El sistema de responsabilitat patrimonial de les administracions públiques i dels poders públics es basa en dos eixos determinants, com són: la determinació dels danys que es pretenen imputar a l'Administració pública titular del servei causant d'aquell dany i la concreció de a qui s'ha d'imputar el dany causat dins d'aquella organització.

No es pot oblidar que les administracions públiques són persones jurídiques, i que actuen mitjançant les persones físiques adscrites als òrgans i a les unitats administratives. D'acord amb el que s'ha tractat a la unitat 2, tal com està actualment configurada la institució de la responsabilitat patrimonial en l'ordenament jurídic espanyol, la imputació del dany causat com a conseqüència d'una acció administrativa o d'un poder públic no es fa directament sobre la persona autora de l'acció, sinó que la imputació recau sobre l'organització titular del servei causant. Per tant, qui respon del dany és directament l'organització pública en què presta serveis la persona autora de l'acció.

Tradicionalment, això no sempre ha estat així. De manera sintètica, es pot dir que des del principi del segle XX i fins a arribar als anys cinquanta, aproximadament, la responsabilitat pels danys ocasionats a terceres persones en ocasió de la prestació d'un servei públic requeia gairebé en exclusiva sobre el funcionari o l'autoritat pública que duia a terme l'acció danyosa, en concordança amb la concepció d'una responsabilitat subsidiària de les administracions públiques; a partir de la dècada dels cinquanta el legislador opta per configurar una responsabilitat pública de caràcter directe, i determina que la responsabilitat pels danys causats en ocasió de la prestació dels serveis públics ha de recaure en l'Administració pública, i atorga al particular lesionat diferents possibilitats d'accionar per reclamar la reparació de dany causat.

Així, respecte de la responsabilitat civil extracontractual aplicable a l'Administració pública, tenint en compte que el CC de 1889 establia l'obligació de reparar el dany causat per actes propis (art. 1902) i per actes de tercers pels quals s'hagués de respondre (art. 1903) -aquest darrer supòsit es referia a la responsabilitat dels empresaris pels actes dels seus empleats-, quedava indemne la responsabilitat de l'ocupador públic enfront dels danys ocasionats pels funcionaris al seu servei; aquests responien, conforme al primer dels preceptes esmentats, directament dels seus actes, amb el seu propi patrimoni.

La Llei de 5 d'abril de 1904, sobre responsabilitat dels funcionaris públics de l'ordre governatiu o administratiu -coneguda com a Llei Maura-, establia la possibilitat d'exigir la responsabilitat patrimonial de les autoritats i funcionaris per part dels particulars, en exclusiva, a títol de dol o de culpa.

Aquesta era una llei suficientment important i significativa, atès que regulava una responsabilitat civil dels funcionaris governatius (excloïa els jutges, els magistrats i els funcionaris militars) mitjançant una acció directa per part dels administrats o particulars presumptament lesionats, que calia formular davant la jurisdicció ordinària. La infracció, l'havia de cometre el funcionari en l'exercici del seu càrrec, mitjançant actes o omissions d'algun precepte, i requeria una reclamació prèvia per escrit contra el funcionari on s'indiqués la infracció comesa, per tal que quedés obligat a reparar el reclamant pels danys ocasionats. Era una responsabilitat personal del funcionari, i quedaven obligats a respondre també els hereus del funcionari i el superior jeràrquic que aprovés expressament l'actuació danyosa; l'Administració no responia ni de manera subsidiària. Les dificultats procedimentals establertes pel reglament de desenvolupament d'aquesta Llei, però, van fer gairebé inoperant l'exigència directa de responsabilitat al funcionari autor de la conducta danyosa.

La diferència entre el règim d'exigència de responsabilitat en l'àmbit públic respecte de l'àmbit privat era evident, per quant l'Administració pública no responia directament pels danys ocasionats pel personal al seu servei, mentre que en virtut de les disposicions derivades del dret civil comú, l'empresari privat responia pels actes dels seus dependents, sempre que no acredités que havia actuat amb prou diligència per evitar la producció d'aquells danys i exonerar-se, així, de l'obligació de respondre (inversió de la càrrega de la prova).

Per la seva banda, la Constitució republicana de 1931 va introduir, com a novetat, a l'article 41, la possibilitat de la responsabilitat subsidiària de l'Estat o de l'entitat local corresponent "si el funcionari públic, en l'exercici del seu càrrec, infringeix els seus deures amb perjudici de tercer". Però en realitat es tractava d'un petit reforç de les garanties dels particulars atès que el primer obligat a respondre pels danys ocasionats continuava sent el funcionari o autoritat pública causant del dany.

No va ser fins a la Llei de l'Administració local de 1950 que es va establir, juntament amb una responsabilitat subsidiària de la corporació local, una sort de responsabilitat directa de l'ens públic, únicament en els supòsits en què la responsabilitat no es pogués atribuir a cap funcionari o autoritat.

La Llei de règim jurídic de l'Administració de l'Estat de 1957 va representar un punt d'inflexió significatiu i un canvi d'orientació en la matèria, atès que va establir un sistema de responsabilitat patrimonial ampli i més garantista per al particular, mitjançant l'establiment d'un sistema de responsabilitat patrimonial pública de caràcter directe i objectiu, abandonant així la noció anterior de la subsidiarietat i subjectivitat de l'acció danyosa.

Amb aquest canvi d'orientació i de regulació legal, el règim jurídic de la responsabilitat pública passa a ser més ampli que el règim de responsabilitat de dret comú de l'empresari pels actes dels seus dependents, recollit a l'article 1903 del CC (basada en la idea del mal funcionament, en la culpa del dependent -culpa in operando- i culpa formal de l'empresari -culpa in eligendo). Aquesta és la tendència que es va imposar i la que actualment opera en el sistema jurídic espanyol de responsabilitat extracontractual pública.

En aquest moment històric la institució de la responsabilitat patrimonial és objecte d'una regulació jurídica que la configura com una responsabilitat directa -atribuint la responsabilitat a l'Administració per garantir la protecció jurídica dels administrats- i objectiva -desvinculant així la noció de la responsabilitat de la idea de culpa del funcionari.

Aquesta és la configuració legal existent en el moment de promulgar-se la CE de 1978, que va tenir una línia continuista a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, en regular un sistema de responsabilitat patrimonial dels poders públics de caràcter unitari, directe i objectiu, que pretenia -i pretén- una protecció integral dels administrats enfront dels danys o les lesions que puguin patir com a conseqüència de la prestació dels serveis públics. Només vull significar que amb la Llei 4/1999, de 13 de gener, de modificació de la Llei 30/1992, es van introduir determinades millores en el sistema de responsabilitat patrimonial del personal al servei de les administracions públiques, com són, per exemple, la desaparició de l'acció directa del particular perjudicat enfront del funcionari o autoritat pública causant del dany, suprimint les referències a la responsabilitat civil, i l'establiment d'ofici de l'acció de regrés per part de l'Administració pública contra el funcionari causant del dany.

De conformitat amb el marc jurídic vigent, la responsabilitat de les autoritats i del personal al servei de les administracions públiques és regulada als articles 36 i 37 de la LRJSP, i es disposa expressament l'exigència de responsabilitat patrimonial d'autoritats i personal públic, en el doble vessant de danys causats a terceres persones i danys ocasionats a l'Administració pública; la llei disposa també l'exigència de responsabilitat penal del personal al servei de l'Administració, així com la civil derivada del delicte, quan escaigui.

A títol explicatiu, cal recordar que, juntament amb aquestes modalitats de responsabilitat exigible a les autoritats i al personal al servei de les administracions públiques, l'ordenament jurídic estableix l'exigència de la responsabilitat administrativa o disciplinària, derivada de l'incompliment dels deures i de les obligacions pròpies del personal que comporten la comissió d'infraccions de naturalesa administrativa (faltes disciplinàries), modalitat de responsabilitat que no és objecte de tractament en aquesta unitat.

☝

L'ordenament jurídic espanyol distingeix, com s'ha comentat anteriorment, la responsabilitat civil dels funcionaris i del personal al servei de l'Administració per comportaments constitutius de delicte de la seva responsabilitat per actuacions que no són constitutives de delicte, responsabilitats que queden sotmeses a règims jurídics diferents: la primera és recollida a les disposicions del Codi penal (CP); la segona, a les normes reguladores de la responsabilitat dels funcionaris, establertes en disposicions de naturalesa administrativa, fonamentalment. Alhora, respecte d'aquest segon tipus de responsabilitat, l'ordenament distingeix entre la responsabilitat dels funcionaris i agents públics per danys causats a terceres persones (particulars, en sentit ample) i la causada a l'Administració pública, en els seus béns i drets.

L'article 36 de la LRJSP regula l'exigència de responsabilitat patrimonial de les autoritats i del personal al servei de les administracions públiques.

Aquest precepte, tal com ja establia la normativa anterior, regula els supòsits en què es pot plantejar l'exigència de responsabilitat patrimonial al personal al servei de les administracions públiques, que són:

En ambdós supòsits, es tracta d'una responsabilitat civil extracontractual del personal al servei de les administracions públiques, per comportaments que no són constitutius de delicte, i tant si es tracta de responsabilitat extracontractual per danys ocasionats a terceres persones com si ho és pels danys ocasionats a la mateixa Administració pública, en tots dos casos l'autoritat o personal al servei de l'Administració ha d'haver obrat amb dol, culpa o negligència greus (gravetat referida tant a la culpa com a la negligència), aspectes que, de conformitat amb la norma, a més han de servir per determinar tant l'exigència de la responsabilitat com per quantificar, si escau, la indemnització exigida.

En aquest punt, a mode d'incís i sense fer-ne una anàlisi exhaustiva, convé recordar que quan es fa esment del dol en l'actuació del funcionari o agent públic, s'està referint a la intencionalitat de l'actuació, és a dir, a la voluntat de voler causar un dany (en aquests casos, quan l'actuació del funcionari sigui dolosa, serà segurament una acció delictiva). Pel que fa als altres dos conceptes que utilitza la norma, la culpa i la negligència greus -termes que sovint són sinònims-, s'està fent referència a la inobservança greu de les normes més elementals de diligència pròpies del càrrec o funció encomanada al funcionari públic.

Igualment, en ambdós supòsits, el procediment per fer efectiva l'exigència de responsabilitat patrimonial s'ha de substanciar de conformitat amb les disposicions que conté la llei de procediment administratiu, amb les especialitats que corresponguin, procediment que s'inicia sempre d'ofici.

Hi ha, però, una diferència substancial entre ambdues situacions, encara que el règim jurídic aplicable sigui el mateix. I és que en el primer cas (danys a tercers), ja hi ha hagut un pronunciament -bé administratiu, bé judicial per al cas que s'hagi acudit a la jurisdicció contenciosa administrativa- sobre l'existència de la responsabilitat patrimonial, i sobre la quantificació d'aquesta responsabilitat, i el que fa l'Administració és exercir l'acció de regrés contra el funcionari causant. En el segon dels supòsits (danys a l'Administració pública) aquest procediment previ no s'ha instruït, atès que no hi ha tercers perjudicats sinó que la perjudicada és la mateixa Administració pública.

Interessa recordar que l'exercici de l'acció de regrés per part de l'Administració pública s'ha de dur a terme d'ofici i de manera preceptiva, matís que va ser introduït en la matèria per la Llei 4/1999, de 13 de gener, de modificació de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, abans citada, enfront de la situació de discrecionalitat administrativa anterior de l'Administració d'accionar potestativament o no contra el funcionari causant. Amb l'establiment d'aquesta exigència d'ofici de la responsabilitat patrimonial al personal i autoritats al servei de l'Administració pública, va desaparèixer l'acció directa dels particulars lesionats contra els funcionaris causants del dany que la Llei 30/1992, d'una manera ambigua, en la seva redacció originària, semblava que permetia.

Quant als requisits subjectius i objectius que han de concórrer per instruir i resoldre aquests supòsits de responsabilitat patrimonial, són els propis de la institució de responsabilitat patrimonial, i l'acció -tant la de regrés com l'adreçada contra el funcionari- s'ha d'exercir dins del termini d'un any des que es va produir el fet causant del perjudici (des del moment de la satisfacció de la indemnització als particulars lesionats o, si escau, des del moment de la producció dels fets damnosos en el patrimoni de l'Administració). A més a més, de conformitat amb l'apartat 4 de l'article 36 de la LRJSP, la llei determina quins han de ser els tràmits mínims que ha de contenir el procediment per exigir la responsabilitat corresponent, que s'inicia per acord de l'òrgan competent notificat a l'interessat (i que ha de contenir els tràmits següents: al·legacions, pràctica de la prova admesa i la que consideri adient l'òrgan competent, audiència, proposta de resolució i resolució de l'òrgan competent).

Finalment, cal dir que la resolució que resolgui el procediment plantejat posa fi a la via administrativa (art. 36.5 de la LRJSP), i queda oberta la via contenciosa administrativa a l'efecte d'eventuals impugnacions jurisdiccionals, sens perjudici de la possibilitat de plantejar de manera potestativa recurs de reposició davant l'òrgan administratiu que hagi dictat la resolució.

☝

L'article 37 de la LRJSP regula l'exigència de la responsabilitat penal del personal al servei de les administracions públiques.

En aquest punt cal tenir en compte, en primer lloc, que allò que regula aquest precepte realment no és l'exigència de responsabilitat penal pels actes il·lícits penals comesos pel personal al servei de les administracions públiques, sinó la determinació que la responsabilitat penal en què pugui incórrer aquest personal, així com la responsabilitat civil que, si escau, se'n derivi, s'ha d'exigir de conformitat amb la legislació que correspongui, és a dir, de conformitat amb les disposicions de la legislació penal.

Cal puntualitzar que la responsabilitat penal és una responsabilitat de caràcter personal, i només és exigible a les persones que han comès els actes delictius (en aquest sentit, l'article 27 del CP determina que són responsables criminalment dels delictes els autors i els seus còmplices). Quant a la responsabilitat civil que es pugui derivar dels delictes comesos, el primer que s'ha de dir és que la llei disposa que la comissió d'un fet delictiu comporta, necessàriament, l'obligació de reparar els danys que es puguin haver ocasionant amb l'acte il·lícit (l'article 109 del CP disposa que l'execució d'un fet descrit per la llei com a delicte obliga a reparar, en els termes establerts a les lleis, els danys i perjudicis causats); i les persones obligades a reparar el dany civil derivat, si escau, dels delictes comesos són les persones criminalment responsables (art. 116 del CP, segons el qual tota persona criminalment responsable d'un delicte ho és també civilment si del fet es deriven danys o perjudicis). En determinades ocasions, però, la mateixa norma estableix que la responsabilitat civil es pugui exigir, si escau, a falta dels qui ho siguin criminalment, a les persones naturals o jurídiques pels delictes comesos pels seus dependents o empleats, en els termes que la llei determini (responsabilitat civil subsidiària, establerta als articles 120 i 121 del CP).

Pel que fa, amb caràcter general, a la responsabilitat penal del personal al servei de les administracions públiques, s'ha de dir que la norma penal concreta totes les conductes que, conformement a la política criminal imperant, es consideren delictes (l'article 1 del CP determina que no es pot castigar cap acció ni omissió que no estigui establerta com a delicte per la llei amb anterioritat a la seva comissió), tant si són comeses per persones que reuneixen la condició de funcionari o agent públic, com si no; serien els que la doctrina denomina delictes comuns, atès que no requereixen en el subjecte actiu cap tipus de condició o idoneïtat específica sense la qual no es pugui cometre el delicte. Però la norma també disposa un seguit de conductes que només poden ser comeses per funcionaris públics, per la seva condició específica, i són els denominats delictes especials, atès que és un requisit de tipicitat objectiva que l'autor del fet reuneixi una determinada característica (en aquest cas, la condició de ser funcionari públic), sense la qual no seria possible la producció del fet típic.

Per això, la incidència que la comissió d'un fet delictiu per part d'una persona que gaudeix de la condició de ser funcionària pública té en el marc de la relació d'especial subjecció que la uneix a una concreta administració pública depèn en tot cas del tipus delictiu comès, però també del moment, del lloc i de les circumstàncies que envolten el fet delictiu (per exemple, un funcionari públic que cometi un delicte contra la salut pública, per tràfic de substàncies estupefaents, al marge de la seva relació estatutària, o un funcionari públic de serveis penitenciaris que cometi aquest delicte en el seu àmbit de treball).

Pel que fa, amb caràcter general, a la responsabilitat civil ex delicto (atès que ja hem dit que la responsabilitat penal és personal en tot cas), d'acord amb la doctrina, els requisits que han de concórrer perquè neixi aquesta responsabilitat són els següents: cal, en primer lloc, la realització d'una acció o omissió que sigui constitutiva de delicte, d'acord amb el CP, tant si es tracta d'un delicte especial de funcionaris com si no ho és; cal, igualment, que l'acció típica s'hagi comès de manera dolosa o almenys, culposa; i finalment, cal que, de la comissió del fet delictiu, se'n derivin danys patrimonials, avaluables econòmicament, causats a terceres persones o a la mateixa Administració pública.

La persona perjudicada pel delicte i pels danys civils extracontractuals derivats del delicte pot plantejar, a la seva elecció (d'acord amb l'oferiment d'accions que ha d'haver dut a terme l'òrgan judicial penal [art. 109 de la Llei d'enjudiciament criminal]), l'acció corresponent contra la persona criminalment responsable en vista a l'exigència de la reparació civil bé en seu penal, juntament amb el procés penal, o bé mitjançant l'acció de responsabilitat civil, en haver fet la corresponent reserva d'accions davant la jurisdicció civil. En aquest cas (quan el delicte l'ha comès un servidor públic), i a diferència de l'acció de responsabilitat patrimonial, la persona perjudicada disposa d'una acció directa contra el funcionari o agent públic responsable dels danys per exigir-li la reparació corresponent.

S'ha de dir que malgrat la disposició d'establir la responsabilitat civil en una norma de caràcter penal, fonamentalment per raons de política criminal i d'economia processal, aquestes regles no són normes de dret penal, sinó que tenen una naturalesa civil, tot i que incardinades en un procés penal (de fet, el CC ja disposa que una de les fonts de les obligacions civils són, entre d'altres, els actes i les omissions il·lícits o aquells en què intervingui qualsevol gènere de culpa o negligència, art. 1089).

Quant al contingut i l'extensió d'aquesta responsabilitat civil, s'ha de dir que és expressament recollida a l'article 110 del CP, conforme al qual s'estableix que la responsabilitat civil comprèn la restitució, la reparació del dany i la indemnització dels perjudicis materials i morals, per aquest ordre.

Pel que fa a les persones civilment responsables, com ja s'indicava, de conformitat amb el marc jurídic vigent es pot distingir entre els responsables civils directes i els responsables civils subsidiaris. De manera connexa amb el que s'ha anant exposant, els responsables civils directes dels fets delictius són, precisament, els autors d'aquests fets i els seus còmplices (art. 116 del CP). Correspon a l'òrgan judicial determinar en cada cas la quota de participació de cadascun dels responsables civils directes en la responsabilitat que es determini, en cas de concurrència de més d'un subjecte responsable.

Els responsables civils estan obligats a respondre d'aquesta obligació amb el seu patrimoni, present i futur (art. 1911 del CC), raó per la qual una eventual declaració d'insolvència del subjecte obligat no és obstacle perquè la persona perjudicada pugui instar, més endavant, el compliment de l'obligació, sempre que no hagi prescrit el termini per fer efectiu aquest deute.

En defecte dels responsables civils directes, en determinats supòsits poden ser cridats a respondre civilment dels danys i perjudicis causats altres subjectes per raó o en virtut de la relació que guarden amb el fet delictiu o amb el subjecte responsable d'aquell fet. Estaríem davant una responsabilitat civil subsidiària, nascuda pels danys ocasionats per la comissió d'un fet penalment il·lícit, que s'exigeix a persona diferent d'aquella que ha comès el delicte. L'objectiu d'aquesta configuració concreta de la responsabilitat civil subsidiària derivada de delicte respon a dues finalitats: d'una banda, establir el mecanisme mitjançant el qual es pugui fer efectiva la responsabilitat civil declarada quan els primers subjectes obligats -els responsables civils directes- no hi poden fer front, amb vista a satisfer els interessos de la persona perjudicada; de l'altra, incentivar que els subjectes titulars de les organitzacions o establiments on s'hagi produït el fet delictiu -en el cas que el delicte es cometi en el si d'una organització o connectada amb determinades persones o llocs- perquè prenguin les mesures necessàries per reduir el risc de producció d'aquests fets delictius.

Així, els articles 120 i 121 del CP disposen que són responsables civils subsidiaris, en defecte dels obligats primàriament, sempre que concorrin els requisits establerts a la llei, els pares o tutors pels actes dels fills o dels que convisquin amb ells, els titulars dels mitjans de comunicació quan aquests s'utilitzin per a la comissió d'actes il·lícits, els titulars dels establiments quan per part de qui els dirigeixen o dels seus dependents s'infringeixin els reglaments de policia o les disposicions de l'autoritat relacionats amb el fet punible, les persones naturals o jurídiques dedicades a qualsevol tipus d'indústria o comerç, pels titulars de vehicles i les administracions públiques, en sentit ample, pels delictes comesos pels agents al seu servei o autoritats en l'exercici dels seus càrrecs sempre que la lesió sigui conseqüència directa del funcionament dels serveis públics, i en aquest cas sens perjudici de la responsabilitat patrimonial que sigui possible exigir, evitant en tot cas la duplicitat indemnitzadora.

Per tant, a la vista dels preceptes referits, és possible exigir la responsabilitat civil derivada del delicte a una administració pública per raó dels danys ocasionats pel personal al seu servei en ocasió de la comissió d'un fet delictiu, quan aquests danys hagin tingut lloc en establiments titularitat de l'Administració pública, sempre que s'hagin infringit els reglaments de policia o les disposicions de l'autoritat que estiguin relacionats amb el fet punible (art. 120.3 del CP, es tractaria d'una responsabilitat locativa), o quan aquest personal al servei d'una administració o ens públic cometi un delicte en l'exercici de les seves funcions i sigui conseqüència directa del funcionament dels serveis públics (art. 121 del CP), i sens perjudici de la responsabilitat patrimonial que, si correspon, es pugui exigir, evitant en qualsevol cas la duplicitat indemnitzadora.

En el supòsit establert a l'article 120.3 del CP, referit a la crida de l'Administració pública per respondre de manera subsidiària en defecte del principal obligat quan el fet delictiu hagi tingut lloc en establiment o dependències de la seva titularitat, és important tenir en compte que cal acreditar que s'ha produït una violació d'un deure imposat per una llei o una altra norma positiva de rang inferior (culpa in vigilando, culpa in eligendo), i que no es pot tractar únicament d'una responsabilitat locativa, per raó del lloc on s'ha produït el fet damnós. La jurisprudència exigeix de manera uniforme i constant que la infracció de la llei o norma estigui relacionada amb el fet punible, de manera que sense la infracció esmentada, el fet delictiu no s'hagués comès (SSTS 47/07, de 8 de gener, 1150/06, de 22 novembre, 1546/05, de 29 de desembre, 1208/05, de 28 d'octubre, i per totes, STS 1433/2005, de 13 de desembre, que conté nombrosa jurisprudència en la matèria així com consideracions amb vista a distingir la responsabilitat exigible per la via de l'article 120.3 i del 121 del CP).

Respecte del supòsit de l'article 121 del CP, delictes comesos per funcionaris públics en l'exercici de les seves funcions, sempre que el fet delictiu sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics, es tracta d'un supòsit de responsabilitat per danys de caràcter subjectiu (no objectiu, com en el cas de la responsabilitat patrimonial, acció amb la qual és compatible) i, a diferència del supòsit anterior, esdevé de vital importància determinar la dependència funcional del penalment responsable amb l'ens públic (STS 1433/05, de 13 de desembre).

Des d'un punt de vista processal, s'ha de dir que si en el procés penal s’exigeix la responsabilitat civil de l’autoritat, dels seus agents i contractats o de funcionaris públics, la pretensió s’ha de dirigir simultàniament contra l’Administració o l’ens públic presumptament responsable civil subsidiari. A més a més, l'exigència de responsabilitat penal del personal al servei de les administracions públiques no suspèn la tramitació dels procediments de reconeixement de responsabilitat patrimonial que s'instrueixin, tret que la determinació dels fets en l'ordre jurisdiccional penal sigui necessària per fixar la responsabilitat patrimonial.

En aquest sentit, la llei recull la doctrina del TC conforme a la qual el pronunciament judicial en via penal ha de ser previ a qualsevol declaració administrativa, ja que uns fets que es declarin provats en via penal vinculen una posterior actuació administrativa, atès que uns mateixos fets no poden existir i deixar d'existir per als òrgans de l'Estat (STC 77/1983, de 3 d'octubre). Completant aquesta doctrina jurisprudencial, quan l'ordenament jurídic permet una dualitat de procediments, i en cadascun s'ha de produir un enjudiciament i una qualificació d'uns mateixos fets, l'enjudiciament i la qualificació es poden fer amb independència, si resulten de l'aplicació de normatives diferents, però l'Administració ha de respectar en tot cas el plantejament fàctic que hagin efectuat els tribunals a priori (Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 19 d'abril de 1995).

☝

<< Unitat 5|Unitat 7 >>

<< Inici