Des del primer dia, Internet tenia un potencial social que el feia radicalment diferent dels mitjans de comunicació que l'havien precedit. Però aquests mitjans (unidireccionals i jeràrquics) havien conformat tant la manera de pensar de la gent, que fins al cap d'uns anys la xarxa no es va mostrar esponerosament social i participativa, tal com la coneixem avui.

L'Administració és un bon exemple de la contenció amb què les organitzacions van abordar Internet. Si bé el 1995 ja hi havia importants webs dels governs, el grau d'interacció que permetien al ciutadà era mínim o ocasional i en qualsevol cas, distant, quant a participació social, de les possibilitats que ja existien. En certa mesura, a la primera Internet, l'Administració es mostrava amb el mateix esperit comunicatiu que havia tingut en l'època dels mitjans de comunicació massius.

En aquesta primera part del curs, que és la més reflexiva i teòrica, trobareu una explicació de l'evolució d'Internet des que es va començar a popularitzar fins a l'actualitat, que para especial atenció als aspectes socials i participatius. També hi trobareu una extensa descripció del denominat web 2.0 o web social. Aquesta operació comprensiva us donarà bagatge per desenvolupar millors estratègies de comunicació en un entorn sobre el qual haureu reflexionat i aprofundit.

• 1.1. L'ampliació de l'esfera pública de comunicació
  
• 1.2. Característiques de la Internet social
  
• 1.3. Principals plataformes i xarxes de la Internet social
  

En aquest apartat descriurem l'evolució d'Internet des que es va començar a popularitzar, cap als anys 90, fins a l'adveniment del web 2.0 o web social. Veurem que és una evolució caracteritzada per:

• La superació dels condicionants heretats de l'era de la impremta i dels mitjans de comunicació massius (premsa, ràdio, televisió).
• La tendència a centrar els serveis de la xarxa en les persones. Les xarxes es fan per a les persones.

Els conceptes que manejarem seran, principalment, el denominat efecte mirallet retrovisor descrit per Marshall Mc Luhan; la noció d'esfera pública tal com la va descriure Habermas; i alguns conceptes nascuts durant aquest període que tenen una estreta relació amb l'evolució de la xarxa: llarga cua (long tail), ètica del hacker i bombolla tecnològica, entre d'altres.

Marshall Mc Luhan fou un filòsof i professor universitari que va analitzar els mitjans de comunicació de masses, especialment premsa, ràdio i televisió. Amb el seu peculiar estil epigramàtic i fragmentari va descriure com és l’adveniment de qualsevol nou mitjà en el panorama comunicatiu amb la metàfora del mirallet retrovisor. Cal tenir present que Mc Luhan no va entrar mai en contacte amb Internet com a fenomen de masses, ja que va morir molt abans de la popularització de la xarxa.

Segons Mc Luhan qualsevol mitjà nou emula els fenòmens comunicatius dels mitjans que l’han precedit, per diferents que siguin. De fet, si parlem amb els nostres pares o avis, sabrem que els primers programes de ràdio eren els “diaris parlats” (diarios hablados a l'Estat espanyol) i que els primers programes televisius mostraven un locutor de ràdio que parlava amb posat hieràtic davant la càmera, com si encara estigués al locutori radiofònic. La ràdio fou, en un primer moment, un mirallet retrovisor dels diaris i la televisió, un mirallet retrovisor de la ràdio.

Quan l’any 1994 es va començar a comercialitzar Internet arreu del món, va passar exactament el mateix fenomen: es van reproduir esquemes i fenòmens propis de les tecnologies comunicatives que l'havien precedit. Si fem un esforç per recordar com eren les primeres pàgines web, ens vindran a la memòria uns documents que no diferien gaire del que podíem trobar en informes o fullets informatius propis de l'era del paper: textos molt estructurats, amb pocs hiperenllaços, poques imatges, cap vídeo, pocs elements per interactuar, etc. S'acomplia, doncs, la profecia del mirallet retrovisor de Mc Luhan: el nou mitjà, en un primer moment, imitava els mitjans que l'havien precedit. De fet, encara avui parlem de “pàgines web” per referir-nos a la majoria de nodes de contingut que trobem a la xarxa. Fixem-nos que la paraula "pàgina" és una herència de l'era de la impremta, un símptoma encara viu del mirallet retrovisor.

L'efecte mirallet retrovisor també marcava l'entrada de les administracions i les empreses a la primera Internet. Sovint allò que publicaven no era altra cosa que els mateixos tríptics informatius o fullets que tenien, en paper, als taulells i les sales d'espera. El recurs archive.org ens permet veure webs en el seu estat retrospectiu. Per la seva antiguitat, us suggerim de consultar el Web de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1996, on podreu comprovar de primera mà el sentit del terme "mirallet retrovisor".

Ara bé, alguna cosa ja havia canviat. En aquelles pàgines web primitives, no hi parlaven només els mitjans de comunicació i les administracions. Hi parlava qui volia fer-ho (o, si més no, qui era capaç d'editar-se una pàgina). Així, tant hi podíem trobar webs corporatius com "pàgines personals" ben variades: des d'un professor universitari que compartia els apunts amb l'alumnat, fins a aficionats a l'ornitologia que descrivien els ocells que havien vist durant el cap de setmana. La llavor social començava a germinar al primer Internet.

En qualsevol cas, a efectes comunicatius Internet suposava un canvi radical en el concepte d’espai públic o esfera pública desenvolupat anys abans pel filòsof Jürgen Habermas.

Segons Habermas, l’espai públic o l’esfera pública és l’espai de comunicació i intercanvi simbòlic que s’obre en les societats occidentals a partir de la il·lustració gràcies a la iniciativa ciutadana. En un primer moment se cenyia als periòdics o les tribunes locals, les tertúlies de cafè, etc. Era un espai protagonitzat per la burgesia emergent que deixava enrere l’espai de representativitat de les autoritats propi de l’antic règim, és a dir, l’espai jerarquitzat de les cavalcades i desfilades reals que ocupaven l'espai públic en les seves grans cerimònies (Öffenlichkeit).

Per a Habermas, l’esfera pública que havia nascut amb la il·lustració va ser progressivament depredada pels estats i les grans empreses, especialment al llarg del segle XX. Els estats es van fer amos de l'espai públic radiolèctric i després el van concedir a mitjans de comunicació públics i privats (ràdios i televisions). Les empreses, per la seva banda, van crear grans grups empresarials que fagocitaven i agrupaven els mitjans de comunicació.

Internet es va popularitzar justament quan culminava el procés que havia descrit Habermas: la dècada dels 90 del segle XX fou un moment de concentració i creació de grans grups empresarials de comunicació que, a més, es disputaven l'espai radiolèctric dels estats. Era el moment en què sorgien, per exemple, les grans plataformes digitals per satèl·lit que a l'Estat es van caracteritzar per la confrontació entre un projecte impulsat pel grup Prisa i un altre d'impulsat per Telefónica, llavors adversaris.

La nova esfera pública que va sorgir amb Internet va suposar un parèntesi en la batalla entre grans grups per fer-se seus els mitjans convencional. Com per art de màgia, de cop i volta, apareixien centenars i milers de webs que tant podien ser impulsades per empreses i administracions com per petites associacions o persones a títol personal.

En aquest panorama de transformació de l'esfera pública, l'Administració es trobava en una situació singular: d'una banda, era l'única hereva de l'antic espai de representativitat dels monarques (amb una imatge corporativa molt robusta i tota la parafernàlia de banderes, palaus i gran edificis com a principal imatge), però dins d'Internet passava a ser un lloc web més al costat de qualsevol altre. I en un primer moment, el seu domini de l'espai radiolèctric no li servia per a res en una tecnologia que circulava per canals diferents.

La presència de noves veus al primer Internet anava associada sovint al voluntarisme de moltes persones que, amb una barreja de passió comunicadora i coneixements tecnològics (sovint amateurs) aconseguien publicar coses en el nou mitjà. Aquesta actitud va ser batejada pel teòric Pekka Himanen com a “ètica del pirata” (o ètica del hacker) al llibre Ètica del hacker i l’esperit de l’era de la informació. Sumàriament, l’ètica del pirata és un treball d’afició, coneixement i passió per la tecnologia i la comunicació que acaba beneficiant la societat.

És molt important no confondre aquesta actitud "hacker" amb l'actitud "cracker" (relacionada amb la delinqüència o el sabotatge). És difícil ja que els mitjans de comunicació, sovint, fan servir el terme "hacker" de manera indiscriminada.

En un primer moment, tant les empreses com els mitjans de comunicació recelaven d'Internet. Les empreses en temien la competència i els mitjans, també. De fet, les notícies que sortien sobre el primer Internet solien presentar la xarxa com un món friqui en el qual s'hi bellugava la delinqüència i s'hi trobaven continguts indecents o molt tècnics.

Cap al final de la dècada dels 90, però, hi va haver un gir. Els grans grups econòmics que ja s'estaven dispuntant els mitjans de comunicació convencionals, van voler fer-se seu Internet. Van néixer els primers grans portals. A l'Estat el projecte Terra en fou l'exemple paradigmàtic, impulsat per Telefónica i diversos bancs.

Darrere aquests grans portals hi havia la idea que si concentraven el màxim de continguts en un portal, capitalitzarien tot el trànsit i serien els màxims beneficiaris de la inversió publicitària. Era una visió marcada per l'efecte "mirallet retrovisor". Tenir redactors i personal capaç d'escriure-ho tot era una quimera. Es volia gestionar el contingut de l'Internet com es gestionaven els continguts daltres mitjans, però això era una tasca impossible. Aquest model va fracassar, com veurem a continuació.

Pocs mesos abans de l'any 2000 es va estendre un gran temor entorn del futur de les tecnologies. Era el denominat "Efecte 2000". Es deia que la majoria dels programes calculaven els anys en dues xifres (89,90,91…99) i per tant es posarien a zero. Això havia de suposar una gran catàstrofe que no deixaria ni acabar les campanades de cap d'any. A l'hora de la veritat l'impacte va ser mínim, per no dir nul. El veritable "Efecte 2000" va ser un altre que no hi tenia res a veure: l'enfosament de tots els plantejaments econòmics que havien entès Internet com la continuïtat dels mitjans de comunicació clàssics. És a dir, els que havien mirat Internet des del retrovisor descrit per Mc Luhan. És el que es va denominar "esclat de la bombolla tecnològica".

L'esclat de la bombolla tecnològica i dels índexs borsaris tecnològics com Nasdaq va convertir en marginals grans projectes com el superportal Terra en el qual havien invertit estalvis milers i milers de persones.

De fet, Internet va decaure, però va ser una decaiguda efímera. Ben aviat es va veure que el valor ja no l'aportaven les grans corporacions. Naixia el denominat Web 2.0.

Si hem de buscar un pont entre Internet a la darrera dècada del segle XX i a les primeres dècades del segle XXI, evidentment hem de parlar de Google. Aquest cercador va néixer l’any 1998 i va revolucionar la xarxa ja que, per dir-ho d’alguna manera, en comptes de servir per “buscar” servia per “trobar”. Superava els seus predecessors com Yahoo o Altavista (dels quals sovint agafava informació), perquè tenia en compte el que s’ha denominat The long Tail o “llarga cua”. Definida l’any 2004 per Chris Anderson, la "llarga cua" és el conjunt de webs que sense trobar-se en “grans portals” i tenint un interès restringit, acumulen en conjunt un gran nombre de visites molt superior als llocs líder i són sovint rellevants a efectes de cerca.

Justament, amb l’enfonsament dels grans portals (com Terra), aquests petits webs publicats per particulars o institucions van ser el baix continu sobre el qual es va mantenir la vida i la utilitat d’Internet. Amb l’aparició dels blogs es van multiplicar i van oferir la possibilitat de parlar a molta gent. La persona, l’usuari, esdevenia mica en mica el gran protagonista d’Internet i així ho va definir ja l’any 2002 la revista Time quan va escollir com a persona de l’any You, és a dir, “tu” .

Internet prenia nova força i el prenia en un nou ambient social, marcat per l'aportació de les persones i no dels grans mitjans. Aquest ambient va rebre diverses denominacions (web social, web conversacional, etc.) tot i que el terme triomfador fou sens dubte Web 2.0, una denominació proposada per Tim O’Reilly en una trobada que va tenir lloc l’any 2004, sistematizada en un article de l’any 2005.

El triomf del web social o web 2.0 també va suposar un nou repte per a l'Administració. Acostumada a ser un referent en informació de multitud de temes que per motius fiscals o d'altra mena li comportaven disposar de llistes (d'establiments, de serveis, de moltes altres coses), la presència dels mateixos establiments amb el seu petit web a Internet disminuïa enormement un dels puntals de la seva capacitat d'influència que era, justament, l'acumulació d'informació. Al mateix temps, però, els ajuntaments, per petits que fossin, podien disposar de llocs econòmics que els facilitaven l'accés al seu propi públic. També esdevenien, doncs, peces de la llarga cua.

Anomenem, doncs, web 2.0, web viu o web social l’ambient o el conjunt de fenòmens originats a Internet a partir de les lògiques pròpies de la mateixa xarxa, deixant enrere formats de l’era de la impremta.

Es tracta de la superació del denominat efecte retrovisor segons el qual un mitjà nou, en un primer moment, tendeix a reproduir formes pròpies dels mitjans predecessors.

Representa el triomf de dos elements ben específics però que ja existien a Internet de bon començament: els hiperenllaços i la interacció. De fet, els mateixos usuaris són els amos i gestors tant del fons com de la forma dels continguts.

Els fenòmens paradigmàtics i més popular del denominat Web 2.0 o web social van ser, en un primer moment els blogs i, en l’actualitat, les denominades xarxes socials (Facebook, Twitter, etc.). Tanmateix n’hi ha d’altres: les xarxes P2P amb programes tan populars i alhora tan discutits com Emule o Bittorrent; la nova missatgeria (Whatsapp, Telegram, etc.); les pàgines d’elaboració col·lectiva o wikis, que han donat com a fruit principal la Viquipèdia; l’etiquetatge popular de pàgines (folksonomia); sistemes per compartir multimèdies com Youtube o Flickr; la sindicació i agregació de continguts via RSS, etc. De fet, es considera que la multiplicitat de participants i la preponderància dels hiperenllaços tendeixen a convertir la xarxa en una “fantàstica i permanent conversa” (Orihuela 2006)

El naixement del web 2.0 ha suposat per a l'Administració un canvi radical en la manera de relacionar-se amb els ciutadans. Abans del 2.0 l'Administració s'hi relacionava doblement:

• Des de l'àmbit de la comunicació de masses, és a dir, en l'esfera pública, amb un discurs unidireccional hereu de l'antic espai de representativitat caracteritzat per una gran força (creativa, d'imatge corporativa, de demostració de poder, etc.)
• Des de l'atenció al públic, amb una relació directa i privada amb cadascun dels usuaris, però amb el privilegi de ser el taulell, el propietari del lloc on es tenien les relacions (l'usuari hi acudia o hi trucava, però era ell el que havia d'adreçar-se al palau / a l'oficina, etc.)

Aquesta doble relació permetia mantenir contradiccions com un mal servei públic mentre es feia un discurs públic en clau positiva. El web 2.0 va suposar un cop molt fort a aquestes relacions desproporcionades en la mesura que l'usuari va poder, per primera vegada, parlar de tu a tu amb l'Administració i fer-ho, a més, públicament i amb audiència (l'audiència se la construeix cadascú). Aquest és un canvi irremissible que abordarem més a fons a l'apartat 1.2.1 i que suposa un guany enorme en la transparència als ulls de la ciutadania i en l'exigència professional dels empleats de l'administració, exposats al judici ciutadà com un interlocutor més de la conversa.

↑ Índex de la unitat

El web 2.0 o web social, més que una tecnologia o un conjunt de tecnologies concretes o més que un fenomen social específic s’ha definit com un “ambient” que engloba aspectes ben diversos. En aquest apartat, analitzarem algunes de les característiques més vistoses d’aquest “ambient” i, a continuació, n’analitzarem els vessants relacionats amb la persona, els continguts, les comunitats i les organitzacions.

En primer lloc, fixem-nos en el mapa conceptual següent ja que permet fer-nos una idea de les idees clau que caracteritzen el web 2.0:

Si ens hi fixem, en primer lloc veiem unes paraules més destacades que les altres. Són les que ens marquen les grans tendències del web 2.0:

• Participació
• Usabilitat
• Convergència
• Disseny
• Economia
• Capacitat de ser barrejat
• Estandardització

Si agafem una eina que ningú discuteixi que és 2.0 veurem que totes aquestes tendències hi són plenament aplicables. Per exemple, si ens centrem en el dipòsit per compartir vídeos Youtube veurem que la participació n'és la clau de funcionament ja que no seria res sense les aportacions dels usuaris. També hi veiem usabilitat: és molt senzill de fer anar. Convergència fa referència aquí a la integració multimèdia: Youtube és una mostra evident d'integració del vídeo en l'hipertext. Quant al disseny, hi trobem una constant del 2.0: la substitució dels dissenys estetitzants del segle XX (marcats per la "cultura del disseny" dels anys 90) per uns dissenys enormement funcionals. També hi detectem economia: Youtube és un negoci i els negocis fan ús de Youtube. Encara hi trobem Remixability o capacitat per ser barrejat (podem inserir vídeos en webs, blogs, etc.). Finalment, una altra tendència clau és estandardització: com sabeu, el model de Youtube marca la pauta de l'streaming de vídeo a la xarxa.

Continuem analitzant aquest núvol de conceptes. En un segon nivell, trobem tot de paraules que ens amplien els que hem revisat fins ara.

Així, al voltant de la participació trobem termes com folksonomy (etiquetatge popular dels conceptes) mentre al voltant de convergència trobem termes com àudio o vídeo.

L'últim nivell ens parla de tecnologies concretes o conceptes relacionats amb la informàtica i la informació. Així, al voltant de Remixability (capacitat per ser barrejat) trobem des de l'estàndard OpenID que vol esdevenir universal a l'hora de "logar-se"(accedir) a un servei fins a modularitat (tècnica de programació general) o SOAP, que és una tècnica de programació específica per a serveis web.

Aquest ambient engloba un nombre important de serveis, de marques, de llocs web, de programes. Vegeu-ne una classificació força útils d'alguns que són prou rellevants:

En abordar plataformes, xarxes socials o instruments que reben el qualificatiu 2.0, solem detectar aspectes com els que exposarem a continuació:

• Triomf de la participació: a diferència del primer web, que reflectia models de comunicació en què primava el criteri d’autoritat i les veus de referència sempre eren les mateixes, en entrar en ambients 2.0 la posibilitat de parlar se socialitza i les veus es multipliquen. De fet, el web 2.0 ha provocat un significatiu augment de les veus que ens expliquen les coses, una gran polifonia, quasi atonal de tan diversa.

• La teoria de la comunicació tradicional es representava mitjançant un esquema emissor ⇒ receptor. Sovint es complementava amb una fletxa inversa denominada feedback o retroalimentació. Aquest esquema servia tant per explicar la comunicació de persona a persona (per exemple, epistolar o telefònica) com per explicar la comunicació entre els mitjans de comunicació i el seu públic (entesa tradicionalment com a comunicació “d’un a molts”). En el web 2.0 la comunicació és de molts a molts. En tenim una bona mostra en el flux d’informacions que ens saluda quan obrim el Facebook.

• Liquidació de l’efecte retrovisor: les dinàmiques són impensables sense la xarxa. Ningú vol reproduir antics esquemes sobre Internet: aquesta és una fase superada. Per exemple, l’experiència Rodalia.info, promoguda per usuaris del transport públic i no pas per les administracions que el gestionen, és una solució informativa pensada des de la xarxa i des del web 2.0 i inimaginable amb anterioritat.

• El valor del programari el donen les dades que gestiona: una eina no es defineix ni per les seves possibilitats ni per cap dels valors que tradicionalment servien per valorar el programari (seguretat potencial, capacitat potencial) sinó per la realitat de les dades que gestiona. Així, la interfície de la Viquipèdia, que ens pot semblar primitiva, té un valor immens per les dades que aporta. Les dades i les relacions entre les dades són el valor. Els programes per accedir-hi no en tenen tant.

• Preval la llarga cua. Avui dia, el llançament d’un gran portal ja no inquieta ningú. Serà el sumatori del valor dels diversos continguts que aporti el que li atorgarà valor. Per tant, si els continguts són aportats en petites dosis per milers d’usuaris, aquest serà el seu valor. Repositoris com Flickr no tenen com a base unes imatges estrella o uns fotògrafs mediàtics ni tan sols el glamour de celebritats sinó el sumatori del petit valor de fotografies personals, familiars, casuals, de petites organitzacions…

• Valor de l’externalitat de la xarxa. Si en la primera Internet, els serveis tendien a col·lapsar-se per un excés d’usuaris, en el web 2.0 el procés és a la inversa: el nombre d’usuaris és el que acaba atorgant èxit al projecte. Per exemple: l’allau de vídeos és el que dona valor a Yotube

• Usabilitat extrema: si la base del web social és l’aportació que hi fan les persones, la usabilitat agafa un relleu especial ja que la gent només introduirà dades si és fàcil, si és connatural a la seva experiència d'usuari. Qualsevol repositori social d’èxit (Scribd, Youtube, Flickr) es basa en la facilitat que pot tenir qualsevol persona per compartir-hi els continguts.

• Fi dels cicles d’actualitzacions. Antigament els programes d'ordinador, abans de ser llançats, passaven per fases de proves, no comercials, que eren denominades alfa i beta. Actualment s'ha instaurat un sistema denominat " beta perpètua". Els programes no ens arriben amb el llançament d'una versió molt treballada i amb una previsible llarga vida "as is" (tal com és) sinó com a propostes o prototips que l'ús mateix anirà conformant i modificant. Per això es parla de "beta perpètua".

• Els usuaris esdevenen codesenvolupadors. Mitjançant les API, els usuaris poden fer mashups (barreges), combinacions entre les prestacions de programes diversos. Es pot combinar el Google Maps amb un blog, es pot combinar un blog amb una agenda, etc. I les combinacions, sovint, són fruit de l’esforç dels mateixos usuaris.

• Multicanal: els accessos es poden fer per vies ben diverses, no solament des de la pantalla de l’ordinador.

• Reaprofitament dels continguts: la redifusió dels continguts d’altri esdevé una pràctica de vegades combatuda, de vegades buscada pels mateixos emissors dels continguts, però en qualsevol cas general. Eines com RSS tenen entre els seves finalitats la redifusió dels continguts.

• Convergència multimèdia: en el web social els mèdia es combinen. No queda clar on s’acaba el visionat de vídeos i l’hiperenllaç (Youtube permet saltar interactivament de vídeo en vídeo).

• Desplegament exhuberant de noves tecnologies: amb l’adveniment del 2.0 esclaten tecnologies útils en àmbits ben diversos: CSS, ajax, RSS-ATOM-OPML, API, P2P…

• Nou repertori d’accions. Si la primera Internet es caracteritzava per la cerca d’informació (cercadors contra grans repositoris institucionals) i la comunicació unidireccional o bidireccional clàssica, el web social ofereix un ampli ventall d’accions: publicació personal, interacció mitjançant xarxes socials, relació de client a client, aplicacions a mida…

Tot plegat dibuixa un panorama certament innovador respecte del que s’havia vist amb anterioritat, que repercuteix en diversos àmbits.

En general s'ha descrit aquest web com una gran conversa. I de fet, una de les teoritzacions que se n'han fet i que agrupa gran quantitat dels recursos que generalment identifiquem com a 2.0 s'hi adiu plenament. És el model presentat per Brian Solis i JESS3 i identificat com "La conversa, l'art d'escoltar, aprendre i compartir".

Al web 2.0 la persona esdevé central. Si al web 1.0 els continguts eren aportats principalment per les grans corporacions que n'eren propietàries, en el web 2.0 els continguts són aportats per les persones. Tal com hem explicat, agafa valor la "llarga cua" (The long tail).

En certa mesura, doncs, la visibilitat a la xarxa es gira. Un contingut aportat per una persona a títol individual, sense passar per tots els filtres corporatius, pot esdevenir un hit parade. Això vol dir que la identitat de les persones projectada a la xarxa agafa un relleu importantíssim i la xarxa esdevé un indret per a la construcció de la identitat. Els perfils personals en les xarxes socials, els perfils que acompanyen els blogs, els detalls de contacte prenen un nou valor.

De fet, aquesta és una tendència que el sociòleg Manuel Castells ja descrivia quan el 2.0 a penes despuntava. Per a ell, la centralitat de l'individu ja present la primera Internet i potser abans i tot. Castells ho denomina individualisme en xarxa.

Aquesta construcció pública de la identitat personal en un entorn tecnològicament mediat, és, també, una mostra del denominat apoderament de les persones i les comunitats. L'apoderament és el paradigma de valors que substitueix els valors socials que marcaven les reivindicacions del s. XX o els democràtics que marcaven aquestes mateixes reivindicacions al XIX (The Future of eGovernment). Si les persones o els col·lectius aporten directament les informacions i redueixen les mediacions, retenen gran quantitat de poder que actualment posseeix l'Estat o els mitjans de comunicació de masses.

L'altra cara de la moneda en la construcció de la identitat en aquests entorns on la persona té tant de relleu és l'erosió del concepte de privacitat tal com s'entenia durant el segle XX. Les dades d'identitat personal esdevenen públiques i sovint no hi ha manera de controlar-les per més que s'estableixin sistemes legals de protecció. Sovint per obtenir uns determinats rèdits de visibilitat i comunicació, se cedeixen les dades personals per a tota mena de transaccions o es fan públics sense que la persona afectada en tingui sempre clara consciència. Això és especialment intens en les xarxes socials.

Encara immergida en l'efecte mirallet retrovisor, la primera Internet reproduïa o pretenia reproduir els esquemes editorials del món de la impremta i de l'audiovisual. La propietat dels continguts sempre era clara i per ser publicats en plataformes de prestigi, els continguts passaven el procés de filtratge i elaboració editorial que conformava productes que es consideraven robustos a nivell de contingut, forma, autoria, etc.

No obstant això, des del primer moment, ja es podia detectar que aquest paradigma entrava en crisi. Tot i que publicar en la primera Internet requeria el domini de determinades tècniques, ja era possible de publicar molt més fàcilment que en el món de la impremta. Les publicacions digitals es van escampar. Persones que no havien publicat mai es van veure amb cor de fer-ho. I, al mateix temps, de manera espontània hi havia qui reproduïa continguts que trobava al diari o en qualsevol altre suport en paper. La reacció va ser la mateixa que hi havia en el món de la impremta: d'una banda, es defensava l'autoria a tots els nivells basant-se en el principi de copyright i, de l'altra, es menyspreava la "qualitat" de la florida de continguts que hi havia a Internet, que no havien passat per tots aquests filtres.

Després de l'l'esclat de la bombolla tecnològica de l'any 2000, les coses van canviar significativament i tots aquests fenòmens incipients van agafar valor propi. El naixement dels blogs, que facilitaven enormement la publicació de continguts, la creació de repositoris de continguts digitals com Youtube per a vídeos, Flickr per a fotografies, Scribd per a documents, Slideshare per a presentacions, etc., van convertir totes les persones en editores i distribuïdores dels seus propis continguts. I, per a sorpresa dels més escèptics, alguns d'aquests continguts "triomfaven" i assolien unes distribucions que superaven la de qualsevol bestseller o pel·lícula projectada en cinemes. Però, a més, el conjunt d'aquests continguts, "la llarga cua", en el seu global assolia un nombre de visionats incalculable de tan gran. El canvi estava servit.

El concepte d'autoria clàssica protegida per copyright també entrava en crisi. La utilització de materials creats per altri esdevenia un fet comú: que els fans d'un cantant pengessin els seus èxits o els compartissin en xarxes P2P (amb programes com Emule o Ares) vulnerava tota la protecció d'autoria pròpia del segle XX. Davant d'això apareixien reaccions que defensaven aquest status quo mentre que també apareixien propostes d'establir un concepte d'autoria més flexible. Partint de les llicències de programari GNU naixia, per exemple, la idea de la llicència Creative Commons que permet cedir gran quantitat de drets d'explotació i mantenir els drets morals inalienables de qualsevol autor. Aquest debat és ben viu encara.

Les comunitats humanes també han trobat la seva expressió col·lectiva en la nova Internet. Si en els primers anys de la xarxa, que en general reproduïa els esquemes del món de la impremta, la visió o el pes de les diverses col·lectivitats era objecte de negociació marcada pel seu poder econòmic o polític, un espai públic en perpètua expansió com és avui dia fa que les comunitats es puguin abocar a la xarxa tal com són, sense restriccions.

Un bon exemple el trobem en un cas proper: la comunitat lingüística catalana. Si en l'era de la impremta la seva presència en l'espai públic era problemàtica en la mesura que havia de superar moltes barreres (econòmiques, legals, etc.), amb l'adveniment d'Internet i especialment del web 2.0 o Internet Social, aquestes restriccions han desaparegut. La comunitat que usa el català ha assolit a Internet un pes específic i un ecosistema de llocs envejable i fruit de la lliure i espontània aportació de les persones i dels col·lectius.

Ara bé, aquest pes de la comunitat en la seva globalitat no se cenyeix només a qüestions de visibilitat o representació comunitària sinó que té una clara derivació en la manera com es construeixen els continguts.

Així, el valor d'autoritat que s'atorgava fins fa ben poc a una enciclopèdia de prestigi com l'Encyclopedia Britannica o la Gran Enciclopèdia Catalana s'ha vist desbordat per l'emergència de fenòmens com la Viquipèdia. La Viquipèdia ha revelat que el saber es troba repartit, que existeix el que s'ha denominat un coneixement col·lectiu.

Un corol·lari d'aquesta constatació el trobem en el sorgiment del que s'ha denominat comunitats de pràctica. És a dir, de comunitats que han trobat a Internet el conducte adequat per construir projectes col·lectivament compartint les aportacions i contrastant-les.

El web social ha transformat també les vies de comunicació de les organitzacions. D'una banda, ha propiciat comunitats de pràctica que han obert noves vies i canals de comunicació interna; però també i de manera molt especial han canviat els mecanismes amb què aquestes organitzacions es presenten davant l'esfera pública amb la intenció d'enviar missatges, captar clients, etcètera.

Si bé la majoria d'organitzacions continuen enviant comunicats o fent rodes de premsa, la xarxa els ofereix la possibilitat de posar en circulació els propis missatges tant a través de blogs com de repositoris de mèdies (vídeos, fotografies, etc.) o de les xarxes socials. La capacitat per fer circular informacions per aquests canals passa al davant, sovint, de la inversió en mèdies clàssics.

El mateix mercat publicitari s'ha revolucionat. En la primera Internet es va forjar el sistema clàssic publicitari per a la xarxa, marcat per la visibilitat i, en certa mesura, pel denominat "efecte mirallet retrovisor". Si al diari hi havia anuncis en forma de faldons o de pàgina completa o modulars, la primera Internet sorgien els tres bàners classics: el robaplanes (quadrat), el gratacels (vertical) i el bàner o superbàner horitzontal. De seguida també sorgia un sistema per computar-ne l'eficàcia marcat per la correlació entre visionats (denominats "impressions" en un clar efecte retrovisor) i clics o clics per impressió. A banda, els formats invasius de gran eficàcia però sovint molestos com els anuncis en pop-up.

Amb el web 2.0 neixen tot un seguit de fenòmens marcats per l'actualitació contínua de les dades i la capacitat de gestionar-les. Així, neix la publicitat contextual automàtica, per exemple el sistema Google Ads, que permet associar anuncis al contingut d'un text, sigui d'una pàgina web sigui d'un correu electrònic. Això permet revendre publicitat als propietaris de webs o blogs de llarga cua, que n'obtenen una explotació. Però, al mateix, temps, acompanyar de publicitat (adequada i propera als usuaris) altres serveis com la missatgeria electrònica en línia, etc. També els enllaços patrocinats.

Ara bé, la veritable revolució en la comunicació de les organitzacions arriba de bracet de les xarxes socials on els sistemes clàssics com els bàners o els mateixos enllaços patrocinats entren en crisi, però les plataformes faciliten alternatives totalment inserides en les seves dinàmiques i formats. A més són alternatives molt fàcils de parametritzar per aconseguir d'arribar a un públic objectiu molt concret i explotar al màxim la viralització. Les organitzacions, doncs, poden fer dos usos de les xarxes socials: un ús gratuït, que permet accedir a unes eines bàsiques i que en alguns casos comporten una baixa visibilitat (pàgines Facebook, per exemple) o fórmules publicitàries molt barates que multipliquen exponencialment i amb una gran eficiència aquestes possibilitats.

Més enllà del procediment administratiu estricte, la relació de l'Administració i dels governs amb la ciutadania s'ha vehiculat tradicionalment mitjançant l'atenció al públic, d'una banda, i les relacions públiques, de l'altra, dos àmbits que apareixien netament diferenciats i entre els quals podia haver-hi, circumstancialment, grans diferències i contradiccions. Per exemple, es podia donar la circumstància que una administració fes una gran difusió mediàtica d'un servei i que el servei en si es prestés amb dificultats per als usuaris (cues, errors, etc.). Només en casos especialment greus, els problemes concrets dels usuaris travessaven la línia dels grans discursos.

Aquesta relació es basava en un paradigma que distingia netament l'esfera pública de la privada i que es podria resumir en un esquema com el següent:

_{Adaptat de: Comas, L. Ferret, A. "Comunicació corporativa i atenció al públic a la Direcció General de Política Lingüística en temps de xarxes socials" Llengua i Ús (2011, 50)}

En els darrers anys, aquest esquema ha entrat en crisi a causa de factors tan diversos com la revolució tecnològica que ha suposat la socialització de les xarxes telemàtiques de comunicació, els canvis en telefonia i mobilitat i el canvi social general tendent a l’apoderament (empowerment) de la ciutadania i a la preservació del seus drets (vegeu l'apartat 1.2.a), que hem dedicat al ciutadà).

En dues dècades, doncs, la Generalitat, ha passat d’una atenció a la ciutadania centrada en taulells i telefonia de 8 a 15 h a una atenció al públic multiplataforma en què la ciutadania pot fer les seves consultes per mitjans diversos 24 hores al dia durant els 365 dies de l’any. Així mateix, en un període similar de temps, s’ha passat d’una difusió unidireccional centrada en la publicitat institucional i les comunicacions massives a un nou marc de comunicació exposat a les xarxes socials, en les quals, irremissiblement, ha calgut entrar.

Això vol dir que l'Administració ha hagut de començar a oblidar la unidireccionalitat que caracteritzava els seus missatges públics ja que, en les xarxes socials, els ciutadans exerceixen la seva capacitat d'interpel·lació públicament. Davant d'aquests diàlegs, l'Administració no es pot mostrar absent, perquè l'impacte que pot aconseguir un simple ciutadà pot superar, en determinades circumstàncies, una acció planificada de difusió en mitjans convencionals.

En temps de xarxes socials, la conversa és inevitable i no es pot ser present en aquestes plataformes sense dir-hi res ni atendre el que demanen els ciutadans. Preservant la imatge corporativa i els principis d’igualtat de tracte a la ciutadania que corresponen a l’Administració, amb les xarxes socials s’ha arribat a un paradigma nou proper a la conversa 2.0 que hem descrit en aquests mateixos materials. La ciutadania guanya en capacitat d’interlocució i l’Administració fa compatible el principi d’igualtat amb l’adaptació a una societat cada vegada més diversa quant a les seves necessitats.

A nivell operatiu això té moltes conseqüències; per exemple, la separació tradicional entre la difusió i l'atenció al públic s'afebleix ja que els missatges que es donen als ciutadans individualment (sia en taulells, sia en xarxes socials com Facebook o Twitter) han de ser absolutament compatibles amb allò que l'Administració afirma als mitjans de comunicació, perquè, com hem dit, una contradicció pot transcendir fàcilment i entrar a l'agenda mediàtica. Aquesta nova visibilitat del dia a dia fa que la centralitat del ciutadà es reforci a tots els efectes i augmentin les seves garanties a l'hora de ser tractat per l'administració, fet absolutament positiu si es jutja amb voluntat de servei.

Cal doncs buscar l'harmonia entre el tipus de respostes que es donen als usuaris en el marc de les xarxes i les que es donen als mateixos usuaris en els taulells, els telèfons o els formularis presents al web. Però també cal fer un seguiment acurat i respectuós amb la llei de tot el que, espontàniament, s'explica a les xarxes socials a propòsit de qualsevol organisme públic. A més de parlar és fonamental, doncs, escoltar. I fer-ho responsablement.

En qualsevol cas, aquests canvis que tot just han començat, han afavorit un territori híbrid entre la difusió unidireccional corporativa i l’atenció personalitzada als usuaris. La principal característica d’aquest territori és que comparteix trets de l’esfera pública (i, en certa mesura, mediàtica) i del servei públic entès com a atenció personal a la ciutadania. Es tracta d’una "esfera pública ampliada" ja que qualsevol persona usuària hi té màxima audiència i capacitat d’interlocució en una relació sense rang, entre iguals, que podríem representar de la manera següent:

_{Adaptat de: Comas, L. Ferret, A. "Comunicació corporativa i atenció al públic a la Direcció General de Política Lingüística en temps de xarxes socials" Llengua i Ús (2011, 50)}

Per abordar-ne la gestió, l’Administració ha de ser capaç de tenir presents aquells principis generals que regeixen la comunicació corporativa en un context mediàtic (pla d’identificació visual, marc de comunicació, principis propis de la comunicació publicitària i periodística, simplicitat dels missatges, etc.) i al mateix temps atendre efectivament les demandes concretes dels ciutadans sabent que la resposta que doni a cadascun d’ells pot rebre una projecció social màxima. Sense cap mena de dubte, tots aquests canvis incidiran en la transparència de les nostres organitzacions administratives.

↑ Índex de la unitat

Us proposem a continuació una llista amb els recursos socials, és a dir participatius i basats en les aportacions dels usuaris, més rellevants que podeu trobar a Internet.

D'una banda hi hem incorporat els blogs, la primera gran eina social vigent des del tombant de mil·leni. Com que l'entorn social és per definició un entorn molt dinàmic, per triar la resta de recursos ens hem basat en l'estudi Navegantes en la Red 2016. Aquest estudi aporta dades seriades, anuals, des de 1996 sobre consums digitals arreu de l'Estat i en permet la desagregació territorial. En concret hem seleccionat les 10 xarxes socials més usades a Catalunya (Facebook, Twitter, Google+, Linkedin, Instagram, Pinterest, Flickr, Tumblr, Foursquare i Badoo) i el recurs social Youtube, que ocupa el tercer lloc entre els webs més vistos a Catalunya. En tots els casos incloem un enllaç cap a la Viquipèdia i cap al recurs mateix.

No hem inclòs en aquesta llista programes de missatgeria amb elements socials (Whatsapp, Telegram o Snapchat, etc), tot i que cada vegada més tendeixen a cercar la confluència amb les xarxes socials oferint la possibilitat de compartir determinats continguts com l'estat, el perfil, etc., fins i tot en mode obert. Tampoc hi trobareu xarxes socials amb lideratge indiscutible a nivell mundial però sense cap incidència a Occident com Baidu, amb centenars de milions d'usuaris a la Xina. Finalment, hem exclòs de la descripció les xarxes especialitzades. No obstant això, us suggerim d'aproximar-vos a alguna com http://academia.edu, una xarxa acadèmica i científica.

Tingueu present que per entendre realment com són aquestes plataformes i xarxes no n'hi ha prou amb una descripció: us suggerim d'immergir-vos-hi.

Els blogs van ser la primera eina destinada a potenciar el vessant social d'Internet amb la idea de facilitar que qualsevol persona pugui publicar lliurement el seus continguts a la xarxa. L'any 1994 ja hi havia algunes aplicacions en línia que es correspondrien al que ara entenem com un blog, tot i que a la pràctica van eclosionar al voltant de l'any 2000 com a diaris interactius personals, també coneguts com a bitàcoles. Es calcula que en l'actualitat hi ha entre 100 i 200 milions de blogs actius arreu del món.

Un blog és una eina que ens permet editar i publicar articles (denominats apunts, "posts"), que són presentats del més recent al més antic en un flux continu. La popularització dels blogs ha estat deguda, en gran part, a la senzillesa amb què es poden gestionar. Hi ha plataformes de blogs de caràcter general com Blogger o Wordpress i n'hi ha d'altres condicionades temàticament, que poden allotjar-se en servidors utilitzant diversos programaris.

El primer que hem de fer per publicar en un blog és crear-lo. En un sistema com Blogger, la creació del blog requereix una alta prèvia al sistema de correu Gmail. Un cop disposem d'aquest compte, podem entrar a Blogger i crear el blog. Les dades mínimes per crear-lo són el nom que ha de tenir (URL) i el títol que el presidirà. A continuació el podem personalitzar: incloure-hi elements decoratius, ginys o "widgets" (petits complements laterals amb contingut), modificar-ne el color, etcètera. El pas següent serà publicar-hi apunts. En el cas de la plataforma Wordpress, disposem, a més, d'una rica oferta de programes (denominats "plugins") que permeten enriquir l'experiència tant de l'usuari com del redactor. Cal tenir present que les dues plataformes de blogs més populars, Wordpress i Blogger, disposen de versió en català i que la Generalitat de Catalunya ha optat per Wordpress.

Tot i que fa temps que es diu que els blogs estan en decadència, sobretot des de la irrupció de les xarxes socials, la realitat és que s'hi han combinat perfectament i si bé el nombre global total ha baixat i la incidència social ha quedat matisada per l'omnipresència de Facebook i Twiter als mitjans, molts s'han consolidat. També s'han consolidat fórmules intermèdies entre les publicacions clàssiques (diaris, revistes, etc.) i els blogs: avui dia, molts diaris digitals són més propers als blogs que a les pròpies capçaleres periodístiques en paper. Així mateix, les pàgines web tradicionals han acabat adquirint moltes característiques dels blogs i, sovint, no són altra cosa que un blog enriquit.

Blog a la Viquipèdia

Facebook és la xarxa social més popular i amb més audiència a nivell planetari i també a Catalunya. Es calcula que té prop de 1.200 milions d'usuaris, és a dir, una sisena part de la població mundial. Es basa en les relacions personals, però també és útil per a les organitzacions que volen relacionar-se amb el seu públic objectiu o els seus usuaris en el cas de l'Administració.

Publicar a Facebook a títol personal és ben senzill. De fet hi ha organitzacions que han utilitzat perfils personals (pensats per a persones) per expressar-s'hi, però les organitzacions o els col·lectius tenen a Facebook recursos propis: els grups i les pàgines.

Els grups de Facebook estan formats per col·lectius de persones que s'organitzen. Poden ser grups secrets (només en coneixen l'existència les persones convidades a participar-hi), tancats (cal sol·licitar-hi l'ingrés tot i que l'existència del grup és pública) o oberts (qualsevol hi pot accedir). Es poden personalitzar (imatges, components, etc.) i tenen com a principal espai d'expressió el mur.

Les pàgines són l'instrument corporatiu que Facebook ha preparat per a marques i organitzacions. Es creen de manera senzilla i permeten una comunicació molt directa amb els usuaris ja que allò que s'hi publica des de la pròpia personalitat de la pàgina apareix amb més o menys freqüència en el flux inicial de totes les persones que s'hi han adherit (la freqüència es pot augmentar amb la contractació de publicitat interna). L'eina escollida per la Generalitat per treballar a Facebook són, justament, les pàgines. Facebook està traduït al català.

Facebook a la Viquipèdia

Nascut l'any 2005, és a dir, amb anterioritat a l'eclosió de les xarxes socials, Youtube és un repositori on els usuaris poden publicar i compartir vídeos i establir converses sobre aquests mateixos vídeos. Amb nombrosos complements que enriqueixen l'experiència de l'usuari (sistemes d'edició, de subtitulació, etc.), és un dels recursos més populars de la Internet actual. És propietat de Google Inc. des de 2006. Té uns 1.000 milions d'usuaris i disposa de versió en català.

Youtube a la Viquipèdia

La xarxa social Twitter es basa en perfils que poden ser personals o d'organització. Per publicar-hi cal disposar d'un d'aquests perfils, la creació dels quals és ben senzilla. Té 300 milions d'usuaris arreu del món, molt per darrere de Facebook, però l'especial afinitat amb el món periodístic i mediàtic li dona una alta incidència social i política. Cada missatge que es publica a Twitter s'anomena tuit o piulada.

Twitter es considera una xarxa de "microblogging" ja que el sistema de publicació és similar al dels blogs però el nombre de caràcters molt limitat (140 per piulada com a màxim). Els usuaris poden relacionar-se entre ells simplement citant-se el nom precedit de @ i es possible fer una repiulada (RT) d'un missatge que ens ha agradat d'un altre usuari i passar-lo al nostre perfil. D'altra banda, si precedim una paraula del signe #, el convertim automàticament en una etiqueta ("hashtag"), és a dir, en un hiperenllaç amb el qual podem buscar coincidències en els comptes d'altres usuaris. El sistema d'etiquetatge de Twitter ha tingut tant d'èxit que ja s'usa en altres xarxes com Facebook o Instagram. Twitter es pot fer servir en català en versió web, però encara no en versió mòbil.

Twitter a la Viquipèdia

Google ha proposat una xarxa amb un alt nivell d’usabilitat (com és habitual en els seus productes) i pensada per distribuir els continguts a partir de targets o grups (els cercles). Google+ preveu perfils personals i perfils corporatius i enllaça amb la resta del programari de Google.

A més, s’ha construït de tal manera que els perfils que en formen part es posicionen molt bé al cercador dela mateixa companyia. No ha aconseguit, encara, els nivells de popularitat i d'incidència social que tenen altres xarxes, tot i que la companyia declara que té 300 milions d'usuaris actius mensuals. Aquesta xarxa disposa de versió en català.

Google+ a la Viquipèdia

És la xarxa social professional per excel·lència. Linkedin disposa de perfils personals, perfils d'empresa i grups temàtics, a més de moltes altres prestacions i aplicacions. És una eina idònia per gestionar i compartir informacions amb interès professional. Té més de 100 milions d'usuaris arreu del món.

La Generalitat hi és present tant en grups com amb un perfil d'empresa, al qual s'han adscrit milers d'empleats públics. L'eina permet treure gran rendiment dels contactes i és molt útil per a la recerca de feina i la promoció professional. Linkedin no té versió en català.

Linkedin a la Viquipèdia

Amb un públic objectiu sensiblement jove i més de 600 milions d'usuaris, Instagram és la xarxa que més ha crescut en els darrers anys. Fou la primera concebuda des d'una perspectiva mòbil. Se centra en les fotografies i la possibilitat de compartir-les, geolocalitzar-les (és a dir, situar-les geogràficament) i valorar-les. Com a Twitter, hi té molta importància l'ús d'etiquetes ("hashtags"). Les organitzacions n'han tret profit a efectes promocionals (concursos, etc.) i de branding. Instagram no té versió en català.

Instagram a la Viquipèdia

Amb més de 150 milons d'usuaris arreu del món, Pinterest és una xarxa amb una composició social principalment femenina, que permet compartir i disposar elements sobre un tauler fictici que és la pantalla. Treballa bàsicament amb imatges i interessos, i ha esdevingut una gran eina de marca. Té un ús molt important entre persones amb afició per les manualitats i les arts gràfiques: patchwork, punt de creu, il·lustració, etc. No té versió en català.

Pinterest a la Viquipèdia

Dipòsit digital en línia amb funcions de xarxa social, ja que a més de publicar i emmagatzemar fotografies permet compartir-les i fins i tot vendre-les. Secundàriament, també permet gestionar vídeos. Nascut l'any 2005, Flickr té una llarga trajectòria. Disposa d'eines que permet inserir les fotografies molt fàcilment als blogs, motiu pel qual té molta popularitat entre les persones que editen un blog. Hi participen 120 milions d'usuaris i no té versió en català.

Flickr a la Viquipèdia

Eina orientada inicialment a funcionar com a "tumblelog" (literalment, "registre d'escombraries"); és a dir, com a repositori d'apunts en brut, esborranys, pensaments solts. Tumblr ha evolucionat com a plataforma de "microblogging", pensada per a textos curts complementats amb imatges o vídeos. Tot i que pot funcionar com a plataforma de blogs ordinària, a la pràctica és una eina intermèdia entre la visió centrada en textos llargs d'un blog convencional i la brevetat i agilitat de Twitter, ja que conté complements molt útils per fer-ne fàcil l'edició i la inserció d'elements multimèdia. Té 500 milions d'usuaris. No té versió en català, tot i que se n'ha anunciat la traducció.

Tumblr a la Viquipèdia

Xarxa social nascuda el 2009 en què els usuaris deixen constància, valoren, puntuen, il·lustren i comenten els llocs que visiten. Foursquare té com a base la geolocalització. Mica en mica, les altres xarxes han potenciat aquesta característica (avui dia, podem puntuar llocs a Facebook, per exemple). Té 60 milons d'usuaris i no disposa de versió catalana.

Foursquare a la Viquipèdia

Impulsada per un empresari rus, Badoo va néixer el 2006 i s'orienta, principalment, a les relacions personals: xatejar, conèixer gent, compartir fotos i altres recursos per intensificar la vida social o sentimental. Té eines que permeten a l'usuari transferir els continguts de què disposa en altres xarxes com Facebook. Es calcula que té més de 350 milions d'usuaris i ofereix versió catalana.

Badoo a la Viquipèdia

Podeu trobar més xarxes socials en aquesta llista de la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Categoria:Xarxes_socials

↑ Índex de la unitat

← Inici | Unitat 2 →