Unitat 3. Límits de la revisió
L’article 110 de la LPAC disposa que les facultats de revisió no es poden exercir en determinats supòsits.
Aquesta regulació és aplicable a tots i cadascun dels procediments a què es fa referència en el capítol (revisió d’ofici, declaració de lesivitat i revocació d'actes desfavorables).
Aquests conceptes són conceptes jurídics indeterminats, que poden generar molta casuística.
El Tribunal Suprem, a partir d’unes sentències de l’any 2017, va iniciar un canvi jurisprudencial sobre la manera d’interpretar els límits de la revisió d’ofici, confirmat durant els anys següents i, entre d’altres, mitjançant la Sentència de la Sala Contenciosa, Secció Quarta, de 10 de juliol de 2019, núm. 1026/2019, recurs núm. 1184/2017.
Anteriorment, després de la corresponent anàlisi de les circumstàncies i de la normativa aplicable, si així es considerava, es podia declarar la nul·litat d'un acte, però es podien limitar els efectes d'aquesta declaració de nul·litat; per exemple, en el cas d'una comissió de serveis signada amb un funcionari que no reunia els requisits essencials exigits en la convocatòria pública de la plaça, però, que desconeixia la situació i, per tant, de qui s'apreciava la bona fe, no se li exigia el retorn de les retribucions percebudes per haver desenvolupat el lloc de treball sense reunir-ne els requisits.
La línia jurisprudencial actual, que en especial s’ha desenvolupat en matèria de revisió d’ofici de subvencions, si considera que concorre un límit de la revisió (per exemple, el temps transcorregut), permet excloure l’exercici de la potestat de revisió, però no permet limitar-ne els efectes.
El Tribunal Suprem (Sentència de la Sala Contenciosa, Secció Quarta, d’1 de desembre de 2020, núm. 1636/2020) ha aprofundit en la naturalesa dels supòsits que limiten l’abast de la facultat de revisió d’ofici dels actes administratius, d’acord amb el que disposa l’article 110 de la LPAC. Concretament, recordant pronunciaments anteriors del mateix Tribunal, manifesta que convé tenir present que la virtualitat de l’article 110 “no es la de limitar el alcance de una revisión que se declara procedente, sino la de excluir que, pese a la existencia de vicios de nulidad de pleno de derecho, se haga tal declaración de revisión, y ello en salvaguarda de otros intereses que se consideran más necesitados de protección”.
D’altra banda, la Comissió Jurídica Assessora ha analitzat en diversos dictàmens els efectes derivats de la declaració de nul·litat dels actes administratius (és a dir, per al cas en què s’aprecia la concurrència de la causa de nul·litat). Ha destacat que, en les revisions d’ofici, els efectes de la declaració de nul·litat són ex tunc, és a dir, es retrotrauen al moment en què es va dictar l’acte administratiu (és com si mai no hagués produït efectes). Així, si l’acte és invàlid i no produeix efectes, també són ineficaços els actes posteriors que derivin de l’acte que s’ha declarat nul, com ha recollit la doctrina del Tribunal Suprem esmentada en els dictàmens 283/2019 i 327/2019 i, més recentment, en el Dictamen 234/2021.
El límit de la "cosa jutjada"
En altres dictàmens, la Comissió Jurídica Assessora ha analitzat la compatibilitat del procediment de revisió d’ofici i l’execució d’una sentència judicial.
En el Dictamen 148/2020, la Comissió va destacar diverses sentències del Tribunal Suprem que es pronunciaven indicant la improcedència de la revisió d’ofici d’actes sobre els quals ha recaigut un pronunciament jurisdiccional sobre la pretensió, amb efectes de cosa jutjada. També es va posar en relleu que el Tribunal Suprem ha vist procedent iniciar el procediment de revisió si el Tribunal d’instància no s’ha pronunciat sobre la causa de nul·litat invocada (per exemple, perquè la sentència analitzava només qüestions formals, no el fons de l’assumpte). En el Dictamen 234/2021 també s’ha analitzat àmpliament aquesta qüestió.