• 1.1 Introducció a la problemàtica de l'amiant
• 1.2 Propietats i aplicacions de l'amiant
• 1.3 Abordatge des de l'administració pública
• 1.4 Obligacions dels ajuntaments

• 1.1.1 Introducció
• 1.1.2 Evolució de la prohibició
• 1.1.3 Efectes de l’amiant sobre la salut
• 1.1.4 Tipus d’exposició
• 1.1.5 La triple vessant de l’amiant: àmbit laboral, mediambiental i de salut pública

L’amiant és una fibra natural que té unes propietats excepcionals per l'alta capacitat de resistència a la calor, a la fricció i als agents químics, entre d'altres. Per aquest motiu, al llarg de la història ha estat un element molt present en diferents aplicacions a la indústria, la construcció i en alguns productes d’ús quotidià.

Les fibres d’amiant són un conjunt de milers de fibretes elementals unides sòlidament en forma de feixos o agregats de fibres de diferents longituds i diàmetres, que fàcilment es poden separar longitudinalment en fibres cada cop més fines fins a arribar a fibretes de dimensions microscòpiques. Aquesta propietat es coneix amb el nom d’asbestiforme.

A l'animació següent podem veure la seqüència de dispersió de fibres.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

La utilització de materials que contenen amiant (MCA) ha anat creixent des de finals del segle XIX i a mesura que avançava el segle XX, amb el període comprès entre 1968 i 1981 com el període de màxima utilització. L’augment de la utilització de l’amiant i la presència al sector de la construcció està molt relacionat al nostre país amb la irrupció del conegut “fibrociment”.

La versatilitat i la resistència de la producció va permetre múltiples usos, i les fàbriques d’Uralita a Cerdanyola i Rocalla a Castelldefels són els màxims referents industrials en la producció d’aquest producte al nostre territori.

La seva utilització està molt vinculada al fet que era un producte d’altes prestacions amb un cost relativament baix. Per aquest motiu va ser àmpliament utilitzat amb múltiples aplicacions durant els anys de desenvolupament econòmic del nostre país.

Tot i així, a mesura que avançaven els anys, els estudis i les investigacions científiques refermaven cada cop amb més contundència les conseqüències negatives que podria comportar l’exposició a la seva inhalació de forma contínua sense les mesures de protecció adequades. El coneixement creixent d’aquest risc va comportar que l’any 1984 es prohibís a Espanya els projectats d’amiant i l’ús de la varietat de la crocidolita, la més perillosa, amb l’Ordre de 31 d’octubre de 1984, de seguretat i higiene en el treball, el Reglament sobre els treballs amb risc d’amiant (vigent a partir del 7 de novembre de 1984).

El 1989, amb el Reial decret 1406/1989, de 10 de novembre, de productes químics (vigent a partir del 21 de novembre de 1989), imposa limitacions a la comercialització i l'ús de certes substàncies i preparats perillosos. Amb aquesta Ordre es prohibeixen les pintures, els vernissos i els flocatges.

El 1993, amb l’Ordre de 30 de desembre de 1993, de productes químics (vigent a partir del 6 de gener de 1994), es prohibeix la comercialització i la utilització de la resta de varietats de l’amiant (amosita, antofil·lita, actinolita i tremolita, a més de la crocidolita) i en alguns usos del crisòtil en morters, massilles, adhesius, materials d’aïllament tèrmic o acústic de baixa densitat, entre d’altres.

Finalment, amb l’Ordre de 7 de desembre de 2001 (vigent a partir del 2002), es prohibeix la comercialització i els productes que continguin fibres de crisòtil, l'única varietat que encara era permesa fins aleshores i que s’utilitzava en la fabricació dels productes de fibrociment.

Aquesta mateixa Ordre especificava que l’ús de productes amb amiant de qualsevol de les varietats que ja estaven instal·lades o en servei abans de la data d’entrada en vigor d’aquesta Ordre, continuaria permès fins a l'eliminació o el final de la seva vida útil.

A continuació es pot veure la seqüència temporal en què es van anar prohibint de forma progressiva els materials amb contingut d'amiant, fins a la prohibició definitiva:

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

Atesa la petita dimensió d’aquestes fibres per la propietat asbestiforme de l’amiant, les fibres queden suspeses a l’aire i poden ser inhalades. En inspirar-les i segons el diàmetre de la fibra -de més gran a més petit-, es poden dipositar als bronquis, als bronquíols o als alvèols respiratoris. A mesura que el diàmetre de la fibra és més petita, la probabilitat de deposició pulmonar s’incrementa.

Les principals malalties per ordre d’aparició segons l'exposició i el temps transcorregut (latència) són les següents:

1. Asbestosi o fibrosi pulmonar. Les fibres inhalades provoquen un enduriment i engruiximent de les parets alveolars del pulmó, i redueixen la capacitat pulmonar (transferència de l’oxigen a la sang).
   
   
2. Càncer de pulmó. A mitjan segle passat, es va descobrir que el 13 % dels malalts de càncer de pulmó havien patit prèviament asbestosi. Per tant, es tracta d’una evolució de les conseqüències d’haver estat exposat a l’amiant, que s’incrementava notablement si la persona era fumadora.
   
   
3. Mesotelioma pleural o càncer de pleura. El mesoteli es defineix com la membrana que recobreix diverses cavitats corporals. Les fibres d’amiant poden afectar aquestes membranes i és quan pot desenvolupar un determinat tipus de càncer: el mesotelioma. El més freqüent és el que afecta la pleura, la membrana que recobreix els pulmons. Però també pot afectar el peritoneu (cavitat abdominal) i, en un grau més baix, el pericardi o els òrgans reproductius. El càncer de pleura no té cap relació amb el consum de tabac.

Els factors que influeixen en el desenvolupament d’una malaltia o d'una altra són els següents:

• Intensitat, freqüència i durada de l’exposició.
• Tipus d’asbest i tipologia de les fibres.
• Temps transcorregut des de l’inici de l’exposició.
• Tabaquisme i altres agents cancerígens.
• Característiques individuals.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

La inhalació de les fibres d’amiant s'anomena "exposició". Al llarg de la història de la utilització de l’amiant, es poden distingir tres tipus d’exposició diferents:

• Exposició laboral: exposició que es produeix per la manipulació de l’amiant ja sigui en àmbit de manufactura (producció industrial de productes amb amiant) com en la instal·lació en edificis o altres sectors (automòbils, maquinària industrial o ferrocarril) quan l’ús de l’amiant era permès. Afortunadament, avui l’exposició laboral s’ha reduït a un nombre de treballadors molt concret i acotat, que són bàsicament els treballadors que s’encarreguen de la gestió (inspecció, anàlisi), retirada (en edificis i instal·lacions) i transport dels elements amb amiant instal·lats (transportistes i personal de deixalleries).

• Exposició convivència/domèstica: està relacionada amb l’exposició que patien els familiars dels treballadors que manipulaven amiant, atès que la normativa laboral de l’època no preveia cap tipus de mesura de prevenció quant a la roba i als treballadors. Les fibres d’amiant quedaven a la roba que s’enduien a casa i podia ser inhalada per totes les persones del seu entorn familiar.

• Exposició ambiental: correspon a l’alliberament de fibres que es produeix al medi ambient atès la degradació dels productes amb amiant instal·lats, així com l’abocament incontrolat d’aquests productes.

Actualment, a banda de les exposicions laborals d’un determinat col·lectiu de treballadors i l’exposició mediambiental, cal vigilar que no es produeixin les anomenades exposicions accidentals, que serien aquelles a les quals estan exposats de forma sobrevinguda els treballadors en manipular un element amb amiant, sense les mesures de prevenció de riscos adequades. Aquesta manipulació involuntària és causada per una manca de coneixement, així com d'una detecció incorrecta de l’element.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

Un cop vistos els diferents tipus d’exposició i arran de la prohibició de la comercialització de l’amiant, la normativa que regula l’activitat amb amiant s’ha desenvolupat principalment dins l’àmbit de la salut laboral a través de la prevenció de riscos laborals (vegeu l'apartat 2.2 del mòdul 2). Així i tot, cal tenir present els altres àmbits on conflueix el risc de l’amiant:

Entesa com la vigilància i el seguiment de contaminants al medi ambient, la vigilància pot estar vinculada a la qualitat de l’aire en forma de contaminació atmosfèrica produïda per les fibres d’amiant o bé vinculada a l’àmbit de la gestió correcta del residu.

El control i els mesuraments dels contaminants atmosfèrics es recullen en la Llei 34/2007, de 15 de novembre, de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera.

L’àmbit del residu de l’amiant està regulat per normativa catalana, estatal i europea. A la Generalitat, l’Agència de Residus de Catalunya, entitat de dret públic que depèn del Departament de Territori, Habitatge i Transició ecològica, té la competència sobre els residus que es generen a Catalunya i els gestiona en el seu àmbit territorial (vegeu l'apartat 2.3. del mòdul 2).

En una primera aproximació entenem per "salut pública" la salut del conjunt de la població. Però, si ampliem més el concepte, la podem definir com:

En l’àmbit de l’amiant, dins de salut pública s’engloben els objectius següents:

• Vigilància de la salut dels treballadors que estan o han estat exposats a l’amiant: competència del servei de prevenció de riscos de l’empresa (en cas que continuï a la mateixa empresa on es va produir l’exposició) o bé del Departament de Salut. Aquesta vigilància es materialitza mitjançant controls periòdics de salut i la creació del Registre de treballadors exposats a l’amiant (RTEA).

• Campanyes de difusió i sensibilització: competència transversal de la Generalitat (Departament de Salut i l'Agència de Residus de Catalunya, principalment) i també dels municipis (vegeu l'apartat 3.1 del mòdul 3).

↑ Tornar a l'índex de l'apartat | ↑ Tornar a l'índex inicial

• 1.2.1 L’amiant com a mineral. Característiques
• 1.2.2 Evolució històrica de la utilització d’amiant
• 1.2.3 Estimació de quanties
• 1.2.4 Friabilitat
• 1.2.5 Aplicacions a la construcció
• 1.2.6 L'amiant en un edifici
• 1.2.7 El concepte "vida útil"

L'amiant és una fibra mineral present en algunes roques i a la terra. Pertany a una família de minerals metamòrfics i fibrosos constituïda principalment per silicats d’estructura complexa.

La paraula "amiant" prové del llatí i significa 'impol·lut'. També es denomina "asbest", sobretot als països d’arrel anglosaxona.

Hi ha dos grups principals de minerals amb amiant: els amfíbols i els serpentins.

• Les varietats més utilitzades d’amfíbols van ser l’amosita i la crocidolita (o amiant blau), que va ser la primera a restringir-se la comercialització i l’ús a causa de la seva perillositat. Les fibres d’aquest grup són brillants i rectes.

• El crisòtil és la varietat principal dels serpentins i es coneix com "amiant blanc". Les fibres presenten una curvatura típica i són flexibles, fàcilment separables i d'aspecte sedós, i per aquest motiu és fàcil de filar i teixir. Representa el 90 % de l’amiant utilitzat i es troba principalment al Canadà, Zimbàbue i Rússia.

Les propietats fisicoquímiques confereixen cadascuna de les varietats d’amiant, fet que ha condicionat la utilització d’unes o d'altres.

1. Resistència:

• Altes temperatures: aquesta característica li confereix la incombustibilitat, propietat coneguda des de l’antiguitat que ha determinat una de les aplicacions principals com a material d’alta resistència al foc. Resisteix temperatures superiors als 1.000 °C. La seva vitrificació, i per tant inertització, es produeix a partir dels 1.400 °C.

• Electricitat: el mineral d’amiant no és conductor d’electricitat i, per tant, és un bon aïllant elèctric.

• Abrasió i tracció: a conseqüència de l’estructura de fibres i fibretes, que li donen flexibilitat i estabilitat, l’amiant té un alt grau de resistència a l’abrasió per fregament i a les forces de tracció.

• Agents químics: els amfíbols presenten, en general, una bona resistència als àcids. En destaquen la crocidolita i l’amosita. Contràriament, el crisòtil (serpentins) és degradable pels àcids, fins i tot pels febles. Totes les varietats d’amiant són molt resistents als àlcalis.

• Microorganismes: la fibra mineral inorgànica no pot ser descomposta per cap microorganisme, com ara bacteris o fongs. Això li confereix la característica de no ser biodegradable i, per tant, no es podreix.

2. Aïllant tèrmic:

• A conseqüència de la gran àrea superficial que formen les fibres, l’amiant té un baix poder d’intercanvi calorífic, per la qual cosa es pot utilitzar com a aïllant.

3. Aïllant acústic:

• El gran volum intern dins de l’estructura fibrosa que té l’amiant facilita l’absorció de les ones sonores.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

Les característiques de l’amiant són conegudes des de l’antiguitat, per això s’ha trobat fibres del mineral a l’embolcall d’alguns faraons egipcis (c. 3000 aC). És famosa també la llegenda que el rei Carlemany impressionava els seus convidats introduint-se al foc embolcallat amb una capa amb amiant (c. 755 dC).

Aprofitant la característica d'incombustibilitat, durant les segones Croades es llençaven amb la catapulta bosses teixides amb fibres d'amiant que contenien quitrà en flames (c. 1100). També, durant el segle XIX, l’Estat italià unificat emet bitllets amb addició de fibres d’amiant per augmentar la resistència al fregament i a la manipulació.

Quant al comerç, el 1847 es comença a extraure amiant amb finalitats productives d’un jaciment al Canadà.

A partir del 1900, en plena segona revolució industrial, té lloc un creixement molt fort de la fabricació de materials amb amiant per a usos múltiples.

L’any 1901, l’enginyer austríac Ludwig Hatschek patenta un nou material de construcció obtingut mitjançant el processament del ciment amb amiant, amb el nom d'Eternit, conegut més endavant com "fibrociment".

En finalitzar la Segona Guerra Mundial, el fibrociment és un dels materials més emprats per a la reconstrucció, per les qualitats i el baix cost que tenia.

En general, la fabricació de MCA va augmentar a molts països del món -als Estats Units es van arribar a patentar més de 3.000 productes diferents. A l’Estat espanyol, unes 300 empreses van produir al voltant de 500 productes i materials per usos diversos.

El boom urbanístic a Catalunya dels anys seixanta als vuitanta, propiciat per la progressió industrial, demogràfica i turística, va provocar un augment exponencial de la importació de fibra d’amiant i fabricació de MCA.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

L'elaboració el 2001 de l'estudi “Prospecció sobre la presència d'amiant o de materials que el continguin en edificis”, promogut per la Fundación Estatal para la Prevención de Riesgos Laborales (FEPRL) i elaborat per l’Institut d’Estudis de la Seguretat (IDES), permet arribar a una estimació quantitativa aproximada, i a partir d'aquesta, comprovar amb claredat la importància que la indústria dels transformats de l'amiant ha tingut durant tot el segle XX a l'Estat espanyol i, especialment, entre els anys 1960 i 1980.

Gairebé la totalitat de matèria primera (fibra d’amiant) va ser importada de països tercers, tot i que es van extraure quantitats no significatives en mines de Sierra Nevada o Sierra Bermeja (amiant i talc), totes dues a Andalusia. A partir d’aquí s’estableix que la major part de les més de 2.600.000 tones de l'amiant importat a l'Estat espanyol ha estat destinat a la fabricació de productes de fibrociment.

Però també és cert que les aplicacions de risc alt (materials calorifugats i projectats, aïllaments, etc.) han estat molt habituals i s'estima que un mínim de 100.000 tones han estat instal·lades en diferents formes i materials a edificis i instal·lacions.

Per estudiar el total de producció de fibrociment a l’Estat espanyol, s’han agafat dades del Grup Uralita, que fa una estimació acurada per anys de la producció total de plaques i tubs de totes les empreses del sector.

Les dades principals es poden observar en aquest gràfic, que va des de la primera marca de fibrociment (1907) fins a l’any 2001. Hi veiem la progressió per anys de les tones de plaques i de tubs de fibrociment fabricats a l'Estat espanyol.

Sobre la base d’aquestes dades de l’estudi es considera que Catalunya va col·locar als seus edificis i instal·lacions aproximadament un 20 % del total de la producció estatal de fibrociment.

És rellevant apuntar que una part important d'aquest antic fibrociment ha estat eliminat dels edificis en successives rehabilitacions, renovacions i enderrocs dels edificis. S’incrementen algunes obres de retirada i/o substitució des del 2002 pel fet de caracteritzar-se com a material perillós.

L’estudi portat a terme per l’Institut Cerdà el 2021, “Distribució de l’amiant instal·lat a Catalunya”, que complementa el de la FEPRL de vint anys abans, estableix que el 50 % del fibrociment podria haver estat retirat a Catalunya.

Aquest gràfic mostra les quantitats de fibrociment censades per la Generalitat de Catalunya fins al maig del 2025.

El cens de materials amb amiant de Catalunya està en elaboració des del 2022 pel Departament de la Presidència, amb la col·laboració de l’ICGC. És un cens viu dissenyat amb un sistema d’informació geogràfica que es nodreix de diferents fonts:

• Teledetecció a partir de vols amb sensors espectrals per tot el territori (treball portat a terme durant els anys 2022 i 2023 per l’ICGC).
• Dades o censos aportats pels ajuntaments.
• Dades de les quatre diputacions.
• Dades de les concessionàries d’abastament o agrupacions de serveis d’aigua.
• Agència Catalana de l’Aigua.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

La capacitat d’esmicolar-se fàcilment i alliberar fibres a l’ambient es denomina "friabilitat". Els materials friables poden ser fàcilment disgregats o reduïts a pols, per exemple, amb la simple acció de la mà, també a conseqüència de xocs, vibracions, fluctuacions de l'aire o altres fenòmens físics.

Als materials no friables, els calen eines mecàniques per ser esmicolats o fraccionats. No desprenen fibres tret que sigui per l'acció directa de màquines o eines.

Aquesta imatge indica els materials que tenen de més a menys friabilitat, també en funció del percentatge de fibres d’amiant que contenen i del tipus de matriu. La matriu és el material o materials que fixen i contenen les fibres, i aquestes combinacions conformen els diferents MCA. Com a norma general, com menys percentatge d'amiant, menys friabilitat.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

L’amiant combinat amb altres productes s'ha utilitzat en múltiples aplicacions en àmbits tan diversos com la construcció, la indústria o els productes de gran consum.

Diferents formes d'incorporació de l'amiant en un edifici o instal·lació i les seves aplicacions més conegudes:

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

Es poden establir quatre llocs o zones per trobar els MCA. Els diferents elements que estan marcats a l’esquema de l’edifici apareixen explicats amb el mateix codi als desplegables.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

Un MCA arriba al final de la vida útil quan està degradat, deteriorat, malmès o trencat, fet pel qual la probabilitat d’alliberar fibres d’amiant podria afectar la salut de les persones del seu entorn.

Així mateix, caduca quan el material o l'element constructiu ha deixat de complir els requeriments i les funcionalitats per a les quals va ser instal·lat, per exemple l’estanquitat en una coberta en el cas del fibrociment o la pèrdua d’aïllament elèctric en el cas d’un element en un quadre elèctric.

Empíricament, i depenent d’alguns factors com ara ubicació, exposició, clima, ús, etc., es considera que els MCA tenen un cicle de vida d'entre 30 i 50 anys, tal com s'exposa a la Resolució del Parlament Europeu, de 14 de març de 2013, sobre els riscos per a la salut al lloc de treball relacionats amb l'amiant i perspectives d'eliminació de tot l'amiant existent.

El fet de determinar si l'element ha arribat al final de la vida útil serà decisiu per poder requerir-ne la retirada, com s'explica a l'apartat corresponent del mòdul 3.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat | ↑ Tornar a l'índex inicial

• 1.3.1 La Comissió per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya
• 1.3.2 Pla nacional per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya 2023-2032
• 1.3.3 Projecte de llei per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya

Mitjançant l’Acord de Govern de 22 d’octubre de 2019 (GOV/149/2019), es va crear la Comissió per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya (CEAC), amb l’objectiu de crear un espai de treball interdepartamental que desenvolupés un pla de treball per a l’eliminació de la presència d’amiant a Catalunya i dels efectes que té sobre les persones.

Més enllà dels membres que representaven diferents departaments de la Generalitat de Catalunya, la Comissió comptava amb la presència d’interlocutors de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM) i de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC).

Posteriorment, amb l’Acord de Govern de 3 de gener de 2024 (ACORD GOV/1/2024), es va modificar la composició de la CEAC incloent-hi tots els departaments que mancaven de la Generalitat de Catalunya i les quatre diputacions de Catalunya, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l'Agència de Salut Pública de Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona, l'Associació de Micropobles de Catalunya, l'associació Jubilats de Macosa-Alstom Afectats per l'Amiant, la Federació d'Associacions Veïnals de Barcelona, PIMEC, Foment del Treball, la Unió General de Treballadors (UGT) i Comissions Obreres de Catalunya (CCOO), amb una representació global dels agents implicats.

A més, l’Acord de Govern actualitzava les funcions de la CEAC, que són:

• Avaluar la situació actual de l'amiant a Catalunya i impulsar-ne la retirada.
• Fomentar la cooperació i la coordinació amb els principals agents implicats en la retirada de l'amiant.
• Desplegar el Pla nacional per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya i fer-ne el seguiment.
• Determinar les actuacions prioritàries a aquest efecte que rebin finançament del Fons de Gestió i Retirada de l'Amiant.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

Amb l’Acord de Govern de 21 de març de 2023 (ACORD GOV/53/2023) es va aprovar el Pla nacional per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya 2023–2032 (PNEAC) per tal de traçar una ruta coordinada entre els diferents agents públics representats a la CEAC i dotar-los dels instruments necessaris per desenvolupar les actuacions necessàries. El seu contingut és dinàmic i estarà operatiu fins al 2032, i esdevé el full de ruta estratègic per als pròxims deu anys.

El contingut es revisarà de manera periòdica a mesura que s’avanci en el procés d'erradicació de l'amiant i sorgeixin noves necessitats. Pel que fa al retiment de comptes i al seguiment de la implementació del Pla, s’informarà el Govern, mitjançant un informe anual, i el Parlament de Catalunya, amb la redacció d’una memòria biennal.

Aquest Pla, que consta de 21 línies a desenvolupar, s’agrupa en quatre grans eixos estratègics (PNEAC, 2023):

1. Identificació de l’amiant
2. Retirada de l’amiant
3. Prevenció dels efectes de l’amiant
4. Impuls d’un nou marc normatiu.

Dins d’aquest primer àmbit, s’agrupen les actuacions enfocades a la detecció d’elements que contenen amiant, la regulació de les diferents vies d’obtenció d’informació i la formació necessària per als professionals que treballen en el sector. Entre aquestes, destaquen:

• Línia 1.2: La creació del cens de materials que contenen amiant a Catalunya i el desplegament d’una plataforma cooperativa d’informació que permeti visualitzar i gestionar la presència d’amiant al territori.
• Línia 1.4: Impulsar l’organització de cursos de formació per a treballadors del sector de la construcció, del manteniment o d’altres professions relacionades.
• Línia 1.5: Promoure el certificat de presència d’amiant.

En aquest àmbit es tracten les actuacions que persegueixen una eliminació ràpida dels elements que contenen amiant tant en edificis públics com privats, prioritzant la salut dels treballadors i la ciutadania. També es preveuen accions per prioritzar l’impuls d’iniciatives d’inertització i reciclatge del residu un cop se n’ha efectuat la retirada. Entre aquestes, destaquen:

• Línia 2.1: Elaborar un pla perioditzat per a la retirada dels MCA en l’àmbit públic.
• Línia 2.2: Incentivar la retirada dels MCA en l’àmbit privat.
• Línia 2.7: Impulsar iniciatives d’inertització i reciclatge dels MCA.

En aquest tercer àmbit s’incorporen accions centrades a prevenir i pal·liar les conseqüències de l’amiant en la salut, mitjançant un sistema de vigilància de la salut dels treballadors que han estat exposats a l'amiant i la recerca sanitària. En aquest sentit, destaquen:

• Línia 3.1: Incrementar el coneixement de la ciutadania envers l’amiant.
• Línia 3.2: Crear i difondre materials didàctics per als diferents professionals que poden estar en contacte amb MCA.
• Línia 3.4: Fer el seguiment de la vigilància de la salut dels treballadors que estan o puguin haver estat exposats a l’amiant (Programa de vigilància postocupacional, control de la vigilància ocupacional i accions conjuntes entre l’Institut Nacional de la Seguretat Social -INSS- i el Departament de Salut).

Aquest quart àmbit se centra en les actuacions que cal desenvolupar per tal de disposar d’un marc normatiu de referència per aplicar, amb tota seguretat jurídica, les mesures necessàries durant tot el procés d’erradicació. Aquestes són:

• Línia 4.1: Redactar, tramitar i aprovar la llei per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya.
• Línia 4.2: Fer el desplegament reglamentari i adoptar les mesures necessàries per a la implementació de la llei
• Línia 4.3: Impulsar i promoure els canvis normatius necessaris de competència estatal.

EL PNEAC 2023-2032 es pot consultar aquí.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat

El dia 3 de desembre de 2024, el Govern va aprovar el Projecte de llei per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya, la primera a Europa a agrupar tot el marc normatiu sobre l’amiant en una sola llei.

Aquest Projecte de llei té per objecte establir el marc jurídic necessari per garantir una actuació comuna per part de totes les administracions públiques de Catalunya, amb la col·laboració de les empreses, dels professionals i de ciutadania en la gestió i la retirada de l’amiant, amb les finalitats següents:

• Lluitar contra els efectes nocius que l’amiant produeix sobre la salut de les persones, els animals i el medi ambient.
• Facilitar la detecció i la localització dels materials que contenen amiant.
• Garantir la seguretat i la salut dels treballadors i del conjunt de la ciutadania en la gestió i la retirada de l’amiant.
• Fomentar la coordinació i la cooperació entre totes les administracions públiques per accelerar al màxim la retirada de l’amiant i per garantir que s’efectua dins els terminis establerts legalment.
• Promoure la informació i la sensibilització entre la ciutadania i els treballadors sobre els efectes nocius de l’amiant i la necessitat de fer-ne una gestió adequada i accelerar-ne l’erradicació i la retirada.

Entre els aspectes més rellevants del Projecte de llei, destaquen:

El Projecte de llei disposa la col·laboració entre la Generalitat i la resta d’administracions públiques catalanes, especialment els ajuntaments. En aquest sentit, estableix lliurar les actualitzacions del mapa de cobertes amb fibrociment del seu terme municipal a cada ajuntament, l’oferiment d’activitats formatives descentralitzades i atenció personalitzada als tècnics de les administracions per oferir assessorament i suport tècnic.

El Projecte de llei indica que les administracions públiques de Catalunya, d’acord amb les seves competències, han de dur a terme campanyes de sensibilització dirigides a la ciutadania amb l’objectiu de conscienciar sobre la problemàtica dels MCA i els seus efectes sobre la salut pública i el medi ambient. Així mateix, es consideren imprescindibles campanyes de divulgació i d’informació específiques sobre les mesures de suport i de foment que s’hagin adoptat en matèria de gestió i retirada dels MCA dirigides a empreses i professionals dedicats a activitats vinculades amb la gestió i la retirada dels MCA.

El Projecte de llei preveu la creació del Fons per a l’Erradicació de l'Amiant de Catalunya amb la finalitat de finançar les actuacions de detecció, gestió i retirada de l'amiant i de la resta d'iniciatives vinculades al tractament i la gestió i retirada de l'amiant, incloent-hi la difusió, la sensibilització, la formació, l'assessorament i el foment de les iniciatives privades concurrents amb els objectius del Fons, en particular quan es vinculin a l'impuls de les energies renovables.

El Projecte de llei estableix un conjunt de disposicions relatives a l’organització del sistema sanitari, les polítiques públiques en matèria de vigilància de la salut, la formació dels professionals sanitaris i la dotació de recursos personals i tecnològics del sistema sanitari que assegurin una atenció adequada a totes les persones que pateixen problemes de salut derivats de l’exposició als materials que contenen amiant.

↑ Tornar a l'índex de l'apartat | ↑ Tornar a l'índex inicial

La Llei 7/2022, de 8 d’abril, de residus i sòls contaminats per a una economia circular, publicada al BOE el 9 d’abril i vigent des del 10 d’abril de 2022, estableix un nou règim per a la gestió dels residus i dels sòls contaminats, amb l’objectiu d’impulsar i fomentar una economia circular. Pel que es refereix específicament a l'amiant, només hi consta la breu disposició addicional catorzena:

Per afavorir el compliment d’aquesta obligació, l’Administració de la Generalitat de Catalunya ha habilitat el tràmit “PRE – Cens municipal d’amiant > Tramesa del cens municipal d’amiant”, disponible al Catàleg de tràmits de la plataforma EACAT, mitjançant el qual es pot fer arribar el cens i el calendari esmentats a la Comissió per a l’Erradicació de l’Amiant a Catalunya, adscrita al Departament de la Presidència.

Amb aquesta única tramesa es compleix l’obligació de comunicació a les autoritats sanitàries, mediambientals i laborals de Catalunya, atès que la Comissió integra, entre d’altres, representants dels departaments de Salut, d’Empresa i Treball i de Territori, Habitatge i Transició Ecològica. Així mateix, es poden fer els enviaments periòdics que es considerin convenients, per tal d’actualitzar la informació del municipi.

En cas que en un municipi no consti cap edifici o instal·lació amb amiant, també cal notificar-ho mitjançant EACAT, a través d’un escrit que així ho acrediti i, en cas que hi hagi alguna nova identificació, notificar-ho a la CEAC.

Per tal de desenvolupar el cens municipal d'instal·lacions i emplaçaments amb amiant, la CEAC recomana seguir les accions següents:

1. Identificar els edificis públics del municipi que contenen amiant.
2. Revisar la documentació sobre les característiques de la xarxa de canonades del municipi. En cas que es pugui confirmar la presència de fibrociment, incloure en el cens tota la informació disponible.
3. Comprovar el mapa de cobertes elaborat per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) i que es va facilitar als ajuntaments l’abril de 2024, on es poden observar les cobertes d’edificis públics i privats amb fibrociment del municipi.
4. Revisar les parts exteriors dels edificis privats, sempre que sigui viable i en funció dels recursos de l’ajuntament. Alguns fan la tasca amb mitjans propis i d'altres recorren a empreses especialitzades.

En primera instància, cal fer una preselecció dels emplaçaments que poden contenir amiant. Per això, cal descartar tots els edificis construïts o amb reforma integral posteriors al 2002, ja que el material es va prohibir l’any 2001, i establir un criteri de categorització d’edificis candidats a contenir amiant. D’acord amb la Fundación para la Prevención de Riesgos Laborales ¹⁾, s’han de considerar com a edificis candidats a contenir amiant els que:

• Es van construir entre 1965 i 1985.
• Tenen una alçada igual o superior a cinc plantes.
• El tipus d’estructura és amb sostres d’estructura metàl·lica, pilars i jàsseres.
• Són d’ús industrial, d’oficines, d’aparcaments, d’espectacles i d’equipaments (també sanitaris).
• Contenen calefacció central.

En segon lloc, cal fer el procés d’inspecció dels edificis seleccionats en el primer pas. Aquesta inspecció té com a objectiu recopilar i analitzar la documentació tècnica disponible, fer visites i recollir mostres per analitzar al laboratori, si és necessari.

Aquestes inspeccions les han de fer empreses especialitzades o tècnics amb experiència i formació en l’àmbit de l’amiant. Les metodologies que aquestes empreses o tècnics poden utilitzar per a la inspecció i la valoració del risc potencial són:

• Mètode anglès: HSG 227-A iHSG 264-Asbestos.
• Mètode francès: NF X46-020.
• Norma UNE 173710-2:2021.

Un cop fetes les inspeccions pertinents, cal traspassar la informació, d’una manera estandarditzada i sistemàtica, per confeccionar el cens municipal d’amiant.

Per a més detall sobre el procés d'inspecció i les diferents metodologies, consulteu l'apartat 2.1 d'aquest material.

Així mateix, al portal web amiant.gencat.cat es pot trobar una guia detallada de com fer el tràmit EACAT, una plantilla editable de recollida d’informació dels emplaçaments on es detecta amiant, un document amb les consultes més freqüents que poden sorgir en el moment d’elaboració del cens i el llistat dels municipis que han presentat el cens mitjançant el tràmit EACAT.

↑ Tornar a l'índex inicial

← Sumari | Unitat 2 →