Unitat 4. Àmbits de la responsabilitat patrimonial
El reconeixement del principi de la responsabilitat extracontractual de tots els poders públics de l'estat de dret (l'executiu, el judicial i el legislatiu) i del Tribunal Constitucinal (que no pertany al poder judicial), s'ha de situar amb la promulgació de la CE de 1978, conforme a l'article 9.3 de la qual:
Entre aquests principis bàsics de l'ordenament jurídic, conforme als quals s'ha d'estructurar la resta del sistema jurídic, trobem el de la responsabilitat de tots els poders públics, que és la pedra angular sobre la qual es construeix el sistema de responsabilitat extracontractual pública.
Així, l'article 106.2 de la CE estableix la responsabilitat patrimonial del Sector Públic en general, i de les administracions públiques en particular, com a conseqüència de la prestació dels serveis públics, com a entitats mitjançant les quals es manifesta la voluntat dels òrgans integrants del poder executiu de l'Estat en sentit ampli (Estat, CCAA, i entitats Locals); i l'article 121 del text constitucional es refereix als danys ocasionats arran de l'actuació dels òrgans que conformen l'Administració de Justícia -per tant, del poder judicial-, la causació dels quals també dona lloc a una indemnització a càrrec de l'Estat, segons les disposicions de la llei. Finalment, també el poder legislatiu es troba sotmès a aquest principi de responsabilitat extracontractual pels danys que, eventualment, pugui ocasionar mitjançant la seva actuació (potestat legislativa), en virtut de la redacció de l'article 9.3 de la CE, abans esmentat.
S'ha de dir que la responsabilitat de l'Estat legislador, com es veurà en l'apartat corresponent d'aquesta unitat, malgrat que ja va ser una voluntat del legislador constitucional l'any 1978, ha estat sempre un àmbit en què s'han posat de manifest veritables reticències al seu reconeixement: ni la seva regulació a l'avui derogada Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (art. 139.3) va permetre que s'admetés, amb caràcter general, un reconeixement d'aquest àmbit de responsabilitat patrimonial, sovint per raons mancades d'un veritable raonament jurídic (manca de desenvolupament normatiu, convicció que el legislador no podia dictar actes susceptibles de causar danys als mateixos titulars de la sobirania, etc.).
En conclusió, doncs, es pot dir que el sistema de responsabilitat patrimonial per actes derivats de tots els poders públics en l'ordenament jurídic espanyol, ha culminat el seu ple desenvolupament mitjançant la reforma de l'any 2015, concretament amb la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de règim jurídic del sector públic, de conformitat amb la qual, juntament amb els supòsits que ja eren regulats a la normativa anterior, relatius als danys ocasionats com a conseqüència dels actes de poder executiu (art.32.1 Llei 40/2015) i del poder judicial (32.7 Llei 40/2015), s'ha establert definitivament la responsabilitat extracontractual de l'Estat legislador (apartats 3 a 5 art.32 Llei 40/2015), i incorporant també la responsabilitat del Tribunal Constitucional (art. 32.8 Llei 40/2015) i la del contractista pels danys produïts en execució d'un contracte administratiu (art.32.9 Llei 40/2015), acollint supòsits que si bé no tenien la corresponent cobertura legal, sí que gaudien d'un ampli reconeixement jurisprudencial. Amb aquesta reforma legal culmina el disseny del sistema de responsabilitat patrimonial pública, que s'estén a tots els àmbits d'actuació dels poders públics, sense excepcions, com són els actes derivats del poder executiu, del legislatiu i del judicial, i del mateix Tribunal Constitucional.
