• 2.1. Concepte, elements i tipologia dels actes administratius
• 2.2. Forma
• 2.3. Motivació
• 2.4. Eficàcia
• 2.5. La notificació dels actes administratius
• 2.6. La publicació
• 2.7. La presumpció de validesa dels actes administratius
• Resum de la unitat 2
• Esquema de la unitat 2

Què té a veure un dictamen de la Comissió Jurídica Assessora amb un assentament en el registre electrònic d'apoderaments d'un organisme administratiu? La proposta de resolució d'un procediment sancionador de disciplina del mercat i consum, en què s'assembla a una autorització municipal per ocupar la via pública amb taules i cadires?

Què tenen en comú una resolució de la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública donant resposta a una reclamació contra la desestimació d'un recurs de reposició, d'una banda, i el braç d'un mosso d'esquadra alçat formant angle recte mentre estén l'altre horitzontalment, d'una altra?

Tots sis són actes administratius. Aquests constitueixen el mitjà essencial d'actuació de l'Administració pública.

• 2.1.1. Concepte
• 2.1.2. Elements
• 2.1.3. Classes d'actes administratius

La doctrina ha elaborat aquesta àmplia definició, ja clàssica, de l'acte administratiu: la declaració intel·lectual de voluntat, judici, coneixement o desig emesa per l'Administració en l'exercici d'una potestat administrativa diferent de la reglamentària.

Quines són, doncs, les notes que caracteritzen l'acte administratiu?

• És una declaració intel·lectual.

• L'acte administratiu pot contenir els tipus de declaració següents:

• La declaració ha de procedir de l'Administració.

• La declaració es presenta com l'exercici d'una potestat administrativa. Arran del principi de legalitat, qualsevol actuació de l'Administració exigeix una habilitació prèvia de l'ordenament jurídic. Tots els actes administratius es fonamenten en el dret administratiu i s'enjudicien a través de la jurisdicció contenciosa administrativa.

• La potestat administrativa exercida ha de ser diferent de la potestat reglamentària. En dictar un reglament −també se'n sol dir disposició administrativa−, l'Administració crea normes que innoven l'ordenament jurídic i passen a formar-ne part; en canvi, amb un acte administratiu l'Administració es limita a aplicar l'ordenament jurídic.

↑ 2.1. Concepte, elements i tipologia dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

Tradicionalment s'enumeren un seguit d'elements que han de concórrer en un acte administratiu perquè aquest sigui vàlid, és a dir, conforme a l'ordenament jurídic. Es tracta d'un conjunt de condicions o requisits de validesa que el mateix ordenament imposa (articles 34 i següents de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, en endavant LPACAP).

Els elements de l'acte administratiu són: el subjectiu, l'objectiu, el causal, el teleològic i els formals.

L'acte administratiu:

• Ha de procedir d'un ens de dret públic amb capacitat i competència per dictar-lo.

• Ha de ser dictat per l'òrgan administratiu amb competència objectiva, funcional i territorial per fer-ho (art. 34.1 de la LPACAP, art. 6 i següents de la Llei 26/2010, de 3 d'agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, en endavant LRJPACat).

• Dins d'aquest òrgan, ha de fer-ho la persona o persones que hagin estat correctament o legalment investides per dictar-lo (és a dir, que hagin estat regularment nomenades, hagin pres possessió i estiguin en actiu com a titulars de l'òrgan o suplents) i no tinguin relació personal i directa o indirecta amb l'afer que s'hi tracta (és a dir, que no hi concorri cap causa legal d'abstenció ni de recusació, art. 23 i 24 de la LRJSP).

L'objecte de la declaració de l'Administració pot ser un comportament, un fet, un bé, una situació jurídica o bé una barreja d'aquests objectes típics.

En qualsevol cas, però, aquest objecte ha de reunir inexcusablement tres característiques. Cal que sigui:

• Possible (art. 47.1.c de la LPACAP). Aquest requisit no barra el pas a la impossibilitat jurídica -ja que aquesta equival senzillament a la il·legalitat-, sinó que es refereix:

• Lícit, és a dir, ajustat a l'ordenament jurídic (art. 34.2 de la LPACAP).

• Determinat o determinable (art. 34.2 de la LPACAP), com la convocatòria a oposició o concurs de les vacants existents a la plantilla "a més d'aquelles que puguin produir-s'hi fins que finalitzi el termini de presentació de sol·licituds".

L'element causal és la raó o circumstància que justifica en cada cas que l'acte administratiu pugui i hagi de ser dictat per l'Administració.

El supòsit de fet que dona lloc al naixement de l'acte administratiu s'ha d'establir, directament o indirectament, en la norma que atribueix la potestat que s'hi exercirà. Pot ser:

• una situació material perfectament clara i objectivable (p. ex.: l'antiguitat d'un funcionari quant al reconeixement de triennis en el règim de retribucions); o bé

• una situació més complexa o ambigua, per a l'apreciació de la qual caldrà fer una valoració o servir-se de l'experiència, o fins i tot utilitzar unes altres qualificacions jurídiques prèvies (és el cas de conceptes jurídics indeterminats com ara "perill", "urgència", "idoneïtat", "sostenibilitat", etc.).

L'acte administratiu ha d'anar adreçat sempre a aconseguir una finalitat pública; concretament, la que va determinar l'atorgament de la potestat exercida. Si no és així, en separar-se del seu element teleològic, l'acte estarà viciat de desviació de poder (art. 34.2 i 48.1 de la LPACAP).

En un acte administratiu que aparentment s'ajusta a la legalitat (perquè l'ha dictat l'òrgan competent, d'acord amb el procediment legalment establert, etc.) s'hi produirà, tanmateix, desviació de poder:

• si a través de l'acte l'Administració persegueix fins privats en comptes de públics (incompliment del fi genèric); o

• si hi persegueix fins públics diferents dels que estableix en cada cas l'ordenament jurídic (incompliment del fi específic).

La declaració en què consisteix l'acte administratiu no es pot produir de qualsevol manera. En primer lloc, s'ha de seguir un camí concret; i, en segon lloc, l'acte s'ha de manifestar a través d'unes formes determinades.

Els elements formals que ha de reunir un acte administratiu són els següents:

• Pel que fa a la producció de l'acte: cal seguir el procediment administratiu corresponent, que facilitarà que l'Administració hi encerti i resulti eficaç i, alhora, garantirà els drets de les persones afectades. Aquest itinerari procedimental ha esdevingut fins i tot una exigència de rang constitucional (art. 105.c de la Constitució Espanyola, en endavant CE).

• Quant a la forma externa de manifestació de l'acte, enfront de la llibertat de forma pròpia del negoci jurídic privat, generalment està taxada: llevat d'algunes excepcions, els actes administratius s'han de produir per escrit a través de mitjans electrònics (art. 36.1 de la LPACAP).

• En relació amb el contingut de la forma ordinària de l'acte administratiu, aquest s'ha d'emetre en un document electrònic administratiu que, per considerar-se vàlid, ha d'incorporar tot el contingut requerit a l'article 26 de la LPACAP: format susceptible de tractament diferenciat, dades d'identificació, referència temporal, signatures electròniques, etc.

↑ 2.1. Concepte, elements i tipologia dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

Els actes administratius poden ser objecte de moltes classificacions. Dependrà de la perspectiva que s’adopti en cada cas. Tot seguit veurem les que considerem més significatives.

• Són actes expressos els produïts per una administració pública mitjançant una declaració clara i inequívoca de voluntat, judici, desig o coneixement. Segons el tipus de llenguatge que s’hi faci servir, l’acte exprés es pot formular:

• D’actes presumptes només pot haver-n’hi –llevat d’alguna excepció molt concreta com la que trobem a l’article 25.1.a de la LPACAP– en procediments iniciats a sol·licitud de la persona interessada. Davant de l’incompliment per part de l’Administració de l’obligació de resoldre expressament dins del termini fixat, el significat de la conducta administrativa el fixa de forma expressa l’ordenament jurídic que llavors, pel simple fet d'haver transcorregut el termini establert en cada cas, presumeix l’existència d’un acte administratiu:

• Els actes definitius o resolutoris són els actes externs que resolen sobre la qüestió de fons que és objecte del procediment, i hi posen fi.

• Els actes de tràmit són els que s’integren dins d’un procediment administratiu i hi fan de passos intermedis per a la preparació de l’acte definitiu: sovint són declaracions de judici (informes), de desig (propostes de resolució), de coneixement (certificacions), etc.

• Els actes que no posen fi a la via administrativa són els actes que són recurribles davant del superior jeràrquic de l’òrgan que els va dictar, mitjançant un recurs d’alçada i, en el seu cas, mitjançant els recursos administratius especials que pugui haver-hi (art. 76 de la LRJPACat i art. 121 de la LPACAP).

• Els actes que posen fi a la via administrativa són els actes que només poden ser impugnats en via administrativa mitjançant el recurs potestatiu de reposició, o bé davant de la jurisdicció contenciosa administrativa.

• Un acte no és ferm quan encara és susceptible de recurs ordinari en via administrativa o davant de la jurisdicció contenciosa administrativa.

• L’acte ferm és aquell contra el qual ja no hi caben recursos ordinaris, sia administratius, sia en via contenciosa administrativa. Així

• Són actes favorables els que afavoreixen la posició jurídica de la persona o persones destinatàries: els atorguen o els reconeixen un dret; n’estimen una pretensió administrativa, o bé les deslliuren d’una limitació, d’una obligació, d’un gravamen, etc.

• Els actes desfavorables o de gravamen són els que afecten negativament l’esfera jurídica dels particulars: se’ls denega una sol·licitud, se’ls restringeix un dret o, en general, se’ls imposa una conseqüència jurídica o patrimonial negativa.

• Els actes de doble efecte o mixtos són els que contenen elements propis d’ambdues categories, de manera que són favorables per a unes persones i de gravamen per a unes altres.

• Els actes singulars tenen com a destinatari una persona o un grup individualitzat de persones.

• Els actes generals afecten una pluralitat determinada o, de vegades, indeterminada de persones. Tinguem present que són actes i no pas disposicions administratives, atès que no tenen caràcter normatiu, i s’exhaureixen tan bon punt es consumeix el pressupòsit de fet que en justifica la producció.

• Són actes administratius reglats els dictats en exercici de potestats reglades, és a dir, les potestats en què no existeix cap marge de decisió entre diverses opcions possibles. Per tant, l’òrgan administratiu competent ha d’aplicar-hi l’única opció admesa jurídicament.

• Són actes discrecionals els que l’Administració dicta en exercici de potestats discrecionals, les quals permeten a l’òrgan competent de triar entre diverses opcions, totes admeses jurídicament, la que millor satisfaci l'interès públic. Aquesta discrecionalitat es pot controlar comprovant si és coherent amb els fets que en determinen i justifiquen l’exercici, a través dels principis generals del dret i, especialment, mitjançant els elements reglats que mai no falten en cap acte administratiu, entre els quals en destaca la finalitat (si aquesta és diferent de la que disposa l’ordenament jurídic, s’hi produirà desviació de poder).

↑ 2.1. Concepte, elements i tipologia dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

L'acte administratiu, en sobrepassar la fase de gestació interna, necessita una forma externa de manifestació. A diferència del que s'esdevé en els negocis jurídics privats, en què impera el principi de llibertat de forma (art. 1278 del Codi Civil), la forma de l'acte administratiu obeeix a unes regles taxades.

• 2.2.1. Regles
• 2.2.2. La redacció de l'acte administratiu
• 2.2.3. Requisits de l'acte administratiu com a document electrònic

Les regles taxades conforme a les quals s'han de produir els actes administratius són aquestes:

• Regla general: els actes administratius s'han de produir per escrit a través de mitjans electrònics.

• Excepcions: els actes administratius poden tenir una altra forma –diferent de l'escrita a través de mitjans electrònics– quan la seva naturalesa exigeixi una altra forma més adequada d'expressió i constància (art. 36.1 de la LPACAP).

Aquestes excepcions, però, tenen caràcter restrictiu: perquè s'admetin, cal que la naturalesa de l'acte administratiu exigeixi una altra forma més adequada. D'una altra banda:

• En el cas d'un òrgan administratiu que dicti actes administratius de forma verbal i calgui deixar-ne constància escrita, aquesta l'ha d'efectuar i signar el titular de l'òrgan inferior o funcionari que la rebi oralment, i en la seva comunicació ha d'expressar l'autoritat de la qual procedeix. Si es tracta de resolucions, s'ha d'actuar d'acord amb el que estableix l'article 36.2 de la LPACAP.

• Quan calgui dictar una sèrie d'actes administratius de la mateixa naturalesa (p. ex.: concessions, nomenaments, etc.), es poden refondre en un únic acte. S'hi ha d'especificar, tanmateix, les persones o altres circumstàncies que individualitzin els efectes de l'acte per a cada persona interessada (art. 36.3 de la LPACAP).

↑ 2.2. Forma | ↑ Índex de la unitat

Com es redacta normalment el contingut de l'acte administratiu?

Pel que fa a les resolucions, un exemple emblemàtic, la pràctica ha anat encunyant al llarg del temps la mateixa vestidura exterior, manllevada de la típica de les normes. És com si l'Administració, per inèrcia, hagués mantingut la mateixa forma externa d'expressar-se:

1. Un encapçalament en què s'identifica l'òrgan emissor;
2. Un preàmbul, que fa referència a les normes que s'han tingut en compte i els tràmits que s'han dut a terme per dictar-la;
3. La motivació, quan pertoqui legalment;
4. La part dispositiva de la resolució (sanció, jubilació, etc.);
5. El lloc, la data i la signatura.

↑ 2.2. Forma | ↑ Índex de la unitat

L'acte administratiu, doncs, s'ha d'emetre normalment en un document electrònic. Per considerar-se vàlid, ha de complir els requisits següents i ser traslladat a un tercer a través de mitjans electrònics (art. 26 de la LPACAP):

• Contenir informació arxivada en un suport electrònic segons un format susceptible d'identificació i tractament diferenciat;
• Disposar de dades d'identificació que en permetin la individualització;
• Incorporar una referència temporal del moment en què s'ha emès, les metadades mínimament exigides i, finalment, les signatures electròniques que corresponguin.

Parem esment en el fet que l'encapçalament identificatiu, el lloc, la data i la signatura tradicionals han passat a formar part del contingut taxat del document electrònic administratiu. El qual, lògicament, incorpora també (art. 26.2.a de la LPACAP) la resta d'informació pròpia de cada acte administratiu: preàmbul, motivació i part dispositiva, en cas de tractar-se d'una resolució; antecedents, fonaments de dret i conclusions, en els informes; certificació i fórmula de certificació, en un certificat, etc.

↑ 2.2. Forma | ↑ Índex de la unitat

La subjecció de l'activitat administrativa a la Llei ha propiciat que es facin públiques les raons o motius en què es fonamenten les resolucions de l'Administració.

• 2.3.1. Concepte
• 2.3.2. Finalitat
• 2.3.3. Actes administratius que requereixen motivació

En sentit formal, la motivació és l'exteriorització o explicació de les raons que han portat un òrgan administratiu a dictar un acte administratiu determinat.

No és un requisit típic de tots els actes administratius; només d'alguns. Els que constitueixen declaracions de judici, posem per cas: qui podria entendre un informe sense motivació, si justament aquesta és la manera d'expressar de manera raonada qualsevol judici? Igualment pel que fa a la resolució en què es desestima un recurs d'alçada: la persona destinatària d'aquesta denegació reiterada, no en mereix com a mínim una explicació? I quan l'Administració dicta un acte en què se separa del criteri que ha seguit fins llavors, no convé que manifesti les raons per les quals ha actuat d'una manera diferent?

↑ 2.3. Motivació | ↑ Índex de la unitat

Tot comptat, la finalitat de la motivació és fer possible el control o la fiscalització jurisdiccional dels actes de l’Administració, establint la necessària relació de causalitat entre els antecedents de fet, la normativa aplicable i la decisió adoptada. Això facilitarà a les persones destinatàries dels actes administratius els mitjans necessaris per a la millor defensa dels seus drets i interessos legítims.

Tant és així que dins del dret dels ciutadans a una bona administració s'ha inclòs el dret que les decisions de les administracions públiques estiguin motivades (art. 22 de la LRJPACat).

↑ 2.3. Motivació | ↑ Índex de la unitat

A l'article 35.1 de la LPACAP es recullen els actes administratius que han de ser motivats. En síntesi, són aquests:

↑ 2.3. Motivació | ↑ Índex de la unitat

S'hi poden distingir:

• Una regla general, segons la qual la motivació s'ha de referir de manera succinta als fets i als fonaments de dret que justifiquen la resolució. Per tant, motivar un acte administratiu implica normalment fer tres operacions successives:

• En el cas d'actes que posin fi als procediments selectius i de concurrència competitiva: la motivació de les adjudicacions s’ha de fer de conformitat amb el que disposen les normes que regulen les convocatòries respectives. Però sempre han de quedar acreditats en el procediment els fonaments de la resolució que s’adopti (art. 35.2 de la LPACAP).

↑ 2.3. Motivació | ↑ Índex de la unitat

Els actes de les administracions públiques subjectes al dret administratiu es presumeixen vàlids i produeixen efectes des de la data en què es dicten, llevat que s’hi disposi una altra cosa. Com a regla general, l’article 39.1 de la LPACAP estableix una presumpció de validesa en virtut de la qual l’acte administratiu desplega tots els seus efectes mentre no se’n demostri la invalidesa.

• 2.4.1. L'eficàcia demorada
• 2.4.2. La retroactivitat
• 2.4.3. L'eficàcia devers les altres administracions
• 2.4.4. Cessació temporal de l'eficàcia: la suspensió

La regla general és que els actes administratius gaudeixen d'eficàcia immediata. Però aquest principi té nombroses i significatives excepcions. Heus aquí els supòsits en què es demora l’eficàcia de l'acte administratiu:

• Quan el mateix acte ho estableixi així (art. 39.1 de la LPACAP).

• Quan així ho exigeixi el contingut de l’acte. És a dir, quan l’acte administratiu, per la seva mateixa naturalesa, no pot produir efectes sense que s’esdevingui un fet posterior.

• Quan l’eficàcia estigui supeditada a la notificació o publicació de l’acte administratiu.

• Quan l’eficàcia estigui supeditada a l’aprovació superior.

• Quan l’acte administratiu tingui caràcter sancionador i no exhaureixi la via administrativa (o quan, sense exhaurir-la, esdevingui ferm perquè no s'ha impugnat en termini).

↑ 2.4. Eficàcia | ↑ Índex de la unitat

Per raons elementals de seguretat jurídica, la regla general és la irretroactivitat dels actes administratius. Per això la Llei estableix com un supòsit excepcional la possibilitat que s’anticipin els efectes d’un acte administratiu a un moment anterior al del seu naixement (art. 39.3 de la LPACAP).

Aquestes excepcions a la regla general, en les quals es pot atorgar eficàcia retroactiva als actes administratius, són les següents:

• Quan un acte administratiu ha estat anul·lat i, en substitució d’aquest, se’n dicta un altre.

• Quan l’acte administratiu compleix aquestes tres condicions:

↑ 2.4. Eficàcia | ↑ Índex de la unitat

Les normes i els actes dictats per un òrgan administratiu en l’exercici de la seva pròpia competència són obligatoris per a la resta dels òrgans administratius, encara que no depenguin jeràrquicament entre si o pertanyin a una altra administració.

Quan una d’aquestes altres administracions consideri il·legal un d’aquells actes i hagi de dictar-ne un que s’hi basi, pot requerir prèviament l’administració autora perquè l’anul·li o el revisi, abans d’interposar el recurs contenciós administratiu. Aquest requeriment –establert en els litigis entre administracions a l’article 44 de la LJCA– suspèn el procediment fins que s’atengui o es resolgui el recurs contenciós administratiu (art. 39.5 i 22.2.a de la LPACAP).

Aquest supòsit comporta la possibilitat que una administració impugni un acte d'una altra, amb independència del temps transcorregut, sempre que s'hi donin els requisits que estableix el precepte de la LJCA esmentat.

↑ 2.4. Eficàcia | ↑ Índex de la unitat

Aquest tema s'exposa a l'apartat 6.1. Execució i revisió de l’acte administratiu.

↑ 2.4. Eficàcia | ↑ Índex de la unitat

La notificació és un acte administratiu pel qual s’assabenta les persones interessades:

• Del contingut i de la naturalesa d’un altre acte administratiu que les afecta, i

• Dels mecanismes jurídics de què disposen per reaccionar contra l’acte notificat.

Pel que fa a la naturalesa de la notificació:

• No forma part de l’acte notificat, sinó que el segueix. Per tant, la notificació pot afectar la vinculació de l’Administració a l’acte administratiu, però no a l'existència ni a la validesa d'aquest, que són anteriors en el temps.

• Té caràcter instrumental i accessori respecte a l’acte que s’hi pretén comunicar.

• La notificació té dos efectes:

Val a dir que l’acte administratiu no notificat no està mancat totalment d’eficàcia, atès que l’Administració que l’ha dictat no pot ignorar-lo. Per tant: tindrem l'acte per existent a l’efecte de la seva revisió; constituirà un precedent administratiu que exigirà motivar els actes posteriors contraris (art. 35.1.c de la LPACAP), i pot vincular l’Administració que l’ha dictat, si s’invoca la doctrina segons la qual no és admissible actuar contra els propis actes.

• 2.5.1. Requisits subjectius
• 2.5.2. Requisits objectius
• 2.5.3. Temps
• 2.5.4. Condicions generals per practicar les notificacions
• 2.5.5. Regles específiques per a les notificacions en paper
• 2.5.6. Regles específiques per a les notificacions a través de mitjans electrònics
• 2.5.7. La notificació infructuosa

• Qui notifica?

• A qui es notifica?

↑ 2.5. La notificació dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

• Quins actes administratius es notifiquen?

El RAFME estableix que quan la relació de les persones interessades amb les Administracions Públiques hagi de realitzar-se per mitjans electrònics, s'ha de comunicar a la persona interessada per mitjans electrònics, almenys:

a) La data i, en el seu cas, hora efectiva d'inici del còmput de terminis que hagi de complir l'Administració després de la presentació del document o documents en el registre electrònic.

b) La data en què la sol·licitud ha estat rebuda en l'òrgan competent, el termini màxim per a resoldre el procediment i per a la pràctica de la notificació dels actes que li posin terme, així com dels efectes del silenci administratiu.

c) La sol·licitud de pronunciament previ i preceptiu a un òrgan de la Unió Europea i la notificació del pronunciament d'aquest òrgan de la Unió Europea a l'Administració instructora.

d) L'existència, des que es tingui constància d'aquesta, d'un procediment no finalitzat en l'àmbit de la Unió Europea que condicioni directament el contingut de la resolució, així com la finalització d'aquest procediment.

e) La sol·licitud d'un informe preceptiu a un òrgan de la mateixa o diferent Administració i la recepció, en el seu cas, d'aquest informe.

f) La sol·licitud de previ pronunciament d'un òrgan jurisdiccional, quan aquest sigui indispensable per a la resolució del procediment, així com el contingut del pronunciament quan l'Administració actuant tingui la constància del mateix.

g) La realització del requeriment d'anul·lació o revisió d'actes entre administracions previst en l'article 22.2.a) de la LPACAP, així com el seu compliment o, si escau, la resolució del corresponent recurs contenciós administratiu.

• Què ha de contenir qualsevol notificació?

• Com a regla general, la notificació amb contingut defectuós no produeix efectes. No obstant això, aquesta regla ha de ser matisada: les notificacions que continguin el text íntegre de l’acte i ometin algun dels altres requisits, produeixen efecte a partir de la data en què la persona interessada dugui a terme actuacions que suposin el coneixement del contingut i l’abast de l’acte objecte de la notificació, o hi interposi qualsevol recurs que sigui procedent.

• Altrament, i només a l'efecte d’entendre complerta l’obligació de notificar dins del termini màxim de durada dels procediments, n’hi ha prou que la notificació contingui:

• D’altra banda, a les notificacions adreçades a més d’una persona interessada, les administracions públiques poden adoptar les mesures que considerin necessàries per protegir les dades personals que constin a l’acte administratiu (art. 40 de la LPACAP).

↑ 2.5. La notificació dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

La notificació s’ha de cursar dins del termini de deu dies hàbils a partir de la data en què s’ha dictat l’acte administratiu (art. 40.2 de la LPACAP).

La infracció d’aquest termini, d’acord amb la jurisprudència, constitueix una simple irregularitat que no afecta la validesa de la notificació (la notificació tardana s’ha arribat a considerar invàlida únicament si s'ha acreditat que de la demora s’han derivat danys a la persona interessada).

↑ 2.5. La notificació dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

Les trobem regulades, bàsicament, a l'article 56 de la LRJPACat i a l'article 41 de la LPACAP.

Independentment del mitjà que s’utilitzi, la notificació serà vàlida si permet tenir constància:

1. Del seu enviament o posada a disposició;
2. De la recepció o l’accés per part de la persona interessada, o de qui la representi;
3. De les seves dates i hores;
4. Del contingut íntegre de l’acte notificat; i
5. De la identitat fidedigna del remitent i destinatari.

L’acreditació de la notificació efectuada s’ha d’incorporar a l’expedient (art. 56 de la LRJPACat).

Determinats col·lectius estan obligats a relacionar-se amb l’Administració per mitjans electrònics (art. 14 de la LPACAP):

1. Totes les persones jurídiques.
2. Les entitats sense personalitat jurídica.
3. Els professionals col·legiats, incloent-hi els notaris i els registradors de la propietat i mercantils.
4. Els qui representin una persona interessada que estigui obligada a relacionar-se electrònicament amb l’Administració.
5. Els empleats públics per als tràmits i les actuacions per raó de la seva condició, tal com es determini reglamentàriament.
6. Quan així s’estableixi a través d’un reglament, altres persones físiques amb capacitat econòmica, tècnica, dedicació professional o altres motius que acreditin que tenen accés i disponibilitat dels mitjans electrònics necessaris.

D’acord amb aquesta última previsió legal, l’article 73 del Decret 76/2020, de 4 d’agost, d’Administració digital, ha ampliat les persones físiques obligades a relacionar-se electrònicament amb l'Administració de la Generalitat de Catalunya:

1. Amb caràcter general: els empresaris individuals o autònoms en les marc de les actuacions que realitzin en la seva condició d'empresari individual o autònom.
2. En el marc de la seva activitat econòmica o professional, el col·lectiu de persones físiques que s'identifiqui mitjançant una ordre de la persona titular del departament competent, d'acord amb la justificació de la capacitat econòmica o tècnica, dedicació professional o altres motius acreditats que garanteixin l'accés i la disponibilitat dels mitjans electrònics d'aquest col·lectiu (disposició final 4ª del Decret).
3. Determinats col·lectius de persones físiques i per a determinats procediments o serveis digitals, quan així s’estableixi per causes objectives justificades mitjançant una ordre del conseller o consellera competent en el tràmit, sempre que per raó de la seva capacitat econòmica o tècnica, dedicació professional o altres motius acreditats tinguin garantits l'accés i la disponibilitat dels mitjans electrònics necessaris.

Per a la resta de persones físiques, la relació electrònica amb l'Administració és una opció de lliure disposició. EL RAFME assenyala que les persones físiques no obligades a la relació electrònica amb l'Administració poden exercitar el seu dret a relacionar-se electrònicament amb l'Administració Pública a l'inici del procediment. A aquest efecte, ho han de comunicar a l'òrgan competent per a la tramitació del procediment per tal que aquest pugui tenir constància d'aquesta decisió.

La voluntat de relacionar-se electrònicament o, en el seu cas, de deixar de fer-ho quan ja s'havia optat anteriorment per això, podrà realitzar-se també en una fase posterior del procediment, si bé haurà de comunicar-se a aquest òrgan de manera que quedi constància d'aquesta.

• S’exclouen expressament com a mitjans de notificació.

• Però la persona interessada pot identificar un dispositiu electrònic i/o una adreça de correu electrònic com a eina complementària per rebre avisos (per correu electrònic o SMS) de les notificacions. Llavors l’Administració està obligada a enviar-hi l’avís, tot i que l’incompliment d’aquesta obligació no comportarà la invalidesa de la notificació (veg. els apartats 1 i 6 de l’article 41 de la LPACAP).

• D'una banda, quan:

• Quan, per assegurar l’eficàcia de l’actuació administrativa, la notificació s'hagi de practicar per lliurament directe d’un empleat públic de l’Administració notificadora.

• Quan l’acte que s’ha de notificar vagi acompanyat d’elements que no siguin susceptibles de conversió en format electrònic.

• Les notificacions que continguin mitjans de pagament a favor de les persones obligades (p. ex., xecs).

El mitjà de notificació depèn de si la persona interessada pertany o no als col·lectius obligats a relacionar-se per mitjans electrònics amb l’Administració:

• En cas afirmatiu, la notificació és electrònica.

• En cas contrari, la notificació s’ha de practicar pel mitjà que la persona interessada hagi assenyalat a la seva sol·licitud (recordem que un dels continguts obligatoris que ha de figurar a les sol·licituds d’iniciació que presentin les persones interessades és la identificació del mitjà electrònic o, si no n’hi ha, lloc físic en què vol que es practiqui la notificació –art. 66.1.b de la LPACAP–).

En el cas que la persona interessada hagi estat notificada per diversos mitjans, es pren com a data de notificació la que s’hagi produït en primer lloc.

Només a l'efecte d'iniciar d'ofici un procediment, les administracions públiques estan habilitades legalment per sol·licitar les dades sobre el domicili de la persona interessada recollides al padró municipal. Ho han de fer mitjançant una consulta a les bases de dades de l’Institut Nacional d’Estadística.

Quan la persona interessada o el seu representant rebutgi la notificació d’una actuació administrativa:

• S’ha de fer constar a l’expedient, amb especificació de les circumstàncies de l’intent de notificació i el mitjà, i

• S’ha de tenir per efectuat el tràmit i seguir el procediment.

Només pot rebutjar-la vàlidament la persona interessada o qui la representi; no pas qualsevol altra persona que, tot i trobar-se al domicili d'aquella, no té l'obligació de rebre la notificació.

Pel que fa al rebuig de la notificació electrònica, veg. més avall l'apartat 2.5.6.d.

El RAFME estableix previsions per als supòsits de successió de persones físiques o jurídiques inter vivos o mortis causa, és a dir, per quan la persona que tenia la condició d'interessada és substituïda per una altra o per altres. En aquests casos, la persona o entitat que succeeixi a la persona interessada en un procediment del qual conegui la seva existència ha de comunicar la successió a l'Administració Pública a la qual correspongui la tramitació d'aquell, en el termini de 15 dies hàbils, des de l'endemà al de l'efectivitat de la successió o des de la inscripció de la defunció en el Registre Civil, en el cas de defunció de persona física.

L'òrgan responsable de la tramitació ha de procedir, si escau, en procediments no finalitzats, a autoritzar la persona o entitat successora l'accés a les notificacions electròniques ja practicades des de la data del fet causant de la successió i a practicar a aquesta persona o entitat successora les notificacions electròniques que es produeixin en endavant. En el cas en el qual la persona física successora no estigués obligada a relacionar-se electrònicament amb l'Administració i no opti per aquesta via de relació, les notificacions que es produeixin en endavant s'han de practicar-se en paper, sense perjudici de la garantia d'accés a l'expedient complet.

Si la persona o entitat successora efectua la comunicació després d'aquest termini, els defectes en la pràctica de notificacions que es derivin d'aquest incompliment que haguessin esdevingut amb anterioritat a aquesta comunicació, li seran imputables a la persona interessada, i es donarà per complerta per l'Administració, amb caràcter general, l'obligació de posada a la disposició de la notificació electrònica en la seu electrònica a la persona jurídica o persona física la successió de la qual la persona interessada no ha manifestat.

↑ 2.5. La notificació dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

Fins fa pocs anys, el paper constituïa gairebé l'únic mitjà perquè l'Administració dugués a terme la notificació dels actes que dictava. La LPACAP dedica el seu article 42 a la pràctica d'aquestes notificacions, mirant tothora de potenciar la notificació per via electrònica.

Totes les notificacions que es practiquin en paper s’han de posar a disposició de la persona interessada a la seu electrònica de l’Administració o organisme actuant perquè pugui accedir al seu contingut de manera voluntària.

Si la persona interessada ha comunicat un dispositiu electrònic i/o una adreça de correu electrònic, se li ha d'enviar un avís per assabentar-la d'aquesta posada a disposició.

Quan la persona interessada accedeixi al contingut de la notificació per via electrònica, se li ha d’oferir la possibilitat que la resta de notificacions es puguin efectuar a través de mitjans electrònics.

Les persones interessades que no estiguin obligades a rebre notificacions electròniques (art. 14 de la LPACAP) poden decidir i comunicar en qualsevol moment a l'Administració que els practiquin les notificacions successives, o deixin de practicar-les, per mitjans electrònics.

En cas que la persona interessada no sigui present en el moment de lliurar-li la notificació, se’n pot fer càrrec qualsevol persona major de catorze anys que es trobi al domicili i faci constar la seva identitat.

Normalment, la identificació de qui rep la notificació es du a terme comprovant el seu número de document nacional d'identitat (DNI), com a document públic autoritzat per un funcionari públic competent, que gaudeix de la força probatòria necessària (art. 1216 del Codi civil). Però la doctrina considera admissibles altres formes d'identificació com ara el passaport, el carnet de conduir o la targeta d'afiliació a la Seguretat Social.

L'acceptació de la notificació per qui la rep ha d'anar acompanyada de la seva signatura, la qual deixa constància tant del lliurament com de la identitat del receptor. Quan aquest no és la persona interessada, cal que es faci constar també la condició de qui signa (p. ex., la seva relació de parentiu amb la persona interessada). Per signar i rebre una notificació no cal cap apoderament, representació o autorització expressa, l'únic rellevant és la constància que ha rebut la notificació una persona del cercle pròxim de la persona destinatària.

Si la persona interessada no sap o no pot signar l'acusament de recepció o el document de constància, això no s'ha d'identificar amb un rebuig. Estem davant d'una notificació acceptada, en què s'ha de justificar la manca de signatura amb una declaració signada de l'agent notificador (si la notificació s'efectua per correu cal, a més, un testimoni).

La jurisprudència considera que quan la notificació es fa per correu certificat, la signatura ha de constar a l'acusament de recepció o a la llibreta de lliurament, i, si es notifica amb avís o acusament de recepció, en totes dues.

En relació amb la notificació administrativa a través del servei de correus, amb acusament de recepció –el mitjà de notificació que fins ara s’havia utilitzat de manera més habitual–, s’han de tenir en compte el que estableixen dels articles 39-44 del Reial decret 1829/1999, de 3 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament que regula la prestació dels serveis postals.

Si ningú es fa càrrec de la notificació, cal seguir acuradament aquests passos:

• 1. S’ha de fer constar aquesta circumstància en l’expedient, juntament amb el dia i l’hora en què es va intentar la notificació.

• 2. Dins dels tres dies següents, s’ha de repetir l’intent per una sola vegada i en una hora diferent, d'aquesta manera:

• 3. Si el segon intent tampoc no reïx, s’ha de procedir tal com estableix l’article 44 de la LPACAP per a les notificacions infructuoses.

↑ 2.5. La notificació dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

L'article 43 de la LPACAP i l'art. 57 de la LRJPACat s'ocupen de la pràctica de les notificacions per mitjans electrònics. Pel que fa a l’Administració de la Generalitat, cal tenir-hi presents també els articles 74 i següents del Decret 76/2020, de 4 d’agost, d’Administració digital.

Cada administració o organisme pot optar entre diverses formes de notificació electrònica: mitjançant la compareixença a la seu electrònica de l’Administració o organisme actuant, a través de l’adreça electrònica habilitada única, o mitjançant tots dos sistemes.

L’article 74.1 del Decret 76/2020, de 4 d’agost, estableix que el sistema de notificacions electròniques de l’Administració de la Generalitat de Catalunya és la compareixença de la persona a la Seu electrònica o altres seus electròniques creades a l'efecte.

Aquesta compareixença consisteix en l’accés de la persona interessada, o del seu representant degudament identificat, al seu espai personal en la seu electrònica per consultar els seus tràmits o accedir a les seves notificacions.

La notificació electrònica per compareixença en la seu electrònica no exclou la pràctica per mitjans no electrònics en els supòsits establerts per llei.

Els sistemes que les administracions públiques han d’emprar per a la pràctica de notificacions electròniques han de garantir el compliment dels requisits tècnics següents (art. 57 de la LRJPACat):

• Habilitar mecanismes per permetre que la persona interessada conegui d’una manera efectiva que ha rebut notificacions a la seva bústia.

• Garantir la identificació de la persona interessada que rep la notificació.

• Acreditar l’acusament de recepció de la notificació per part de la persona interessada, i també l’acceptació o el rebuig.

• Disposar de mecanismes de xifratge de la via telemàtica mitjançant la qual es produeix la notificació, per protegir la necessària confidencialitat de les dades.

• Garantir l’acceptació o el rebuig de la notificació, mitjançant els mecanismes de signatura electrònica.

Per la seva part, el RAFME estableix uns requisits tècnics addicionals per a la pràctica de notificacions a través de mitjans electrònics:

• Ha de quedar constància de la data i hora de l'accés al contingut d'aquesta, o del rebuig de la notificació.

• La notificació per compareixença en la seu electrònica o seu electrònica associada comporta la posada a la disposició de la persona interessada d'un acusament de recepció que permeti justificar bé l'accés al contingut de la notificació, bé el rebuig de la persona interessada a rebre-la. L'acusament de recepció ha de contenir, com a mínim, la identificació de l'acte notificat i de la persona destinatària, la data i hora en la qual es va produir la posada a disposició i la data i hora de l'accés al seu contingut o del rebuig.

Per tant, no es requereix cap manifestació explícita per part del ciutadà de l'acceptació de la notificació electrònica.

S’entén complerta l’obligació a què es refereix l’article 40.4 de la LPACAP amb la posada a disposició de la notificació a la seu electrònica de l’administració o organisme actuant o a l’adreça electrònica habilitada única.

Quan la notificació per mitjans electrònics sigui de caràcter obligatori, o ha estat escollida expressament per la persona interessada, es considera rebutjada quan han transcorregut 10 dies naturals des de la posada a disposició de la notificació sense que se n’accedeixi al contingut. Igual que pel que fa a l'acceptació, no es requereix cap manifestació explícita del rebuig per part de la persona interessada.

La LPACAP estableix un element comú de suport electrònic per relacionar-se amb les administracions públiques, per esguard de les persones interessades i de la seva seguretat jurídica en el si d’un procediment. Es tracta d'un punt d’accés general electrònic de l’Administració, que funciona com un portal d’entrada i permet a les persones interessades accedir a les seves notificacions electròniques en els procediments a què es vulguin subscriure.

El RAFME estableix que el punt d'accés general electrònic de cada Administració pública ha de disposar d'una seu electrònica, a través de la qual s'ha de poder accedir a totes les seus electròniques i seus associades de l'Administració Pública corresponent. A més, a més, aquesta seu pot incloure una àrea personalitzada a través de la qual cada persona interessada, mitjançant procediments segurs que garanteixin la integritat i confidencialitat de les seves dades personals, ha de poder accedir a la seva informació, al seguiment dels tràmits administratius que l'afectin i a les notificacions i comunicacions en l'àmbit de l'Administració Pública competent.

D’una altra banda, l’article 36.5 del Decret 76/2020, de 4 d’agost, estableix que la Seu electrònica de l'Administració de la Generalitat de Catalunya també és el Punt d'accés general electrònic, d'acord amb la normativa del procediment administratiu comú.

La comunicació electrònica consisteix en la tramesa formal i personal, per mitjans electrònics, d'actes o documents administratius que tenen com a objectiu informar a les persones interessades d'actuacions que no afecten els seus drets i interessos.

A diferència del cas de les notificacions, aquí no és preceptiva l'evidència d'accés o rebuig de la persona interessada a la comunicació, però l'Administració de la Generalitat habilita eines per practicar-la que permeten la certificació de l'actuació realitzada (article 75 del Decret 76/2020, de 4 d’agost, d’Administració digital).

En relació amb altres sistemes de comunicació digital, l’article 78 del Decret esmentat preveu que:

• Les comunicacions entre òrgans i ens de l’Administració de la Generalitat que requereixin que en quedi constància fefaent es fan mitjançant les plataformes de valisa electrònica habilitades a l'efecte.
• Per a les comunicacions per a les quals no calgui el registre electrònic d'entrada i sortida, s’utilitza el correu electrònic i les bústies corporatives.
• Aquestes comunicacions i tramitacions efectuades en l'àmbit de l'Administració de la Generalitat mitjançant les plataformes habilitades tenen efectes de notificació. El còmput de terminis corresponent s'inicia amb la posada a disposició de la notificació a la persona destinatària.

↑ 2.5. La notificació dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

Segons l'article 44 de la LPACAP, s'ha de fer la notificació per mitjà d’un anunci publicat al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) quan:

• Les persones interessades siguin desconegudes.

• S’ignori el lloc de la notificació.

• O bé, un cop la notificació s’ha intentat, no s’ha pogut practicar.

Prèviament i amb caràcter facultatiu, les administracions poden publicar un anunci al DOGC, al butlletí oficial de la província, al tauler d'anuncis de l'ajuntament de l'últim domicili de la persona interessada o del consolat o a la secció consolar de l'ambaixada corresponent.

També de manera facultativa, les administracions poden establir altres formes de notificació complementàries a través de la resta de mitjans de difusió, que no exclouen l’obligació de publicar el corresponent anunci al BOE.

↑ 2.5. La notificació dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

Publicar significa “fer públic, portar a coneixement de tothom”. Com la notificació, la publicació és un acte de comunicació (també ho són les citacions, els emplaçaments, els requeriments, etc.) de caràcter accessori o instrumental respecte d’un altre acte administratiu, amb la finalitat que aquell desplegui els seus efectes.

• 2.6.1. Actes objecte de publicació
• 2.6.2. Contingut
• 2.6.3. Lloc

Els actes administratius s’han de publicar (art. 58 de la LRJPACat i art. 45 de la LPACAP):

↑ 2.6. La publicació | ↑ Índex de la unitat

La publicació d’un acte administratiu ha de contenir els mateixos elements que s’exigeixen respecte de les notificacions:

1. Text íntegre de la resolució;
2. Indicació de si és o no definitiva en via administrativa, i
3. Expressió dels recursos que siguin procedents, de l’òrgan davant del qual es poden presentar i del termini per interposar-los (art. 45.2 de la LPACAP).

A la publicació incompleta, s’hi aplica també el que estableix l’article 40.3 de la LPACAP per a les notificacions.

• En els supòsits de publicacions d’actes que continguin elements comuns:

• Si l’òrgan competent aprecia que la notificació per mitjà d’anuncis o la publicació d’un acte lesiona drets o interessos legítims (ho haurà de fer a partir de la interpretació d’aquest concepte jurídic indeterminat):

↑ 2.6. La publicació | ↑ Índex de la unitat

La publicació dels actes s’ha de fer al diari oficial que correspongui, segons quina sigui l’Administració que el dicti (i no sempre al BOE, a diferència dels supòsits de notificació infructuosa a què es refereix l’article 44 de la LPACAP).

Sens perjudici de la publicació al diari o butlletí oficial corresponent, s’han de publicar per mitjans electrònics les convocatòries públiques i les resolucions sobre procediments que promouen la concurrència pública o tenen una pluralitat de persones interessades, per garantir-ne el coneixement general (art. 58.2 de la LRJPACat).

Es pot substituir o complementar la publicació dels actes i les comunicacions que, per disposició legal o reglamentària, s’hagin de practicar en un tauler d’anuncis o per mitjà d’edictes, per la publicació a la seu electrònica corresponent (art. 58.3 de la LRJPACat).

↑ 2.6. La publicació | ↑ Índex de la unitat

• 2.7.1. Concepte
• 2.7.2. Fonament
• 2.7.3. Característiques

En virtut de la presumpció de validesa de l’acte administratiu (art. 39.1 de la LPACAP), es presumeix que aquest és conforme a l’ordenament jurídic, llevat que es provi el contrari. Si la persona interessada vol obtenir la declaració de nul·litat o l’anul·lació i aturar així l’eficàcia de l'acte, l'ha d’impugnar per via administrativa o contenciosa administrativa, segons escaigui; i si qui vol fer-ho és la mateixa administració autora de l'acte, ha d'endegar la revisió d'ofici.

↑ 2.7. La presumpció de validesa dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

Gràcies a aquesta presumpció es configura, a l’entorn de l’acte administratiu, una posició exorbitant i privilegiada de l’Administració. Amb un fonament doble:

• Formal: la presumpció de legalitat de l’acte, i també

• Material: la necessitat que l’actuació administrativa es produeixi amb regularitat i continuïtat, justificació que va lligada a la satisfacció de l’interès públic.

↑ 2.7. La presumpció de validesa dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

Sobre la presumpció de validesa dels actes administratius, podem fer-hi algunes precisions:

• Decau en els supòsits de via de fet (manca absoluta de respecte al procediment establert, o acte dictat per un òrgan manifestament incompetent). Per això l'article 105 de la LPACAP obre la porta perquè, en aquests supòsits, la persona injustament destorbada en la seva possessió pugui reaccionar mitjançant una acció possessòria davant del tribunal competent.

• Serveix perquè l’Administració pugui fer ús dels seus poders d’execució forçosa sense haver de provar la conformitat a dret dels actes que pretén executar.

• Des d’algun punt de vista això es pot veure com un desplaçament de la càrrega de la prova sobre qui sosté la il·legalitat de l’acte. Des d’una altra òptica, però, la jurisprudència recent sosté que el principi de presumpció de validesa dels actes administratius en cap cas no suposa una presumpció irrebatible de la seva correcció legal; ni tampoc permet un desplaçament de la càrrega de la prova que correspon a l’Administració, les resolucions de la qual s'han de fonamentar acreditant plenament els fets que invoquen en cada cas.

↑ 2.7. La presumpció de validesa dels actes administratius | ↑ Índex de la unitat

L'acte administratiu

• Quan no estableix normes, l’Administració pública actua principalment dictant actes administratius. L'acte administratiu és una declaració de voluntat, de judici, de coneixement o de desig que fa l'Administració exercint una potestat que li atorga l’ordenament jurídic.

• Perquè sigui vàlid, l’acte administratiu ha de reunir uns requisits. Així, l’ha de dictar la persona titular de l'òrgan administratiu competent, vigilant de no incórrer en cap causa legal d’abstenció o recusació. L’acte ha de tenir un contingut possible, lícit i determinat (o, si més no, determinable), sense desviar-se de la finalitat que li assigna l’ordenament jurídic.
• A diferència dels contractes privats, la forma de l’acte administratiu no és lliure sinó que obeeix a unes regles fixades. Seguint el procediment administratiu establert, l’acte s'ha de produir generalment per escrit a través de mitjans electrònics. En els casos que la Llei assenyala caldrà, a més, que s’hi expressin els motius en què l’Administració basa la decisió que pren.
• Segons el punt de vista, podem classificar els actes administratius de diverses maneres: actes expressos i presumptes; definitius i de tràmit; favorables, desfavorables i de doble efecte; singulars i generals; reglats i discrecionals; etc.

Eficàcia de l'acte administratiu

• Tot acte administratiu es presumeix vàlid i, per tant, qui sostingui que vulnera l’ordenament jurídic ho haurà de provar.
• Els actes administratius produeixen efectes des del moment en què es dicten. Però aquesta eficàcia de vegades es pot demorar. Per exemple, quan està supeditada a la notificació o publicació de l’acte, o bé a la seva aprovació superior; quan el mateix acte ho estableix així; quan es tracta d’una sanció que l’Administració encara pot revisar si s’hi presenta un recurs.

La notificació

• Per mitjà de la notificació, l’òrgan que ha dictat un acte administratiu assabenta les persones interessades no sols del seu contingut, sinó també de com poden demanar-ne la revisió si no hi estan d’acord. La notificació mal feta no produeix efectes, llevat del cas que contingui tot el text de l’acte i quedi clar que la persona interessada n’ha tingut coneixement.
• Fins fa pocs anys, l’Administració només feia servir el paper per notificar. Actualment la notificació s’ha de fer preferentment per mitjans electrònics; i fins i tot hi ha col·lectius –persones jurídiques, professionals col·legiats, empleats públics, etc.– que estan obligats a rebre així les notificacions. La Llei regula també d’altres qüestions, com ara en quins casos no és permesa la notificació electrònica; en quins altres es pot optar per la notificació per altres mitjans; el punt d’accés general electrònic de l’Administració, que funciona com un portal on accedir a les teves notificacions en els procediments a què t’has subscrit.
• Com es practica la notificació electrònica? De diverses maneres: bé accedint la persona interessada (o el seu representant) a la seu electrònica de l’administració actuant, bé a través de l’adreça electrònica habilitada única, bé mitjançant totes dues vies. Cada organisme pot triar la que consideri més adient, però sempre fent servir un sistema que garanteixi el compliment dels requisits tècnics que marca la Llei. Compte, doncs: el correu electrònic i els missatges de mòbil serveixen, si de cas, per rebre l’avís que existeix una notificació, no pas per notificar.
• La notificació electrònica s'entén practicada tan bon punt la persona interessada ha accedit al seu contingut, sense necessitat que faci res per dir que l'accepta. I si transcorren deu dies naturals des que es va posar a disposició seva la notificació i podent-ho fer no hi ha accedit, llavors es considera rebutjada i, per tant, realitzada.
• Diferent és el cas de la notificació infructuosa, que s’esdevé quan la persona interessada és desconeguda, s’ignora el lloc de la notificació o bé, intentada la notificació, no s’ha pogut practicar. En tots aquests supòsits cal publicar l'anunci corresponent al Butlletí Oficial de l’Estat.
• De notificacions en paper pot rebre’n qualsevol persona major de catorze anys que es trobi al domicili de la persona interessada i s’identifiqui. Destaquem dos drets que té l’interessat: a ser notificat paral·lelament a través de la seu electrònica de l’administració (i llavors es pren com a data de notificació la que s’hagi produït en primer lloc) i a decidir en qualsevol moment que en endavant les notificacions se li facin per mitjans electrònics.

La publicació

• La publicació s’assembla a la notificació en contingut, efectes i conseqüències de fer-la malament. Tanmateix, no cal publicar tots els actes administratius. Només els que van adreçats a destinataris indeterminats, quan ho estableixen les normes que regulen el procediment, quan existeixen raons d’interès públic que ho aconsellen, etc. Els actes es fan públics mitjançant un anunci al diari oficial corresponent, segons quina sigui l’administració que els ha dictat. Si es tracta de convocatòries públiques i de resolucions sobre procediments de concurrència pública o amb diverses persones interessades, s’han de publicar també per mitjans electrònics.

↑ Índex de la unitat

Amplia l'esquema de la Unitat 2

↑ Índex de la unitat

← Unitat 1 | Unitat 3 →