• 1.1 Aspectes generals del procediment tributari
• 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris
• 1.3 Fases del procediment tributari
• 1.4 Procediments de gestió tributària

El procediment administratiu és regulat per la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, de procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPA).

Es pot definir com la via formal de la sèrie d'actes en què es concreta l'actuació administrativa per aconseguir un fi.

Per tant, les disposicions contingudes en la LPA només són aplicables a l'àmbit tributari si no hi ha una norma tributària específica.

La LGT regula les normes comunes sobre actuacions i procediments tributaris en els articles 97-116. D'altra banda, el Reial decret 1065/2007, de 27 de juliol, pel qual s'aprova el Reglament general de les actuacions i els procediments de gestió i inspecció tributària i de desenvolupament de les normes comunes dels procediments d'aplicació dels tributs (RGGI), dedica els articles 59-115 a regular els principis i les disposicions generals de l'aplicació dels tributs.

Per tant, el procediment tributari, el podríem definir com la sèrie d'actes relacionats entre si amb una finalitat comuna: gestionar, recaptar i inspeccionar els tributs, així com sancionar les infraccions tributàries i revisar els actes tributaris.

La normativa aplicable en aquesta matèria és la següent:

• Llei general tributària 58/2003, de 17 de desembre.
• Reglaments de desenvolupament:
  • Reglament general de gestió i inspecció - Reial decret 1065/2007.
  • Reglament general de recaptació - Reial decret 939/2005.
  • Reglament general de revisió en via administrativa - Reial decret 520/2005.
  • Reglament general sancionador - Reial decret 2063/2004.
• Reial decret llei 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals.
• Ordenança fiscal general i específica de cada tribut.
• Supletòriament, la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques.

↑ Índex de la unitat

La gestió tributària es pot definir com la funció administrativa adreçada a aplicar els tributs. Les actuacions que comprèn la gestió tributària estan incloses en l'article 117 de la LGT.

Per la seva part, els articles 116-165 del RGGI regulen les actuacions i els procediments de gestió tributària.

• 1.2.1 Liquidació tributària
• 1.2.2 Notificació tributària
• 1.2.3 Entrada al domicili dels obligats
• 1.2.4 Denúncia pública
• 1.2.5 Potestats i funcions de comprovació
• 1.2.6 Obligats tributaris
• 1.2.7 Representació
• 1.2.8 Interessos
• 1.2.9 Recàrrec d'extemporaneïtat

La liquidació tributària és l'acte resolutori mitjançant el qual l'òrgan competent de l'Administració efectua les operacions de quantificació necessàries i determina l'import del deute tributari o de la quantitat que, si escau, resulti a retornar o a compensar d'acord amb la normativa tributària.

La liquidació té dues funcions fonamentals:

• Determina la quantia de la prestació.
• Exigeix la prestació a l'obligat tributari.

Amb la liquidació també s'obre el termini per ingressar el deute i s'interromp la prescripció. També és important tenir en compte que la liquidació, com a acte, és impugnable.

Les liquidacions poden ser provisionals o definitives. Són definitives quan s'ha practicat en el procediment inspector prèvia comprovació i recerca de la totalitat dels elements de l'obligació tributària i les altres a les quals la normativa atorgui tal caràcter. Són provisionals en la resta dels supòsits.

Les liquidacions provisionals produeixen plens efectes, però poden ser revisades per l'Administració durant el termini de prescripció de quatre anys.

Les liquidacions definitives no poden ser revisades per l'Administració, llevat que s'apliqui el procediment de revocació de l'article 219 de la LGT.

↑ 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris | ↑ Índex de la unitat

És regulada pels articles 109-112 de la LGT.

Segons estableix l'article 109 de la LGT, el règim de notificacions és el que disposen les normes administratives generals amb les especialitats establertes en la llei. Per tant, excepte en el cas de les notificacions per compareixença, els mitjans admissibles en la pràctica de les notificacions coincideixen amb els establerts en la Llei 39/2015 (art. 40-46), als quals farem referència posteriorment.

Respecte al lloc de pràctica de les notificacions, l'article 110 de la LGT distingeix quin ha de ser el lloc per a la pràctica de les notificacions segons que es tracti de procediments iniciats a sol·licitud de l'interessat o d'ofici.

Les novetats de la Llei 39/2015 respecte a les notificacions, les podem classificar en tres grans apartats:

1. Subjectes obligats a comunicar-se i relacionar-se per mitjans electrònics amb les administracions públiques. L'article 14.2 de la Llei 39/2015 estableix les persones que estan obligades a relacionar-se amb l'Administració pública de forma obligatòria (art. 14 de la LPA).
2. Notificacions per mitjans electrònics. L'article 41.1 de la Llei 39/2015 assenyala que les notificacions s'han de practicar preferentment per mitjans electrònics.

   Les notificacions s'entenen practicades en el moment que s'accedeix al seu contingut. S'entén rebutjada quan hagin transcorregut deu dies naturals des de la posada a disposició de la notificació sense que s'hagi accedit al contingut. S'entén complerta l'obligació amb la posada a disposició. El sistema de notificació electrònica ha d’acreditar la data i l'hora en què l’acte notificat es va posar a disposició de l’obligat tributari, així com la data i l'hora d’accés al contingut.

Cal tenir en compte el que estableix l'article 43 del Reial decret 203/2021, de 30 de març, pel qual s'aprova el Reglament d'actuació i funcionament del sector públic per mitjans electrònics. El Tribunal Suprem, en la Sentència de 30 de maig de 2022 (RJ 2022/2787), considera ajustat a dret l'article 43.2.

1. Notificacions en paper. La nova Llei incrementa la seguretat jurídica dels interessats, ja que:

• Estableix l’enviament d’avisos de notificació. Quan es notifiqui a l’interessat per diferents vies, es pren com a data de notificació la que s’hagi produït en primer lloc.
• Quan l’interessat accedeixi al contingut de la notificació en seu electrònica, cal oferir-li la possibilitat que la resta de notificacions es puguin fer per mitjans electrònics.

De la jurisprudència existent en aquesta matèria, destaquem la STSJ de Madrid núm. 755/2010, de 10 de juny, la STSJ de Madrid núm. 498/2011, de 7 de juny, o la STS de 22 de febrer de 2012. El Tribunal Suprem en la Sentència de 16 de novembre de 2016 deixa clar que el fet que siguin electròniques no pot comportar una retallada de la garantia dels drets del contribuent, en el sentit que la notificació ha de ser exacta, completa i legal.

Finalment, cal fer referència a la notificació dels tributs de cobrament periòdic per rebut, regulada en l'article 102 de la LGT. La periodicitat d'aquests rebuts fa necessari que la gestió es faci a través de padrons o matrícules. El Tribunal Suprem ha assenyalat que els padrons o les matrícules són actes administratius de naturalesa col·lectiva que comprenen el conjunt de liquidacions que es practiquen en els tributs d'exacció periòdica. Aquests actes s'exposen al públic mitjançant edictes. Ara bé, quan hi hagi augments de base imposable sobre la resultant de les declaracions, s'ha de notificar de forma personal, excepte quan la modificació provingui de revaloracions de caràcter general autoritzades per les lleis.

↑ 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris | ↑ Índex de la unitat

Perquè l'Administració pugui accedir als domicilis dels obligats tributaris, s'exigeix o bé el seu consentiment o, si no h'hi ha, autorització judicial (art. 113 de la LGT).

L'autorització judicial és competència dels jutjats contenciosos administratius (article 8.6 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa).

↑ 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris | ↑ Índex de la unitat

L'article 114 de la LGT assenyala que mitjançant la denúncia pública es poden posar en coneixement de l'Administració tributària fets o situacions que puguin ser constitutius d'infraccions tributàries o tenir transcendència per a l'aplicació dels tributs. La denúncia pública és independent del deure de col·laborar amb l'Administració tributària regulat en els articles 93 i 94 d'aquesta llei. Dins de la normativa està configurada com una facultat de l'administrat.

El procediment de tramitació és el següent:

1. Un cop rebuda una denúncia, es remet a l'òrgan competent per fer les actuacions que siguin procedents.
2. Aquest òrgan pot acordar l'arxivament de la denúncia quan es consideri infundada o quan no es concretin o identifiquin prou els fets o les persones denunciades.
3. Es poden iniciar les actuacions que siguin procedents si hi ha prou indicis de veracitat en els fets imputats i aquests són desconeguts per l'Administració tributària. En aquest cas, la denúncia no forma part de l'expedient administratiu.

Cal assenyalar dos aspectes:

• El denunciant no es considera interessat en el procediment.
• El denunciant tampoc no està legitimat per interposar recursos.

La denúncia no pot ser anònima, ja que està prohibit per l'ordenament jurídic.

↑ 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris | ↑ Índex de la unitat

L'article 115 de la LGT estableix que l'Administració tributària pot comprovar i investigar fets, actes, elements, activitats, explotacions, valors i altres circumstàncies determinants de l'obligació tributària per verificar el compliment correcte de les normes aplicables a aquest efecte.

L'article 116 de la LGT estableix que l'Administració tributària ha d'elaborar anualment un pla de control tributari, que té caràcter reservat.

↑ 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris | ↑ Índex de la unitat

La definició d'"obligat tributari", la trobem en l'article 35.1 de la LGT, que estableix que tenen la consideració de tals les persones físiques o jurídiques i les entitats a les quals la normativa tributària imposa el compliment d'obligacions tributàries. En tot cas, la determinació dels obligats tributaris i dels responsables ha de ser imposada per la llei.

La Llei estableix també els supòsits de concurrència de diversos obligats en un mateix pressupost de fet (art. 35.7 de la LGT). Així, s’estableix que la concurrència de diversos obligats tributaris en un mateix pressupost d’una obligació determina que quedin solidàriament obligats enfront de l’Administració tributària, excepte que per llei es disposi expressament una altra cosa.

Si un titular sol·licita la divisió de la quota del tribut, l’Administració ha d'emetre el rebut de la seva part al seu nom i exigir-li el pagament en període voluntari, però en cas d’impagament cal exigir la totalitat del deute a qualsevol dels responsables solidaris.

L’article 36.1 de la LGT defineix el subjecte passiu com l'obligat tributari que, segons la Llei, ha de complir l’obligació tributària principal, així com les obligacions formals inherents a aquesta. Al mateix temps, distingeix entre:

• Contribuent: és el subjecte passiu que du a terme el fet imposable.

• Substitut: és el subjecte passiu que, per imposició de la llei i en lloc del contribuent, està obligat a complir l’obligació tributària principal, així com les obligacions formals inherents a aquesta. En l’àmbit local, els tributs en què es disposa la figura del substitut són l'impost sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO), l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys (IIVTN) i les taxes.

↑ 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris | ↑ Índex de la unitat

En l'àmbit tributari, els menors d'edat i les persones incapacitades tenen capacitat d'obrar, segons estableix l'article 44 de la LGT, en les relacions tributàries derivades de les actuacions l'exercici de les quals estigui permès per la llei sense assistència de la persona que exerceixi la pàtria potestat, la tutela, la curatela o la defensa judicial. S'exceptuen els supòsits de menors incapacitats quan l'extensió de la incapacitat afecti l'exercici i la defensa dels drets i interessos de què es tracti.

La LGT regula la representació en els articles 45, 46 i 47.

Respecte a la formalització, la Llei distingeix:

• Per a actes de tràmit, es presumeix la representació.
• Per a altres actes amb transcendència tributària (interposar recursos, desistir-ne, renunciar a drets, sol·licitar devolucions, etc.), s’ha d’acreditar la representació.

Els mitjans per acreditar la representació són els següents:

• Per qualsevol mitjà vàlid en dret.
• Mitjançant declaració en compareixença personal de l'interessat davant l'òrgan administratiu competent.

La representació s’ha d’acreditar en la primera actuació que es faci per mitjà de representant, ara bé, la falta o insuficiència d'aquest no impedeix que es doni per efectuat l’acte o tràmit de què es tracti, sempre que s’aporti o es corregeixi el defecte dins del termini de deu dies. Si no s’acredita la representació, el tràmit es dona per no efectuat.

Distingim els tipus de representació següents:

A) Representació legal

La representació es dona a:

• Persones que no tinguin capacitat d'obrar; la representació de menors i persones incapacitades li correspon a qui tingui la condició de representant (tutela o pàtria potestat).
• Persones jurídiques.
• Entitats de l'article 35.4 de la LGT (herències jacents, comunitats de béns i altres entitats que, mancades de personalitat jurídica, constitueixin una unitat econòmica o un patrimoni separat susceptible d'imposició).

B) Representació voluntària

Els obligats tributaris amb capacitat d'obrar poden actuar per mitjà de representant, que pot ser un assessor fiscal.

L'article 111 del RGGI distingeix entre:

• Persones físiques amb capacitat d'obrar, la representació de les quals és conferida per elles mateixes.
• Persones físiques sense capacitat d'obrar, persones jurídiques i entitats sense personalitat jurídica, la representació de les quals pot ser conferida pels qui tinguin la representació legal i aquesta ho permeti.

L'article 46.6 de la LGT estableix un supòsit de presumpció de concessió de la representació voluntària en els supòsits de solidaritat (concurrència de diversos obligats en una mateixa obligació tributària), excepte que es produeixi manifestació expressa en contra.

C) Representació de persones i entitats no residents

A l'efecte de les relacions amb l'Administració tributària, d'acord amb l'article 47 de la LGT, modificat per la Llei 11/2021, de 9 de juliol, de prevenció i lluita contra el frau fiscal, els obligats tributaris que no resideixin a Espanya han de designar un representant quan ho estableixi expressament la normativa tributària. Aquesta designació s'ha de comunicar a l'Administració tributària en els termes que estableixi la normativa.
↑ 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris | ↑ Índex de la unitat

La naturalesa de l'interès de demora és la prestació accessòria i el caràcter indemnitzador i no sancionador, i s'exigeix automàticament.

Supòsits d'exigència establerts a la normativa:

• Quan finalitzi el termini establert per al pagament en període voluntari d'un deute resultant d'una liquidació practicada per l'Administració o de l'import d'una sanció, sense que l'ingrés s'hagi efectuat.
• Quan finalitzi el termini establert per presentar una autoliquidació o declaració sense que hagi estat presentada o hagi estat presentada incorrectament, exceptuant-ne el que disposa l'apartat 2 de l'article 27 d'aquesta Llei, relatiu a la presentació de declaracions extemporànies sense requeriment previ.
• Quan se suspengui l'execució de l'acte, excepte en el supòsit de recursos i reclamacions contra sancions durant el temps que transcorri fins a la finalització del termini de pagament en període voluntari obert per la notificació de la resolució que posi fi a la via administrativa. S'exigeixen interessos durant el temps que va entre la finalització del termini de pagament en període voluntari i la resolució que posa fi a la suspensió.
• Quan s'iniciï el període executiu, exceptuant-ne el que disposa l'apartat 5 de l'article 28 d'aquesta Llei respecte als interessos de demora quan sigui exigible el recàrrec executiu o el recàrrec de constrenyiment reduït.
• Quan l'obligat tributari hagi obtingut una devolució improcedent, excepte en el cas que regularitzi voluntàriament la seva situació tributària sens perjudici del que disposa l'apartat 2 de l'article 27 de la LGT (en relació amb la presentació de declaracions extemporànies sense requeriment previ).

Altres supòsits d'exigència d'interessos de demora són els fraccionaments i els ajornaments de pagament i les compensacions.

Es calcula sobre l'import no ingressat en termini o sobre la quantia de la devolució cobrada de manera improcedent.

L'article 26 de la Llei general tributària estableix uns supòsits específics relatius als interessos de demora (art. 26 de la LGT).

↑ 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris | ↑ Índex de la unitat

Es regula en l'article 27 de la LGT, recentment modificat per la Llei 11/2021, de 9 de juliol, de prevenció i lluita contra el frau fiscal, que ha introduït canvis importants en aquesta regulació. Igual que els interessos de demora, és una prestació accessòria que han de satisfer els obligats tributaris, però en aquest cas el motiu és la presentació d'autoliquidacions o declaracions fora de termini sense requeriment previ de l'Administració tributària.

El recàrrec serà un percentatge igual a l'1 % més un altre 1 % addicional per cada mes complet de retard amb què es presenti l'autoliquidació o declaració respecte al termini establert per a la presentació i l'ingrés. El recàrrec es calcula sobre l'import de l'autoliquidació o de la liquidació. No s'exigeixen interessos de demora ni sancions.

Aquest recàrrec d'extemporaneïtat és compatible amb els recàrrecs de constrenyiment i els interessos de demora del període executiu.

Ara bé, segons va establir la Llei 36/2006, el recàrrec d'extemporaneïtat es redueix un 25% quan el pagament es fa en període voluntari.

↑ 1.2 Normes comunes a tots els procediments tributaris | ↑ Índex de la unitat

• 1.3.1 Iniciació
• 1.3.2 Desenvolupament de les actuacions
• 1.3.3 Finalització del procediment

Es requereix l'acord de l'òrgan competent per iniciar-ho, per pròpia iniciativa, a conseqüència d'una ordre superior o a petició raonada d'altres òrgans.

La iniciació del procediment s'efectua mitjançant comunicació, que ha de ser notificada a l'obligat tributari, o mitjançant personació. Excepte en aquest últim supòsit, es concedeix un termini no inferior a deu dies perquè l'obligat tributari comparegui i faci les al·legacions que consideri oportunes.

Es pot efectuar mitjançant autoliquidació, declaració, comunicació de dades, sol·licitud o qualsevol altre mitjà establert en la normativa aplicable.

L'Administració pot posar a disposició del contribuent models normalitzats d'autoliquidació, declaració, etc.

Vegem les formes d'iniciar el procediment a instància de part:

A) Declaracions tributàries

L'article 119 de la LGT defineix així la declaració: “Es considera declaració tributària tot document presentat davant l'Administració tributària on es reconegui o manifesti la realització de qualsevol fet rellevant per aplicar els tributs.”

La declaració tributària, segons estableix l'article 128, inclou:

• Una manifestació que s'ha de dur a terme el fet imposable.
• Les dades necessàries perquè l'Administració quantifiqui l'obligació tributària.

La presentació de la declaració inicia el còmput dels terminis per resoldre-ho. Així mateix, també interromp el còmput dels terminis de prescripció.

B) Autoliquidacions

L'article 120 de la LGT regula per primera vegada el règim jurídic de les autoliquidacions. Aquest precepte defineix les autoliquidacions com “declaracions en les quals els obligats tributaris, a més de comunicar a l'Administració les dades necessàries per liquidar el tribut i d'altres de contingut informatiu, efectuen per si mateixos les operacions de qualificació i quantificació necessàries per determinar i ingressar l'import del deute tributari o, si escau, determinar la quantitat que resulti a retornar o a compensar”.

Les autoliquidacions presentades pels obligats tributaris poden ser objecte de verificació i comprovació per l'Administració.

Quan un obligat tributari consideri que una autoliquidació ha perjudicat de qualsevol manera els seus interessos legítims, pot instar la rectificació d'aquesta autoliquidació.

L'article 120.4 de la LGT disposa que quan ho estableixi la normativa pròpia del tribut, la rectificació ha de ser efectuada per l'obligat tributari mitjançant la presentació d'una autoliquidació rectificativa.

C) Declaracions, autoliquidacions i comunicacions complementàries o substitutives

Les regula l'article 122 de la LGT. Els obligats tributaris poden presentar autoliquidacions complementàries, o declaracions o comunicacions complementàries o substitutives, dins del termini establert per a la presentació o amb posterioritat a la finalització d'aquest termini, sempre que no hagi prescrit el dret de l'Administració per determinar el deute tributari.

D) Declaracions i comunicacions

Els obligats tributaris poden presentar declaracions o comunicacions de dades complementàries o substitutives, i fer constar si es tracta d'una modalitat o de l'altra, amb la finalitat de completar o reemplaçar les declaracions presentades amb anterioritat.

↑ 1.3 Fases del procediment tributari | ↑ Índex de la unitat

Les actuacions i els procediments de gestió i inspecció tributària estan regulades en el Reial decret 1065/2007, de 27 de juliol, pel qual s'aprova el Reglament general de les actuacions i els procediments de gestió i inspecció tributària i de desenvolupament de les normes comunes dels procediments d'aplicació dels tributs.

Respecte al procediment, cal destacar la modificació introduïda recentment per la disposició final primera del Reial decret llei 22/2020, de 16 de juny, que introdueix un nou apartat novè a l'article 99 de la Llei tributària:

A) Drets i garanties dels obligats tributaris

L'Administració ha de facilitar en tot moment als obligats tributaris l'exercici dels drets i el compliment de les seves obligacions (art. 90 i següents del RGGI). Per això, els contribuents tenen dret a:

• Rebutjar la presentació dels documents que no siguin exigibles per la normativa tributària i dels que hagin estat presentats per ells mateixos, i que es trobin en poder de l'Administració.
• Possibilitat que sigui expedida la certificació de les autoliquidacions, declaracions i comunicacions que hagin presentat.
• Obtenir còpia dels documents que estiguin en l'expedient.
• Dret d'accés als registres i documents que formin part de l'expedient.

B) Horari de les actuacions

Les actuacions que es desenvolupin en oficines públiques s'han de fer dins l'horari oficial d'obertura al públic. En canvi, les actuacions desenvolupades en els locals de l'obligat tributari, s'han d'efectuar en la jornada laboral de l'oficina on es desenvolupi l'activitat, si no és que l'obligat tributari doni el consentiment per efectuar dites actuacions fora de l'horari laboral.

C) Terminis

L'òrgan a qui correspongui la tramitació de l'expedient pot concedir, a petició dels obligats tributaris, una ampliació dels terminis, que no excedeixin de la meitat d'aquests terminis. Els requisits per a l'ampliació són:

• Que se sol·liciti abans de tres dies de la finalització del termini que es pretén ampliar.
• Que es justifiquin les circumstàncies que ho aconsellen.
• Que no es perjudiquin drets de tercers.

D'altra banda, quan es justifiqui la concurrència de circumstàncies que impedeixin comparèixer al lloc, dia i hora fixat, pot sol·licitar un ajornament dins dels tres dies següents al de la notificació del requeriment.

Contra l'acord de concessió o la denegació de l'ampliació o de l'ajornament no és possible presentar recurs o reclamació economicoadministrativa.

D) Tràmit d'audiència

L'article 93 del RRGI estableix que els que són objecte d'un procediment poden sol·licitar en qualsevol moment informació de l'estat en què es troba la tramitació d'aquest procediment, i s'ha d'indicar la fase en què es troba, l'últim tràmit efectuat i la data en què es va formalitzar.

Els que han estat part en un procediment poden accedir als registres i documents que formin part d'un expedient conclòs en els termes i amb les condicions establertes en l'article 99.5 de la LGT. L'obligat tributari pot obtenir còpies dels documents que figurin en el seu expedient.

E) Documentació de les actuacions de l'Administració

Les actuacions de l'Administració tributària es poden documentar amb comunicacions, diligències, informes i altres documents establerts en la llei.

• Les comunicacions són documents a través dels quals l'Administració notifica a l'obligat tributari l'inici del procediment o altres fets o circumstàncies relatives a aquest.
• Les diligències són els documents que s'estenen per fer constar fets o manifestacions de l'obligat tributari o del seu representant. De les diligències sempre es lliura un exemplar a la persona amb la qual s'estenen les actuacions.
• Els informes poden ser d'ofici o a instància de tercers (altres òrgans o altres administracions). Els òrgans de les administracions públiques han d'emetre els informes, sempre que siguin preceptius, que resultin necessaris per aplicar els tributs i els que siguin sol·licitats.

F) Prova

L’article 99.6 de la LGT estableix que en els procediments tributaris no cal obrir un termini específic ni la comunicació prèvia de les actuacions als interessats per a la pràctica de la prova.

No hi ha limitació quant als mitjans de prova que es poden fer valer en el procediment tributari, ja que la LGT estableix que són aplicables, llevat que la Llei estableixi una altra cosa, les normes que sobre mitjans i valoració de la prova continguin el Codi civil i la llei d'enjudiciament civil.

G) Forma de les actuacions

Pel que fa a la manera de desenvolupar les actuacions, el Reial decret llei 22/2020, de 16 de juny, va modificar la LGT per incorporar un apartat 9 a l'article 99. Estableix que les actuacions de l'Administració i dels obligats tributaris en els procediments d'aplicació dels tributs es poden fer a través de sistemes digitals que, mitjançant la videoconferència o un altre sistema similar, permetin la comunicació bidireccional i simultània d'imatge i so, la interacció visual, auditiva i verbal entre els obligats tributaris i l'òrgan actuant. I també han de garantir la transmissió i la recepció segures dels documents que, si escau, recullin el resultat de les actuacions fetes, per assegurar-ne l'autoria, l'autenticitat i la integritat.

S'han d'utilitzar aquests sistemes quan ho determini l'Administració tributària, i requereix la conformitat de l'obligat en relació amb el seu ús i amb la data i hora del seu desenvolupament.

↑ 1.3 Fases del procediment tributari | ↑ Índex de la unitat

1) Resolució

L’article 103 de la LGT estableix l’obligació general de resoldre expressament totes les qüestions que es plantegin en els procediments d’aplicació dels tributs, així com de notificació d'aquesta resolució.

Ara bé, l’apartat segon d’aquest mateix precepte estableix uns supòsits en què no existeix aquesta obligació de resoldre expressament, que són:

• Procediments relatius a l'exercici de drets que només hagin de ser objecte de comunicació per l'obligat tributari.
• Procediments en els quals es produeixi la caducitat, la pèrdua sobrevinguda de l'objecte del procediment, la renúncia o el desistiment dels interessats.

No obstant això, quan l'interessat sol·liciti expressament que l'Administració tributària declari que s'ha produït alguna de les circumstàncies esmentades, aquesta queda obligada a contestar la petició.

Les conseqüències del venciment del termini màxim per notificar la resolució expressa sense que l’Administració ho hagi fet, són determinades per la normativa pròpia de cada procediment.

2) Desistiment

Qualsevol interessat pot desistir de la seva sol·licitud. Si l'escrit d'iniciació afecta més d'un interessat, el desistiment només afecta els qui ho hagin formulat.

3) Renúncia al dret

Qualsevol interessat pot renunciar al seu dret, sempre que no estigui prohibit per l'ordenament jurídic. La renúncia, en cas de més d'un interessat, només afecta el qui renuncia.

4) Impossibilitat material de continuar per causes sobrevingudes

Seria el cas de mort o la pèrdua sobrevinguda de l'objecte del procediment.

5) Caducitat

Anteriorment, ja s’ha comentat que els efectes de la falta de notificació de la resolució en els procediments susceptibles de produir efectes desfavorables o de gravamen, en produeix la caducitat. És aplicable el que estableix l'article 95 de la Llei 39/2015, que assenyala que quan es produeixi la paralització per causa imputable a aquest, l'Administració li ha d'advertir que, un cop transcorreguts tres mesos, se'n produirà la caducitat. Un cop consumit aquest termini, s'arxiven les actuacions. Respecte als efectes de la caducitat, la LGT assenyala que, per si sola, no comporta la prescripció dels drets de l’Administració tributària. No obstant això, les actuacions efectuades en els procediments caducats no interrompen el termini de prescripció ni tenen la consideració de requeriment previ, de forma que l’obligat tributari pot presentar una declaració extemporània i espontània per regularitzar la seva situació.

6) Compliment de l'obligació que hagi estat objecte de requeriment

És evident la finalització immediata del procediment en cas de compliment de l'obligació que hagi estat objecte de requeriment.

7) Qualsevol altra causa establerta en l'ordenament

La Llei deixa un supòsit general per a qualsevol altra causa de finalització establerta de forma expressa en la normativa.

↑ 1.3 Fases del procediment tributari | ↑ Índex de la unitat

L'article 123 de la LGT conté l'enumeració dels procediments de gestió tributària més habituals. L'apartat segon d'aquest mateix precepte assenyala que reglamentàriament es poden regular altres procediments de gestió tributària.

• 1.4.1 Procediment de devolució iniciat mitjançant autoliquidació, sol·licitud o comunicació de dades
• 1.4.2 Procediment iniciat mitjançant declaració
• 1.4.3 Procediment de verificació de dades
• 1.4.4 Procediment de comprovació limitada

Els articles 124-127 de la LGT i 122-125 del RGGI regulen aquest procediment.

1) Iniciació del procediment

El procediment es pot iniciar:

• Per una autoliquidació, de la qual resulta una quantitat a retornar.
• Per una sol·licitud de devolució.
• Per una comunicació de dades.

2) Classes de devolució

La LGT distingeix entre:

A) Devolucions derivades de la presentació d'autoliquidacions

L'article 31 de la LGT assenyala que l'Administració tributària ha de retornar les quantitats que siguin procedents d'acord amb el que disposa la normativa de cada tribut. Són devolucions derivades de la normativa de cada tribut les corresponents a quantitats ingressades o suportades degudament a conseqüència de l'aplicació del tribut.

B) Devolucions derivades de la presentació de sol·licituds o comunicacions de dades

En aquest supòsit, el procediment s'inicia mitjançant la presentació de la sol·licitud o de la comunicació de dades.

Igual que en el cas anterior, la devolució s'ha d'ordenar en el termini de sis mesos i, un cop hagi transcorregut aquest termini sense que s'hagi fet la devolució, l'Administració ha d'abonar els interessos de demora.

3) Tramitació del procediment

Quan l'Administració hagi fet les comprovacions oportunes, si escau, ha de reconèixer la devolució sol·licitada. Per contra, si considera que existeixen discrepàncies en les dades o en la seva qualificació, o quan es consideri adient, es pot iniciar un procediment de verificació de dades, de comprovació limitada o d'inspecció.

4) Finalització del procediment

El procediment de devolució finalitza:

• Per l'acord en el qual es reconegui la devolució sol·licitada.
• Per caducitat, és a dir, per paralització del procediment per causa imputable a l'interessat.
• Per l'inici d'un procediment de verificació de dades, de comprovació limitada o d'inspecció.

5) Devolució d'ingressos indeguts

La LGT regula aquest procediment entre els procediments especials de revisió, en concret, en l'article 221 de la LGT i en els articles 17-20 del Reial decret 520/2005, de 13 de maig, pel qual s'aprova el Reglament en matèria de revisió en via administrativa.

Vegem aquests supòsits de devolució d'ingressos indeguts:

• Quan s'hagi produït una duplicitat en el pagament de deutes tributaris o sancions.
• Quan la quantitat pagada hagi estat superior a l'import a ingressar resultant d'un acte administratiu o d'una autoliquidació.
• Quan s'hagin ingressat quantitats corresponents a deutes o sancions tributàries després d'haver transcorregut els terminis de prescripció.
• Quan així ho estableixi la normativa tributària.

L'article 15.1 del Reglament de revisió estableix que el dret a l'obtenció de la devolució d'ingressos indeguts es pot reconèixer:

• Quan es tracti dels supòsits establerts en l'article 221.1 de la LGT.
• En un procediment especial de revisió.
• En virtut de la resolució d'un recurs administratiu o reclamació economicoadministrativa o en virtut d'una resolució judicial ferma.
• En un procediment d'aplicació dels tributs.
• En un procediment de rectificació d'autoliquidació a instància de l'obligat tributari o d'altres obligats (subjectes infractors i hereus d'aquests o de l'obligat tributari).
• Per qualsevol altre procediment establert en la normativa tributària.

↑ 1.4 Procediments de gestió tributària | ↑ Índex de la unitat

L'article 119 de la LGT defineix la declaració com tot document presentat davant l'Administració tributària on es reconegui o es manifesti l'execució de qualsevol fet rellevant per aplicar els tributs.

El procediment es pot iniciar a instància de part (presentació de la declaració) o d'ofici.

Un cop presentada la declaració pel contribuent, l'Administració tributària li ha de notificar la liquidació corresponent. La liquidació que es dicti té caràcter provisional.

Quant al procediment per al reconeixement de beneficis fiscals de caràcter pregat, s'inicia a instància de l'obligat tributari mitjançant sol·licitud adreçada a l'òrgan competent per concedir-los, que ha d'anar acompanyada de tota la documentació que s'hagi exigit o es consideri convenient.

La comprovació dels requisits per concedir un benefici fiscal es fa d'acord amb el que exigeix la norma que reguli el benefici, les dades que declarin o subministrin terceres persones o les que pugui obtenir l'Administració tributària mitjançant requeriment a l'obligat tributari i a tercers.

↑ 1.4 Procediments de gestió tributària | ↑ Índex de la unitat

Està regulat en els articles 131, 132 i 133 de la LGT. Es pot definir com el procediment destinat a corregir els supòsits d'errors o discrepàncies entre les dades declarades per l'obligat tributari i els que obrin en poder de l'Administració, així com per a comprovacions de poca entitat, que en cap cas es poden referir a activitats econòmiques.

L'article 131 estableix els supòsits que permeten iniciar un procediment de verificació de dades:

• Quan la declaració o l'autoliquidació de l'obligat tributari inclou defectes formals o incorri en errors aritmètics.
• Quan les dades declarades pel contribuent no coincideixen amb els continguts en altres declaracions presentades pel mateix obligat tributari o amb les dades que obrin en poder de l'Administració tributària.
• Quan s'apreciï una aplicació indeguda de la normativa que resulti de la declaració o l'autoliquidació presentada o dels justificants aportats amb aquesta.
• Quan es requereixi l'aclariment o la justificació d'alguna dada relativa a la declaració o l'autoliquidació presentada.

1) Iniciació

Es pot iniciar:

• Mitjançant requeriment de l'Administració tributària.
• Mitjançant notificació de la proposta de liquidació en el supòsit que l'Administració compti amb prou dades per fer-la.

2) Tramitació

S'ha de comunicar a l'obligat tributari, amb caràcter previ a la liquidació provisional, una proposta de liquidació prou motivada perquè, en el termini de deu dies a partir de l'endemà de la notificació de la proposta, al·legui el que convingui al seu dret. Pensem que l'al·legació és un dret de l'obligat tributari (art. 34 de la LGT).

3) Finalització

L'article 133 de la LGT assenyala que el procediment de verificació de dades acaba d'alguna de les maneres següents:

• Per resolució, en la qual cal indicar expressament que no és procedent practicar la liquidació provisional o en la qual es corregeixin els errors advertits.
• Per liquidació provisional, que ha de ser motivada.
• Per esmena, aclariment o justificació de la discrepància o de la dada objecte de requeriment. Es fa constar en la diligència aquesta circumstància i no cal dictar resolució expressa ni proposta de liquidació, ja que l'autoliquidació o la declaració-liquidació adquireix la condició de provisional.
• Per caducitat. Es produeix un cop transcorregut el termini de sis mesos sense que s'hagi notificat la liquidació provisional derivada del procediment. La caducitat no impossibilita que l'Administració pugui tornar a iniciar un altre procediment de verificació de dades abans dels terminis de prescripció.
• Per l'inici d'un procediment de comprovació limitada.
• Per l'inici d'un procediment d'inspecció.

↑ 1.4 Procediments de gestió tributària | ↑ Índex de la unitat

El regulen els articles 136-140 de la LGT. Es caracteritza per la limitació de les actuacions que es poden efectuar, excloent-hi la comprovació de documents comptables, els requeriments a tercers per captar nova informació i la realització d'actuacions de recerca fora de les oficines de l'òrgan actuant.

Es faculta l'Administració tributària per comprovar fets, actes, elements, activitats, explotacions i altres circumstàncies determinants de l'obligació tributària.

La Llei 34/2015, de modificació parcial de la LGT, afegeix un nou article 66 bis a l'articulat. La Llei distingeix entre el dret a comprovar i investigar per part de l'Administració i el dret a liquidar el tribut. S'amplia la potestat de comprovació i investigació regulant el dret a comprovar les obligacions tributàries en cas d'exercicis prescrits, sempre que sigui necessari en relació amb obligacions d'exercicis no prescrits. S'estableix un termini de deu anys per comprovar bases o quotes compensades o pendents de compensació o deduccions aplicades o pendents d'aplicar.

Les actuacions que pot desenvolupar l'Administració, d'acord amb l'article 136.2 de la LGT (modificat per la Llei 13/2023), són:

• Examen de les dades consignades pels obligats en les seves declaracions.
• Examen de les dades i els antecedents en poder de l'Administració que posin de manifest l'execució del fet imposable.
• Examen dels registres i altres documents exigits per la normativa tributària i de qualsevol altre llibre, registre o document oficial. La Llei 13/2023 ha introduït com a novetat que l'Administració pugui examinar la comptabilitat mercantil.
• Requeriments a tercers perquè aportin informació i documentació justificativa.

1) Iniciació

Aquest procediment sempre s'inicia d'ofici i ha de ser comunicat al contribuent.

2) Tramitació

Les actuacions de comprovació s'han de documentar en les comunicacions i diligències utilitzades en el marc de les actuacions d'inspecció. Aquestes actuacions només es poden desenvolupar a les oficines de l'Administració tributària. L'article 138.2 de la LGT, modificat per la Llei 13/2023, afegeix que la comptabilitat ha de ser examinada en el domicili, local, despatx o oficina de l'obligat tributari, en presència d'aquest o de la persona que designi. No obstant això, l'Administració pot analitzar a les seves oficines les còpies de la comptabilitat en qualsevol suport.

3) Proposta de liquidació i tràmit d'audiència

L'última fase de la tramitació d'aquest procediment és la comunicació al contribuent de la proposta de liquidació. L'obligat tributari pot fer-hi al·legacions. Amb caràcter previ a l'obertura del termini d'al·legacions, l'Administració pot acordar motivadament l'ampliació o la reducció de l'abast de les actuacions. Aquest acord s'ha de notificar a l'interessat.

Amb caràcter previ a la resolució, l'Administració ha de notificar a l'obligat tributari la proposta de resolució o de liquidació perquè en un termini de deu dies al·legui el que li convingui en dret.

Es pot prescindir del tràmit d'audiència si la resolució manifesta que no és procedent regularitzar la situació.

4) Finalització

El procediment pot finalitzar per resolució, per caducitat o per inici del procediment d'inspecció.

La liquidació dictada en el marc d'un procediment de comprovació limitada té caràcter provisional. No es pot efectuar una nova regularització en relació amb els mateixos fets, tret que:

• Es descobreixin nous fets o circumstàncies.
• Els nous fets o circumstàncies resultin d'actuacions de comprovació limitada o d'inspecció diferents de les que són objecte del procediment de comprovació.

El procediment de comprovació limitada té una durada màxima de sis mesos des de la notificació de l'inici de les actuacions o de la proposta de liquidació. Si se supera aquest termini, el procediment caduca.

↑ 1.4 Procediments de gestió tributària | ↑ Índex de la unitat

← Inici | Unitat 2 →