Prevenció de riscos laborals

• 24.1 Concepte i finalitats dels primers auxilis
• 24.2 Regulació legal dels primers auxilis a les empreses
• 24.3 Principis d'organització i de planificació als centres de treball
• 24.4 Material i local de primers auxilis
• 24.5 Formació dels socorristes. Premisses
• 24.6 Conducta que cal seguir davant d'un accident
• 24.7 Suport vital bàsic
• 24.8 Cos estrany a les vies aèries
• 24.9 Ferides i hemorràgies
• 24.10 Cremades
• 24.11 Lesions traumatològiques
• 24.12 Intoxicacions
• 24.13 Altres situacions de primers auxilis
• 24.14 Trasllat de persones accidentades

Els primers auxilis consisteixen en l'assistència immediata als treballadors i a les altres persones presents a l'empresa que han patit un accident o una indisposició al centre de treball, abans que no es produeixi l'assistència mèdica especialitzada.

El concepte de "primers auxilis" engloba tres tipus d'actuacions:

1. Salvament: maniobres que fem per alliberar la persona afectada d'una situació de perill (p. ex., un foc) i portar-la a un lloc sense perill.
   
   
2. Prestació de socors: intervencions que fem sobre les funcions orgàniques i les lesions (massatge cardíac extern, taponar una hemorràgia, etc.).
   
   
3. Trasllat: acció de portar la persona accidentada allà on pugui rebre l'assistència mèdica necessària.
   
   

Que es facin o no totes aquestes actuacions depèn del tipus i de la importància del sinistre i de la gravetat de les lesions. Pel que fa a les lesions, podem parlar de:

• Emergències mèdiques: lesions que comporten un risc vital imminent (p. ex., una aturada cardiorespiratòria). Si no s'actua molt ràpidament, està en perill la vida de la persona.

• Urgències mèdiques: lesions menys importants que no comporten un risc vital imminent (una contusió, una cremada poc extensa, etc.).

↑ Índex de la unitat

L'organització i la planificació dels primers auxilis als centres de treball és una obligació legal que té l'empresari o l'empresària. Tota empresa ha de preveure les possibles situacions d'emergència i ha d'adoptar les mesures necessàries per garantir-ne una resposta adequada, ràpida i eficaç. La principal normativa aplicable és:

• La Llei 31/1995, de prevenció de riscos laborals, en especial l'article 20.
• El Reial decret 486/1997, pel qual s'estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut als llocs de treball, (art. 10 i annex VI).
• El Reial decret 485/1997, sobre les disposicions mínimes en matèria de senyalització de seguretat i salut en el treball.
• Acords laborals i convenis col·lectius que puguin ser aplicables en cada empresa o centre de treball.

D'aquesta normativa es desprèn que els danys que han de ser objecte d'atenció són:

• Els danys derivats d'emergències
• Altres danys derivats de la feina
• Alteracions de la salut sobtades al lloc de treball.

↑ Índex de la unitat

Els primers auxilis han d'estar ben organitzats i planificats perquè es puguin dur a terme quan es produeix de manera inesperada un accident o una indisposició. La planificació dels primers auxilis ha d'estar integrada en la planificació preventiva de l'empresa i, en especial, en el pla d'emergències, i ha de constar d'una organització complexa formada per persones, materials, equipaments i mitjans d'evacuació i transport.

A l'hora de planificar els primers auxilis, s'han de tenir en compte una sèrie de principis:

• S'ha de designar el personal encarregat de dur a terme les mesures.
• El personal ha de tenir la formació adequada, ha de ser suficient en nombre i ha de disposar del material idoni.
• S'ha de planificar la coordinació amb els serveis externs que siguin necessaris per garantir la rapidesa i l'eficàcia de les actuacions.
• S'ha de comprovar periòdicament que les mesures funcionin correctament.

Per organitzar els primers auxilis s'han de determinar les característiques pròpies de cada centre de treball, les quals determinaran les necessitats i les possibles actuacions. Els aspectes que s'han de considerar són:

• L'activitat i els riscos laborals específics
• La dimensió del centre de treball
• La ubicació
• El nombre de treballadors i els torns de treball
• El tipus i l'estructura del servei de prevenció
• La sinistralitat prèvia (accidents de treball, malalties professionals)
• La infraestructura assistencial de l'entorn
• La presència de persones alienes.

↑ Índex de la unitat

Per atendre les persones que pateixen un accident o qualsevol dany en un centre de treball, s'ha de disposar de material adequat i, moltes vegades, d'un local específic i exclusiu per als primers auxilis. El Reial decret 486/1997 estableix en l'annex VI les disposicions mínimes quant al material i els locals de primers auxilis.

Tots els centres de treball han de disposar de material de primers auxilis, el qual:

• Ha de ser adequat (quantitat i característiques) al nombre de treballadors, als riscos a què estan exposats, a la facilitat d'accés a l'assistència mèdica més propera i a les atribucions i les competències de les persones designades.
• Ha d'estar ben situat o distribuït, per garantir un ràpid accés o desplaçament i una prestació ràpida dels primers auxilis.
• Ha de ser revisat periòdicament i reposat si s'acaba o caduca.

Com a mínim, en tots els centres de treball hi ha d'haver una farmaciola portàtil amb el material que indica l'annex VI del Reial decret 486/1997:

• desinfectants i antisèptics
• gases estèrils
• cotó
• benes
• esparadrap
• apòsits adhesius
• tisores
• pinces
• guants d'un sol ús.

A partir d'aquest mínim i en funció dels paràmetres que s'han esmentat anteriorment, es pot augmentar el material i l'equipament. Un equipament que cada cop és més present en moltes empreses i que té una regulació específica és el desfibril·lador extern automàtic (DEA), indicat per a l'atenció immediata en cas d'aturada cardíaca i pensat perquè sigui utilitzat per personal no sanitari però amb la formació apropiada. La tinença i l'ús dels DEA són regulats per la normativa següent:

• El Decret 151/2012, pel qual s'estableixen els requisits per a la instal·lació i l'ús de desfibril·ladors externs fora de l'àmbit sanitari i per a l'autorització d'entitats formadores en aquest ús.
• El Reial decret 365/2009, pel qual s'estableixen les condicions i els requisits mínims de seguretat i qualitat en la utilització de desfibril·ladors automàtics i semiautomàtics externs fora de l'àmbit sanitari.

Tots els centres de treball amb més de 50 treballadors (o 25 si així ho estableix l'autoritat laboral), oberts amb posterioritat al 24 de juliol de 1997 o reformats a partir d'aquesta data, han de disposar d'un local específic de primers auxilis. Aquest local ha de tenir com a mínim:

• una farmaciola
• una llitera
• una font d'aigua potable.

Els locals de primers auxilis han de complir aquests requisits:

• Han d'estar a prop dels llocs de treball
• Han de ser de fàcil accés per a les lliteres
• Han d'estar senyalitzats adequadament.

↑ Índex de la unitat

En cas que al centre de treball hi hagi personal sanitari del servei de prevenció, aquest personal és l'encarregat de prestar els primers auxilis i les mesures d'emergència. És evident, però, que en molts llocs de treball no hi ha de manera permanent personal sanitari. Això vol dir que, en la majoria d'empreses, s'ha de formar personal en socorrisme i primers auxilis. A l'hora de formar els socorristes s'han de tenir en compte les premisses següents:

• Han de ser voluntaris.
• Cal proporcionar-los una formació adequada i suficient.
• S'han de reciclar periòdicament.

El nombre de socorristes d'una empresa ha de ser l'adequat per poder actuar correctament. Podem dividir la formació en socorrisme en l'àmbit laboral en tres nivells:

1. Formació bàsica: s'ensenyen les tècniques per poder fer front a situacions d'emergència mèdica, en especial les tècniques de suport vital bàsic.
   
   
2. Formació complementària: capacita els socorristes perquè puguin fer front a situacions d'urgència mèdica.
   
   
3. Formació específica: s'ajusta als riscos particulars i específics de cada empresa.

↑ Índex de la unitat

Davant d'una persona accidentada, el socorrista o qualsevol persona que hi hagi a prop ha d'actuar amb celeritat però sense precipitacions. La seva actuació s'ha de basar en els principis del PAS:

• Protegir: la primera cosa és protegir-se un mateix, a més de la persona accidentada i terceres persones, per evitar nous accidents. No pot ser que per voler ajudar de manera precipitada ens accidentem també nosaltres. La manera d'actuar ha de ser la següent:
  • Observar l'escena de l'accident.
  • Identificar els perills (gas tòxic, foc, perill d'electrocució, etc.).
  • Eliminar els perills, si és possible.
  • Adoptar mesures preventives/protectores (EPI, senyalització, etc.).
  • Apartar la persona lesionada i terceres persones, si cal.

• Avisar: és fer el senyal d'alerta perquè es posin en marxa els mecanismes previstos en el pla de primers auxilis. Cal donar tanta informació com sigui possible, a fi d'orientar sobre la qualitat i la quantitat de mitjans humans i materials necessaris. Avisar ràpidament permet una resposta adequada i pot salvar la vida de les víctimes.

• Socórrer: actuar sobre la persona accidentada però sempre en funció de la preparació i la formació que tinguem. Si no sabem què cal fer, és millor que no actuem sobre la persona accidentada.

Davant d'una persona accidentada, qualsevol persona ha de tenir en compte aquests consells generals:

• Mantenir la calma i tranquil·litzar la persona accidentada.
• Evitar aglomeracions i allunyar els curiosos.
• Descordar la roba massa ajustada de la persona accidentada, especialment la del coll, el pit i la cintura.
• Mantenir la persona accidentada calenta, tapant-la amb el que tinguem a mà per evitar que perdi escalfor.
• No donar aigua o líquids a la persona accidentada si està inconscient.
• No moure la persona accidentada si no és absolutament necessari.

↑ Índex de la unitat

De manera general i d'acord amb el que diu el Consell Català de Ressuscitació (CCR), davant d'una persona accidentada que pot haver patit una aturada cardiorespiratòria, la seqüència d'actuació ha de ser la següent:

1. Podem acostar-nos-hi? Hi ha perill (seguretat)? Si hi ha un perill, s'ha de solucionar primer. Un cop estem segurs que ens hi podem acostar, podem fer l'avaluació primària de la persona accidentada, és a dir, mirar si manté les funcions vitals: si està conscient i si respira.
   
   
2. Està conscient? Preguntar i/o sacsejar lleugerament la persona accidentada per veure si respon. Si està conscient, s'ha de fer un seguiment i es pot fer una avaluació secundària (mirar si té alguna altra lesió o algun problema no vital però que pugui requerir primers auxilis). Si està inconscient, hem de continuar la seqüència d'actuació.
   
   
3. Demanar ajuda. Demanar a alguna persona que ens ajudi.
   
   
4. Obrir la via aèria. Inclinar enrere amb una mà el cap de la persona accidentada i estirar-li la barbeta cap amunt amb els dits índex i del mig de l'altra mà (maniobra front-barbeta).
   
   
5. Respira? Per saber si respira, podem acostar la nostra galta i la nostra orella al nas de la persona lesionada, per notar-ne l'alè i sentir com respira, o mirar-li el tòrax per veure si es mou amb la respiració. Si respira normalment, s'ha de posar la persona en posició lateral de seguretat (PLS). La PLS és la posició d'espera per a les persones lesionades inconscients no traumàtiques que respiren. Si no respira, s'ha de continuar la seqüència.
   
   
6. Activar el sistema d'emergència. De manera general es pot trucar al 112 o s'ha de fer el que estigui estipulat en cada centre de treball. Això ho ha de fer la persona que ens ajudi o una altra persona. Si estem sols, és millor passar al pas següent sense perdre temps.
   
   
7. Iniciar la RCP. Alternar compressions i ventilacions amb una relació de 30:2 (30 compressions cardíaques per 2 ventilacions), començant sempre amb les compressions i segons les tècniques que es descriuen a continuació.

Les maniobres de reanimació cardiopulmonar inclouen la tècnica del boca a boca, per insuflar aire a la persona accidentada que no respira, i la tècnica del massatge cardíac extern, per mobilitzar la sang i fer que arribi als òrgans vitals (especialment al cervell) quan el cor s'ha aturat.

Tècnica del massatge cardíac extern

La persona accidentada ha d'estar sobre una superfície dura amb els braços i les cames estirats. Hem de col·locar el taló d'una mà en el centre del pit (estèrnum) i, sobre aquest, el taló de l'altra mà, entrellaçant els dits. Amb els braços rectes, en vertical sobre el tòrax, hem de deixar caure el pes del nostre cos de manera que deprimim el pit de la persona accidentada uns 4-5 cm i a una velocitat de 100 compressions per minut. Al final de cada compressió s'ha d'afluixar per permetre que la caixa toràcica recuperi la seva posició expandida.

Tècnica de la respiració boca a boca

Primer hem de comprovar la permeabilitat de les vies aèries, que no hi hagi res que les obstrueixi o les pugui arribar a obstruir (com una dentadura postissa, que retirarem per evitar problemes).

En segon lloc, farem la maniobra front-barbeta per obrir les vies. Amb els dits polze i índex de la mà que tenim sobre el front de la persona accidentada, li taparem el nas i rodejarem la seva boca amb la nostra boca, que tancarem de la forma més hermètica possible per evitar que s'escapi l'aire. Insuflarem el nostre aire i, alhora, anirem comprovant de reüll que el tòrax de la persona accidentada puja (senyal que l'aire insuflat ha arribat als pulmons de la persona accidentada). Repetirem la insuflació quan el pit de la persona accidentada es desinfli. S'han d'aconseguir dues ventilacions efectives.

Quan acabarem la RCP?

La RCP s'ha de mantenir sense interrupció amb seqüències de 30 compressions i 2 insuflacions (30:2), ja que, mentre mantenim la RCP, podem mantenir la vida de la persona accidentada. Els motius per finalitzar la RCP són:

• Recuperació de la víctima.
• Arribada dels serveis d'urgència o de personal especialitzat.
• Esgotament de la persona reanimadora. Per evitar-ho, és bo que hi hagi més d'una persona reanimadora, a fi que es puguin rellevar i puguin descansar.

↑ Índex de la unitat

Les maniobres que podem fer per intentar solucionar-ho són:

• Copejament dorsal: amb el taló de la mà, fer cops forts i secs sobre la zona interescapular.
  
  
• Compressió abdominal (maniobra de Heimlich) a la zona subdiafragmàtica. Les passes que cal seguir són:
  1. Col·locar-se darrere de la persona accidentada i envoltar-la amb els braços.
  2. Tancar la mà i col·locar-la quatre dits per sobre del melic de la persona accidentada.
  3. Agafar-se el puny amb l'altra mà.
  4. Fer una forta pressió cap endins i cap amunt, que repetirem de 6 a 10 vegades.

↑ Índex de la unitat

Les ferides són el resultat d'un agent mecànic que actua sobre la superfície corporal i provoca una solució de continuïtat en la pell i, en funció de la intensitat, en les estructures internes.

Actitud general davant d'una ferida:

• No tocar les ferides amb les mans o objectes bruts.
• Netejar la ferida amb aigua i sabó o amb sèrum fisiològic.
• Tapar la ferida amb una gasa o un apòsit estèril.
• Valorar la necessitat de traslladar la persona accidentada.

Una de les possibles conseqüències d'una ferida són les hemorràgies. En aquest cas, hem de tenir en compte el que es diu a continuació.

Si la sang surt a l'exterior de l'organisme, parlem d'hemorràgia externa; si no surt a l'exterior de l'organisme, parlem d'hemorràgia interna.

Hemorràgies externes

Segons el vas afectat, podem dividir les hemorràgies en:

• Arterials: la sang és vermella i surt a impulsos (seguint els batecs del cor).
• Venoses: la sang és més fosca i surt de manera contínua.
• Capil·lars: la sang surt en forma de puntejat diminut que va cobrint la ferida.

Actitud davant d'una hemorràgia:

• La mesura essencial és la compressió manual de la zona lesionada.
• Altres mesures poden ser l'elevació del punt de sortida de la sang per sobre del nivell del cor (quan l'hemorràgia és en una extremitat) o l'aplicació de fred local.

Hemorràgies internes

En les hemorràgies internes no es veu la sortida de la sang, ja que aquesta queda retinguda a l'interior de l'organisme, fet que dificulta el reconeixement de l'hemorràgia. Els signes que han de fer sospitar un sagnat intern són:

• Contusió important al coll, al tòrax o a l'abdomen.
• Ferides que penetren al crani, al pit o a l'abdomen.
• Inflamació o dolor abdominal, sovint acompanyat d'espasme (contractura) dels músculs abdominals.

En molts casos el reconeixement d'una hemorràgia interna té lloc quan es detecta algun signe d'alerta o de gravetat.

Signes d'alerta o de gravetat d'una hemorràgia

Qualsevol d'aquests signes ha de fer pensar que l'hemorràgia que veiem és important (en cas d'hemorràgia externa) o ha de fer sospitar que hi ha una hemorràgia interna, també important, en cas que no veiem la sortida de sang:

• Pols molt dèbil
• Freqüència respiratòria > 30 respiracions per minut
• Freqüència cardíaca > 120 batecs per minut
• Pell pàl·lida i/o freda
• Estat intranquil o confús.

En cas de sospita d'hemorràgia greu, cal traslladar ràpidament la persona accidentada.

↑ Índex de la unitat

La gravetat de les cremades depèn de l'extensió, la profunditat, la localització i l'agent lesional.

Les cremades se solen classificar segons la profunditat:

• Cremades de primer grau: només afecten l'epidermis (capa més superficial de la pell). Hi ha envermelliment i dolor a la zona afectada.
  
  
• Cremades de segon grau: arriben fins a la dermis (capa intermèdia de la pell). A la zona cremada apareixen vesícules que contenen un líquid clar i hi ha dolor intens.
  
  
• Cremades de tercer grau: arriben fins a la hipodermis (teixit greixós subcutani) o a capes més profundes (múscul, ossos). Hi ha una destrucció total de la pell i dels teixits afectats. A la zona afectada no hi ha dolor a causa de la destrucció de les terminacions sensitives.

Per calcular de manera ràpida l'extensió de les cremades, s'utilitza la regla dels 9 de Wallace, que consisteix a dividir el cos en seccions que representen el 9% del total de la superfície corporal:

• Cap i coll: 9%
• Tronc anterior: 18% (tòrax, 9% i abdomen, 9%)
• Tronc posterior: 18% (part alta de l'esquena, 9% i part baixa, 9%)
• Extremitats superiors (cada una): 9%
• Extremitats inferiors (cada una): 18%
• Zona dels genitals: 1%.

• Davant d'una persona amb el vestit cremant, s'ha d'evitar que corri. Cal cobrir-la amb una manta o alguna cosa similar, per apagar les flames. Una altra opció és fer-la girar lentament sobre si mateixa estirada a terra.
• Refredar la zona afectada amb aigua (un mínim de 10 minuts).
• Aïllar la cremada.
• No retirar la roba adherida.
• No rebentar les vesícules.

Si les cremades són greus o tenim qualsevol dubte, sempre s'ha de traslladar la persona cremada.

A diferència de la norma general, en cas de cremades químiques s'ha de retirar tota la roba impregnada (per evitar que l'agent corrosiu continuï fent efecte) i s'ha de rentar la zona afectada amb aigua abundant durant 15 o 20 minuts com a mínim.

L'electricitat, a més de produir cremades externes, com que travessa l'organisme, pot donar lloc a cremades i lesions internes greus i pot afectar les funcions vitals (p. ex., pot provocar una aturada cardiorespiratòria). Els efectes del corrent elèctric no sempre es manifesten immediatament, sinó que poden aparèixer hores després. Tot això fa que les cremades elèctriques s'hagin de considerar sempre greus i requereixin el trasllat de la persona accidentada.

Abans de tocar la persona electrocutada, si aquesta encara està en contacte amb un element conductor en tensió, hem de tallar el corrent i, si això no és possible, ens hem d'aïllar i protegir adequadament:

• Aïllar-se del terra (banqueta aïllant, caixa de fusta).
• Protegir-se amb guants aïllants i utilitzar pals o ganxos aïllants per separar la persona electrocutada de l'element conductor. No tocar-la mai amb les mans nues.

En cas de cremada greu, s'ha de traslladar la persona accidentada a un centre hospitalari on pugui ser atesa adequadament (unitat de cremats). Considerarem cremada greu qualsevol cremada que compleixi un o més dels requisits següents:

• Cremada de segon grau que afecta més del 25% de la superfície del cos
• Cremada de tercer grau que afecta més del 10% de la superfície del cos
• Cremades elèctriques, químiques o per inhalació
• Cremades a la cara o als genitals.

↑ Índex de la unitat

• Esquinç: és la torçada o distensió violenta d'una articulació, amb possible ruptura de fibres dels lligaments o musculars. Es caracteritza per: dolor, inflamació i dolor en la mobilització.
  
  
• Luxació: és el desplaçament d'un os d'una articulació fora de la seva posició correcta. La luxació pot ser total o parcial (subluxació). Es caracteritza per: dolor, deformitat de l'articulació i impotència funcional (es perd la mobilitat en l'articulació).
  
  
• Fractura: és el trencament d'un os. La fractura pot ser oberta (si hi ha ferida externa) o tancada (si no n'hi ha). Les fractures es caracteritzen per: dolor, deformitat variable i impotència funcional també variable.

En cas d'esquinç, s'ha de posar fred local sobre la zona afectada i elevar l'extremitat.

En cas de luxació o fractura, l'actuació del socorrista ha de ser molt conservadora i s'ha de limitar a immobilitzar la part del cos afectada. En cap cas s'ha d'intentar reduir una luxació o una fractura, feina que correspon al personal sanitari, ja que si es fa malament les conseqüències poden ser greus.

Per immobilitzar podem improvisar una fèrula amb llistons de fusta, bastons o similars, si pot ser, encoixinats amb cotó o roba. Ho subjectarem amb benes, cintes, cinturons, etc. En les fractures d'una cama, l'altra cama pot servir de fèrula, i en la fractura d'un dit, podem utilitzar com a fèrula el dit del costat. En cas de fractura, no només s'ha d'immobilitzar el focus de fractura, sinó també les articulacions que estan immediatament per sobre i per sota.

Si sospitem que hi ha una fractura de la columna vertebral, és millor no moure la persona accidentada i esperar que vingui personal especialitzat. Si és imprescindible moure la persona accidentada perquè hi ha una situació de perill clara, llavors cal prendre les màximes precaucions perquè no es produeixi cap moviment de torsió o de flexió de la columna (cal mantenir immòbil, com si fos un tauló, l'eix cap-coll-tronc).

↑ Índex de la unitat

Les intoxicacions per inhalació són les més freqüents en l'àmbit laboral. Exemples d'intoxicacions d'aquest tipus són les intoxicacions per monòxid de carboni (per combustió incompleta de gasolina, petroli i altres compostos que contenen carboni) o per sulfur d'hidrogen (que es produeix i s'acumula en llocs tancats on hi ha matèria orgànica en descomposició, com ara les clavegueres).

Conducta que cal seguir

La primera cosa que hem de tenir en compte és que ens hem de protegir adequadament perquè el gas tòxic no ens afecti a nosaltres. Un cop n'estem segurs, podem:

• Treure la víctima de l'ambient tòxic.
• Ventilar la zona, si l'accident s'ha produït en un lloc tancat. S'ha d'anar amb compte de no obrir els llums per no provocar explosions amb la guspira si el gas fos inflamable o explosiu.

Són poc freqüents en l'àmbit laboral, si bé són les més freqüents en la població general. En cas d'intoxicació per via oral, s'ha d'intentar diluir o neutralitzar el tòxic tan ràpidament com sigui possible.

Conducta que cal seguir

Davant de qualsevol intoxicació per ingestió i encara que no sapiguem què ha pres la persona accidentada, el que podem fer és:

• Donar-li un got d'aigua per diluir el tòxic.
• No provocar el vòmit com a mesura general, ja que això empitjoraria les conseqüències si la persona ha ingerit una substància corrosiva (àcid o àlcali). En sortir, el corrosiu augmenta les lesions que ja havia originat en passar per la boca, la faringe i l'esòfag.

En cas que coneguem la substància ingerida:

1. Si la substància és un àcid (com ara l'àcid clorhídric, l'àcid nítric, etc.):
   
   
   • Donar-li un got d'aigua.
   • A continuació, donar-li aigua bicarbonatada o llet de magnèsia. No donar-n'hi grans dosis per evitar el vòmit.
   • No provocar el vòmit!
     
     
2. Si la substància és un àlcali (com ara el lleixiu, l'amoníac, etc.):
   
   
   • Donar-li un got d'aigua.
   • A continuació, donar un altre got d'aigua amb vinagre o suc de llimona.
   • No provocar el vòmit!
     
     
3. Altres tipus de tòxics:
   
   
   • Donar-li un got d'aigua.
   • En aquest cas, podem provocar el vòmit. La manera més fàcil de provocar-lo és tocant la campaneta de la persona accidentada.

En l'àmbit laboral, les intoxicacions per via cutània es produeixen normalment perquè la roba de treball i la pell queden xopes d'algun producte (p. ex., pesticides en el cas dels agricultors), el qual pot penetrar fins i tot a través de la pell sana.

Conducta que cal seguir

En aquests casos, el que s'ha de fer al més aviat possible és desvestir la persona afectada (o almenys treure-li la roba impregnada) i rentar-la bé amb aigua abundant per eliminar tot el tòxic que pugui quedar i aconseguir que no n'absorbeixi més.

En qualsevol cas d'intoxicació, a banda de les mesures esmentades, sempre s'ha d'acabar traslladant la persona intoxicada a un hospital. En aquest cas, hem d'aportar tota la informació que sigui possible (envasos, etiquetes, fulls de dades de seguretat, etc.) sobre el tòxic o els possibles tòxics.

↑ Índex de la unitat

L'ull és molt vulnerable a les agressions externes. Qualsevol agressió, per lleugera que sigui, provoca intenses reaccions objectives (llagrimeig, inflor, envermelliment) i subjectives (molèstia a la llum, dolor). En l'àmbit laboral, els principals accidents són causats per cossos estranys (lliures o enclavats) i per productes químics (en general esquitxos que afecten l'ull).

Conducta que cal seguir

En cap cas s'ha d'intentar extreure un cos estrany enclavat. La conducta general en cas de presència d'un cos estrany o d'una agressió química ha de ser:

• Rentar l'ull amb aigua durant 10 minuts.
• Derivació a l'oftalmòleg.

És l'estat en el qual el cervell té abolides determinades funcions i reflexos i només reacciona a determinats estímuls que depenen del grau d'inconsciència existent. En funció del grau d'inconsciència, podem parlar de lipotímia, de xoc o de coma.

Moltes vegades la causa de la pèrdua de coneixement és evident i fàcil de reconèixer (hemorràgia, electrocució, traumatisme cranial, intoxicació, etc.). Altres vegades la causa és menys evident. Una causa freqüent de pèrdua momentània de la consciència és la hipotensió ortostàtica, que es pot produir quan ens posem drets ràpidament des d'una posició de sedestació.

Conducta que cal seguir

La pauta general d'actuació en cas de pèrdua de coneixement és:

• Estirar la persona accidentada de panxa enlaire.
• Afluixar-li la roba.
• Aixecar-li les cames.

Si la persona no respira, cal practicar-li una reanimació cardiopulmonar.

Davant d'una persona que pateix una crisi epilèptica amb convulsions, no s'ha d'intentar mai sostenir-la ni impedir les convulsions. Tampoc no hem de colpejar-li la cara ni tirar-li aigua.

Conducta que cal seguir

• Si és possible, posarem un objecte tou entre les mandíbules, per evitar que es mossegui la llengua. Mai no posarem, però, un objecte dur ni un dit entre les dents. En cas de dificultat, és millor no posar-li res.
• Retirar els objectes del voltant que puguin provocar-li lesions.
• Quan hagi passat l'atac, traslladar-la a un lloc confortable i deixar-la descansar.

↑ Índex de la unitat

S'ha de valorar sempre la necessitat de traslladar les persones accidentades o que han patit alguna indisposició.

El trasllat consisteix a moure la persona accidentada des del lloc on s'ha accidentat fins a qualsevol altra destinació perquè pugui rebre l'assistència sanitària especialitzada. S'ha d'haver pensat i establert on traslladarem la persona accidentada en funció del tipus i de la gravetat de l'accident. Traslladar la persona accidentada a l'ambulatori més proper no sempre és l'opció més adequada. En funció de la lesió, pot ser que l'ambulatori no tingui els mitjans per tractar-la i l'hagin de derivar a un altre centre, amb la pèrdua de temps que això comporta.

El trasllat s'ha de fer amb els mitjans adequats pel que fa a persones, dispositius i elements mecànics.

S'ha de triar el mètode de trasllat adient segons el tipus de lesió que presumiblement pateix la persona accidentada, l'estat en què es troba i la disponibilitat de persones, dispositius i elements mecànics.

La mobilització de la persona accidentada s'ha de fer amb la màxima cura i atenció, per evitar moviments que provoquin lesions addicionals a les que ja ha produït l'accident.

↑ Índex de la unitat

← Unitat 23 | Bloc 5 → | Inici del curs →