recaure en elles la responsabilitat de l’ocorregut. Per exemple, s’insta les dones a no enregistrar imatges íntimes quan s’hauria de denunciar els agressors que comparteixen aquestes imatges sense el consentiment de les persones.

Les violències de gènere en línia les exerceixen majoritàriament homes. Sovint són parelles o exparelles de les dones agredides, però també altres homes hi contribueixen i les exerceixen, moltes vegades en forma de matxitrols. Així, parlem de trols masclistes per referir-nos als usuaris que assetgen i amenacen des de la xarxa sobretot a dones feministes i col·lectius activistes. Ho fan de manera recurrent i sistemàtica ja sigui amb les seves opinions sexistes o penjant materials ofensius o amenaçants. Poden actuar de manera individual o col·lectiva. En grup s’articulen de manera coordinada per atacar duent a terme accions com el dòxing, el robatori d'identitat, falses acusacions i campanyes de desprestigi, discurs d’odi i amenaces de mort (Donestech, 2017).

↑ Comunicació i violències (mitjans i xarxes socials) | ↑ Índex de la unitat

• Dòxing: compilar informació detallada sobre algú utilitzant fonts lliurement disponibles, encara que també pot implicar utilitzar mètodes il·legals per tenir-hi accés, especialment quan es practica per atacar altres persones. És una violació al dret de privacitat.
• Grooming: parlem de grooming quan una persona major d’edat estableix contacte a través de mitjans digitals amb una nena, nen o adolescent amb l’objectiu de crear una relació de confiança que serveixi de preàmbul per a un abús sexual, explotació sexual o tràfic de persones.
• Trols masclistes: els trols masclistes o matxitrols són usuaris amb pensaments i actituds masclistes que habiten la xarxa i que, de manera intencional, assetgen altres persones, principalment dones i especialment feministes. Opinen sobre el que diuen o fan les dones a la xarxa i inunden el ciberespai amb comentaris masclistes, sexistes i misògins.
• Sealioning: és una tàctica d’assetjament mitjançant la qual un participant en un debat o una discussió en línia molesta l’altre participant amb preguntes falses sota l’aparença de sinceritat, amb l’esperança d’erosionar la paciència o la bona voluntat de l’objectiu fins al punt que semblen irraonables.
• Flaming: consisteix a llançar missatges hostils o insultants que busquen establir una posició d’autoritat i/o superioritat.

El “porno de venjança” consisteix a publicar en línia imatges o vídeos de caràcter íntim; sovint qui ho fa és l’exparella que busca la vergonya i la humiliació pública de la dona. Des del feminisme es recomana més l’ús del terme “pornografia no consensuada” perquè així la responsabilitat recau en qui ha violat la privacitat i no en la víctima. Una altra pràctica creixent de pornografia no consensuada consisteix en el registre i difusió -fins i tot en directe- d’agressions sexuals a dones. Parlem de sextorsió quan es fa xantatge basat en l’amenaça de fer públic, enviar a familiars o companys de feina, material gràfic íntim o sexual. També s’usen per extorsionar els anomenats packs, paquets de fotografies o vídeos sexuals o eròtics d'una dona. ‘Passa el pack’ és la manera com es promocionen en fòrums, pàgines de Facebook, grups de xat, que fins i tot donen consells sobre els tipus d'enganys sota els quals es poden obtenir els continguts íntims de les dones.

Aquest tipus de violència d’ampli espectre fomenta la producció d’insults, falses acusacions, prejudicis i, sovint, continguts gràfics i audiovisuals ofensius. Si l'expressió és particularment agressiva, difamatòria o insistent, pot considerar-se discurs d’odi. Es produeixen amb la finalitat d'intimidar, silenciar i paralitzar generant la por d'expressar-se lliurement en línia, així com la limitació de la llibertat de la dona de moure’s tant a l’espai públic com el virtual.

En aquesta línia, el dòxing és un dels atacs més comuns que viola el dret a la intimitat. Es fa pública informació de caràcter personal i privat que pot generar en una espiral d’intimidació a xarxes, telefònica i fins i tot, a agressions sexuals.

Al robatori d’identitat algú aconsegueix fer-se passar per la persona violentada accedint als perfils socials, o creant-ne de nous. Il·legalment s’obté una gran quantitat d’informació personal com DNI, targetes de crèdit, telèfon, arxius, contactes, adreça física, etc.

L’ús de programes espia i programari maliciós (malware, en anglès) sol consistir en la instal·lació d’eines d'administració remotes amb les quals s’obté accés a la pantalla, webcam, arxius o micròfon del dispositiu infectat per obtenir imatges (Campbell, 2016; Bansal i Ahmad, 2016). També les instal·len parelles o exparelles per tenir control del que fa, en tot moment, la dona.

La reforma de la Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la VM en l’àmbit català, afegeix força articles i inclou les violències masclistes digitals com una forma i un àmbit de les violències masclistes.

La Llei 17/2020, en l’article 4.2.f estableix les violències digitals com una nova forma de violència definida, i les defineix com els actes de VM i misogínia en línia comesos, instigats, amplificats o agreujats, en part o totalment, amb l’ús de tecnologies de la informació i de la comunicació, plataformes de xarxes socials, webs o fòrums, correu electrònic i sistemes de missatgeria instantània i altres mitjans semblants que afectin la dignitat i els drets de les dones.

Aquesta llei, a més, considera la VM digital un tipus de violència que també es pot exercir en l’àmbit de la parella i l’entorn familiar.

Tot i aquest avenç, manca una definició internacional unificada de les violències masclistes digitals.

El motors de cerca -com Google- estan obligats a eliminar de les seves llistes de resultats els enllaços que violin certs drets de la persona que ho demani. No obstant això, molts continguts de violència masclista no es consideren oficialment dins d’aquest marc legislatiu.

La reforma del Codi penal espanyol del 2015 va augmentar la protecció de la dona davant de casos de ciberassetjament en l’àmbit de la parella amb la introducció de nous delictes d’assetjament com l’stalking que es defineix com accions intrusives de diversa índole, continuades en el temps, que porten a la víctima a alterar greument la seva vida quotidiana (art. 172 ter) i el sexting o la de difusió d’imatges realitzades amb el consentiment de la víctima però sense autorització per difondre-les (art. 197.7). La llei recull el concepte sexting però des del feminisme es defineix el sexting com una pràctica sexual lliure i consentida i es considera més correcte parlar de sexpreading (Candela, Edpac, 2018) per anomenar la difusió d’imatges sense consentiment.

Per a més informació, consulteu els recursos següents:

• Marc conceptual per a un abordatge de les violències masclistes digitals, de Fem Bloc
• Claus jurídiques sobre violències masclistes digitals, de l’Oficina de Polítiques d'Igualtat de la Diputació de Barcelona, en col·laboració amb l’associació Dones Juristes.

Tot i que, com hem vist, Internet i les xarxes són un escenari en auge de la VM, des del ciberfeminisme i el hacktivisme s’ha articulat històricament una potentíssima comunitat de denúncia, recursos i autodefensa fent ús d’aquests mateixos espais digitals. No només això: Internet i les xarxes són un espai de generació de discurs i organització de l’activisme feminista i ha permès articular tot un moviment plural i global connectat que amplifica la lluita feminista de les dones arreu. L’estudi de Donestech (2017), al qual ens hem referit al llarg del curs, recull moltes iniciatives del ciberfeminisme i les associacions de dones per oferir respostes i contrarestar els assetjaments masclistes en línia.

Algunes estratègies per contrarestar aquestes agressions consisteixen a documentar-se sobre bones pràctiques a l’hora de donar suport, parlar sobre l’assetjament grupal que s’està vivint en espais segurs, produir narratives i respostes en les quals es posen en evidència els abusadors o es burlen dels missatges rebuts, denunciar els perfils a les plataformes de xarxes socials, així com crear mecanismes de bloqueig massiu compartint llistes de comptes bloquejats.

Hastags i iniciatives d’interès

#MeToo

#Cuéntalo

#MiPrimerAcoso

#Internetesnuestra

#SerActriuÉs

#SinDatosNoHayJusticia

@DigitalFems

@FemiMimos

@iWeigh

@online_acoso

https://fembloc.cat/

http://proyectocuentalo.org/

https://genderit.org/

https://ciberseguras.org/

https://lab.rtve.es/mil-mujeres-asesinadas/

Interseccionalitat i discriminació en línia

Les dones experimenten formes múltiples i interrelacionades de discriminació, que les afecten de manera diferent en cada cas. Alguns grups, com les dones joves, les dones pertanyents a minories ètniques i les dones indígenes i racialitzades, les dones lesbianes, bisexuals i transgènere, les persones no binàries, les dones amb diversitat funcional i les dones d’altres col·lectius marginats, poden córrer més risc i patir formes particularment greus de violències en línia.

A més, alguns d’aquests grups fan servir de manera específica Internet per accedir a la informació, socialitzar, construir comunitats i promoure els seus drets, de manera que experimenten un risc particular.

↑ Comunicació i violències (mitjans i xarxes socials) | ↑ Índex de la unitat