La Llei 39/2015, d'1 d'octubre, de procediment administratiu comú de les administracions públiques (d'ara endavant, LPAC) dedica el títol V a la revisió dels actes en via administrativa.

La revisió dels actes en via administrativa consisteix en la retirada, per part l’Administració, d’un acte administratiu anterior mitjançant un altre acte de signe contrari.

Es fa a través d’un procediment excepcional en què exerceix potestats privilegiades d’autotutela (és a dir, situacions en què l'ordenament jurídic permet que l'Administració estigui situada en una situació desigual i superior respecte a les persones que s'hi relacionen). El fonament d'aquestes potestats d'autotutela es recull en l'article 103 de la Constitució, per la necessitat de garantir una gestió eficaç dels serveis públics.

Hi ha diversos supòsits:

• La revisió d’ofici d’actes nuls, pròpiament dita, la qual, quan s’inicia a sol·licitud d’una persona interessada, també es pot anomenar “acció de nul·litat”, sense necessitat d'acudir als tribunals.

• La declaració de lesivitat d’actes anul·lables per, posteriorment, demanar-ne l'anul·lació als tribunals contenciosos administratius.

• La revocació d’actes desfavorables o de gravamen.

• La rectificació d’errors materials, aritmètics o de fet.

Són un conjunt de mecanismes que permeten a l’Administració d'exercir una funció revisora sobre els seus propis actes. Permeten tornar a examinar un acte ja dictat i, si es donen els requisits legals, suprimir-lo del món jurídic o modificar-lo, subjectant-se sempre a un procediment predeterminat per la llei.

Les disposicions i els actes es poden revisar per motius de legalitat, és a dir, perquè són actes contraris a l’ordenament jurídic i, per tant, invàlids.

Hi ha diversos graus d’invalidesa:

• la nul·litat de ple dret
• l’anul·labilitat.

Les causes de nul·litat de ple dret estan regulades en l’article 47 de la LPAC. Les dels actes administratius s’identifiquen en el primer apartat i les de les disposicions generals, en el segon.

L’article 48 es refereix a les causes d’anul·labilitat (qualsevol altra infracció de l’ordenament jurídic diferent dels motius taxats que recull l'article 47) i també a la desviació de poder, que es produeix quan l’Administració exerceix la potestat per a una finalitat diferent de la que estableix l’ordenament jurídic. No obstant això, el defecte de forma només determina l'anul·labilitat quan l'acte no tingui els requisits formals indispensables per assolir el seu fi o doni lloc a la indefensió dels interessats. Cal tenir en compte que les causes d’anul·labilitat només es prediquen d’actes administratius i no de disposicions generals.

• 1.1 La revisió d’ofici de disposicions i actes nuls
• 1.2 La declaració de lesivitat d’actes anul·lables
• 1.3 La revocació d’actes
• 1.4 La rectificació d’errors

• 1.1.1 Objecte
• 1.1.2 Revisió d'ofici

L'article 106 de la LPAC regula la revisió de les disposicions generals i els actes administratius nuls de ple dret, que té caràcter excepcional: en el cas d'actes administratius, s'aplica a actes ferms, que s’eliminen del món jurídic i es fa sense acudir als jutjats i tribunals.

L’excepcionalitat d’aquest procediment es justifica per les implicacions que comporta envers la seguretat jurídica, ja que comporta fer desaparèixer del món jurídic una disposició o un acte que ja va assolir fermesa i que ha produït o que produeix efectes.

Aquesta excepcionalitat té, alhora, diverses implicacions:

• Es tracta d’un procediment subsidiari respecte dels recursos administratius ordinaris, i no és una via alternativa a aquests. Això implica que no es pot acceptar la revisió d’ofici d’un acte si encara es disposa de termini per impugnar-lo mitjançant un recurs administratiu ordinari. La jurisprudència ha declarat que la revisió d’ofici és l’últim remei per evitar que perdurin en el temps els actes ferms que no es poden convalidar perquè presenten un vici de nul·litat de ple dret (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa Administrativa, Secció Cinquena, de 22 de juliol de 2020, recurs núm. 3409/2019). La Comissió Jurídica Assessora també ha indicat que el caràcter excepcional de la revisió d’ofici implica, necessàriament, emprar amb caràcter prioritari les altres vies normatives que permetin revertir les irregularitats detectades (dictàmens 290/2018 i 329/2018, entre d’altres).

• Només es pot revisar un acte o una disposició si hi concorre una de les causes taxades de nul·litat. Així, la revisió d’ofici no es pot utilitzar per canalitzar qualsevol vici d’invalidesa. A més, la jurisprudència (entre d'altres, la Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa Administrativa, Secció Quarta, de 9 de juny de 2008, recurs núm. 2597/2005 i la Sentència de la Secció Tercera de 7 de febrer de 2023, recurs núm. 3435/2021), ha considerat que la concurrència de les causes de nul·litat s’ha d’interpretar de manera restrictiva. La Comissió Jurídica Assessora també ha indicat reiteradament que cal fer una interpretació estricta sobre la procedència de la revisió i, per tant, de l'abast de les causes de nul·litat establertes legalment i l'apreciació en el cas concret (Dictamen 264/2025, apartat VI).

• La declaració de nul·litat que comporta la revisió exigeix de l’Administració una justificació adequada, de manera que només és possible després d’una anàlisi congruent i un raciocini i una reflexió basats en els antecedents de fet i el dret aplicable (Dictamen de la Comissió Jurídica Assessora 290/2018).

La potestat de revisar la tenen les administracions (Administració general de l’Estat, Administració de la Generalitat, corporacions locals i organismes públics i entitats de dret públic vinculats o dependents d’aquestes). També, segons llur pròpia normativa, les universitats i les corporacions de dret públic, quan exerceixin funcions públiques (col·legis professionals o cambres de comerç), etc.

Ara bé, si el que es vol revisar és un acte administratiu, el procediment de revisió també es pot iniciar a petició d'una persona interessada.

↑ 1.1 La revisió d’ofici de disposicions i actes nuls | ↑ Índex de la unitat

El procediment de revisió d’ofici d’actes es pot iniciar:

• A sol·licitud de la persona interessada (en aquests casos, sovint s’anomena “acció de nul·litat”). Són persones interessades en el procediment, amb caràcter general per a tot tipus de procediment, les que disposa l'article 4 de la LPAC (en línies generals, les que siguin titulars de drets i interessos legítims). En aquest sentit, la revisió d'ofici no és una facultat discrecional de l'Administració, sinó que la persona interessada té una acció de nul·litat. En aquest cas, la jurisprudència ha remarcat que la persona interessada té el dret que s’incoï el procediment i es resolgui, de manera que la petició no té la condició de mera denúncia o petició graciable (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa Administrativa, Secció Cinquena, de 20 de novembre de 2023, recurs núm. 1051/2022).

• Per iniciativa de l'Administració mateixa. Suposaria una iniciació d'ofici per acord de l'òrgan competent per qualsevol dels supòsits que disposa l'article 58 de la LPAC: per pròpia iniciativa, a conseqüència d’una ordre superior, per petició raonada d’altres òrgans, per denúncia, etc.

Per tant, a diferència del supòsit de revisió d'un acte administratiu, la revisió de disposicions només es pot iniciar d’ofici, si bé això no impedeix que el particular pugui demanar a l’Administració que incoï un procediment de revisió d’ofici d’una disposició. En aquest cas, però, es tractaria d’una mera petició del particular davant la qual l’Administració només estaria obligada a donar una resposta motivada (sentències del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Tercera, de 30 de setembre de 2008, recurs núm. 73/2006, i de la Secció Quarta, d’1 de desembre de 2020, recurs núm. 3857/2019).

La jurisprudència ha examinat si, amb motiu de la revisió d’ofici d’un acte, es pot impugnar indirectament una disposició general basant-se en el fet que l’acte s’ha dictat en aplicació d’aquesta disposició, que es considera nul·la. El Tribunal Suprem ho ha descartat basant-se precisament en el fet que la llei exclou l’acció de nul·litat de la persona interessada en la revisió d’ofici de disposicions (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Quarta, de 24 de gener de 2022, recurs núm. 6445/2020).

• Actes administratius (art. 106.1 de la LPAC) nuls (art. 47.1 de la LPAC) que hagin posat fi a la via administrativa (en el cas de l'Administració de la Generalitat, vegeu els articles 75.1 i 75.2 de la Llei 26/2010 i l'article 114 de la LPAC) o que no s'hagin impugnat dins el termini (actes “ferms”). Si no són ferms, perquè encara hi ha termini per impugnar-los mitjançant un recurs administratiu ordinari, aquest s’ha d’interposar i no cal acudir al procediment de revisió d’ofici o de declaració de lesivitat (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Cinquena, de 22 de juliol de 2020, recurs núm. 3409/2019).

• Disposicions administratives (art. 106.2 de la LPAC) nul·les (art. 47.2 de la LPAC). Són disposicions normatives, amb rang inferior a la llei, per tant, amb rang reglamentari, com l'ordre o el decret.

Tampoc no es poden revisar:

• Els contractes administratius (però sí els actes preparatoris i els d’adjudicació) o els convenis interadministratius (però sí els actes administratius de preparació del conveni). Sobre la impossibilitat de revisió d’ofici dels convenis interadministratius -pel seu caràcter bilateral o multilateral, impropi dels actes administratius-, vegeu la Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Cinquena, de 26 de maig de 2025, recurs núm. 6456/2022).

• Els actes jurídics de dret privat, com els de naturalesa civil (per exemple, un arrendament) o laboral (un conveni col·lectiu). Però sí que es poden revisar els anomenats "actes separables", és a dir, els diferents actes administratius que preparen o precedeixen l’activitat privada de l’Administració.

L’article 71.1 de la Llei 26/2010 estableix que la competència per iniciar i resoldre els procediments de revisió d’ofici de disposicions reglamentàries i per iniciar el de revisió d’actes nuls, correspon a l’òrgan que els ha aprovat o dictat.

• S’han de seguir els tràmits del procediment administratiu comú, que són aplicables encara que a l’article 106 de la LPAC no s’hi remeti (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Cinquena, de 24 de febrer de 2021, recurs núm. 8075/2019).

• Es poden demanar, de manera facultativa, els informes que es considerin necessaris per resoldre (art. 82 de la LPAC i 51 de la Llei 26/2010).

• El tràmit de vista i d’audiència, encara que l’article 106 de la LPAC no ho indiqui explícitament, és preceptiu seguint la legislació de procediment administratiu comú, i s’ha de dur a terme un cop s’ha instruït el procediment, just abans de redactar la proposta de resolució (art. 82 de la LPAC).

• És necessari demanar el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora, que és l’alt òrgan consultiu del Govern de la Generalitat, d’acord amb l’article 72.1 de l’Estatut d'autonomia de Catalunya, amb una excepció. D’acord amb l’article 106.3 de la LPAC, es pot acordar de manera motivada la inadmissió a tràmit de les sol·licituds de revisió d’ofici formulades pels interessats, sense necessitat de demanar el dictamen de l’òrgan consultiu competent, quan les sol·licituds no es basin en una de les causes de nul·litat detallades en l’article 47.1 de la LPAC o quan manifestament no tinguin fonament, així com en el supòsit que s’hagin desestimat pel que fa al fons altres sol·licituds substancialment iguals.

Un cop les persones interessades hagin formulat al·legacions, o hagi transcorregut el termini que els van atorgar, s’ha de redactar la proposta de resolució i un informe jurídic, i s'ha de demanar el dictamen de l’alt òrgan consultiu, la Comissió Jurídica Assessora, que és l’última a pronunciar-se.

La petició del dictamen suspèn el procediment, d’acord amb l’article 22.1.d de la LPAC, però cal notificar a la persona interessada que el dictamen s’ha demanat. Un cop ha passat el termini per emetre el dictamen (que és de dos mesos si no s’ha prorrogat), el còmput es reprèn i el procediment continua, però si el dictamen es rep fora del termini, es pot incorporar igualment a l’expedient mentre el procediment no hagi caducat (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Quarta, de 6 de febrer de 2018, recurs núm. 3470/2015).

Està regulat en l'article 72 de la Llei 26/2010, l'article 106.1 de la LPAC, l'article 72.1 de l’Estatut d'autonomia de Catalunya i l'article 8.3, apartats c i d, de la Llei 5/2005, de 2 de maig, de la Comissió Jurídica Assessora.

Dit d'una altra manera, si la Comissió informa favorablement el procediment de revisió (considera que l'acte o la disposició és nul·la i que es pot exercir la potestat administrativa de revisar-lo), l'Administració pot declarar la nul·litat o no declarar-la (el dictamen favorable no és vinculant). Per contra, si la Comissió informa desfavorablement el procediment de revisió (considera que l'acte o la disposició no és nul·la, perquè no concorre la causa plantejada o bé l'òrgan consultiu indica que concorren els límits per exercir la revisió de l’article 110 de la LPAC), l'Administració no pot declarar la nul·litat de l'acte o la disposició objecte d'anàlisi (el dictamen desfavorable és vinculant).

En cas que l'òrgan administratiu no declari la nul·litat de l'acte o la disposició, malgrat el dictamen favorable de l'alt òrgan consultiu (és a dir, es pronuncia en un sentit contrari al dictamen de la Comissió), ha de motivar aquesta decisió, d’acord amb l’article 35.1.c de la LPAC.

D’acord amb l’article 71.2 de la Llei 26/2010, en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, la competència per resoldre els procediments de revisió d’ofici d’actes nuls correspon:

• Si provenen del president o la presidenta de la Generalitat, del Govern i dels consellers ⇒ a l’òrgan que els ha dictat.

• Si provenen d’altres òrgans, incloent-hi els dictats pels òrgans de govern dels organismes o les entitats públiques ⇒ al conseller o consellera del departament competent per raó de la matèria.

La competència per resoldre els procediments de revisió d’ofici d’actes nuls dictats pels ens locals correspon als òrgans que determina la normativa de règim local (art. 71.3 de la Llei 26/2010).

El dia inicial del còmput és la data de l’acord d’iniciació (no quan es va notificar) i la data final, segons la jurisprudència del Tribunal Suprem, és aquella data en què es dicta la resolució (no quan es notifica o s’intenta notificar a la persona interessada). En aquest sentit, s’ha pronunciat el Tribunal Suprem en sentències anteriors i, més recentment, en la Sentència de la Sala Contenciosa, Secció Quarta, de 12 de març de 2020, núm. 366/2020, recurs núm. 846/2018. La Comissió Jurídica Assessora ha destacat en diversos dictàmens aquesta jurisprudència (Dictamen 251/2021).

El transcurs del termini de 6 mesos des de l’inici del procediment produeix:

• la caducitat del procediment (si la revisió s’ha iniciat d’ofici) o
• la desestimació per silenci (si el procediment s’ha iniciat a sol·licitud de la persona interessada).

El termini de resolució es pot ampliar si es donen els requisits establerts en l’article 23 de la LPAC (si bé l’ampliació s’ha de motivar, per exemple, amb fonament en la complexitat de l’expedient) i es pot suspendre si es dona una de les causes de suspensió establertes legalment, per exemple, quan es demana el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora (art. 22.1.d de la LPAC).

Si es dicta la resolució després que el procediment hagi caducat, aquesta resolució és nul·la de ple dret (Sentència del Tribunal Suprem de la Sala Contenciosa, Secció Tercera, de 19 de març de 2018, recurs núm. 2412/2015).

D'acord amb l'article 106.3 de la LPAC, en la revisió d’ofici a sol·licitud de la persona interessada, l’òrgan competent pot inadmetre la sol·licitud de manera motivada i sense necessitat de demanar el dictamen de l’òrgan consultiu. La finalitat de la inadmissió és que l’Administració no hagi de tramitar la sol·licitud quan és evident que l’acció de nul·litat és inviable.

Ara bé, només es pot inadmetre a tràmit una sol·licitud de revisió d’ofici quan concorri alguna de les causes taxades que estableix l’article 106.3 de la LPAC, les quals s’han d’interpretar de manera restrictiva:

• La sol·licitud no es fonamenta en cap causa de nul·litat de l’article 47.1 de la LPAC

• La sol·licitud manifestament no té fonament

• Ja s’han desestimat pel que fa al fons altres sol·licituds substancialment iguals

En tot cas, la inadmissió s’ha de motivar.

Quan es declara la nul·litat d’una disposició o un acte administratiu es pot establir, en la mateixa resolució, les indemnitzacions que s’hagin de reconèixer a les persones interessades, si es donen els requisits establerts en la legislació sobre responsabilitat patrimonial de l’Administració (article 106.4 de la LPAC, en relació amb els articles 32.2 i 34.1 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, del règim jurídic del sector públic).

Aquests requisits són, en concret, que es tracti d’un dany efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones; que la lesió derivi de la declaració de nul·litat de l’acte, i que la persona interessada no tingui el deure jurídic de suportar el dany causat per la declaració de nul·litat. En tot cas, la jurisprudència ha insistit que cal atenir-se al cas concret i analitzar si la persona interessada, amb la seva conducta, ha contribuït a l’existència de la causa de nul·litat de ple dret de l’acte objecte de revisió i ha obligat l’Administració a tramitar la revisió d’ofici (Sentència del Tribunal Suprem de la Sala Contenciosa, Secció Cinquena, de 16 de juny de 2021, recurs núm. 3070/2020) -vegeu també el Dictamen 354/2024 de la Comissió Jurídica Assessora, apartat VII.4.

Contra la resolució que posa fi al procediment de nul·litat (o que inadmet la sol·licitud), s’hi pot interposar un recurs contenciós administratiu.

La jurisprudència ha declarat que els efectes de la declaració de nul·litat es produeixen des que es va dictar l’acte que es declara nul (efectes ex tunc); és a dir, es retrotrauen al moment en què es va dictar l’acte administratiu, com si mai no hagués produït efectes (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Quarta, de 28 de gener de 2021, recurs núm. 3734/2019). Així, si l’acte és invàlid i no produeix efectes, també són ineficaços els actes posteriors que derivin de l’acte que s’ha declarat nul, com ha recollit la doctrina del Tribunal Suprem esmentada en els dictàmens de la Comissió Jurídica Assessora núm. 283/2019 i 327/2019 i, més recentment, en el Dictamen 234/2021.

En tot cas, la nul·litat d’una disposició de caràcter general no afecta els actes ferms que s’hagin dictat en la seva aplicació, els quals subsisteixen. No obstant això, es pot instar la revisió d’ofici dels actes que hagin aplicat la disposició nul·la sempre que la sol·licitud es basi en un vici de nul·litat que sigui propi de l’acte i no “per efecte d’arrossegament” de la disposició (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Quarta, d’1 de desembre de 2020, recurs núm. 3857/2019).

↑ 1.1 La revisió d’ofici de disposicions i actes nuls | ↑ Índex de la unitat

• 1.2.1 Objecte
• 1.2.2 Procediment de declaració de lesivitat

Per tal de revisar els actes declaratius de drets o que siguin favorables a les persones interessades i que incorrin en causa d’anul·labilitat, l’Administració ha de tramitar un procediment per declarar-los lesius per a l’interès públic i, després, impugnar-los davant els jutjats i els tribunals de la jurisdicció contenciosa administrativa (art. 107.1 de la LPAC).

Per tant, a diferència dels actes nuls de ple dret, en el cas dels actes anul·lables favorables a la persona interessada, l’autotutela de l’Administració és limitada, ja que no els pot deixar sense efecte per si mateixa, sinó que s’ha de limitar a declarar-los lesius per a l’interès públic i, després, els ha d’impugnar davant de la jurisdicció contenciosa administrativa perquè sigui l’òrgan judicial competent qui, si s’escau, els anul·li. Es tracta, per tant, d’un procediment bifàsic, que consta d’una fase administrativa, que culmina amb la declaració de lesivitat, i d’una fase judicial, que culmina amb l’anul·lació –o no– de l’acte.

D’altra banda, com en el cas de la revisió d’ofici d’actes nuls, aquest procediment també s’ha d’aplicar de manera restrictiva, ja que és una excepció als principis d’irrevocabilitat dels actes favorables i de prohibició d’actuar contra els actes propis.

La jurisprudència ha delimitat quins són els requisits de la declaració de lesivitat (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Tercera, de 29 de juny de 2020, recurs núm. 264/2018):

• a) Només s’aplica als actes administratius, no a les disposicions.
• b) Només s’aplica als actes favorables.
• c) S’ha de tractar d’actes que presentin un vici d’anul·labilitat (art. 48 de la LPAC).
• d) A diferència del procediment de revocació d’actes desfavorables, la declaració de lesivitat no es pot basar en raons d’oportunitat, sinó que cal que l’acte incorri en una infracció de l’ordenament jurídic.
• e) L’acte ha de ser lesiu per a l’interès públic, per motius econòmics o d’una altra naturalesa. No es pot tramitar la declaració de lesivitat si només s’afecten interessos privats.

La càrrega de provar que concorren aquests requisits correspon a l’Administració que ha dictat l’acte, que és l’única que pot promoure el procediment de declaració de lesivitat.

D’altra banda, l’article 107 de la LPAC no exigeix expressament que es tracti d’actes ferms en la via administrativa, però els tribunals sí que exigeixen aquest requisit i, de fet, és raonable que l’Administració no iniciï el procediment de declaració de lesivitat d’un acte si les persones interessades encara hi poden interposar un recurs ordinari, en línia amb l’excepcionalitat i la subsidiarietat dels procediments de revisió d’actes administratius.

↑ 1.2 La declaració de lesivitat d’actes anul·lables | ↑ Índex de la unitat

L’article 107.2 de la LPAC estableix que la declaració de lesivitat no es pot adoptar un cop hagin transcorregut quatre anys des que es va dictar l’acte administratiu que es vol revisar.

La jurisprudència ha confirmat que és un termini de caducitat, i es computa de la manera següent:

• El dia inicial (dies a quo) és el dia que es va dictar l'acte i no quan es va notificar o publicar (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Tercera, de 24 de novembre de 2010, recurs núm. 5807/2007).

• El dia final (dies ad quem) és el dia que s'adopta la declaració de lesivitat i no quan s'acorda iniciar el procediment (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Tercera, de 16 de juliol de 2016, recurs núm. 5020/2009).

El procediment per declarar la lesivitat només es pot iniciar d’ofici.

Per tant, els particulars no tenen cap “acció d’anul·labilitat”, i tampoc poden promoure la declaració de lesivitat altres administracions públiques diferents de l’autora de l’acte, llevat que hi hagi una previsió legal específica que els atribueixi aquesta facultat (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Cinquena, de 24 de febrer de 2021, recurs núm. 8075/2019).

Com en el procediment de revisió d’ofici, s’apliquen les regles generals del procediment administratiu comú, amb les especialitats pròpies de la declaració de lesivitat.

Durant el procediment per declarar lesiu l’acte administratiu, cal atorgar el tràmit d’audiència a les persones que constin com a interessades en relació amb l’acte que es vol revisar (art. 82 i 107.2 de la LPAC).

A diferència de la revisió d’ofici, en aquest procediment no es preveu un tràmit d’inadmissió de la sol·licitud, ja que no es pot iniciar a instància de la persona interessada. Tampoc s’exigeix demanar el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora.

El termini màxim per adoptar la resolució de declaració de lesivitat és de 6 mesos.

Si no es resol el procediment dins d’aquest termini, es produeix la caducitat. Tanmateix, la caducitat del procediment no impedeix iniciar-ne un de nou sempre que no hagin passat quatre anys des que es va dictar l’acte.

El termini per resoldre es computa des de la data de l’acord d’iniciació del procediment (dies a quo), i el dia final del còmput (dies ad quem) és el dia que s’adopta la declaració de lesivitat, no quan es notifica o s’intenta notificar a la persona interessada (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Tercera, de 29 de juny de 2020, recurs núm. 264/2018).

En la tramitació del procediment de declaració de lesivitat també hi ha circumstàncies que poden afectar el termini per resoldre. Així, d’una banda, hi ha la possibilitat de suspendre el transcurs del termini màxim per resoldre el procediment en cas que concorri algun dels supòsits de l’article 22.1 de la LPAC. També es pot acordar l’ampliació dels terminis del procediment, i fins i tot del termini màxim per resoldre, d’acord amb els articles 23 i 32 de la LPAC, sempre que es compleixin els requeriments d’aquests preceptes, que són diferents per a cada cas.

En l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, la competència per declarar la lesivitat dels actes anul·lables correspon als mateixos òrgans que són competents per resoldre els procediments de revisió d’ofici (art. 73.2 i 71.2 de la Llei 26/2010).

La competència per a la declaració de lesivitat d’actes dictats pels ens locals correspon als òrgans que determina la normativa de règim local (art. 73.3 de la Llei 26/2010).

La declaració de lesivitat sempre ha de ser motivada.

La declaració de lesivitat és el pressupòsit necessari perquè, posteriorment, l’acte es pugui impugnar davant la jurisdicció contenciosa administrativa (és, doncs, un pressupòsit processal d’admissibilitat de l’acció en el procés judicial corresponent).

El termini per interposar el recurs judicial (contenciós administratiu) és de dos mesos a comptar des de la data en què es va declarar la lesivitat (article 46.5 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa).

En el recurs contenciós administratiu de lesivitat s’ha d’examinar si l’acte és lesiu per a l’interès públic, com també totes les qüestions procedimentals, com ara si la declaració de lesivitat ha estat extemporània, si s’ha donat audiència a totes les persones interessades, etc. En la sentència que resol el procediment judicial, l’òrgan jurisdiccional ha de decidir si anul·la l’acte administratiu o no.

↑ 1.2 La declaració de lesivitat d’actes anul·lables | ↑ Índex de la unitat

L’article 109.1 de la LPAC disposa que “Les administracions públiques poden revocar, mentre no hagi transcorregut el termini de prescripció, els seus actes de gravamen o desfavorables, sempre que aquesta revocació no constitueixi dispensa o exempció no permesa per les lleis, ni sigui contrària al principi d’igualtat, a l’interès públic o a l’ordenament jurídic”.

A diferència dels procediments anteriors, que només es poden basar en motius de legalitat, la revocació també permet revisar actes per motius d’oportunitat o conveniència per a l’interès públic.

En canvi, no es poden revocar:

• Si la revocació constitueix una dispensa o exempció no permesa per les lleis (p. ex., una revocació d’una liquidació tributària, basant-se en una exempció no establerta legalment).

• Quan sigui contrària al principi d’igualtat, a l’interès públic o a l’ordenament jurídic (condonació d’una multa, remoció d’una prohibició que no afecta a tots els destinataris, sinó només a una part, a qui es dona tracte de favor, etc.).

En canvi, la jurisprudència ha aclarit que l’Administració pot exercir la potestat de revocació encara que hi hagi un procés judicial pendent sobre l’acte que es revoca (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Cinquena, de 27 de març de 2023, recurs núm. 8885/2021).

La revocació només es pot acordar d’ofici, de manera que les persones interessades no disposen d’una “acció revocatòria”. Així, la jurisprudència ha insistit que la revocació no és una fórmula alternativa per impugnar fora del termini actes ferms i consentits (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Cinquena, de 27 de març de 2023, recurs núm. 8885/2021).

La competència per revocar un acte de gravamen o desfavorable correspon a l’òrgan que l’ha dictat (art. 74 de la Llei 26/2010).

A diferència de la revisió d’ofici i la declaració de lesivitat, en el cas de la revocació, l’article 109.1 de la LPAC no fa cap referència al procediment que s’ha de seguir. Per això, la doctrina considera que s’apliquen els tràmits del procediment administratiu comú i, en particular, cal donar audiència a la persona interessada (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Quarta, de 5 de novembre de 2021, recurs núm. 1456/2020).

L’article 109.1 tampoc estableix cap termini màxim per resoldre el procediment, de manera que cal aplicar el termini supletori de tres mesos que estableix l’article 21 de la LPAC.

↑ Índex de la unitat

L’article 109.2 de la LPAC regula la potestat de les administracions públiques de rectificar els errors materials, de fet o aritmètics que hi hagi en els seus actes.

Aquesta potestat es pot exercir en qualsevol moment i es pot dur a terme d’ofici o a instància de les persones interessades.

Així, segons la jurisprudència (entre d'altres, la Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa Administrativa, Secció Setena, de 23 de maig de 2012, recurs núm. 2139/2011), l’error material, de fet o aritmètic susceptible de rectificació ha de reunir les característiques següents:

• S'ha de tractar d’una equivocació simple (en un nom, una data, operacions aritmètiques o transcripcions de documents) sense que calgui interpretar les normes jurídiques aplicables. Si no és així, es tracta d’un error d'entitat diferent o d’un error de dret, que no es pot rectificar per aquesta via.

• S’ha d’advertir a partir del mateix document o dels documents que formen part de l'expedient administratiu en què es localitza.

• L’error ha de ser manifest i clar, sense necessitat d’acudir a interpretacions de normes jurídiques. En cas contrari seria un error de dret.

• No es pot alterar el sentit de l’acte.

• No pot comportar l’anul·lació de l’acte, ni que se’n dicti un altre sobre bases diferents i sense les degudes garanties per a la persona interessada (en aquest cas, si l’acte és ferm, s’ha d’emprar un procediment de revisió). La rectificació no ha d’encobrir una revisió d’actes administratius ferms i consentits.

• S’ha d’aplicar amb criteri restrictiu.

Aquesta potestat de rectificació d'error s’identifica clarament al servei del principi de conservació dels actes administratius (art. 49-52 de la LPAC), en virtut del qual les petites anomalies no produeixen efecte i no invaliden l’acte que les pateix.

↑ Índex de la unitat

← Inici | Unitat 2 →