En la llarga història de l’alfabet llatí, l’evolució de la majúscula va des de l’ús exclusiu a la Roma antiga fins a un de molt restringit en les llengües actuals. En català, en general, és un recurs distintiu que s’estalvia tant com es pot. És a dir, i aquí tenim la primera regla d’or, si dubtem entre majúscula i minúscula, en la majoria de casos el dubte s’hauria de resoldre a favor de la minúscula. El castellà, l’anglès o l’alemany tenen, per aquest ordre, una major presència de majúscules per tradició tipogràfica; això no ens hauria d’influir. Amb la recuperació dels usos públics del català a partir de finals dels setanta del segle passat, es va poder dur a terme aquesta actualització tan necessària en totes les llengües, i d’alguna manera ens vam alliberar d’una certa majusculitis ambiental.

En l’ús de les majúscules hi intervenen dues funcions. Una és la demarcativa, és a dir, l’ús de la majúscula en relació amb la posició al text (per exemple, després d’un punt). Aquesta funció, ben senzilla, no és objecte d’aquest curs, sinó que s’hi fa referència quan es parla de puntuació. L’altra és la distintiva, és a dir, l’ús de la majúscula per distingir una paraula o bé perquè ha nascut com a nom propi (Júpiter, Irene, Tolosa) o bé perquè s’hi ha convertit en el context que ens ocupa (la Facultat de Lletres, l’Ajuntament de Valls, la cooperativa de consum La Bajoca).

Hem dit que en general la majúscula s’estalvia tant com es pot. És lògic si assumim que un excés de marcatge acaba diluint els elements que realment ens pot convenir remarcar. Podem fer l’analogia amb una persona que sempre diu les coses cridant: això comporta que se li faci menys cas que si només cridés puntualment. El mateix podríem dir de l’excés d’emoticones als missatges a les xarxes socials…

D’altra banda, i això és rellevant, els textos de l’Administració —a diferència, posem per cas, dels del món del disseny i la publicitat— han de ser necessàriament sobris, tant en la manera de donar la informació com en l’aspecte formal. Ho veurem també en relació amb els tipus de lletra.

La segona regla d’or, que ens facilitarà molt les coses, és que les paraules que trobem al diccionari són noms comuns (els noms propis no hi tenen entrada) i, per tant, paraules com alcaldessa, cap de manteniment, vicepresident, maig, carrer, article, etc. van en minúscula, si no hi ha una raó contextual poderosa per canviar-ho.

Quatre exemples per il·lustrar el que acabem de dir:

• Tots els oficis i càrrecs són noms comuns (són al diccionari), però si estem davant d’un document protocol·lari (títol acadèmic, invitació o saluda), i s’opta per fer servir el tractament adjuntat al càrrec (l’Excel·lentíssima i Magnífica Rectora de la UIB)), el càrrec quedarà absorbit per la majúscula. Això només passa en aquest cas, i encara hem de tenir en compte que és poc habitual no només perquè el tractament protocol·lari no és mai obligatori, sinó també perquè és preferible que el tractament s’adjunti al nom de pila i no pas al càrrec. Així doncs, a la pràctica ens podem oblidar pràcticament dels càrrecs en majúscula.
• Els genèrics de les vies urbanes, com carrer, abreujats o no, poden anar dins del text o en posició inicial absoluta. Com la resta de paraules, només aniran en majúscula si es troben en posició inicial, no pas dins del paràgraf, ni que estiguin dins d’un parèntesi.
• Els mesos, que com els dies de la setmana provenen de la mitologia i l’imaginari romà, són noms comuns, com podem comprovar un cop més pel fet que els trobem al diccionari. Ara bé, i això també és lògic, adquiriran la majúscula si passen a formar part d’un nom propi: per exemple el nom amb què bategem el dia 1 de maig és Primer de Maig o Dia del Treball; també ens referim a les protestes estudiantils iniciades a França com a Maig del 68.
• A la inversa, podem trobar noms propis que passen a ser comuns: un Primer de Maig o Dia del Treball; també ens referim a les protestes estudiantils iniciades a França com a Maig del 68.
• A la inversa, podem trobar noms propis que passen a ser comuns: un newton és una unitat física anomenada així pel cognom del seu descobridor, Isaac Newton.

A la pràctica, doncs, el sentit comú ens permet resoldre la immensa majoria de casos. Només quan l’element en qüestió sigui compost per més d’una paraula haurem de recordar —o consultar— com s’aplica la convenció en cada cas, sobre la base de la tradició o amb vista a la claredat informativa.

• Per exemple, és per tradició que els llibres (publicacions no periòdiques) porten només majúscula la primera inicial (La plaça del Diamant), mentre que els diaris i revistes (publicacions periòdiques) hi porten totes les inicials, tret de les partícules (El Periódico, Butlletí Oficial de la Província).
• Per exemple, és per claredat que els noms d’ensenyaments i assignatures es posen amb totes les inicials majúscules en l’àmbit universitari, per delimitar clarament el nom: Ja fa quinze anys que el Departament de Dret Administratiu imparteix l’assignatura Processos i Recursos en l’Àmbit Estatal és diferent de Ja fa quinze anys que s’imparteix l’assignatura Processos i Recursos en l’àmbit estatal. En el primer cas el nom de l’assignatura arriba al final de la frase i en el segon s’indica que l’assignatura Processos i Recursos s’imparteix en tot l’Estat.
• En aquest sentit, cal tenir en compte que es poden produir variacions mínimes segons els llibres d’estil fixats per les institucions a partir d’una base comuna. Per exemple, les universitats de la Xarxa Vives i el Servei Lingüístic del Parlament de Catalunya opten per la minúscula amb designacions incompletes precedides de demostratiu (aquesta secció) mentre que la Generalitat —i, per tant, l’EAPC— opta per mantenir la majúscula (aquesta Secció).

A continuació us presentem una taula que ha de resoldre tots els possibles dubtes que tingueu. Així mateix, podeu consultar el recurs Majúscules i minúscules i fer consultes puntuals a l’Optimot.

← Inici | Unitat 2 →