L’abordatge inicial de qualsevol formació bàsica de subvencions com la que ens ocupa, hauria de tenir com a objectiu principal transmetre un missatge clar i aconseguir que els alumnes assoleixin una resposta precisa a les tres preguntes clàssiques: què, qui i com.

Resoldre què i qui serà l’objecte de la primera unitat en què intentarem donar una definició concreta del que és una subvenció i del que no és, en descriurem les característiques bàsiques i establirem les diferències amb altres figures anàlogues. Al mateix temps farem un recorregut descriptiu pel marc normatiu regulador de les subvencions en el món de l’Administració local, que ens permetrà identificar-ne amb claredat el règim jurídic.

Aquest repàs normatiu també ens permetrà centrar la mirada en el qui, analitzant quins són els principals actors d’aquesta relació jurídica i identificant la figura de l'entitat concedent i la del beneficiari, així com les seves obligacions i deures fonamentals.

El com serà la part més extensa d’aquest curs i queda reservat a les unitats 2, 3 i 4, on analitzarem desagregadament els procediments de concessió, justificació, pagament i gestió pressupostària de les subvencions concedides per les administracions locals.

Amb un afany de contextualitzar mínimament les subvencions dins del marc d’actuació de les administracions públiques, cal recordar que l’activitat de l’Administració pública s’ha dividit tradicionalment en tres grans grups: les accions de policia, les de foment i les de servei públic.

En aquest sentit, des d’una perspectiva jurídica acadèmica, es defineix l’activitat de foment com l'activitat encaminada a protegir o promoure les activitats, els establiments o les riqueses dels particulars que satisfan les necessitats públiques o s’estimen d’utilitat general, sense emprar la coacció ni crear serveis públics. Dit en altres paraules, es tracta d’una modalitat d’intervenció administrativa que consisteix a dirigir l’acció dels particulars cap a finalitats d’interès general mitjançant l’atorgament d’incentius diversos.

Així doncs, es tracta d’una activitat que té les següents característiques definitòries bàsiques:

• La du a terme una administració pública.
• Té per finalitat estimular i promoure el desenvolupament d’activitats.
• Els destinataris són persones físiques o jurídiques privades o públiques.
• La finalitat és la satisfacció d’interessos públics i finalitats d’interès general.

Les tècniques de foment poden ser de naturalesa molt diversa, com ara mesures honorífiques (per exemple, premis i reconeixements), avantatges de caràcter jurídic (per exemple, exempcions fiscals) o avantatges de caràcter econòmic (subvencions).

Una de les tècniques més conegudes per la ciutadania són les subvencions, les quals s’emmarquen dins dels avantatges de caràcter econòmic, i sobre aquesta figura centrarem la nostra atenció en aquest curs, ja que és la principal mesura de foment econòmic utilitzada per l’Administració, en general, i pels ens locals, en particular.

Aquestes tècniques de foment, que són reconegudes per tota administració pública, s'estableixen en l’article 25.1 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local (LBRL), el qual reconeix l’activitat de foment com una activitat de competència local. Aquest precepte assenyala que el municipi pot promoure tota classe d’activitats que ajudin a satisfer les necessitats i aspiracions de la comunitat veïnal, en el marc del principi d’autonomia local reconegut a l’article 137 de la Constitució espanyola. En sentit equivalent, quant a les diputacions, l’article 36 de la LBRL les habilita per a la cooperació econòmica, jurídica i tècnica amb els municipis en general, especialment amb els de menys capacitat de gestió.

El règim jurídic aplicable a les subvencions dels ens locals és establert fonamentalment per la Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions (LGS), mitjançant la qual l’Estat, fent ús de la seva competència constitucional de dictar la normativa bàsica sobre les bases del règim jurídic de les administracions públiques, es va dotar per primer cop d’una llei específica sobre subvencions.

Aquesta norma, que és aplicable tant a l’Administració de l’Estat, com l’autonòmica i la local, fa una crida al seu desenvolupament respecte de les entitats locals, atès que en la disposició addicional catorzena assenyala que els procediments regulats per la LGS s’han d'adaptar reglamentàriament a les condicions d’organització i funcionament de les corporacions locals.

Aquesta adaptació reglamentària adaptada específicament a les entitats locals, avui encara no ha estat aprovada. No obstant això, la LGS ha estat desenvolupada a escala general a través del Reglament de desenvolupament aprovat mitjançant el Reial decret 887/2006, de 21 de juliol (RLGS).

Val a dir que la manca d’un desenvolupament específic per a les administracions locals pot ser mínimament superat de forma individualitzada per cada entitat, basant-se en la potestat d’autoorganització de les corporacions locals, les quals poden aprovar un marc normatiu complementari d’ordre intern en matèria de subvencions supeditat al que disposa la normativa vigent, a través de les anomenades "ordenances generals de subvencions", de les quals parlarem més endavant.

De forma pràcticament enumerativa, es concreten tot seguit les principals normes jurídiques que són aplicables als ens locals en matèria de subvencions i, amb la finalitat de facilitar-ne la identificació i la comprensió, les diferenciarem en funció de si la norma procedeix de l’Estat o bé de la Generalitat de Catalunya.

Com ja hem dit, la normativa estatal aplicable en l’àmbit de les subvencions és la següent:

• Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions (LGS).
• Reial decret 887/2006, de 21 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei general de subvencions (RLGS).

Si bé d’acord amb l’article 5 de la LGS les subvencions es regeixen per la LGS i les seves disposicions de desenvolupament, aquest article afegeix que també es regeixen per les normes de dret administratiu restants i, si no n'hi ha, s’han d'aplicar les normes de dret privat. Sota el nom de “normes de dret administratiu restants” i en l’entorn de les entitats locals, cal entendre que es refereix a les lleis generals de procediment administratiu i de règim jurídic de totes les administracions públiques en general, així com les normes específiques de règim local que també poden tenir una incidència indirecta en el món subvencionador i que avui podem resumir en les següents:

• Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local.
• Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques.
• Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic.

A partir de l’1 de gener de 2016 va entrar en vigor la modificació de la Llei general de subvencions promoguda per la Llei 15/2020, de 16 de setembre, de racionalització del sector públic i altres mesures de reforma administrativa, que modifica profundament els mecanismes de transparència i publicitat de subvencions als quals estan obligades totes les administracions públiques subjectes a la LGS. D’acord amb aquesta regulació es configura la Base de Dades Nacional de Subvencions com a Sistema Nacional de Publicitat de Subvencions, la qual depèn de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat i té per finalitats promoure la transparència, servir com a instrument per a la planificació de les polítiques públiques, millorar la gestió i col·laborar en la lluita contra el frau de subvencions i ajudes públiques. Les obligacions de subministrament d’informació inherents a les administracions públiques tenen un impacte directe en la tramitació dels expedients de concessió de subvencions per concurrència competitiva o per concessió directa, que comentarem en la unitat següent relativa als procediments de concessió.

D’altra banda, en la mesura que les subvencions són despesa pública, queden sotmeses també a tota la legislació pressupostària i comptable aplicable als ens locals, entre la qual cal destacar, per la seva importància, la següent:

• Llei 47/2003, de 26 de novembre, general pressupostària.
• Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals.
• Reial decret 500/1990, de 20 d’abril, pel qual es desenvolupa el capítol primer del títol VI de la Llei reguladora de les hisendes locals.
• Ordre EHA/3565/2008, de 3 de desembre, per la que s’aprova l’estructura dels pressupostos de les entitats locals.

Tots els aspectes de la gestió pressupostària de les despeses vinculades a expedients subvencionadors a les quals es refereix la normativa esmentada, es tracten en la unitat 4.

A continuació, s’indica la principal normativa autonòmica catalana aplicable a les entitats locals que pot tenir impacte en la seva activitat subvencionadora, tot i que cal tenir en compte que aquesta normativa és anterior a la LGS i, per tant, cal analitzar-ne l'aplicabilitat enfront de les disposicions de caràcter bàsic de la normativa estatal, en els termes que tractarem en l'apartat següent.

• Decret legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.
• Decret 179/1995, de 13 de juny, pel qual s’aprova el Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals.

La Llei municipal i de règim local de Catalunya va ser dictada en desenvolupament autonòmic de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local en els termes que veurem en l’apartat següent, i el Reglament d’obres activitats i serveis inclou expressament l’activitat de foment en l’àmbit local, amb un tractament especial de les subvencions.

En matèria de legislació autonòmica, considerem d’interès fer un esment a quatre normes rellevants amb implicacions de diversa naturalesa en el règim jurídic subvencional.

La primera és el Decret legislatiu 3/2002, de 24 de desembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya. Aquesta norma que és aplicable únicament al sector públic de la Generalitat de Catalunya, regula en el capítol IX el règim jurídic de les subvencions i les transferències de la Generalitat de Catalunya. Malgrat que no és d’aplicació directa a les administracions locals, sempre és un element de referència i d’aplicació analògica que convé tenir present.

D’altra banda, la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, ha introduït noves obligacions i deures dels beneficiaris de subvencions en matèria de publicitat, que cal tenir presents i que comentarem en la unitat que correspongui per raó de la matèria.

La tercera és el Decret 271/2019, de 23 de desembre, pel qual s'aprova el Reglament del Registre de subvencions i ajuts de Catalunya (RAISC), creat per la Llei 5/2017, de 28 de març, de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic, per tal de donar compliment a les obligacions de publicitat activa en matèria de subvencions establertes per la Llei catalana 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, i del qual parlarem en la unitat següent relativa als procediments de concessió.

Finalment, cal esmentar la Llei 11/2023, del 27 de desembre, de foment de l’associacionisme, en virtut de la qual es reconeix a determinades entitats sense afany de lucre, com ara associacions i fundacions, el dret a gaudir de determinades mesures i accions concretes de foment i simplificació administrativa per part de les administracions públiques catalanes que permetin el creixement i la consolidació del teixit associatiu, entre les quals es preveuen mesures que incideixen de forma directa en l’àmbit subvencionador, que també anirem analitzant en el moment en què correspongui per raó de la matèria. La mesura principal és l’obligació de les administracions concedents a fer un pagament avançat d’un mínim del 50 % de l’import de la subvenció.

Tota aquesta normativa estatal i autonòmica configura un marc general que a vegades és directament aplicable en l’àmbit de les corporacions locals i a vegades ho és només de forma supletòria o analògica, i pot ser completat amb normativa interna pròpia de cada administració local, sobre la base de l’aprovació d’ordenances específiques de subvencions, com veurem en un apartat posterior.

Com hem vist a l’apartat anterior, hi ha un doble nivell de normes tant quant al rang com quant al nivell de govern en el qual han estat promulgades.

En primer lloc, trobem normes superiors amb rang de llei i normes amb rang inferior en forma de reglament. Els reglaments sempre estan per sota de la llei i s’utilitzen per desenvolupar aspectes de detall de la normativa més general de la llei, sense que en cap cas puguin contradir-la.

En segon lloc, tenim normes de nivell estatal i normes de nivell autonòmic, en funció de si han estat aprovades pels òrgans de l’Estat o pels autonòmics.

No és objecte d’aquest curs explicar amb detall els mecanismes de convivència, prevalença i aplicabilitat de les normes estatals i autonòmiques en el nostre règim constitucional i estatutari, però atesa la disparitat de normes que incideixen amb més o menys intensitat en el règim jurídic de les subvencions en l’Administració local, considerem que és necessari fer unes breus explicacions sobre com s’articulen aquests dos nivells legislatius, i amb quin ordre de prelació s’apliquen aquestes normes.

La LGS, es va dictar a l’empara del que disposa l'article 149.1 de la Constitució, i específicament els punts 13, 14 i 18.

Centrant la nostra atenció en el punt 18, aquest atorga a l’Estat la competència per legislar sobre les bases del règim jurídic de les administracions públiques i sobre el procediment administratiu comú, àmbit dins del qual és inclòs el règim jurídic comú de la relació subvencional, i deixa per a les comunitats autònomes la competència de desenvolupament d’aquesta legislació bàsica.

En virtut d’aquesta competència, en paraules de diverses sentències del Tribunal Constitucional, l'Estat pot establir principis i regles bàsics sobre aspectes organitzatius i de funcionament de totes les administracions públiques i determinar així els elements essencials que garanteixen un règim jurídic unitari aplicable a totes les administracions públiques, incloent-hi, en matèria de procediment, els principis i les normes que prescriuen la forma d'elaboració dels actes i els requisits per a la seva validesa.

Les normes aprovades per l’Estat en virtut d’aquesta competència tenen caràcter bàsic, i això vol dir que configuren un marc estable i uniforme per a totes les administracions de l’Estat, que no pot ser modificat per la legislació de cap comunitat autònoma i a la qual s’han d’adaptar en tot cas. Les comunitats autònomes que, d’acord amb la Constitució i els seus estatuts d’autonomia, hagin assumit competències de desenvolupament legislatiu en la matèria, poden dur a terme el desenvolupament de detall d’aquesta normativa bàsica, la qual només pot ser aplicable a la seva estructura administrativa o, eventualment, quan tinguin assumides competències en matèria de règim local, també a les administracions locals de la comunitat autònoma.

A grans trets, d’acord amb la disposició final primera de la LGS, s’atribueix caràcter de legislació bàsica a tot un seguit d’articles que giren al voltant de la definició de l'àmbit d'aplicació de la Llei:

• Les disposicions comunes que defineixen els elements subjectius i objectius de la relació jurídica subvencional
• Els procediments de concessió
• El règim de coordinació de l'actuació de les diferents administracions públiques
• Determinades normes de gestió i justificació de les subvencions
• La invalidesa de la resolució de concessió
• Les causes i els obligats al reintegrament de les subvencions
• El règim material d'infraccions
• Les regles bàsiques reguladores de les sancions administratives en l'ordre subvencional.

En virtut del principi constitucional de supletorietat de l'ordenament estatal recollit a l’últim incís de l’article 149.3 de la Constitució espanyola, la resta de preceptes que no tenen caràcter bàsic són aplicables en la mesura en què cada comunitat autònoma no hagi regulat de forma específica aquelles matèries.

Per la seva banda, la disposició final segona de la LGS estableix que les normes que en el seu desplegament aprovi l'Administració general de l'Estat, com és el cas del seu Reglament de desenvolupament, també tenen caràcter bàsic quan constitueixin el complement necessari respecte a les normes que tinguin atribuïda aquesta naturalesa d'acord amb la disposició final primera. Així doncs, el Reglament de desenvolupament de la LGS estableix en la disposició final primera el caràcter bàsic de les seves disposicions, i indica tot seguit un llistat d’excepcions a aquesta regla general, és a dir, estableix un llistat de les normes que no són bàsiques.

En qualsevol cas, val a dir que, en el cas de Catalunya, no s’ha fet ús de la possibilitat de dictar normes de desenvolupament del règim jurídic bàsic estatal sobre subvencions establert en la LGS de l’any 2003 que siguin aplicables a les administracions locals. L'única llei autonòmica catalana que conté una regulació extensa sobre subvencions és el text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 3/2002, de 24 de desembre, la qual només és aplicable a l’Administració autonòmica, que dedica els articles 87-108 al règim jurídic de les subvencions que atorgui la Generalitat de Catalunya.

Per aquesta raó, al llarg de les diferents unitats d’aquest curs farem referència essencialment a la LGS i al seu Reglament de desenvolupament com a úniques normes en matèria de règim jurídic de les subvencions aplicables a les administracions locals catalanes, i només de forma tangencial s’esmentaran altres normes quan sigui oportú per altres temes vinculats, com el procediment administratiu o la gestió econòmica pressupostària.

Aquest escenari de funcionament i convivència entre norma bàsica prèvia i norma de desenvolupament posterior que no pot contradir-la, així com l’escenari merament jeràrquic de superioritat de la llei per sobre del reglament, sembla que no ofereix més dubtes respecte de com s’han d’aplicar els seus preceptes. No obstant això, a vegades ens podem trobar amb normes jurídiques vigents que van ser aprovades abans que les normes bàsiques que potser les contradiuen, ja que en el moment de l'aprovació encara no estava definit el que calia considerar normativa bàsica d’aplicació a tot l’Estat.

En aquests casos, la regla general és que davant la contradicció entre dues normes, sempre preval la de més jerarquia i, en cas de ser iguals, preval la que sigui posterior.

En relació amb aquest tema, la LGS incorpora una disposició derogatòria en què estableix un llistat de normes jurídiques concretes que queden derogades íntegrament a partir de la seva entrada en vigor. A més, també incorpora la previsió genèrica que queda derogada qualsevol norma del mateix rang o inferior en la part que contradigui o s'oposi al que disposa aquesta Llei.

La llista de normes concretes derogades íntegrament no ofereix cap dubte, però la derogació de forma inespecífica de qualsevol norma o part d’una norma, obliga que sigui l’operador jurídic primari (en paraules de diverses sentències del Tribunal Constitucional) qui hagi de fer un judici de valor en relació amb el fet de si un article concret d’una norma anterior a la LGS o al seu Reglament hi entra en contradicció.

En el cas que es confirmi aquesta contradicció frontal i indiscutible, l’operador jurídic primari ha d’entendre que l’article concret de la norma més antiga ha quedat derogat de forma sobrevinguda per l’aprovació de la LGS i en aplicació de la seva disposició derogatòria, de forma que la norma a aplicar és la que conté la LGS o el seu Reglament.

En el cas que la contradicció no sigui frontal i indubtable, i sigui possible interpretar el redactat i el sentit de la norma antiga d’una forma harmònica amb la nova regulació, es pot aplicar la norma antiga seguint aquesta interpretació.

Per posar un exemple d’aquesta situació que hem comentat i que afecta directament l’activitat subvencionadora de les administracions locals catalanes, cal esmentar el Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals aprovat pel Decret 179/1995, de 13 de juny, que conté regulacions sobre règim jurídic de les subvencions dels ens locals de Catalunya, que es va aprovar vuit anys abans que la LGS i onze anys abans que el RLGS, i que continua en vigor.

Si bé el marc jurídic general de les subvencions a les administracions locals catalanes queda delimitat pel que hem explicat, val la pena dedicar ara atenció a la possibilitat que aquestes administracions locals puguin disposar de normativa pròpia en la matèria, d’aplicació exclusiva a la seva entitat, i amb el benentès que aquesta normativa tampoc poc contradir en res la normativa de caràcter bàsic estatal o a l'eventual normativa autonòmica que pugui haver-hi.

L’article 17.2 de la LGS obre la porta que les entitats locals puguin disposar d’una normativa interna pròpia en matèria de subvencions en establir que “les bases reguladores de les subvencions de les corporacions locals s’han d’aprovar en el marc de les bases d’execució del pressupost, a través d’una ordenança general de subvencions o d’una ordenança específica per a les diferents modalitats de subvencions”.

Aquest precepte ens presenta dues noves realitats normatives pròpies de les administracions locals, com són les bases reguladores de les subvencions, de les quals parlarem en la unitat 2, i les ordenances generals de subvencions, de les quals parlarem tot seguit, que es configuren com un text normatiu jurídic de caràcter intern de cada entitat local en particular que pot adoptar la forma d’una ordenança que reguli la totalitat de les subvencions de l’entitat, o bé una ordenança específica que reguli una part d'aquestes, per exemple, per raó de les especificitats d’una determinada matèria, i que tindria una vigència indefinida en el temps fins a la modificació o la derogació.

No obstant això, part de la doctrina efectua una interpretació àmplia del precepte, tot considerant que les corporacions locals poden optar per regular les seves especificitats subvencionadores en les mateixes bases d’execució del pressupost, fet que suposaria dotar a aquesta regulació d’un horitzó d’aplicació anual.

En l’apartat següent, ens centrarem en l’opció que tenen les corporacions locals per aprovar una ordenança general, entesa com l’instrument jurídic necessari per dotar-les d’un marc jurídic de referència complet, estable i adaptat a les seves peculiaritats organitzatives, a la vegada que respectuós amb el marc normatiu d'aplicació general a l’activitat subvencionadora de totes les administracions públiques.

L’exigència de seguir un procediment determinat d’elaboració de les ordenances respon a la previsió formal legislativa que tota disposició administrativa de caràcter general ha d’adequar-se a un procediment previ d’elaboració i aprovació, de forma que quedin garantits els principis de seguretat jurídica, participació i publicitat de conformitat amb l’article 105 de la Constitució.

La normativa reguladora del règim local estableix una distinció de les disposicions reglamentàries i ordenances locals en funció de l’aspecte formal o procedimental per la seva aprovació:

• D’una banda, regula un procediment ordinari, en què es requereix un procediment d’aprovació comú, com és el cas de les ordenances de policia i les ordenances de bon govern.
• De l’altra, regula uns procediments especials que contenen alguna regla específica per a la seva aprovació, com és el cas de les ordenances fiscals i les ordenances urbanístiques.

En matèria de subvencions, l’aprovació d’una ordenança general de subvencions segueix el procediment ordinari, atès que la normativa reguladora no disposa cap especificitat concreta en la tramitació.

Entrant ja en el detall del procediment d’elaboració d’una ordenança general de subvencions, l’article 49 de la Llei de bases del règim local (LBRL), l’article 178.1 del text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LRLMRLC) i els articles 60-66 del Reglament d’obres activitats i serveis dels ens locals (ROAS), regulen el procediment ordinari per a l’aprovació de reglaments i ordenances locals, així com la seva modificació. Així i tot, cal tenir present el següent:

1. Es requereix l'aprovació inicial del ple per majoria simple dels membres (art. 65.2 del ROAS).
2. Cal donar informació pública i audiència als interessats durant un termini mínim de trenta dies per a la presentació de reclamacions i suggeriments. S'ha de sotmetre a informació pública mitjançant un anunci al Butlletí Oficial de la Província (BOP), al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), en un dels mitjans de comunicació escrita diària i al tauler d’anuncis de la corporació.
3. Les reclamacions i al·legacions s'han de remetre a la comissió informativa corresponent o que es constitueixi a aquest efecte, qui n'ha de proposar l'estimació o la desestimació, total o parcial, i ha de formular la proposta d’aprovació de l’ordenança. La composició i el funcionament d’aquesta comissió es regeix pel reglament orgànic de la corporació.
4. Es requereix l'aprovació definitiva pel ple per majoria simple dels membres. Cal tenir en compte que, en el cas que no s’hagin presentat reclamacions o suggeriments, cal entendre que s'ha aprovat definitivament sense necessitat d’un nou acord, i l’acord d’aprovació inicial es considera definitiu. En cas d’haver-se presentat reclamacions o al·legacions, el ple les ha de resoldre de forma raonada en el mateix acord d’aprovació definitiva de l’ordenança.
5. Es preveu la remissió en el termini de quinze dies a l’Administració de l’Estat i a la Generalitat de Catalunya. L’article 56 de la LBRL determina que la responsabilitat de remetre còpia dels acords de les entitats locals a la Generalitat i a l’Estat recau en el president i, de forma immediata, en la Secretaria. L’article 145 de la LMRLC especifica encara més l’obligació d’aquesta remissió a la Generalitat, i concreta que s’ha d'enviar una còpia literal o un extracte dels actes i acords dels ens locals al Departament de Governació i Administracions Públiques.
6. Aquesta remissió de l’acord d’aprovació definitiu i l’ordenança íntegra s’efectua a fi que, tant l’Administració general de l’Estat com la Generalitat de Catalunya, en el termini de quinze dies des de la recepció de l’acord, requereixin a l’entitat local si consideren que l’ordenança aprovada infringeix l’ordenament jurídic. Aquest requeriment a l’entitat local ha de ser motivat i ha de contenir una indicació expressa de la normativa que es consideri vulnerada. A més, es pot requerir a l’entitat local perquè l’anul·li en el termini màxim d’un mes, invocant expressament l’article 65.1 de la LBRL (art. 65.3 del ROAS i art. 70.2 i 65.2 de la LBRL).
7. Les ordenances s'han de publicar al BOP i al butlletí informatiu local, si n'hi ha; s’han d'inserir, en tot cas, en el tauler d’anuncis de la corporació i s’ha d'anunciar al DOGC la referència del BOP en què s’hagi publicat íntegrament el text de l’ordenança.
8. Les ordenances entren en vigor un cop publicades íntegrament al BOP i un cop transcorregut el termini de quinze dies des de la recepció de la còpia o l'extracte de l’acord aprovatori per part de l’Administració de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya (art. 70.2 de la LBRL).
9. Les entitats locals han d'editar el text de les seves ordenances en la forma que els permeti la seva capacitat econòmica.

Per començar, donarem una definició general acadèmica del que s’entén per subvenció, tot dient que és la tècnica de foment de l’Administració que consisteix en una atribució patrimonial, que pretén l'execució de determinats comportaments considerats d’interès general, els quals queden vinculats al beneficiari. En aquest sentit, amb aquest incentiu l’Administració assoleix l'execució d’actuacions que considera convenients per als interessos generals. Convé assenyalar, a més, que les subvencions també poden tenir un doble vessant segons si fan referència a disposicions dineràries o a disposicions en espècie.

D’acord amb la definició de subvenció tal com es configura a la LGS, s'entén per "subvenció", als efectes d'aquesta Llei, qualsevol disposició dinerària efectuada per qualssevol dels subjectes que preveu l'article 3 d'aquesta Llei, a favor de persones públiques o privades, que compleixi els requisits següents:

Així doncs, els elements definidors d’una subvenció que cal recordar són que es tracta d’una disposició dinerària que efectua l’Administració en favor de persones físiques o jurídiques, que s’efectua sense contraprestació del beneficiari, que s’entrega subjecta a l’execució d’un projecte i que aquest projecte ha de tenir per objecte el foment d’una activitat d’utilitat pública o d’interès social o de promoció d’una finalitat pública.

No obstant això, també tenen la consideració de subvenció les entregues de béns, drets o serveis que l’ajuntament adquireixi amb l'única finalitat d’entregar-los a un tercer. Aquest supòsit, que la norma recull sota la denominació d’"ajudes en espècie", es recull expressament en l’article 3 del RLGS. Tot i aquesta menció del Reglament, aquesta figura no té més desenvolupament normatiu que el que inclou la disposició addicional cinquena de la LGS, que estableix tres condicions fonamentalment: els lliuraments gratuïts de béns i drets es regeixen per la legislació patrimonial; la LGS s’ha d'aplicar en els termes que es determinin reglamentàriament quan els béns i drets hagin estat adquirits amb l’única finalitat de lliurar-los a un tercer, i l’adquisició s’ha de fer d’acord amb la normativa contractual. Així doncs, en els casos que la LGS pugui ser aplicable, aquesta disposició deixa per a un desenvolupament reglamentari posterior les característiques específiques del règim d’aquests ajuts, desenvolupament que avui encara no s’ha dut a terme.

En sentit contrari, la LGS estableix que els supòsits següents no estan compresos en el seu àmbit d’aplicació:

Així mateix, també determina que els supòsits següents no són considerats subvenció, i per tant tampoc els és aplicable aquesta norma:

Finalment, malgrat que compleixen els requisits que hem comentat com a definidors d’una subvenció, la LGS estableix que queden exclosos de l'àmbit d'aplicació d'aquesta Llei:

A priori, hi ha dos subjectes bàsics en tota relació subvencionadora. El primer és l'entitat concedent de la subvenció i el segon seria el beneficiari d'aquesta.

L’article 3 de la LGS defineix quines són les possibles entitats concedents de subvencions a les quals els és aplicable la Llei. En aquest sentit, ens indica que les subvencions atorgades per les administracions públiques s'han d'ajustar a les prescripcions d'aquesta Llei, de forma que en una primera aproximació podem afirmar que els ens concedents han de ser administracions públiques.

Dit això, l'article aclareix que, als efectes d'aquesta Llei, s'entén per "administracions públiques":

Val a dir, que l'article amplia l’aplicació de la Llei a les subvencions atorgades pels organismes i per altres entitats de dret públic amb personalitat jurídica pròpia vinculades a qualsevol de les administracions públiques o que en depenguin en la mesura que les subvencions que atorguin siguin conseqüència de l'exercici de potestats administratives.

Les entitats que integren l’Administració local amb caràcter general estan definides en l’article 3 de la LRBRL:

En l’àmbit de Catalunya, els articles 1 i 2 de la LMRLC estableixen la mateixa classificació d’ens locals, amb l’excepció de les illes.

Per tot plegat, quan parlem d’administracions locals al llarg d’aquest curs ens estarem referint a les organitzacions administratives que a Catalunya tenen competències en aquests àmbits geogràfics, és a dir, ajuntaments, diputacions, consells comarcals, entitats metropolitanes i mancomunitats de municipis.

És necessari afegir que les subvencions concedides per consorcis, mancomunitats o altres personificacions públiques, creades per diverses administracions públiques o organismes o ens que en depenguin, i les subvencions que derivin de convenis formalitzats entre aquestes, es regulen d'acord amb el que estableix l'instrument jurídic de creació o el mateix conveni, que, en tot cas, s'ha d'ajustar a les disposicions de la LGS.

L’altre subjecte principal de la relació subvencionadora és el beneficiari, que d’acord amb l’article 11 de la LGS és la persona que hagi d'exercir l'activitat que en va fonamentar l'atorgament o que estigui en la situació que en legitimi la concessió.

Dit en altres paraules, el beneficiari és qui, complint els requisits establerts, rep l’ajut dinerari i es compromet a executar una determinada activitat d’interès públic, que és la que ha motivat la concessió.

Poden ser-ho:

• Les persones físiques o jurídiques i les entitats públiques o privades que han de fer l’activitat que en fonamenta l'atorgament, o que estiguin en situació que en legitima la concessió.
• Les agrupacions de persones físiques o jurídiques, les comunitats de béns o qualsevol altre tipus d’unitat econòmica o patrimoni separat sense personalitat jurídica.

No qualsevol persona pot ser beneficiària d’una subvenció, ja que la LGS estableix un seguit de supòsits que impedeixen de ser-ho. Aquests requisits s'inclouen en l'article 13, són de diversa naturalesa i estan referits tant a persones físiques com a persones jurídiques:

De forma específica per a les associacions, de conformitat amb el que disposa la Llei orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del dret d’associació, no poden ser beneficiaris de subvencions les associacions que:

Un cop arribats a aquest punt, cal dir que el fet que el beneficiari no estigui incurs en cap de les circumstàncies especificades és quelcom que es pot acreditar mitjançant la presentació d’una declaració responsable davant de l'entitat concedent de la subvenció, tal com disposen els articles 22-26 del RLGS.

En tant que parts en el procediment, l’entitat concedent i el beneficiari han de complir obligacions de naturalesa molt diversa.

D’acord amb l’article 8 de la LGS, les obligacions bàsiques de les entitats concedents són, en primer lloc, garantir que la gestió de les subvencions que concedeixin se sotmetin plenament a la LGS i al seu Reglament de desenvolupament, i sempre amb respecte als principis de gestió següents:

A més s'imposen a l'entitat concedent dues obligacions addicionals. D'una banda, l'obligació amb caràcter previ a la concessió de subvencions de concretar en un pla estratègic de subvencions els objectius i els efectes que es pretenen amb l'aplicació, el termini necessari per a la consecució, els costos previsibles i les fonts de finançament, que s’han de supeditar en tot cas al compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària. De l'altra, la segona i darrera obligació és que quan els objectius que es pretenen aconseguir afectin el mercat, la seva orientació s’ha d’adreçar a corregir errades clarament identificades i els seus efectes han de ser mínimament distorsionadors.

L’anàlisi de les obligacions que la LGS i el seu Reglament de desenvolupament estableixen per a les administracions públiques pel que fa als diferents procediments de concessió de subvencions, les fases i les característiques, són objecte de tractament en la unitat 2 d’aquest curs, raó per la qual no hi entrarem en aquesta unitat.

Així mateix, el compliment dels principis generals esmentats ens obliga a parlar de dos assumptes cabdals en el tràmit de concessió de subvencions que tenen un impacte transversal en el compliment de tots aquests principis. Ens estem referint a les obligacions vinculades a la publicitat i la transparència i especialment a les que es duen a terme a través de la Base de Dades Nacional de Subvencions, així com a les vinculades a la planificació, que acaben traduint-se en l'aprovació necessària per part de les administracions públiques d’un pla estratègic de subvencions -en parlarem amb més deteniment en la unitat 2.

Les obligacions dels beneficiaris de subvencions s'estableixen en l’article 14 de la LGS:

Totes les obligacions són importants, als efectes dels objectius d’aquest curs, però cal destacar que les principals obligacions dels beneficiaris són dur a terme l’activitat objecte de la subvenció i justificar documentalment l’aplicació dels fons rebuts.

L’article 12 de la LGS preveu l’existència d’una tercera figura subjectiva anomenada "entitat col·laboradora", si bé no és present en totes les relacions subvencionadores, com sí que hi són l'entitat concedent i el beneficiari.

En aquest curs bàsic no aprofundirem en aquesta figura de l’entitat col·laboradora, però escau esmentar-la succintament per conèixer que és i quina funció té.

Quan així ho estableixin les bases reguladores, es pot designar una entitat anomenada "entitat col·laboradora" per tal que actuï en nom i per compte de l'administració concedent a tots els efectes relacionats amb la subvenció, per tal de lliurar i distribuir els fons públics als beneficiaris, o per col·laborar en la gestió de la subvenció sense que es produeixi el lliurament i la distribució previs dels fons rebuts.

Dit en altres paraules, és una entitat que se situa entre l’administració concedent i el beneficiari amb la finalitat de dur a terme determinades tasques en nom de l’entitat concedent, però sense actuar en cap cas com a tal ni com a beneficiària dels fons.

Els requisits per ser-ho són els mateixos que per ser beneficiari d’una subvenció, i les seves obligacions específiques es disposen a l’article 15 de la LGS:

Poden ser entitat col·laboradora els organismes i altres ens públics, les societats mercantils participades íntegrament o majoritàriament per les administracions públiques, organismes o ens de dret públic i les associacions d’entitats locals d’àmbit estatal o autonòmic a què es refereix la disposició addicional cinquena de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local. També poden ser-ho persones jurídiques públiques o privades que compleixin les condicions de solvència i eficàcia que s'estableixin.

En aquest sentit, les comunitats autònomes i les corporacions locals poden actuar com a entitats col·laboradores de les subvencions concedides per l'Administració general de l'Estat, i de la mateixa manera l'Administració general de l'Estat i els seus organismes públics poden actuar com a entitats col·laboradores respecte a les subvencions concedides per les comunitats autònomes i les corporacions locals.

La relació entre l’administració concedent i l’entitat col·laboradora s’ha de formalitzar en un conveni de col·laboració -segons el que disposa l’article 16 de la LGS-, i l’entitat col·laboradora té dret a percebre una compensació econòmica per la seva tasca.

↑ Tornar a l'índex de la unitat

← Inici | Unitat 2 →