El judaisme és una de les tres religions monoteistes amb més rellevància històrica, conjuntament amb el cristianisme i l’islam. Es calcula que la població jueva al món és d’uns 13 milions de persones, el 40% dels quals viuen a l’Estat d’Israel.

Els trets més característics d’aquesta religió són:

La Bíblia jueva relata la història de la humanitat amb gèneres literaris molt diversos, a través de la qual es revela qui és Déu i qui és l’ésser humà i, en particular, la relació de Déu amb el poble que Ell ha escollit.

Les figures principals d’aquesta història són Abraham, Jacob, Moisès, David i Salomó. Abraham com a model de creient, Jacob com a pare de dotze fills que constituiran les anomenades "dotze tribus d’Israel", Moisès com a receptor de la Llei i figura clau en l’Èxode d’Egipte, David com a primer rei i autor dels Salms, i Salomó com a rei savi constructor del temple a Jerusalem.

Amb la destrucció del temple, la deportació a Babilònia d’una part dels jueus en el s. VI aC, el retorn i la reconstrucció d’un segon temple, s’inicia una segona part de la història jueva que va acabar l’any 70 de la nostra era: el temple va ser destruït definitivament pels romans. Aquest fet va desenvolupar un judaisme rabínic centrat en el compliment de la Llei i no en els sacrificis antics.

Els jueus anomenen la Bíblia Tanakh, a partir del nom en hebreu que rep cadascuna de les tres parts. La Torà és la més important i conté els seus cinc primers llibres. La segona part la formen els llibres profètics (Neviim) i, la tercera, els escrits (Ketuvim). A la sinagoga, es guarden amb cura en l’arca santa (Aron haQodeix) en forma de rotlles.

El Talmud és una extensa obra dels segles III-V que conté nombroses discussions de rabins sobre lleis, tradicions i costums, així com interpretacions del Tanakh.

Yom Kippur o Dia de l’Expiació: és la festivitat principal, celebrada entorn del mes de setembre-octubre, al principi del Cap d’Any jueu. Els jueus demanen perdó a Déu pels pecats comesos durant l’any després de fer un examen de consciència. Es practica un dejuni especial.

Sucot o Festa de les Cabanes (o Tabernacles): és una festa d’una setmana de durada que recorda l’estada d’Israel al desert en el seu camí vers la terra promesa. Es construeixen cabanes senzilles com a record de les tendes del desert.

Hanukkà o Festa de les Llums: és una festa menor que commemora la purificació del temple després de ser profanat pel rei de Síria, Antíoc IV, durant el segle II aC. En aquesta festa, que dura vuit dies, celebrada entre novembre i desembre, s’encén cada dia un dels vuit braços d’un canelobre.

Purim: és una altra festa menor, que recorda els episodis del Llibre d’Esther que relaten la salvació del poble jueu de l’extermini en mans d’un rei persa. És una festa molt alegre i molta gent es disfressa.

Péssah o Pasqua: és una de les festes més importants, que recorda l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte amb el lideratge de Moisès. El sopar pasqual ha influït de manera determinant en el cristianisme, però la utilització de calendaris diferents impedeix normalment que se celebrin alhora.

Xavuot: cinquanta dies després de Péssah, el judaisme celebra aquesta festa, que és a la vegada una festa agrària i un record de la donació de la Llei a Moisès.

"Antisionisme" i "antisemitisme" no són sinònims. L’antisionisme és una postura política en contra del nacionalisme jueu i fins i tot de l’existència mateixa de l’Estat d’Israel. Alguns corrents jueus es declaren antisionistes. L’antisemitisme, en canvi, és la postura que practica diverses formes de persecució dels jueus i del judaisme.

"Jueu" fa referència a la religió professada i a la identitat particular de la comunitat formada pels descendents de l'Israel bíblic i pels individus adherits al llarg de la història.; "israelià" és el ciutadà de l’Estat d’Israel; "israelita", el membre de l’antic poble d’Israel, descendent d’Israel, és a dir, de Jacob, i "hebreu" designa el poble semític que parlava aquesta llengua.

Els jueus es poden classificar segons l’origen. Són sefardites si provenen de l’antiga península Ibèrica abans de l’expulsió, asquenazites, de l’Europa central, i mizrahim, dels països àrabs. Es diferencien per la llengua i per alguns costums.

Segons el rigorisme en la interpretació i l'aplicació de la Llei parlem d’ortodoxos, conservadors o reformistes.

El lloc de culte s’anomena sinagoga, que significa “congregació”. Els jueus s’hi apleguen principalment el dissabte. Un dels elements principals és l’arca santa (Aron haQodeix), que és on es guarden les escriptures sagrades, el Tanakh, en forma de rotlles.

El dissabte (començant el divendres al vespre) és el dia sagrat de la setmana. És un dia d’especial dedicació a Déu i de repòs. És prohibit caminar llargues distàncies (1 km, aproximadament), portar càrregues pesades i fer foc.

El judaisme té prescripcions d’alimentació rigoroses. El que es permet es diu “caixer” o “còixer”. És prohibit particularment el porc, els mariscos, els animals carnívors i barrejar carns i làctics en el mateix àpat. El sacrifici ritual exigeix dessagnar l’animal.

Quant a la vestimenta, destaca la quipà, que cobreix lleugerament el cap dels homes.

Vídeo sobre el judaisme 1

Vídeo sobre el judaisme 2

Pòdcast "Avui parlem de creure: judaisme", part 1

Pòdcast "Avui parlem de creure: judaisme", part 2

Fons filmogràfic sobre el judaisme

Recursos de la DGAR sobre el judaisme

L’islam és una religió que va aparèixer a l’Aràbia durant el segle VII en un context religiós dominat per poblacions àrabs politeistes, jueves i cristianes. El profeta Muhàmmad va rebre la primera revelació l’any 611 i fins a la seva mort el 632. Durant aquests anys, va anar baixant l’Alcorà celeste, de manera fragmentària, per mitjà de l’àngel Gabriel. La tradició musulmana creu que cada vegada que Muhàmmad rebia un fragment de l’Alcorà, el recitava als seus companys i aquests el memoritzaven amb fidelitat. Els fragments van ser col·lectats i posats per escrit en un sol volum per ordre dels califes posteriors. Aquest llibre, l’Alcorà, es va constituir com a la guia fonamental i camí recte per a tota la comunitat musulmana. És tractat amb la màxima veneració i respecte per la comunitat.

Muhàmmad va començar la seva predicació a la Meca, però va haver de fugir cap al nord, cap a la ciutat de Yathrib (l’actual Medina), on el van acollir com a líder de les diverses tribus que hi residien. Ben aviat, però, va ser contestat i la conflictivitat el va acompanyar fins al final de la seva vida. Els líders de la comunitat musulmana posteriors a la seva mort van rebre el títol de “califa”, és a dir, 'successor' o 'lloctinent'.

Es demana el compliment de cinc pilars fonamentals:

Els fonaments de la fe musulmana són creure:

1. En un Déu únic.
2. En els profetes enviats.
3. En els llibres sagrats que Déu els ha donat.
4. En els àngels.
5. En el judici final, quan tothom serà jutjat per les seves accions i conduït al Jardí (del Paradís) o al Foc (de l’Infern).
6. En el destí volgut per Déu.

Déu dona a Muhammad una guia perquè la humanitat conegui la via recta. Aquesta és la “xaria” o Llei islàmica. Segons l’islam, Déu ha donat a cada enviat anterior (Abraham, Moisès o Jesús) un llibre amb una legislació, i a Muhàmmad, la legislació definitiva. Les fonts d’aquesta són principalment l’Alcorà i la Sunna. La Sunna o Tradició del Profeta és la recopilació del que ell va dir o va fer, és a dir, dels hadits. Diversos autors van recopilar antigament aquestes paraules del profeta. A partir de l’Alcorà i dels hadits, els juristes van elaborar obres de jurisprudència (fiqh) per concretar la revelació en llei positiva.

El divendres és el dia de l’"aplec" dels musulmans. Es demana que la pregària de migdia es faci conjuntament a la mesquita on l’imam pronuncia un sermó. L’assistència és obligatòria per als homes. Les dones tenen un lloc reservat en la part posterior.

La festa grossa s’anomena “Aïdu l-kabir” o “Festa del Sacrifici”. Es commemora la fe i bona disposició d’Abraham de sacrificar el seu fill si Déu li ho demanava. Els musulmans sacrifiquen aquest dia un xai en record de l’animal que finalment va aparèixer com a substitut del seu fill, que la tradició identifica amb Ismael.

Dues festes importants se celebren durant el Ramadà: la Nit del Destí, on els musulmans s’esforcen a pregar i fer bones obres, i la Festa del Desdejuni, Aïdu l-fitr, que celebra la fi del dejuni del Ramadà.

Molts musulmans, i molt especialment els relacionats amb el sufisme, celebren també la festa del naixement del profeta, el Maulid.

La festa més important del xiisme és l’Aixura, en la qual es recorda amb grans lamentacions la mort de Hussein, fill d’Ali i net del Profeta.

El lloc de culte rep el nom de mesquita, que literalment vol dir 'lloc de prostració'. Estan prohibides les representacions figuratives. La pregària es fa en direcció a la Meca, indicada per un nínxol anomenat “mihrab”. L’imam dirigeix l’oració situant-se al davant i pujant al mínbar per fer la predicació. Les grans mesquites disposen de minaret, des d’on el muetzí crida a la pregària abans de cadascuna de les cinc obligatòries.

Alimentació: Tot allò “permès” s’anomena “halal”. Particularment es refereix al menjar que compleix els requisits: l’animal se sacrifica de cara a la Meca tot dient “en el nom de Déu”, i es deixa dessagnar l’animal perquè la sang no és permesa. Tampoc l’alcohol o qualsevol cosa que vagi en contra de la salut. La prohibició més estricta concerneix el porc. Tanmateix, es pot consumir en cas d’extrema necessitat. La vida sempre està per sobre de qualsevol prescripció.

Família: El dret familiar és especialment important i regula nombrosos elements del matrimoni. Un home musulmà es pot casar amb qualsevol dona monoteista, però la dona musulmana ha de casar-se amb un musulmà. El divorci és permès. La poligàmia també, però requereix el consentiment de la primera dona. L’islam majoritari considera que el vel o hijab és un precepte religiós per a les dones. Altres tipus de vels propis de certes cultures, com ara el nicab o el burca, no ho són.

Després de la mort del profeta Muhàmmad va esclatar una discussió sobre qui havia de ser el líder de la comunitat. Els partidaris d’Alí, cosí i gendre de Muhàmmad, reclamaven per a ell aquest càrrec. Amb el temps, es van constituir en el corrent anomenat “xiisme”, majoritari a l’Iran, l’Iraq i Bahrain, però minoritari en el conjunt de l'islam. Els descendents d’Alí que van ser caps de la comunitat van rebre el títol d’imam. Avui, el lideratge l’exerceixen els aiatol·làs.

El sunnisme és el corrent majoritari. Hi ha quatre grans escoles d’interpretació jurídica de la Llei islàmica. La doctrina oficial marroquí s’anomena “malikisme”.

El sufisme és el corrent de l'islam que insisteix en la dimensió mística i s’estructura a partir de mestres espirituals. Tot i que la majoria dels sufís són sunnites, també existeix un sufisme xiïta.

Vídeo sobre l'islam 1

Vídeo sobre l'islam 2

Vídeo sobre l'islam 3

Pòdcast "Avui parlem de creure: islam", part 1

Pòdcast "Avui parlem de creure: islam", part 2

Fons filmogràfic sobre l'islam

Recursos de la DGAR sobre l'islam

El sikhisme és una religió que neix a l'Índia, a la zona del Panjab, fundada pel gurú Nanak (1469-1539) i desenvolupada per altres gurus fins a la consolidació el 1699 pel guru Gobindh Singh (1708), moment en què es va constituir la khalsa o 'comunitat'.

Gobindh Singh va recollir els escrits dels gurus anteriors en un llibre que va passar a ser el guru de la Comunitat: Guru Granth Sahib ('guru llibre'), en llengua panjabi i escriptura gurmukhi. Se’n té cura i es respecta com si fos un guru vivent. El líder religiós s’anomena “granthi”.

El sikhisme va ser influenciat per les religions principals presents en el seu lloc d’origen, l’islam i l’hinduisme.

S’acosta a l’islam en els fets següents:

1. Ser una religió monoteista, amb un Déu únic, creador i veritable mestre, anomenat Vahigurú.
2. Tenir un llibre sagrat.
3. Pregar amb la recitació i cant de textos del Llibre.
4. Construir els temples sense imatges.

Té elements similars a l’hinduisme pels fets següents:

1. Creure en el principi del karma o de la causa efecte.
2. Creure en el cicle de les reencarnacions fins a l’alliberament definitiu.
3. Tenir un sentiment de comunió i respecte per tota la natura.
4. Tenir un tipus de pregària meditativa.

D'altra banda, no accepta les castes i predica la igualtat entre homes i dones.

El sikhisme es distingeix pel que s’anomena “les 5 K”, per la primera lletra dels cinc elements que han de portar a sobre:

Els costums i les prescripcions d'aquesta religió són:

Fan una festivitat pel naixement de cadascun dels deu gurus (Gurpurabs), especialment pel guru Nanak (octubre-novembre) i pel guru Gobind Singh (desembre-gener).

Baisakhi: és la festa de l’Any Nou (14 d’abril), que commemora la fundació de la comunitat (khalsa). Hi ha una processó del Llibre sagrat pels carrers i l'exhibició d’arts marcials. Aquest dia, els joves fan una immersió en aigua per comprometre’s a complir les prescripcions sikhs.
Hola Mohalla: se celebra un dia després del festival de Holi. Es fa una ritualització d’una batalla amb una desfilada militar, amb tambors i banderes.

S’anomena gurdwara, perquè és el lloc on resideix el guru. És desproveït d’imatges i l’espai és presidit pel Llibre sagrat. A tot centre de culte hi ha un katha (lloc on es llegeixen els textos), un kirtan (recitació dels himnes sagrats del Llibre) i un langar (menjador on es reparteix menjar a tothom).

Vídeo sobre el sikhisme 1

Vídeo sobre el sikhisme 2

Vídeo sobre el sikhisme 3

Pòdcast "Avui parlem de creure: sikhisme", part 1

Pòdcast "Avui parlem de creure: sikhisme", part 2

Fons filmogràfic sobre el sikhisme

Recursos de la DGAR sobre el sikhisme  

← Unitat 2 | Unitat 4 →