En aquest apartat descriurem l'evolució d'Internet des que es va començar a popularitzar, cap als anys 90, fins a l'adveniment del web 2.0 o web social. Veurem que és una evolució caracteritzada per:

• La superació dels condicionants heretats de l'era de la impremta i dels mitjans de comunicació massius (premsa, ràdio, televisió).
• La tendència a centrar els serveis de la xarxa en les persones. Les xarxes es fan per a les persones.

Els conceptes que manejarem seran, principalment, el denominat efecte mirallet retrovisor descrit per Marshall Mc Luhan; la noció d'esfera pública tal com la va descriure Habermas; i alguns conceptes nascuts durant aquest període que tenen una estreta relació amb l'evolució de la xarxa: llarga cua (long tail), ètica del hacker i bombolla tecnològica, entre d'altres.

Marshall Mc Luhan fou un filòsof i professor universitari que va analitzar els mitjans de comunicació de masses, especialment premsa, ràdio i televisió. Amb el seu peculiar estil epigramàtic i fragmentari va descriure com és l’adveniment de qualsevol nou mitjà en el panorama comunicatiu amb la metàfora del mirallet retrovisor. Cal tenir present que Mc Luhan no va entrar mai en contacte amb Internet com a fenomen de masses, ja que va morir molt abans de la popularització de la xarxa.

Segons Mc Luhan qualsevol mitjà nou emula els fenòmens comunicatius dels mitjans que l’han precedit, per diferents que siguin. De fet, si parlem amb els nostres pares o avis, sabrem que els primers programes de ràdio eren els “diaris parlats” (diarios hablados a l'Estat espanyol) i que els primers programes televisius mostraven un locutor de ràdio que parlava amb posat hieràtic davant la càmera, com si encara estigués al locutori radiofònic. La ràdio fou, en un primer moment, un mirallet retrovisor dels diaris i la televisió, un mirallet retrovisor de la ràdio.

Quan l’any 1994 es va començar a comercialitzar Internet arreu del món, va passar exactament el mateix fenomen: es van reproduir esquemes i fenòmens propis de les tecnologies comunicatives que l'havien precedit. Si fem un esforç per recordar com eren les primeres pàgines web, ens vindran a la memòria uns documents que no diferien gaire del que podíem trobar en informes o fullets informatius propis de l'era del paper: textos molt estructurats, amb pocs hiperenllaços, poques imatges, cap vídeo, pocs elements per interactuar, etc. S'acomplia, doncs, la profecia del mirallet retrovisor de Mc Luhan: el nou mitjà, en un primer moment, imitava els mitjans que l'havien precedit. De fet, encara avui parlem de “pàgines web” per referir-nos a la majoria de nodes de contingut que trobem a la xarxa. Fixem-nos que la paraula "pàgina" és una herència de l'era de la impremta, un símptoma encara viu del mirallet retrovisor.

L'efecte mirallet retrovisor també marcava l'entrada de les administracions i les empreses a la primera Internet. Sovint allò que publicaven no era altra cosa que els mateixos tríptics informatius o fullets que tenien, en paper, als taulells i les sales d'espera. El recurs archive.org ens permet veure webs en el seu estat retrospectiu. Per la seva antiguitat, us suggerim de consultar el Web de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1996, on podreu comprovar de primera mà el sentit del terme "mirallet retrovisor".

Ara bé, alguna cosa ja havia canviat. En aquelles pàgines web primitives, no hi parlaven només els mitjans de comunicació i les administracions. Hi parlava qui volia fer-ho (o, si més no, qui era capaç d'editar-se una pàgina). Així, tant hi podíem trobar webs corporatius com "pàgines personals" ben variades: des d'un professor universitari que compartia els apunts amb l'alumnat, fins a aficionats a l'ornitologia que descrivien els ocells que havien vist durant el cap de setmana. La llavor social començava a germinar al primer Internet.

En qualsevol cas, a efectes comunicatius Internet suposava un canvi radical en el concepte d’espai públic o esfera pública desenvolupat anys abans pel filòsof Jürgen Habermas.

Segons Habermas, l’espai públic o l’esfera pública és l’espai de comunicació i intercanvi simbòlic que s’obre en les societats occidentals a partir de la il·lustració gràcies a la iniciativa ciutadana. En un primer moment se cenyia als periòdics o les tribunes locals, les tertúlies de cafè, etc. Era un espai protagonitzat per la burgesia emergent que deixava enrere l’espai de representativitat de les autoritats propi de l’antic règim, és a dir, l’espai jerarquitzat de les cavalcades i desfilades reals que ocupaven l'espai públic en les seves grans cerimònies (Öffenlichkeit).

Per a Habermas, l’esfera pública que havia nascut amb la il·lustració va ser progressivament depredada pels estats i les grans empreses, especialment al llarg del segle XX. Els estats es van fer amos de l'espai públic radiolèctric i després el van concedir a mitjans de comunicació públics i privats (ràdios i televisions). Les empreses, per la seva banda, van crear grans grups empresarials que fagocitaven i agrupaven els mitjans de comunicació.

Internet es va popularitzar justament quan culminava el procés que havia descrit Habermas: la dècada dels 90 del segle XX fou un moment de concentració i creació de grans grups empresarials de comunicació que, a més, es disputaven l'espai radiolèctric dels estats. Era el moment en què sorgien, per exemple, les grans plataformes digitals per satèl·lit que a l'Estat es van caracteritzar per la confrontació entre un projecte impulsat pel grup Prisa i un altre d'impulsat per Telefónica, llavors adversaris.

La nova esfera pública que va sorgir amb Internet va suposar un parèntesi en la batalla entre grans grups per fer-se seus els mitjans convencional. Com per art de màgia, de cop i volta, apareixien centenars i milers de webs que tant podien ser impulsades per empreses i administracions com per petites associacions o persones a títol personal.

En aquest panorama de transformació de l'esfera pública, l'Administració es trobava en una situació singular: d'una banda, era l'única hereva de l'antic espai de representativitat dels monarques (amb una imatge corporativa molt robusta i tota la parafernàlia de banderes, palaus i gran edificis com a principal imatge), però dins d'Internet passava a ser un lloc web més al costat de qualsevol altre. I en un primer moment, el seu domini de l'espai radiolèctric no li servia per a res en una tecnologia que circulava per canals diferents.

La presència de noves veus al primer Internet anava associada sovint al voluntarisme de moltes persones que, amb una barreja de passió comunicadora i coneixements tecnològics (sovint amateurs) aconseguien publicar coses en el nou mitjà. Aquesta actitud va ser batejada pel teòric Pekka Himanen com a “ètica del pirata” (o ètica del hacker) al llibre Ètica del hacker i l’esperit de l’era de la informació. Sumàriament, l’ètica del pirata és un treball d’afició, coneixement i passió per la tecnologia i la comunicació que acaba beneficiant la societat.

És molt important no confondre aquesta actitud "hacker" amb l'actitud "cracker" (relacionada amb la delinqüència o el sabotatge). És difícil ja que els mitjans de comunicació, sovint, fan servir el terme "hacker" de manera indiscriminada.

En un primer moment, tant les empreses com els mitjans de comunicació recelaven d'Internet. Les empreses en temien la competència i els mitjans, també. De fet, les notícies que sortien sobre el primer Internet solien presentar la xarxa com un món friqui en el qual s'hi bellugava la delinqüència i s'hi trobaven continguts indecents o molt tècnics.

Cap al final de la dècada dels 90, però, hi va haver un gir. Els grans grups econòmics que ja s'estaven dispuntant els mitjans de comunicació convencionals, van voler fer-se seu Internet. Van néixer els primers grans portals. A l'Estat el projecte Terra en fou l'exemple paradigmàtic, impulsat per Telefónica i diversos bancs.

Darrere aquests grans portals hi havia la idea que si concentraven el màxim de continguts en un portal, capitalitzarien tot el trànsit i serien els màxims beneficiaris de la inversió publicitària. Era una visió marcada per l'efecte "mirallet retrovisor". Tenir redactors i personal capaç d'escriure-ho tot era una quimera. Es volia gestionar el contingut de l'Internet com es gestionaven els continguts daltres mitjans, però això era una tasca impossible. Aquest model va fracassar, com veurem a continuació.

Pocs mesos abans de l'any 2000 es va estendre un gran temor entorn del futur de les tecnologies. Era el denominat "Efecte 2000". Es deia que la majoria dels programes calculaven els anys en dues xifres (89,90,91…99) i per tant es posarien a zero. Això havia de suposar una gran catàstrofe que no deixaria ni acabar les campanades de cap d'any. A l'hora de la veritat l'impacte va ser mínim, per no dir nul. El veritable "Efecte 2000" va ser un altre que no hi tenia res a veure: l'enfosament de tots els plantejaments econòmics que havien entès Internet com la continuïtat dels mitjans de comunicació clàssics. És a dir, els que havien mirat Internet des del retrovisor descrit per Mc Luhan. És el que es va denominar "esclat de la bombolla tecnològica".

L'esclat de la bombolla tecnològica i dels índexs borsaris tecnològics com Nasdaq va convertir en marginals grans projectes com el superportal Terra en el qual havien invertit estalvis milers i milers de persones.

De fet, Internet va decaure, però va ser una decaiguda efímera. Ben aviat es va veure que el valor ja no l'aportaven les grans corporacions. Naixia el denominat Web 2.0.

Si hem de buscar un pont entre Internet a la darrera dècada del segle XX i a les primeres dècades del segle XXI, evidentment hem de parlar de Google. Aquest cercador va néixer l’any 1998 i va revolucionar la xarxa ja que, per dir-ho d’alguna manera, en comptes de servir per “buscar” servia per “trobar”. Superava els seus predecessors com Yahoo o Altavista (dels quals sovint agafava informació), perquè tenia en compte el que s’ha denominat The long Tail o “llarga cua”. Definida l’any 2004 per Chris Anderson, la "llarga cua" és el conjunt de webs que sense trobar-se en “grans portals” i tenint un interès restringit, acumulen en conjunt un gran nombre de visites molt superior als llocs líder i són sovint rellevants a efectes de cerca.

Justament, amb l’enfonsament dels grans portals (com Terra), aquests petits webs publicats per particulars o institucions van ser el baix continu sobre el qual es va mantenir la vida i la utilitat d’Internet. Amb l’aparició dels blogs es van multiplicar i van oferir la possibilitat de parlar a molta gent. La persona, l’usuari, esdevenia mica en mica el gran protagonista d’Internet i així ho va definir ja l’any 2002 la revista Time quan va escollir com a persona de l’any You, és a dir, “tu” .

Internet prenia nova força i el prenia en un nou ambient social, marcat per l'aportació de les persones i no dels grans mitjans. Aquest ambient va rebre diverses denominacions (web social, web conversacional, etc.) tot i que el terme triomfador fou sens dubte Web 2.0, una denominació proposada per Tim O’Reilly en una trobada que va tenir lloc l’any 2004, sistematizada en un article de l’any 2005.

El triomf del web social o web 2.0 també va suposar un nou repte per a l'Administració. Acostumada a ser un referent en informació de multitud de temes que per motius fiscals o d'altra mena li comportaven disposar de llistes (d'establiments, de serveis, de moltes altres coses), la presència dels mateixos establiments amb el seu petit web a Internet disminuïa enormement un dels puntals de la seva capacitat d'influència que era, justament, l'acumulació d'informació. Al mateix temps, però, els ajuntaments, per petits que fossin, podien disposar de llocs econòmics que els facilitaven l'accés al seu propi públic. També esdevenien, doncs, peces de la llarga cua.

Anomenem, doncs, web 2.0, web viu o web social l’ambient o el conjunt de fenòmens originats a Internet a partir de les lògiques pròpies de la mateixa xarxa, deixant enrere formats de l’era de la impremta.

Es tracta de la superació del denominat efecte retrovisor segons el qual un mitjà nou, en un primer moment, tendeix a reproduir formes pròpies dels mitjans predecessors.

Representa el triomf de dos elements ben específics però que ja existien a Internet de bon començament: els hiperenllaços i la interacció. De fet, els mateixos usuaris són els amos i gestors tant del fons com de la forma dels continguts.

Els fenòmens paradigmàtics i més popular del denominat Web 2.0 o web social van ser, en un primer moment els blogs i, en l’actualitat, les denominades xarxes socials (Facebook, Twitter, etc.). Tanmateix n’hi ha d’altres: les xarxes P2P amb programes tan populars i alhora tan discutits com Emule o Bittorrent; la nova missatgeria (Whatsapp, Telegram, etc.); les pàgines d’elaboració col·lectiva o wikis, que han donat com a fruit principal la Viquipèdia; l’etiquetatge popular de pàgines (folksonomia); sistemes per compartir multimèdies com Youtube o Flickr; la sindicació i agregació de continguts via RSS, etc. De fet, es considera que la multiplicitat de participants i la preponderància dels hiperenllaços tendeixen a convertir la xarxa en una “fantàstica i permanent conversa” (Orihuela 2006)

El naixement del web 2.0 ha suposat per a l'Administració un canvi radical en la manera de relacionar-se amb els ciutadans. Abans del 2.0 l'Administració s'hi relacionava doblement:

• Des de l'àmbit de la comunicació de masses, és a dir, en l'esfera pública, amb un discurs unidireccional hereu de l'antic espai de representativitat caracteritzat per una gran força (creativa, d'imatge corporativa, de demostració de poder, etc.)
• Des de l'atenció al públic, amb una relació directa i privada amb cadascun dels usuaris, però amb el privilegi de ser el taulell, el propietari del lloc on es tenien les relacions (l'usuari hi acudia o hi trucava, però era ell el que havia d'adreçar-se al palau / a l'oficina, etc.)

Aquesta doble relació permetia mantenir contradiccions com un mal servei públic mentre es feia un discurs públic en clau positiva. El web 2.0 va suposar un cop molt fort a aquestes relacions desproporcionades en la mesura que l'usuari va poder, per primera vegada, parlar de tu a tu amb l'Administració i fer-ho, a més, públicament i amb audiència (l'audiència se la construeix cadascú). Aquest és un canvi irremissible que abordarem més a fons a l'apartat 1.2.1 i que suposa un guany enorme en la transparència als ulls de la ciutadania i en l'exigència professional dels empleats de l'administració, exposats al judici ciutadà com un interlocutor més de la conversa.

<< | >>