4. Les confessions religioses presents a Catalunya (III)
4.1 Hinduisme
L’hinduisme, també conegut com Sanatana Dharma o 'religió eterna', és una tradició espiritual mil·lenària que agrupa un ampli ventall de creences, pràctiques i filosofies. Els seus fonaments es basen en els ensenyaments dels antics mestres, els Rishis, els quals van transmetre saviesa a través dels textos sagrats com els quatre Vedes: Rig, Sama, Yajur i Atharva Veda, escrits entre 1300 i el 1000 aC. Aquests textos van ser complementats amb els comentaris filosòfics de les Upanixads, que constitueixen el nucli de la filosofia vedanta. El Bhagavad Gita, part del gran poema èpic Mahabharata, és un altre text fonamental, que narra el diàleg entre el déu Krishna i el príncep Arjuna sobre el deure i la vida espiritual.
4.1.1 Deïtats
L’hinduisme és conegut per la diversitat de deïtats. Entre les principals deïtats hi ha Brahma (el creador), Xiva (el destructor) i Vixnu (el preservador), coneguts com la Trimurti. També es veneren altres deïtats i avatars, manifestacions divines que baixen a la Terra per guiar la humanitat. Els valors ètics i espirituals són centrals en aquesta religió, i destaquen conceptes com l'Ahimsa (no-violència), el Karma (llei de causa i efecte) i el Samsara (el cicle de renaixement), els quals defineixen la visió hindú sobre el camí espiritual i el propòsit de la vida.
4.1.2 Vida religiosa
La vida religiosa hindú inclou una sèrie de pràctiques diàries i rituals. Entre aquestes hi ha la puja, una cerimònia d'oració que es fa tant a casa com als temples, i el ioga, camí de disciplina física i mental per assolir la unió amb el diví. El temple hindú és la representació simbòlica de l’Univers. Consisteix en un interior sagrat, el garbhagriha, on es troba la murtri (imatge de la divinitat) i un altar on es col∙loquen les estàtues, enfront de les quals es dipositen les ofrenes (puja). També trobem una sala de reunió dels devots (natmandir) i un vestíbul. Hi ha un espai exterior on posar les sabates dels fidels. També hi ha els ashrams, que són espais de retirada espiritual on es poden seguir les ensenyances dels gurus. Les etapes de la vida, o ashramas, defineixen el cicle vital en quatre fases: aprenentatge, vida en família, retirada i renúncia. Les autoritats religioses són representades pels brahmans, guardians del coneixement sagrat, i pels sadhus, ascetes dedicats a la vida espiritual.
4.1.3 Alimentació
Molts hindús segueixen una alimentació vegetariana, inspirada en el valor de l'Ahimsa, i consideren la vaca un animal sagrat, símbol de generositat i protecció. Dins la rica varietat gastronòmica de l’Índia, destaquen els laddus, un dolç tradicional molt popular en celebracions, festivals religiosos i ofrenes espirituals.
4.1.4 Celebracions i festivitats
Les festivitats són un element destacat de l’hinduisme, amb celebracions com, per exemple,Divapali, el festival de la llum (octubre-novembre), Holi, el festival dels colors (febrer-març), Xivaratri, dedicat a Shiva (febrer-març), i Krishna Janmashtami, en honor al naixement de Krishna (agost-setembre). Aquestes celebracions estan plenes de simbolisme, colors i rituals, i són moments per connectar amb la comunitat i expressar la devoció envers el diví. En el moment de la mort, es reciten mantres i es fan ritus de purificació del cos, com el rentat ritual i l'aplicació del tilak i la fulla de tulasi. La crema del cos és una pràctica comuna, i el riu Ganges és considerat sagrat per dur a terme els ritus funeraris. El mahasamadhi (la gran transició) és una de les cerimònies més respectades.
4.1.5 Recursos sobre l'hinduisme
Pòdcast "Avui parlem de creure: hinduisme", part 1
4.2 Budisme
El budisme és una tradició espiritual basada en els ensenyaments de Siddharta Gautama, conegut com Buda, que significa 'el que ha despertat'. Siddharta va viure al voltant del 566 aC i va fundar aquesta filosofia amb l'objectiu de guiar els éssers cap al despertar. Els ensenyaments budistes es fonamenten en el tiritana, també conegut com a triratna en sànscrit o 'tres joies', un concepte fonamental del budisme que representa els tres pilars essencials de la pràctica i la fe budista. Les tres joies són: el Buda (el mestre despert que va descobrir el camí cap a l'alliberament del sofriment, simbolitzant la capacitat de despertar), el Dharma (les ensenyances del Buda, que guien els practicants cap a la saviesa i l'alliberament) i la sangha (la comunitat de practicants, formada per monjos, monges i laics, que es donen suport mutu en el camí espiritual). Els budistes "prenen refugi" en aquestes tres joies com a acte de compromís amb el camí budista, i en reconeixent la importància per assolir la pau interior i l'alliberament. Aquest acte és considerat sovint la porta d’entrada a la pràctica budista.
Cap al 250 aC, els deixebles de Buda es van reunir per recollir els seus ensenyaments orals, que es van compilar en el cànon Pāli o Tripitaka. Es divideix en tres seccions principals: el Sutra-pitaka, que inclou els discursos del Buda, entre aquests el Dhammapada, un dels textos fonamentals del budisme; el Vinaya-pitaka, que conté les normes per a la formació del sangha, i l’Abhidharma-pitaka, un compendi de filosofia metafísica i psicologia budista. També inclou el famós Sermó de Benarés, on es presenten les quatre nobles veritats, que defineixen la naturalesa del patiment i el camí per transcendir-lo. El camí de les vuit passes és essencial en la pràctica budista i inclou el coneixement recte de les veritats, una actitud sense odis ni enveges, una paraula recta, una acció moral, una ocupació honesta, esforç per fomentar bones tendències, pensament sense desitjos i concentració en la meditació per assolir la consciència plena. Aquest camí es dirigeix cap a la fi del patiment i el despertar.
4.2.1 Organització
El budisme es divideix en diverses escoles principals: el Theravada, que es basa en el cànon Pali i posa èmfasi en l'alliberament personal mitjançant la pràctica de la meditació, l'ètica i la saviesa, amb l'objectiu d'assolir l'estat d'arhat, és a dir, una persona que ha aconseguit la il·luminació i ha posat fi al cicle de renaixements; el Mahayana, que destaca el camí del bodhisattva, un ésser que busca el despertar no només per a si mateix, sinó també per al benefici de tots els éssers, i inclou tradicions com el Chan (o zen) i la Terra Pura, així com moviments com la Soka Gakkai, i el Vajrayana, conegut com el "vehicle del diamant" o "vehicle del llamp", que inclou rituals, mantres, mudres (gestos simbòlics) i visualitzacions de mandales, amb l'objectiu d'assolir el despertar de manera més ràpida, representat per escoles diverses com les Nyingmapa, Kagyupa, Sakyapa i Gelugpa (coneguda pels "barrets grocs"). Aquests diferents camins ofereixen pràctiques variades, però convergeixen en l'objectiu del despertar.
4.2.2 Pràctiques religioses
Per als budistes, la meditació és una pràctica quotidiana que permet l’assoliment de la pau interior i la comprensió profunda. Els temples budistes, coneguts com 'vihara' en sànscrit i pāli, són espais de pràctica i veneració que poden adoptar diferents noms segons la regió, com "wat" al sud-est asiàtic, "pagoda" a l’Àsia oriental o "gompa" al Tibet. Sovint els espais budistes inclouen estructures com l’estupa, un monument que simbolitza el despertar i que pot contenir relíquies d'alguna persona realitzada i ser un espai per a la meditació.
En la tradició Vajrayana, els mestres espirituals inclouen figures com el geshe (un títol acadèmic avançat en budisme tibetà dins la tradició Gelug, similar a un doctorat), el khenpo (equivalent al geshe en les tradicions Nyingma, Kagyu i Sakya, atorgat a mestres del Dharma), el dorje lopon (mestre en rituals tàntrics del budisme Vajrayana), el rinpoche (títol honorífic que significa 'preciat' o 'estimable', donat a mestres espirituals reconeguts per la seva saviesa i compassió), i els tulkus (mestres reconeguts com a reencarnacions d’un mestre espiritual anterior, que trien renàixer per continuar ajudant els altres en el camí espiritual). Dins aquesta tradició, el Dalai Lama destaca com un "oceà de saviesa" i líder espiritual del budisme tibetà, especialment de la tradició Gelug. Es considera un tulku, la reencarnació del Bodhisattva de la Compassió, Avalokiteshvara, que tria renàixer per ajudar els éssers a alliberar-se del sofriment.
4.2.3 Alimentació
Tot i que el vegetarianisme no és obligatori, molts budistes el practiquen com a manera de respectar la vida i d'acompanyament espiritual.
4.2.4 Festivitats
Les festivitats budistes celebren moments clau de la vida de Buda, com el Vesakh (naixement, despertar i mort); la festa del Bodhi o Rohatsu; en el budisme Vajrayana se celebra també el Losar (Any Nou tibetà); la celebració Chûn Jié, Any Nou xinès, i la festivitat comuna més important, el Dia de Buda o Vesak, celebrat anualment el 27 de maig, que recorda el seu llegat com a mestre de la compassió i la saviesa.
4.2.5 Recursos sobre el budisme
Pòdcast "Avui parlem de creure: budisme", part 1
Pòdcast "Avui parlem de creure: budisme", part 2
4.3 Taoisme
El taoisme (transcrit sovint com a daoisme) és una tradició espiritual d'origen xinès que es divideix en dues branques principals: el taoisme filosòfic (daojia) i el taoisme religiós (daojiao). Mentre que el taoisme filosòfic se centra en l'estudi i l'aplicació dels principis naturals i el comportament humà en harmonia amb el Dao, el taoisme religiós inclou pràctiques rituals i recerques de la immortalitat espiritual. El concepte central del taoisme és el Dao, que representa el camí o la força universal que guia tota la naturalesa. Figures com Laozi, autor del Daodejing, i Zhuangzi van establir els fonaments del pensament taoista entre els segles IV i III aC. Els principis del taoisme es basen, entre d'altres, en conceptes com el yin i el yang (les forces complementàries), el wuwei (l’acció sense intenció), el de (virtut o poder), el qi (energia vital) i el wu xing, que són els cinc elements (fusta, foc, terra, metall i aigua) que simbolitzen els cicles de transformació de la naturalesa.
En el taoisme religiós, la recerca de la immortalitat és una aspiració central, i el panteó taoista inclou una sèrie de deïtats i éssers immortals venerats per la seva saviesa i poder espiritual. Les pràctiques religioses taoistes inclouen rituals que promouen l’harmonia, la prosperitat i el benestar, i es considera que ajuden a mantenir l’equilibri entre el món humà i el cosmos.
4.3.1 Alimentació
La dieta taoista està influenciada per la teoria dels cinc elements, amb aliments que contribueixin a l’equilibri intern del qi. Aquest enfocament dietètic té l’objectiu de preservar la salut i fomentar la longevitat.
4.3.2 Festivitats
Les festivitats taoistes són nombroses i marquen moments clau de l'any. Algunes de les més destacades inclouen: la Festa de la Primavera o Any Nou xinès (gener), la festa Shang Yuan, el naixement de figures com Fu Xi i l'emperador Huang Di, i la festa de Lao Zi (març). Altres festivitats inclouen la festa de la lluna (agost), la festa Chong Yang (setembre) i la festa dels avantpassats (octubre). També se celebren festes relacionades amb els solsticis, com el naixement de Yuan Shi Tian Zun al novembre. El setè mes lunar es dedica a cerimònies per honrar els avantpassats amb una cerimònia especial a Taiyi.
Aquest sistema de creences i pràctiques taoistes permet als seguidors viure en sintonia amb la naturalesa i buscar l’equilibri espiritual, amb la finalitat última d'assolir una vida plena i, per a alguns, la immortalitat espiritual.
4.3.3 Recursos sobre el taoisme
4.4 Fe bahá'í
La Fe bahá'í va sorgir a Pèrsia al segle XIX amb les ensenyances de Siyyid 'Ali-Muhammad, conegut com el Báb, qui va anunciar el camí per a un nou missatger diví. Després del seu martiri el 1850, Mirza Husayn Ali, conegut com Bahá'u'lláh ('Glòria de Déu'), va fundar la Fe bahá'í i va establir les bases de la seva doctrina, centrada en la unitat de Déu, de la religió i de la humanitat. Bahá'u'lláh va ser succeït per Abdu'l-Bahá i posteriorment per Shoghi Effendi, qui va guiar la comunitat fins a l'establiment de la Casa Universal de Justícia a Haifa, Israel, l'any 1963.
4.4.1 Principis doctrinals
Els principis de la Fe bahá'í promouen una visió d’unitat i harmonia global. Afirmen que la humanitat és una sola raça i que totes les religions tenen una base comuna, amb l’objectiu de ser una força d’unió entre les persones. Els seguidors han d’evitar els prejudicis, garantir la igualtat de gènere, promoure l’educació universal i afirmar que la religió veritable està en harmonia amb la raó i la ciència. La Fe bahá'í també defensa la creació d'una llengua universal i un tribunal d'arbitratge internacional per resoldre problemes globals, i aspira a la pau universal i al desenvolupament de la justícia social i econòmica a través de l'espiritualitat.
4.4.2 Pràctica religiosa
La pràctica religiosa inclou l'oració diària i la lectura dels textos de Bahá'u'lláh, com el Kitáb-i-Aqdas (el llibre més sant) i el Kitáb-i-Íqán (el llibre de la certesa). Els temples, coneguts com "cases d'adoració", són llocs oberts a tothom per a la meditació i la pregària.
4.4.3 Alimentació
La Fe bahá'í també imposa normes alimentàries, evita el consum d’alcohol i practica un dejuni del 2 al 20 de març durant el mes d''Alá' (Sublimitat).
4.4.4 Festivitats
Les festivitats principals de la Fe bahá'í inclouen commemoracions de moments clau, com la declaració de la missió de Bahá'u'lláh (21, 29 d'abril i 2 de maig) i la del Báb (23 de maig), la mort de Bahá'u'lláh (29 de maig), el martiri del Báb (9 de juliol), i els aniversaris del naixement del Báb (20 d'octubre) i de Bahá'u'lláh (12 de novembre). Aquestes dates simbolitzen els moments fundacionals de la fe i celebren la missió d’unitat que promou.
4.4.5 Recursos sobre la Fe bahá'í
Pòdcast "Avui parlem de creure: Fe bahá'í", part 1
Pòdcast "Avui parlem de creure: Fe bahá'í", part 2
Filmografia sobre la Fe bahá'í
"La tasca de reconstruir el món"
