Objectius:

• Conèixer què és l’horitzó temporal i la taxa de descompte social i com es determinen.
• Saber quins tipus d’avaluació econòmica hi ha i poder identificar quina és més adient en cada cas.
• Prendre consciència sobre la importància de considerar els efectes distributius i la incertesa de les estimacions.

• 4.1 Determinació de l'horitzó temporal i de la taxa de descompte social
• 4.2 Determinar el tipus d'avaluació econòmica a utilitzar
• 4.3 Considerar els efectes distributius
• 4.4 Considerar la incertesa

L’horitzó temporal de l’avaluació és el nombre d’anys considerats per al càlcul de costos i beneficis de la intervenció. Escollir-lo bé és clau, perquè pot resultar determinant en el resultat de l’avaluació. Com més llarga sigui la durada, més exhaustiva serà la identificació dels beneficis i costos de la intervenció, però al mateix temps més difícil serà predir-ne el valor futur.

És important que l’horitzó temporal que es triï sigui prou llarg per poder capturar tots els efectes de les opcions que es considerin, tant costos com beneficis.

La durada òptima és molt variable, i dependrà principalment de les característiques de cada política o intervenció:

• En projectes d’inversió, es recomana que l’horitzó temporal sigui similar a la vida útil del projecte, i això acostuma a implicar horitzons temporals relativament llargs (entre 10 i 30 anys).¹⁾
• En projectes de despesa, que no consisteixen en una compra o creació d’actius o infraestructures, l’horitzó es defineix de forma més específica segons els objectius, el disseny i el tipus de beneficis i els costos esperats de la política. L’avaluació, en aquests casos, tant pot tenir un horitzó d’un sol any com una extensió de diversos exercicis. I cal tenir en compte que l’horitzó pot ser més gran que la durada del projecte de despesa, si s’espera que els principals beneficis socials o costos succeeixin uns anys després d’haver participat en la intervenció.

Un cop identificats i valorats econòmicament els costos i beneficis d’una intervenció, cal sumar-los per obtenir el valor social net. Com que aquests efectes poden produir-se en moments diferents en el temps, és fonamental ajustar l’anàlisi mitjançant la taxa de descompte social (TDS).

Les persones acostumem a tenir preferència pel gaudi present, és a dir, valorem més rebre beneficis avui que en el futur i, alhora, preferim ajornar costos i obligacions. El mateix es pot dir del conjunt de la societat. Aquesta preferència temporal fa que no puguem valorar de la mateixa manera un mateix cost o benefici segons el moment en què es produeix. Renunciar a recursos o beneficis en el present per obtenir-los més endavant representa, per tant, un cost per a la societat.

La TDS serveix per traduir els costos i beneficis futurs en valors equivalents al present, cosa que permet comparar-los de manera coherent al llarg del temps. En aquest sentit, la TDS reflecteix el cost social d’ajornar el gaudi dels beneficis o, alternativament, el guany social d’endarrerir els costos i els impactes negatius d’un projecte.

Per tal d’efectuar aquesta traducció a valors presents, s’utilitza la fórmula següent, on t és l’any en què es materialitza cada cost o benefici:

Font: elaboració pròpia.

El valor que atorguem a la TDS és clau en el càlcul del valor actual. Estimar amb precisió el valor que el conjunt de la societat atorga a avançar o ajornar la realització d’un cost o benefici resultaria massa complex. Per això, sovint s’empren aproximacions, com el tipus d’interès dels bons estatals a llarg termini, que haurien de reflectir la preferència social pel present.

Actualment, la Generalitat de Catalunya recomana aplicar un valor del 3%, segons el que proposa la Comissió Europea.²⁾ En cas de fer servir un altre valor, caldria justificar-lo amb la referència corresponent; per exemple, en casos amb impactes a molt llarg termini (com ara, ambientals), convé que la TDS no sigui massa alta per no infravalorar el benestar de futures generacions.

↑ Índex de la unitat

• 4.2.1 Anàlisi cost-benefici
• 4.2.2 Anàlisi cost-efectivitat
• 4.2.3 Altres tipologies d'avaluació econòmica

Hi ha diferents tipus d’avaluació econòmica i tots tenen la mateixa idea de base: establir diferents alternatives d’una mateixa actuació pública i comparar-ne els costos i els beneficis socials. La diferència principal és la manera com es mesuren i es valoren aquests impactes.

A continuació, s’exposen les dues metodologies principals: l’anàlisi cost-benefici, en què tots els beneficis i costos es valoren en unitats monetàries, i l’anàlisi cost-efectivitat, el qual compara els costos valorats en unitats monetàries amb els resultats de la política, sense que aquests es tradueixin a unitats monetàries.

↑ Índex de la unitat

L’anàlisi cost-benefici (ACB) és una metodologia que valora en unitats monetàries tant els costos com els beneficis associats a una política, projecte o intervenció pública. Aquesta quantificació permet mesurar els guanys nets per a la societat d’una determinada actuació i comparar-la amb altres alternatives possibles.

Traduir tots els impactes a euros facilita la comparació entre l’ús de recursos de la intervenció —que sovint es valoren mitjançant els preus de mercat (com s'ha vist a la unitat 2)— i els impactes en el benestar social, que es tradueixen a euros mitjançant les metodologies d’estimació indirecta (com s'ha vist a la unitat 3).

El principal indicador és el valor actual net (VAN), que representa el valor present del conjunt de beneficis menys el valor present dels costos de la intervenció, respecte de l’alternativa de comparació.

On:

• ∆ Beneficis_t - ∆ Costos_t: diferència entre els beneficis i costos del projecte respecte de l’alternativa de comparació, per cada any t
• r: taxa de descompte social
• t: any en què succeeix el cost o benefici

Interpretació:

• VAN > 0 → El projecte genera un benefici net per a la societat.
• VAN ≤ 0 → El projecte s’hauria de replantejar des del punt de vista social.

Els projectes que presentin un VAN social amb signe positiu indiquen que els beneficis socials generats superen els costos socials incorreguts i, davant situacions de diverses alternatives excloents amb un VAN social positiu, és recomanable seleccionar la que presenti un VAN social més elevat.

Altres criteris de decisió que es poden utilitzar amb el mètode cost-benefici són:

La taxa interna de rendibilitat: és la taxa de descompte que fa que els beneficis i els costos dels projectes s’anul·lin o, cosa que és el mateix, que la rendibilitat del projecte (VAN) sigui 0.

• TIR > taxa de descompte social → El projecte és rendible des del punt de vista social.
• En cas de diverses alternatives amb TIR superior a la taxa de descompte, cal escollir la que tingui la TIR més alta.

La ràtio benefici-cost: és una mesura que es calcula com el coeficient entre els beneficis i els costos del projecte degudament actualitzats.

• B/C > 1 → El projecte retorna més beneficis que costos i, per tant, és socialment rendible.
• Si diverses opcions tenen una ràtio superior a 1, s’ha de triar la que tingui una ràtio més elevada, ja que ofereix una millor relació entre recursos invertits i beneficis socials obtinguts.

📌 Podeu consultar la nota metodològica específica per a més informació sobre el càlcul i la interpretació del VAN, la TIR i la ràtio benefici-cost.

4.2 Determinar el tipus d'avaluació econòmica a utilitzar | ↑ Índex de la unitat

L’anàlisi cost-efectivitat (ACE) compara els costos, expressats en unitats monetàries, amb els resultats, expressats en unitats naturals (no monetàries). És una tècnica adequada per a les actuacions o polítiques en què els resultats no són fàcilment quantificables en termes econòmics, però sí en magnituds físiques observables.

En general, els beneficis s’expressen mitjançant una única variable de resultat, que ha de ser comparable entre totes les alternatives avaluades. Això implica que l’impacte del projecte s’ha de poder mesurar a través d’un mateix indicador de resultat per a totes les opcions. Aquestes unitats poden ser delictes evitats, insercions laborals, accidents reduïts o qualsevol altra mesura tangible i rellevant segons el context de la política pública. En l’àmbit de la salut, un indicador habitual és l’any de vida ajustat per qualitat (AVAQ), que combina tant la quantitat com la qualitat de vida guanyades gràcies a la intervenció.

L’indicador principal de l’anàlisi cost-efectivitat és la ràtio de cost-efectivitat incremental (RCEI), que mesura el cost addicional necessari per obtenir una unitat addicional de resultat, en comparar una nova política amb l’alternativa actual. On:

• C_n: cost de la nova política.
• C_c: cost de l’alternativa de comparació.
• R_n: resultats de la nova política.
• R_c: resultats de l’alternativa de comparació.

Interpretació:

1. Si C_n < C_c i R_n > R_c → la nova política és més rendible (guanyem efectivitat i estalviem costos).
2. SiCC_n > C_c i R_n < R_c → la política actual és més rendible (la nova opció és més cara i menys efectiva).
3. Si C_n < C_c i R_n > R_c → intercanvi (trade-off): estalviem costos però amb pèrdua d’efectivitat.
4. SiCC_n > C_c i R_n < R_c → intercanvi (trade-off): guanyem efectivitat però a un cost més elevat.

En els casos d'intercanvi (trade-off), cal valorar si l'increment de cost per unitat de resultat addicional és acceptable, i per valorar-ho s’utilitza un llindar de disposició a pagar per unitat de resultat (λ):

Si ⇒ Acceptar la nova política

És a dir, si el cost addicional per unitat de resultat és inferior al valor social que estem disposats a pagar per aquest resultat, es recomana implementar la nova opció.

Quan es comparen diverses alternatives, la millor és aquella amb una ràtio cost-efectivitat incremental (RCEI) més baixa, ja que indica que obté resultats al menor cost; en canvi, l’alternativa amb una RCEI més alta és la menys eficient, perquè genera resultats a un cost més elevat.

Avantatges:

• Mètode útil quan els impactes no es poden monetitzar fàcilment.
• Fàcil d’aplicar quan l’objectiu és mesurable en una sola unitat.

Inconvenients:

• No permet comparar polítiques si aquestes no persegueixen resultats de naturalesa similar.
• T’obliga a escollir una sola unitat de resultat per política.

↑ 4.2 Determinar el tipus d'avaluació econòmica a utilitzar | ↑ Índex de la unitat

Anàlisi multicriteri

Aquesta anàlisi permet comparar diferents alternatives d’actuació a través de la valoració i la ponderació de diferents criteris que es consideren rellevants per satisfer els diversos objectius d’una actuació o política. La tria dels criteris, la seva puntuació i la ponderació relativa es fa a través del consens i l'aplicació de l’evidència per part de la part interessada (stakeholder) implicada en l’actuació. Es contrasten així beneficis de diferent naturalesa no expressats en termes monetaris amb els costos, que es presenten descomptats amb una taxa social de descompte.

El principal avantatge d’aquesta anàlisi és la funcionalitat, ja que permet establir criteris de decisió en situacions difícilment avaluables. També en destaca com a avantatge el fet que els criteris de valoració es consensuïn amb els principals actors implicats en l’actuació, i que siguin aquests qui els valorin i els ponderin, ja que democratitza la presa de decisions. No obstant això, la principal crítica que aquesta avaluació rep sovint és la subjectivitat en les valoracions i ponderacions.

Cost-minimització

L’anàlisi de cost-minimització és la tècnica d’avaluació econòmica més simple, ja que només considera els costos de les alternatives comparades -i s'assumeix que totes aconsegueixen el mateix nivell de resultats. En aquest sentit, no cal identificar ni quantificar els beneficis, sinó que es parteix de la premissa que l’efectivitat és equivalent. Per tant, la decisió es basa exclusivament a seleccionar l’alternativa que implica el menor cost total.

Aquest enfocament és especialment útil en avaluacions ex ante de programes que tenen objectius preestablerts i obligatoris —per exemple, fixats per llei o per compromisos internacionals—, en què es dona per fet que totes les opcions permetran assolir els mateixos resultats. Tot i la simplicitat, el principal límit d’aquesta metodologia és que només pot aplicar-se quan es pot garantir l’equivalència d’impactes entre les polítiques comparades, cosa que no sempre és fàcil de demostrar.

↑ 4.2 Determinar el tipus d'avaluació econòmica a utilitzar | ↑ Índex de la unitat

Tot i que l’objectiu principal de l’avaluació econòmica és analitzar el balanç global de costos i beneficis socials d’una política pública, sovint és igualment rellevant examinar com es distribueixen aquests impactes entre els diferents grups de la societat, que permet complementar l’anàlisi agregada amb una visió més detallada sobre les implicacions en termes d’equitat i justícia social.

Els efectes d’una actuació poden variar notablement segons el nivell de renda, la mida de les empreses afectades (petites enfront de grans), o la ubicació territorial (zones urbanes enfront de zones rurals). Així, una política pot ser molt rendible des d’un punt de vista social agregat, però generar costos importants per a col·lectius vulnerables, o beneficiar desproporcionadament determinats grups.

Igualment, una actuació amb una rendibilitat limitada podria tenir un impacte clau per a territoris o col·lectius concrets, fet que també pot ser rellevant per a la presa de decisions.

Una manera senzilla i intuïtiva de capturar aquests aspectes és mitjançant una anàlisi distribucional. Aquesta consisteix a identificar els principals agents implicats —com ara administracions públiques, ciutadania, empreses, col·lectius específics, etc.— i a estimar per a cadascun el balanç net de costos i beneficis que els genera la política avaluada. L’objectiu és observar si els impactes es reparteixen de forma homogènia o si existeixen desigualtats rellevants entre grups, que poden requerir mesures compensatòries o ser valorades en el debat públic.

Una eina molt útil per sistematitzar aquesta informació és la matriu d’agents, que resumeix l’impacte net (positiu o negatiu) per a cada grup social o econòmic identificat. Aquesta matriu és especialment recomanable quan es detecten possibles problemes de desigualtat distributiva. Font: Guia d’avaluació econòmica de projectes públics de la Generalitat de Catalunya.

Finalment, cal tenir en compte que hi ha tècniques més precises per incorporar consideracions d’equitat en l’anàlisi, com ara l’aplicació de pesos distributius. Aquests permeten donar un valor més gran a beneficis que afecten determinats col·lectius o en funció de la renda, o ponderar de manera diferent els costos en funció del grup que els assumeix.

↑ Índex de la unitat

L’avaluació econòmica de projectes comporta habitualment un grau elevat d’incertesa, tant per les dificultats d'obtenir dades precises com perquè les projeccions futures sovint es basen en hipòtesis subjectes a canvis. Aquesta incertesa és especialment rellevant en les avaluacions ex ante, quan el projecte encara no s’ha implementat, i en aquelles amb horitzons temporals llargs.

Una manera habitual de gestionar aquesta incertesa és mitjançant l’anàlisi de sensibilitat, que permet explorar com les variacions en determinats paràmetres afecten els resultats de l’avaluació. Hi ha dos tipus d'anàlisi de sensibilitat:

Aquest tipus d’anàlisi consisteix a modificar de manera individual el valor d’una variable o paràmetre mantenint constant la resta, per observar fins a quin punt influeix sobre el resultat final (com el VAN o la ràtio cost-efectivitat). Permet identificar quines són les variables clau o crítiques de l’anàlisi, és a dir, les que tenen un impacte més gran sobre els resultats.

Dues formes habituals de representar els resultats d’aquesta anàlisi són:

• Els diagrames de tornado: es tracta de representacions gràfiques que mostren l’impacte de cada variable sobre el resultat final, ordenades de més a menys influència. Cada barra del diagrama representa la variació del resultat (per exemple, el VAN) quan es modifica la variable dins d’un interval plausible. Això permet identificar visualment quins són els paràmetres amb més impacte.

• Els llindars de rendibilitat: aquesta eina estableix el valor mínim o màxim que una determinada variable hauria d’assolir perquè el projecte deixi de ser rendible (és a dir, perquè el VAN sigui igual a zero), sempre mantenint constants la resta de variables. A partir d’aquest llindar, qualsevol millora en el valor de la variable fa que el projecte generi beneficis socials positius. Els llindars són especialment útils per identificar zones de risc o condicions mínimes d’èxit.

Tot i que l’anàlisi univariada és molt utilitzada per la seva simplicitat, no reflecteix bé la complexitat real, ja que múltiples variables poden canviar alhora i de manera interdependent. Per això, l’anàlisi de sensibilitat multivariada modifica simultàniament diversos paràmetres per analitzar-ne els efectes combinats.

Dues formes habituals de fer aquesta anàlisi són:

• L'anàlisi d’escenaris extrems: consisteix a analitzar què passaria en el pitjor/millor escenari si els valors de diverses variables crítiques se situessin en els extrems més pessimistes o optimistes. Per fer aquesta anàlisi, cal calcular el rendiment social del projecte portant totes les variables crítiques als seus valors més extrems simultàniament, dins d’un rang realista.

• La simulació probabilística (com la simulació de Montecarlo): es tracta d’una tècnica més avançada on es parteix de distribucions de probabilitat assignades a cada variable amb incertesa i es generen milers de combinacions aleatòries per observar com canvien els resultats de l’avaluació. Això permet obtenir una distribució dels indicadors de rendibilitat social del projecte (com el valor actual net -VAN-) i calcular, per exemple, la probabilitat que un projecte generi un benefici social net positiu. Aquesta aproximació, tot i ser més complexa, proporciona una visió molt més realista de la incertesa i del risc associat a cada decisió.

Font: Guia pràctica 14. L'avaluació econòmica en l'àmbit de les polítiques de justícia. Una guia introductòria. Valor actual net (VAN) en MEUR.

↑ Índex de la unitat

← Unitat 3 | Inici