← Preguntes més rellevants | ← Inici del curs
Preguntes més rellevants
Sistema de garanties
Les qüestions recollides en aquest blog es refereixen al sistema de garanties establert en la legislació de transparència, per assegurar-ne el compliment. Destaquen en aquest punt els recursos i les reclamacions, sobretot els que correspon de resoldre a la GAIP, i també el règim sancionador establert per la Llei 19/2014.
Qui garanteix l'equilibri entre transparència i protecció de dades?
Crec que la llei ha d'establir com més àmpliament millor en quins casos cal fer prevaldre la protecció de dades i en quins el dret d'accés a la informació; d’aquesta manera s’eviten respostes partidistes en benefici propi. Si la llei no ho estableix clarament, podria ser adient l'estudi del cas per una comissió especialitzada, sobretot segons la importància del cas.
Precisament per això s'ha creat la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública (GAIP), a la qual les persones poden acudir amb la seva reclamació si no s'ha atès correctament el seu dret d'accés. Si s'havia denegat aquest dret per motiu de protecció de dades, la GAIP ha de demanar un informe a l'APDCAT. Amb aquest sistema es garanteix un equilibri adequat entre ambdós drets.
Control del compliment de la transparència en entitats privades
Qui està en disposició de poder controlar els ajuts que una entitat privada (o partit polític, associació, fundació, etc.) pot arribar a percebre de les diferents administracions (local, autonòmica o estatal) per concloure que la suma dels diferents imports encaixa en un dels supòsits que porta aparellat l'obligació de publicitat activa?
Bona pregunta sobre la competència per controlar les obligacions de publicitat activa imposades a les entitats privades de l'article 3.4 (entitats perceptores d'ajuts, partits polítics, etc.). El règim sancionador establert per la Llei 19/2014 com a sistema de garantia del Portal és un punt feble, perquè en general atorga la competència per sancionar al mateix òrgan presumptament infractor. És a dir, que el controlador és el controlat. Això fa que el règim sancionador esdevingui gairebé inefectiu, o almenys així ha estat de moment.
A banda d'això, en el cas de les entitats de l'article 3.4 cal acudir a l'article 84 de la Llei 19/2014, que disposa unes sancions econòmiques similars a les dels alts càrrecs (fins a 12.000 €) i també sancions accessòries, com ara la inhabilitació per rebre ajuts. La competència per tramitar aquest procediment la determina l'article 84.3 de la Llei 19/2014, i estableix diversos organismes als quals correspondria intervenir en funció de l'àmbit en què actua l'infractor (titular d'un departament de la Generalitat competent en matèria d'administracions públiques, alcalde o president, rector, etc.).
Unificació de criteris entre diverses administracions públiques
La meva reflexió es refereix al fet que, en existir moltes administracions públiques, cadascuna pot tenir criteris diferents en l'aplicació del dret d'accés i la protecció de dades. Com ho veieu?
Amb les resolucions i els dictàmens de la GAIP i de l'APDCAT, i també amb el que estableixen les taules d'accés i avaluació documental (TAAD) de la Comissió Nacional d'Accés i Avaluació Documental, del Departament de Cultura (CNAATD), es van donant pautes per unificar criteris. A aquest respecte, la disposició addicional sisena de la Llei 19/2014 disposa un mecanisme de coordinació entre les institucions i els òrgans esmentats per garantir una aplicació homogènia dels principis i les regles sobre la protecció de dades i l'accés a la informació, i a aquest efecte fa possible que estableixin criteris i regles d'aplicació.
Aquest mecanisme de coordinació ha de servir per evitar el risc que comentes, que diferents administracions públiques mantinguin posicions diferenciades davant de supòsits equivalents.
Recurs d'alçada contra resolucions en matèria d'accés dictades per una universitat
En el curs expliques que no hi cap recurs d'alçada davant d'una resolució sobre el dret d'accés, atès que aquesta exhaureix la via administrativa. En el cas de les universitats, d'acord amb la normativa sobre transparència de la universitat, qui resol el dret d'accés és el secretari o secretària general. Ara bé, d'acord amb la mateixa normativa, contra la resolució es pot interposar una reclamació davant el rector o rectora en el termini d'un mes (si és expressa). S'està fent malament d'aquesta manera?
Amb caràcter general, la Llei 19/2014 determina que les resolucions sobre sol·licituds d'accés exhaureixen la via administrativa, i per tant no és possible el recurs d'alçada, sinó únicament el potestatiu de reposició, a banda de la reclamació davant la GAIP.
Ara bé, en el cas de les universitats públiques, cal tenir en compte el que estableix l'article 74, relatiu a reclamacions contra actuacions o omissions de les universitats (art. 3.1.c), entre d'altres. En principi, l'article 74 sembla que es refereix a reclamacions contra actuacions o omissions vinculades al Portal, i no al dret d'accés.
El cas, però, és que l'article 74.3 es refereix expressament a les sol·licituds d'accés, quan diu això, per a entitats com les universitats públiques: "3. En el cas d’actes o omissions que afecten el dret d’accés a la informació pública, es pot aplicar el sistema de garanties establert pel capítol IV del títol III si les institucions i els organismes a què fa referència aquest article i la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública ho estableixen per conveni."
Sobre aquesta exigència d'establir un conveni, la GAIP s'ha pronunciat reiteradament en el sentit que no cal aquest conveni per entendre que la GAIP té competència per atendre reclamacions que se li presentin respecte de sol·licituds d'accés davant les universitats. Per totes, cito la Resolució 198/2017 de la GAIP, en la qual argumentava el següent:
"A diferència del que passa amb els organismes citats al paràgraf anterior [Consell de Garanties Estatutàries, el Síndic de Greuges i la Sindicatura de Comptes], la llei bàsica de transparència no conté cap limitació que pugui afectar l’aplicació de la garantia de la reclamació davant de la GAIP a les sol·licituds d’informació a universitats públiques, autoritats administratives independents i corporacions de dret públic; així les coses, la possibilitat que la llei catalana pugui condicionar la garantia de la reclamació a la GAIP a un conveni previ amb aquestes entitats suposaria una restricció de les garanties establertes a favor del dret d’accés per part de la legislació bàsica de transparència (en la mesura que el dret a reclamar, amb caràcter gratuït, davant d’una autoritat independent com la GAIP, és una garantia evident del dret d’accés), cosa que, ben segur, no pot haver estat la intenció del legislador català, ja que, segons es desprèn dels debats parlamentaris, el seu capteniment era més aviat el contrari: reforçar i ampliar el dret d’accés, respecte dels mínims garantits per la legislació bàsica.
Cal entendre, per tant, que el condicionament fet per l’article 74.3 de la LTAIPBG de la via de la reclamació davant la GAIP a un conveni previ afecta només les institucions de la Generalitat establertes al capítol V del títol II de l’Estatut d’autonomia. Això no treu, naturalment, que la GAIP pugui subscriure convenis per concretar un marc estable de relació i col·laboració, en benefici del dret d'accés a la informació pública, amb les universitats o qualsevol altre òrgan subjecte a les reclamacions davant d'aquesta Comissió de Garantia.
Es pot concloure, doncs, que la legislació de transparència atorga a la GAIP competència sobre reclamacions en relació amb sol·licituds d’accés a la informació pública adreçades a universitats públiques, a autoritats administratives independents o a corporacions de dret públic de Catalunya, com és la del cas que ara ens ocupa."
A aquest respecte, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha indicat en la Sentència núm. 3646/2021, de 29 de juliol de 2021 (recurs núm. 153/2019), el següent:
[…] pot semblar que la reclamació davant la GAIP queda condicionada a la subscripció de l’esmentat conveni.
Ara bé, no és aquesta una interpretació que pugui reeixir. En efecte, en primer lloc, la intervenció d’un organisme especialitzat i neutral com és la comissió demandada constitueix una garantia essencial per a l’efectivitat del dret d’accés a la informació. Resultaria paradoxal que les universitats, que són administracions públiques genuïnament, quedessin fora d’aquesta garantia quan aquesta queda configurada de forma general respecte al conjunt del sector públic, incloent-hi les entitats i persones privades vinculades.
Però és que, independentment de la poca raonabilitat que tindria una excepció com aquesta, com s’ha dit la normativa bàsica estatal inclou les universitats dins el conjunt d’administracions vinculades en primer grau per la normativa de transparència i accés a la informació, incloent-hi la garantia establerta pel que fa a la reclamació davant d’un òrgan especialitzat.
No hi ha dubte que l’article 74 de la Llei 19/2014 ha de ser interpretat en consonància amb la norma bàsica, de forma que cal entendre que el conveni al qual fa referència aquest precepte pot operar com un instrument per establir canals de relació o modalitats d’intervenció adaptades a les peculiaritats de la institució, però no pot ser interpretat com a condició d’operativitat de la reclamació davant la GAIP."
Ara bé, que no calgui un conveni amb la GAIP perquè aquesta pugui admetre reclamacions, al meu entendre no impediria que la universitat estableixi una normativa pròpia en la qual admeti la interposició d'una reclamació davant d'un òrgan superior, que semblaria estar emparada per l'article 74 de la Llei 19/2014.
Recurs administratiu contra les resolucions de sol·licituds d’accés
M'ha semblat entendre en el vídeo que contra la resolució (ja sigui estimatòria o desestimatòria) d'una sol·licitud d'accés a la informació no es pot interposar recurs d'alçada encara que l'òrgan administratiu que la dicta sigui un superior jeràrquic. M'agradaria saber a què és deguda aquesta singularitat i on està regulada.
En efecte, ho has entès bé. Les resolucions dictades en relació amb sol·licituds d'accés a informació pública exhaureixen la via administrativa i per tant no són susceptibles de recurs d'alçada. Així ho disposa l'article 38 de la LTC, que sota el títol "Recurs administratiu" disposa que "Les resolucions expresses o presumptes dictades d’acord amb el que disposa aquest títol poden ser objecte de recurs potestatiu de reposició davant l’òrgan que les ha dictades." Aquesta configuració és coincident amb la que estableix la Llei de transparència estatal (LTE).
Per tant, amb aquesta determinació es diu que la resolució exhaureix la via administrativa, que és el cas en què es pot interposar el recurs de reposició. Això, sens perjudici que la persona interessada té la possibilitat d'acudir directament al recurs contenciós administratiu; i també la reclamació davant la GAIP, que de fet és l'acció establerta de manera preferent per la LTC i, a la pràctica, és la més utilitzada per raons d'especialitat.
Reclamació de l’article 73 de la LTC per incompliment de publicitat activa d'entitats de l'article 3.1.b de la LTC
Pel que fa a "altres entitats de dret públic" com ara societats, fundacions i consorcis, l'acció i l'omissió de publicitat activa es pot impugnar per reclamació. Fins aquí molt bé. Ara bé, em podeu donar un exemple, perquè no em queda clar, de l'afirmació "davant l'òrgan competent sota l'autoritat del qual exerceix l'activitat aquesta entitat del sector públic que hauria vulnerat els deures de publicitat".
Entenc que et refereixes a la reclamació establerta per l'article 73 de la LTC. Un exemple del que demanes seria que, si l'empresa pública Infraestructures de la Generalitat de Catalunya SAU -per tant, una societat de les enumerades en l'article 3.1.b de la LTC- incompleix les obligacions de publicitat activa, qualsevol persona podria presentar una reclamació "davant l’òrgan competent sota l’autoritat del qual s’exerceix l’activitat", que en el cas d'aquesta empresa seria el Departament de la Vicepresidència i d'Economia i Hisenda.
L'esquema d'aquesta reclamació consistent a atorgar la competència per resoldre la reclamació a l'òrgan de l'Administració territorial que tutela l'entitat vinculada o dependent, seria similar al que es coneix com a recurs d'alçada impropi, que és el que pertoca en relació amb actes dictats per entitats de dret públic (p. ex., l'INCASOL) dependents o vinculades a una administració territorial en què s’atribueix a un òrgan d’aquesta última administració (en el cas de l'INCASOL, el Departament de Territori i Sostenibilitat de l'Administració de la Generalitat) el coneixement del recurs d’alçada. Així, s’atribueix la competència per resoldre el recurs a una administració diferent de la que havia dictat l’acte impugnat, situació que no és pròpia de la relació jeràrquica en què s’emmarca el recurs d’alçada, sinó que es basa en una relació de tutela, que permet a l’Administració revisar els actes dictats per l’entitat tutelada.
Recursos i reclamacions en el dret d’accés
Davant una ineficiència administrativa en el dret d’accés, puc presentar directament el recurs corresponent, alçada o reposició, i si no em satisfà puc presentar reclamació davant la GAIP? O puc, davant la resolució de l’Administració, anar directament a la GAIP, sense necessitat d'interposar cap tipus de recurs o he de presentar el recurs d’alçada?
Un cop resolta la reclamació per la GAIP, si no quedo satisfet en els meus interessos, puc anar per la via contenciosa administrativa? O sigui que si vull puc presentar tres instruments jurídics diferents fins a arribar al final, recurs, reclamació i recurs contenciós, o anar directament al recurs contenciós, llevat que càpiga recurs d’alçada i s'hagi d'exhaurir la via administrativa?
Efectivament en el sistema de garanties de la Llei 19/2014 s’ha establert una pluralitat d'accions possibles. Primerament, la resolució de la sol·licitud d'accés (o el silenci en cas de manca de resposta en termini) posa fi a la via administrativa i per tant es podria interposar potestativament recurs de reposició (no alçada) davant el mateix òrgan competent que havia dictat la resolució. També es podria impugnar davant la GAIP, tant la resolució inicial o bé la resolució del recurs de reposició, en cas que es presentés. I com dius, també es podria interposar des de l'inici recurs contenciós, o bé després de la resolució de la reposició, o bé després de la resolució dictada per la GAIP.
Això és així perquè la Llei 19/2014 no ha configurat la reclamació davant la GAIP com un mecanisme alternatiu al recurs de reposició, de manera que es poden utilitzar ambdós mecanismes (primer un i després l'altre). En canvi, la Llei estatal 19/2013 ha configurat la reclamació davant l'òrgan de garantia com a substitutiu del recurs de reposició, aprofitant l'opció que brinda l'article 112.2 de la Llei 39/2015.
Accions davant la vulneració del dret d’accés dels càrrecs electes
En el cas de sol·licituds d’accés a informació per part dels càrrecs electes, que disposa d'una regulació especial, és aplicable el sistema de garanties establerta en la Llei de transparència, amb caràcter supletori? En especial, els càrrecs electes poden presentar reclamacions davant la GAIP?
En aquest mateix sentit, és també aplicable el règim sancionador (infraccions i sancions) establert per la Llei de transparència?
Començant pel final, entenc que no es podria aplicar el règim sancionador de la LTC per al cas d'incompliments d'obligacions establerts en altres lleis que contenen una regulació especial o sectorial del dret d'accés.
En canvi, el criteri de la GAIP en relació amb el sistema de garantia —no sancionador— de la reclamació davant la desatenció de sol·licituds d'accés, és admetre reclamacions de qualsevol dret d'accés, ja sigui el de la legislació de transparència, el de la legislació especial, com seria el cas dels càrrecs electes, o el de la legislació de procediment administratiu respecte del dret d'accés dels interessats en un procediment. En aquests casos, el que fa la GAIP en resoldre la reclamació és aplicar a cada cas la legislació que correspongui. L'únic dret d'accés del que no coneix la GAIP és el dret d'accés que forma part del dret a la protecció de dades (art. 15 del RGPD), el qual correspon tutelar a l'APDCAT.
De fet, si es consulten les resolucions dictades per la GAIP es pot veure que hi ha un nombre important de casos relatius a reclamacions de càrrecs electes. I val a dir que la GAIP considera que s'aplica la legislació especial, fins i tot si el càrrec electe que sol·licita l'accés ha invocat la legislació de transparència.
