Prevenció de riscos laborals

• 6.1 Mesures d'autoprotecció
• 6.2 Situacions d'emergència: el foc com a principal desencadenant

A Catalunya, la normativa de referència actualment és el Decret 30/2015, de 3 de març, pel qual s’aprova el catàleg d'activitats i centres obligats a adoptar mesures d'autoprotecció i es fixa el contingut d'aquestes mesures.

El Decret defineix i desenvolupa l’autoprotecció i estableix els mecanismes de control per part de les administracions públiques. Conté una gradació de les obligacions de l’autoprotecció i respecta la normativa específica d’activitats singulars com a activitats perilloses i amb possibles efectes perjudicials sobre la població i el medi ambient.

Un aspecte important és que sempre es pot elaborar un pla d’autoprotecció (PA). No es pot justificar que no n'hi hagi ni pel fet que l’edifici sigui anterior a la norma, ni pel fet que no s’ajusti a la normativa tècnica d’edificació aplicable. L’objectiu fonamental del pla és l'organització dels recursos disponibles, les persones i els equipaments, siguin els que siguin.

En els annexos de la norma s’estableixen les activitats incloses.

La responsabilitat de l'elaboració, la implantació, el manteniment i la revisió del pla és del titular de l’activitat. Ha d'elaborar el pla un tècnic competent capacitat per dictaminar sobre els aspectes relacionats amb l’autoprotecció enfront dels riscos a què estigui subjecta l’activitat corresponent. Les administracions públiques han d'exercir les funcions de vigilància, inspecció i control.

El PA ha de detallar els possibles accidents o esdeveniments que puguin donar lloc a una emergència i els ha de relacionar amb les corresponents situacions establertes en el mateix pla i amb els procediments d’actuació que cal aplicar en cada cas.

Han de garantir com a mínim:

• La detecció i l'alerta.
• L’alarma.
• La intervenció coordinada.
• El refugi, l'evacuació i el socors.
• La informació en emergències a totes les persones exposades al risc.
• La sol·licitud i la recepció d’ajuda externa dels serveis d’emergència.

Els aspectes característics de l’establiment als quals cal fer referència de manera precisa, segons l'activitat, la situació i els riscos naturals, són els següents:

• Identificació dels titulars i de l’emplaçament de l’activitat.
• Descripció de l’activitat.
• Descripció del centre i del seu entorn, així com dels accessos i de la seva accessibilitat (plànols, instal·lacions, etc.).
• Inventari, anàlisi i avaluació dels riscos propis de l’activitat i dels riscos externs que puguin afectar-la, amb la identificació de la perillositat de determinades zones (gravetat i ocupació).
• Relació i descripció dels mitjans de protecció existents, humans i materials (plànols d’ubicació i dels recorreguts d’evacuació).
• Coneixement de l’estructura organitzativa de l'empresa (horaris, ubicació de les zones de treball, etc.).
• Programes de manteniment de les instal·lacions.
• Pla d’actuació davant d’emergències (accions concretes a seguir).
• Identificació i funcions de les persones i dels equips implicats en el PA.
• Integració del PA en altres plans d’àmbit superior (Protecció Civil).
• Implantació del PA (formació i informació).
• Manteniment de l'eficàcia i l'actualització (auditories, simulacres, etc.).

↑ Índex de la unitat

• El foc és una reacció química entre un combustible i l’oxigen de l’aire, reacció que desprèn una gran quantitat d’energia en forma de llum i calor, acompanyada de fums i gasos.
  
  
• L’incendi és un foc no desitjat que es troba sense control i que pot provocar lesions a les persones i danys materials als edificis i a les instal·lacions.

Perquè el foc s’iniciï i després es mantingui i s’estengui, necessita tres elements essencials en el lloc i el moment determinats: combustible, comburent i energia d'activació. Per aquest motiu parlem del "triangle del foc":

1. Combustible: substància que emet vapors i que és capaç de combinar-se amb l’oxigen i, juntament amb l’energia d’activació, iniciar un foc. Exemples de substàncies que poden reaccionar amb l’aire amb facilitat són el paper, la fusta, el butà, el carbó i la gasolina.
   
   
2. Comburent: és l’element que reacciona amb el combustible. En el nostre entorn és l’oxigen, si bé en situacions extraordinàries podrien ser altres elements (mescles de gasos). La concentració d’oxigen en l’aire és aproximadament del 21%. La concentració mínima per poder realitzar la combustió és del 5%, i la mínima perquè nosaltres puguem respirar és del 14%.
   
   
3. Energia d’activació: és la calor necessària perquè la mescla de combustible i comburent en determinades situacions pugui reaccionar i iniciar un foc. L’energia d’activació pot tenir diferents orígens:
   • Tèrmic: espelmes, encenedors, cigarretes.
   • Mecànic: motors que generin fricció, guspires.
   • Elèctric: quadres elèctrics, endolls sobrecarregats, interruptors en mal estat.
   • Químic: productes molt reactius que generin calor (sodi).
   • Naturals: llamps.

Normalment s’acostuma a incloure-hi un quart element: la reacció en cadena que es produeix un cop iniciat el foc. Aquesta reacció es produeix a causa de l’augment de temperatura que genera el mateix foc i que s’utilitza com a energia d’activació per propagar-lo.

Si tenim consciència de l'existència d'aquests components, podrem començar a aprendre com podem evitar o com podem extingir un foc si es produeix: tan sols cal eliminar un dels tres factors, per exemple:

• Calor: per refredament, baixant la temperatura o mullant la zona afectada.
• Comburent: eliminant-lo o reduint-ne la concentració (per substitució) a nivells en què no pugui reaccionar.
• Combustible: tancant, ventilant o reduint-ne la presència.

Hi ha diferents tipus de combustió, segons la velocitat de propagació i els efectes que produeix:

1. Combustió lenta: poca emissió de llum i poca calor (cigarreta).
2. Combustió normal: llum i calor molt perceptibles (paper).
3. Combustió ràpida (deflagració): gran velocitat de propagació (gasolina).
4. Combustió molt ràpida (explosió): molta gran velocitat de propagació (gasos tancats).

Cada combustible té unes característiques especials: temperatura, propagació, elements d’extinció, etc. En funció d’aquestes característiques, podem classificar els combustibles en:

• Classe A. Sòlids amb brasa: paper, fusta, carbó, roba.
• Classe B. Líquids inflamables i sòlids liquables: gasolina, èter, pintures, olis.
• Classe C. Gasos inflamables: butà.
• Classe D. Metalls i productes químics reactius: sodi, potassi.
• Classe E. Elèctrics: components elèctrics, motors.
• Classe F. Ingredients per cuinar: olis i greixos vegatals o animals en els aparells de cuina.

Un cop sabem com s’origina un foc i els diferents tipus de foc que podem trobar, podem veure els agents extintors més utilitzats:

• Aigua: actua per refredament (abaixa la temperatura). La tenim en abundància i és barata.
• Escuma: refreda i aïlla.
• Anhídrid carbònic: refreda i desplaça l’oxigen.
• Pols química seca: reacció química que inhibeix el progrés del foc.

Un element que s'ha de tenir en compte és que el que reacciona amb l’aire no és res sòlid o líquid, sinó que són els vapors que es desprenen dels elements sòlids o líquids, i que depenen de la temperatura a la qual estiguin aquests. Des del punt de vista de la temperatura a la qual cremen, podem parlar de:

• Productes inflamables: cremen a temperatura ambient (gasolina).
• Productes combustibles: necessiten un increment de temperatura per poder cremar (gasoil).

Un cop iniciat el foc en la primera fase o ignició, es propaga a altres materials més o menys pròxims i de diferents maneres:

• Radiació: propagació per causa de la calor en totes direccions.
• Convecció: propagació a causa de l’aire calent que es produeix, de manera que aquest sempre tendeix a anar cap a dalt.
• Conducció: propagació directa per contacte amb materials que puguin conduir la calor.

Un cop produït el foc, la mateixa reacció de la combustió dels elements genera diferents tipus de productes, que són els responsables dels perjudicis per a la salut de les persones:

• Fums: partícules que es desprenen en la combustió. Provoquen sufocació, irritació i, indirectament, manca de visió.
• Gasos: sovint són tòxics, irritants i asfixiants, i provoquen efectes greus si s'inhalen.
• Calor i flames: provoquen principalment cremades, deshidratació i sufocació per causa de l’elevat consum d’oxigen en la reacció combustible.

Són els que, d'una banda, poden evitar que l’incendi s’iniciï i, de l'altra, també actuen quan ja s’ha produït, atès que en poden reduir la propagació i les conseqüències.

Sistemes preventius

Com ja hem vist en altres unitats del curs, hi ha alguns principis bàsics que cal tenir en compte: per exemple, el disseny de les instal·lacions, els materials emprats en la construcció, l’ordre i la neteja, l'emmagatzematge adequat de les substàncies perilloses, el manteniment de les instal·lacions i, especialment, la formació i la informació que els treballadors puguin rebre referents al foc en si mateix i a les causes que l’originen.

Sistemes de protecció

Com a principals sistemes de protecció tenim:

• Enllumenat d'emergència
• Polsadors manuals d'alarma
• Sistemes de detecció automàtica d'incendis
• Extintors portàtils
• Boques d'incendi equipades (BIE)
• Sistemes fixos d'extinció
• Hidrants exteriors públics.

↑ Índex de la unitat

← Unitat 5 | Bloc 2 → | Inici del curs →