← Unitat 20 | Bloc 4 → |
Inici del curs →
Unitat 21. La síndrome d'esgotament professional i l'assetjament laboral
21.1 La síndrome d'esgotament professional
La síndrome d'esgotament professional (també anomenada síndrome de desgast ocupacional (SDO) o síndrome del cremat, en anglès, burnout), és un patiment que consisteix en la presència d'una resposta prolongada d'estrès en l'organisme davant dels factors estressants emocionals i interpersonals que es presenten en el treball, i inclou fatiga crònica, ineficàcia i negació. Habitualment es presenta en les situacions laborals en les quals els nivells d'exigència excessius ja s'han tornat un hàbit inconscient i fins i tot socialment valorat. Les conseqüències d'aquest patiment per a la salut poden ser molt greus: deteriorament de les relacions interpersonals, desgast o pèrdua de l'empatia i símptomes emocionals (depressió) i físics (insomni crònic, danys cerebrals o cardiovasculars greus).
Les professions relacionades amb el món sanitari, l'educació o l'Administració pública proporcionen els col·lectius que presenten més incidència d'aquesta síndrome, estadísticament, ja que es troben en contacte amb persones amb problemàtiques sociosanitàries i socioeconòmiques. La frustració es produeix quan veuen que el seu treball no és productiu, és erm. Segons dades recents, entre el 20% i el 30% dels metges, professors i policies locals pateixen els símptomes d'aquesta patologia.
21.2 L'assetjament laboral
L'assetjament laboral o assetjament moral en el lloc del treball, conegut freqüentment a través del terme anglès mobbing ('assetjar', 'acorralar en grup'), és l'acció d'un assetjador o més assetjadors que condueix a produir por o terror en el treballador o la treballadora afectat envers el seu lloc de treball. Els afectats reben una violència psicològica injustificada a través d'actes negatius i hostils en el treball per part dels seus companys (entre iguals), dels seus subalterns (en sentit vertical ascendent) o dels seus superiors. Aquesta violència psicològica es produeix de manera sistemàtica i recurrent durant un temps prolongat, que pot ser de setmanes, mesos i fins i tot anys.
El que es pretén en últim terme amb aquesta fustigació, intimidació o pertorbació (o, normalment, la conjugació de totes aquestes), és l'expulsió de l'organització de la víctima —o les víctimes—, la qual és considerada pels seus agressors com una molèstia o amenaça per als seus interessos personals.
El terme mobbing prové de l'etologia, ciència que estudia el comportament dels animals i, sobretot, del camp de l'ornitologia, en què la conducta defensiva d'un grup de petits ocells consisteix en l'assetjament continuat d'un enemic més gran, sovint una au depredadora. En la naturalesa, moltes vegades aquests comportaments acaben amb la mort o la fugida de l'animal assetjat.
El científic suec Heinz Leymann va investigar el fenomen en la dècada de 1980-1989 i va ser la primera persona que va utilitzar el terme mobbing per referir-se al problema. Altres autors destacats en l'estudi de l'assetjament laboral són la francesa Marie-France Hirigoyen i l'espanyol Iñaki Piñuel i Zabala.
La incidència poblacional de l'assetjament laboral es calcula que es troba entre el 10% i el 15% del total dels treballadors en actiu.
21.2.1 Diferències amb la síndrome d'esgotament professional i l'estrès
L'assetjament laboral com a risc psicosocial podria ser confós amb una altra patologia laboral, la síndrome d'esgotament professional, síndrome del cremat o burnout. No obstant això, no són el mateix fenomen, ja que burnout significa literalment "estar cremat" o desgastat per circumstàncies puntuals o característiques inherents a la professió o el treball, cosa que genera en el treballador o la treballadora una intensa demanda en l'aspecte emocional, exigència molt comuna entre els mestres i el personal d'infermeria, per posar dos exemples.
El mobbing també es confon amb l'estrès, i en les seves manifestacions té paral·lelismes amb l'assetjament escolar, al qual s'assembla en gran manera. En la majoria dels casos, tant en l'assetjament escolar com en el laboral, les estratègies que utilitzen els assetjadors són subtils, més aviat d'índole psicològica, ja que la intenció és no deixar rastre de l'assetjament. El que es pretén és fer passar l'assetjat per incompetent o problemàtic i, de passada, no poder ser acusats de res, a causa de la difícil demostrabilitat d'una agressió de tipus psicològic.
A aquest efecte, una tàctica molt comuna és la provocació continuada, a través de la qual s'intenta que la víctima, a causa precisament de la tensió o l'estrès al qual viu sotmesa, acabi explotant i en un rampell d'ira s'acabi traint a si mateixa, o bé de paraula o bé d'acte, de manera que ja s'haurà aconseguit el pretext per al càstig o l'expulsió, i així l'assetjador se'n pot rentar les mans.
El mobbing pot desembocar en una malaltia professional, és a dir, derivada del treball, encara que tant les autoritats com les empreses es mostren molt poc inclinades a admetre aquesta circumstància com a tal.
La Generalitat s'ha dotat d'un protocol per detectar aquestes situacions: Protocol per a la prevenció, la detecció, l’actuació i la resolució de situacions d’assetjament psicològic i altres discriminacions a la feina.
