La responsabilitat patrimonial del sector públic

La responsabilitat patrimonial pel funcionament de l'Administració de Justícia ha estat fruit d'un lent reconeixement legislatiu, però actualment es troba plenament desenvolupada i garantida. De manera sintètica, es pot dir que el reconeixement d'aquesta responsabilitat concreta ha passat per tres diferents moments històrics, força diferenciats entre si.

Així, en un primer moment, la llei reconeixia una responsabilitat personal, civil i criminal de jutges i magistrats; es tractava d'una responsabilitat directa dels titulars dels òrgans judicials i l'Estat no responia pels danys que es poguessin causar, ni de manera subsidiària (Constitució de 1812 i successives).

En una segona etapa, a la Constitució de la Segona República, el 1931, es va establir el dret dels particulars a ser indemnitzats pels perjudicis derivats per error judicial o delicte dels funcionaris judicials en l'exercici dels seus càrrecs, de conformitat amb allò que establissin les lleis, així com que l'Estat seria subsidiàriament responsable d'aquestes indemnitzacions.

Finalment, amb la promulgació de la CE de 1978, es va consagrar la responsabilitat directa de l'Estat en els supòsits d'error judicial, responsabilitat de caràcter objectiu, que segueix els principis generals de la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques (art. 121). La CE fa una crida a la llei per regular-ne els requisits, i aquests són recollits a la Llei orgànica 6/1985, d'1 de juliol, del poder judicial (LOPJ). Aquesta norma consagra una responsabilitat directa i objectiva de l'Estat, pel funcionament del poder judicial, amb la particularitat que si bé inicialment permetia que el perjudicat per l'acció judicial es dirigís directament contra el jutge o magistrat responsable (art. 411-413), aquesta possibilitat actualment ha desaparegut després de la reforma operada per la Llei 7/2015, de 21 de juliol, de modificació de la LOPJ.

La responsabilitat patrimonial derivada dels actes del poder judicial és recollida de manera expressa a l'article 121 de la CE, de conformitat amb el qual

A banda d'aquesta disposició constitucional, que cal situar en el context del principi de responsabilitat de tots els poders públics (art. 9.3 de la CE) i del règim general de responsabilitat pública establert a l'article 106.2 de la CE, no existia amb anterioritat cap regulació ni antecedent normatiu en la matèria que permetés una materialització directa de les disposicions del constituent enfront dels òrgans de l'Estat. Amb caràcter preconstitucional, existia una referència a la responsabilitat de jutges i magistrats (Llei orgànica del poder judicial de 1870, Llei d'enjudiciament civil de 1881, Llei d'enjudiciament criminal de 1882), però no respecte d'una responsabilitat que es pogués exigir a l'Administració pública de Justícia per l'exercici de les funcions jurisdiccionals.

Un cop dictada la CE, sense cap antecedent normatiu ni tampoc cap tipus de desenvolupament del que establia l'article 121 de la CE, es va dubtar de l'aplicabilitat i l'efectivitat d'aquest reconeixement, fins al punt que fins i tot el TS va arribar a afirmar que, atesa la manca de la determinació dels supòsits i de la manera de tramitar les reclamacions de responsabilitat, l'article 121 de la CE era una norma incompleta, necessitada de desenvolupament legislatiu, la falta del qual en feia inviable la vigència (STS de 5 de febrer de 1986).

Aquest desenvolupament legislatiu va tenir lloc amb la promulgació de la Llei orgànica 6/1985, d'1 de juliol, del poder judicial (LOPJ), que va regular els principis proclamats al text constitucional (concretament, títol V, llibre III, articles 292-297, sota la rúbrica "De la responsabilitat patrimonial de l'Estat pel funcionament de l'Administració de Justícia", malgrat que l'article 297 resta actualment derogat en virtut de la Llei orgànica 7/2015, de 21 de juliol, de reforma de la LOPJ, que suprimeix la referència a la responsabilitat civil de jutges i magistrats).

Per la seva banda, també la llei ordinària s'encarrega de recollir la institució de la responsabilitat patrimonial derivada de l'Administració de Justícia, però sense fer-ne un desenvolupament minuciós, ja que aquesta matèria queda reservada al poder judicial. Així, l'article 32.7 de la LRJSP disposa que la responsabilitat patrimonial de l’Estat pel funcionament de l’Administració de Justícia es regeix per la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial.

D'acord amb aquest marc normatiu, es pot dir que la CE disposa, a l'article 121, dos supòsits de responsabilitat patrimonial derivada del funcionament de l'Administració de Justícia, com són l'error judicial, d'una banda, i el funcionament anormal de l'Administració de Justícia, de l'altra. Aquests dos supòsits, pel que fa als requisits i aspectes procedimentals, són regulats per la LOPJ (article 292-296), disposició de caràcter general que introdueix un tercer supòsit, no establert expressament a la CE, com és el supòsit de presó preventiva indeguda, quan es dicta una sentència absolutòria o interlocutòria de sobreseïment lliure per inexistència del fet, i que disposa expressament l'article 294 de la LOPJ.

La institució de la responsabilitat patrimonial pel que fa a l'àmbit d'actuació pròpia del poder judicial té com a objectiu protegir els drets i interessos dels particulars enfront de les incidències i les disfuncions derivades de l'exercici de la jurisdicció per causa d'errors judicials o per un funcionament anormal de l'aparell administratiu judicial. Per aquest motiu, el legislador estableix un règim propi i un tractament diferenciat del règim jurídic de la responsabilitat patrimonial del poder judicial respecte del règim de responsabilitat exigible a les administracions públiques pel funcionament dels serveis públics, si bé es mantenen els requisits fonamentals i definidors de la institució (lesió antijurídica, individualitzable en una persona o grup de persones, relació de causalitat, etc.).

En primer lloc, i com a aspecte més rellevant, tal com es desprèn directament del text constitucional, la responsabilitat patrimonial que es derivi pel funcionament de l'Administració de Justícia ho és només per un mal funcionament d'aquesta, a diferència del que succeeix amb el funcionament de l'Administració pública, en què la responsabilitat patrimonial pot ser conseqüència tant del funcionament normal com del funcionament anormal dels serveis públics.

D'altra banda, tal com disposa l'article 121 de la CE, qui ha de respondre subjectivament en darrer terme dels danys ocasionats, tant si es tracta d'un error judicial com si es tracta del mal funcionament de l'Administració de Justícia, és l'Estat, encara que la reclamació s'ha de tramitar davant del Ministeri de Justícia.

Un cop fetes aquestes observacions, d'acord amb l'article 121 de la CE i els articles 292 i següents de la LOPJ, els supòsits de responsabilitat patrimonial del poder judicial que es poden plantejar són per error judicial, per un funcionament anormal de l'Administració de Justícia, i per presó preventiva indeguda.

☝

D'acord amb la disposició constitucional de l'article 121, la responsabilitat patrimonial de l'Estat per causa d'error judicial és regulada a l'article 292 de la LOPJ, segons el qual els danys causats en qualssevol béns o drets per error judicial donen dret a tots els perjudicats a una indemnització a càrrec de l'Estat, llevat dels casos de força major.

El primer que s'ha de dir és que l'error judicial és un concepte jurídic indeterminat (STC 220/2001, de 18 de juliol de 2001), no definit legalment, motiu pel qual ha estat tasca dels tribunals la fixació i la delimitació de quin n'ha de ser l'abast i significat, amb resultats no sempre satisfactoris. D'acord amb l'alt intèrpret constitucional en la sentència suara esmentada, "la concreció [de l'error judicial] l'han de fer casuísticament, en el pla de la legalitat, els jutges i els tribunals".

La doctrina científica ha emprat diverses teories a l'hora de fonamentar i justificar la responsabilitat de l'Estat per error judicial, però sembla adient arribar a la conclusió, amplament admesa, que aquesta modalitat de responsabilitat descansa en el fet que si l'Estat, mitjançant l'actuació dels òrgans jurisdiccionals, ocasiona algun tipus de dany, com a subjecte de dret i obligacions que és, està obligat a reparar-lo.

Amb caràcter general, per error judicial s'ha d'entendre l'error que l'activitat jurisdiccional produeix com a conseqüència de resolucions judicials que no s'ajusten a dret, bé sigui per l'aplicació incorrecta de les normes jurídiques, bé per una valoració no encertada del vessant fàctic. Com ha dit la jurisprudència en nombroses ocasions, l'error judicial pot afectar els fets, el dret, o la qualificació jurídica (en aquest sentit,SSTS d'11 de juliol de 1991 i de 18 d'abril de 1992). La STS de 25 d'abril de 1991 ja va establir, recollint la doctrina jurisprudencial a aquest respecte, que l'error "és coincident en exigir no la concurrència de meres equivocacions o desencerts en la resolució judicial, sinó errors essencials, entenent que ho són aquells que manifesten una contradicció oberta, palmària o inequívoca entre la realitat acreditada en el procés i les conclusions que el jutjador obté respecte d'aquesta realitat".

És important assenyalar que l'error s'ha d'apreciar de manera objectiva, sense tenir en compte el dol o la culpa de qui l'hagi comès.

D'altra banda, és reiteradíssima la doctrina jurisprudencial que requereix que l'error ha de ser patent, indubtable, manifest, inequívoc, cras i elemental en la fixació dels fets o interpretació del dret, i ha de dimanar d'una resolució injusta i equivocada (SSTS de 17 de gener de 2000, de 9 de novembre de 2002 i de 7 de febrer de 2004).

Com a requisit de processabilitat, l'article 293 de la LOPJ estableix que la reclamació d'indemnització per causa d'error judicial ha d'anar precedida d'una decisió judicial que reconegui expressament aquest error -en aquest sentit, cal puntualitzar que l'anul·lació de resolucions judicials, per exemple, no implica l'existència d'un error judicial i, per tant, el dret a indemnització. Per obtenir aquest pronunciament judicial declaratori de l'error judicial es pot procedir per dues vies: bé mitjançant la interposició d'un recurs de revisió de la sentència que presumptament conté l'error, bé pel procediment que disposa l'article 293 de la LOPJ, en un procediment instat davant el TS, davant la sala corresponent al mateix ordre jurisdiccional que l'òrgan al qual s'imputa l'error o, si l'error s'atribueix a una sala o secció del TS, davant la sala que estableix l'article 61 de la llei.

Un cop obtinguda, si escau, la resolució judicial que declari l'existència de l'error judicial produït, aleshores és possible iniciar el procediment de responsabilitat patrimonial de l'Estat per error judicial. A partir del moment en què es disposa de la declaració de l'existència de l'error judicial i, concretament, des del moment en què es notifica aquesta resolució a la persona interessada, s'inicia el termini per exercir l'acció de reclamació patrimonial, que és un termini prescriptiu d'un any (art. 293 de la LOPJ).

Com ja s'assenyalava en la introducció d'aquest tema, tot i el tractament específic que la LOPJ fa de la responsabilitat de l'Estat per error judicial, el cert és que es mantenen els requisits fonamentals de la institució de la responsabilitat patrimonial: així, d'acord amb l'article 292 de la LOPJ, el dany al·legat per la persona reclamant ha de ser efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb un persona o grup de persones. Igualment, ha d'existir una relació de causalitat entre el dany al·legat i l'acció generadora del dany, i es disposa com a causa d'exoneració de l'obligació de respondre la força major -com es desprèn de l'article 106 de la CE-, així com la conducta dolosa o culposa del perjudicat (art. 295 de la LOPJ). En relació amb aquestes qüestions relatives als elements subjectius i objectius de la institució, cal fer una remissió als continguts tractats a la unitat 3.

☝

Tal com disposa l'article 292 de la LOPJ, els danys causats en qualssevol béns o drets conseqüència del funcionament anormal de l'Administració de Justícia, donen dret a una indemnització a càrrec de l'Estat, llevat dels casos de força major o quan concorri una conducta dolosa o culposa del perjudicat (art. 295 de la LOPJ).

El primer que interessa posar en relleu és que la llei, en el mateix sentit que disposa l'article 121 de la CE, determina que només dona lloc al dret a reclamar una indemnització pels danys patits només quan aquests provenen d'un funcionament anormal de l'Administració pública, a diferència del règim general de responsabilitat patrimonial de les administracions públiques en què, conforme a l'article 106 de la CE, aquestes responen tant en ocasió del funcionament normal com del funcionament anormal dels serveis públics.

La dificultat en aquest supòsit de responsabilitat patrimonial rau, precisament, en la delimitació del que s'ha d'entendre per anormalitat en el funcionament de l'Administració pública, tant pel que fa a la concreció dels supòsits que s'hi poden encabir com per diferenciar-los d'altres fets generadors del dany -com, per exemple, dels supòsits de l'error judicial. En el mateix sentit que ja s'assenyalava en el cas de l'error judicial, el supòsit del funcionament anormal és també "un concepte jurídic indeterminat que ha de quedar integrat en funció de la naturalesa dels actes emanats de la funció i les circumstàncies concretes concurrents en el supòsit enjudiciat" (STS d'11 de novembre de 1993, Sala Contenciosa Administrativa i SAN d'1 de març de 2012, Sala Contenciosa Administrativa).

Amb caràcter general, però, es pot dir que el supòsit del funcionament anormal de l'Administració de Justícia es produeix per una insuficiència dels mitjans materials o personals de l'aparell organitzatiu de l'Administració de Justícia, imputable per tant a l'Estat (que és qui té competència exclusiva en la matèria, articles 117 i 149.1.5a de la CE), que provoca un dany antijurídic que no hi ha obligació de suportar. Així, l'anormalitat en el funcionament de l'Administració de Justícia, cal situar-la en les infraccions relatives a les normes del procés, actes processals previs a la tramitació del procés o durant el procés i, en general, a l'activitat no pròpiament jurisdiccional que afecta l'organització de l'Administració de Justícia.

En aquesta matèria, doncs, resulta convenient la determinació d'un criteri vàlid que permeti distingir i diferenciar els danys provocats a causa d'un error judicial d'aquells altres que tenen la seva gènesi en un funcionament anormal de l'Administració de Justícia, perquè, si bé en alguns supòsits la diferenciació pot ser clara (per exemple, l'error d'un òrgan judicial en la fixació del relat fàctic d'un assumpte concret sotmès a la seva consideració o el retard en la tramitació i la instrucció d'un procediment), en alguns altres supòsits la diferenciació pot no ser-ho tant. Algun sector de la doctrina ha entès, d'aquesta manera, que l'error judicial és una espècie del gènere de funcionament anormal, enfront d'un altre sector que defensa que atès que l'error judicial comporta necessàriament una prèvia activitat de judici, no es pot subsumir l'error judicial en altres àmbits com el de l'anormalitat del funcionament de l'Administració de Justícia.

Per aquest motiu, la doctrina majoritàriament assenyala el criteri de la identificació del subjecte causant del dany, més que l'establiment d'un concepte en què pugui encaixar el fet generador del dany, com a criteri vàlid de diferenciació dels supòsits en què la delimitació entre error judicial i funcionament anormal de l'Administració de Justícia no resulta clara.

Així, quant al funcionament anormal de l'Administració de Justícia com a supòsit específic generador de responsabilitat patrimonial per part de l'Estat, cal incloure els supòsits en què es produeix una insuficiència de mitjans materials o personals de l'aparell administratiu al servei dels òrgans judicials i de suport, que provoquen un dany de caràcter antijurídic, perquè no concorre l'obligació de suportar aquest dany, salvaguardant els supòsits en què es produeix una activitat de judici i d'exercici de l'activitat de l'òrgan judicial en sentit estricte. En aquest sentit, el supòsit més freqüent i habitual d'anormalitat en el funcionament de l'Administració de Justícia és el de les dilacions indegudes.

Un exemple prou clarificador del que s'ha d'entendre per error judicial i per funcionament anormal de l'Administració de Justícia, es pot extreure de la STS de 19 de gener de 2015, conforme a la qual "l'error judicial consisteix en la desatenció del jutjador de dades de caràcter indiscutible en una resolució que trenca l'harmonia de l'ordre jurídic, o en una decisió que interpreta equivocadament l'ordenament jurídic, […] i el funcionament anormal abasta, per la seva banda, qualsevol defecte en l'actuació dels jutjats i tribunals concebuts com a complex orgànic en el qual s'integren diverses persones, serveis, mitjans i activitats".

Se'n desprèn, doncs, que en els supòsits de funcionament anormal de l'Administració de Justícia no és necessària la concurrència d'una resolució judicial que contingui un pronunciament (requisit indispensable en el cas de l'error judicial); i que el supòsit del funcionament anormal se situa fora de l'activitat pròpiament jurisdiccional -instruir, resoldre, enjudiciar- i cal ubicar-lo en les accions o omissions processals o no que acompanyen l'activitat jurisdiccional. Igualment, si ens fixem en el requisit subjectiu o personal, el dany ocasionat com a conseqüència del funcionament anormal pot provenir de qualsevol personal al servei de l'Administració de Justícia, tant jutges i magistrats com personal de l'oficina judicial, lletrats de l'Administració de Justícia i dels cossos de funcionaris, i fins i tot d'aquells que no sent adscrits a aquesta Administració hi col·laboren, com poden ser els membres de la policia judicial; mentre que en el cas de l'error judicial l'àmbit subjectiu es redueix considerablement en considerar-se fruit d'una actuació jurisdiccional.

Són més nombrosos els supòsits de responsabilitat patrimonial de l'Administració de Justícia per un mal funcionament d'aquesta que per error judicial, i, com ja indicàvem, el supòsit més habitual és el de les dilacions indegudes.

Quan parlem dels supòsits de dilacions indegudes, com succeeix en aquesta matèria, estem fent referència a un concepte jurídic indeterminat, que no deriva de cap definició legal i que ha estat concretat en cada cas per la doctrina jurisprudencial.

Així, per dilacions indegudes es pot entendre l'"endarreriment veritablement atribuïble a l'òrgan jurisdiccional que constitueix irregularitat no raonable en la durada major d'allò que és previsible o esperable", considerant que el termini raonable en el procés s'ha de traduir per aquell dret de què ha de gaudir tot subjecte que la seva causa sigui vista i resolta en un temps prudencial (STS de 24 de juliol de 2012, o "l'exigència que la durada de les actuacions no excedeixi notablement el que s'estimi prudencial, sempre que no existeixin raons que ho justifiquin" (STS de 22 de juliol de 2016).

El supòsit de les dilacions indegudes està íntimament vinculat al dret fonamental establert a l'article 24.2 de la CE, d'acord amb el qual tothom té dret a un procés públic sense dilacions indegudes i amb totes les garanties. El contingut d'aquest dret constitucional s'ha d'extreure de la mateixa doctrina del Tribunal Constitucional, doctrina que necessàriament pren com a referència els criteris i paràmetres elaborats pel Tribunal Europeu de Drets Humans, en la interpretació de l'article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans, per determinar si un procediment s'ha desenvolupat dins dels terminis raonables.

Conforme a aquells criteris, el Tribunal Constitucional entén que per determinar si s'han produït dilacions indegudes en un procés concret cal tenir en compte els aspectes següents: la complexitat del cas de què es tracti, l'actuació del subjecte actuant, la manera i les actuacions de les autoritats administratives i judicials en el procés, i les conseqüències, si escau, que es puguin haver derivat de l'endarreriment que s'imputa (STS d'11 de setembre de 2007, Sala Penal, que recull la doctrina de la STC 36/1984, de 14 de març, que va ser una de les primeres sentències que es va ocupar in extenso del dret fonamental a un procés sense dilacions indegudes).

Cal tenir present, però, que malgrat l'estreta relació existent entre el dret reconegut a l'article 24 de la CE i les disposicions derivades de l'article 121 de la CE, un eventual reconeixement del Tribunal Constitucional de l'afectació o la vulneració del dret a un procés sense dilacions indegudes, no pressuposa ni determina de manera directa el reconeixement de la indemnització pretesa, atès que la declaració de l'Alt Tribunal té efecte declaratiu, i el dret a ser indemnitzat per dilacions indegudes no és en si mateix directament invocable i menys quantificable en la via del recurs d'empara (STC 146/2000, de 29 de maig). En aquest sentit, doncs, la declaració de la vulneració del dret indicat no enerva la necessitat d'instar, per part de la persona interessada, el corresponent procediment administratiu de responsabilitat patrimonial per funcionament anormal de l'Administració de Justícia, per causa de dilacions indegudes, si el que pretén és ser indemnitzat. Convé puntualitzar, no obstant això, que la declaració del Tribunal relativa a l'existència de dilacions indegudes no pot ser discutida pel Ministeri de Justícia en el marc de la reclamació plantejada.

Com s'assenyala a l'inici de la unitat, el procediment de responsabilitat patrimonial pel funcionament anormal de l'Administració de Justícia s'ha de tramitar de conformitat amb les normes reguladores de la responsabilitat patrimonial de l'Estat, i l'interessat ha de presentar la seva petició davant del Ministeri de Justícia (que és la unitat ministerial competent per a la instrucció del procediment), en el termini prescriptiu d'un any a partir del dia en què es va poder exercir l'acció, és a dir, des que es va produir de manera efectiva el dany reclamat.

☝

L'article 294 de la LOPJ reconeix que:

Es tracta d'un supòsit que no està expressament establert a l'article 121 de la CE (relatiu als supòsits de danys causats per error judicial o funcionament anormal de l'Administració de Justícia), però sí en la norma d'organització del poder judicial, de rang orgànic. Per aquest motiu, el TS ha entès que el reconeixement d'aquest supòsit de responsabilitat patrimonial representa un supòsit privilegiat de reclamació indemnitzadora pels danys causats arran de l'actuació del poder judicial de manera diferenciada a les que sí que estan recollides explícitament a la norma suprema (per exemple, la STS de 21 de juliol de 2015). A més, a la persona perjudicada per la presó preventiva, se l'allibera de la necessitat d'acudir al procés declaratiu de l'error judicial establert a l'article 293.1 de la LOPJ, i així se li permet una via directa de formular davant del Ministeri de Justícia una reclamació pels eventuals danys ocasionats per la situació patida.

La doctrina afirma que la raó de l'existència d'aquest supòsit diferenciat i privilegiat deriva de la presumpció de responsabilitat iuris et de iure que comporta la resolució d'inexistència d'un fet criminal, circumstància que dota d'entitat pròpia aquest supòsit d'error judicial, en una manifestació innovadora de responsabilitat objectiva no establerta a l'article 121 de la CE.

La doctrina entén, de manera majoritària, que aquest supòsit de responsabilitat patrimonial establert a l'article 294 de la LOPJ és una manifestació del supòsit de l'error judicial, malgrat que en algun moment o per part d'un sector de la doctrina s'ha volgut encabir en el marc del funcionament anormal de l'Administració de Justícia -fent una interpretació àmplia d'aquest darrer concepte-, en la mesura en què l'adopció de la mesura cautelar de la presó preventiva es duu a terme amb una aplicació correcta dels criteris normatius, i la correcció o incorrecció de la mesura ha de quedar en suspens fins a la decisió final del procediment (art. 520 i següents de la LECrim). El supòsit de presó preventiva indeguda és de més fàcil connexió amb el fet del pronunciament de resolucions judicials errònies, encara que, com en el cas del funcionament anormal, la manifestació de l'eventual error ha de quedar postposada a un moment posterior del procediment. El cert és que, sobre la naturalesa d'aquest supòsit, els tribunals mateixos han manifestat en diverses ocasions que el supòsit de la presó indeguda es pot explicar com una manifestació de l'error judicial, si bé en algun cas es pot connectar amb el funcionament anormal de l'aparell administratiu judicial (STS de 15 de desembre de 1989).

En qualsevol cas, i malgrat aquesta concepció fluctuant, de conformitat amb el marc normatiu vigent, el cert és que el supòsit de l'article 294 de la LOPJ és un supòsit establert en una disposició de caràcter general, amb rang de llei, sense la disposició constitucional corresponent, i representa un supòsit originador de danys causats als administrats com a conseqüència de l'actuació del poder judicial i, per al cas que concorrin la resta de requisits necessaris, dona lloc a la indemnització corresponent a càrrec de l'Estat.

La dicció literal de l'article 294 de la LOPJ determina que el dret a indemnització neix per als casos en què, després d'haver patit una situació de presó preventiva, es dicti una sentència absolutòria per inexistència del fet imputat o, si per aquesta mateixa causa, es dicta interlocutòria de sobreseïment lliure, i sempre que s'hagin ocasionat perjudicis.

Convé recordar que mitjançant la interlocutòria de sobreseïment lliure es posa fi al procés penal, després de la fase d'investigació o instrucció, moment en què cal decidir la procedència o no de continuació del procediment, i que obeeix a la circumstància que el fet investigat no és constitutiu de delicte, o no en queda degudament acreditada la comissió o, havent-se comès, no en consta autor conegut o imputable (a diferència del sobreseïment provisional, que suposa el tancament provisional del procediment en el moment processal oportú per manca d'indicis sobre la comissió del fet delictiu o en relació amb les persones presumptament implicades, i que és susceptible de ser reobert si apareixen indicis nous).

Com es deia, atenent a la dicció literal del precepte, d'acord amb la classificació que n'ha fet la doctrina científica, l'article 294 de la LOPJ fa referència al supòsit de la inexistència objectiva del fet, és a dir, inexistència del fet imputat (o bé realment no s'ha comès, o s'ha comès però no és un fet típic), enfront de la inexistència subjectiva del fet (que implica la impossibilitat de la comissió del fet típic, o la manca efectiva de participació, en qualsevol títol, en els fets punibles) que no estableix el precepte. No obstant aquesta circumstància, la jurisprudència del TS ha estat acceptant i reconeixent indemnitzacions patrimonials per presó preventiva indeguda en qualsevol dels dos supòsits, i ha ampliat la dicció literal del precepte a supòsits no expressament establerts (així, la SSTS de 27 de gener i de 2 de juny de 1989, de 7 de desembre de 1994, de 4 d'octubre de 1998 i de 20 de gener de 2003).

Aquesta era la doctrina consolidada del TS en aquesta matèria, que a més interpretava que, en el cas de la inexistència subjectiva, només era factible la indemnització quan s'acreditava la manca de participació efectiva del subjecte en els fets delictius, però no quan l'absolució provenia d'una manca de proves suficients o de l'aplicació del principi in dubio pro reo, respectuós amb el dret a la presumpció d'innocència de l'article 24 de la CE. És a dir, malgrat que l'efecte final pogués arribar a ser el mateix (l'arxivament de la causa per una impossibilitat subjectiva d'imputació dels fets, per qualsevol causa), la jurisprudència del TS distingia quin era el fonament d'aquella absolució, i atorgava diferents efectes jurídics amb vista al reconeixement o no d'una indemnització econòmica per la presó preventiva soferta. A més, es rebutjaven les peticions indemnitzadores plantejades per qui havia patit presó preventiva i posterior absolució per manca de proves de la participació en el fet delictiu (SSTS de 26 de juny de 1999, de 13 de novembre de 2000 i de 4 d'octubre de 2001).

Aquesta línia jurisprudencial va variar arran de dues sentències del TS de 23 de novembre de 2010, i com a conseqüència d'altres pronunciaments del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), de 25 d'abril de 2006 (assumpte Puig Panella c. Espanya) i de 13 de juliol de 2010 (assumpte Tendam c. Espanya). El TEDH va entendre que la doctrina que aplicava el TS davant els supòsits de reclamació indemnitzadora per absolució en aplicació del principi de presumpció d'innocència -en què no admetia la reclamació plantejada, amb l'argument que la manca de participació del reclamant no havia quedat suficientment establerta-, suposava plantejar un dubte sobre la innocència del subjecte i que, en darrer terme, era una doctrina contrària a la interpretació de l'article 6.2 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix el dret de tota persona a la presumpció d'innocència fins que la culpabilitat hagi estat legalment declarada.

Davant d'aquesta situació -en què Espanya va resultar doblement condemnada pel TEDH per vulneració del precepte esmentat- calia revisar el criteri emprat fins a aquell moment pel TS pel que feia als supòsits de reclamació patrimonial per presó preventiva indeguda en els supòsits d'inexistència subjectiva. El TS va entendre que calia retornar a una interpretació estricta dels termes de l'article 294 del LOPJ, més conforme amb la voluntat del legislador, i va abandonar la interpretació extensiva del precepte que havia anat consolidant amb el temps; així, els supòsits que quedaven emparats per la dicció de l'article 294 de la LOPJ eren els que versaven sobre la inexistència objectiva del fet imputat, i la resta de supòsits relatius a la inexistència subjectiva (emparats fins a aquell moment per aquella interpretació més ample del precepte), s'havien de vehicular mitjançant la via general establerta a l'article 293 de la LOPJ.

Per tant, a partir del 2010, arran de dos pronunciaments jurisprudencials del TEDH, es va produir un canvi en la línia jurisprudencial del TS seguida durant molts anys, consistent en l'exclusió de l'àmbit d'aplicació de l'article 294 de la LOPJ dels supòsits d'inexistència subjectiva.

L'any 2017, però, el TC va fer un important pronunciament en la matèria. Així, mitjançant la Sentència RTC\2017\8,de 19 de gener el TC va resoldre, en sentit estimatori, el recurs d'empara plantejat per un particular contra una sentència del TS, que havia desestimat un recurs contra resolució d'instància, l'objecte del qual era l'obtenció d'una indemnització pels perjudicis patits per causa d'una situació de presó preventiva amb absolució posterior, basada en defecte o insuficiència de prova de l'acció delictiva. El TC va entendre que la sentència recorreguda havia produït una vulneració del dret a la presumpció d'innocència de l'article 24 de la CE, en la interpretació conforme a l'article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans, feta pel TEDH, atès que el Tribunal menystenia aquesta interpretació pel fet de mantenir dubtes sobre la presumpció d'innocència del reclamant, un cop ferma la resolució absolutòria.

En termes de la mateixa resolució del TC, el TEDH assenyalava que, en aplicació del principi in dubio pro reo, no s'havia de fer cap diferència qualitativa entre una absolució fonamentada en una inexistència de proves i una absolució resultant d'una constatació de la innocència de manera incontestable. Aquesta va ser precisament l'actuació del TS recorreguda, motiu pel qual el TC va estimar el recurs d'empara sol·licitat, per vulneració de l'article 24 de la CE, i va ordenar la retroacció de les actuacions al moment anterior a dictar sentència, per tal que es resolgués novament la qüestió, sense introduir dubtes sobre la culpabilitat del recurrent. Val a dir que aquesta resolució no va tenir efectes directes quant a la reclamació plantejada (ja que el TC no va entrar a valorar la procedència de la indemnització sol·licitada), però sí un seguit d'efectes indirectes en matèria de responsabilitat patrimonial de l'Estat per supòsit de presó preventiva indeguda, bàsicament amb vista al plantejament d'una modificació legislativa de l'article 294 de la LOPJ, a l'efecte d'incloure-hi tots els supòsits de sobreseïment o absolució com a susceptibles de ser indemnitzats, sempre que s'hagin irrogat perjudicis.

I aquesta modificació s'ha produït recentment, per via jurisprudencial, mitjançant la STC 85/2019, de 19 de juny, per la qual es declara la nul·litat dels incisos de l'article 294.1 de la LOPJ "per inexistència del fet imputat" i "per aquesta mateixa causa".

Aquest pronunciament, emès en ocasió d'una qüestió interna d'inconstitucionalitat plantejada pel Ple del TC, entèn que els dos incisos esmentats de l'article 294.1 de la LOPJ són incompatibles amb els principis d'igualtat (art. 14 CE) i de presumpció d'innocència (art. 24.2 CE). El TC fa una anàlisi detallada i extensa de l'abast i transcendència dels dos incisos referits des de la perspectiva dels principis constitucionals citats, i arriba a la conclusió que determinar l'àmbit d'aplicació de l'article 294 de la LOPJ exclusivament als supòsits d'inexistència objectiva del fet suposa, per se, admetre una diferència de tracte que no resulta justificada ni proporcional respecte d'aquells subjectes absolts en causa penal (per no ser autors dels fets), així com una afectació del dret a la presumpció d'innocència (en el cas d'absolució per manca de prova de l'existència del fet).

En declarar inconstitucionals i, per tant, nuls, els dos incisos de l'article 294.1 de la LOPJ abans referits, el TC avala la indemnització a totes aquelles persones que, havent estat en situació de presó preventiva durant la fase d'instrucció del procediment penal, no resultin condemnades quan aquest procediment conclogui mitjançant sentencia absolutòria o interlocutòria de sobreseïment lliure.

El TC adverteix, des del punt de vista dels efectes materials, que aquest nou escenari no implica la introducció d'un sistema automàtic d'indemnització (FJ 13). Quant als efectes temporals, i d'acord amb les previsions de l'article 40.1 de la LOTC, atenent al principi de seguretat jurídica contingut a l'article 9.3 de la CE, la declaració de nul·litat serà eficaç només en relació amb nous supòsits o en el cas de pronunciaments administratius i processos judicials respecte dels quals no hagi recaigut sentència ferma, però no podrà afectar processos ja finalitzats mitjançant sentència amb força de cosa jutjada, ni reobrir terminis per formular reclamacions indemnitzatòries.

El TS ja ha tingut la oportunitat de fer aplicació d'aquesta nova doctrina en la matèria (STS 3121/2019, de 10 d'octubre de 2019), i ha condemnat l'Administració de Justícia a indemnitzar un home que havia romàs gairebé un any privat de llibertat per dos delictes dels quals, posteriorment, va ser absolt.

☝

<< Unitat 4|<< Unitat 4.1|Unitat 4.3 >>