• 2.1. Disseny i planificació del projecte formatiu
• 2.2. Preparar l'acollida i la integració de l'estudiant
• 2.3. L'acompanyament pedagògic, el seguiment i l'avaluació continuada
• 2.4. L'avaluació formativa i final

• 2.3.1. Seguiment i avaluació continuada. L’ajustament del projecte formatiu
• 2.3.2. Aprendre a aprendre: foment de l’autonomia, l’agilitat i l’aprendibilitat
• 2.3.3. Acompanyament pedagògic

El paper del tutor no s’acaba amb l’acollida, ans al contrari, és en el dia a dia on es desplega la seva funció més rellevant. Acompanyar pedagògicament un estudiant significa guiar-lo perquè el coneixement adquirit es transformi en competències reals: el saber fer, és a dir, l’habilitat per aplicar tècniques, procediments i eines en situacions concretes; i el saber ser/estar que fa referència a les actituds, els valors i els comportaments professionals que permeten treballar amb responsabilitat, col·laborar amb els companys i actuar amb ètica en el servei públic.

Amb una mirada propera, flexible i orientadora, el tutor contribueix a consolidar un itinerari coherent i valuós tant per a l’estudiant com per a l’Administració.

El seguiment de la implementació del projecte formatiu s’articula al voltant de té tres eixos fonamentals:

Checklist: Seguiment i ajustament del projecte formatiu de les pràctiques universitàries a l’administració de la Generalitat de Catalunya Pas Acció Detalls pràctics Reflexió tutor

↑ 2.3. L'acompanyament pedagògic, el seguiment i l'avaluació continuada | ↑ Índex de la unitat

Aprendre a aprendre és una de les competències clau del segle XXI, ja que permet a l’estudiant desenvolupar la capacitat de gestionar el propi procés d’aprenentatge al llarg de la vida. No es tracta únicament d’assimilar coneixements puntuals, sinó d’adquirir estratègies cognitives, metacognitives i actitudinals que possibilitin adaptar-se a nous contextos, professions i tecnologies en constant evolució.
Els acrònims següents ens ajuden a definir el context actual:

• VUCA: volatilitat, incertesa, complexitat i ambigüitat.
• BANI: fragilitat, ansietat, no-linealitat i incomprensibilitat.

En aquest escenari, l’aprenentatge esdevé l’element clau per dissenyar el futur. Les persones i organitzacions necessiten desenvolupar:

• Capacitat d’aprenentatge i resiliència.
• Empatia i flexibilitat.
• Atenció i intuïció.

En un món canviant, aprendre a aprendre és sinònim de supervivència i lideratge adaptatiu.

En el marc de les pràctiques universitàries, aquesta competència adquireix un valor especial, ja que l’entorn professional és dinàmic i sovint planteja situacions no previstes, que exigeixen autonomia, iniciativa i capacitat de reflexió crítica.

Els tutors han de promoure espais per a la reflexió, l’autoavaluació i la presa de decisions sobre el propi procés formatiu. Això es pot concretar en activitats com diaris de pràctiques o rúbriques compartides, entre d’altres, que ajuden l’estudiant a prendre consciència de les seves fortaleses i àrees de millora. D’aquesta manera, l’aprenentatge es converteix en una experiència personalitzada i significativa, en què l’estudiant és capaç de transferir coneixements i habilitats més enllà de la tasca immediata.

La rellevància d’aquesta competència és determinant per al futur professional i personal dels estudiants. Les organitzacions actuals, i evidentment la Generalitat de Catalunya, requereixen persones amb capacitat de reinventar-se, actualitzar-se constantment i afrontar nous reptes amb confiança.

Un estudiant que ha après a aprendre no només adquireix competències específiques de la seva àrea, sinó que desenvolupa resiliència, flexibilitat i esperit crític, atributs essencials per a una ocupabilitat sostenible.

Amb tot, la competència d’aprendre a aprendre la definim com la capacitat d’iniciar, organitzar i sostenir el propi procés d’aprenentatge de manera autònoma i estratègica, assumint la responsabilitat de desenvolupar noves habilitats, coneixements i actituds al llarg de la vida, tot adaptant-se a contextos canviants i incerts.

Aquesta competència es desplega mitjançant l’agilitat en l’aprenentatge, entesa com la disposició i habilitat per innovar, actuar, reflexionar i arriscar, integrant l’experiència i l’autoconeixement per créixer davant els reptes.

L’agilitat en l’aprenentatge és clau per desplegar l’autoaprenentatge. No es tracta només de rebre coneixements, sinó de convertir-se en protagonista del propi itinerari formatiu. Per això és útil tenir presents quatre accions bàsiques (Sanmartí, 2010):

• Innovar: qüestionar l’statu quo, explorar alternatives i experimentar amb diferents enfocaments.
• Actuar: fer del problema desconegut una oportunitat d’aprenentatge, acceptant l’ambigüitat i l’estrès.
• Reflexionar: analitzar les experiències, processar la informació i generar autoconeixement i comprensió dels altres.
• Arriscar: assumir reptes nous amb valentia, acceptant l’error com a part del procés.

Segons l’evidència, hi ha cinc factors clau de l’agilitat en l’aprenentatge:

1. Autoconeixement: aprendre de les experiències i gestionar el canvi.
2. Gestió del canvi: curiositat i voluntat d’experimentar.
3. Confiança: generar seguretat i inspirar els altres en situacions de repte.
4. Pensament innovador: afrontar problemes complexos amb creativitat i claredat comunicativa.
5. Autoconsciència: reconèixer habilitats, fortaleses, punts de millora i punts cecs.

L’aprenentatge no és només cognitiu, també és emocional. Les emocions poden impulsar o bloquejar el progrés. Alguns estats habituals són:

• Motivació: orienta l’atenció i el compromís.
• Curiositat: desperta la creativitat i la recerca activa.
• Satisfacció: reforça la motivació a través del plaer de l’assoliment.
• Frustració: apareix davant obstacles, pot ser motor de millora si es gestiona bé.
• Ansietat: fruit de la inseguretat, pot limitar la retenció i el rendiment.
• Avorriment: sorgeix quan no hi ha repte o interès, minvant la capacitat d’aprendre.

• Perquè l’aprenentatge autònom es desenvolupi, calen contextos que el potenciïn:
• Seguretat psicològica dins els equips.
• Oportunitats reals d’aprendre i créixer.
• Retroalimentació constant i constructiva.
• Cultura de creixement: error = oportunitat.

↑ 2.3. L'acompanyament pedagògic, el seguiment i l'avaluació continuada | ↑ Índex de la unitat

Quan un estudiant arriba a l’organització, no només necessita aprendre a desenvolupar tasques, sinó també sentir-se orientat i recolzat. La manera com el tutor fa front a aquest acompanyament marcarà el to de tota la seva experiència.

Per això, cal anar més enllà de les habilitats tècniques i posar en joc altres aspectes que resulten igual d’importants: mantenir la motivació, saber organitzar i adaptar el procés de formació, establir una comunicació fluida, i donar retroacció constant a l’estudiant. Aquestes quatre dimensions són les que permeten que l’alumne progressi amb confiança i que la seva estada a l’empresa sigui realment enriquidora.

Un dels grans reptes del tutor és mantenir viva la motivació al llarg de tot el període de formació. Al principi l’alumne sol estar entusiasmat: és una etapa nova i sovint el seu primer contacte amb el món laboral. Però aquest entusiasme inicial pot decaure si no hi ha estímuls i seguiment.

Recomanacions pràctiques per al tutor:

• Marca objectius clars i assolibles: explica què s’espera de l’alumne i quina és la seva responsabilitat.
• Assigna tasques reals, no només exemples: l’alumne aprèn més si se sent útil dins de l’organització.
• Augmenta gradualment la dificultat: evita la rutina proposant reptes nous i progressius.
• Fomenta la confiança: transmet que equivocar-se forma part de l’aprenentatge; convida’l a provar i a prendre decisions.
• Reconeix l’esforç i els èxits: un elogi sincer i públic pot reforçar la seva implicació.
• Estigues atent a senyals de desgana: falta de puntualitat, errors freqüents o actitud negativa poden indicar pèrdua de motivació.
• Actua: si detectes que l’alumne comença a mostrar desinterès, pots reunir-te amb l’estudiant en un espai tranquil i preguntar-li directament com se sent, donant-li l’oportunitat d’expressar dubtes o inquietuds.

El tutor ha de compaginar la seva feina habitual amb la formació de l’alumne. Això exigeix una bona organització, però també flexibilitat per afrontar imprevistos i fer adaptacions vers el procés d’aprenentatge de l’estudiant.

Recomanacions per gestionar el temps i les tasques:

• Utilitza el projecte formatiu com a guia: és la teva fulla de ruta per ordenar activitats i objectius.
• Programa activitats amb temps realista: afegeix temps extra per explicar i resoldre dubtes.
• Prepara un “pla B” de tasques: útil quan la teva agenda no et permet estar suficientment amb l’alumne.
• Reserva espais per al feedback i les reunions de seguiment: no han de deixar-se a la improvisació.
• Planifica els recursos materials que necessitarà l’alumne.
• Mostra ordre i coherència: l’alumne aprendrà de la teva manera d’organitzar-te.

Exemple: si una reunió urgent et fa impossible dedicar l’estona prevista a l’alumne, pots assignar-li una tasca de pràctica autònoma que ja tinguis preparada com a recurs “pla B”. Això evita la sensació de pèrdua de temps i li dona autonomia.

La comunicació és un instrument clau del tutor : no només transmet informació, sinó que construeix confiança, motiva i acompanya l’aprenentatge. Una comunicació empàtica i assertiva permet establir relacions respectuoses, generar un clima segur per a preguntar i equivocar-se, i reforçar la participació activa de l’estudiant.

La comunicació és un instrument pedagògic que et permet establir vincles, generar confiança i crear un espai segur on l’alumne pugui aprendre i créixer. A més, no es limita a ser una eina funcional: està profundament vinculada a la cultura professional i organitzativa, transformant-la i transformant-se amb ella.

Perquè sigui eficaç, la comunicació ha de ser senzilla, clara, concisa i lliure de tecnicismes, utilitzant metàfores, exemples o imatges que facin les idees més memorables. També és important combinar diversos canals —conversa directa, correu electrònic, notes o recursos digitals— i repetir els missatges amb constància perquè arrelin.

Tanmateix, comunicar bé no és només parlar: és també escoltar activament i obrir espais de diàleg on l’alumne se senti legitimat a expressar-se. Igualment, és liderar amb l’exemple: la teva credibilitat dependrà de la coherència entre el que dius i el que fas. Quan hi ha inconsistències, la transparència i el diàleg són clau per mantenir la confiança.

A més, la comunicació no es limita a ser un instrument funcional: està profundament vinculada a la cultura organitzativa. De fet, la cultura i la comunicació mantenen una relació dialèctica: una transforma l’altra constantment.

Consells per millorar la comunicació:

• Practica l’escolta activa: deixa parlar sense interrompre, observa el llenguatge corporal i reformula el que l’alumne ha dit per confirmar que l’has entès.
• Sigues clar i progressiu: ajusta el llenguatge segons el nivell de l’alumne; introdueix els tecnicismes de mica en mica.
• Cuida la comunicació no verbal: mirada atenta, gestos oberts i to de veu ferm però proper.
• Adapta’t al seu estil d’aprenentatge: alguns aprenen millor observant, altres parlant o fent.

La comunicació empàtica implica establir vincles de confiança, crear un espai segur i facilitar l’aprenentatge i la reflexió. Quan et comuniques amb empatia, mostres interès genuí, respectes les opinions i emocions de l’alumne i generes un entorn on es poden expressar dubtes i inquietuds sense por a ser jutjats.

La comunicació empàtica és bidireccional. No només es tracta d’explicar, sinó també de preguntar, escoltar i respondre. L’escolta activa genera:

• Sensació d’acceptació i reconeixement.
• Resposta a preguntes i inquietuds.
• Oportunitats de debat i reflexió conjunta.
• Evita errors que podrien tenir conseqüències en el procés d’aprenentatge.

Com a tutor, és important entendre que l’assertivitat no és només una tècnica de comunicació, sinó una manera de situar-se davant la vida i les relacions. Una persona assertiva viu el món com una “experiència contínua”, capaç de respondre a les situacions de tensió amb equilibri i serenitat, transformant els reptes en oportunitats d’aprenentatge i creixement.

A diferència de la reacció agressiva (atac) o passiva (submissió, autoculpabilització), el comportament assertiu es fonamenta en el respecte mutu: defensa els propis drets i opinions sense trepitjar els dels altres.

L’assertivitat consisteix a expressar les pròpies idees, opinions i necessitats amb claredat i respecte, mantenint responsabilitat sobre les pròpies accions i fomentant la confiança mútua.

Característiques generals del comportament assertiu

• Quan una persona actua de manera assertiva:
• No necessita protegir excessivament el seu ego → evita atacs, disculpes innecessàries o autoculpabilitzacions.
• Valora els problemes amb mesura → ni els exagera ni els minimitza, busca solucions factibles.
• Enfronta els conflictes → no els provoca, però accepta que poden aparèixer i treballa per superar-los.
• És responsable i perseverant → té objectius clars, assumeix les conseqüències dels seus actes.
• Accepta amb naturalitat tant els errors com els elogis.
• S’expressa amb claredat i coherència, sense agressivitat ni lamentacions.

L’assertivitat es pot aprendre

L’assertivitat no és una qualitat fixa: es pot aprendre, entrenar i millorar. Com a tutor, pots ajudar l’alumne a desenvolupar-la, però primer has d’aplicar-la en tu mateix. Alguns mecanismes clau són:

Adoptar l’assertivitat com a estil de comunicació i relació aporta beneficis tant per al tutor com per a l’alumne:

• És respectuós amb ambdues parts, ja que defensa drets propis sense vulnerar els de l’altre.
• Genera millors sentiments i clima relacional, perquè es fonamenta en l’honestedat i el respecte.
• Dona més control sobre el propi comportament, evitant reaccions impulsives.
• Millora l’eficàcia en el treball, afavorint respostes de tipus guanyador-guanyador.
• Incrementa la independència i la responsabilitat personal.
• Aporta serenitat i seguretat interna.
• Ajuda a connectar amb un mateix (pensaments, emocions, valors) i amb els altres.
• Reforça el coneixement del “jo real” i la relació autèntica amb l’entorn.

Com a tutor:

• L’assertivitat et permet establir una relació basada en el respecte mutu amb l’alumne.
• Et dóna eines per comunicar expectatives clares i gestionar conflictes sense tensió.
• Et converteix en model de coherència i serenitat, qualitats que l’alumne observarà i aprendrà.
• Et permet acompanyar l’estudiant en el desenvolupament d’aquesta mateixa competència, clau per a la seva futura vida professional.

Perquè la comunicació empàtica i assertiva funcioni, cal:

1. Generar seguretat i estructura perquè l’alumne pugui expressar opinions i emocions.
2. Evitar el “conflicte destructiu”: no es tracta d’evitar tensions, sinó de canalitzar-les constructivament.
3. Fomentar participació activa, on les idees de l’alumne siguin escoltades, valorades i discutides.

"Retroacció" és la traducció del terme anglès feedback i significa retorn d’informació. Es tracta de la resposta que una persona rep arran d’una acció, comportament o resultat, amb l’objectiu de reforçar els punts forts i ajustar aquells aspectes que requereixen millora.

Es tracta de transformar tota la informació significativa del procés d’aprenentatge de l’estudiant en espais de diàleg productiu. En aquest punt, el que realment aporta valor és la retroacció, entesa com una conversa que permet prendre consciència, aprendre i avançar en el desenvolupament professional.

Bones pràctiques per fer una crítica constructiva:

• Mostrar sensibilitat en el moment d’expressar-la.
• Fer-ho en persona, de manera directa.
• El mitjà de comunicació, el lloc, i la presencialitat importa.
• Equilibrar descripcions de comportaments exitosos amb dificultats.
• Intentar transmetre calidesa i rigorositat.
• Ser clar i específic, evitant comentaris ambigus.
• Oferir solucions i alternatives que inspirin confiança en la possibilitat de canvi.

Com ens preparem per proporcionar retroacció?

Quan ja s’ha completat l’avaluació i s’han comparat els comportaments observats amb els requisits del lloc de treball, el pas següent és organitzar una sessió de retorn. Aquesta trobada hauria de ser preferentment presencial i sempre amb un enfocament constructiu, ja que és l’espai on es comparteix la retroacció i es construeix una visió compartida.

Els objectius principals de la reunió són:

• Exposar i contrastar l’avaluació competencial.
• Reforçar els comportaments positius i consolidar-los.
• Identificar i modificar les conductes que poden millorar.
• Acordar les àrees prioritàries de desenvolupament.
• Valorar els recursos de suport disponibles i establir una planificació progressiva.
• Motivar la persona avaluada cap al seu creixement professional.

Preparació.

La sessió de retorn és una ocasió privilegiada per orientar el desenvolupament de l’alumne en pràctiques. Per això, perquè aquesta sigui realment útil, et recomanem que la preparis amb cura i previsió:

• Analitza l’informe de resultats amb una mirada global, identificant patrons, diferències i punts que requereixin especial atenció.
• Sintetitza les idees principals i pensa com les transmetràs de manera clara i entenedora.
• Reuneix exemples concrets que permetin il·lustrar les valoracions en relació amb les diferents competències observades durant les pràctiques.

La reunió es desenvolupa en tres fases:

La reunió ha de tenir una durada limitada (entre 30 i 60 minuts) i concloure amb un pla clar d’acció.

La retroacció prospectiva (feedforward)

La retroacció és una eina potent per impulsar el creixement individual i col·lectiu. Tanmateix, el seu impacte es multiplica quan es combina amb una mirada de futur: el feedforward.

Aquest enfocament es basa en posar l’accent en les fortaleses i utilitzar-les com a palanca per aconseguir noves metes. La retroacció prospectiva parteix d’una actitud d’indagació apreciativa que no només facilita el canvi, sinó que també enforteix les relacions i genera un entorn de desenvolupament positiu.

↑ 2.3. L'acompanyament pedagògic, el seguiment i l'avaluació continuada | ↑ Índex de la unitat

• 2.4.1. L'avaluació: sentit i finalitats de l'avaluació
• 2.4.2 L'avaluació i els documents clau de cada fase
• 2.4.3. L'entrevista final de pràctiques: balanç i orientació professional

L’avaluació en el marc de les pràctiques universitàries és el procés mitjançant el qual com a tutor valores el progrés, l’assoliment de competències i la implicació de l’estudiant en el seu procés d’aprenentatge dins l’Administració Pública. És una eina que et permet recollir evidències del que l’estudiant ha après, com ho ha aplicat i quin grau d’autonomia i responsabilitat ha assolit.

L’avaluació no és només un requisit formal: és una eina pedagògica clau.

L’avaluació continuada ofereix a l’estudiant retroacció constant, que li permet ajustar la seva manera de treballar, detectar punts forts i àrees de millora, i aprendre de l’experiència en temps real. L’avaluació final, per la seva banda, consolida aquest procés i facilita una reflexió global sobre tot l’aprenentatge adquirit, donant sentit i tancament a l’experiència.

D’acord amb Sanmartí (2010), quan es parla d’avaluació sovint es barregen les seves dues finalitats:

• L’avaluació com a mitjà per regular els aprenentatges, és a dir, per identificar les dificultats i els errors i trobar camins per superar-los (avaluació formativa o formadora).
• L’avaluació com a mitjà per comprovar què s’ha après i quantificar o qualificar els resultats d’un procés d’ensenyament-aprenentatge per tal d’orientar l’estudiant en els seu desenvolupament futur i, en el nostre cas, al tutor i a les persones de l’organització en els canvis o millores a introduir (avaluació qualificadora o acreditativa).

El següent quadre (Sanmartí, 2010), ens permet acabar de fer aquesta distinció conceptual:

El quadre (Sanmartí, 2010) mostra dues funcions de l’avaluació. D’una banda, ajuda a regular l’aprenentatge, detectant errors i proposant millores (avaluació formativa). De l’altra, permet comprovar i valorar què s’ha après, orientant el futur de l’estudiant i de l’organització (avaluació qualificadora-acreditativa).

Per tant, et recomanem que, des del moment de definició de la teva tutoria, abans fins i tot que s’hagi incorporat l’estudiant que tutoritzaràs, o bé en la fase més primerenca, dediquis temps a definir el teu sistema d’avaluació continuada i final.

Una avaluació rigorosa garanteix justícia i transparència, assegura que tots els estudiants reben un tracte equitatiu i permet que el resultat sigui útil per al seu futur professional. A més, incrementa el valor del programa de pràctiques dins de la Generalitat de Catalunya, donant credibilitat al procés i mostrant el compromís amb la qualitat i la formació dels futurs professionals públics.

En l’apartat anterior ja hem vist que existeixen molt tipus de biaixos que poden interferir en la interacció amb l’estudiant i, en especial, en el procés d’avaluació continuada i final. La subjectivitat i els prejudicis de l’avaluador poden donar pas a avaluacions esbiaixades, pel que cal fer un esforç per ser-ne conscients i neutralitzar-les.

A continuació, et donem alguns consells per a elaborar una avaluació rigorosa:

Què li aporta a l’estudiant l’avaluació?

• Coneixement clar sobre el seu progrés i nivell d’assoliment.
• Millora de les seves competències professionals a partir de feedback concret.
• Motivació per continuar aprenent i esforçar-se.
• Orientació per al seu desenvolupament personal i professional dins i fora de l’Administració.

↑ 2.4. L'avaluació formativa i final | ↑ Índex de la unitat

Com hem vist, i d’acord amb el Reial decret 592/2014, d’11 de juliol, pel qual es regulen les pràctiques acadèmiques externes de l’alumnat universitari l’avaluació es desplega en dues fases principals: formativa o de seguiment i final. Aquestes fases, d’acord amb el que disposen els articles 6, 13, 14 i 15, tenen associats diversos documents clau, que interpel·len al tutor de l’entitat col·laboradora (Generalitat de Catalunya), a l’estudiant i al tutor acadèmic.

• Avaluació formativa o de seguiment: es pot concretar en un informe intermedi per part del tutor de l’entitat col·laboradora i, si escau, per part de l’alumnat. Té per objectiu verificar el progrés respecte del projecte formatiu i introduir-hi els ajustos que siguin necessaris.

• Avaluació final: es materialitza en tres documents bàsics:
  • L’informe final del tutor de l’entitat col·laboradora (Administració de la Generalitat de Catalunya).
  • La memòria final de l’alumne.
  • L’informe i valoració final del tutor acadèmic de la universitat.

Veiem, a continuació, els diversos documents i com es detallen en el Reial decret 592/2014, d’11 de juliol:

• Qui l’elabora? El tutor de l’entitat col·laboradora, a mig període de pràctiques, quan així ho estableixi la universitat.
• Finalitat: comprovar l’evolució de l’alumne, valorar el grau d’assoliment dels objectius i identificar necessitats de millora. També permet confirmar que el projecte formatiu es manté alineat amb les competències establertes inicialment i amb les expectatives de l’alumnat.
• Contingut orientatiu:
  • Grau d’assoliment dels objectius fixats al projecte formatiu.
  • Adequació de les tasques a les competències a desenvolupar.
  • Punts forts i aspectes a millorar.
  • Recomanacions per la segona part de les pràctiques. Aquestes recomanacions poden incloure suggeriments concrets sobre la gestió del temps, la comunicació amb l’equip o el grau d’aprofundiment en determinats continguts tècnics.

Aquest instrument permet fer ajustos, orientar millor l’alumne i reforçar la coordinació entre el tutor de l’administració i el tutor acadèmic. D’aquesta manera, s’eviten desviacions i es fomenta un aprenentatge coherent i progressiu.

Un cop finalitzades les pràctiques, el tutor designat per l’Administració ha d’emetre un informe final adreçat al tutor acadèmic de la universitat. Aquest informe ha d’incloure:

• Nombre total d’hores realitzades.
• Valoració de les competències demostrades, segons l’article 13 del Reial decret 592/2014:
  • Capacitat tècnica i d’aprenentatge.
  • Administració de treballs.
  • Habilitats de comunicació oral i escrita.
  • Sentit de la responsabilitat.
  • Capacitat d’adaptació.
  • Creativitat i iniciativa.
  • Implicació personal i motivació.
  • Receptivitat a les crítiques.
  • Puntualitat i relacions laborals.
  • Capacitat de treball en equip.
  • Altres aspectes que es considerin rellevants

En paral·lel, l’estudiant ha d’elaborar una memòria final que lliura al tutor acadèmic de la universitat. Segons l’article 14 del Reial decret 592/2014, aquesta memòria ha d’incloure:

• Dades personals i identificatives.
• Entitat col·laboradora i lloc de les pràctiques.
• Descripció detallada de les tasques realitzades.
• Valoració de les tasques en relació amb els coneixements adquirits.
• Problemes trobats i solucions adoptades.
• Aportacions de les pràctiques en termes d’aprenentatge.
• Avaluació personal i propostes de millora.

A més d’un document formal, la memòria constitueix una eina de reflexió personal. L’estudiant pot prendre consciència de com ha evolucionat durant les pràctiques, quines competències ha consolidat i quines necessita seguir treballant. Així mateix, la memòria és un espai per proposar millores a l’organització, fent que la seva veu tingui impacte en futures edicions del programa.

Finalment, la responsabilitat de l’avaluació definitiva recau en el tutor acadèmic de la universitat, d’acord amb els procediments establerts en la normativa de cada centre i en el conveni individualitzat de col·laboració.

• Integra la informació procedent dels diferents agents (informe del tutor de la Generalitat de Catalunya i memòria de l’alumne).
• Determina la qualificació final de les pràctiques.
• Ofereix un retorn acadèmic i formatiu a l’alumne. Retorn que esdevé fonamental perquè l’estudiant vegi com la seva experiència pràctica s’articula dins del conjunt del seu itinerari acadèmic i contribueix al seu desenvolupament integral.

En síntesi, el procés d’avaluació de les pràctiques:

• És compartit entre l’Administració, la universitat i l’alumne.
• Inclou informes i memòries que garanteixen el seguiment, la qualitat i la reflexió crítica.
• Es fonamenta en el Reial decret 592/2014 i en el Conveni marc de cooperació educativa.
• Constitueix una oportunitat d’aprenentatge, més enllà de la qualificació final. Quan es desenvolupa adequadament, l’avaluació fomenta l’autonomia, la responsabilitat i el compromís de l’estudiant amb el servei públic.

↑ 2.4. L'avaluació formativa i final | ↑ Índex de la unitat

L’entrevista o conversa de tancament de les pràctiques és un moment clau que permet avaluar l’experiència formativa, reconèixer els aprenentatges assolits, identificar àrees de millora i projectar orientacions per al futur professional de l’estudiant.

Es tracta d’una situació d’interacció que transcendeix la simple valoració acadèmica: és una oportunitat de reflexió compartida, de validació del procés i d’acompanyament en la transició cap al món laboral.

D’acord amb Fumadó, C., Martínez, S. i Sabaté, M. (2021), és important tenir en compte que l’avaluació es duu a terme sobre el comportament professional, sobre allò que fem, i no sobre com som. Per tant,

• L’entrevista s’ha de centrar en allò que es fa i es pot canviar, és a dir, en accions o comportaments concrets en espai i temps, i s'ha d'evitar generalitzar i fer ús de termes com "sempre", "mai", "tothom", "ningú", etc.

• Cal pensar també en l’impacte que han tingut les accions o els comportaments concrets i, en cas que sigui un comportament a extingir, cal pensar què es podria haver fet diferent.

L’entrevista s’ha de fer tenint en compte aquests requisits:

• Consens: hi ha d’haver un debat constructiu entre el tutor i l’estudiant.
• Personalització: l’avaluació ha de ser única i particular per a cada estudiant.
• Participació: ha de permetre a l’estudiant tenir part activa en la identificació dels seus punts forts i febles.

Es tracta, però, d’una situació que cal formalitzar i que no es pot deixar a l’atzar o la improvisació. Per això us fem arribar una sèrie de recomanacions:

1. Prepara la trobada
   • Planifica el moment i l’espai: temps i entorn adequats, amb calma i concentració.
   • Revisa la documentació: informes de seguiment, autoavaluació de l’estudiant, valoracions parcials. Et recomanem que la duguis a l’entrevista.
   • Prepara’t per a un diàleg constructiu i una escolta activa del que el cap o la cap et comentarà com a resultat de la seva avaluació.
   • Adopta una actitud d’escolta activa i disponibilitat, cercant un moment que us vagi bé a tutor i estudiant.
2. Estructura l’entrevista; et recomanem que ho facis en base als següents punts d’interès
   1. Acollida i contextualització
   2. Balanç global
   3. Punts forts
   4. Àrees de millora
   5. Aprenentatges
   6. Orientació professional
   7. Tancament, agraïment i reconeixement
3. Temes a tractar
   • Competències professionals desenvolupades. Objectius d’aprenentatge i resultats assolits
   • Capacitat d’adaptació i autonomia
   • Iniciativa i responsabilitat
   • Reflexió sobre els reptes viscuts
   • Expectatives i projectes futurs
4. Et recomanem que tinguis en compte les següents estratègies de comunicació
   • Retroacció equilibrada: combina èxits i suggeriments de millora.
   • Concreció: utilitza exemples reals observats.
   • Diàleg bidireccional: dona espai a l’autoavaluació de l’estudiant i a la seva aportació de millores tant vers el desenvolupament de la teva funció de tutor, com de la unitat de treball on ha fet les pràctiques universitàries.
   • Orientació al creixement: transforma les mancances en oportunitats.
5. Orientació cap al futur

En síntesi,

La conversa final és una experiència pedagògica en si mateixa: tanca un procés, però sobretot obre un camí cap al desenvolupament professional de l’estudiant.

↑ 2.4. L'avaluació formativa i final | ↑ Índex de la unitat

← 1. El Programa de noves vocacions a la Generalitat de Catalunya | 3. La teva aportació de valor →