Prevenció de riscos laborals

• 5.1 Condicions de treball. Disposicions mínimes de seguretat i salut en el treball
• 5.2 Eines, màquines i equips de treball
• 5.3 L’electricitat
• 5.4 Senyalització
• 5.5 Equips de protecció individual

En aquest apartat farem referència a una altra de les normatives bàsiques de la prevenció, fonamental en aquest curs: el Reial decret 486/1997, de 14 d'abril. És una normativa d’adequació a les directives europees, de la qual existeix la Guía técnica para la evaluación y prevención de los riesgos relativos a la utilización de lugares de trabajo, publicada per l’Institut Nacional de Seguretat, Salut i Benestar en el Treball (INSHT), i també un full informatiu, el Full monogràfic 29, de l'Institut Català de Seguretat i Salut Laboral. Tots dos documents són de consulta especialment recomanada per a aquesta unitat.

Una de les eines més utilitzades en l'àrea de la seguretat en el treball és la de les inspeccions de seguretat, que són visites dels tècnics de prevenció als centres de treball. Aquestes visites han de ser planificades i preparades prèviament i el seu objectiu principal és identificar les situacions de treball no segures per mitjà de l'observació directa de com, qui i on s'efectua la feina, amb la finalitat de prendre les mesures correctores oportunes. Els aspectes que s'analitzen en aquestes visites són: la forma de treballar, els equips i les màquines que intervenen, com es fan servir, els productes que s'utilitzen, els magatzems, etc.

↑ Índex de la unitat

Defineix els llocs de treball com les àrees del centre de treball, edificades o no, en les quals els treballadors hagin de romandre o a les quals puguin accedir per motiu del seu treball, incloent-hi els serveis higiènics, els locals de descans i de primers auxilis, els menjadors i les instal·lacions de servei o protecció annexes als llocs de treball.

A l'hora d’aplicar les condicions de treball incloses en aquest Reial decret, s'ha de tenir en compte si la situació del lloc de treball és d'implantació posterior a l'entrada en vigor del Reial decret i si hi ha hagut alguna modificació, ampliació o transformació d'un lloc ja utilitzat, que cal diferenciar dels llocs de treball ja existents amb una activitat laboral ja iniciada prèviament. En el primer cas, els requisits recollits en la norma i els seus annexos són d’obligat compliment; en el segon cas, cal una adequació a la norma segons les possibilitats de cada requisit en particular.

Aquest Reial decret no és aplicable als mitjans de transport externs a l’empresa, ni tampoc a les obres de construcció o a les indústries específiques, com la pesca, l'extracció (mineria), l'agricultura fora de zones edificades, etc. Totes aquestes activitats fora de l’àmbit d’aplicació de la norma, les regula en cada cas una normativa específica.

En el capítol II del Reial decret es fa referència a les obligacions dels empresaris:

• L’empresari o l'empresària ha d’adoptar les mesures necessàries perquè la utilització dels llocs de treball no origini riscos per a la seguretat i la salut dels treballadors o, si això no és possible, perquè aquests riscos es redueixin al mínim.
• Els llocs de treball han de complir les disposicions mínimes establertes en aquest Reial decret. A més, l’empresari o l'empresària ha de garantir la informació, la consulta i la participació dels treballadors en les qüestions a què es refereix aquest Reial decret.

En els annexos del Reial decret s'estableixen com uns dels principis bàsics d’actuació en la prevenció de riscos laborals el disseny i les característiques de la construcció, i els diferents apartats que analitza són els següents:

• Condicions constructives: seguretat estructural.
• Patinades, caigudes, vessaments, cops, etc.
• Control de situacions d’emergència: incendi, evacuació, etc.
• Ordre, neteja i manteniment. Senyalització.
• Instal·lacions de servei i protecció.
• Condicions ambientals. Temperatura, qualitat de l’aire, etc.
• Il·luminació.
• Serveis higiènics i locals de descans.
• Materials i locals de primers auxilis.
• Informació, consulta i participació dels treballadors.

Els edificis i els locals dels llocs de treball han de tenir l’estructura i la solidesa apropiades al tipus d’utilització. Per a les condicions d’ús previstes, tots els elements estructurals o de servei, incloent-hi les plataformes de treball, les escales fixes i les de gat, han de tenir les característiques següents:

Han de tenir la solidesa i la resistència necessàries per suportar les càrregues o els esforços a què siguin sotmesos i han de disposar d’un sistema d’armadura, subjecció o suport que n’asseguri l’estabilitat.

Les dimensions dels locals de treball han de permetre que el treball s'efectuï:

• sense riscos per a la seguretat i la salut dels treballadors
• en condicions ergonòmiques acceptables.

Els terres dels locals de treball han de ser fixos, estables i no lliscants, sense irregularitats ni pendents perillosos.

Els envans transparents o translúcids i, especialment, els envans de vidre situats als locals o prop dels llocs de treball i de les vies de circulació, han d’estar clarament senyalitzats i han d'estar fabricats amb materials segurs.

Altres elements inclosos fan referència a les vies de circulació, les portes, les rampes, els diferents tipus d’escala i les vies d’evacuació. Si en voleu més informació, consulteu la bibliografia de la unitat.

Espais de treball ¹⁾

Les zones de pas, les sortides i les vies de circulació dels llocs de treball, s'han de mantenir lliures d’obstacles en tot moment. Els llocs de treball, així com els locals de servei, i els equips i les instal·lacions corresponents, s'han de netejar periòdicament. Les operacions de neteja no han de comportar riscos per a cap dels treballadors, per la qual cosa s'han de fer en els moments i amb els mitjans més adequats. S’han d'eliminar amb rapidesa les deixalles, les taques de greix i els residus, especialment de substàncies perilloses, sempre que puguin originar situacions de risc d’accident o contaminació de l’ambient de treball.

En el món empresarial es parla sovint del mètode de les 5s, mètode en cinc fases iniciat per la indústria japonesa, les quals en japonès comencen per essa. Tot i que aquest mètode s'assembla al “fer dissabte” a casa de tota la vida, ofereix una eina molt útil al centre de treball:

• Fase 1. Classifica, queda't el que necessitis i elimina el que sigui innecessari (Seiri).
• Fase 2. Estableix un ordre. Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc. Senyalització i delimitació (Seiton).
• Fase 3. Posa esment en la neteja i en l’ordre després de cada jornada (Seiso).
• Fase 4. Planifica. Estandarditza amb pautes senzilles les accions de neteja i ordre (Seiketsu).
• Fase 5. Manté, revisa i millora periòdicament les darreres fases. Educació i disciplina (Shitsuke).

↑ Índex de la unitat

Les eines, les màquines i els equips de treball avui són presents en pràcticament totes les àrees de treball. Sovint el seu nivell d'utilització fa que siguin l'origen de molts dels accidents que es produeixen en el món laboral. Per aquest motiu, hi dediquem un apartat especial.

Definim l'eina manual com un objecte utilitzat generalment de manera individual que requereix perquè funcioni la força motriu humana.

Riscos associats:

• Cops i talls.
• Lesions oculars.
• Cops contra diferents parts del cos per projecció de la mateixa eina o del material treballat.
• Esquinços per sobreesforços i moviments sobtats.
• Contactes elèctrics indirectes.

Causes principals dels accidents:

• Inadequació entre l’eina i l’ús que se li dóna.
• Estat defectuós de l’eina.
• Manteniment deficient.

Mesures preventives i consells d’utilització:

• Abans d'utilitzar una eina cal revisar que estigui en bon estat. Aquesta revisió pot variar en funció del tipus d'eina i del risc associat.
• Cada eina per al seu ús: no s'han d'utilitzar les eines per a altres usos als quals no estan destinades.
• Fer un bon manteniment periòdic, preferiblement per part de professionals qualificats.
• Transportar-les i utilitzar-les correctament. Fer protocols de funcionament en condicions segures.
• Formació i informació, tant de tipus genèric com específic.

La normativa bàsica és el Reial Decret 1644/2008, de 10 d'octubre, pel qual s'estableixen les normes per a la comercialització i posta en servei de les màquines i les modificacions posteriors, així com el Reial decret 1644/2008. Aquestes normes no defineixen tan sols els mecanismes de prevenció o protecció referents a la utilització de màquines, sinó que també defineix, cosa que és igual d'important o més, el conjunt de processos i certificacions que regulen l’accés i la conformitat d’una determinada màquina i component de seguretat al mercat.

Definicions d'interès:

• Màquina: conjunt de peces o òrgans units entre si, almenys un dels quals és mòbil i disposa d'òrgans d’accionament per al seu funcionament i de circuits de comandament i de potència.

• Component de seguretat: component que es comercialitza per separat per garantir una funció de seguretat.

Diferents tipus de riscos que trobem en les màquines:

• Mecànics: atrapaments, talls, impactes, projeccions, aixafaments, cisallaments, etc.
• Elèctrics: directes i indirectes.
• Tèrmics: cremades, incendis i explosions.
• Químics: substàncies càustiques o àcides.

Mesures de prevenció i protecció enfront dels riscos derivats de la utilització de les màquines:

a) Mesures integrades en la màquina (formen part de l'estructura):

• Prevenció intrínseca (disseny, construcció, etc.).
• Protecció (resguards i dispositius de protecció).
• Advertiments, informacions i senyals que ens proporciona la màquina mateixa.
• Disposicions suplementàries singulars de cada tipus de màquina.

b) Mesures no integrades:

• Protecció personal (equips de protecció personal).
• Formació i informació (genèrica i específica, com sempre).
• Mètodes de treball (protocols de treball normalitzats, etc.).
• Revisions i manteniment eficaç i periòdic per part de personal especialitzat i homologat.

La normativa bàsica és el Reial decret 1215/1997. També ho recull el Full monogràfic 24, de l'Institut Català de Seguretat i Salut Laboral.

Equip de treball és qualsevol màquina, aparell, instrument o instal·lació utilitzada en el treball, i també les instal·lacions d’equips de treball que funcionin interdependentment.

Els equips de treball s’han d’utilitzar de manera que es redueixin els riscos per als usuaris de l’equip, com també per a les altres persones que es puguin trobar a prop. Així, els treballadors han de poder accedir i romandre en condicions de seguretat en tots els llocs necessaris per utilitzar, ajustar o mantenir els equips de treball.

Els equips de treball no es poden utilitzar de manera diferent a la indicada pel fabricant. Tampoc no es poden utilitzar sense els elements de protecció amb què estan equipats per fer les operacions previstes.

A més, abans d’utilitzar un equip de treball, s’ha de comprovar que les condicions d’ús i les proteccions són les adequades i que la connexió o posada en marxa no representa un risc per a altres persones. En tot cas, l’ús d’un equip de treball determinat resta reservat als treballadors que hagin rebut formació específica per utilitzar-lo.

Comprovacions de l’equip de treball:

• Inicial: quan es compra i es fa servir per primera vegada o després d'una llarga temporada.
• Addicional o després d’un esdeveniment excepcional.
• Periòdica o reglamentària.

↑ Índex de la unitat

L’electricitat és la font d’energia més utilitzada en la majoria de les activitats realitzades per les persones, especialment en el món laboral. L'ús és generalitzat i la familiaritat, juntament amb el grau de desconeixement, els usos indeguts i el fet que no es pot percebre ni per la vista ni per l'oïda, són la causa de molts incidents. Provoca pocs accidents, però són greus i mortals.

L’electricitat és responsable d’una gran varietat d’efectes negatius sobre la salut dels treballadors. Podem distingir els efectes directes, provocats per l'electricitat en si mateixa, i els efectes indirectes, que són conseqüència de l'electrocució per contacte i el pas del corrent a través del cos.

Efectes directes pel pas del corrent elèctric pel cos humà:

• Tèrmics: cremades internes, per contacte o per l’arc elèctric.
• Musculars: contractures, tetanització dels músculs pulmonars i fibril·lació ventricular.

Efectes indirectes provocats pel contacte elèctric:

• Caigudes, cops i talls com a conseqüència del xoc.

Hi ha dos tipus de contactes elèctrics pel que fa a l'àrea de prevenció de riscos, que tenen causes i mesures preventives específiques:

• Contacte elèctric directe: la persona toca directament un element que està en tensió amb qualsevol part del cos (p. ex., cables pelats d'un endoll o d'una connexió defectuosa).

• Contacte elèctric indirecte: la persona toca elements que normalment no estan en tensió, però que accidentalment ho estan per una avaria o un defecte (p. ex., rentadora, ordinador, nevera, etc.).

Els factors que determinen els efectes del corrent elèctric quan passa pel cos humà són múltiples. La llista de factors següent està ordenada de més a menys importància segons els accidents reals produïts, tot i que sempre és molt relatiu:

• Intensitat (amperes) que circula pel circuit.
• Resistència del circuit.
• Voltatge o tensió aplicada.
• Tipus de corrent (alterna o contínua).
• Freqüència del corrent.
• Temps de contacte.
• Resistència elèctrica del cos humà.
• Recorregut que realitza el corrent a través del cos humà.

Els circuits de pas més perillosos són: mà/peu, mà/cap, mà dreta / mà esquerra, peu dret / peu esquerre.

Inevitablement, aquests conceptes (intensitat, resistència, voltatge, etc.) són molt tècnics i sempre cal demanar que intervinguin i ens assessorin especialistes en la matèria.

Hi ha unes normes bàsiques per evitar un accident elèctric. Les hem dividides en bàsiques i complementàries:

Regles bàsiques contra els riscos elèctrics

Hi ha un conjunt de regles que ha de seguir tothom que no tingui un coneixement específic sobre aquesta matèria (és a dir, tothom que no sigui electricista). L'objectiu d'aquestes normes és reforçar la consciència envers la seguretat i reduir l'exposició als accidents en cas que calgui utilitzar l'energia elèctrica.

Les cinc regles bàsiques contra els riscos elèctrics són:

1. Abans d'utilitzar un aparell o una instal·lació elèctrica, cal assegurar-se que està en perfecte estat.
2. A l'hora d'utilitzar un aparell o una instal·lació elèctrica, s'han de manipular tan sols els comandaments previstos per a aquesta finalitat pel fabricant o l'instal·lador.
3. No s'han d'utilitzar aparells elèctrics ni s'ha de manipular sobre instal·lacions elèctriques quan, accidentalment, aquestes estiguin molles o si es tenen les mans o els peus molls.
4. En cas d'avaria o d'incident, la primera mesura que s'ha de prendre és tallar el corrent; seguidament, s'han de limitar les intervencions o operacions elementals (com un canvi de làmpada o de fusible).
5. En cas d'avaria, apagada de llum o qualsevol altra anomalia, se n'ha d'informar immediatament i s'ha d'aturar la utilització de qualsevol aparell avariat per qualsevol persona no qualificada.

Les cinc regles complementàries contra els riscos elèctrics són:

1. No intentar arreglar els equips elèctrics, ni tan sols les operacions més senzilles.
2. Abans d'utilitzar aparells o màquines elèctriques, cal informar-se sobre les precaucions que cal adoptar per usar-les correctament, i cal respectar-les.
3. No s'han d'obrir mai les proteccions dels aparells elèctrics i s'han de respectar els senyals i les proteccions destinades a evitar el contacte del cos amb un fil o una peça sota tensió elèctrica.
4. Per fer treballs de qualsevol mena, a sobre o a prop d'una instal·lació elèctrica, s'han de rebre, imprescindiblement, instruccions d'un especialista qualificat.
5. Per fer treballs de qualsevol naturalesa a prop de línies elèctriques (aèries o subterrànies), cal prendre totes les mesures necessàries per evitar qualsevol contacte amb els cables.

↑ Índex de la unitat

La normativa bàsica sobre la senyalització és el Reial decret 485/1997, de 14 d’abril. També ho recull el Full monogràfic 25, de l'Institut Català de Seguretat i Salut Laboral. L’objecte de la reglamentació és garantir que als llocs de treball hi hagi una senyalització adequada, sempre que els riscos no es puguin evitar o limitar suficientment a través de mitjans tècnics de protecció col·lectiva o de mesures, mètodes o procediments d’organització del treball.

Primer de tot, cal recordar que la senyalització és una tècnica de seguretat complementària, ja que no elimina el risc sinó que només “informa” i pretén actuar sobre la conducta de les persones.

Tipus de senyals:

• Senyal de prohibició: prohibeix un comportament.
• Senyal d’advertència: adverteix d’un perill.
• Senyal d’obligació: obliga a un comportament determinat.
• Senyal de salvament o socors: indica sortides d’emergència, llocs de primers auxilis i dispositius de salvament.
• Senyal indicatiu: proporciona altres informacions.
• Senyal en forma de plafó: consisteix en un placa informativa, molt visible.
• Senyal addicional: facilita informació complementària d’un altre senyal.
• Símbol o pictograma: és una imatge que descriu una situació o obliga a un comportament.
• Senyal lluminós: és un senyal que apareix per si mateix com una superfície lluminosa.
• Senyal acústic: és un senyal sonor codificat.
• Senyal gestual: és un moviment codificat de braços o mans.
• Color de seguretat: és el que té atribuït un significat determinat, en relació amb la seguretat.
• Comunicació verbal: és un missatge verbal predeterminat.

Criteris per utilitzar eficaçment i correctament els senyals:

• Ha de cridar l’atenció sobre l’existència de riscos i donar a conèixer la informació amb prou antelació.
• Ha de ser clar i amb una única interpretació.
• Ha d’alertar sobre situacions d’emergència.
• Ha de facilitar la localització d’instal·lacions de protecció.
• Ha d’orientar els treballadors en les maniobres perilloses.

Codis de colors de seguretat utilitzats en la senyalització de prevenció de riscos²⁾

↑ Índex de la unitat

La normativa bàsica sobre els equips de protecció individual (EPI) és el Reial decret 773/1997, de 30 de maig, i les condicions per a la comercialització i la lliure circulació intracomunitària d'aquests equips, les regulen el Reial decret 1407/1992, de 20 de novembre, i el Reial decret 159/1995, de 3 de febrer. També en parla el Full monogràfic 27, de l'Institut Català de Seguretat i Salut Laboral

Un EPI és qualsevol equip destinat a ser dut o subjectat pel treballador o la treballadora perquè el protegeixi d’un o de diversos riscos que puguin amenaçar-ne la seguretat o la salut, així com qualsevol complement o accessori destinat a tal fi.

Queden exclosos de la definició, entre d’altres, els equips següents:

• Roba de treball i uniformes no destinats a protegir la salut (bates per no embrutar-se, etc.).
• Equips dels serveis de socors i salvament.
• EPI dels militars i de les forces de seguretat.
• EPI dels mitjans de transport per carretera.
• Material d’esport, d'autodefensa o de dissuasió (cossos de seguretat, etc.).
• Aparells portàtils de detecció i senyalització de riscos (emprats especialment pels tècnics de prevenció).

La normativa recull la classificació dels diferents EPI. En funció de la classificació, se segueixen uns circuits determinats per homologar-los, certificar-los i fabricar-los, més complexos i exigents per als EPI que protegeixen contra riscos més greus, i a més, en general, disposen de documentació pròpia.

Els EPI es classifiquen en tres categories, segons la gravetat dels riscos per als quals protegeixen i l'agent agressor:

Categoria I

EPI de disseny senzill, de protecció contra riscos mínims:

• Les agressions mecàniques d’efectes superficials (guants de jardineria, didals, etc.).
• Els productes de manteniment poc nocius els efectes dels quals siguin fàcilment reversibles (guants de protecció contra solucions detergents diluïdes, etc.).
• Els riscos durant tasques de manipulació de peces calentes que no exposin l’usuari a temperatures superiors als 50ºC, ni a xocs perillosos (guants, davantals d’ús professional, etc.).
• Els agents atmosfèrics que no siguin ni excepcionals ni extrems (gorres, roba de temporada, sabates i botes, etc.).
• Les petites topades i vibracions que no afectin les parts vitals del cos i que no puguin provocar lesions irreversibles (cascos lleugers de protecció dels cabells, guants, calçat lleuger, etc.).
• La radiació solar (ulleres de sol).

El fabricant establert a la Comunitat Europea ha de reunir tota la documentació tècnica per si l'hi sol·licita l'Administració. També ha d'elaborar una declaració de conformitat i ha de marcar cada element amb les sigles CE.

Categoria II

Són els EPI que, sense reunir les condicions de la categoria anterior, no estan dissenyats per a la classe III i abans de ser fabricats han de superar l'examen CE de tipus, per al qual el fabricant ha de reunir la documentació tècnica necessària i ha d'elaborar una declaració de conformitat.

Categoria III

Són els EPI de disseny complex, de protecció contra riscos molt greus i irreversibles o mortals:

• Els equips de protecció respiratòria filtrants que protegeixin contra els aerosols sòlids i líquids o contra els gasos irritants, perillosos, tòxics o radiotòxics.
• Els equips de protecció respiratòria completament aïllats de l’atmosfera, incloent-hi els destinats a la immersió.
• Els equips que només ofereixin una protecció limitada en el temps contra les agressions químiques o contra les radiacions ionitzants.
• Els equips d’intervenció en ambients càlids els efectes dels quals siguin comparables amb els d’una temperatura ambiental igual o superior a 100ºC, amb o sense radiació d’infrarojos, flames o grans projeccions de materials en fusió.
• Els equips d’intervenció en ambients freds els efectes dels quals siguin comparables amb els d’una temperatura ambiental igual o inferior a –50ºC.
• Els EPI destinats a protegir contra les caigudes d’alçada.
• Els EPI destinats a protegir contra els riscos elèctrics, per als treballs realitzats sota tensions perilloses, o els que s’utilitzin com a aïllants d’alta tensió.

El caràcter de "darrera protecció" que diferencia un EPI dels altres mitjans de protecció obliga les administracions dels diferents països a vigilar-ne la qualitat i a atorgar certificacions que n'avalin l'ús.

La legislació estableix l’obligatorietat de sotmetre l'equip, si es tracta d’un EPI de les categories II i III i abans de ser comercialitzat, a la superació d’un examen CE de tipus per part del fabricant, per un organisme de control oficialment reconegut com a tal (notificat), que garanteixi l’eficàcia del producte d'acord amb les normes tècniques vigents. En el cas dels EPI que hagin de protegir de riscos greus (proteccions respiratòries, per exemple), s’exigeix, a més, el control de qualitat de la fabricació per un dels organismes citats. El compliment d’aquests requisits està indicat per la marca de conformitat CE, que s’atorga només als EPI que superen els controls esmentats.

El projectista i/o el fabricant, abans de comercialitzar un model d’EPI, ha de reunir la documentació tècnica indicada, ha d'elaborar la declaració de conformitat corresponent i ha de posar a cada EPI, o per defecte a l’embalatge, la marca amb les sigles CE de manera llegible e inesborrable.

↑ Índex de la unitat

← Bloc 2 | ← Unitat 4 | Unitat 6 →