← Unitat 5 |
Bloc 2 → | Inici del curs →
Unitat 6. Mesures d'autoprotecció i mesures en cas d'emergència
Totes les empreses han d’analitzar les possibles situacions d’emergència i adoptar les mesures necessàries per fer-hi front, especialment en matèria de primers auxilis, lluita contra incendis i evacuació dels treballadors. Aquestes obligacions deriven de l'article 20 de la Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals (LPRL).
En determinades activitats i centres, a aquestes obligacions s’afegeixen les establertes per la normativa de protecció civil en matèria d’autoprotecció. A Catalunya, el Decret 30/2015, de 3 de març, pel qual s’aprova el catàleg d’activitats i centres obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i es fixa el contingut d’aquestes mesures, estableix les activitats i els centres obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i en determina el contingut.
Cal diferenciar les mesures d’emergència de les mesures d’autoprotecció, ja que tenen àmbits d’aplicació diferents:
Les mesures d’emergència es poden recollir en un pla d’emergència. D’altra banda, el pla d’autoprotecció (PAU) s’aplica a les activitats i als centres inclosos en la normativa d’autoprotecció. Tots dos documents tenen àmbits diferents, però es poden integrar en un únic document quan es compleixen els requisits aplicables.
☞ Per saber-ne més:
- Preguntes més freqüents sobre emergències, de l'ICSSL.
- Informació sobre els plans d’autoprotecció (PAU), del Departament d’Interior.
6.1 Mesures d’emergència i autoprotecció
Les mesures d’emergència formen part de l’activitat preventiva de l’empresa i tenen com a objectiu garantir una actuació adequada davant les situacions que puguin produir-se durant el treball.
Per establir aquestes mesures, cal tenir en compte les característiques de l’activitat, els riscos existents, les característiques del centre de treball i les persones que hi poden ser presents. També cal determinar els mitjans humans i materials necessaris i establir els procediments d’actuació corresponents.
La normativa de prevenció de riscos laborals estableix aquestes obligacions amb caràcter general per a les empreses.
Com ja s’ha indicat, en determinades activitats i centres, a més, la normativa de protecció civil exigeix adoptar mesures d’autoprotecció i l’elaboració d’un pla d’autoprotecció (PAU).
Per tant, en aquest apartat es diferencien les mesures d’emergència que han d’adoptar les empreses amb caràcter general tenint en compte el que estableix la LPRL, de les mesures d’autoprotecció exigibles en determinades activitats i centres.
6.1.1 Mesures d’emergència
L’article 20 de la LPRL estableix que l’empresa ha d’analitzar les possibles situacions d’emergència i adoptar les mesures necessàries per fer-hi front, especialment en matèria de primers auxilis, lluita contra incendis i evacuació.
Cal tenir en compte, però, que les situacions d’emergència, més enllà del risc d’incendi, també poden derivar d’altres situacions, com ara una fuita o una emergència sanitària, o de riscos externs, com ara una inundació, un episodi meteorològic advers, un incendi forestal o una altra situació que pugui afectar el centre de treball. Per tant, les mesures que s’adoptin han d’estar ajustades als riscos identificats en cada cas.
Als centres o en les activitats que puguin estar afectats per fenòmens meteorològics adversos, les mesures d’emergència també han de preveure com actuar davant dels avisos i les indicacions de les autoritats competents. Segons el risc, pot ser necessari interrompre activitats, limitar els desplaçaments i evacuar o confinar les persones en un lloc segur.
Per aplicar aquestes mesures, l’empresa ha de designar les persones encarregades de posar-les en pràctica. Aquestes persones han de disposar de la formació necessària, ser suficients en nombre i disposar dels mitjans adequats, tenint en compte les característiques de l’activitat i del centre de treball, d’acord amb l’article 20 de la LPRL.
També s’han d’establir les mesures necessàries per garantir la coordinació amb els serveis externs d’emergència, quan sigui necessari, i comprovar periòdicament que les mesures adoptades i els mitjans disponibles són adequats i funcionen correctament.
Les mesures d’emergència han d’estar adaptades a les característiques de cada empresa i del seu centre de treball.
No totes les emergències requereixen els mateixos mitjans ni la mateixa organització.
6.1.2 Pla d’emergència
El pla d’emergència és el document que recull i concreta l’organització i els procediments d’actuació davant de les possibles situacions d’emergència d’un centre de treball.
El pla ha de partir de les situacions d’emergència identificades i establir com s’ha d’actuar en cada cas. També ha de determinar les persones responsables de posar en pràctica les mesures d’emergència i els mitjans materials disponibles.
Entre els seus continguts es poden incloure:
- La identificació i la classificació de les possibles emergències, d’acord amb les característiques i els riscos del centre.
- Els procediments d’actuació, que han de determinar les actuacions de detecció i alerta, alarma, evacuació o confinament, primers auxilis i sol·licitud i recepció d’ajuda externa.
- La identificació de les persones responsables i dels equips d’emergència, així com les seves funcions.
- L’inventari i la ubicació dels mitjans materials disponibles per actuar davant les emergències.
- La identificació de la persona responsable de coordinar l’actuació davant l’emergència.
El pla d’emergència ha d’estar adaptat als riscos i a les característiques del centre de treball.
No hi ha un únic model de pla d’emergència vàlid per a totes les empreses.
6.1.3 Autoprotecció i pla d’autoprotecció
El pla d’autoprotecció (PAU) és el document que organitza les mesures destinades a prevenir i controlar els riscos sobre les persones i els béns, i a donar una resposta adequada davant de possibles situacions d’emergència.
A diferència del pla d’emergència, el PAU s’emmarca en l’àmbit de la protecció civil. Per aquest motiu, té en compte situacions que poden afectar no només els treballadors, sinó també les persones usuàries, el públic, l’entorn o altres persones presents al centre.
A Catalunya, com ja s'ha indicat, les activitats i els centres obligats a disposar d’un PAU estan establerts pel Decret 30/2015, que també en disposa el contingut i el procediment d’implantació.
El PAU ha de tenir en compte les característiques de l’activitat i del centre, identificar els riscos i les possibles situacions d’emergència, establir l’organització i els procediments d’actuació i preveure la coordinació amb els serveis públics d’emergència.
El PAU parteix de la identificació i l’anàlisi dels riscos propis de l’activitat i dels riscos externs que poden afectar el centre. També ha de preveure els mitjans humans i materials disponibles, així com les mesures de prevenció, protecció i actuació davant de les possibles emergències (annex II).
La responsabilitat d’elaborar, implantar, mantenir i revisar el PAU correspon al titular de l’activitat. L’elaboració del pla s’ha de fer amb la intervenció de personal tècnic competent, d’acord amb els requisits establerts en la normativa d’autoprotecció (art. 5, 6 i 8 del Decret 30/2015).
No totes les empreses estan obligades a disposar d’un PAU. L’obligació depèn de l’activitat i de les característiques del centre, d’acord amb l’article 3 i l’annex I del decret. Per exemple, determinades seus administratives de grans dimensions o amb una afluència elevada de persones usuàries poden estar obligades a disposar d’un PAU, igual que determinats centres docents, sanitaris, culturals, esportius o de transport. L’obligació concreta depèn sempre de l’activitat, de l’ocupació, de les característiques de l’edifici i dels llindars establerts per la normativa.
El pla d’emergència i el PAU tenen àmbits diferents, però es poden integrar en un document únic quan es compleixen els requisits aplicables.
6.1.4 Organització i actuació davant les emergències
Davant d’una situació d’emergència, cal actuar de manera organitzada i coordinada, d’acord amb els procediments establerts al centre de treball. L’actuació ha de permetre alertar les persones responsables, activar l’alarma quan calgui, adoptar les mesures de protecció previstes i facilitar la intervenció dels serveis externs d’emergència.
a) Els procediments d’actuació
Han de determinar, d’acord amb les característiques de cada centre i les situacions d’emergència previstes, què cal fer des de la detecció de l’emergència fins que la situació queda controlada.
De manera general, els procediments poden incloure:
- La detecció i l’alerta de la situació d’emergència.
- L’alarma i la comunicació a les persones que hagin d’intervenir.
- La informació i les instruccions a les persones que puguin estar exposades al risc, incloent-hi, si escau, les persones usuàries, visitants o altres persones presents al centre.
- L’evacuació o el confinament, segons el tipus d’emergència i les condicions del centre.
- Els primers auxilis a les persones que ho necessitin.
- La intervenció inicial davant l’emergència, només quan sigui segura i es disposi dels mitjans i de la formació necessaris.
- L’avís, la sol·licitud i la coordinació amb els serveis externs d’emergència.
b) Equips d’emergència
Per aplicar els procediments d’actuació, l’organització de l’emergència pot disposar de diferents persones o equips, en funció de les característiques, els riscos i les dimensions del centre de treball.
En centres petits, una mateixa persona pot assumir més d’una funció, sempre que disposi de la formació necessària i dels mitjans adequats.
| Equip o funció | Funció principal |
|---|---|
| Persona responsable de l’emergència o cap de l’emergència | Coordina l’actuació, pren les decisions previstes en el procediment i manté la comunicació amb els serveis externs d’emergència. |
| Equip de primera intervenció (EPI) | Actua davant d’una emergència en la fase inicial, dins dels límits de la seva formació i dels mitjans disponibles. |
| Equip de segona intervenció (ESI) | Dona suport a la intervenció quan l’emergència no pot ser controlada per l’equip de primera intervenció, d’acord amb la seva formació i els procediments establerts. |
| Equip d’alarma i evacuació (EAE) | Dona l’alarma quan correspon i facilita l’evacuació ordenada de les persones. |
| Equip de primers auxilis (EPA) | Presta els primers auxilis a les persones que ho necessiten fins a l’arribada dels serveis sanitaris. |
Aquesta classificació és habitual en l’organització de les emergències, però no implica que tots els centres de treball hagin de disposar necessàriament de tots aquests equips diferenciats. L’organització s’ha d’adaptar a les característiques, els riscos, les dimensions i el nombre de persones presents al centre.
Als centres obligats a disposar d’un PAU, aquesta organització i les funcions de les persones responsables han de quedar definides en el mateix pla, d’acord amb els articles 8 i 9 i l’annex II del Decret 30/2015.
c) Evacuació i confinament
Davant d’una emergència, pot ser necessari evacuar les persones presents al centre o, segons les característiques de la situació, confinar-les en un lloc segur.
L’evacuació consisteix a abandonar de manera ordenada i segura la zona afectada o el centre de treball i dirigir-se al punt de reunió establert.
El confinament consisteix a romandre o dirigir-se a un espai segur del centre, seguint les instruccions previstes per a la situació d’emergència.
En algunes emergències externes, com ara una inundació, una riuada, un incendi forestal o un episodi de vent intens, pot ser més segur romandre en un espai protegit que sortir a l’exterior. En aquests casos, cal seguir les instruccions establertes al centre i les indicacions dels serveis d’emergència i de protecció civil.
En tot cas, les vies d’evacuació, les sortides, els punts de reunió i, quan calgui, els espais de confinament, han d’estar identificats, i els treballadors i, si escau, les persones usuàries, visitants o altres persones presents al centre els han de conèixer.
Les vies i sortides d’evacuació han de complir les condicions establertes en l'annex I.A, apartat 10, del Reial decret 486/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut als llocs de treball, i han d’estar senyalitzades d’acord amb el Reial decret 485/1997, de 14 d’abril, sobre senyalització de seguretat i salut en el treball.
Davant d’una emergència, cal seguir sempre les instruccions establertes al centre de treball.
No s’ha d’intentar intervenir si no es disposa de la formació, dels mitjans adequats o d’una via de sortida segura.
6.1.5 Implantació, manteniment i simulacres
Les mesures d’emergència i els plans d’autoprotecció no són només documents que cal elaborar, sinó que s’han d'implantar, mantenir i comprovar perquè siguin efectius davant d’una situació d’emergència.
Perquè les mesures siguin conegudes i aplicables, els treballadors han de rebre la informació i la formació necessàries sobre les actuacions que els corresponen i, quan sigui necessari, sobre els mitjans disponibles i els procediments establerts.
Les persones designades per actuar davant d’una emergència han de conèixer les funcions que tenen assignades i disposar de la formació i dels mitjans necessaris per desenvolupar-les.
Les mesures d’emergència s’han de comprovar periòdicament per verificar que continuen sent adequades i eficaces. També s’han de revisar i actualitzar quan es produeixin canvis en l’activitat, les instal·lacions, l’organització o els riscos que puguin afectar la resposta davant d’una emergència. Aquesta comprovació deriva de l’article 20 de la LPRL, que estableix que l’empresa ha de comprovar periòdicament el funcionament de les mesures d’emergència adoptades.
Particularitats dels plans d’autoprotecció
Als centres obligats a disposar d’un pla d’autoprotecció (PAU), la implantació del pla inclou les actuacions necessàries perquè el personal conegui l’organització i els procediments d’actuació previstos.
D’acord amb l’article 13 del Decret 30/2015, els centres i les activitats obligats a disposar d’un PAU han de fer simulacres d’emergència amb una periodicitat mínima anual, excepte en el cas de les activitats de caràcter temporal. Els simulacres permeten comprovar el funcionament de l’organització d’emergència, la resposta de les persones implicades i l’adequació dels procediments i dels mitjans disponibles. Els resultats permeten detectar deficiències i introduir les millores necessàries.
El PAU s’ha de mantenir permanentment actualitzat i s’ha de revisar quan es produeixi una modificació substancial que pugui afectar-ne les previsions o l’eficàcia de les mesures d’autoprotecció. D’acord amb l’article 6 del decret, el PAU s’ha de revisar sempre que hi hagi una modificació substancial i, com a mínim, cada quatre anys, llevat que la normativa sectorial aplicable estableixi un termini diferent.
Als centres obligats a disposar d’un PAU, el pla també s’ha de coordinar amb el sistema de protecció civil (art. 8 i annex II del Decret 30/2015). Aquesta integració facilita que els serveis públics d’emergència disposin de la informació necessària i puguin intervenir de manera coordinada si la situació supera els recursos propis del centre.
Un pla d’emergència o d’autoprotecció només és útil si les persones coneixen les seves funcions, si els procediments es practiquen i si els mitjans es mantenen en condicions adequades.
6.2 Situacions d’emergència: el foc i els incendis
6.2.1 El foc i l’incendi
- El foc és una reacció de combustió que desprèn calor i llum i pot anar acompanyada de flames, fum i gasos.
- Un incendi és un foc no controlat que pot provocar danys a les persones, les instal·lacions, els equips o el medi ambient.
En l’àmbit laboral, la prevenció d’incendis té com a objectiu evitar que es produeixi un foc, limitar-ne la propagació i reduir-ne les conseqüències si arriba a produir-se.
6.2.2 Elements del foc: el tetraedre del foc
Perquè s’iniciï un foc, han de coincidir tres elements: un combustible, un comburent i una font d’energia d’activació. Aquests tres elements formen el "triangle del foc".
Quan el foc ja s’ha iniciat, les reaccions químiques que es produeixen poden mantenir la combustió. Aquest procés s’anomena "reacció en cadena".
Si hi afegim aquest quart element, parlem del tetraedre del foc.
| Element | Què és | Exemples |
|---|---|---|
| Combustible | Material capaç de cremar. | Paper, fusta, roba, gasolina, alcohol, gasos inflamables o olis de cuina. |
| Comburent | Substància que fa possible la combustió. En la majoria de situacions, és l’oxigen de l’aire. | Oxigen present a l’aire. |
| Energia d’activació | Energia necessària perquè s’iniciï la combustió. També s’anomena "font d’ignició". | Una flama, una espurna, una superfície calenta, una cigarreta, un endoll en mal estat o un llamp. |
| Reacció en cadena | Procés químic que permet mantenir la combustió mentre es donen les condicions necessàries. | Reaccions que es produeixen durant la combustió. |
Conèixer els elements necessaris perquè es produeixi i es mantingui un foc permet entendre com es pot prevenir o extingir.
En general, per prevenir un foc o extingir-lo, cal actuar sobre almenys un dels elements del tetraedre del foc:
- Energia d’activació: eliminant o controlant les fonts d’ignició, com ara flames, espurnes o superfícies calentes.
- Comburent: reduint o impedint el contacte del combustible amb l’oxigen, quan sigui possible i segur (sufocació).
- Combustible: retirant-lo, aïllant-lo o interrompent-ne l’aportació (eliminació del combustible).
- Reacció en cadena: utilitzant agents extintors que interrompin les reaccions de combustió (inhibició).
6.2.3 Classes de foc segons el combustible
Els focs es classifiquen segons el tipus de combustible que crema. Aquesta classificació ajuda a identificar els mitjans d’extinció més adequats en cada cas. La classificació en classes A, B, C, D i F correspon a la norma tècnica UNE-EN 2.
| Classe de foc | Combustible implicat | Exemples |
|---|---|---|
| Classe A | Materials sòlids, generalment d’origen orgànic, que acostumen a formar brases | Fusta, paper, cartró, roba, cautxú o carbó |
| Classe B | Líquids inflamables o sòlids que es poden liquar amb la calor | Gasolina, dissolvents, pintures, alcohols, parafina o ceres |
| Classe C | Gasos inflamables | Butà, propà, gas natural o acetilè |
| Classe D | Metalls combustibles | Magnesi, sodi, potassi o alumini en pols |
| Classe F | Olis i greixos vegetals o animals utilitzats en aparells de cuina | Olis de fregidora i greixos de cuina |
La classificació actual no inclou una classe E per als focs elèctrics. L’electricitat no és un combustible, sinó un factor de risc que cal tenir en compte abans d’intervenir.
En presència de tensió elèctrica, només s’han d’utilitzar els mitjans d’extinció adequats i seguir les instruccions establertes al centre.
6.2.4 Propagació del foc i productes de la combustió
Quan es produeix un incendi, el foc es pot estendre des del punt d’origen a altres zones del centre de treball.
La propagació es pot produir principalment de tres maneres:
- Conducció: la calor es transmet a través d’un material sòlid, com ara una estructura metàl·lica, una paret o una canonada.
- Convecció: la calor es transmet mitjançant el moviment de gasos i fluids calents. En un incendi, els fums i els gasos calents tendeixen a ascendir i poden afavorir la propagació del foc a altres zones.
- Radiació: la calor es transmet en forma d’energia a través de l’espai, sense necessitat que hi hagi contacte directe entre la font de calor i el material que s’escalfa.
La combustió pot generar diferents productes i efectes, entre els quals destaquen els fums, els gasos, la calor i les flames.
- Fums: són una barreja de partícules sòlides o líquides i gasos generats durant la combustió. Poden reduir la visibilitat, irritar els ulls i les vies respiratòries i dificultar l’evacuació.
- Gasos de combustió: poden ser tòxics, irritants o asfixiants. La seva inhalació pot provocar efectes greus, especialment en espais tancats o amb ventilació insuficient.
- Calor i flames: poden provocar cremades i afavorir la propagació de l’incendi.
En un incendi, el fum també és un perill. No s’han de considerar només el foc i les flames: el fum i els gasos de combustió poden afectar greument les persones i dificultar-ne l’evacuació.
6.2.5 Agents extintors
Els agents extintors són les substàncies que s’utilitzen per apagar un incendi actuant sobre algun dels elements necessaris per mantenir la combustió. L’adequació d’un extintor a cada classe de foc s’indica en l’etiquetatge de l’equip, d’acord amb la normativa tècnica aplicable als extintors portàtils (UNE-EN 2 i UNE-EN 3-7).
Poden refredar el combustible, limitar el contacte amb l’oxigen o interrompre la reacció en cadena.
L’agent extintor més adequat depèn del tipus de foc, del combustible implicat, de la presència de tensió elèctrica i de les condicions de la intervenció.
| Agent extintor | Com actua principalment | Aplicacions habituals | Precaucions |
|---|---|---|---|
| Aigua | Actua principalment per refredament: absorbeix calor i abaixa la temperatura del combustible. | Focs de classe A, com els que afecten paper, fusta, cartró o teixits. | No és adequada per als focs de metalls combustibles i, en general, no s’ha d’utilitzar sobre equips elèctrics en tensió ni sobre focs de líquids inflamables. |
| Escuma | Actua per refredament i sufocació: refreda i forma una capa que separa el combustible de l’aire. | Principalment focs de classe B i, segons el tipus d’extintor, també de classe A. | No s’ha d’utilitzar sobre equips elèctrics en tensió. Cal comprovar sempre les indicacions de l’extintor. |
| Pols extintora o pols química seca | Actua principalment per inhibició: interromp la reacció en cadena de la combustió. | La pols ABC és adequada per a focs de classes A, B i C. La pols BC és adequada principalment per a focs de classes B i C. | Pot reduir la visibilitat, dificultar l’evacuació i embrutar o danyar determinats equips. No és l’agent indicat per a focs de classe F. |
| Diòxid de carboni (CO₂), també anomenat anhídrid carbònic | Actua principalment per sufocació: redueix la concentració d’oxigen a la zona de combustió. També té un cert efecte de refredament. | Principalment focs de classe B i determinats equips elèctrics en tensió, especialment de mida reduïda. | En espais petits o poc ventilats pot reduir l’oxigen disponible. No és l’agent indicat per a focs de classe F. |
Identificació dels extintors Els extintors han d’estar identificats segons el tipus de foc per al qual són adequats. Abans d’utilitzar-los, cal comprovar que l’agent extintor és compatible amb el foc i amb les condicions de la intervenció.
L’agent adequat depèn del tipus de combustible, de si hi ha tensió elèctrica i de les característiques de l’incendi.
Només s’ha d’intentar apagar un foc incipient si es disposa de formació, de l’extintor adequat i d’una via de sortida segura.
6.2.6 Prevenció i protecció contra incendis
La prevenció i la protecció contra incendis inclouen el conjunt de mesures destinades a evitar que es produeixi un incendi, limitar-ne la propagació i facilitar-ne la detecció, l’extinció i l’evacuació de les persones. L’annex I.A, apartat 11, del Reial decret 486/1997 estableix que els llocs de treball han d’ajustar-se a la normativa aplicable en matèria de protecció contra incendis i, en funció de les seves característiques, han de disposar dels equips adequats per combatre els incendis i, si escau, de detectors i sistemes d’alarma.
La instal·lació, el manteniment i la inspecció dels equips i sistemes de protecció activa contra incendis es regeixen pel Reial decret 513/2017, de 22 de maig, pel qual s’aprova el Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis (RIPCI), i per les modificacions posteriors que li siguin aplicables.
Mesures de prevenció
Les mesures de prevenció tenen com a objectiu evitar que es produeixi un incendi. Entre les mesures bàsiques hi ha:
- Mantenir l’ordre i la neteja dels espais de treball.
- Evitar l’acumulació innecessària de materials combustibles.
- Emmagatzemar adequadament les substàncies inflamables i combustibles.
- Controlar les fonts d’ignició i evitar-ne l’ús inadequat.
- Mantenir les instal·lacions i els equips en condicions segures.
- Garantir la informació i la formació dels treballadors sobre els riscos d’incendi i les mesures d’actuació.
Protecció passiva
Les mesures de protecció passiva formen part del disseny i de les característiques constructives de l’edifici i de les instal·lacions. Contribueixen a evitar o retardar la propagació del foc i dels fums. Aquestes condicions es desenvolupen, segons l’àmbit d’aplicació, en el Codi tècnic de l’edificació (CTE), Document bàsic DB-SI, Seguretat en cas d’incendi, i en la normativa específica dels establiments industrials.
En són exemples els elements constructius amb resistència al foc, la sectorització dels espais, les portes tallafoc i altres elements destinats a limitar la propagació de l’incendi.
Protecció activa
Els sistemes de protecció activa permeten detectar, alertar o actuar davant d’un incendi un cop s’ha produït. El RIPCI regula els equips i sistemes de protecció activa contra incendis, així com les condicions de la seva instal·lació i manteniment.
Entre els principals sistemes i mitjans de protecció activa hi ha:
- Sistemes de detecció i alarma d’incendis
- Polsadors manuals d’alarma
- Extintors portàtils
- Boques d’incendi equipades (BIE)
- Sistemes fixos d’extinció
- Hidrants
- Sistemes per al control de fums i calor.
L’enllumenat d’emergència facilita l’evacuació quan falla l’enllumenat ordinari.
D’acord amb l’annex I.A, punt 9è, del Reial decret 486/1997, les vies i sortides d’evacuació que requereixin il·luminació han de disposar d’enllumenat de seguretat d'intensitat suficient en cas d’avaria de la il·luminació ordinària.
Per això, les vies i les sortides d’evacuació han de disposar de la senyalització i la il·luminació necessàries perquè les persones puguin sortir del centre amb seguretat.
La protecció contra incendis no consisteix només a disposar d’extintors.
La prevenció, la protecció passiva, els sistemes de protecció activa i les mesures que faciliten l’evacuació, actuen de manera complementària per evitar els incendis, limitar-ne les conseqüències i facilitar una actuació segura.
6.2.7 Com actuar davant d'un incendi
Si es detecta un incendi, fum o una situació que pugui posar les persones en perill, cal actuar d’acord amb els procediments establerts al centre de treball.
Aquestes actuacions formen part de les mesures d’emergència que l’empresa ha d’adoptar d’acord amb l’article 20 de la LPRL.
- Avisar immediatament de la situació d’emergència i activar l’alarma, si correspon.
- Avisar els serveis externs d’emergència o facilitar-ne l’avís, d’acord amb el procediment establert.
- Evacuar o confinar-se segons les instruccions establertes i les característiques de l’emergència.
- En cas d’evacuació, seguir les vies d’evacuació senyalitzades i dirigir-se al punt de reunió establert.
- No utilitzar els ascensors ni els muntacàrregues durant una evacuació, llevat que estiguin específicament habilitats per als serveis d’emergència.
- No intentar apagar el foc si no es disposa de la formació i dels mitjans adequats, si el foc no és incipient o si la intervenció pot posar en risc la pròpia seguretat.
- Si es decideix intervenir, mantenir sempre una via de sortida segura i actuar d’acord amb les instruccions rebudes.
- No tornar a entrar a la zona evacuada fins que les persones responsables o els serveis d’emergència ho autoritzin.
Davant d’un incendi, la prioritat és protegir les persones.
L’extinció només s’ha d’intentar quan es pugui fer de manera segura i sense comprometre l’evacuació.
