En la mesura que controlem les marques que ens indiquen el recorregut resulta més difícil perdre’s. I d’això és del que parlem en aquest bloc.

• 2.1. Tipus de discurs
• 2.2. Construccions predictives
• 2.3. Referents
• 2.4. Tot ben lligat

Conèixer el tipus de discurs o seqüència textual que utilitzarem –disposició del text en relació amb la seva funció– permet introduir marques clares per tal que se segueixi un determinat recorregut.

En el món del dret els tipus de discurs que s'utilitzen més són el narratiu, el descriptiu i l'argumentatiu, que sovint trobem barrejats en un mateix text, formant parts o seqüències.

A banda, també convé conèixer els diferents gèneres —formes de text fixades per convenció i ús— propis del món jurídic: demanda, recurs, contracte, sentència, etc. Les característiques d'aquests gèneres, però, no es tractaran en aquest taller.

Ara, doncs, ens concentrem en els tipus de discurs. Encara que tradicionalment el discurs argumentatiu ha centrat l’atenció dels juristes, no s'ha de desatendre ni la narració ni la descripció, ja que són els elements bàsics per poder construir arguments ben sòlids.

• 2.1.1. Discurs descriptiu
• 2.1.2. Discurs narratiu
• 2.1.3. Discurs argumentatiu

La descripció la fem servir per representar amb paraules una persona, un animal, un objecte, un espai, etc., així com les seves qualitats o circumstàncies.

Tot i tractar-se d'una seqüència senzilla, cal que el discurs descriptiu es presenti d’acord amb un ordre —cal fixar un esquema previ— , per evitar inconsistències o oblidar-se aspectes rellevants. Un bon sistema és anar del més general al més particular; de dins cap a fora, de dreta a esquerra, del continent al contingut, etc.

S'han d'evitar expressions excessivament genèriques, així com caure en valoracions personals. Aquest tipus de discurs és essencial, per exemple, en qualsevol acta d’inspecció —els fets que s'hi descriuen tenen presumpció de certesa— o en una actuació policial, per exemple.

A més, el tipus de llenguatge acostuma a ser molt proper a l’estàndard, amb una presència menor de terminologia específica, si bé amb abundància notable d’adjectius.

↑ 2.1. Tipus de discurs | ↑ Índex de la unitat

En un àmbit professional, el discurs narratiu persegueix merament crear en el destinatari una imatge mental versemblant dels fets ocorreguts.

Per aconseguir-ho cal que la informació estigui ben ordenada i que respongui a les preguntes bàsiques de

• què?

• qui?

• quan?

• on?

• com?

• per què?

En els textos jurídics, els fragments narratius recullen els elements —base factual— sobre els quals s'articularà l'argumentació i el raonament jurídic. És per això que la certesa dels fets narrats no ha de poder ser qüestionable —cal remetre’s a totes les proves i els justificants que els acreditin— i que s'han de presentar amb la màxima objectivitat i neutralitat possibles.

Amb aquesta finalitat, convé que els textos narratius s’ajustin als criteris següents:

• Organització cronològica: del més antic al més recent, sempre vigilant que els temps verbals no entrin en contradicció amb la distribució temporal dels fets que es presenten.

• Distribució —enumerar paràgrafs— i separació clara entre fets i interlocutors —punts i seguit, punts i a part, etc.

• Responsabilitat de totes les accions: qui fa què? —no es pot donar res per sobreentès.

• Delimitar clarament els fragments narratius, dels descriptius, dels argumentatius, i, sobretot, distingir clarament entre fets i valoracions.

↑ 2.1. Tipus de discurs | ↑ Índex de la unitat

La immensa majoria d’accions que s’expliciten en els textos jurídics han de ser motivades, cosa que converteix el discurs argumentatiu en peça clau d’aquests escrits.

L'argumentació discursiva és el que permet evidenciar que una determinada decisió o criteri és motivat; és a dir, que té la força de la raó.

Per aconseguir una argumentació eficaç cal:

• Un situació conflictiva com a punt de partida, que admeti hipòtesis o lectures diverses.
• Deixar clares les premisses, els arguments i les conclusions.
• Distribuir adequadament i utilitzar nexes argumentatius per marcar l'encadenament de les parts.

↑ 2.1. Tipus de discurs | ↑ Índex de la unitat

Una construcció predictiva és la que avança, anuncia o facilita la informació que apareix tot seguit; la seva virtut és que crea en el lector una expectativa sobre el que ve a continuació i li facilita la tasca interpretativa.

D'aquest tipus de construccions, n'hi ha d'explícites i d'implícites, però totes fan que els escrits siguin més intel·ligibles; repassem-ne algunes.

• 2.2.1. Enumeracions
• 2.2.2. Estructures de la frase
• 2.2.3. Modificadors a prop del que modifiquen
• 2.2.4. Condicions i excepcions

Les enumeracions contribueixen a estructurar la informació i fan que qui llegeixi un text el pugui desgranar amb la mateixa distribució i parcel·lació amb què l'ha concebut el redactor.

Faciliten la predicció tant dels conceptes com de la quantitat d'aquests, però cal que hi hagi correspondència entre els elements enumerats, i que es presentin com un conjunt coherent i homogeni.

Per garantir aquesta correspondència cal tenir en compte els aspectes següents:

• Els elements enumerats han de mantenir paral·lelisme temàtic i gramatical.
• Les enumeracions s'han d'introduir amb alguna construcció que anunciï el tema d’enumeració així com el nombre d'ítems.
• Els esquemes millor numerats amb xifres o lletres, o també amb pics, a fi de jerarquitzar els diferents paràgrafs i, si cal, els subapartats.
• Les estructures no es poden deixar truncades o indefinides.

↑ 2.2. Construccions predictives | ↑ Índex de la unitat

Les frases atrapen fragments de la realitat. I encara que la realitat pot ser observada des de diverses perspectives, la forma més previsible és entreveure-la des del punt de vista dels elements que considerem més importants: el responsable de l'acció i la mateixa acció.

L'estructura oracional que presenta aquests elements amb més força és l'estructura lineal, en què el subjecte gramatical i el responsable de l'acció (agent) coincideixen i a continuació s'expressa l'acció (el verb).

A més del responsable de l'acció (subjecte) i l'acció (verb), hi podem trobar el complement directe (CD), que ajuda a arrodonir el significat del verb, o d'altres complements, com el complement indirecte (CI) o els complements circumstancials.

Val a dir, però, que qualsevol estructura cal que s'adapti a les nostres necessitats i canvis de punts de vista. I, per exemple, en ocasions ens pot interessar destacar el marc en què es produeix l'acció, les seves conseqüències o l'objecte sobre el qual recau, que situarem com a primer element de l'oració en comptes del responsable de l'acció. També de vegades ens pot convenir fer desaparèixer el responsable de l'acció.

Així, doncs, tot i que és recomanable mantenir l'ordre lineal de l'oració i evitar alteracions forçades que van en detriment de la comprensió del missatge, cal adaptar l'estructura gramatical a les nostres necessitats, segons les circumstàncies.

Repassem, doncs, diferents estructures no lineals, a fi de veure el que ens aporten:

Es tracta de desplaçar al començament de la frase —també es pot situar al final— l'element que volem destacar, tot i que després el repetim amb un pronom feble.

Les veus passives enfoquen la realitat des d'un altre punt de vista, ja que abandonen l’agent com a punt de partida per centrar l'atenció o bé en el pacient (passiva perifràstica) o bé, mitjançant una certa indeterminació (passiva pronominal), en el mateix esdeveniment.

La passiva perifràstica és d’utilitat davant de frases actives amb subjectes llargs o quan volem centrat l'atenció en l'objecte en comptes de centrar-lo en l'autor de l'acció.

La passiva pronominal resulta molt efectiva quan busquem ometre o encobrir la identitat de l’agent.

Un excés d'estructures impersonals fa créixer la incertesa i la verbositat en molts escrits. Quan es coneix el responsable de l'acció, és millor que aparegui com a subjecte gramatical en lloc d'amagar-se darrere d'un altre element de la frase.

↑ 2.2. Construccions predictives | ↑ Índex de la unitat

Tot i que hi ha una certa llibertat en la posició dels adjectius qualificatius i relacionals, el més natural és que apareguin després del substantiu, ja que així denoten més objectivitat. Cal, doncs, corregir la tendència de molts textos jurídics en què els adjectius apareixen anteposats, ja que buscant un gir més culte augmenta el grau d'artificialitat dels escrits.

En canvi, els adjectius adverbials —adjectius que no atribueixen propietats i que es fan servir per graduar el nom (pròxim, proper, presumpte, etc.)— sempre van anteposats.

També en els casos en què el fet de situar-lo davant o darrere en modifica el significat.

Respecte a l'ús d'altres elements modificadors, com adverbis o altres estructures, s'ha de procurar que la informació quedi clara, sense cap tipus d’ambigüitat:

↑ 2.2. Construccions predictives | ↑ Índex de la unitat

Sovint les expressions comminatives que trobem en textos jurídics van lligades al fet que es donin unes determinades circumstàncies. I quan una acció o situació ve regida per condicions o excepcions, cal que aquestes apareguin on siguin més fàcils de llegir. Així, convé tenir en compte el següent:

• Si la condició o excepció és llarga, millor al final.

• Si la condició o excepció és curta, millor al principi.

↑ 2.2. Construccions predictives | ↑ Índex de la unitat

En escrits densos i llargs és essencial no perdre el fil. Els referents o les construccions anafòriques (pronoms febles, relatius, personals, demostratius, elisions, etc.) ens remeten a elements ja apareguts dins del text —antecedents— sense necessitat de repetir-los.

Aquesta recuperació de la informació és clau perquè el text flueixi amb claredat: aportem informació nova a partir d’informació ja coneguda.

Lògicament, entre els antecedents i les construccions anafòriques no hi pot haver ambigüitat. És per això que cal evitar certes estructures.

• 2.3.1. (prep.) + el mateix, la mateixa, els mateixos, les mateixes
• 2.3.2. Abús de possessius
• 2.3.3. Expressions forçades

Aquesta construcció és incorrecta quan s’utilitza en substitució d’un element esmentat, ja que només pot fer la funció d'adjectiu, en cap cas de pronom.

La manera de resoldre aquest ús inadequat passa per substituir (prep.) + el mateix, la mateixa, els mateixos, les mateixes per:

• Pronoms febles –molt especialment els pronoms adverbials en/hi.

• Demostratius (aquest, aquell, etc.).

• Pronoms relatius (que, en què, en el/la qual, etc.).

• Possessius (seu, seva, etc.).

• Eliminar-la.

↑ Índex de la unitat

Convé no abusar dels adjectius possessius i restringir-ne l'ús. De fet, en força ocasions són substituïbles per pronoms febles, com acabem de veure, i en d'altres se'n pot prescindir sense que el contingut pateixi cap modificació.

↑ 2.3. Referents | ↑ Índex de la unitat

Amb aquesta voluntat d'esmentar referents mitjançant anàfores, en ocasions apareixen construccions amb els pronoms ell, ella, ells, elles —sense fer referència a persones— o amb demostratius (aquest, aquell, etc.) que cal substituir per formes més naturals: pronoms febles, la repetició del concepte, possessius o la simple supressió.

A més, també cal evitar alguns conceptes reiteratius relacionats amb les anàfores: abans esmentat, etc.

↑ 2.3. Referents | ↑ Índex de la unitat

El recorregut que hem marcat cal que quedi ben lligat i cohesionat. Els elements que més ens ajuden a cohesionar un text són els connectors i els signes de puntuació.

• 2.4.1. Connectors
• 2.4.2. Signes de puntuació

Sota el paraigua dels connectors s’aglutinen un conjunt d’elements gramaticals que tenen com a funció marcar la relació que s’estableix entre diferents fragments o frases del text i també la d'organitzar i distribuir les parts del discurs. Els connectors esdevenen peces essencials per construir estructures predictives i fer més entenedors els textos, amb tots els seus matisos.

Els connectors que tradicionalment ha considerat la gramàtica són les preposicions i les conjuncions; també hi ha d'altres mots assimilables a aquestes categories (sobretot adverbis) i les locucions prepositives i conjuntives, que són grups de paraules que fan la mateixa funció que una preposició i una conjunció respectivament.

A Mots connectors hi ha una llista àmplia de connectors, però cal estar atents a alguns usos conflictius:

• En + infinitiu, preferent a al + infinitiu, convé que introdueixi construccions no només causals, sinó també amb matís temporal.
• En base a (incorrecta en català) o a nivell de (sovint, s'utilitza incorrectament).
• A tenor de, millor d’acord amb, segons, etc.
• En ordre a, millor a fi de, per tal de, etc.
• Tanmateix ≠ Així mateix (malgrat que de vegades s'utilitza l'adverbi tanmateix amb el valor de l'expressió així mateix, aquest ús no és correcte. Cal recordar que no tenen el mateix valor semàntic).
• No a les duplicacions innecessàries: … tanmateix pel contrari…
• Per introduir una conclusió, en conseqüència no té el valor de com a conseqüència de.

↑ 2.4. Tot ben lligat | ↑ Índex de la unitat

Els signes de puntuació marquen els límits estructurals del discurs, ens ajuden a distribuir les idees i faciliten la interpretació del que volem transmetre. Consegüentment, per aconseguir textos clars i entenedors és imprescindible utilitzar-los de forma adequada i ajustant-nos a les seves funcions habituals, que trobareu a Signes de puntuació.

A continuació repassem els elements bàsics de la coma i del punt i coma, que són els que més entrebancs plantegen:

Es fa servir per coordinar diferents elements, marcar l’elisió del verb, indicar canvis d’ordre i marcar incisos.

• La coma no ha de separar el subjecte del verb ni el verb del complement directe.

• Cal marcar l’elisió del verb amb una coma.

• Cal marcar amb comes els incisos i els marcadors parentètics (en primer lloc, en segon lloc, d’una banda, de l’altra, consegüentment, tanmateix, per tant, etc.)

• Cal marcar amb coma els desplaçaments d'elements que alteren l'ordre habitual de l'oració.

Delimita generalment unitats sintàctiques independents, juxtaposades, que mantenen una relació intensa de significat.

• Per marcar una conjunció adversativa o concessiva en frases llargues.

• Per delimitar els elements complexos d’una enumeració, sobretot quan ja s’han fet servir comes dins dels elements enumerats.

↑ 2.4. Tot ben lligat | ↑ Índex de la unitat

← 1. Introducció | 3. Menys és més →