• Introducció
• 4.1 L’infant com a subjecte de drets
• 4.2 Formes autèntiques i no autèntiques de participació
• 4.3 Què s’aconsegueix amb la participació?
• 4.4 No hi ha recepta única per a la participació
• 4.5 Flexibilitat sobretot
• 4.6 Apostar per una nova relació intergeneracional

La participació és un concepte complex i subjecte a moltes interpretacions, especialment quan el que volem és perfilar les implicacions del dret que la Convenció reconeix a infants i adolescents: que les seves opinions s’escoltin i es respectin en tot allò que afecta les seves vides. En vista d’aquest principi, les pràctiques tradicionals, els mites i les estructures autoritàries vigents encara en la societat revesteixen el terme d’una ambigüitat més gran i el situen més a prop d’un desafiament que d’una realitat documentada.

Com a dret, la participació obre la porta de la ciutadania a les persones que, per motius d’edat, encara no la poden exercir a través del vot. Es tracta del mitjà per construir la democràcia i mesurar la seva fortalesa perquè es refereix al procés de compartir decisions que afecten la vida de l’individu i de la comunitat en què viu (Hart, 1997). És crucial llavors, no només per al desenvolupament de l’infant sinó per al desenvolupament humà com un tot, entenent-lo com el procés d’expansió de les llibertats reals que les persones gaudeixen.

La Convenció sobre els Drets de l'Infant marca un viratge en la condició històrica de la infància i l’adolescència: l’infant com a objecte de compassió-repressió, l’ésser incapaç o incomplet —com sostenien les velles concepcions— esdevé un subjecte capaç d’exercir i exigir els seus drets. El nen, la nena i l’adolescent ja no són patrimoni dels adults, sinó que han de ser respectats com a individus que tenen una capacitat creixent per involucrar-se i influir en els processos de decisió que incideixen en la seva vida, siguin de l’índole que siguin. El dret a la participació dona suport a la transformació del paper d’infants i adolescents en la societat, perquè aquests passen de ser simples beneficiaris de mesures de protecció o receptors de serveis a ser participants en el procés. Per això és tan important l’article 12.

Els postulats de l’article 12 no es podrien exercir sense prendre en consideració altres drets bàsics establerts en la Convenció. De fet, una decisió només pot ser lliure si és ben fonamentada:

• Article 13: llibertat d’expressió. Dret a buscar, rebre i difondre informacions i idees de tot tipus.
• Article 14: llibertat de pensament, consciència i religió.
• Article 15: llibertat d’associació i de reunió pacífica.
• Article 17: accés a informació adequada.

La Convenció obliga a tots els qui es vinculen amb infants i adolescents a brindar oportunitats i condicions per a la participació, però no obliga els infants a expressar les seves opinions ni estableix de quina manera ni en quin grau ho han de fer.

Cal distingir entre la participació que es fa en condicions democràtiques i no discriminatòries, que incorpora els infants i adolescents com a veritables participants, i les altres maneres que poden ser classificades com no autèntiques o il·legítimes.

Per això, un model clàssic és el que utilitza Hart (1992), que a partir de la imatge d’una escala tipifica el nivell de participació d’infants en esdeveniments i projectes, i representa diferents maneres d’interacció entre infants i adults.

Com a primers esglaons, s’ubiquen situacions de participació no autèntica o il·legítima i, en els més elevats, els projectes iniciats pels infants o adolescents amb decisions compartides amb els adults. En realitat, aquesta proposta ha servit més perquè els promotors avaluïn la seva actitud cap als infants i les formes com en promouen la participació que no pas per mesurar la manera en què aquests participen. Tanmateix, val la pena esmentar les tres categories considerades de no participació, perquè són les que han predominat en la història de la participació infantil i adolescent.

1. El nivell més baix és el de manipulació i/o engany, que fa referència a les situacions en les quals els adults usen la veu dels nens i nenes per comunicar els seus missatges, a manera de portaveus, emprant un llenguatge que no els és propi. L’engany es dona quan, per no restar impacte a algun projecte, els adults neguen haver intervingut en el seu desenvolupament i el presenten com a obra dels infants.
   
   
2. La participació decorativa al·ludeix a la presència d’infants en esdeveniments o activitats sense que hagin tingut cap tipus de paper en l’organització ni hagin estat degudament informats. Difereix de la manipulació en el fet que els adults, en aquest cas, no pretenen que els infants o adolescents presideixin l’esdeveniment. Hi són simplement per a una actuació, cosa que no s’ha de confondre amb la seva participació.
   
   
3. L’anomenada participació simbòlica descriu els casos en què aparentment es dona als infants o adolescents l’oportunitat d’expressar-se, però en realitat tenen poca o cap possibilitat d’escollir el tema o la forma de comunicar, ni de formular les seves pròpies opinions. Hart diu que aquesta és una de les maneres més esteses d’involucrar nens, nenes i adolescents, i adverteix sobre el perill que aquests interpretin que la democràcia en realitat és un simulacre.

Aquests tres tipus de participació no genuïna es refereixen a la mobilització que fan els adults amb infants i adolescents per als seus fins, sense consultar-los, informar-los ni, molt menys, tenir-los en compte a l’hora de prendre decisions. També cal qüestionar-ne el valor quan es tracta d’esdeveniments aïllats o iniciatives sense continuïtat.

Els altres cinc esglaons de l’escala són:

Quan els infants o adolescents participen estan aprenent i adquireixen més poder de decisió sobre la seva vida. Confien més en si mateixos, s’enforteix la seva autoestima i la seva autonomia. Senten que les seves opinions són valuoses, que poden fer contribucions a la societat perquè tenen una experiència i un coneixement únics.

També es potencia el seu sentiment de pertinença i responsabilitat. Per exemple, quan s’involucren en l’organització d’algun esdeveniment o projecte i n’estableixen les regles de funcionament i d’integració, se’n senten coautors, accepten les normes i possiblement voldran donar-li continuïtat.

Estan més protegits, perquè els que s’expressen per si mateixos, els que estan informats, es poden enfrontar millor a les amenaces, saben demanar ajuda i estan més ben preparats per evitar situacions de risc.

Així mateix, es desenvolupa la seva capacitat per promoure canvis i es promou una cultura democràtica, perquè aquesta implica escoltar diferents punts de vista, sospesar opcions i compartir la presa de decisions.

És clar que no hi ha models de planificació per desenvolupar les pràctiques participatives. El que és important és el compromís d’actuar segons principis consensuats que respectin les capacitats de l’infant i la seva aptitud per participar, així com una bona disposició per reconèixer-los com a socis.

Algunes premisses que auguren més encert en les iniciatives, programes o serveis pel que fa al respecte d’opinions:

• Com a punt de partida, és primordial indagar les percepcions i els interessos dels infants i adolescents. Conèixer, reconèixer i respectar la seva diversitat tenint en compte que són persones diferents entre si i no un grup homogeni catalogat per l’edat. Els resultats serien molt més efectius, i l’apropiació de la proposta, molt més gran.
  
  
• L’acte de participar ha de ser voluntari, l’obligatorietat contradiria l’essència del dret. I cal preveure que tots els col·lectius tinguis oportunitat i condicions per fer-ho, en especial els que es troben en situació de més vulnerabilitat o que no tenen costum o experiència.
  
  
• Cal evitar reproduir les modalitats de participació que poden, potser, ser útils i factibles en el món adult però no necessàriament en l’infantil o adolescent. En el seu lloc, cal reconèixer i legitimar la pluralitat de formes d’expressió pròpies, tot i que no s’avinguin amb les preferències adultes.
  
  
• La participació no s’ha de circumscriure a l’esfera política, al públic, com sovint succeeix, sinó que s’ha d’estendre també a altres dominis, més pròxims també, com la família i l’escola. L’articulació amb totes les institucions hauria de servir perquè l’opinió dels infants pugui arribar a tenir incidència en les polítiques públiques i en la modificació d’estructures que entorpeixen, de vegades involuntàriament, aquest dret.

Quan es parla de construir una societat més participativa, s’entén que som iguals en drets, però diversos en qualitats i interessos. Això genera conflictes, però, d’altra banda, també la possibilitat de superar diferències i aconseguir acords, si es considera que la diferència és constitutiva de la convivència democràtica. La qüestió és idear mecanismes de concertació i diàleg, així com crear condicions institucionals que legitimin aquesta diversitat sense el domini dels uns sobre els altres.

Pel que fa a impulsar la participació infantil i adolescent, es tracta de procurar-ne la interacció per aconseguir un compromís que doni empenta real i sostinguda a la cobejada cultura de drets. En el cas dels infants i adolescents, l’objectiu de les iniciatives i dels programes de participació és assegurar el desenvolupament dels seus talents i capacitats, que disposin d’oportunitats i amb el suport necessari per participar efectivament en un espai tan extensiu com sigui possible, d’acord amb les seves possibilitats. Un altre objectiu és transformar la realitat perquè els nens i nenes puguin exercir els seus drets i la seva realització.

La participació infantil i adolescent necessita ser impulsada i sostinguda també per projectes puntuals, però aquests no són suficients per aconseguir un impacte més ampli i durador. Per això, en parlar-ne cal evitar la perspectiva basada només en projectes i, en el seu lloc, considerar abordatges estratègics pensant en processos a mitjà i llarg termini i considerar la participació com un procés. És important partir de les necessitats i dels interessos quotidians dels infants i adolescents i integrar les capacitats creatives i lúdiques de la infància i l’adolescència. També cal treballar amb un enfocament integral, que permeti respectar els diferents ritmes i formes de participar alhora que es pren consciència dels problemes, dels riscos i de les temptacions.

El grau i la naturalesa de la participació infantil o adolescent variaran segons l’àmbit cultural i, en aquest sentit, és cabdal tenir present la flexibilitat com una variable permanent. Les dificultats que cal afrontar parlen de l’adultocentrisme de la societat, dels baixos nivells d’organització infantil i adolescent, de l’escassetat d’espais per a la participació, de la resistència adulta al protagonisme dels infants o adolescents o que aquests recorrin a actituds autoritàries emulant els adults, en lloc de proposar altres formes més horitzontals i equitatives. La manca de temps o la pressa per aconseguir metes concretes pot obstaculitzar també el procés d’assimilació d’aquesta nova actitud.

El significat de “participació infantil i adolescent” vol dir respectar la seva opinió, que equivaldrà a l’exercici essencial i conscient d’escoltar, que no porta implícit aprovar o obeir, sinó que aquesta opinió es considera amb respecte i seriositat. La Convenció dona per fet que l’infant anirà assumint gradualment més responsabilitats, sense que això signifiqui la cessió de potestats dels adults.

En una situació en què l’infant o l’adolescent opina, la tasca com a adults és considerar aquest punt de vista juntament amb altres elements que contribueixin a albirar una decisió informada i racional. Es tracta no només d’escoltar, sinó d’incentivar la capacitat per raonar i qüestionar; en aquest aspecte l’edat i la maduresa són paràmetres decisius. En conseqüència, quan la decisió final difereix de la que l’infant havia manifestat, cal donar-li l’espai, el temps i les eines per comprendre per què se segueix una acció determinada i no la de la seva preferència.

Davant d’aquesta nova idea d’infant, seria necessari un nou paradigma d’adult. És a dir, si considerem que els infants i adolescents tenen coneixements que poden ser tinguts en compte, l’adult haurà de canviar la seva actitud i obrir-se a la possibilitat d’aprendre d’ells, s’haurà d’ajustar a aquesta nova concepció. I també cal tenir present que sense el referent adult, la participació infantil i adolescent perdria rigor i, en certa manera, raó de ser. La necessitat de l’orientació adulta és la que tanmateix la fa factible.

Per saber-ne més:

• UNICEF Espanya. Impulsemos la participación infantil y adolescente desde lo local. Herramientas y ejemplos.
• UNICEF Espanya (2020). Cuadernos para la acción local. Claves para fomentar la participación de la infancia y la juventud: opciones para la acción.
• UNICEF (2019). Ciudades Amigas de la Infancia. Participación de la infancia y la juventud: opciones para la acción.
• Horno, P.; Romeo, F.J. (2021). Voces para el cambio. UNICEF Espanya.
• UNICEF - Biblioteca digital UNICEF Uruguay. Herramientas para la participación adolescente. Guies i vídeos.
• UNICEF Oficina America Latina y Caribe. Documentos y videos sobre participación infantil.
• Derechos a la Participación y Derecho a la Identidad. Vídeo subtitulat en anglès.
• Voices of Youth. Climate Change. Vídeo.

Unitat 3 | Inici | Unitat 5