• 3.1 Proposta de resolució
• 3.2 Trasllat de l'expedient
• 3.3 Resolució de l’expedient
• 3.4 Execució de la resolució sancionadora
• 3.5 Prescripció d'infraccions i sancions
• 3.6 Durada màxima del procediment: caducitat
• 3.7 Extinció de la responsabilitat disciplinària

L’article 49 del Decret 243/1995, que haurà de ser complementat pel que disposa l’article 89 de la LPCAP, es refereix a la proposta de resolució.

L'òrgan instructor ha de resoldre la finalització del procediment, amb arxivament de les actuacions sense que sigui necessari formular la proposta de resolució, quan en la instrucció del procediment es posi de manifest que es dona alguna de les circumstàncies següents:

• La inexistència dels fets que puguin constituir la infracció.
• Que els fets no estiguin acreditats.
• Que els fets provats no constitueixin, de manera manifesta, una infracció administrativa.
• Que no existeixi o no s'hagi pogut identificar la persona o persones responsables o bé apareguin exemptes de responsabilitat.
• Que es conclogui, en qualsevol moment, que la infracció ha prescrit (art. 89 de la LPCAP).

En un altre cas, un cop finalitzat el tràmit de vista (i formulades al·legacions a la fase de vista o transcorregut el termini concedit per l’instructor fins a un màxim de 10 dies sense haver presentat escrit d’al·legacions), l'instructor ha de formular la proposta de resolució, on han de figurar amb precisió:

De conformitat amb la referida normativa i a efectes pràctics, en la proposta de resolució ha de constar el contingut que es desenvolupa en el següent punt.

↑ Índex de la unitat 3

1. Un resum de les diferents fases del procediment, fent referència a:

• L’adopció, el manteniment o l'alçament de les mesures cautelars, si es van acordar en la resolució d’incoació o durant la tramitació del procediment a proposta de l’instructor, així com a altres incidències que s’hagin pogut produir durant la instrucció (suspensions del procediment, recusacions, incompareixences -injustificades o no de l’expedientat-, etc.).
• El plec de càrrecs (transcrit íntegrament) i la seva notificació.
• La pràctica de la prova i/o la motivació de la inadmissió per l’instructor de les diligències de prova sol·licitades.

2. Fixar els fets provats: S'han de fixar de manera motivada els fets que es considerin provats i la seva qualificació jurídica exacta, i la valoració de les proves practicades, en especial les que constitueixin els fonaments bàsics de la decisió. En aquest sentit cal recordar que no s'hi poden acceptar fets diferents dels que van servir de base al plec de càrrecs, sens perjudici de la diferent valoració jurídica.

3. Resposta a les al·legacions de l'expedientat: S’han de contestar les diferents al·legacions que eventualment s'hagin formulat per l’expedientat (al plec de càrrecs i vista de l’expedient), i motivar, si s'escau, les causes de desestimació.

4. Determinar la infracció: S'ha de determinar la infracció que, si s'escau, es considera comesa, amb la valoració jurídica oportuna per tipificar la falta com a lleu, greu o molt greu (es tracta de reiterar el que ja s’havia fet constar al plec de càrrecs si de les diligències de prova practicades no resulta una modificació de la responsabilitat), la persona o persones responsables (fent referència a les circumstàncies eximents, atenuants i agreujants si concorren) i la sanció que es proposi, tenint en compte els criteris de proporcionalitat establerts als articles 94 del TREBEP, 120 del Decret 1/1997 i 29 de la LRJAP.

Aquestes al·legacions les ha de resoldre l’òrgan competent per imposar la sanció.

↑ 3.1 Proposta de resolució | ↑ Índex de la unitat 3

Com a última actuació, l’instructor, un cop escoltat l’inculpat o transcorregut el termini sense que aquest hagi efectuat cap al·legació, ha de remetre l’expedient complet, amb caràcter immediat, a l’òrgan competent perquè dicti la resolució que correspongui o, si s'escau, ordeni la pràctica de les diligències que consideri necessàries.

L’òrgan competent per imposar la sanció pot retornar l’expedient a l'instructor per practicar les diligències que resultin imprescindibles per a la resolució. En aquest cas, abans de remetre novament l’expedient a l’òrgan competent, s’ha de donar vista a l’inculpat del que s’ha actuat a fi que, en el termini de 5 dies, al·legui el que estimi convenient (art. 50 del Decret 243/1995).

↑ Índex de la unitat 3

Aquesta competència és delegable (art. 21.1.h de la LBRL i 53.1.i del TRRLC), llevat dels supòsits en què la sanció imposada sigui la de separació del servei de funcionaris o la d’acomiadament disciplinari de personal laboral, que ha de ser acordada pel president o presidenta de la corporació local, i és indelegable.

↑ Índex de la unitat 3

Els articles 53 del Decret 243/1995 i 90 de la LPCAP es refereixen a la resolució final de l’expedient.

La resolució que posa fi al procediment disciplinari s’ha d’adoptar en el termini de 8 dies, llevat del cas de separació del servei, i ha de resoldre totes les qüestions plantejades en l’expedient.

No obstant això, quan l'òrgan competent per resoldre consideri que la infracció o la sanció tenen més gravetat que la determinada a la proposta de resolució, s'ha de notificar a l'inculpat perquè pugui presentar les al·legacions que consideri convenients en el termini de 15 dies. Aquesta decisió de l’òrgan competent ha de ser motivada.

A efectes pràctics i de conformitat amb la normativa reguladora, a la resolució per la qual finalitza el procediment ha de constar:

• La referència al decret d’incoació, la designació de l’instructor i la realització de les diligències necessàries per formular una proposta de resolució.
• La transcripció íntegra de la proposta de resolució i la referència a la seva notificació.
• La resposta a les al·legacions presentades per l’imputat, en cas de presentar-les, amb la motivació, si s'escau, de la desestimació. A la pràctica, la resposta es limita a les al·legacions formulades a la proposta de resolució, perquè les que s’hagin pogut presentar en altres fases del procediment les haurà resolt l’instructor en la proposta de resolució.
• S’ha de fer esment exprés a l’acolliment de la proposta de resolució per l’òrgan competent per imposar la sanció. En els supòsits en què l’òrgan competent se separi de la proposta de l’instructor, s'ha de motivar aquesta decisió.
• Els elements probatoris en què se sustenta l’objectivació dels fets declarats provats en la proposta de resolució.
• S'ha de determinar amb tota precisió la falta que, si s'escau, s’estimi comesa i s’han d’assenyalar els preceptes on aparegui recollida la infracció, el funcionari o funcionària responsable i la sanció que s’imposa prèvia ponderació dels criteris de graduació de faltes i sancions indicant els preceptes que sustenten la imposició, o bé, la inexistència de falta disciplinària o de responsabilitat per al funcionari o funcionària inculpat, a part de fer una declaració expressa en relació amb les mesures provisionals adoptades durant la tramitació del procediment.

La resolució s’ha de notificar a l’inculpat, amb expressió del recurs o recursos que s’hi puguin interposar, l’òrgan davant del qual s’han de presentar i els terminis per interposar-los. Si el procediment es va iniciar com a conseqüència de denúncia, la resolució s’ha de notificar al signant.

De la resolució sancionadora s’ha de donar compte (comunicar, no notificar) als òrgans de representació de personal (art. 56 del Decret 243/1995), que han de ser informats de les sancions imposades per faltes molt greus (art. 40 de l'EBEP i art. 64 de l'ET).

Quan la sanció que s’imposi sigui la de separació del servei dels funcionaris o l’acomiadament del personal laboral, s’ha de donar compte al ple en la primera sessió que se celebri amb posterioritat a la imposició de la sanció (art. 34.1.h de la LBRL), un cop sigui ferma en via administrativa.

↑ 3.3 Resolució de l'expedient | ↑ Índex de la unitat 3

De conformitat amb l’article 54 del Decret 243/1995, les sancions disciplinàries s'han d’executar segons els termes de la resolució en la qual s’imposin, un cop siguin definitives en via administrativa, i en el termini màxim d’un mes, llevat que, per causes justificades, se n’estableixi un altre de diferent a la resolució esmentada, sempre per un temps inferior al de la prescripció. En aquest sentit, l’article 7.1 del mateix text legal disposa que la resolució que posi fi a l’expedient ha d'especificar el moment i la forma de compliment de la sanció.

1. L’expedientat ha sol·licitat la suspensió de la resolució sancionadora. La LPAC disposa dues possibilitats:

- Mentre la resolució sancionadora no sigui ferma en via administrativa: amb caràcter general, l’article 117.3 de la LPCAP disposa que, quan en interposar un recurs administratiu, l’interessat sol·liciti la suspensió de l’acte impugnat, l'execució de l'acte s'entén suspesa per silenci positiu, si un cop transcorregut un mes des que la sol·licitud de suspensió hagi tingut entrada en el registre electrònic de l'Administració o l'organisme competent per decidir-hi, l'òrgan a qui competeix resoldre el recurs no ha dictat ni notificat cap resolució expressa sobre això. Consegüentment, si l’Administració no considera procedent la suspensió de l’acte s'ha de pronunciar expressament dins del termini establert al precepte, i ha de denegar la sol·licitud de suspensió i justificar que no concorren les circumstàncies establertes a l’apartat 2 del precepte.

- Un cop la resolució sancionadora sigui ferma en via administrativa: com a especialitat pròpia de la resolució en els procediments sancionadors, l’article 90 de la LPCAP estableix que quan la resolució sigui executiva es pot suspendre cautelarment (és una decisió potestativa de l’Administració), si l'interessat manifesta a l'Administració la intenció d'interposar un recurs contenciós administratiu contra la resolució ferma en via administrativa. Un cop concedida, la suspensió cautelar finalitza quan :

Si bé l’article configura la concessió de la suspensió com a potestativa de l’Administració, és aconsellable accedir a la petició perquè, en definitiva, es tracta de traslladar a l’Administració de justícia la decisió de mantenir o no la suspensió, en un procediment bastant àgil, que solament es pronunciarà sobre la suspensió cautelar sol·licitada. Si l’Administració de justícia es pronuncia en contra de mantenir la suspensió, es pot executar la sanció immediatament, mentre paral·lelament es dirimeix judicialment la validesa de la resolució impugnada per l’expedientat.

D’altra banda, si l’expedientat no acredita haver interposat un recurs contenciós administratiu un cop transcorregut el termini legalment establert o, tot i haver interposat un recurs contenciós administratiu, no acredita haver sol·licitat en el mateix tràmit la suspensió cautelar de la resolució impugnada, la suspensió cautelar quedarà sense efecte, i serà procedent l’execució immediata de la sanció.

2. Que en el moment de l’execució l’expedientat no es trobi en servei actiu, o es trobi en servei actiu però en situació d’incapacitat temporal.

↑ 3.4 Execució de la resolució sancionadora | ↑ Índex de la unitat 3

Una de les causes d’extinció de la responsabilitat disciplinària establerta legalment és la prescripció de la falta, que comporta el transcurs d’un període de temps determinat després que s’hagi comès sense que hagi estat perseguida.

La prescripció de la sanció consisteix en el pas del temps després d'haver estat imposada o després d’una interrupció del seu compliment, sense que se'n completi l’execució.

Els articles 97 de l’EBEP i 30 de la LRJSP regulen aquesta matèria.

I. Prescripció de les faltes

El termini de prescripció de les faltes es comença a comptar des que s’han comès, i des del cessament de la comissió quan es tracti de faltes continuades.

Interromp la prescripció la iniciació, amb coneixement de l’interessat, d’un procediment administratiu de naturalesa sancionadora, i el termini de prescripció es reinicia si l’expedient sancionador està paralitzat durant més d’un mes per causa no imputable al presumpte responsable.

Tot i que, com diu la norma, el dies a quo o d’inici per al còmput del termini de la prescripció de les infraccions, com a norma general, és el dia que s'hagi comès la falta, el Tribunal Suprem ha assenyalat que si l'Administració no en té coneixement fins a un moment posterior, aquest és el que constitueix el dies a quo (STS de 21 de maig de 1997, rec. 143/1994). En el mateix sentit, en l’àmbit social i per al personal laboral, l’alt tribunal, en la Sentència de 14 de setembre de 2018, rec. 3540/2016, recollint la seva doctrina reiterada en aquesta matèria, assenyala que l'inici del còmput del termini no pot ser el dia que l'empresa té un coneixement superficial, genèric o simples indicis de les faltes comeses, sinó quan adquireix un coneixement total, ple i exacte dels fets.

II. Prescripció de les sancions

El còmput del termini de prescripció de les sancions s'inicia un cop adquereix fermesa la resolució sancionadora (art. 97 de l'EBEP), situació que cal entendre que té lloc bé pel consentiment del sancionat o bé per la finalització, amb desestimació, parcial o total, del recurs administratiu o contenciós administratiu interposat, segons els casos. En el cas de desestimació presumpta del recurs d'alçada interposat contra la resolució per la qual s’imposa la sanció, el termini de prescripció de la sanció es comença a comptar des de l’endemà del dia en què finalitzi el termini establert legalment per a la resolució del recurs esmentat. Aquest mateix criteri és aplicable en el cas que el recurs interposat hagi estat el de reposició, tot i que la norma omet esmentar-lo, i així l’ha interpretat el Tribunal Suprem en la Sentència de 2 de desembre de 2021, rec. 7627/20.

Cal recordar que la incoació d’un expedient d’informació reservada no interromp els terminis de prescripció.

En el cas de prescripció de la infracció o de la sanció imposada, l’òrgan competent ha de dictar una resolució en què es declari la prescripció, amb indicació dels fets produïts i les normes aplicables (art. 21.1 de la LPCAP).

↑ 3.5 Prescripció d'infraccions i sancions | ↑ Índex de la unitat 3

La normativa de procediment tant bàsica com autonòmica disposa que el termini màxim en el qual s'ha de notificar la resolució que posa fi al procediment és el que fixa la norma reguladora del procediment corresponent.

D’altra banda, quant a la possibilitat que l’Administració justifiqui una pròrroga expressa, el Tribunal Suprem, en la Sentència de 20 de juliol de 2016, s'ha pronunciat sobre l'aplicació de l'article 51.2 del Decret 243/1995, que estableix la possibilitat que sigui l'instructor qui justifiqui aquesta pròrroga expressa, i assenyala que l'adopció de l’acord de pròrroga per aquest vicia de nul·litat radical l’acord, per manca de competència, atès que ha de ser adoptat per l’òrgan competent en matèria disciplinària (el president o presidenta de la corporació).

Un cop esgotats els mitjans personals i materials disponibles, l’òrgan competent per resoldre pot acordar de manera motivada l’ampliació del termini màxim de resolució i notificació, que no pot ser superior a l’establert per a la tramitació del procediment (8 o 6 mesos, segons el cas). Aquesta resolució s'ha de notificar a l’interessat, que no la pot recórrer (art. 23 i 21.5 de la LPCAP).

D’altra banda, les causes de suspensió del procediment es disposen a l’article 22 de la LPCAP.

↑ 3.6 Durada màxima del procediment | ↑ Índex de la unitat 3

De conformitat amb l’article 25 de la LPACAP, en els procediments iniciats d'ofici en què l'Administració exerceixi potestats sancionadores, el venciment del termini màxim establert sense que s'hagi dictat ni notificat cap resolució expressa produeix la caducitat del procediment. En aquests casos, la resolució que declari la caducitat ha d'ordenar que s'arxivin les actuacions, amb els efectes que disposa l'article 95 de la LPCAP.

D'acord amb la normativa vigent, semblaria que el començament del termini màxim per resoldre i notificar la resolució se situaria en la data de l'acord d'iniciació i no en la de la notificació als interessats. Això és així perquè per a la interrupció del termini de caducitat sí que s'exigeix de manera expressa en la normativa aplicable la notificació de la resolució, però no existeix una determinació similar quant al començament del termini, per la qual cosa és aplicable la norma general esmentada més amunt, que disposa que en els procediments iniciats d'ofici els terminis a efectes de caducitat s'han de computar des de la data de l'acord d'iniciació.

Respecte de quan s’entén notificada la resolució final del procediment a l’efecte d’interrompre el còmput del termini màxim, la normativa de procediment diferencia en funció de si la notificació s’efectua electrònicament o en paper:

Els procediments caducats no interrompen el termini de prescripció. En els casos que sigui possible iniciar un nou procediment perquè no s'ha produït la prescripció, s'hi poden incorporar els actes i tràmits el contingut dels quals s'hauria mantingut igual si no s'hagués produït la caducitat. En tot cas, en el nou procediment s'han d'executar els tràmits d'al·legacions, proposició de prova i audiència a l'interessat (art. 95.3 de la LPCAP).

↑ 3.6 Durada màxima del procediment: caducitat | ↑ Índex de la unitat 3

Les causes d’extinció de la responsabilitat disciplinària es regulen als articles 20-24 del Decret 243/1995.

Aquests preceptes disposen com a causes de finalització de la responsabilitat disciplinària les següents:

• a) Compliment de la sanció.
• b) Prescripció de la falta o de la sanció en els termes de l’apartat anterior.
• c) Amnistia o indult. L'amplitud i els efectes dels indults o de les amnisties de les sancions disciplinàries són regulades per les disposicions que els concedeixin.
• d) Pèrdua de la condició de funcionari, cessament com a personal interí o eventual, o rescissió del contracte administratiu.

Si durant la substanciació del procediment disciplinari l'inculpat perd la condició de funcionari, s'ha de dictar una resolució en què, amb invocació de la causa, es declari extingit el procediment disciplinari, sens perjudici de la responsabilitat civil o penal que se li pugui exigir, i s'ha d'ordenar l'arxivament de les actuacions, llevat que per la part interessada s'insti la continuació de l'expedient. Alhora, es deixen sense efecte totes les mesures de caràcter provisional que s'hagin adoptat respecte al funcionari o funcionària inculpat.

La pèrdua de la condició de funcionari es pot produir també per renúncia la qual s’ha de manifestar per escrit i l’Administració l’ha d’acceptar expressament.

L’Administració no pot acceptar la renúncia quan el funcionari o funcionària estigui subjecte a expedient disciplinari o hagi estat dictada en contra una ordre de processament o d’obertura de judici oral per haver comès algun delicte (art. 64 de l’EBEP).

↑ Índex de la unitat 3

← Unitat 2 | Inici →