2. Les confessions religioses presents a Catalunya (I)
2.1 Orígens i característiques del cristianisme
El cristianisme sorgeix del judaisme del primer segle de la nostra era, però es desmarca en alguns aspectes rellevants, que el fan característic:
- El seguiment de Jesús; un personatge històric, que, en vista de la Pasqua, és vist com el Crist (Messies) promès pels profetes, el fill de Déu vingut a la Terra.
- Els escrits que sorgeixen a partir de la seva vida i miracles, però també les cartes que fan els seus apòstols en els primers anys després de la seva mort. Formaran el Nou Testament, que se suma a l’Antic Testament, que és la Tanakh jueva.
- Un sentit d’universalitat, propi d’una cultura grecoromana, que és el context en el qual creix inicialment el cristianisme. Es tractarà de portar l’Evangeli ('bones notícies') a tots els pobles.
- Neix i creix de la mà del neoplatonisme i l’estoïcisme propi de l’època, i adapta les seves creences a conceptes platònics com el món de les idees i a una ètica estoica d’evitar passions i viure conformement als designis divins.
- Des dels inicis, el cristianisme ha estat molt divers, ha patit moltes divisions i hi ha hagut heretgies, que es van anar condemnant al llarg dels primers segles a través de concilis que servien per anar entenent i raonant, amb categories filosòfiques, el misteri del Crist. Els pensadors d’aquests primers segles són anomenats els Pares de l’Església (la patrística), entre els quals destaca Sant Agustí d’Hipona.
- El lloc propi de reunió de la comunitat cristiana és l’església (va en majúscules, Església, quan es parla de la institució).
- Durant els primers segles, el cristianisme va ser perseguit per l’Imperi romà, i va créixer exponencialment a causa dels màrtirs, que omplien els circs romans i mostraven un exemple de resiliència i fe. Al segle IV es va donar llibertat religiosa i, posteriorment, va esdevenir la religió de l’Imperi.
Per copsar el sorgiment de les diverses confessions cristianes, és essencial el fet que hi ha dues maneres d’entendre el cristianisme:
- Individual: èmfasi en la llibertat, no calen mediacions per arribar a Déu. Hi ha moltes divisions.
- Comunitària: es valora la institució, la tradició, les mediacions, els sagraments, etc. Hi ha més sentiment grupal i, per tant, no hi ha tantes divisions.
Veurem a continuació tres grans confessions: ortodoxos, catòlics i protestants. Les dues primeres emfatitzen la dimensió comunitària, en canvi, els protestants, l'individu. Finalment, veurem tres confessions que sorgeixen dins el protestantisme al segle XIX: adventistes, sants dels últims dies (mormons) i testimonis de Jehovà.
2.2 Ortodoxos
A finals del segle IV, l’Imperi romà es va dividir en dues parts i, al llarg dels segles, la incomunicació entre l’Imperi d’Orient (Constantinoble) i el d’Occident (Roma) va comportar tensions i lluites per la primacia pel poder. El 1054 va tenir lloc el Cisma d’Orient, i la separació política de l’Església entre els ortodoxos (Orient) i catòlics (Occident).
No disposa d'una autoritat central, sinó que està dividida en diversos patriarcats i esglésies autocèfales: Antioquia, Jerusalem, Alexandria, Constantinoble, Moscou, Bulgària, Sèrbia, Romania, Geòrgia i d’altres. Totes estan liderades per un patriarca, d’igual rang, tot i que té primacia (d'honor) el patriarca de Constantinoble.
Característiques:
- Quant a la doctrina, es diferencia poc del catolicisme, i és més una qüestió cultural. L'aspecte en què hi ha més discrepància és el de la supremacia universal de la jurisdicció del papa i altres temes teològics menors.
- Dona molta importància als Pares de l’Església (i els seus textos) i a la tradició.
- Litúrgia característica, en la qual les coses sagrades no s’han de veure del tot. Misses molt llargues i místiques.
- Espiritualitat molt caracteritzada per la iconografia, especialment de la Mare de Déu.
- El baptisme és per immersió total.
- Fan dejuni i abstinència (de carn, peixos, ous i productes làctics) tots els dimecres i divendres de l’any, més alguns dies especials.
Recursos sobre els ortodoxos
2.3 Catòlics
Etimològicament significa 'universal', i pretenia ser el cristianisme per a tots, però va anar sent subjecte de divisions. Avui dia, al món i a Catalunya, continua sent la confessió cristiana més nombrosa. Totes les esglésies del món estan en plena comunió amb el papa, el bisbe de Roma, establert a la Santa Seu, al Vaticà, successor de l’apòstol Pere. El papa té moltes atribucions, entre aquestes la d'escollir els cardenals, que són els qui es reuneixen per decidir un nou papa, després que l’anterior mori o renunciï al papat.
Per tal d'arribar a tot el món, les diferents regions (diòcesis) són presidides pels bisbes i arquebisbes, jeràrquicament inferiors al papa, però superiors als preveres i, aquests, als diaques. A l'últim, trobaríem els laics, el conjunt dels batejats, que sempre es troben en comunió amb el papa.
De manera equivalent als ortodoxos, se celebren set sagraments, considerats sagrats, per la presència de Déu. S'hi dona una unió espiritual amb Déu i amb la humanitat sencera.
- Baptisme
- Confirmació
- Eucaristia
- Penitència
- Matrimoni canònic
- Ordenació sacerdotal
- Unció dels malalts
Els catòlics han acceptat tots els concilis ecumènics de la història, fins al Concili Vaticà II, on es prenen decisions rellevants que durant el temps ordinari no es poden prendre.
La doctrina catòlica es troba en el credo, que s’explica de forma sistemàtica al catecisme. La seva font és la Bíblia, però s'interpreta considerant la tradició, a través del magisteri, que també l'aplica a la doctrina, i guia la moral de l'Església.
La divisió del temps catòlica és anual i setmanal. D'una banda, se segueix un calendari anual, dividit en dos cicles, centrats en Nadal (naixement de Jesús) i en Pasqua (mort i resurrecció de Jesús). De l'altra, cada setmana es recorda la resurrecció en l'eucaristia de la missa dels diumenges.
També són reconegudes per l'Església les comunitats de vida religiosa, monjos i monges, que comparteixen un carisma i un compromís religiós concret.
Recursos sobre els catòlics
2.4 Protestants
Ja als segles XII-XV hi va haver alguns moviments de protesta en contra del poder polític i econòmic de l’Església catòlica, buscant tornar al cristianisme primitiu, com els valdesos, els hussites, etc.
La baixa formació del clero, la venda d’indulgències i la pèrdua del prestigi del papat, van ajudar que Martí Luter i d’altres (Zwinglio i Calví, els més coneguts) lideressin un moviment de reforma intern, que es va tornar polític i va acabar amb la Pau d’Augsburg (1555) i la coexistència de dos credos diferents.
El protestantisme (també anomenat "evangelisme") és molt divers, però en tots els casos es dona:
- Lliure accés a la Bíblia, únic text considerat sagrat.
- Justificació per la fe.
- Sacerdoci de tots els creients, tot i que existeixen les figures dels pastors, que dirigeixen el culte i són consellers espirituals de la congregació.
- Presència mínima d’imatges a les esglésies.
- Dos sagraments: baptisme i Santa Cena (eucaristia).
El protestantisme, a grans trets, es divideix en:
- Luterans: esglésies que, majoritàriament, van créixer al nord d’Europa i van generar esglésies nacionals.
- Calvinisme: tot i que Calví va crear l’estat teocràtic a Ginebra, va formar molts missioners i van créixer per tot Europa.
- Anglicanisme: Enric VIII, per poder-se divorciar, trenca amb Roma i s’autoproclama cap de l’Església anglicana (1534), una església episcopal, que barreja doctrina i litúrgia catòlica amb calvinista.
Al segle XVII, grups calvinistes puritans van ser perseguits i van fugir als Estats Units, una terra promesa. Allà hi va haver una sèrie de revifaments (Primer Gran Despertar), i es van fundar múltiples moviments protestants, com els baptistes, els metodistes i, sobretot, els pentecostals i neopentecostals, que són els més nombrosos i en creixement, perquè s’arrelen a una certa cultura i tenen una teologia molt laxa, ideal per als temps actuals, de poc pensament.
La diversitat dins el moviment evangèlic és considerable. Per exemple, quant a organització, hi ha esglésies de règim episcopal (un bisbe), presbiterià (un ancià) o congregacionalista (més assembleàries).
Dins del protestantisme, especialment en els neopentecostals, creixen ideologies molt conservadores, fins i tot fonamentalistes; una lectura literal de la Bíblia, èmfasi en el judici final i missatges de por que arriben a una gran part de la població i generen molts adeptes.
Després del catolicisme, és la confessió cristiana majoritària, tant al món com a Catalunya, en què ha augmentat de manera considerable, especialment pels fluxos migratoris.
Recursos sobre els protestants
Vídeo sobre els joves i el protestantisme
Documental "Déu amb accent", minuts 28:17 i 46:16
2.5 Altres confessions cristianes
Les confessions que citarem a continuació provenen de moviments carismàtics i apocalíptics, propis del protestantisme dels Estats Units del segle XIX. En aquesta època, es va donar un Segon Gran Despertar religiós, que va generar un nou interès en lectures bíbliques alternatives i un nou augment de la diversitat dins el cristianisme.
2.5.1 Adventistes del Setè Dia
Sorgeixen a partir de la decepció de 1844, en la qual s'esperava la segona vinguda de Crist. Teològicament, parteixen del metodisme nord-americà, per tant, són bàsicament protestants, però amb una gran diferència, ja que santifiquen el dissabte (el setè dia al relat del Gènesi) en lloc del diumenge, aspecte en què són únics en tot el cristianisme. En aquest fet, segueixen l'establert pel judaisme, el dissabte com a dia de descans, de posta a posta de sol. A la vegada, donen èmfasi al fet que la vinguda de Crist (l'advent) és imminent -la raó del seu nom.
A part, segueixen les ensenyances d'Ellen G. White, entre les quals destaquen certes prescripcions alimentàries, com les d'evitar el consum de certs animals (i fomentar el vegetarianisme), així com tampoc alcohol, tabac i altres drogues. Són també coneguts per una organització jeràrquica però democràtica i pel gran nombre d'institucions educatives, de salut i d'ajuda humanitària repartides pel món sencer.
Recursos sobre els adventistes
2.5.2 Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (mormons)
Sorgeix a partir de Joseph Smith, qui va tenir unes visions, amb les quals va trobar uns manuscrits amb textos de profetes americans. En traduir-ho, ho va titular Llibre del Mormó, on s'explica que Jesús va anar a Amèrica després de ressuscitar. Per a ells, aquest llibre és tan canònic com la Bíblia, i complementa les ensenyances.
Teològicament, creuen que els homes es poden convertir en semideus i assolir la perfecció. Una de les tasques que tenen encomanades és produir un cens de tota la humanitat, per tal de convertir-los.
A part, segueixen codis de salut més estrictes que els adventistes, ja que no consumeixen te, cafè ni cap beguda addictiva. A més a més, fan dejuni el primer diumenge de cada mes.
La seu central està a Salt Lake City (Utah), on culturalment són molt importants i tenen un paper polític rellevant.
Recursos sobre els mormons
2.5.3 Testimonis de Jehovà
Segueix els escrits de Charles Taze Russell, també al segle XIX. La gran diferència, teològica, és la no creença en la Trinitat, dogma establert els primers segles del cristianisme.
Per tal de restaurar els autèntics principis cristians, no es barregen amb res d'origen pagà, per això eviten transfusions de sang, festivitats (com els aniversaris) i símbols patriòtics, entre d'altres. Aquestes restriccions comporten qüestions alimentàries, on no hi pot haver sang, i tampoc trasplantaments d'òrgans (els hospitals n'estan avisats), que se suma al fet que no prenen alcohol ni tabac. A part, commemoren la mort de Jesucrist el dia 14 de Nissan, mes del calendari jueu (març-abril).
La seu central està a Brooklyn, on es publica The Watch Tower ('La Talaia'), revista en la qual s'explica la seva doctrina i ha estat la manera de pregonar el seu missatge per tot el món.
Recursos sobre els testimonis de Jehovà
2.6 Altres recursos sobre el cristianisme
Afers religiosos: cristianisme, explicació general i complementària
Afers religiosos: calendaris i festes
Fons filmogràfic sobre el cristianisme
