Ningú no pot negar que una societat altament tecnificada s'ha de servir d’empleats públics amb un alt nivell formatiu. En més o menys intensitat, la formació actualitzada és un element essencial no només per al desenvolupament professional dels empleats públics sinó també per a l’exercici eficaç de les funcions encomanades i, en definitiva, per a una millor prestació dels serveis públics.
La normativa de funció pública recull explícitament aquesta necessitat i reconeix, d’una banda, el dret dels empleats públics a la formació contínua i a l’actualització permanent dels seus coneixements i capacitats professionals –art. 14.g del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (TREBEP)- i, de l’altra, com a principi de conducta, el deure dels empleats públics de mantenir actualitzada la seva formació i qualificació -art. 54.8 del TREBEP. En aquest sentit, el Decret legislatiu 1/1997, de 31 d’octubre, pel qual s’aprova la refosa en un text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública (TRFPC), obliga tímidament els empleats públics a vetllar pel propi perfeccionament professional –art. 108.2.f.
L’actualització formativa ha de servir per a la promoció professional dels empleats però també per continuar desenvolupant el lloc de treball que s’ocupa. Si bé el perfeccionament professional ha tingut i té impacte en l’accés a l’ocupació pública, la promoció interna i la carrera administrativa dels empleats públics, ja sigui per a la carrera vertical i en un futur proper per a la carrera horitzontal, el legislador no ha prestat gaire atenció a la formació actualitzada quant a la permanència en els llocs de treball, fora de l’estèril figura de la remoció, fruit de la rígida caracterització legal i la desconfiança judicial.
En aquest apunt ens centrarem a examinar la jurisprudència recent, que admet com a raonable i justificat el fet de descartar, en la fase de concurs d’un procés selectiu (doctrina que, per cert, es pot estendre sense dificultat als sistemes de provisió de llocs de treball), la valoració com a mèrit d’una formació desfasada o desactualitzada com a conseqüència directa del transcurs del temps.
És el moment de reconsiderar els barems de mèrits relatius a la formació i plantejar-nos si té sentit valorar qualsevol formació o curs independentment del moment en què es va desenvolupar i reflexionar, així mateix, sobre l’impacte del transcurs del temps en la utilitat pràctica dels coneixements i capacitats adquirits mitjançant la formació perquè, en definitiva, no podem oblidar que els mèrits i les capacitats només han de ser objecte de valoració si tenen connexió amb les funcions que s’han de desenvolupar.
La sentència que es comenta és la STS de 18 de febrer de 2021 (rec. 5881/2021). El cas plantejat resulta de la interposició d’un recurs contenciós contra una ordre de convocatòria d’accés a la condició de personal estatutari (medicina familiar) que, en relació amb el mèrit de formació especialitzada, només valorava la formació finalitzada en els darrers deu anys. El recurrent al·legava davant la Sala Contenciosa del TSJ de Castella i Lleó que aquesta limitació temporal introduïa una diferència de tractament injustificada amb vulneració dels articles 14 i 23.2 de la CE, i argumentava addicionalment que aquesta limitació temporal no s'aplicava a cap altre mèrit del barem com els estudis de doctorat, la docència o la recerca.
Sentència 478/2018, de 16 de maig de 2018, de la Sala Contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó
La Sentència d’instància estima el recurs interposat tot recordant que l’Estatut marc (art. 31.4 de la Llei 55/2003) estableix que s’han de valorar, entre altres mèrits, els aspectes més significatius de la formació, i la convocatòria dedueix que la formació de més de deu anys no s'ha de valorar perquè no és significativa, de tal manera que aquesta formació s’ignora pel simple fet de tenir aquesta antiguitat. La Sala veu amb bons ulls que s’atorgui més valor a la formació recent que a la de més antiguitat però considera que l’element temporal aïlladament considerat, sense cap altra circumstància que es tingui en compte, no és prou raó per considerar de manera general i absoluta que una formació contínua no és significativa i que cal menysprear-la pel simple fet d’haver transcorregut un determinat nombre d’anys, fixats d’altra banda de manera aleatòria en deu anys. Entén, en definitiva, que no es pot presumir que una determinada formació realitzada deu anys enrere no pot tenir interès, per la qual cosa estima el recurs i anul·la aquesta limitació temporal.
Sentència 220/2021, de 18 de febrer de 2021, de la Sala Contenciosa del Tribunal Suprem
Comença per descartar que la limitació temporal afecti els principis constitucionals, atès que en cap cas impedeix la participació en el procés selectiu i, en vista de la incidència de la valoració de la formació en el barem general, la seva repercussió no es pot considerar desproporcionada.
Segueix argumentant la Sala que la consideració d’un criteri temporal tancat de deu anys per valorar el mèrit de la formació contínua és proporcionat i coherent amb les determinacions de l’Estatut marc, que estableix com un dels deures bàsics del personal estatutari la necessitat de mantenir degudament actualitzats els coneixements i les aptituds per al correcte exercici de la professió i per al desenvolupament de les funcions pròpies del seu nomenament. Admet que resulta difícil sostenir que per accedir a una plaça de metge l’actualització no sigui un element essencial i que calgui prescindir de la necessària actualització de coneixements als efectes de la valoració dels mèrits.
En definitiva, conclou que la limitació en la valoració dels mèrits sobre formació estableix una diferència de tractament entre els aspirants que és justificada i proporcionada en vista dels articles 14 i 23.2 de la CE.
Valoració i conclusions
La Sentència comentada introdueix un nou element que fins avui la jurisprudència no havia considerat i ens obliga a aturar-nos i reflexionar sobre aquesta qüestió en el moment d’elaborar els barems de mèrits relatius a la formació, ja sigui en les fases de concurs de processos selectius o en els processos de provisió de llocs de treball. Algú podria pensar d’extrapolar aquesta doctrina de limitació temporal de mèrits al barem relatiu al treball desenvolupat o a les titulacions acadèmiques (algú es pot imaginar l'exclusió d'un candidat o candidata pel fet que es va llicenciar en dret o en arquitectura en la dècada dels vuitanta?), però en aquests casos, al meu entendre, seria molt més complex justificar una diferència de tractament entre els aspirants, en definitiva, entenc que no seria una pràctica recomanable transitar per aquest camí.
Fins al moment actual i amb caràcter general els diferents barems es limitaven a admetre la valoració de qualsevol formació independentment del moment en què s’hagués cursat sempre que, òbviament, tingués relació amb les funcions a desenvolupar. Molts pocs barems anaven més enllà en el sentit de valorar amb més puntuació la formació més recent i amb menys la més antiga.
En aquest sentit, els tribunals qualificadors o les comissions de valoració, vinculats per les bases, evitaven i eviten la dificultosa tasca de destriar la formació de més utilitat o més adient per a l’exercici de les funcions corresponents. En la pràctica és habitual que es valorin dues vegades totes les accions formatives relatives a una mateixa matèria sempre que la darrera activitat formativa tingui continguts diferents com a conseqüència de canvis normatius o variacions fruit de l’actualització dels continguts, de tal manera que també s’atorga puntuació a la formació que es pot considerar desactualitzada o desfasada amb poca o nul·la repercussió en l’exercici de les funcions que els aspirants estan cridats a desenvolupar.
Amb aquesta Sentència s’obre un nou escenari, atès que es permet limitar la formació baremable en el sentit d’excloure les activitats formatives d’una determinada antiguitat sota la cobertura legal del deure dels empleats públics a mantenir actualitzada la seva formació i qualificació –art. 54.8 del TREBEP. Aquesta regla automàtica de descartar la formació més antiga en funció dels anys que fa que s’hagi cursat, no és més que una presumpció judicial, de tal manera que s’entén automàticament que pel mer transcurs del temps la formació es pot considerar desfasada o desactualitzada.
Però, atenció, aquesta presumpció admetria prova en contrari i s’ha de parar una especial atenció a traslladar aquest automatisme als barems de proves selectives o concursos, és a dir, caldrà valorar prèviament si, en funció del contingut del lloc o llocs convocats, l’actualització formativa és un element més o menys determinant per a l'exercici correcte de les funcions. L’exercici de la medicina, la infermeria o l'arquitectura requereix un nivell d’actualització de coneixements molt més intens, ja sigui per la seva repercussió sobre la vida o la salut de les persones ja sigui pels avenços constants en el sector, en paraules de la Sentència comentada: “Resulta difícil encontrar algún ámbito en el que resulte tan esencial la actualización, por el beneficio para la salud y la vida las personas, como en medicina, teniendo en cuenta la inmediatez de sus efectos sobre la prevención, diagnóstico y tratamiento de las enfermedades. Por no citar los constantes avances que tienen lugar en esa disciplina.”
En resum, aquesta presumpció ha d'estar basada en algun criteri objectiu, com seria el cas de canvis normatius o en els mètodes de treball molt rellevants, que justifiquin que una determinada formació ha deixat de tenir utilitat per a l’exercici de les funcions del lloc al qual s’aspira accedir i, davant la dificultat d’acreditar que una determinada formació cursada fa anys és automàticament descartable per la seva manca d’utilitat, l'opció més raonable i menys arriscada –en la línia de la Sentència del TSJ de Castella i Lleó, cassada per la Sentència que comentem-, seria explorar la possibilitat de valorar amb més puntuació la formació més recent i amb menys puntuació la més antiga, sense excloure automàticament aquesta darrera.
