• 5.1 El nou vel de Maia. Veritat i falsedat, postveritat, notícies falses, enganys
• 5.2 Actituds que porten a la propagació de notícies falses
• 5.3 Petit catàleg de manipulacions amb finalitat propagandística
• 5.4 Com et pots protegir de les notícies falses
• 5.5 Intel·ligències artificials generatives i distorsió de la realitat
• 5.6 Projectes professionals de verificació

El vel de Maia és una metàfora índia per explicar que la realitat que ens volta és només aparença. Cada vegada més, el món digital és una capa que com si fos un vel de Maia s'interposa entre nosaltres i la realitat. Els mòbils i les altres interfícies (no tan sols pantalles: ara fins i tot els altaveus intel·ligents dels assistents personals) vehiculen moltes de les nostres comunicacions i percepcions. La presència de falsedats en aquesta capa no és cap trivialitat.

El gran impacte de les notícies falses ("fake news") i de les falsedats en la informació, en un moment de convulsions socials i mediàtiques arreu del planeta, ens han fet adonar que hi ha un problema amb la veracitat quan accedim a les xarxes i a Internet en general. Tant és així que ja es parla en termes de postveritat per definir una època en què el concepte de veritat sovint ja no té relació amb els fets sinó amb les emocions i les creences.

La cultura de la postveritat ha permès que les informacions falses campin lliurement en un producte tan genuïnament humà com és Internet. En la informació falsa hi podem trobar actituds interessades com les d’algú que vulgui manipular el resultat d’unes eleccions, denigrar un competidor comercial o, simplement, estafar; però també hi ha un fet evident: en la propagació i, de vegades, en la creació de les informacions falses, pot haver-hi persones comunes que en comptes d’optar per triar i difondre informació certa es desinformen i ajuden a desinformar de manera inconscient.

A aquests dos factors, la mala voluntat i la inconsciència, s'afegeixen altres factors que ens allunyen de la veracitat com la distorsió pròpiament tecnològica i, molt especialment, els mecanismes relacionats amb la bombolla de filtres, les grans dades i la intel·ligència artificial. En aquest punt, quan ens referim a intel·ligència artificial, parlem de l'ús que se'n fa en l'àmbit de la comunicació i la publicitat, però també l'ús irresponsable o malintencionat que alguns individus o organitzacions han fet dels xatbots gestionats amb intel·ligències artificials generatives (tipus ChatGPT o Bard). Encara hi ha un altre factor tecnològic distorsionador, els robots d'autodifusió de notícies dels quals parlarem més endavant.

D'altra banda, cal tenir present que el problema de la veracitat pot ser que afecti integralment una notícia, però també pot ser que l'afectació sigui parcial i causada per la intenció de "fer-la venir bé" a un determinat discurs o marc. És a dir, no sols hem d'estar alerta davant la falsedat integral d'una informació sinó també davant la manera com es manipula una informació inicialment veraç per a una determinada finalitat, ja que l'acumulació de capes de distorsió pot allunyar-la totalment de la veracitat primigènia i convertir-la en un artefacte més proper a la falsedat que a la veracitat.

Començarem la unitat aproximant-nos a la caracterització de les notícies falses i a la manera com entren en el circuit de la comunicació. Continuarem estudiant les actituds que porten a la propagació de notícies falses a Internet i veurem com poden afectar un servei públic. Seguidament, entrarem en l'àmbit de les manipulacions i veurem quines tècniques de propaganda s'han utilitzat històricament per manipular la informació, com s'usen en l'actualitat i com contribueixen a la creació de notícies falses. A continuació veurem tècniques i eines per protegir-nos-en, que tancarem amb dues reflexions: una sobre la necessitat de parar atenció en com interaccionen mems, blogs i mitjans de comunicació en la conformació de notícies falses i una altra sobre les falsedats profundes ("deep fakes"), que estan a punt d'arribar massivament. Acabarem amb una aproximació als projectes professionals de verificació de la informació i tancarem la unitat amb un petit catàleg d'enganys a Internet.

Les notícies falses presenten una alteració dels fets en diversos graus: des de la creació i invenció totals fins a la simple adulteració d’algun element més o menys rellevant del fet. És per aquest motiu que el Termcat ofereix dues traduccions possibles per al terme "fake news": notícies falses i notícies enganyoses. En castellà, la Fundéu també proposa el terme noticias falseadas.

Quan parlem d’alteració o d’adulteració d'una notícia, sovint ens referim a la transformació intencionada d'alguna de les 5W que solen caracteritzar totes les notícies: què (what), qui (who), quan (when), on (where), per què (why):

• Si en comptes de dir que hi ha hagut una baralla la notícia diu que hi ha hagut una agressió, la percepció dels fets canvia totalment. En el cas d'un servei públic, per exemple, no és el mateix dir que hi ha hagut una desatenció que un malentès en l'atenció als usuaris.
• Si en comptes de dir que una persona X ha fet un desfalc diem que una persona del cercle familiar o d'amistats del polític (encara que sigui un cosí segon o tercer, un amic "Facebook" o un company de classe a EGB) ha fet un desfalc, la percepció de la notícia canvia totalment. En el cas d'un servei públic, no és el mateix focalitzar la notícia en el professional que ha tingut el conflicte al taulell que en el responsable polític del servei.
• Si en comptes de dir que un fet va passar a l’agost (i som al novembre) i utilitzem “ha passat recentment” també estem estrafent els fets sobretot si entre l’agost i el novembre ha passat alguna cosa que fa que interpretem aquella notícia de manera totalment diferent. En el cas d'un servei públic, per exemple, un canvi normatiu pot comportar que un fet que l'afecta sigui una irregularitat o no ho sigui.
• No és el mateix, tampoc, informar que un fet ha passat en un barri (amb problemes de delinqüència) que al municipi. Canviar la informació original per una altra (del barri al municipi o viceversa), pot tenir clara intencionalitat. En el cas de serveis públics socials relacionats amb la inclusió social, aquest tipus de plantejaments són especialment subtils i poden fer que un servei sigui ben percebut (tenir-lo en l'àmbit de municipi, per exemple) o mal percebut (tenir-lo al costat de casa).
• A l'hora d'analitzar les causes, es poden alterar també els fets. Sovint es barregen elements causals relacionats amb una determinada dinàmica social en què es vol interferir en l'explicació de notícies ordinàries. En seria un exemple atribuir a un sistema escolar determinades dinàmiques que afecten tota una generació d'adolescents (i que sovint van més enllà dels que han seguit l'esmentat sistema).

De vegades es parla d'una sisena W, la de HoW, és a dir, com. Se sol dir que “el dimoni viu en els detalls” i efectivament, ometre o afegir elements als detalls pot canviar totalment, també, la interpretació d’una notícia. Per exemple, no és el mateix llançar "míssils" que "coets" o "projectils" (en una manifestació, en una zona en conflicte armat, en una festa…) i, en el cas d'un servei públic, no és el mateix un determinat òrgan administratiu que un altre encara que tots dos depenguin de la mateixa administració i toquin temes similars: posant a la notícia un o l'altre en els elements secundaris, l'efecte polític i social pot ser molt diferent.

Una altra característica de les notícies falses sol ser la introducció de discurs superflu, no relacionat directament amb els fets que s’expliquen, però que ajuda a bastir un context, és a dir, a fer-ho venir bé perquè quadri amb l’emmarcament que es vol donar a la notícia. Per exemple, si algú explica un aldarull a l’Ulster i hi posa dos paràgrafs addicionals parlant dels morts que va provocar l’IRA (vint anys abans), la interpretació dels fets és totalment diferent que sí que fa referència, per exemple, a l'impacte social de la darrera crisi econòmica. De la mateixa manera, no és el mateix posar en la part de context de la notícia els èxits d'un servei públic quan hi ha una notícia que l'afecta que remetre a uns fets tràgics que hi van passar 30 anys enrere.

Una altra de les característiques de les notícies falses és la introducció d’elements de discurs emocional primari barrejats amb els fets, invocant els sentiments o posant especial èmfasi en l’adjectivació, fet generalment impropi de la tècnica periodística.

També el llenguatge i la manera de redactar canvia. Es passa de buscar la claredat (fer que les coses s’entenguin), la concisió (ser breus, escriure el que és just) i la precisió (exactitud) a fer tot el contrari: introduir hipèrboles (exageracions), circumloquis (maneres de dir complicades i llargues per dir coses senzilles), eufemismes, etc.

En contrast, sovint, el text total que té la notícia falsejada és insuficient per explicar-ho tot perquè, justament, es vol focalitzar només en una part de la informació, aquella que respon als interessos espuris que han provocat el falsejament.

En relació amb l’afirmació anterior, sol passar també que falta treballar i explicar alguna de les 5 W de què ja hem parlat. Amagar part de la informació contribueix a facilitar-ne el falsejament.

Els titulars també canvien, solen ser molt curts i molt impactants, orientats a obtenir el clic o, a l'extrem contrari, inclouen formulacions llarguíssimes per fer aflorar a les xarxes un detall de context que és el que vol influir ideològicament. Més avall explicarem com usar les tècniques de construcció de titulars en notícies falses per detectar-les.

D’altra banda, les notícies falses solen defugir fonts, ressenyes i proves documentals que la major part de notícies ben fetes solen citar o referenciar en algun lloc.

Una altra característica de les notícies falses és la immediatesa. Solen tenir un vincle a un fet concret immediat, sobretot quan volen provocar, també, un efecte immediat: això és especialment rellevant en una dinàmica marcada per un calendari: campanya electoral, aprovació d’una determinada llei en un parlament, etc. Així, si un servei públic està afectat per una normativa que està a punt de canviar i el debat legislatiu ha transcendit als mitjans, serà més fàcil que qualsevol petita cosa que l'afecti esdevingui fatalment una notícia falsa.

Les notícies falses, segons diversos estudis, solen funcionar millor a les xarxes que les reals. Això pot tenir causes tecnològiques o, sobretot, humanes. En qualsevol cas, quan una notícia corre com la pólvora, en poca estona tenim un indici per ser prudents a l’hora d’abordar-la. També quan genera rius de comentaris lloant-la, si és que això no passa en altres notícies del mateix tema o del mateix enfocament.

Una altra qüestió a tenir en compte és que, com que hi ha intencionalitat, evidentment sempre serà un indici de notícia falsa el fet que contribueixi a enfortir un determinat argument social o polític. En aquest punt, com veurem més endavant, és més fàcil que ens enganyi una notícia propera als nostres punts de vista que una de discordant.

Un darrer aspecte, sovint més subtil, és quan la notícia planteja un problema i, veladament, ofereix una solució que respon a un determinat marc ideològic. També en aquest cas estarem davant d'una notícia falsa o, com a mínim, manipulada. I també, com en el cas anterior, és més fàcil que ens enganyi si l'orientació és propera a les nostres idees que si es troba als antípodes d'allò que creiem.

Fixem-nos, en primer lloc, en els cabals de circulació massiva de la informació en la nostra societat. Hi ha una xarxa de relacions entre el món privat i les converses de viva veu, que tenen l'equivalent tecnològic en els serveis de missatgeria (del tipus SMS, Whatsapp, Telegram, etc.) i un bigarrat teixit de relacions que uneix mitjans de comunicació de masses, portals i agregadors, webs, blogs i xarxes socials. Dins d’aquestes xarxes cal tenir present que també hi ha bots (robots) que gestionen comptes i que, per cercar audiència, redifonen notícies automatitzadament, especialment aquelles que són tendència.

Sovint, les notícies falses s’originen en rumors reals o artificials que circulen de viva veu o en programes de missatgeria (Whatsapp, Telegram, etc.). En aquest estadi no són encara, ben bé, notícies falses. Tampoc ho són quan un agent amb una clara intencionalitat introdueix falsedats en el sistema de comunicació. El primer pas per esdevenir notícies és ser objecte de tractament en xarxes socials i en blogs. És l'inici d'una escala cap a la seva caracterització final.

Un cop als blogs és força comú que les falsedats accedeixin a algun tipus d’agregador o portal de notícies o assoleixin cert volum de difusió a les xarxes. En aquest punt, sovint els robots d’autopublicació també contribueixen a donar-hi pes específic. Aquests robots reprodueixen allò que té més èxit a les xarxes a partir de l’anàlisi automatitzada de tendències amb l’objectiu de poder participar d’aquest èxit. Així arriben a ser detectades com a tendències i són difoses també en portals informatius i altres recursos. És el segon pas de l’escala que porta a la seva consolidació.

Quan ja tenen molta difusió en aquests àmbits, s’hi fixen els mitjans de comunicació convencionals i ho tracten. Si fins a aquest moment ens trobàvem principalment amb falsedats i rumors, a partir d’aquest moment ja ens trobem davant notícies falses amb tots els ets i uts. D’altra banda, alguns agents generadors de falsedats tenen prou capacitat per arribar directament a aquest punt i facilitar informació falsa a mitjans que es presten a publicar-la. En bona tècnica periodística és justament en aquest punt quan haurien de ser aturades i, en canvi, a la pràctica, és on es "blanquegen".

Davant aquestes notícies, segurament, hi haurà mitjans que mostraran escepticisme (sobretot si la notícia no quadra amb els seus plantejaments ideològics) o se sotmetran a la verificació corresponent, però bastarà que algun mitjà menys responsable o amb afinitats amb la intencionalitat de la notícia la publiqui perquè el gregarisme dels mitjans i la tendència que tenen tots a fer-se seves les notícies dels altres provoqui que diaris, mitjans digitals, ràdios i televisions de totes les tendències ho reprodueixin. Aquells en què la notícia quadri amb el seu ideari, segurament seran menys recelosos a publicar-ho sense prevencions i els altres ho publicaran, matisant-ne el llenguatge, empesos per la necessitat de no quedar fora del trànsit que la notícia genera.

A partir d’aquí, el cercle es tancarà i el ressò a les xarxes i l’escampadissa de la notícia serà important. Entre aquelles persones en què la notícia encaixi amb la seva mirada del món, segurament l’actitud crítica es reduirà a zero i la influència serà total.

Per veure el circuit en funcionament, proposem un cas del món financer i afegim a l’esquema els sistemes de grans dades de les empreses financeres que analitzen, mitjançant intel·ligència artificial, les notícies que es publiquen i el que diuen les xarxes socials per treure’n orientacions i pistes per als inversors (vegeu el dibuix següent).

En aquest cas, algú (una empresa, un inversor particular…) busca col·laboració d’un agent perquè intencionalment introdueixi una falsedat interessada per perjudicar o afavorir una inversió, una empresa o un interès particular. Aquest agent, segurament, la farà córrer via xarxes socials, rumorologia directa o blogs (serà el primer pas en l'escalada cap a una notícia falsa).

Quan hi tingui prou circulació serà objecte de l’atenció d’agregadors i portals especialitzats. Haurem arribat al segon pas de legitimació. En aquest punt, si els mitjans convencionals se'n fan ressò, haurem assolit el tercer pas i ja s’haurà creat una notícia falsa ben definida que circularà per tots els canals, retroalimentant-se. Això serà detectat pels sistemes d’intel·ligència artificial i grans dades de les entitats financeres que ho passaran en forma d’orientació als inversors. D’aquesta manera una falsedat propiciarà o perjudicarà un negoci.

El mateix esquema el podem trobar en una notícia interessada per interferir en algun procés social i polític, la qual, molt fàcilment, pot acabar impactant sobre un servei públic. En seria un exemple, una notícia falsa sobre un centre escolar per perjudicar el conjunt de la política educativa del Govern, però amb tota la pressió mediàtica (que és summament erosiva professionalment) sobre els professionals del centre.

A tots aquests factors s’hi afegirien les notícies falses nascudes per altres interessos o, senzillament, errors provocats per la fal·libilitat humana. Tothom es pot equivocar.

Aquest circuit que hem descrit, inspirat en el treball de Blázquez Ochando (2018), és totalment compatible amb el que explica el publicista Ryan Holiday, autor del llibre Confía en mi, estoy mintiendo (Empresa activa, 2013), un autor que durant anys es va dedicar, ell personalment, a la manipulació informativa i l'emissió de notícies falses.

Si vols, pots consultar aquest vídeo on tens representada de manera visual els circuits de comunicació social i notícies falses.

↑ Índex de la unitat

Marc Argemí, a l’excel·lent llibre, que et recomanem, Los siete hábitos de la gente desinformada: Cómo informarse y tomar decisiones en las redes sociales (Ed. Conecta), aïlla les actituds que porten a la propagació de la informació falsa. A continuació les repassem tot comentant-les en relació amb la creació de notícies falses sobre serveis públics:

De totes aquestes qüestions, n'hi ha una que requereix una atenció addicional i que hem mencionat en parlar de l'ansietat informativa. És el "pànic moral": una por desproporcionada que porta a actituds col·lectives irracionals. La difusió de notícies falses o esbiaixades o de mems difamatoris contra determinats col·lectius arran d’una notícia que s’amplifica és ben habitual. Per exemple, quan un delinqüent d’una determinada ètnia és notícia i circulen, a partir d’aquell moment, tota mena d’imatges descontextualitzades sobre aquesta ètnia vinculades amb criminalitat.

Un altre factor important és el denominat biaix de la confirmació que, aplicat al tema que ens ocupa, ens diu que molta gent tendeix a llegir només aquelles notícies que confirmen allò que ja creu prèviament.

↑ Índex de la unitat

Treballar en l'entorn d'un servei públic fa que contínuament les nostres cerques d’informació tinguin relació amb la política i estiguin subjectes, doncs, a la confrontació de marcs polítics, que són el terreny més fèrtil per a la propagació de notícies falses, exagerades o descontextualitzades amb finalitat persuassiva. Aquestes situacions poden arribar a provocar turbulències en el dia a dia de qualsevol servei públic i és bo entendre'n la lògica, especialment en temps de xarxes socials i de grans dades combinades amb intel·ligència artificial que actuen com a amplificadors instantanis d'una eficàcia inusitada.

En aquest sentit, un concepte previ que cal entendre és que en qualsevol confrontació política i social, els primers combats són per dominar l'agenda i el marc.

• L'agenda (teoria de l'agenda setting) la conformen els temes que seran d'actualitat en els mitjans i les xarxes i, doncs, que seran importants durant la confrontació i ocuparan hores i hores d'emissions i pàgines i pàgines a la premsa. Sovint els polítics s'agafen als temes d'actualitat per debatre i, a la inversa, tendeixen a introduir temes perquè es converteixin en actualitat ja que tenen relació amb un debat que els convé.
• El marc (teoria de l'emmarcament o framing) són el conjunt d'elements de llenguatge (metàfores, etc.) i aquelles qüestions donades per suposat que intervindran en el debat sobre aquests temes i que, segurament, tothom acabarà adoptant tant per argumentar a favor o en contra d'una determinada posició.

Imaginem una confrontació social o política en temps de crisi econòmica i de penúria en el finançament de serveis públics. Coincideix amb la difusió de notícies sobre "cues" en un servei públic que posen aquest tema al centre de l'actualitat mediàtica. El tema de les cues esdevé, doncs, objecte de debat polític i mediàtic (entra a l'agenda). Això ja suposa pressió sobre els professionals d'aquest servei públic. Però encara hi ha un altre combat que també els afecta, el del llenguatge i els supòsits compartits amb què es parla d'aquest tema (l'emmarcament). No és el mateix si en el debat el llenguatge predominant té relació amb la metàfora de les "retallades" que si el llenguatge predominant és una versió mediàtica del concepte econòmic "productivitat". En un cas, la pressió recaurà sobre els gestors públics i, en l'altre, sobre els treballadors.

En qualsevol cas, a mesura que el tema es torni central (que domini l'agenda), els ciutadans hi agafaran interès i això es notarà en com actuen quan agafen el mòbil o es posin davant l'ordinador. Aquells que facin "m'agrada" a notícies sobre cues, a causa de la bombolla de filtres cada vegada veuran més notícies sobre cues i acabaran trobant més greu la mateixa percepció del problema (recordeu el que hem explicat del "pànic moral"). Arribarà un moment en què a més d'assumir l'agenda, acabaran assumint el llenguatge amb què se'n parla (sigui el llenguatge de les "retallades", sigui el de la "productivitat"). El pas següent serà compartir aquestes notícies. Entraran, doncs, en una roda d'activisme visceral i majoritàriament acabaran compartint qualsevol notícia que coincideixi en tema i en llenguatge amb el que pensen, sense fer cap control sobre si és veraç, falsa o manipulada.

Aquests condicionants tecnològics i psicosocials es combinaran amb tècniques molt velles, però plenament vigents de propaganda. Clyde R. Miller a How to detect and analyze propaganda les descrivia des dels EUA l'any 1939, en plena confrontació amb el nazisme. Són les següents i, com veurem, encara expliquen moltes coses:

Mecanisme	Descripció
El recurs del nom (The Name-Calling Device)	Consisteix a carregar de negativitat el mateix nom o denominació de la persona, col·lectiu o servei públic al qual es vol perjudicar. Un exemple clàssic el trobem a la sèrie The loudest voice centrada en Robert Ailes, dirigent de la cadena conservadora Fox, que ordena parlar de "Barack Hussein Obama" quan Obama és candidat a la Presidència per connotar-lo com a musulmà o proper a Saddam Hussein. En el cas dels serveis públics, és força comú que quan es veuen en l'ull de l'huracà d'una polèmica, des de mitjans hostils se'ls canviï el nom aparentment amb finalitat irònica. Així, serveis que es dediquen a tramitar subvencions poden ser denominats com a "mamella" o metàfores similars mentre que serveis amb caràcter inspector són titllats d'"espies" o similars. La derivada són notícies falses que ja es construeixen partint del fet que allò que designa el nom és la realitat que hi ha al darrere: "Els espies de…".
El recurs a les generalitzacions brillants (The Glittering Generalities Device)	Consisteix a considerar "generalitzacions brillants" o meres declaracions solemnes inassolibles aquells principis que es volen vulnerar. "Respectar la natura! Tots respectem la natura. A qui no li agraden els boscos? Però hem de construir aquestes cases que suposaran prosperitat i…". Aquesta tècnica té un reflex clar en articles periodístics que solen bastir-se sobre un aparent equilibri, però que sostenen un posicionament unilateral. La falsedat es basa en plantejaments socialment "hipòcrites". En el cas dels serveis públics, és força comú veure afirmacions laudatòries dels objectius generals d'un servei com a envoltori d'informacions que el desprestigien per qüestions relacionades amb la gestió pràctica que se'n fa ("Tots valorem el nostre sistema de protecció social, però la mala praxi s'ha imposat en el cas de…")o bé en serveis públics relacionats amb persones amb disminucions, tot sovint es dona la paradoxa que tothom els lloa a nivell de país, però es generen rumors (que de vegades esdevenen notícia falsa) en el context d'un barri determinat.
El recurs a la transferència (The Transfer Device)	Consisteix a transferir el respecte que sent la gent per alguna cosa a allò que es vol protegir. "Tu estimes l'esport, oi? Tu creus que l'esport és bo per a la salut, oi? Doncs com pots estar en desacord amb el sou de Mesi, si ell és l'esport fet persona?" o "Tu estimes la URSS, oi? Doncs com pots criticar el camarada Stalin, si ell és el símbol de la URSS?". La pel·lícula Vice (El vici del poder) reflecteix com el patriotisme és l'envoltori perfecte per envair l'Iraq, quan en realitat al darrere hi ha interessos d'altre tipus. Aquest plantejament sol ser el desencadenant de notícies falses basades en petits indicis, sovint sense cap valor periodístic real, però que són harmònics amb l'ideal "patriòtic" o "superior" i és això el que les fa creïbles per als seus entusiastes, que l'acaben escampant. En el cas dels serveis públics, sovint un argument de caràcter comunitari (tradicions, elements simbòlics o institucionals) poden ser la base per qüestionar-los o, alternativament, per evitar que siguin qüestionats. Pensem, per exemple, en un museu local que no visita ningú ni té interès en l'actual context cultural, però és fonamental per a l'autoestima d'un determinat poblet o en el "desprestigi" que pot suposar per a un determinat municipi amb fama turística la instal·lació d'un centre penitenciari o d'uns molins d'energia a prop.
El recurs al testimoni (The Testimonial Device)	Consisteix a agafar un testimoni de prestigi en comptes de dir directament les coses. Un testimoni sempre resulta més creïble que quan és el mateix organisme o polític qui les diu. Amb això cal anar en compte, ja que no tots els testimonis són fiables, prestigiosos o fins i tot reals (sobretot si algú els presta de segona mà). És el famós "M'ha dit una persona que treballa a … que …". És una de les casuístiques més comunes en el desprestigi de serveis públics a les xarxes socials. Algú, sense que quedi aclarit ben bé qui és("el meu cosí / un bon amic / un parent que hi treballa / una persona de confiança absoluta…") denuncia alguna desatenció o conflicte en un servei públic que corre com la pólvora sense tenir, sovint, base real.
El recurs al poble (The Plain Folks Device)	És quan aquella persona o institució que té problemes busca la plena identificació amb el poble "pla" per no ser qüestionada i, si cal, posa en nom del poble allò que li convé. Un bon exemple el tenim en Churchill, que en plena guerra optà pel transport amb metro per seguretat, però també per fer-se seva la classe treballadora, tal com es veu a la pel·lícula El instante más oscuro. Aquesta actitud pot fer que un determinat servei públic es vegi projectat i convertit en un símbol i usat en un debat que traspassa l'àmbit tècnic i la mateixa utilitat del servei per entrar en dinàmiques polítiques o socials més àmplies. Pensem, per exemple, en un barri que es vol treure del damunt l'estigma de marginalitat, quin tipus de notícies es poden generar per perjudicar un servei públic que té relació amb aquest estigma encara que sigui indispensable (per exemple, un centre on s'atenen drogaaddictes).
El recurs al castell de cartes (The Card Stacking Device)	Consisteix a aplicar un biaix informatiu i recollir només aquelles informacions que confirmen la versió que es vol refermar, esporgar tots els elements reals que no hi quadren, i a partir d'aquí, anar construint una realitat nova que, de fet, és una "irrealitat". Per exemple, parlar només de la reducció de casos d'una epidèmia i no explicar que tots els que la tenen estan desatesos o que encara no se n'ha trobat el focus o construir tot el currículum d'un polític sobre una part positiva del que ha fet, obviant tota la part negativa. El castell de cartes és la metàfora que dona nom a la sèrie House of cards.
El recurs al vagó de la banda (The Band Wagon Device)	Literalment vol dir pujar al vagó on hi ha la banda de música (la banda és alegre i té èxit entre el públic). Vol dir "pujar al carro" d'allò que la gent creu massivament o d'allò que té un èxit massiu. És agafar la divisa "Vox populi, vox Dei" (la veu del poble és la veu de Déu) per obtenir popularitat i notorietat. Per exemple, quan un líder s'apunta a blasmar la violència masclista pel fet que és un tema sensible i majoritàriament admès quan, amb anterioritat, fins i tot feia acudits masclistes. En el cas de serveis públics és quan una bona notícia relacionada amb un servei públic és citat per tota mena de comentaristes i líders com un afer propi per poder participar d'aquest èxit. Un bon exemple és el dels bombers després dels atemptats de l'11-S a Nova York. Tothom volia fer-se fotos amb un casc de bomber. Aquest plantejament sovint porta a la generació d'afirmacions falses (sovint basades en fotografies enganyoses) per fer visibles persones en determinats llocs, amb determinats col·lectius, etc.

Entendre els conceptes d'agenda, de marc i tenir controlades aquestes tècniques, que no són úniques però són les més habituals, et serà útil sobretot per entendre aquelles notícies sobre un servei públic que potser tenen una base real, però que quan les llegeixes a la premsa essent un empleat públic et fan posar els pels de punta pel grau de distorsió que les afecta.

↑ Índex de la unitat

Davant d’aquest panorama, si volem comprovar la veracitat d’alguna informació, és bo que tinguem una mica de mètode. Us en proposem un:

Òbviament, per intentar comprovar si una notícia és falsa, el primer que has de fer és seleccionar-ne una. En un entorn estrictament professional, el dia a dia de la feina te la donarà.

De vegades, però, t'arriben moltes notícies (per les xarxes socials, per missatgeria, per altres canals) que poden ser certes o falses i llavors tot es torna més difícil. Sovint, però, les notícies falses tenen un aire de família que ajuda a detectar-les. Has d'estar atent a sensacions com les següents:

• Aquesta és la notícia que esperava. Massa maco per ser cert
• Tinc la sensació que això ja ho he llegit abans
• Això passava fa molts anys. Encara passa ara?
• Aquesta fotografia em sona
• Quin ridícul que fa aquesta gent. Sembla un guió del Polònia!
• Diu que això és el meu barri, però aquest edifici no em sona
• Ostres, quin titular: sexe i violència i referències a aquell subjecte que em cau tan malament. Quin morbo. Vejam què diu!
• En Pepet m'envia una notícia. Una vegada me'n va enviar una que era falsa. Ai, ai, ai.
• Veus, aquesta notícia confirma el que diu la meva ideologia. Ni fet expressament.

Aquestes són algunes de les pistes, però n'hi ha moltes més. En qualsevol cas, quan entris en aquest terreny i en aquest tipus de sensacions és bo que intentis de fer ni que sigui algunes comprovacions. D'altra banda hi ha determinats tipus de notícia que són terreny fèrtil per a tota mena de falsedats.

Aquí tens algunes pistes per detectar notícies que simplement busquen pesca de clics (clickbaits):

Pel que fa a les notícies que s'adhereixen a la teva bombolla de filtres (sovint falses o merament publicitàries), mira de fixar-teen què has fet a la xarxa en els darrers dies o bé què han detectat els sensors del teu mòbil. Són notícies com les dels exemples següents. A continuació veuràs el comportament previ que has tingut i que pot explicar-les:

I, per acabar:

La mateixa notícia, els elements que la componen, la tècnica periodística emprada i un munt de detalls que hi conflueixen et poden ajudar a detectar una falsedat. Aquí et suggerim algunes pistes per començar:

• Mira la data. És una notícia actual o és una notícia de fa anys que fan circular ara perquè et pensis que el que s'hi diu passa ara? Sovint una notícia certa al seu dia, avui és una notícia falsa.
• La notícia presenta proves? Hi ha fotografies que siguin incontestables? Hi ha alguna dada que sigui incontestable?
• Mira com et presenten la procedència de cada peça: si darrere hi ha una declaració (que es mostra entre cometes o s’atribueix directament) i si qui fa aquesta declaració és realment representatiu i no és algú que “passava per allà” o que hi té relació tangencial. Recorda el que hem dit sobre els testimonis.
• Et mostren tots els punts de vista possibles sobre la informació o se n’exclouen? Especialment, s’exclou la part més feble? S'exclouen els punts de vista més oposats als teus (i, doncs, que et poden passar per alt especialment)? Es donen per fet uns valors superiors que justifiquen que alguns punts de vista ja no s'ensenyin?
• Les fotografies tenen relació amb el text o són descontextualitzades, d'arxiu? Hi pot haver notícies amb fotografies d'arxiu, però si és una notícia sobre la qual sospitem, aquest fet no ajuda a verificar-la. Més avall insistirem en la qüestió fotogràfica.
• Saps l’autor de la informació? Ve signada? Queda confús aquest punt?
• Mira d'anar sempre més enllà del titular. Llegeix el text íntegre, ja que sovint ofereix pistes.
• Vigila amb l’atribució de citacions a persones. Sovint són falses. Busca-les ja que algun altre mitjà les deu haver recollides (a la Unitat 1 hem treballat les cerques avançades).
• No confonguis notícies humorístiques (de l’estil El Mundo Today) amb la realitat ja estan tan ben fetes que de vegades és fàcil la confusió i hi ha qui les pot fer circular interessadament. Fins i tot hi ha webs en què qualsevol persona pot crear una notícia humorística que, no obstant això, algú pot utilitzar per fer circular informacions interessades amb aparença de reals. És el cas de 12minutos.com.

D'altra banda, hih ha alguns cercadors que et poden ajudar a saber que ets davant d'una notícia falsa. Per fer-ho, busca'n les paraules clau:

Com ja hem comentat, sovint la fotografia que acompanya la notícia és un bon punt de partida per saber si és falsa. Més encara quan l'únic que tens d'una notícia és el titular i la fotografia o només la fotografia acompanyada d'un missatge que et reenvia algú de la teva confiança. En la fotografia has de fixar-te en aspectes com els següents:

• La fotografia és creïble en el context on se situa? El que s'hi veu es correspon amb el lloc on afirmen que l'han feta?
• És una fotografia amb elements que et fan sospitar (marques d'aigua, logotips estranys, etc.)?
• Té un aire antic? Pot ser que sigui una fotografia reaprofitada? Hi ha algun detall que la situa anys enrere?
• Pot ser un fotomuntatge?

Davant d'aquestes possibilitats, aquestes seran algunes eines que et resultaran especialment útils:

Els vídeos que acompanyen notícies o aquells que t'envien a través de programes de missatgeria sense més context poden ser indicadors de la falsedat d'una informació o falsos per ells mateixos (perquè són muntatges o perquè són vídeos que corresponen a fets que no tenen res a veure amb allò que s'explica). Has de fer-te preguntes, també:

• El muntatge es veu coherent? Hi ha talls estranys?
• Té logotips de televisions o similars i t'han dit que és un vídeo casolà? O a la inversa, t'han dit que és de les notícies i es veu casolà?
• El lloc on es veuen les imatges es correspon amb el tipus de lloc on et diuen que han succeït els fets?
• El relat té lògica o hi ha coses estranyament desendreçades?
• Es veu antic (per la definició, per la manera d'anar vestida la gent, etc.)?

Davant d'aquestes possibilitats, aquestes seran algunes eines que ens resultaran especialment útils

També et pots fixar en la font de la notícia. Ja hem explicat que com a empleats públics, les fonts que considerem més fiables són sempre les oficials. De fet, els esforços de transparència dels darrers anys van en aquesta línia:

http://governobert.gencat.cat/ca/transparencia/

A mesura que t'allunyis de les fonts oficials, et cal desenvolupar un cert olfacte crític amb altres fonts amb les quals et puguis trobar. En aquest punt cal que tinguis en compte qüestions com les següents:

• Davant d’una afirmació, qüestiona't si afavoreix o perjudica a qui la fa abans de donar-la com a plenament fiable
• La font de la notícia, és part interessada? Si és així potser et cal contrastar-ho amb altres versions
• Tens empatia amb la font que consultes? Compte perquè l’empatia pot ser mala consellera. Intenta mantenir alguna distància amb la font
• No et deixis emportar per una malfiança generalitzada que t'acabi fent creure teories conspiratives estranyes i, per malfiat, esdevinguis més crèdul que ningú
• Intenta no convertir en “veritat” el teu propi prejudici. Aquesta és una actitud comuna en molta gent durant la navegació per Internet o les xarxes, però ho has d'evitar si vols obtenir informacions fiables.

En general, pots considerar fiable una font que compleixi les característiques següents:

• no publica repetidament contingut fals
• aplega de manera responsable la informació
• corregeix i esmena errors
• distingeix notícia d’opinió
• evita titulars enganyosos
• sabem qui hi ha darrere financerament
• etiqueta clarament la publicitat
• no està subjecta a conflictes d’interès o els explicita
• en sabem els autors dels continguts

Si la font és un web o un perfil de xarxa social, el primer que has de comprovar és si és autèntic. En el cas d’un perfil de xarxa social, has de comprovar almenys dues coses:

• Mira si és un "compte verificat". Si és verificat sempre és més fiable i podem creure que realment pertany a qui sembla pertànyer.
• Revisa l'historial. Si és algú que piula regularment i veus que el perfil és buit, potser és un engany. Si trobes que un perfil entra en un debat sense seguidors ni piulades prèvies, potser és una màscara d'algú que vol interferir-hi. Si de cop i volta diu tot el contrari del que havia dit sempre sense argumentar bé el canvi, potser l'han usurpat.

En el cas d’un web, et pot resultat útil aquesta eina:

Sovint la font és una persona que fa una declaració. És a ella a qui hauries de recórrer per saber si allò que diu és cert o fals, però ens pot ajudar valorar els aspectes següents:

• Intenta discernir els fets de les opinons. Els fets són comprovables d'alguna manera. Tenen alguna dada concreta que permet verificar-la. Si X declara que "L'economia va malament" expressa una opinió i dificilment podem comprovar-ho. Si diu que el PIB ha decrescut un 1 % tenim una base de comprovació.
• Busca evidències. Si ha decrescut un 1% és que una font determinada ho ha dit. Si no trobes la font, ets davant una possible enredada.
• Encara que trobis la font, posa les evidències a prova. Has de veure qui ha creat aquest indicador i com ho ha fet. Pot ser que X sigui darrere de la creació de l'indicador (amb la qual cosa perd valor com a evidència)? Hi ha altres persones que han comprovat la fiabilitat de l'evidència? Busca estudis que la qüestionin, que la confirmin… A la Unitat 1 has après a cercar a fons.
• Pensa en el context. Pot ser que una mala notícia (potser el tancament d'una fàbrica que comporta molts aturats) hagi portat X a fer aquesta declaració? I si ha forçat la màquina aventurant aquesta xifra només per sortir del pas?
• Pregunta't si la declaració s'inscriu en la lluita amb un adversari. Si l'adversari de X ha fet pública una dada negativa, potser X hi respon aventurant aquesta xifra.
• Pensa en les persones que desitjarien que la frase fos veritat i quina relació hi té la font.

En tercer lloc, mirar de cercar informació a les xarxes sobre la notícia sospitosa. Comprova si algú altre ha contrastat ja aquesta informació o n'ha estudiat els elements amb eines de verificació (el text, les fotografies, els vídeos, etc.). Aquests dos llocs ofereixen un repertori d'eines de comprovació la majoria basades en cercadors:

Per confirmar la validesa d’una informació, també pots ampliar informació buscant documentació o dades a Internet sobretot de caràcter acadèmic o científic que et puguin ajudar. Sovint passaràs al que s’ha denominat web profund (deep web). El web profund no és, com se sol pensar, un espai de delinqüència i depravació sinó, simplement, aquelles zones d’Internet on no arriben els cercadors convencionals i cal recórrer a altres eines. Un exemple de web profund serien els grans repositoris de dades, siguin públics (i sovint oberts), siguin privats. Solen tenir eines de cerca pròpies (a la Unitat 1 ja hem parlat de Sòcrata en el cas de dades obertes o dels cercadors en portals estadístics o acadèmics). La cerca no sempre és senzilla, però una sola dada fiable ens pot ajudar a acceptar o descartar la veracitat d'una notícia.

Com les fotografies, hi ha imatges que viatgen soles, sovint sense el seu context d'origen. Són aquelles que aporten informació completa per elles mateixes i que, en el millor dels casos poden ser infografies ben documentades i elaborades amb finalitat didàctica o explicativa sobre informacions sòlides, però sovint són uns artefactes coneguts com a mems, que solen tenir caràcter humorístic o sarcàstic.

En el context d'Internet, els mòbils i les xarxes socials, els mems són imatges que circulen molt de pressa per les seves pròpies característiques. Com si fossin una moneda, tenen dues cares i un cantell. Una de les cares és el ganxo que les fa impactants (una imatge poderosa, una combinació d'elements absurda o fascinant, una dimensió grotesca o esfereïdora), l'altra cara és un contingut d'actualitat (política, social, mediàtica) i el cantell, que és la dimensió emocional que provoca una necessitat ingent de compartir-la.

Els mems que circulen per Internet sovint funcionen igual que les notícies falses, ja que comparteixen amb elles aquests tres aspectes: la impressió que provoquen, la connexió amb l'actualitat o l'interès ciutadà i un fort component emocional. Però, a més, sovint són peces que contribueixen justament a fer que una notícia falsa tingui més credibilitat o s'expandeixi més.

En realitat, però, un mem no és sols una imatge afortunada i enginyosa que circula per Internet. De fet, és un concepte antropològic forjat per Richard Dawkins al seu llibre El gen egoista (1976): un mem és la unitat mínima de transmissió d'una determinada herència cultural. Sol ser fàcil d'aprendre, atractiva i fàcil de transmetre, però res assegura que la informació que inclou sigui veritable o sigui útil. Per entendre el concepte antropològic de mem, el millor és fixar-nos en els refranys. Aquí en teniu dos exemples:

• "Per Nadal, un pas de pardal / Per Sant Esteve, un pas de llebre". Aquest refrany té ganxo perquè rima i per la coincidència vocàlica entre Nadal/pardal i Esteve/llebre, que el fa especialment sonor, però a més reflecteix una veritat: a partir del solstici d'hivern, els dies comencen a allargar-se. La gent el transmet (de pares a fills, entre familiars, entre amics…) per l'enginy que el fa atractiu i per la seva simplicitat. Aquests dos aspectes de fet són els que fan que sigui un mem en el sentit antropològic del terme.
• "Si et fa mal, posa-t'hi sal" és un refrany breu, sonor i enginyós. Té una bona rima i a més és molt visual. D'altra banda, la sal és un bé preuat en totes les cultures, dona gust al menjar i és útil per a moltes coses. Ara bé, si ens fem mal a l'ull i ens hi posem sal, encara ens farà més mal. Per tant, és fals. No obstant això, la gent ho transmet (de pares a fills, entre familiars i entre amics). En conseqüència, és també un mem.

Les notícies falses, que fascinen perquè, com hem vist, toquen aspectes molt sensibles de la realitat o bé inclouen elements sensacionalistes (violència, sexe, privacitat, política, serveis propers al ciutadà, etc.) sovint funcionen com un mem a l'hora de transmetre's de la mateixa manera que ho fan les notícies veritables que tracten aquestes mateixes qüestions.

D'aquest efecte, en són ben conscients algunes persones que han desenvolupat tècniques de manipulació. Un bon exemple el tenim en el publicista Ryan Holiday, autor del llibre Confía en mi, estoy mintiendo (Empresa activa,2013).

Aquest autor, després de dedicar part de la seva vida professional a la manipulació informativa va escriure un llibre explicant tècniques i secrets. Una de les claus del llibre és com crear una realitat del no-res amb tres passes:

1. A partir d'una falsedat, genera una imatge o una afirmació impactant (per exemple, en uns cartells publicitaris que ell mateix ha sufragat hi fa una pintada insultant i la fotografia). A la pràctica, ha creat un "mem" en el sentit antropològic del terme i potser també en el sentit que té actualment a Internet.
2. A continuació, comunica el fet a bloguers o persones influents a les xarxes socials (Twitter, Instagram…), que estan assedegats d'audiència perquè volen notorietat o perquè volen més ingressos publicitaris. Com que no són gaire professionals, solen publicar-ho sense cap verificació. Ràpidament, els bloguers amb què competeixen reprodueixen la informació acríticament per poder aconseguir, ells també, més audiència.
3. Quan se n'han fet ressò uns quants blogs o referents en xarxes socials i, doncs, ja és una informació abocada a l'opinió pública, algun mitjà professional se'n fa ressò. A partir d'aquí, com que els mitjans actuen mimèticament entre ells, ho acaben d'escampar i la mateixa ciutadania ja ho acompanya a les xarxes de resums, mems visuals que ho sintetitzen i en fan punta (i que aconsegueixen per ells mateixos molta difusió), etc.

Corregir això, rectificar-ho, és molt difícil i sovint contribueix a escampar-ho més. Només un canvi general d'actituds a Internet pot evitar aquestes situacions.

La conclusió de Holiday és clara: tenim un problema amb la veritat i amb el mateix sistema de mitjans, que en algun moment caldrà abordar a fons.

Imaginem, ara, aquesta situació en una societat que viu un moment complex de confrontació social: una petita imatge descontextualitzada, una explicació distorsionada d'un vídeo o un mem és difós acríticament per persones que practiquen el que més amunt hem anomenat "activisme visceral". D'aquest fet, més persones en més xarxes en fan reflexions, interpretacions, variacions, etc. Arriba un moment que tot això té tal pes específic que els mitjans hi paren atenció. Ràpidament, com que s'imiten els uns als altres, el tema agafa un gran relleu mediàtic. Es dona el context perfecte perquè una notícia falsa tingui, doncs, un gran impacte social. Cal desfer el fil a la inversa per poder desmentir la notícia i tot i això, probablement, aquest desmentiment tindrà un caràcter feble o encara servirà perquè més gent vegi la imatge originària i s'agafi a la interpretació més simplista.

D'acord amb la legislació vigent i en funció de les circumstàncies de cada cas, existeix el dret de rectificació, que empara qualsevol persona natural o jurídica per demanar que es rectifiqui una informació difosa per un mitjà de comunicació social quan consideri que el relat dels fets que l'al·ludeix és inexacte o que divulgar-los li pot causar un perjudici. Aquesta és una de les eines legals disponibles quan una notícia falsa ens afecta directament.

La reclamació d’aquest dret, que s’ha de reclamar en els set dies posteriors a la publicació, no és incompatible amb les accions penals o civils a què té dret el perjudicat com les que resultin de la intromissió en el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge, o la persecució penal dels delictes de calúmnia o injúria, que es pot reclamar en la via judicial pertinent.

Vegeu aquí una bona explicació del Dret de rectificació. Òbviament, en l'àmbit de l'administració, aquest tipus d'accions les ha d'iniciar l'òrgan que en cada cas correspon, però és bo que en conegueu la intenció i el funcionament.

↑ Índex de la unitat

Imagina't un personatge públic fent unes declaracions en què s'inculpa d'un crim atroç o una celebritat conservadora i d'actituds pietoses protagonitzant un vídeo eròtic en un ambient dissolut. Al cap de poca estona d'haver-se començat a difondre, els interessats intenten desmentir-ho, però aparentment la realitat els desmenteix a ells. No obstant això, ens trobem davant dues falsedats.

Generar aquest tipus de continguts falsos i que siguin plenament creïbles ja és habitual. És el que s'anomena falsedats profundes o "deep fakes". Qualsevol persona sense cap coneixement informàtic ni audiovisual en pot crear utilitzant els xatbots d'intel·ligència artificial de què hem parlat a la Unitat 3. Les possibilitats són infinites i absolutament inquietants: generar imatges noves a partir d'una imatge ja existent, però amb "petites" diferències indetectables; fer que una persona digui (amb la seva veu) coses que no ha dit mai; escriure textos amb l'estil d'un determinat escriptor, mostrar algú envellit malalt o rejovenit, etc.

Evidentment, si algú ens diu que la persona X ha envellit a causa d'una malaltia i ens mostra la imatge en qüestió, hi ha el risc que ens ho creguem. Ja s'han difós notícies falses amb aquest mètode. També se n'han difós de celebritats despullades que també són falses (en aquest cas, els sistemes s'han entrenat mostrant-los moltes fotografies de la celebritat vestida i de persones despullades que s'hi assemblen i es persegueix la delinqüència, ja que això pot ser utilitzat per assetjar persones). També, evidentment, hi ha eines en què introdueixes text i el pots fer dir en la veu de qualsevol celebritat o persona.

L'any 2022 es fa ver enormement viral aquesta imatge que havia estat creada amb Midjourney, una de les eines d'IA que permeten generar imatges:

Davant una imatge com aquesta i en general davant totes les creades generativament, ens cal fer una mirada amb una "intel·ligència natural" i agudesa visual, no exempta de suspicàcia, que, en aquest cas, ens permetrà adonar-nos que hi falten ombres, que hi ha lloc on la pell es barreja amb les ulleres, etc.

En el cas d'una notícia generada amb intel·ligència artificial, també haurem de recórrer al sentit comú més elemental i als propis coneixements per detectar-ne les distorsions, a més de poder recórrer a eines que ens ajuden a detectar-ho. A continuació us presentem les més útils:

A aquest tipus d'eina s'hi afegeix la tecnologia de les marques d'aigua o "watermarking". Són firmes ocultes incorporades en un codi generat amb IA per poder-lo identificar com a sintètic que permet saber, ja en origen, que es tracta d'una creació no humana. En el cas dels textos, la marca d'aigua (perquè no quedi desdibuixada en traslladar-ho entre forats) poden ser certes paraules introduïdes discretametn o patrons sintàtics o morfològics que només una altra IA pot detectar.

Les marques d'aigua en el cas de vídeos i imatges són petits píxels transformats que no es detecten a simple vista però que sí que pot detectar una altra màquina. Per exemple, es poden manipular les freqüències d'u determinat color. Aquest mateix sistema permet introduir dins de cadenes d'àudio elements indetectables a l'oïda humana, però sí mitjançant altres màquines.

La intel·ligència artificial pot ser usada amb finalitats negatives i la necessitat d'eines com les que hem vist ens ho confirmen, però com ja hem vist al començament sempre hi ha ambivalències. També en IA trobarem eines que ens facilitaran el combat contra la desinformació (aquestes mateixes que hem vist, que permeten detetar falsedats), però d'altres que faciliten la participació ciutadana, fomenten la transparència i rendició de comptes, analitzen les percepcions socials per explicar-les als governants que volen millorar la seva gestió o donen garanties al vot electrònic.

↑ Índex de la unitat

Un recurs que teniu sempre a l'abast és la possibilitat de recórrer a projectes professionals de verificació que sovint ofereixen part dels seus serveis en línia i de manera gratuïta. Te'n presentem alguns:

Tots aquests projectes ens poden ser un punt de partida útil quan vulguem aclarir alguna informació que sospitem que pot ser falsa i els serveis gratuïts que ofereixen ens seran, sovint, de gran utilitat.

↑ Índex de la unitat

← Unitat 4 | Bibliografia →