• 6.1 El control polític o parlamentari
• 6.2 Fiscalització per part d’òrgans de control extern
• 6.3 Enjudiciament per part dels òrgans jurisdiccionals

El control extern de l’activitat econòmica i financera és el control exercit per part d’òrgans no pertanyents a l’entitat controlada i que no ha participat en les actuacions controlades. Per tant, no existeix una relació de dependència ni subordinació jeràrquica entre l’entitat titular del control i l’entitat controlada.

Aquest control té l’objectiu de verificar la gestió i la regularitat del compliment de les normes per part de l’entitat controlada.

El control extern pot consistir en:

• Control polític o parlamentari
• Fiscalització per part d’òrgans de control extern
• Tribunal de Comptes
• Sindicatura de Comptes
• Oficina Antifrau
• Enjudiciament per part dels òrgans jurisdiccionals
• Responsabilitat comptable: Tribunal de Comptes
• Responsabilitat civil o penal: poder judicial.

El sistema parlamentari es defineix com un sistema d’equilibri i col·laboració entre el poder legislatiu i l’executiu. El control polític és el control exercit pel Parlament de Catalunya, el qual vetlla pel bon govern, que implica poder de crear i fer caure el Govern, i criticar-ne, controlar-ne i orientar-ne l’actuació política i administrativa.

En primer lloc, el Parlament crea i manté el Govern; elegeix entre els seus membres la persona que ha d’exercir la presidència de la Generalitat, i aprova i sosté el programa de govern que aquella proposa. Aquesta funció de creació esdevé després funció de control, ja que el president o presidenta i el Govern són políticament responsables davant el Parlament i han de dimitir si la cambra els nega la confiança. Alguns dels mecanismes de control són:

• El Ple del Parlament vota la investidura del candidat o candidata a la presidència de la Generalitat, qui és proposat pel president o presidenta del Parlament.
• Els membres del Parlament poden presentar mocions de censura contra el president o presidenta de la Generalitat i contra el seu Govern, per rebutjar-ne l’actuació i proposar un nou candidat o candidata a la presidència de la Generalitat.
• El president o presidenta de la Generalitat, amb la deliberació prèvia del Govern, pot presentar qüestions de confiança, amb les quals pot demanar explícitament el suport de la cambra al seu programa, a una declaració de política general o a una decisió de transcendència excepcional.

Hi ha altres tècniques més habituals que permeten la interrelació Presidència - Govern - Parlament, i les més importants són:

• Els debats generals sobre l’acció política i de govern, que es tenen, si més no, un cop l’any, a l’inici del període de sessions de setembre.
• Les interpel·lacions, que permeten el debat de qüestions de política general del Govern o d’algun departament.
• Les preguntes, amb què un membre del Parlament demana una informació respecte a qüestions d’ordre menor.
• Les sessions informatives dels membres del Govern a les comissions, que els permeten, a iniciativa pròpia o bé cridats per les comissions, donar informació sobre les actuacions d’ordre general d’un departament.
• El Parlament pot discutir i aprovar resolucions, referides a assumptes d’interès especial i per mitjà de les quals la cambra manifesta una opinió o una voluntat, invita a fer determinades actuacions o dona suport a algú. La tramitació d’aquestes resolucions comporta la possibilitat de presentar-hi esmenes; després es fa un sol debat, amb les votacions corresponents.
• Els programes, els plans i les comunicacions del Govern també permeten que el Parlament tingui un debat i prengui resolucions.

Aquest control no és específicament financer sinó general respecte de l’acció del Govern, en la qual s’inclou l’activitat financera. En l’àmbit específicament financer el control parlamentari es concreta en les actuacions següents:

• a) Aprovació dels pressupostos. Amb l’aprovació dels pressupostos, el Parlament, compleix tres objectius rellevants:
  • a. Assegurar el control democràtic del conjunt de l’activitat financera pública.
  • b. Participar en l’activitat de direcció política en aprovar o rebutjar el programa polític, econòmic i social del Govern.
  • c. Controlar que l’assignació dels recursos públics s’efectuï de forma equitativa, ja que el pressupost és, a la vegada, el requisit essencial i el límit per al funcionament de l’Administració.

• b) Aprovació de les modificacions pressupostàries. Mitjançant les lleis pressupostàries anuals, el Parlament aprova les autoritzacions de despesa que normalment sol·licita el Govern a causa de càlculs pressupostaris inexactes, necessitats noves, imprevistes i/o inajornables.

• c) Aprovació del compte general de la Generalitat. En la concepció tradicional, l’aprovació del compte general tanca el cicle pressupostari iniciat amb l’aprovació del pressupost i el descàrrec de l’executiu. Les conseqüències del rebuig del compte general (no previstes a l’ordenament jurídic) per part del Parlament són de caràcter polític, en la mesura que pràcticament serien equiparables a una moció de censura.

• d) Informes de la Sindicatura de Comptes. El Parlament és el destinatari dels informes de resultats de fiscalització de la Sindicatura de Comptes.

↑ Índex de la unitat

• 6.2.1 El Tribunal de Comptes
• 6.2.2 La Sindicatura de Comptes
• 6.2.3 Oficina Antifrau de Catalunya

A l’Estat, aquest control el fa el Tribunal de Comptes, com a òrgan suprem fiscalitzador dels comptes i de la gestió econòmica i financera de l’Estat.

En l’àmbit autonòmic, a les comunitats autònomes, aquest control el fan els òrgans de control extern (OCEX) que desenvolupen un control de caràcter tècnic. A Catalunya, és la Sindicatura de Comptes.

A més, també trobem l’Oficina Antifrau de Catalunya com a òrgan de control extern sobre la legalitat en l’ús o la destinació dels fons públics.

Els òrgans de control extern (Tribunal de Comptes o OCEX) tenen independència orgànica i funcional respecte del Govern, ja que estan adscrits a les Corts Generals o als parlaments autonòmics, respectivament.

La Llei orgànica del Tribunal de Comptes estableix que aquest és “únic en el seu ordre i estén la seva jurisdicció a tot el territori nacional, sens perjudici dels òrgans fiscalitzadors de comptes que per a les comunitats autònomes puguin preveure els seus estatuts”.

Els òrgans de control extern de les comunitats autònomes tenen tots funcions fiscalitzadores, i no assumeixen funcions jurisdiccionals o d'exigència de responsabilitat comptable, que són atribuïdes al Tribunal de Comptes de l'Estat. No obstant això, en les comunitats autònomes els estatuts d’autonomia de les quals hagin establert òrgans propis de fiscalització, el Tribunal pot delegar en aquests la instrucció dels procediments jurisdiccionals per a l'enjudiciament de la responsabilitat comptable en què incorrin els que tinguin a càrrec seu la gestió de cabals o efectes públics.

Pel que fa a les relacions entre el Tribunal de Comptes i els òrgans de control extern de les comunitats autònomes, cal destacar dos aspectes diferents:

• 1. Relació de supremacia del Tribunal de Comptes: la CE no exigeix que el Tribunal de Comptes sigui l'únic òrgan fiscalitzador de l'activitat financera pública, encara que sí que estableix mantingui una relació de supremacia enfront d'altres òrgans fiscalitzadors.

• 2. Regulació específica d'aquestes relacions:
  • a) Els OCEX de les comunitats autònomes han de coordinar la seva activitat amb la del Tribunal de Comptes mitjançant l'establiment de criteris i tècniques comuns de fiscalització que garanteixin l'eficàcia més gran en els resultats i evitin la duplicitat en les actuacions.
  • b) Els OCEX de les comunitats autònomes han de remetre al Tribunal de Comptes els resultats individualitzats de l'examen, la comprovació i la censura dels comptes de totes les entitats del sector públic autonòmic, informes o memòries anuals dels seus respectius comptes generals i mocions o notes de les subvencions percebudes per persones físiques o jurídiques.
  • c) El Tribunal de Comptes pot sol·licitar als òrgans de fiscalització externa de les comunitats autònomes la pràctica de funcions fiscalitzadores concretes.

6.2 Fiscalització per part d’òrgans de control | ↑ Índex de la unitat

El Tribunal de Comptes té dues funcions/competències principals:

1. Funció fiscalitzadora (fiscalització externa): verificació de la comptabilitat i comprovació dels comptes de les entitats del sector públic. La funció fiscalitzadora es refereix al sotmetiment de l'activitat economicofinancera del sector públic als principis de legalitat i de bona gestió financera (economia, eficàcia i eficiència).

2. Funció jurisdiccional (enjudiciament de les responsabilitats comptables) de qui gestionen recursos públics. La funció jurisdiccional consisteix en l'enjudiciament de la responsabilitat comptable en què incorrin els que tinguin a càrrec seu el maneig de cabals o efectes públics, sempre que s’hagi produït un menyscapte o perjudici. La jurisdicció comptable és compatible amb la potestat disciplinària i amb l’actuació de la jurisdicció penal. Aquesta funció li és pròpia i exclusiva en tot el territori de l’Estat.

Les principals actuacions de control del Tribunal de Comptes són les següents:

• L’examen i la comprovació del compte general de l’Estat.
• Examen i comprovació dels comptes de les entitats integrants del sector públic i dels perceptors de subvencions.
• Fiscalització de la contractació pública.
• Fiscalització de la situació i variacions del patrimoni.
• Modificacions de crèdit.
• Fiscalització de partits polítics i processos electorals.

El control que exerceix el Tribunal de Comptes està referit a la gestió econòmica del sector públic, que també comporta el control de la gestió financera.

A partir del control fet pels òrgans de control intern, el Tribunal de Comptes fa un control financer, un control d’eficiència o d’economia en la gestió dels fons públics i un control d’eficàcia en relació amb la consecució dels resultats, així com el control de legalitat (és a dir, si les actuacions executades s’ajusten a les normes vigents).

El control de legalitat és el control sobre l’ajust a la legalitat de les actuacions de les administracions públiques per gestionar i executar el pressupost que el Govern va proposar a les Corts Generals que el van aprovar.

El control de la gestió econòmica comporta no només l’ús dels fons financers o impostos abonats o desviacions del pressupost aprovat, sinó també quins han estat els objectius aconseguits i els resultats obtinguts.

L’objectiu principal del Tribunal de Comptes és assolir un bon control de la gestió econòmica i financera del Govern i remetre’l a les Corts Generals. A partir del control posa de manifest els incompliments, les irregularitats i les desviacions que s’hagin pogut produir en el pressupost executat respecte de l’aprovat.

Pel que fa al control de subvencions, la LGS estableix (en la disposició addicional primera) que anualment la Intervenció General de l’Administració de l’Estat ha de remetre al Tribunal de Comptes un informe sobre el seguiment dels expedients de reintegrament i sancionadors derivats de l’exercici del seu control financer.

6.2 Fiscalització per part d’òrgans de control | ↑ Índex de la unitat

La Sindicatura de Comptes és l’òrgan fiscalitzador extern dels comptes, de la gestió econòmica i del control d’eficiència de la Generalitat de Catalunya, dels ens locals i de la resta del sector públic de Catalunya.

La Sindicatura de Comptes depèn orgànicament del Parlament, exerceix les seves funcions per delegació d’aquest i amb plena autonomia organitzativa, funcional i pressupostària d’acord amb les lleis.

D’acord amb l’article 80.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, la Sindicatura de Comptes i el Tribunal de Comptes han d’establir les seves relacions de cooperació per mitjà d’un conveni. En aquest conveni, s’han d’establir els mecanismes de participació en els procediments jurisdiccionals sobre responsabilitat comptable, atès que tot i que la Sindicatura de Comptes no té assignada la funció jurisdiccional, el Tribunal de Comptes pot delegar la instrucció dels procediments jurisdiccionals de responsabilitat comptable.

S’han de regular per llei l’estatut del personal, les incompatibilitats, les causes de cessament, i l’organització i el funcionament de la Sindicatura de Comptes.

El Parlament va aprovar la Llei 18/2010, de 7 de juny, de la Sindicatura de Comptes (LSC), que regula les competències i l'àmbit d'actuació, l'organització i la posició dels seus membres, i també les relacions entre la Sindicatura de Comptes, el Parlament de Catalunya i el Tribunal de Comptes.

Els òrgans de la Sindicatura de Comptes són:

• a) El Ple: és compost per set síndics designats pel Parlament, un dels quals el presideix com a síndic o síndica major.
• b) La Comissió de Govern: és composta pel síndic o síndica major i dos membres de la Sindicatura designats pel Ple per a un període de tres anys. La presideix el síndic o síndica major i l'assisteix el secretari o secretària general o la persona en qui delegui aquesta funció.
• c) Els síndics: el Parlament designa els síndics mitjançant una votació per majoria de 3/5 parts, per a un període de sis anys renovable una sola vegada.
• d) El síndic o síndica major: proposat pel Ple entre els seus membres, és nomenat pel president o presidenta de la Generalitat per un període de tres anys.
• e) La Secretaria General: al capdavant de la Secretaria General hi ha el secretari o secretària general, que és nomenat i separat pel Ple.

La Sindicatura de Comptes s'organitza en departaments, i al capdavant de cadascun hi ha un síndic o síndica.

La Sindicatura de Comptes disposa d’unitats de suport:

• a) Les comissions
• b) L'Assessoria Jurídica
• c) La Unitat de Comptabilitat i Gestió
• d) Les determinades per acord del Ple.

• 1. La principal funció de la Sindicatura és fiscalitzadora i consisteix a examinar els comptes dels ingressos i les despeses del sector públic de Catalunya a l'efecte de determinar-ne la fiabilitat, així com la regularitat, la legalitat i l'eficàcia de les operacions efectuades.

• 2. L'assessorament al servei dels òrgans parlamentaris és una altra de les funcions de la Sindicatura de Comptes, que, a petició del Parlament de Catalunya, pot assessorar, emetre dictàmens i donar resposta a les consultes que li siguin formulades en matèria de comptabilitat pública i de gestió economicofinancera del sector públic.

• 3. La Sindicatura pot actuar per delegació del Tribunal de Comptes en l'execució d'actuacions prèvies a l'exigència de responsabilitats comptables, instruint els procediments corresponents. Aquests procediments tenen com a finalitat esbrinar l'existència d'incompliments en què hagin incorregut els qui tenen a càrrec seu la gestió de cabals o efectes públics i que, per culpa o negligència greu i amb actuacions contràries a la normativa, provoquin un perjudici econòmic quantificable i cert a les administracions públiques. Un cop finalitzats aquests procediments, la Sindicatura els trasllada al Tribunal de Comptes, que és l'òrgan competent per enjudiciar la responsabilitat comptable.

La funció fiscalitzadora de la Sindicatura es concreta en l'elaboració d'informes de fiscalització, que es trameten al Parlament de Catalunya i als ens fiscalitzats. Els informes han de contenir les observacions i recomanacions derivades de la verificació de l'activitat economicofinancera objecte de control, d'acord amb les tècniques i els procediments d'auditoria pública.

Quan el Ple de la Sindicatura, com a resultat de la seva activitat fiscalitzadora, apreciï l'existència d'actuacions que es puguin perseguir administrativament o judicial, ha de fer-ho constar en l'informe i traslladar la informació relativa a aquestes actuacions a la instància pertinent, i comunicar-ho al Parlament i a l'ens fiscalitzat.

La tipologia d’informes que elabora la Sindicatura de Comptes són els següents:

• 1. L'informe anual sobre el compte general de la Generalitat.
• 2. L'informe anual sobre el compte general de les corporacions locals.
• 3. Els informes de fiscalització relatius a qualsevol dels ens que formen part del sector públic.
• 4. Els informes de fiscalització puntuals.

D’acord amb la llei, la Sindicatura ha d’elaborar cada any l’informe anual del compte general de la Generalitat de Catalunya i l’informe anual del compte general de les corporacions locals. A més a més, la Sindicatura fa informes de fiscalització de les entitats del sector públic de la Generalitat i del sector públic local. En tots els informes o les memòries, la Sindicatura de Comptes ha de fer constar les infraccions, els abusos o les pràctiques irregulars que hi hagi observat i ha d'indicar les responsabilitats en què, a criteri seu, s'hagi incorregut i les mesures per exigir-les.

Pel que fa a la fiscalització de la Sindicatura de Comptes sobre els ens locals, aquests han de remetre els comptes de cada exercici a la Sindicatura de Comptes abans del 15 d'octubre de l'any següent al del tancament de l'exercici. Així mateix, s'han de trametre les auditories i qualsevol altre informe de fiscalització amb les recomanacions i les reserves corresponents.

Si els ens locals incompleixen el deure de remissió a la Sindicatura de la documentació precedent, el Ple de la Sindicatura de Comptes ho ha de comunicar al departament competent en matèria d'Administració local (de l’Administració de la Generalitat) i pot comportar la suspensió del lliurament de subvencions o de transferències a les quals tinguin dret amb càrrec als pressupostos de la Generalitat. Aquesta suspensió es manté fins que no s'acrediti la remissió dels comptes.

6.2 Fiscalització per part d’òrgans de control | ↑ Índex de la unitat

L’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) és una entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d'obrar, adscrita al Parlament de Catalunya, que actua amb independència de les administracions públiques en l'exercici de les seves funcions i es relaciona amb el Govern i amb els ens locals d'acord amb la LOAC. Així doncs, correspon al Parlament el control de l’actuació de l’OAC i el nomenament i el cessament del director o directora de l’OAC.

L’OAC es regeix per la Llei 14/2008, del 5 de novembre, de l'Oficina Antifrau de Catalunya (LOAC).

La LOAC estableix els òrgans i càrrecs següents:

• a) Director o directora (art. 8 i 9): és nomenat pel Parlament a proposta del Govern. El mandat del director o directora de l’OAC és de nou anys i no pot ser renovat. Ha d’exercir el càrrec amb plena independència i objectivitat.

• b) Director adjunt o directora adjunta (art. 25): el director o directora de l’OAC, amb la conformitat prèvia de la comissió parlamentària corresponent, pot designar una persona de capacitat i competència tècniques provades per ocupar el càrrec de director adjunt o directora adjunta, a qui li correspon col·laborar amb el director o directora de l’OAC en les tasques que aquest li encomani, substituir-lo en cas d'absència o incapacitat temporal i assumir les funcions que li delegui.

Actualment, l’OAC té creades dues direccions que pengen directament de la direcció de l’OAC: la Direcció de Prevenció i la Direcció d’Anàlisi i d’Investigacions.

La finalitat de l’OAC és prevenir i investigar possibles casos concrets d'ús o destinació il·legals de fons públics o qualsevol altre aprofitament irregular derivat de conductes que comportin conflicte d'interessos o l'ús en benefici privat d'informacions derivades de les funcions pròpies del personal al servei del sector públic.

Són també finalitats de l'OAC assessorar i fer recomanacions per adoptar mesures contra la corrupció, les pràctiques fraudulentes i les conductes que atemptin contra la integritat i la transparència en l’exercici de les funcions públiques, així com cooperar amb les autoritats competents i col·laborar en la formació en aquest àmbit del personal al servei del sector públic, i també impulsar totes les mesures que siguin pertinents per assolir la transparència en la gestió del sector públic.

Són funcions generals de l’OAC (art. 3):

• a) Estudiar, promoure i impulsar l’aplicació de bones pràctiques amb relació a la transparència en la gestió pública i a la prevenció i la lluita contra el frau en l’Administració pública que coadjuvin en la millora de la qualitat en la prestació del servei públic.

• b) Col·laborar, a sol·licitud de l’òrgan o la institució competents, en la formació del personal en matèria de lluita contra la corrupció i qualsevol activitat il·legal o contrària als interessos generals o a la deguda gestió dels fons públics.

• c) Assessorar i formular propostes i recomanacions al Parlament, al Govern de la Generalitat i als òrgans de l’Administració, en l’àmbit de la prevenció i la lluita contra la corrupció i qualsevol activitat relacionada, i també proposar les mesures necessàries per assolir més transparència en la gestió del sector públic.

• d) Altres que li siguin atribuïdes per llei.

L’àmbit d’actuació de l’OAC és el sector públic de Catalunya, integrat per l’Administració de la Generalitat, els ens locals i les universitats públiques.

L’OAC, amb relació als ens locals i a les universitats públiques, actua respectant els principis d’autonomia local i universitària garantits per la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

L’àmbit d’actuació de l’OAC comprèn, a més, les fundacions i els consorcis en què les administracions i les entitats que formen el sector públic de Catalunya nomenen la majoria dels membres dels òrgans de decisió o hi aporten més d’un 50% dels ingressos. En el cas que la dita aportació sigui inferior al 50 %, l’àmbit d’actuació de l’OAC s’ha d’estendre únicament al control de les activitats de gestió de serveis públics, d’execució d’obres públiques o de funcions de recaptació que portin a terme a compte del sector públic de Catalunya.

Les funcions de l’OAC s’entén, en tots els casos, que són sens perjudici de les que compleixen la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya, el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el Tribunal de Comptes o institucions equivalents de control, supervisió i protectorat de les persones jurídiques públiques i privades instrumentals, i les que corresponen als òrgans, necessaris o complementaris, de control dels ens locals.

L’OAC no pot complir funcions corresponents a l’autoritat judicial, el Ministeri Fiscal i la policia judicial, ni pot investigar els mateixos fets que siguin objecte de les seves investigacions.

6.2 Fiscalització per part d’òrgans de control | ↑ Índex de la unitat

El TRLLFPC dedica el capítol VIII a les responsabilitats (art. 83-86).

En aquest sentit, la llei determina que els titulars de càrrecs polítics i els funcionaris al servei de la Generalitat o de les entitats autònomes o empreses públiques que dolosament o culpablement, per acció o omissió, ocasionin perjudici econòmic a la hisenda de la Generalitat, queden sotmesos a la responsabilitat civil, penal o disciplinària que escaigui, d'acord amb les lleis. La responsabilitat penal i la disciplinària són compatibles entre si i amb la civil.

Estan especialment subjectes a l'obligació d'indemnitzar la hisenda de la Generalitat els responsables directes del dany als cabals públics, i els qui hi hagin intervingut, sia per inducció, sia per determinació de la conducta perjudicial, en l'encobriment i la complicitat en el dany produït.

El cas específic de les subvencions és un supòsit peculiar de cabals considerats públics sotmesos a un règim d’especial control, però que no són gestionats per un ens públic sinó que en la majoria dels casos són gestionats per particulars, i en canvi es tracta de cabals públics. Tanmateix, els perceptors de les subvencions també són subjectes de possible responsabilitat comptable atesa la utilització de fons públics, els quals, fins que no se'n justifica l’objecte i el destí, poden ser objecte de reintegrament.

Aquest mecanisme, avalat per sentències del Tribunal Suprem, és compatible amb el procediment administratiu del reintegrament de la subvenció i cerca reparar o rescabalar a la hisenda pública els recursos públics.

La responsabilitat, en els supòsits de concurrència de responsables, és mancomunada, llevat dels casos d'engany o frau, en què és solidària.

Quan els superiors dels presumptes responsables o l'ordenador de pagaments, respectivament, tinguin notícia d'un abastament, malversació, dany o perjudici a la hisenda de la Generalitat, han d'instruir les oportunes diligències prèvies i adoptar amb el mateix caràcter les mesures necessàries per assegurar els drets de la hisenda de la Generalitat.

Estan especialment subjectes a l'obligació d'indemnitzar la hisenda de la Generalitat els responsables directes del dany als cabals públics, i els qui hi hagin intervingut, bé per inducció, bé per determinació de la conducta perjudicial, en l'encobriment i la complicitat en el dany produït.

D’acord amb l’article 84 del TRLFPC, constitueixen accions i omissions de les quals resulta l'obligació d'indemnitzar la hisenda de la Generalitat:

• a) Incórrer en abastament o malversació que afecti l'haver de la Generalitat.
• b) Administrar els drets econòmics de la hisenda de la Generalitat incomplint les disposicions reguladores de la seva gestió, liquidació, inspecció i recaptació i ingrés en el Tresor.
• c) Autoritzar despeses i ordenar pagaments sense crèdits o amb crèdit insuficient o infringint d'alguna altra manera les disposicions vigents sobre la matèria.
• d) Provocar pagaments indeguts mitjançant la liquidació d'obligacions o l'expedició de documents en virtut de funcions encomanades.
• e) No retre els comptes exigits per reglaments o presentar-los amb defectes greus.
• f) No justificar l'aplicació dels fons (a justificar) a què fa referència l'article 50 d'aquesta Llei.
• g) Qualssevol altres actes o omissions que constitueixin incompliment de les disposicions d'aquesta Llei i d'altra normativa aplicable a l'administració i comptabilitat de la hisenda de la Generalitat.

D’acord amb l’article 85 del TRLFPC en relació amb els actes i les omissions, i sens perjudici de les competències de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i del Tribunal de Comptes, la responsabilitat es dilucida o s'aclareix mitjançant expedient administratiu.

L'acord d'incoació de l'expedient, la resolució d'aquest i el nomenament de l'instructor corresponen al Govern quan es tracti de titulars de càrrecs polítics de la Generalitat, i al conseller o consellera competent en matèria d'economia i finances en els altres casos.

L'expedient es tramita, en tot cas, amb audiència dels interessats.

La resolució corresponent s'ha de pronunciar sobre els danys i els perjudicis causats als drets econòmics de la hisenda de la Generalitat, i els responsables tenen l'obligació d'indemnitzar-la en la quantia i el termini que s'assenyali.

D’acord amb l’article 86 del TRLFPC els danys i perjudicis determinats per la resolució de l'expedient de responsabilitat tenen la consideració de drets econòmics de la hisenda de la Generalitat. Si s'escau, cal procedir al cobrament per via de constrenyiment.

La hisenda de la Generalitat té dret a l'interès establert per l'article 14 d'aquesta Llei sobre l'import dels danys i perjudicis des del dia que aquests s'hagin produït.

Quan a causa de la insolvència del deutor de la Generalitat es derivi l'acció cap als responsables subsidiaris, l'interès es compta des de la data en què aquests són requerits amb aquesta finalitat.

D’altra banda, en matèria de gestió econòmica pressupostària, l’article 28 de la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, estableix com infraccions molt greus les conductes següents quan siguin culpables:

• a) La incursió en abastament en l'administració dels fons públics.
• b) L’administració dels recursos i altres drets de la hisenda pública sense subjecció a les disposicions que en regulen la liquidació, la recaptació o l'ingrés en el Tresor.
• c) Els compromisos de despeses, reconeixement d'obligacions i ordenació de pagaments sense crèdit suficient per efectuar-los o amb infracció del que disposen les lleis pressupostàries.
• d) L’omissió del tràmit d'intervenció prèvia de les despeses, obligacions o pagaments, quan aquesta sigui preceptiva o del procediment de resolució de discrepàncies davant les objeccions suspensives de la intervenció, regulat en la normativa pressupostària.
• e) L'absència de justificació de la inversió dels fons de pagaments a justificar i bestretes de caixa fixa.
• f) L’incompliment de l'obligació de destinar íntegrament els ingressos obtinguts per sobre dels previstos en el pressupost a la reducció del nivell de deute públic.
• g) L'execució d'operacions de crèdit i emissions de deutes que no comptin amb la preceptiva autorització o, havent-la obtingut, no compleixi el que disposa la Llei o se'n superin els límits.
• h) L’incompliment de l'obligació de retre comptes.

Aquestes infraccions comporten un procediment sancionador, però en aquest cas, a més, la comissió d’aquestes infraccions tenen aquestes conseqüències:

• L’obligació de restituir, si escau, les quantitats percebudes o satisfetes indegudament.
• L’obligació d’indemnitzar la hisenda pública pels danys i perjudicis que siguin conseqüència d'aquells, amb independència de la responsabilitat penal o disciplinària que els pugui correspondre.

La responsabilitat comptable, segons la Llei orgànica del Tribunal de Comptes, està regulada al capítol IV. Té responsabilitat comptable qui per acció o omissió contrària a la Llei origini el menyscapte dels cabals o efectes públics, i queda obligat a la indemnització dels danys i perjudicis causats.

1. Responsabilitat directa: sempre és solidària i comprèn tots els perjudicis causats a la hisenda pública. En són responsables directes els qui executin, forcin o indueixin a executar o cooperin en la comissió dels fets o hi participin amb posterioritat per ocultar-los o impedir-ne la persecució.

Per tant, les característiques d’aquesta responsabilitat directa són:

• Responsabilitat solidària
• Responsabilitat de tots els danys causats
• Responsabilitat del principal més interessos des que va tenir lloc el menyscapte fins al dia en què se'ls va requerir per reintegrar-los.
• No admet moderació.

2. Responsabilitat subsidiària: són responsables subsidiaris els qui per negligència o demora en el compliment d'obligacions hagin comportat que directament o indirectament els cabals públics resultin menyscabats. Aquesta responsabilitat es limita als perjudicis que siguin conseqüència dels actes concrets en què hagin incorregut aquests responsables i la seva exigència només és procedent quan no s'hagin pogut fer efectives les directes.

• Només hi ha responsabilitat subsidiària si existeix responsable directe.
• Es fa efectiva quan s’ha intentat, prèviament i sense èxit, el rescabalament contra els responsables directes.
• Respon únicament dels danys que han causat com a conseqüència directa dels seus actes de gestió concrets.

Les responsabilitats, siguin del tipus que siguin, es transmeten als drethavents dels responsables per l'acceptació expressa o tàcita de l'herència, però només en la quantia a què ascendeixi l'import líquid d'aquesta.

La responsabilitat comptable té la finalitat de control i rescabalament dels perjudicis econòmics causats a l’erari públic derivats de l’incompliment de les normes que regulen la gestió dels cabals públics.

L’article 177 de la Llei general pressupostària estableix els fets que poden generar responsabilitat comptable:

• Haver incorregut en mal ús o malversació dels fons públics.
• Administrar els recursos i altres drets de la Hisenda pública estatal sense subjectar-se a les disposicions que en regulen la liquidació, recaptació o ingrés en el Tresor.
• Comprometre despeses o reconèixer obligacions i ordenar pagaments sense crèdit suficient per a efectuar-los o amb infracció del que disposa la Llei general pressupostària.
• Donar lloc a pagaments reintegrables.
• No justificar la inversió dels fons que estableix la Llei general pressupostària i la Llei general de subvencions.
• Qualsevol altre acte o resolució amb infracció de la Llei general pressupostària, adoptats amb dol o culpa greus per autoritats i altre personal al servei de les entitats públiques.

Perquè existeixi responsabilitat comptable calen els requisits següents:

• 1. Que s'hagi produït acció o omissió contrària a una llei reguladora del règim pressupostari i de comptabilitat, és a dir, una infracció de llei.

• 2. Que s'hagi produït un perjudici econòmic efectiu. El menyscapte ha de ser:

• 3. Que hi hagi una relació causa-efecte entre el perjudici econòmic i la infracció normativa.

• 4. Que es desprengui dels comptes que han de retre els comptedants. El concepte “comptes” es refereix a qualsevol registre que pugui presentar una prova fefaent del perjudici econòmic i no només als comptes que són preceptius en virtut d’una norma.

• 5. Que es refereixi a cabals o efectes públics. Es considera que els cabals o efectes són “públics” quan són propietat i estan en possessió d’un ens, qualificat per la normativa com a públic, o quan són gestionats per un ens públic.

• 6. Que existeixi una conducta dolosa o greument negligent.

Òrgans de la jurisdicció comptable:

• Els consellers de comptes resolen en única instància o primera instància els expedients de cancel·lació de fiances, judicis de comptes i procediments de reintegrament per abastament.
• Les sales de la secció d'enjudiciament coneixen en segona instància de les apel·lacions contra les resolucions que dictin els consellers de comptes en primera instància, en relació amb els judicis de comptes, els procediments de reintegrament en casos d'abastament i expedients de cancel·lació de fiances.

Parts en el procediment:

• Legitimació activa: correspon a l'administració o entitat pública perjudicada i al Ministeri Fiscal.
• Legitimació passiva: correspon als presumptes responsables directes o subsidiaris, els seus drethavents i les persones que es considerin perjudicades en el procés.
• La representació en els procediments: la representació i la defensa de l'Estat i els seus organismes autònoms correspon als advocats de l'Estat. La de les comunitats autònomes, províncies i municipis, als seus lletrats, als advocats que designin o als advocats de l'Estat.
• Les parts han de conferir la seva representació a un procurador o valer-se tan sols d'advocat amb poder a aquest efecte. Quan actuïn representades per un procurador, han de ser assistides per un advocat. Poden, no obstant això, comparèixer per si mateixos els funcionaris i el personal al servei de les entitats del sector públic.
• En el procediment de cancel·lació de fiances no cal la intervenció d'un advocat ni d'un procurador.

Tipus de procediment:

• Procediment de reintegrament per abastament: té lloc quan els fets siguin constitutius d'abastament, entès com el saldo deutor injustificat d'un compte, o de malversació.
• Procediment en el judici dels comptes: per als altres supòsits de responsabilitat comptable, diferents de l'abastament. Comprovació i examen dels comptes en si mateixos i la depuració de les responsabilitats que puguin resultar d’aquest examen.
• Expedients de cancel·lació de fiances: el seu objectiu és determinar si hi ha responsabilitats que hagin de fer efectives amb càrrec a les garanties que certs funcionaris han de prestar abans d'iniciar l'exercici del seu càrrec.

Formes de terminació dels procediments jurisdiccionals:

• a) Per sentència
• b) Per acte de sobreseïment
• c) Per assentiment
• d) Per desistiment
• e) Per caducitat.

Es poden presentar els següents tipus de recursos:

• Contra les provisions i les interlocutòries dels òrgans de la jurisdicció comptable es pot presentar recurs contenciós administratiu establert per la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.
• Contra les sentències pronunciades pels consellers de comptes en primera instància, es pot interposar recurs d'apel·lació davant les sales.
• Les resolucions del Tribunal de Comptes són susceptibles de recurs de cassació i de revisió davant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem.

Efectes: reconeixement d’una responsabilitat comptable dels infractors i l’acord d'una indemnització pels danys causats.

• 1. L’obediència deguda (principi de jerarquia). Els qui actuïn en virtut d'obediència deguda, sempre que ho justifiquin per escrit.
• 2. Haver incomplert les obligacions jurídiques per impossibilitat derivada de retards o incompliments atribuïbles a altres persones. El retard en el retiment de comptes a causa de l'incompliment per altres de les seves obligacions específiques, sempre que es faci constar per escrit.
• 3. Impossibilitat de complir les obligacions jurídiques per falta de mitjans personals o materials. Quan es provi que el presumpte responsable no va poder complir les obligacions amb els mitjans personals o materials que tingui a la seva disposició en el moment de produir-se els fets.

La prescripció de la responsabilitat comptable. La disposició addicional tercera de la Llei de funcionament del Tribunal de Comptes disposa dos terminis de prescripció:

• Cinc anys des de la data en què s'hagin comès els fets.
• Tres anys des de la data de finalització d’un procediment de fiscalització o des de la fermesa d’una sentència en què es detectin supòsits de responsabilitat comptable.

↑ Índex de la unitat

← Unitat 5 | Unitat 7 →