3. Límits de la revisió
L’article 110 de la LPAC disposa que les facultats de revisió no es poden exercir en determinats supòsits.
Aquesta regulació és aplicable a tots i cadascun dels procediments a què es fa referència en el capítol (revisió d’ofici, declaració de lesivitat, revocació d'actes desfavorables i rectificació d’errors).
Aquests conceptes són conceptes jurídics indeterminats, que poden generar molta casuística. La doctrina actual tant del Tribunal Suprem com de la Comissió Jurídica Assessora és que, per tal d’efectuar correctament l’anàlisi sobre la concurrència dels límits de l’article 110 de la LPAC, s’ha de tenir en compte que aquests són de caràcter cumulatiu, és a dir, cal que concorri el requisit de la prescripció d’accions o del transcurs del temps o altres circumstàncies i, a més, el requisit que l’exercici de la potestat de revisió sigui contrari a l’equitat, a la bona fe, al dret dels particulars o les lleis (Sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa, Secció Quarta, d’1 de desembre de 2020, recurs núm. 3857/2019, i Dictamen de la Comissió Jurídica Assessora núm. 265/2025). Aquest criteri, anteriorment, no era així.
El Tribunal Suprem, a partir d’unes sentències de l’any 2017, va iniciar un canvi jurisprudencial sobre la manera d’interpretar els límits de la revisió d’ofici, confirmat durant els anys següents i, entre d’altres, mitjançant la Sentència de la Sala Contenciosa, Secció Quarta, de 10 de juliol de 2019, núm. 1026/2019, recurs núm. 1184/2017.
Anteriorment, després de la corresponent anàlisi de les circumstàncies i de la normativa aplicable, si així es considerava, es podia declarar la nul·litat d'un acte, però es podien limitar els efectes d'aquesta declaració de nul·litat. Per exemple, en el cas d'una comissió de serveis signada amb un funcionari que no reunia els requisits essencials exigits en la convocatòria pública de la plaça, però que desconeixia la il·legalitat de la situació i, per tant, de qui s'apreciava la bona fe, no se li exigia el retorn de les retribucions percebudes, ja que, tot i que no reunia els requisits essencials per ocupar la plaça, havia desenvolupat efectivament les funcions pròpies del lloc de treball. És a dir, es deia que esqueia declarar la nul·litat de l’acte, però limitar els efectes de la declaració de nul·litat.
La línia jurisprudencial actual, que en especial s’ha desenvolupat en matèria de revisió d’ofici de subvencions, i el criteri dels òrgans consultius actuals, si considera que no concorre la causa de nul·litat invocada, ja no s’analitza la possible concurrència de cap límit. Si, per contra, es considera que concorre una causa de nul·litat de ple dret, s’analitza si hi són aplicables els límits de la revisió i, si així és, permet no exercir la potestat de revisió, però en cap cas es reconeix la possibilitat de limitar-ne els efectes. Dit d’una altra manera, actualment, si un acte es considera nul, però hi són aplicables els límits, es conclou que no es pot declarar la nul·litat.
El Tribunal Suprem (Sentència de la Sala Contenciosa, Secció Quarta, d’1 de desembre de 2020, núm. 1636/2020) ha aprofundit en la naturalesa dels supòsits que limiten l’abast de la facultat de revisió d’ofici dels actes administratius, d’acord amb el que disposa l’article 110 de la LPAC. Concretament, recordant pronunciaments anteriors del mateix Tribunal, manifesta que convé tenir present que la virtualitat de l’article 110 “no es la de limitar el alcance de una revisión que se declara procedente, sino la de excluir que, pese a la existencia de vicios de nulidad de pleno de derecho, se haga tal declaración de revisión, y ello en salvaguarda de otros intereses que se consideran más necesitados de protección”.
El Tribunal Suprem ha insistit que, a l’hora d’aplicar aquest article, és fonamental analitzar les circumstàncies del cas concret i que és molt difícil donar unes pautes generals (Sentència de la Sala Contenciosa, Secció Tercera, de 29 de gener de 2018, recurs núm. 2892/2015). En tot cas, aquests límits s’han d’interpretar i aplicar de manera restrictiva per evitar que s’utilitzin com una via per defugir les conseqüències de la nul·litat (Sentència de la Sala Contenciosa, Secció Quarta de 4 de maig de 2017, recurs núm. 2376/2015).
En concret, pel que fa al límit del temps transcorregut, el Tribunal Suprem s’ha pronunciat recentment en el sentit que el transcurs d’un període prolongat de temps entre l’acte administratiu i el moment en què es formula la sol·licitud de revisió d’ofici no és, per si mateix, prou motiu per impedir la revisió d’ofici d’actes nuls, però sí en atenció a les circumstàncies que hi concorrin (Sentència de la Sala Contenciosa, Secció Quarta, de 21 de novembre de 2023, recurs núm. 4987/2021).
En conclusió, els límits s’han d’analitzar després d’haver examinat les causes d’invalidesa; és a dir, un cop es constata que hi ha un vici (habitualment, de nul·litat), s’ha de valorar si es pot exercir la potestat de revisió en consideració als límits que estableix aquest article.
