• 1.1 Marc normatiu
• 1.2 Principis rectors de l'exercici de la potestat disciplinària
• 1.3 Tipologia de faltes
• 1.4 Tipologia de sancions

El personal al servei de les administracions públiques és responsable de la bona gestió dels serveis al seu càrrec i, en conseqüència, quan en l’exercici de la seva funció incompleix els deures que li afecten, ha de restar subjecte a la responsabilitat consegüent.

La responsabilitat pot ser civil, penal o administrativa. Aquesta última és la que es tractarà en aquest curs sobre el règim disciplinari.

Com a espècie del gènere dret administratiu sancionador, la jurisprudència, en especial la constitucional, considera la potestat disciplinària que l’Administració exerceix sobre el personal al seu servei com una manifestació del ius puniendi de l’Estat, que troba el fonament constitucional als articles 24 i 25 de la Constitució espanyola.

En aquest sentit, el Tribunal Constitucional reconeix reiteradament que les garanties que conté l'article 24.2 de la CE són aplicables, en principi i amb les modulacions oportunes, al procediment administratiu sancionador, atès que també aquest és manifestació de l'ordenament punitiu de l'Estat (sentències del Tribunal Constitucional núm. 18/1991, 29/1989, 58/1989, 22/1990 i 120/1994), i ha anat elaborant progressivament una doctrina que assumeix, amb les degudes adaptacions, la vigència en l'àmbit administratiu sancionador d'un conjunt de garanties derivades del contingut de l'article 24 de la CE.

A més, el Tribunal Constitucional ha assenyalat que el règim disciplinari dels funcionaris forma part de l'estatut funcionarial a què al·ludeix l'article 103.3 de la CE, per la qual cosa, tenint en compte les limitacions derivades de la reserva competencial que du a terme l'article 149.1.18.a de la CE a favor de l'Estat en matèria de funció pública, a aquest li correspon determinar les bases del marc jurídic disciplinari dels funcionaris.

L'altre suport competencial que ha utilitzat el legislador estatal per dictar normes en matèria disciplinària, en aquest cas, les relatives al personal vinculat a l'Administració per una relació regulada pel dret laboral, es disposa a l'article 149.1.7.a de la CE.

D’acord amb el marc constitucional -Constitució espanyola (CE) i Estatut d'autonomia de Catalunya (EAC)- i l’article 92 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local (LRBRL), el sistema de fonts aplicable en matèria de funció pública local a Catalunya i, per tant, al règim disciplinari, segueix l’ordre analitzat en els apartats següents.

↑ 1.1 Marc normatiu | ↑ Índex de la unitat 1

A) Normativa bàsica

• Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local (LRBRL).

• Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local (TRRL).

B) Normativa autonòmica

• Decret legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC).

• Decret 214/1990, de 30 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament del personal al servei de les entitats locals (RPSEL).

↑ 1.1 Marc normatiu | ↑ Índex de la unitat 1

A) Normativa bàsica

Aquesta matèria és l’única que s’unifica, és a dir, és l’únic aspecte regulat de manera conjunta per al personal funcionari i laboral, consegüentment, la legislació laboral només s'aplica a aquest últim en allò no regulat per l'EBEP. A contrario sensu, en allò que està previst (tipificació de determinats tipus de faltes, sancions, terminis de prescripció, procediment sancionador, mesures provisionals, etc.), l'EBEP és aplicable a tots els empleats públics, ja siguin funcionaris o laborals. Són comuns a tots dos règims sancionadors, com a elements interpretatius, els deures i els principis ètics i de conducta que conté el capítol VI, títol III de l’EBEP (articles 52, 53 i 54).

Com a resultat de l'exercici dels títols competencials esmentats, els articles 93 a 98 de l’EBEP contenen normes que es poden reconduir a tres tipus: delimitadores de l’àmbit d’aplicació (art. 93), substantives (articles 94-97) i procedimentals (art. 98).

B) Normativa de desenvolupament de la normativa bàsica

En tant que no es dictin les lleis de funció pública que desenvolupin els articles 93 i ss de l’EBEP, d’acord amb la seva disposició final 4a, serà d’aplicació la següent normativa autonòmica vigent en el moment de l’entrada en vigor de l’estatut:

Normativa d’aplicació preferent de conformitat amb la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC):

L’article 300 de la LMRLC disposa que el règim jurídic dels funcionaris de les administracions públices locals catalanes és el mateix que el dels funcionaris de la Generalitat pel que fa, entre d’altres, al règim disciplinari. Cal atenir-se, per tant, al que disposin:

• El Decret legislatiu 1/1997, de 31 d'octubre, pel qual s'aprova la refosa en un text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública (Decret legislatiu 1/1997), articles 108-121.

• El Decret 243/1995, de 27 de juny, pel qual s’aprova el Reglament de règim disciplinari de la funció pública de l'Administració de la Generalitat de Catalunya (Decret 243/1995), que regula el procediment a seguir en la tramitació d’aquesta mena d’expedients.

Normativa d'aplicació subsidiària:

Decret 214/1990, de 30 de juliol, que aprova el RPEL, articles 237-310.

C) Normativa supletòria

Reial decret 33/1986, de 10 de gener, pel qual s'aprova el Reglament de règim disciplinari dels funcionaris de l'Administració de l'Estat (Reial decret 33/1986).

↑ 1.1 Marc normatiu | ↑ Índex de la unitat 1

A) Normativa bàsica estatal

• Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP), norma de caràcter bàsic en tot allò que no es reguli exclusivament per a l’Administració general de l’Estat.

• Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de règim jurídic del sector públic (LRJSP), norma de caràcter bàsic en tot allò que no es reguli exclusivament per a l’Administració general de l’Estat.

B) Normativa autonòmica

• Llei 26/2010, del 3 d'agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (Llei 26/2010).

↑ 1.1 Marc normatiu | ↑ Índex de la unitat 1

En els supòsits en què l’Administració respectiva no disposi de regulació aplicable al seu personal laboral, en no haver-se negociat el conveni corresponent, o no contenir aquest referència al règim disciplinari aplicable al seu personal, regulació que tampoc no determina l’Estatut dels treballadors (ET), hem de tenir en compte que:

• El Tribunal Suprem (Sentència núm. 333/2019, de 6 de maig 2019, rec. 4452/2017), exclou l’aplicació de convenis sectorials als ajuntaments que manquin de conveni propi. Entén que les administracions públiques no poden restar subjectes a normes convingudes per organitzacions patronals, necessàriament guiades per interessos particulars o sectorials, que molt difícilment podran coincidir amb els interessos públics i generals que els ajuntaments estan cridats a exercir.

• El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (Sentència núm. 346/2020, de 30 d'abril de 2020, rec. 1082/2019) ha resolt que, a falta de regulació convencional pròpia, cal atenir-se al que disposa l’EBEP per al personal funcionari, el caràcter supletori del qual, per a tot el personal de les administracions públiques no inclòs en el seu àmbit d'aplicació, es determina en l'article 2.5.

S’ha de matisar, però, que la problemàtica es donaria bàsicament en el supòsit que el conveni no contingui la tipificació de les faltes o sancions aplicables, ja que pel que fa a la instrucció de l’expedient s’aplicaria la normativa del procediment administratiu, bàsica i autonòmica, aplicable a tots els empleats públics.

De la mateixa manera, és aplicable al personal laboral la normativa de règim local, que en l’àmbit del règim disciplinari està referida a la competència de l’òrgan a qui correspon incoar el procediment i dictar la resolució que el finalitza i, tal com s'ha referit anteriorment, la normativa de procediment, bàsica i autonòmica.

↑ 1.1 Marc normatiu | ↑ Índex de la unitat 1

↑ 1.1 Marc normatiu | ↑ Índex de la unitat 1

Els principis a què s’ha de sotmetre l’exercici de la potestat disciplinària estan regulats tant a la normativa de funció pública com a la de procediment administratiu:

↑ Índex de la unitat 1

Mitjançant la predeterminació normativa o, en el cas del personal laboral, els convenis col·lectius.

El principi de legalitat és un dels principis que garanteix l’article 9.3 de la CE i es defineix, pel que fa al règim sancionador, a l'article 25.1 de la CE, quan disposa que "ningú pot ser condemnat o sancionat per accions o omissions que en el moment de la seva comissió no constitueixin delicte, falta o infracció administrativa segons la legislació vigent".

Pel que fa a legislació bàsica, aquest principi es recull a l’article 94.2.a de l’EBEP i es defineix a l’article 25 de la LRJSP.

↑ 1.2 Principis rectors de l'exercici de la potestat disciplinària | ↑ Índex de la unitat 1

El principi de tipicitat està íntimament relacionat amb el principi de legalitat i implica la predeterminació normativa dels il·lícits administratius i de les sancions corresponents, si es tracta de funcionaris, o en els respectius convenis, si es tracta del personal laboral.

Té, així mateix, una relació directa amb el principi de seguretat jurídica. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha declarat que afecta, d'una banda, la tipificació de les infraccions, i, de l'altra, la definició, i, si s'escau, la graduació de les sancions que eventualment es puguin imposar, de manera que el conjunt de les normes sancionadores aplicables permeti predir amb un cert grau de certesa les conductes que constitueixen una infracció i el tipus i grau de sanció de què serà mereixedor qui les comet.

Apareix enunciat, així mateix, a l’article 27 de la LRJSP (correspondència amb l’article 94.2.a de l’EBEP que es concreta als articles 95 i 96 del mateix text legal, pel que fa a les infraccions i sancions, respectivament).

En efecte, pel que fa a la relació funcionarial, l'exigència de predeterminació normativa que conté l'article 94.2.a es concreta en la relació de faltes disciplinàries molt greus que enuncia l'article 95.2 i en la remissió que fa l'article 95.2.p a les que tipifiquin com a faltes molt greus les lleis de l'Estat o de les comunitats autònomes. Respecte de les faltes greus, la reserva de llei per tipificar-les es compleix mitjançant la remissió que efectua l'article 95.3 a les que estableixin les lleis estatals i autonòmiques. Finalment, per a la tipificació de les faltes lleus, l'article 95.4, mitjançant una expressió més àmplia i imprecisa remet, alhora, a les lleis, estatals o autonòmiques, de desenvolupament de l’EBEP.

La determinació de les faltes aplicables a les persones vinculades a l'Administració mitjançant un contracte laboral és diferent, tenint en compte el sistema de fonts aplicable a aquestes relacions. L'article 95.2 de l’EBEP fa una tipificació comuna de les faltes molt greus per al personal funcionari i laboral. Correspon als negociadors dels convenis col·lectius definir altres tipus de faltes disciplinàries molt greus (art. 95.2.p), així com les faltes greus (art. 95.3). Per determinar les faltes lleus, l'article 95.4, sense distingir a quin col·lectiu afecten, remet a les lleis de funció pública, la qual cosa segurament sigui un error del legislador, ja que no tindria sentit que per conveni es puguin tipificar faltes greus i molt greus, i no se'n puguin determinar les lleus.

↑ 1.2 Principis rectors de l'exercici de la potestat disciplinària | ↑ Índex de la unitat 1

És un altre dels principis que regeix la potestat sancionadora i que regula de manera expressa l’article 9.3 de la CE, que garanteix la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals. Hi al·ludeix també l'article 25 de la CE quan disposa que:

.

Aquest principi presenta dos aspectes:

• D'una banda, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables, que no es poden aplicar a fets ocorreguts abans d'haver entrat en vigor i,
• de l'altra, la retroactivitat d'aquestes disposicions quan afavoreixin el presumpte infractor o infractor.

En aquest sentit, l’article 94.2.b de l’EBEP estableix tant la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables com la retroactivitat de les favorables al presumpte infractor. En la mateixa línia, l’article 26 de la LRJSP, ampliant el contingut del citat precepte, inclou no solament el presumpte infractor sinó també l’infractor en ferm, tant pel que fa a la tipificació de la infracció com a la sanció i als seus terminis de prescripció, fins i tot respecte de les sancions pendents de compliment en entrar en vigor la nova disposició.

↑ 1.2 Principis rectors de l'exercici de la potestat disciplinària | ↑ Índex de la unitat 1

Aquest principi és aplicable tant a la classificació de les infraccions i sancions com a la seva aplicació.

En conseqüència, el legislador estatal o autonòmic i les parts negociadores dels convenis col·lectius, i també l’Administració, en el moment d’efectuar la classificació d’infraccions i sancions, ho han de tenir en compte a l’hora de graduar les eventuals sancions a imposar (art. 94.2.c de l’EBEP i 29.3 de la LRJSP).

Tant l’article 96.3 de l’EBEP com l’article 29 de la LRJSP proporcionen una sèrie de criteris per determinar la sanció dins dels límits fixats per la norma o el conveni col·lectiu.

L’EBEP estableix, en aquest sentit, com a elements de graduació:

• El grau d'intencionalitat
• El descuit o negligència que es reveli en la conducta
• El mal a l'interès públic
• La reiteració o la reincidència
• El grau de participació.

L’article 29.3 de la LRJSP completa aquesta regulació amb els criteris següents:

• El grau de culpabilitat o l’existència d’intencionalitat
• La continuïtat o la persistència en la conducta infractora
• La naturalesa dels perjudicis causats.
• La reincidència, per comissió en el termini d’un any, de més d’una infracció de la mateixa naturalesa quan hagi estat declarat així per una resolució ferma en via administrativa.

La normativa de procediment ha introduït com a nou element de graduació la continuïtat o la persistència en la conducta infractora, en virtut del qual es té en compte si l’infractor ha intentat cometre o ha comès la conducta infractora amb anterioritat.

L’article 29 de la LRJSP estableix, a més, que:

La normativa autonòmica, en l'article 120 estableix, així mateix, com a criteri de graduació la pertorbació en els serveis, els danys produïts a l'Administració o als administrats i la participació en la comissió o l'omissió.

↑ 1.2 Principis rectors de l'exercici de la potestat disciplinària | ↑ Índex de la unitat 1

Referent a això, el Tribunal Suprem ha declarat que "no basta con que la conducta sea antijurídica y típica, sino que también es necesario que sea culpable, esto es, consecuencia de una acción u omisión imputable a su autor por malicia o imprudencia, negligencia o ignorancia excusable".

La culpabilitat i la imputabilitat són elements bàsics del sistema sancionador.

L’article 94.2.d de l’EBEP enuncia el principi de culpabilitat, però no en determina el contingut, si bé el mateix text legal assenyala, entre altres criteris a tenir en compte en la graduació de les sancions, el grau d'intencionalitat, el descuit o la negligència que es reveli en la conducta d'empleat públic. S’ha d’entendre, doncs, que el descuit o la negligència en el compliment de les obligacions dels empleats públics són elements a tenir en compte a l’hora d’exigir-los responsabilitat disciplinària.

La LRJSP sí que es refereix expressament, en l'article 28, a la intencionalitat de l’autor en establir que només poden ser sancionades per fets constitutius d'infracció administrativa les persones físiques i jurídiques, així com quan una llei els reconegui capacitat d'obrar, els grups d'afectats, les unions i entitats sense personalitat jurídica i els patrimonis independents o autònoms que en siguin responsables a títol de dol o culpa.

S’ha de tenir en compte que els empleats públics tenen un deure especial de diligència al qual es refereix l’article 52 de l’EBEP quan disposa que han d'exercir amb diligència les tasques que tinguin assignades i vetllar pels interessos generals.

La imputabilitat implica que l’autor s'ha de trobar en condicions psicofísiques òptimes quan duu a terme la conducta antijurídica. Així mateix, l’autor tampoc no és imputable si concorren causes que n'excloguin la culpabilitat, com ara la força major, el cas fortuït o l’estat de necessitat.

En aquest sentit, els apartats 2 i 3 de l’article 93 de l’EBEP estableixen la responsabilitat dels empleats públics que indueixin d'altres a dur a terme actes o conductes constitutius de falta disciplinària o que encobreixin les faltes consumades molt greus o greus quan se'n derivi un dany greu per a l'Administració o els ciutadans.

En aquesta mateixa línia, l’article 116.e del Decret 1/1997 tipifica com a falta greu la tolerància dels superiors respecte a la comissió de faltes molt greus o greus dels seus subordinats.

↑ 1.2 Principis rectors de l'exercici de la potestat disciplinària | ↑ Índex de la unitat 1

S’ha de posar de manifest el caràcter iuris tantum, que admet prova en contrari de la presumpció, que ha de ser desvirtuada com a resultat d’una activitat probatòria de càrrec que ha de dur a terme l’Administració en el marc de la instrucció del procediment sancionador. Aquesta activitat probatòria, que també es pot sustentar en la prova d’indicis o presumpcions segons ha declarat la jurisprudència, ha de comprendre tant l'acreditació dels fets imputats, com la culpabilitat de la persona sancionada, aspecte aquest últim que exigeix l'apreciació d'una conducta dolosa, negligent o la simple falta de diligència en el compliment dels deures per part de l'empleat públic.

L’article 94.2.e enuncia aquest principi sense definir-lo. D'altra banda, la normativa de procediment el recull a l’article 53.2.b de la Llei 39/2015.

↑ 1.2 Principis rectors de l'exercici de la potestat disciplinària | ↑ Índex de la unitat 1

El principi non bis in idem té una vessant formal i una altra de material:

1. Des del punt de vista formal, es tracta d’evitar la pluralitat de sancions, impedint que pels mateixos fets se segueixi una duplicitat de procediments sancionadors (penal i administratiu) en els casos en què es produeixi la identitat de subjecte, fet i fonament. La jurisprudència constitucional va establir en aquests supòsits la prejudicialitat en favor del dret penal, amb la consegüent paralització del procediment administratiu sancionador fins a la fermesa de la sentència penal, així com la vinculació de la relació de fets provats que contingués la sentència.

Amb la promulgació de l’EBEP, l’article 94.3 del citat text normatiu recull aquesta vessant formal quan assenyala: "3. Quan de la instrucció d’un procediment disciplinari resulti l’existència d’indicis fundats de criminalitat, se n’ha de suspendre la tramitació i s’ha de posar en coneixement del Ministeri Fiscal. Els fets declarats provats per resolucions judicials fermes vinculen l’Administració."

L’article 77.4 de la LPACAP al·ludeix també a aquest aspecte formal del principi non bis in idem en assenyalar que en els procediments de caràcter sancionador, els fets declarats provats per resolucions judicials penals fermes han de vincular les administracions públiques respecte dels procediments sancionadors que substanciïn.

2. Des de la vessant material, es tracta de prohibir la concurrència de sancions per a un mateix subjecte, fet i fonament, com disposa l'article 31 de la LRJSP: "No es poden sancionar els fets que ho hagin estat penalment o administrativament, en els casos en què s’apreciï identitat del subjecte, fet i fonament."

Des d’aquest punt de vista, i ja sigui dins de l'àmbit penal o dins de l’àmbit l’administratiu, el principi non bis in idem impedeix castigar doblement uns mateixos fets en els casos en què es constati adientment que concorre la identitat de subjecte, fet i fonament, i proscriu, consegüentment, la compatibilitat de sancions penals i administratives si es dona aquesta triple identitat a què al·ludeix l’article 31 de la LRJSP.

↑ 1.2 Principis rectors de l'exercici de la potestat disciplinària | ↑ Índex de la unitat 1

Pel que fa a les garanties que conté l'article 24.2 de la CE, el Tribunal Constitucional ha reconegut reiteradament que aquestes són aplicables, en principi i amb les oportunes modulacions, al procediment administratiu sancionador, atès que també aquest és manifestació de l'ordenament punitiu de l'Estat (sentències del Tribunal Constitucional núm. 18/1991, 29/1989, 58/1989, 22/1990 i 120/1994), i ha anat elaborant progressivament una doctrina que assumeix la vigència en l'àmbit administratiu sancionador d'un conjunt de garanties derivades del contingut de l'article 24 de la CE, de les quals convé destacar ara el dret de defensa, per excloure'n la indefensió.

Recullen aquest principi els article 98.2 de l'EBEP i 53.1.e de la LPCAP.

↑ 1.2 Principis rectors de l'exercici de la potestat disciplinària | ↑ Índex de la unitat 1

Els empleats públics poden ser sancionats disciplinàriament per les faltes comeses en l'exercici del càrrec.

Els principis ètics i de conducta que contenen els articles 52, 53 i 54 de l’EBEP informen la interpretació i l'aplicació del règim disciplinari dels empleats públics.

↑ Índex de la unitat 1

Tal com s’expressa a l’exposició de motius de l’EBEP, per primera vegada s'estableix una regulació general dels deures bàsics dels empleats públics, fonamentada en principis ètics i regles de comportament, que constitueix un autèntic codi de conducta. Aquestes regles s'inclouen no solament amb finalitat pedagògica i orientadora, sinó també com a límit de les activitats lícites.

A Catalunya, el capítol IV del Decret 1/1997, sota el títol "Dels deures i de les responsabilitats", ja feia una enumeració a l’article 108, en termes molt semblants, dels deures exigibles als funcionaris.

↑ 1.3 Tipologia de faltes | ↑ Índex de la unitat 1

L’article 95.2 de l’EBEP enumera les faltes molt greus:

a) L’incompliment del deure de respecte a la Constitució i als estatuts d’autonomia respectius de les comunitats autònomes i ciutats de Ceuta i Melilla, en l’exercici de la funció pública.

Aquesta observança de la Constitució s'exigeix a l’empleat o empleada públic en tant que deure (art. 52) i principi ètic (art. 53.1).

Aquesta tipificació té un contingut polític constitucional ben precís, atès que el deure de fidelitat a la Constitució exigeix acatar-ne els fonaments bàsics, entenent com a tals els valors superiors de l'ordenament jurídic, el principi de sobirania nacional, la forma política d'estat i els òrgans constitucionals. Se n'exclouen, doncs, les infraccions a l'ordenament constitucional que no contravenen aquests fonaments o que ja estan sancionades en altres infraccions disciplinàries.

L’article 115.a del Decret 1/1997 tipifica de la mateixa manera, com a falta molt greu, l'incompliment del deure de fidelitat a la Constitució o a l'Estatut en l'exercici de la funció pública.

b) Qualsevol actuació que impliqui discriminació per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, llengua, opinió, lloc de naixement o veïnatge, sexe o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, així com l’assetjament per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual i l’assetjament moral, sexual i per raó de sexe.

En consonància amb el principi ètic establert a l’article 53.4, aquest precepte es fonamenta en els articles 14 i 9.2 de la CE. Aquest últim obliga els poders públics a promoure les condicions per aconseguir una igualtat real i efectiva dels individus.

La normativa de funció pública catalana estableix a l’article 115.b del Decret 1/1997 com a falta molt greu tota actuació que signifiqui discriminació per raó de raça, sexe, religió, llengua, opinió, lloc de naixement o veïnatge o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Amb anterioritat a aquesta regulació, si bé es podien reconduir algunes de les conductes d'assetjament cap a alguna de les infraccions disciplinàries greus tipificades en l'article 116 del Decret 1/1997, lletra b, abús d'autoritat, c, manca de consideració envers els administrats o el personal al servei de l’Administració en l’exercici de les seves funcions, o l, atemptat greu contra la dignitat del funcionari, no era factible encabir aquestes situacions en el catàleg de faltes molt greus, atès el caràcter de "numerus clausus" de l'enumeració de les faltes molt greus.

D’aquesta falta s’exclou l’assetjament laboral, tipificat a la lletra o.

Recentment el legislador català va incorporar una lletra u a l’article 116, i va tipificar com a falta greu dur a terme actes d'assetjament sexual o d'assetjament per raó de sexe, tipificats per l'article 5.3 de la Llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista, i d'actes que puguin comportar assetjament per raó de sexe o assetjament sexual i que no siguin constitutius de falta molt greu.

Els articles 511 i 184 del Codi penal estableixen que aquestes conductes puguin ser constitutives d’il·lícit penal.

c) L’abandonament del servei, així com no fer-se càrrec voluntàriament de les tasques o funcions que tenen encomanades.

Aquesta falta respon al principi ètic regulat a l’article 53.10 i al principi de conducta establert al punt 2 de l’article 54.

Perquè la conducta es pugui tipificar com abandonament del servei es requereix que l’empleat o empleada s’absenti de manera intencionada del lloc de treball, entesa aquesta absència com el deixament total de funcions per temps indeterminat i sense causa justificada, que comporta de facto un trencament de la relació de servei. S'ha de tractar d’una inhibició voluntària i total de les obligacions pròpies del càrrec. Consegüentment, no seria assimilable a l'incompliment més o menys habitual de les obligacions professionals pròpies del càrrec, o a les absències esporàdiques de l’empleat o empleada públic.

A l’efecte de configurar el tipus, la jurisprudència ha estat exigint, així mateix, el fet que els superiors hagin requerit la incorporació de l’empleat, i aquest mantingui una voluntat rebel al compliment del que li van ordenar legítimament.

A l’àmbit català, l’abandonament de servei es tipifica com a falta molt greu a l’article 115.c del Decret 1/1997.

d) L’adopció d’acords manifestament il·legals que causin perjudici greu a l’Administració o als ciutadans.

Aquesta infracció està relacionada amb els principis ètics de l’article 53, punts 2, 3 i 11, i es refereix a l’adopció d’actes positius de caràcter decisori manifestament il·legals, és a dir, susceptibles de ser declarats nuls de ple dret o anul·lables, quan aquesta invalidesa sigui notòria, palesa i de greu transcendència per a l’interès general.

Es requereix, així mateix, que la resolució il·legal hagi ocasionat un perjudici greu a l'Administració o als administrats. Aquest perjudici, que ha de ser efectiu i pot ser d'índole econòmica o moral, ha de ser demostrat, és a dir, no n'hi ha prou amb la mera al·legació.

El Decret 1/1997 tipifica aquestes conductes com a falta molt greu a l'article 115.d.

També poden ser constitutives d'un delicte penal tipificat a l'article 404 del Codi penal.

e) La publicació o utilització indeguda de la documentació o informació a què tinguin o hagin tingut accés per raó del seu càrrec o funció.

Aquesta infracció està directament relacionada amb el deure de sigil de l’empleat o empleada públic, en correspondència amb el principi ètic establert a l’article 53.12.

És indispensable la publicació o la indeguda utilització de la documentació o informació que l’empleat o empleada conegui per raó del seu càrrec o funció, però no que es tracti de secrets oficials, als quals sí que es refereix expressament la infracció tipificada a la lletra f.

f) La negligència en la custòdia de secrets oficials, declarats així per llei o classificats com a tals, que sigui causa de la seva publicació o que en provoqui la difusió o coneixement indegut.

Relacionada amb el principi ètic establert a l’article 53.12, aquesta infracció requereix:

• Que hi hagi negligència en la custòdia de secrets oficials, declarats així per llei o classificats com a tals per la normativa reguladora, constituïda per la Llei de secrets oficials, de 5 d'abril de 1968, i el Decret 242/1969, de 20 de febrer, que la desenvolupa.
• La publicació o la difusió o el coneixement indeguts han de ser resultat de l’actuació negligent de l’empleat o empleada públic respecte d’informacions que hagi de custodiar com a conseqüència de l’exercici del seu càrrec.

La normativa catalana tipifica com a falta molt greu a l’article 115.e la publicació o la utilització indeguda de secrets declarats oficials per llei o qualificats com a tals.

g) L’incompliment notori de les funcions essencials inherents al lloc de treball o funcions encomanades.

Aquesta falta té concordança amb els principis ètics establerts als apartats 3, 8, 10 i 11 de l’article 53 i amb el principi de conducta a què es refereix l’article 54.2.

En aquest cas, l’empleat o empleada compareix al lloc de treball però abandona el compliment dels deures que li són inherents, malgrat els requeriments dels seus superiors.

La jurisprudència ha determinat les condicions perquè una conducta es pugui qualificar d'incompliment notori de les funcions essencials inherents al lloc de treball (STS de 18 de setembre de 2001, rec. núm. 3431/1997):

• S’ha de considerar en relació amb l'estàndard mitjà o normal de rendiment dels altres funcionaris de la seva mateixa categoria o funció.
• Les circumstàncies concurrents han de fer aparèixer el resultat com quelcom ostensible i evident.
• Ha de ser conseqüència d'una inhibició en el compliment de les tasques encomanades, de manera que el funcionari o funcionària se'n desentengui, en el sentit que assumeixi l'hàbit de no dur-les a terme en les condicions normalment exigibles.
• S'ha de produir en l'exercici de les tasques inherents al lloc de treball o funcions encomanades.

L’article 115.f del Decret 1/1997 tipifica com a falta molt greu la falta notòria de rendiment que comporti inhibició en el compliment de les tasques encomanades.

h) La violació de la imparcialitat, utilitzant les facultats atribuïdes per influir en processos electorals de qualsevol naturalesa i àmbit.

Aquesta falta tipifica la violació de la neutralitat o de la independència política que són exigibles als funcionaris, en tant que aquests es troben al servei de tota la comunitat, i no es poden prevaler del seu càrrec en benefici de determinades opcions polítiques. El precepte exigeix que, a més, l'empleat o empleada s'ha de servir de les facultats que té atribuïdes amb la finalitat d'influir, alterant el resultat d'algun procés electoral, sigui quin sigui l'àmbit i naturalesa. És una manera de transgressió del deure general de l'Administració pública de servir amb objectivitat als interessos generals i implica que l’empleat o empleada públic incompleixi el principi ètic establert a l’article 53.2 de l’EBEP i els principis de neutralitat i d’imparcialitat a què es refereix el codi de conducta del mateix text legal (art. 52).

En l’àmbit autonòmic català aquesta falta es concreta a l’article 115.g.

i) La desobediència oberta a les ordres o instruccions d’un superior, llevat que constitueixin infracció manifesta de l’ordenament jurídic.

Aquesta conducta s’incorpora a L’EBEP com a falta molt greu, tipus que requereix, a diferència de la constitutiva de falta greu, que sigui una desobediència oberta. Està relacionada amb els principis de conducta establerts als punts 2 i 3 de l’article 54 de l’EBEP i implica una desobediència oberta, palesa i voluntària. Requereix:

• Una ordre clara, expressa i legítima, és a dir, que no constitueixi una infracció manifesta de l’ordenament jurídic.
• Aquesta ordre pot ser oral o escrita.
• Preexistència de relació jeràrquica: ha de ser emesa per un superior jeràrquic.
• Hi ha d’haver una voluntat rebel i deliberada de l’empleat o empleada públic a complir l'ordre o les instruccions.

j) La prevalença de la condició d’empleat públic per obtenir un benefici indegut per a si mateix o per a un altre.

Aquesta falta molt greu constitueix una novetat que incorpora l’EBEP. Està directament en correspondència amb els principis ètics establerts a l’article 53, punts 2, 5, 6, 7 i 9, i amb els principis de conducta a què es refereix l’article 54, punts 5 i 6 de l’EBEP.

Es tipifica la conducta consistent a fer servir, en el profit d'un mateix o de tercers, funcions inherents al lloc de treball.

Pot ser constitutiva d’aquesta infracció la conducta consistent en l’ús d’un vehicle oficial per a usos particulars.

k) L’obstaculització a l’exercici de les llibertats públiques i drets sindicals.

El precepte es refereix a les llibertats públiques reconegudes als articles 15 i següents de la CE, entre les quals figura la llibertat sindical (art. 28). Està relacionada amb el principi ètic establert al punt 4 de l’article 54 de l’EBEP.

Aquesta conducta pot ser constitutiva de delicte penal (art. 315 del Codi penal).

La normativa autonòmica estableix aquesta infracció també com a molt greu a l’article 115.i del Decret 1/1997.

l) La pràctica d’actes encaminats a coartar el lliure exercici del dret de vaga.

En aquest precepte el legislador pretén protegir la dimensió col·lectiva de l’exercici del dret de vaga, no de la vessant individual, que quedaria emparada pel supòsit anterior. Està relacionada amb el principi ètic establert al punt 4 de l’article 54 de l’EBEP.

A Catalunya és establert per l’article 115.j del Decret 1/1997.

m) L’incompliment de l’obligació d’atendre els serveis essencials en cas de vaga.

L’empleat o empleada a qui se li pot atribuir aquesta conducta és aquell que ha estat assignat per atendre els serveis mínims, que mancaria de dret de vaga en aquesta convocatòria concreta i que no acompleix la seva obligació.

Implica l’incompliment per part de l’empleat o empleada públic dels principis ètics establerts a l’article 53, punts 3 i 4, de l’EBEP.

En l'àmbit de la funció pública catalana es concreta a l’article 115.l.

n) L’incompliment de les normes sobre incompatibilitats quan doni lloc a una situació d’incompatibilitat.

Aquesta infracció requereix un incompliment material, no merament formal, de la Llei d’incompatibilitats, de manera que doni lloc a una efectiva situació d’incompatibilitat. S’exclou del tipus qualsevol incompliment de les normes sobre incompatibilitat que no es tradueixi en una situació de les establertes com legalment incompatibles. La finalitat pretesa és salvaguardar els principis d'imparcialitat i eficàcia que han de presidir l'exercici de funcions públiques i l'actuació administrativa.

Aquesta infracció s’ha de relacionar amb els principis ètics establerts a l’article 53, punts 5 i 11, de l’EBEP.

Si l’activitat incompatible i les funcions desenvolupades com a funcionari o funcionària pertanyen a esferes diferents, el retret ha de ser menor, i no condueix necessàriament a la sanció màxima (STS de 28 de juny de 2006, rec. núm. 2123/2000).

És irrellevant que l'activitat incompatible s’hagi posat en coneixement del superior jeràrquic, si aquesta no va ser autoritzada i fins i tot encara que hagi estat permesa (STS de 25 de maig de 2004, rec. núm. 588/1999).

L’article 115.h del Decret 1/1997 sanciona l'incompliment de les normes sobre incompatibilitats, sense especificar res més, si bé la jurisprudència havia interpretat que l’incompliment havia de ser material, en el sentit tipificat finalment per l’EBEP, que el que fa és recollir aquesta doctrina jurisprudencial.

ñ) La incompareixença injustificada a les comissions d’investigació de les Corts Generals i de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.

La Llei orgànica 5/1984, de 24 de maig, de compareixença davant les comissions de recerca del Congrés i del Senat o de totes dues cambres, és la normativa que regula aquesta obligació, que pot constituir l'il·lícit penal establert a l’article 502 del CP.

o) L’assetjament laboral.

Tampoc no té precedent en la Llei 30/1984, de 2 d’agost, de mesures per a la reforma de la funció pública, normativa de funció pública prèvia a l’EBEP.

L’article 28 de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social, ens dona una definició de l'assetjament com "tota conducta no desitjada relacionada amb l'origen racial o ètnic, la religió o conviccions, la discapacitat, l'edat o l’orientació sexual d'una persona, que tingui com a objectiu o conseqüència atemptar contra la seva dignitat i crear un entorn intimidatori, humiliant o ofensiu".

D’acord amb la definició:

• És una acció bilateral, duta a terme per un company de treball (assetjament horitzontal), per un superior jeràrquic (vertical) o per un subordinat (vertical invertit).
• L’assetjament pot derivar tant d’una conducta intencionada com d’una conducta negligent que produeixi el mateix resultat.
• L’assetjament no pot ser un acte aïllat o puntual, sinó una conducta sistemàtica i reiterada en el temps.

De l'estudi i l'anàlisi de la casuística sobre l'assetjament moral en el treball es pot concloure que aquestes conductes es poden classificar en tres modalitats.

• D'una banda, es troben les conductes abusives dels comandaments o responsables de l'empresa en l'ús de la seva potestat d’organització i direcció en el que la doctrina ha anomenat tradicionalment "abús d'autoritat". Comporta una desviació de poder en la qual el comandament adopta decisions que s'aparten de la lògica organitzativa o productiva de l'empresa i produeixen un perjudici objectiu a la dignitat d’un treballador: la falta d'ocupació efectiva que manca de tota raó productiva o organitzativa, l'ocupació en tasques inútils o que no tenen cap sentit productiu.
• Una altra manifestació de l'assetjament és la que succeeix entre persones que no mantenen entre si una relació de comandament o jerarquia. A diferència del supòsit anterior no es dona un ús abusiu de les facultats directives, sinó que el representant de l'empresa o bé altres treballadors duen a terme conductes que, per la seva reiteració o rellevància, comporten un atemptat contra la dignitat del treballador. Es pot tractar de conductes consistents a insultar o menysprear repetidament una persona en públic, reprendre reiteradament una persona davant dels seus companys o difondre diversos rumors falsos sobre el seu treball o sobre la seva vida privada. Les conductes d'assetjament per tracte vexatori comporten una persecució d'un individu o grup d'individus i, per tant, exigeixen una acció continuada i persistent.
• I l'última varietat és l'assetjament discriminatori, tipificat a la lletra b, analitzada anteriorment.

p) També són faltes molt greus les que quedin tipificades com a tals en una llei de les Corts Generals o de l’assemblea legislativa de la comunitat autònoma corresponent o pels convenis col·lectius en el cas de personal laboral.

El contingut d’aquest últim punt confirma que la relació anterior constitueix un numerus apertus, ja que s’estableix amb caràcter bàsic un catàleg obert de faltes qualificades com a molt greus, comunes al personal laboral i funcionari. D’acord amb el que estableix la disposició final quarta de l’EBEP, hem d’entendre que els supòsits de faltes molt greus establerts a l'article 115 del Decret 1/1997 (norma de la CA) que no estiguin determinats en el precepte anterior s'han de mantenir vigents. Aquests són els establerts a l’article 115 del Decret 1/1997, en les lletres següents:

↑ 1.3 Tipologia de faltes | ↑ 1.3.2 Faltes molt greus | ↑ Índex de la unitat 1

Com en el cas de les faltes molt greus, d’acord amb el que disposen aquest punt 3 i la disposició final quarta de l’EBEP, hem d’entendre que els supòsits de faltes greus establerts a l’article 116 del Decret 1/1997 s'han de mantenir vigents, en tant que no es dictin les corresponents lleis de desenvolupament, com a règim transitori i per evitar la inseguretat jurídica que crearia zones d’impunitat per l’existència de buits normatius.

L’article 116 del Decret 1/1997 fa la següent enumeració de faltes greus:

a) L'incompliment de les ordres que provenen dels superiors i les autoritats que pugui afectar la tasca del lloc de treball, dins els límits assenyalats per l'article 108.2.b.

Està relacionada amb els principis de conducta establerts als punts 2 i 3 de l’article 54 de l’EBEP i requereix:

• Una ordre clara, expressa i legítima, és a dir, que no constitueixi una infracció manifesta de l’ordenament jurídic.

• L’ordre pot ser oral o escrita.

• Ha de ser emesa per una autoritat o superior jeràrquic.

• N'hi ha prou que s’hagin incomplert les ordres o instruccions dels superiors o autoritats, no requereix que l’obediència sigui oberta.

El deure d'obediència s'estén a les ordres provinents d’autoritats.

b) L'abús d'autoritat en l'exercici del càrrec.

Aquesta falta s’ha de posar en relació amb el principi ètic establert al punt 3 de l’article 53 i amb el principi de conducta a què es refereix l’article 54.1, tots dos de l’EBEP.

L'abús d'autoritat requereix que l’empleat o empleada públic es prevalgui de la situació de preeminència que li atorga el càrrec que ocupa, exercint-ne les potestats pròpies per dur a terme conductes contràries a l’interès públic, amb clara desviació de poder.

c) La manca de consideració envers els administrats o el personal al servei de l'Administració en l'exercici de les seves funcions.

Aquesta falta està relacionada amb el principi ètic establert al punt 3 de l’article 53 de l’EBEP i amb el principi de conducta a què refereix l’article 54.1 del mateix text legal.

La Sentència del Tribunal Constitucional núm. 6/2000, de 17 de gener, rec. núm. 2677/1996, exclou de l'àmbit de la llibertat d’expressió les frases i expressions indubtablement ultratjants o ofensives, sense relació amb les idees o opinions que s'exposin i, per tant, que siguin innecessàries a aquest propòsit, atès que l'article 20.1.a de la CE no reconeix un pretès dret a l'insult.

d) El fet d'originar enfrontaments als centres de treball o de prendre-hi part.

Com en el supòsit anterior, aquesta falta està relacionada amb el principi ètic establert al punt 3 de l’article 53 de l’EBEP i amb el principi de conducta a què es refereix l’article 54.1 del mateix text legal.

D’acord amb la STSJ de Catalunya de 9 de maig de 2013, rec. núm. 255/2012, l'enfrontament no ha de ser necessàriament físic (agressions), sinó que també pot ser verbal (insults, desqualificacions, faltes de respecte emeses de manera ofensiva).

e) La tolerància dels superiors respecte a la comissió de faltes molt greus o greus dels seus subordinats.

Relacionada amb els principis ètics 3, 8, 10 i 11 establerts a l’article 53 i amb el principi de conducta referit al punt 2 de l’article 54.

En aquest supòsit no se sanciona una participació del superior en la infracció de l'inferior o subordinat, sinó la permissivitat dels comportaments o conductes d’aquest constitutius de falta greu o molt greu, i pot ser comesa de manera dolosa o negligent.

f) Les conductes constitutives de delicte dolós relacionades amb el servei o que causin un dany a l'Administració, als administrats o als companys.

En consonància amb el principi ètic establert a l’article 53.3 i amb el principi de conducta a què es refereix l’article 54.2.

• Requereix com a pressupòsit ineludible perquè existeixi que hi hagi una conducta o actuació prèvia que pugui ser constitutiva de delicte dolós, la qual cosa comporta una prèvia intervenció de la jurisdicció penal i que la potestat disciplinària de l'Administració en casos així i en aquest tipus de faltes queda forçosament vinculada per la jurisdicció penal i resolució ferma que dicti. El bé jurídic protegit pel procediment disciplinari ha de ser diferent de l’emparat pel dret penal, de manera que s'eviti l’aplicació del principi non bis in idem.

• La conducta ha de tenir relació amb el servei prestat o ha de causar un dany a l'Administració (en la seva imatge i prestigi), als administrats o als companys (que constitueixi un descrèdit).

g) L'incompliment del deure de reserva professional, pel que fa als assumptes que coneix per raó del seu càrrec, si causa perjudici a l'Administració o s'utilitza en benefici propi.

En correspondència amb el principi ètic establert a l’article 53.12, a diferència de la falta molt greu, en aquest supòsit no se sanciona la difusió de secrets oficials, sinó dels assumptes que els empleats públics coneguin per raó del seu càrrec, si a més causa perjudici a l’Administració o s’utilitza en benefici propi.

L’acció sancionada ha de ser possible “per raó del càrrec”, és a dir, per la “situació preeminent del funcionari”.

h) La intervenció en un procediment administratiu havent-hi motius d'abstenció establerts per via legal.

Relacionada amb els principis ètics establerts a l’article 53, punts 2, 3, 5 i 8.

L’article 23 de la LRJSP estableix que les autoritats i el personal al servei de les administracions en els quals es donin algunes de les circumstàncies assenyalades en el precepte mateix s'han d'abstenir d'intervenir en el procediment i ho han de comunicar al seu superior immediat, qui ha de resoldre el que escaigui.

Es tracta de salvaguardar l'actuació objectiva i imparcial de l'empleat o empleada públic i evitar així un possible conflicte d'interessos.

i) La negativa a acomplir tasques que li són ordenades pels superiors per satisfer necessitats de compliment urgent, d'acord amb el que disposen els articles 108.2.b i 4.

Han de ser necessitats urgents fora de l’horari ordinari.

j) L'emissió d'informes, l'adopció d'acords o l'acompliment d'actuacions manifestament il·legals, si causa perjudici a l'Administració o als ciutadans i no constitueix falta molt greu.

Aquesta infracció està relacionada amb els principis ètics establerts a l’article 53, punts 2, 3 i 11.

A diferència de la conducta tipificada com a molt greu, que únicament parla d’adopció d’acords, en aquest supòsit se sanciona la conducta consistent en l’emissió d'informes o acompliment d’actuacions manifestament il·legals. Tampoc no s’exigeix la producció d’un perjudici greu, a diferència de la conducta tipificada com a molt greu.

En qualsevol cas es requereix la concurrència de tots els elements del tipus. Així, si l’informe no es té en compte, no les procedent la tipificació com a falta greu.

k) El fet de causar danys greus als locals, als materials o als documents del servei.

Efectuar les conductes tipificades implica la vulneració del principi de conducta establert a l’article 54.4 de l’EBEP.

Se sancionen les accions que causin danys en la infraestructura del servei o en els mitjans de què disposa el servei per a la seva prestació i que han de ser conseqüència d’una conducta dolosa, o negligent, que infringeixi el deure de diligència de manera greu.

l) L'atemptat greu contra la dignitat dels funcionaris o de l'Administració.

Aquesta infracció està relacionada amb el principi ètic establert a l’article 53.11 de l’EBEP.

Implica la concurrència d'un comportament indigne del funcionari públic, inadequat a la seva condició i que compromet la dignitat del seu càrrec (TSJ de Castella i Lleó, de 17 d’octubre de 2006, rec. núm. 63/2004). Per al Tribunal, la conducta del funcionari, que va dipositar suports informàtics de contingut sexual en un centre on exercia la docència, afecta la dignitat del càrrec i de la institució, perquè aquest comportament és impropi de qui té la funció d'ensenyar, la qual cosa comporta un matís exemplaritzant cap als alumnes.

El Tribunal Suprem (STS de 5 d'octubre de 1986 i 27 d'octubre de 1986) ha assenyalat que es tracta de protegir, en definitiva, el bon nom de l'Administració, que es veu qüestionat amb l'actuació pública dels seus funcionaris.

m) L'exercici d'activitats compatibles amb el desenvolupament de les seves funcions sense haver obtingut l'autorització pertinent.

Aquesta infracció s’ha de relacionar amb els principis ètics establerts a l’article 53, punts 5 i 11, de l’EBEP.

Aquest precepte sanciona l’exercici d’una segona activitat incomplint les normes de procediment, sempre que l’activitat sigui compatible.

n) La manca de rendiment que afecti el funcionament normal dels serveis, si no constitueix falta molt greu.

Aquesta falta té concordança amb els principis ètics establerts als apartats 3, 8, 10 i 11 de l’article 53 i amb el principi de conducta a què es refereix l’article 54.2.

A diferència de la conducta tipificada com a falta molt greu, no és exigible "notorietat" en la falta de rendiment ni que aquesta determini una inhibició o absència d'activitat, però ha de pertorbar el normal funcionament del servei (STSJ del País Basc, 2 de març de 2001, rec. núm. 6311/1997).

o) L'incompliment injustificat de la jornada i l'horari de treball que, acumulat, representi un mínim de deu hores per mes natural.

En concordança amb el principi ètic establert a l’article 53.8 i amb el principi de conducta referit al punt 2 de l’article 54.

p) La tercera falta injustificada d'assistència al treball en un període de tres mesos, si les dues anteriors han estat sancionades com a faltes lleus.

Està relacionada amb el principi ètic establert a l’article 53.8 i amb el principi de conducta referit al punt 2 de l’article 54.

L'absència comporta la falta de presència física del funcionari o funcionària en el lloc de treball a què està adscrit, amb l'incompliment corresponent dels deures inherents al càrrec.

S’ha d’assenyalar, no obstant això, que el fet que el precepte requereixi la prèvia incoació i resolució de dos procediments, tot i que siguin sumaris en tant que se sancionen faltes lleus, fa complicat, per la durada mateixa del període màxim de temps, que es compleixi el termini de tres mesos.

q) Les accions o omissions dirigides a evadir els sistemes de control d'horaris o a impedir que siguin detectats els incompliments injustificats de la jornada i l'horari de treball.

En relació amb els principis ètics establerts a l’article 53, punts 3 i 8, i amb el principi de conducta referit al punt 2 de l’article 54 de l’EBEP, aquesta falta tipifica dos tipus de comportaments:

• L’evasió dels sistemes de control horari, com ara fitxar l'entrada o la sortida en el lloc d’una altra persona.

• L’adreçat a impedir que es detectin incompliments de la jornada o l'horari, ja que si l'incompliment de la jornada laboral i les faltes d'assistència quan siguin injustificades es tipifiquen com a falta greu, és consegüent que se sancioni la manipulació dels sistemes que controlen el compliment exacte d'aquestes circumstàncies.

r) La pertorbació greu del servei.

A més de ser un criteri que serveix per determinar la gravetat o lleugeresa de les faltes i sancions de conformitat amb l’article 120 del Decret 1/1997, el mateix text legal tipifica la pertorbació greu del servei com a falta greu.

Ha d'estar referida a l’òrgan d’adscripció de l’empleat o empleada i a les finalitats que aquest òrgan té atribuïdes.

Es considera que una forta discussió a la porta d'una comissaria portant l'uniforme del cos i davant la presència de la resta de funcionaris, entorpeix el servei ja que queda interromput durant el temps de la comprovació del que ha succeït; a més, s'hi afegeix el fet que els intervinents mateixos tampoc no estaven exercint les funcions del seu càrrec (STSJ de Catalunya de 20 de juliol de 2005, rec. núm. 149/2001).

s) En general, l'incompliment greu dels deures i les obligacions derivats de la funció encomanada al funcionari o funcionària.

Aquesta infracció és un supòsit dels denominats en l’ordre doctrinal com a tipificació de configuració normativa oberta o relativament indeterminada.

En els supòsits en què tot i la gravetat dels fets imputables, aquests no poden ser enquadrats en cap de les infraccions tipificades a l’article 116 per a conductes específiques, han de ser reconduïts a l’apartat s del mencionat precepte, establert per a les conductes que han de ser tipificades com a falta greu a la vista de les circumstàncies concurrents, però no són enquadrables en cap de les infraccions greus tipificades per a incompliments específics. En qualsevol cas, s'han d'especificar quins són els principis ètics i/o de conducta vulnerats per la conducta constitutiva de la falta greu tipificada a l’article 116.s.

t) La reincidència en faltes lleus.

De conformitat amb la STC 188/2005, de 4 de juliol, aquesta falta s'ha de considerar contrària a la CE per infracció del principi non bis in idem.

u) La realització d'actes d'assetjament sexual o d'assetjament per raó de sexe, tipificats per l'article 5.3 de la Llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista, i d'actes que puguin comportar assetjament per raó de sexe o assetjament sexual i que no siguin constitutius de falta molt greu.

A fi de valorar si els fets atribuïbles a l’empleat o empleada són constitutius de la falta molt greu tipificada a l’article 95.2.b de l’EBEP o de l'establerta al Decret 1/1997 com a falta greu, s’ha de valorar la transcendència i gravetat dels fets.

↑ 1.3 Tipologia de faltes | ↑ 1.3.3 Faltes greus | ↑ Índex de la unitat 1

L’article 95.4 de l’EBEP remet a les lleis de funció publica que s’han de dictar en el seu desenvolupament, les quals han de determinar el règim aplicable a les faltes lleus segons les mateixes circumstàncies que ha establert l’article 95.3 en regular les faltes greus.

Atès el que estableix la disposició final quarta de l’EBEP, hem d’entendre que els supòsits de faltes lleus establerts a l'article 117 del Decret 1/1997, de la mateixa manera que en els d’infraccions greus i molt greus, s'han de mantenir vigents, en tant no es dictin les corresponents lleis de desenvolupament.

L’article 117 del Decret 1/1997 fa la següent enumeració de faltes lleus:

a) El retard, la negligència o el descuit en el compliment de les funcions.

Són constitutives d’aquesta falta les conductes que no tinguin l’entitat suficient per ser qualificades com a greus o molt greus.

b) La lleugera incorrecció envers el públic o el personal al servei de l'Administració.

Aquesta falta sanciona les conductes d’incorrecció envers el públic o el personal al servei de l'Administració que no tinguin l’entitat suficient per constituir una desconsideració de caràcter greu, però impliquin una actitud despectiva o menyspreativa.

c) La manca d'assistència al treball injustificada d'un dia.

L'absència comporta la falta de presència física del funcionari o funcionària en el lloc de treball a què resta adscrit un dia sencer, amb l'incompliment corresponent dels deures inherents al càrrec.

d) L'incompliment de la jornada i l'horari sense causa justificada, si no constitueix falta greu.

És a dir, la conducta que no constitueixi falta greu pel fet de no abastar un mínim de deu hores per mes natural.

e) Les faltes de puntualitat repetides dins un mateix mes sense causa justificada.

Com en el cas de la falta greu s’ha de tenir en compte la transcendència que aquest incompliment pot tenir en la prestació del servei, de manera que, aplicant el principi de proporcionalitat, la conducta infractora hagi de ser reconduïda a la falta greu tipificada a l’article 116.s.

En aquest sentit, la falta de puntualitat injustificada de l’empleat o empleada que es produeix tots els dies del mes quan la prestació del servei està subjecta a torns, la qual cosa perjudica la prestació del servei, ha de ser tipificada com a falta greu per la via de l’article 116.s.

f) La negligència en la conservació dels locals, del material i dels documents del servei, si no causa perjudicis greus.

A diferència de la conducta constitutiva de falta greu, no es produeix un perjudici greu en la infraestructura o els mitjans que utilitza l’Administració.

g) L'incompliment de les normes relatives a incompatibilitats, si no comporta l'execució de tasques incompatibles o que requereixen la compatibilització prèvia.

Se sanciona l’incompliment de la normativa que no impliqui l’exercici de l’activitat quan aquesta sigui incompatible (falta molt greu) o compatible, però no autoritzada (falta greu).

h) L'incompliment dels deures i les obligacions del funcionari o funcionària, sempre que no constitueixi falta molt greu o greu.

Aquesta infracció és un supòsit dels denominats en l’ordre doctrinal com a tipificació de configuració normativa oberta o relativament indeterminada.

↑ 1.3 Tipologia de faltes | ↑ 1.3.4 Faltes lleus | ↑ Índex de la unitat 1

L’article 96.1 de l’EBEP escomet, per primera vegada, la regulació d’aquesta matèria que abans mancava de tipificació per norma que tingués el caràcter de bàsic, de manera conjunta per a tots els empleats públics.

Destaquen com a novetats, en relació amb la normativa anterior a l’EBEP establerta al Decret 1/1997 per al personal funcionari, la tipificació com a sanció del demèrit, així com, lògicament, i atesa la regulació conjunta del personal laboral i funcionari en aquest àmbit, la introducció de l’acomiadament disciplinari del personal laboral.

↑ Índex de la unitat 1

A aquests efectes s’han de tenir en compte els diferents criteris de proporcionalitat establerts als articles 96.3 de l’EBEP i 29 de la LRJSP, pel que fa a la normativa bàsica, així com a l’article 120 del Decret 1/1997, pel que fa a la legislació autonòmica.

A) Personal funcionari:

Les sancions aplicables al personal funcionari són les establertes, tal com s’ha avançat anteriorment, a l’article 96 de l’EBEP i a la normativa autonòmica, constituïda per l’article 119 del Decret 1/1997, per aplicació de la disposició final quarta de l’EBEP.

Sancions a imposar per haver comès faltes lleus:

• Suspensió de funcions per menys de 16 dies (màxim 15), amb la pèrdua de retribucions corresponents.

• Demèrit, que consisteix en la penalització als efectes de carrera, promoció o mobilitat voluntària.

• Advertència: és una amonestació escrita, la finalitat de la qual és advertir el funcionari o funcionària sobre la seva conducta incorrecta i de les conseqüències que es derivaran si continua amb aquesta actitud.

Sancions que es poden imposar per haver comès faltes greus:

• La suspensió de funcions per més de quinze dies i fins a un any, amb pèrdua de retribucions corresponents.

• La pèrdua d'un a tres graus personals.

• El trasllat de lloc de treball dins la mateixa localitat (de conformitat amb l'article 119.8 del Decret 1/1997, el trasllat de lloc de treball comporta la impossibilitat de tornar a concursar per un període màxim de dos anys).

• La destitució del càrrec de comandament (de conformitat amb l'article 119.3 del Decret 1/1997, la destitució del càrrec comporta la impossibilitat de tornar a concursar per un període màxim de tres anys).

Sancions per haver comès faltes molt greus:

• Separació del servei. Només en el cas de faltes molt greus, el funcionari o funcionària pot perdre aquesta condició per sanció disciplinària ferma (art. 63.d de l’EBEP), separació que ho serà per a tota la vida. En efecte, l'article 68 de l’estatut bàsic no recull la separació del servei dins dels supòsits de rehabilitació. De fet, l'article 56.1.d de l’EBEP exigeix com a requisit per poder participar en processos selectius d'accés a l'ocupació pública “no haver estat separat mitjançant expedient disciplinari del servei de qualsevol de les administracions públiques o dels òrgans constitucionals o estatutaris de les comunitats autònomes”.

• Revocació del nomenament interí.

• Suspensió ferma de funcions, per més d'un any i fins a sis, amb pèrdua de les retribucions corresponents.

• Trasllat de lloc de treball amb canvi de residència. Comporta la impossibilitat de tornar a concursar per un període màxim de dos anys.

• Destitució del càrrec de comandament, durant un període màxim de tres anys no es pot obtenir un nou càrrec de comandament.

B) Personal laboral:

Les sancions aplicables al personal laboral són, a més de les establertes a l’article 96 de l’EBEP, les tipificades als diferents convenis col·lectius en tot allò que no contradigui la norma bàsica (art. 58 de l'ET).

↑ 1.4 Tipologia de sancions | ↑ Índex de la unitat 1

L’apartat primer de l’article 90 de l’EBEP estableix que el funcionari o funcionària declarat en la situació de suspensió queda privat durant el temps de permanència en aquesta situació de l’exercici de les seves funcions i de tots els drets inherents a la condició. El mateix precepte assenyala que la suspensió determina la pèrdua del lloc de treball quan excedeixi els sis mesos. Aquesta suspensió pot ser acordada en el marc d’un procediment disciplinari o d’un procediment penal.

Atesa la redacció imperativa de la norma, quan la suspensió s’allargui per un període superior a sis mesos, l’empleat o empleada deixa de tenir dret a la seva ocupació i el lloc queda vacant, de manera que s'ha de proveir mitjançant els sistemes de provisió legalment establerts, sense que en sigui procedent la reserva.

És indiferent que aquesta conseqüència de la pèrdua del lloc de treball s’hagi disposat o no en la resolució que imposa la sanció de suspensió, ja que la norma (art. 90 de l’EBEP) opera imperativament i per prescripció legal ope legis (Sentència núm. 134/2017 del Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Barcelona, de 16 de maig de 2017).

La pèrdua del lloc no es pot considerar una doble sanció, sinó que, com manifesta la jurisprudència, la norma així ho disposa de manera clara, expressa i concisa. Per tant, és una conseqüència legal derivada de la sanció imposada.

↑ 1.4 Tipologia de sancions | ↑ Índex de la unitat 1

← Inici | Unitat 2 →