Durant segles, quan es parlava de successions i herències, hom entenia que es feia referència a l’ordenació del patrimoni material del difunt i el seu traspàs als hereus. Tanmateix, a l’era digital l’assumpte es complica, perquè ara ja no només cal deixar endreçada la successió pel que fa als béns, sinó que també convé preveure la gestió del nostre rastre a la xarxa i del patrimoni digital, si n’hi ha.
On es regula el testament digital?
L’any 2017, Catalunya va ser pionera en la regulació de les voluntats digitals amb la Llei 10/2017, del 27 de juny, de les voluntats digitals i de modificació dels llibres segon i quart del Codi civil, si bé, lamentablement, el Tribunal Constitucional la va escapçar, entre altres coses, per tot el que tenia a veure amb la creació del Registre electrònic de voluntats digitals, ja que va considerar que era inconstitucional perquè envaïa competències estatals.
El legislador estatal, en canvi, no ha tractat el testament digital a través d’una llei específica, sinó que l’ha circumscrit al contingut de l’article 96 de la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals (LOPDGDD), des del meu punt de vista una regulació insuficient i força confusa, en especial pel que fa a l’apartat 1.a:
“a) Les persones vinculades al difunt per raons familiars o de fet, així com els seus hereus, es poden dirigir als prestadors de serveis de la societat de la informació a fi d’accedir als continguts esmentats i impartir-los les instruccions que considerin oportunes sobre la seva utilització, destinació o supressió.
Com a excepció, les persones esmentades no poden accedir als continguts del causant, ni sol·licitar-ne la modificació o l’eliminació, quan la persona difunta ho hagi prohibit expressament o així ho estableixi una llei. Aquesta prohibició no afecta el dret dels hereus a accedir als continguts que puguin formar part de l’actiu hereditari.”
Com es pot apreciar, forçosament ha de ser font de conflictes que l’article apel·li indistintament i sense establir cap ordre de prioritat a les “persones vinculades al difunt per raons familiars o de fet”, és a dir, als parents –sense distingir-ne el grau– o al cònjuge vidu o situacions assimilades, o als “hereus”, perquè es puguin adreçar als prestadors de serveis de la societat de la informació a fi d’accedir als continguts generats i gestionar-los. És clar que, al paràgraf segon, s’estableix una excepció per al supòsit que el causant hagi prohibit expressament l’accés, la modificació o la supressió dels seus continguts digitals. Així, si el causant no s’hi ha pronunciat en les seves disposicions testamentàries, o simplement no ha testat, qualsevol família es pot trobar immersa en un Cafarnaüm de fills, cònjuge, parella, pares i altres col·laterals, fins i tot amb hereus no familiars, que discuteixen sobre si accedir, conservar o destruir els continguts digitals del difunt i de quina manera fer-ho, per no parlar dels plets que pot comportar aital despropòsit.
A Catalunya, però, el que queda vigent de la Llei 10/2017 posa ordre en alguns d’aquests aspectes més conflictius, a través de la modificació de la Llei 10/2008, del 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions (CCC). Així, l’article 411-10, dedicat a les voluntats digitals en cas de mort, disposa, entre d'altres, que si el causant no ha expressat les seves voluntats digitals, sigui l'hereu qui s’ocupi d’actuar davant dels prestadors de serveis. També aclareix que si el causant no ho ha establert expressament en les seves voluntats digitals, la persona a qui correspon actuar davant els prestadors de serveis digitals no pot tenir accés als continguts dels seus comptes i arxius digitals, llevat que obtingui l'autorització judicial corresponent. Aquest article fins i tot soluciona una altra eventual font de conflicte: imputa al cabal hereditari les despeses originades per la gestió dels continguts digitals del difunt, si aquest no estableix una altra cosa.
Com s’ha de fer el testament digital?
Per evitar situacions indesitjables com la descrita en l’apartat anterior, és aconsellable formalitzar el nostre testament digital, la qual cosa no és tan senzilla com sembla.
Pel que fa a la forma, cal tenir present que no es tracta d’un testament separat del testament ordinari. Simplement, s’hi ha d’incloure un apartat o una clàusula que estableixi la voluntat del testador respecte dels continguts digitals, i designar la persona –l’hereu digital– que vol que s’ocupi de complir-la, la qual no ha de coincidir forçosament amb l’hereu patrimonial. En tot cas, però en especial quan no hi ha coincidència entre l’hereu digital i l’hereu patrimonial, és aconsellable nomenar hereus digitals substituts, per si de cas el primer designat no vol o no pot exercir aquesta funció.
Respecte del contingut del testament digital, escau diferenciar dues categories: la identitat o l’empremta digital i el patrimoni digital, segons que aquestes tinguin o no contingut econòmic. Així, a tall d’exemple i sense pretendre fer una llista exhaustiva, dins de la categoria d’identitat o empremta digital hi ha els comptes de correu electrònic, els perfils de les xarxes socials, les subscripcions a plataformes, els webs o blocs personals, el contingut al núvol o l’accés al contingut dels dispositius electrònics (mòbil, tauleta, ordinador, etc.). A més, respecte de cadascun dels elements anteriors, cal que el testador doni instruccions tan precises com sigui possible sobre si es pot accedir als missatges, arxius o documents, si se’n pot fer ús i de quina manera o si, simplement, desitja que es donin de baixa o se suprimeixin, segons el cas.
Altrament, dins de la categoria de “patrimoni digital” englobem tot el contingut digital del causant que té valor econòmic, com per exemple la banca electrònica (a través de la qual es pot accedir als fons d’inversió, comptes corrents, accions o altres valors del causant) o els coneguts wallets o moneders de criptomonedes, a través dels quals es gestionen aquestes monedes virtuals encriptades. Pel que fa a això, tot i que també es pot incorporar a les clàusules dedicades al testament digital el que fa referència a l’accés a aquests comptes o moneders, contrasenyes, etc., respecte del seu contingut, els correspon un tractament diferent del que hem dit en el paràgraf anterior, ja que precisament pel seu actiu crematístic forma part del cabal relicte, juntament amb la resta de béns patrimonials de l’herència.
Dins de la categoria de “patrimoni digital” també podem encabir el contingut que per si mateix genera valor econòmic; per exemple, serien un canal automatitzat i monetitzat de YouTube, un compte d’una xarxa social amb molts seguidors que es pot vendre a una tercera persona, els drets d’autor sobre mems, fotografies o textos creats, etc. Per gestionar aquesta mena de béns o drets i evitar conflictes després de la mort és molt important establir clarament les instruccions en el moment de la redacció de les clàusules testamentàries.
Per concloure aquest apartat, cal dir que és primordial no incloure contrasenyes en el testament digital. En primer lloc, perquè és obvi que, per motius de seguretat, les claus de pas es canvien sovint i no és sostenible que cada cop que es faci s’hagi de fer un testament. En segon lloc, no s’han d’incloure perquè el testament, un cop obert, el pot veure diverses persones que no han de tenir accés als continguts digitals del difunt: els hereus patrimonials, legataris, treballadors de la notaria, registre de la propietat, administracions que gestionen els impostos, etc. Però, un cop tenim això clar, ens trobem amb un problema no resolt: com ho fem perquè l’hereu digital tingui totes les claus d’accés que necessitarà per portar a terme la comesa? No hi ha una resposta que sigui econòmica, prou segura i pràctica alhora. Una opció és esmentar en el testament que les claus es troben en un document notarial a part, al qual només tindrà accés l’hereu digital designat. D’aquesta manera, mantenim la confidencialitat d’aquestes dades, però no solucionem l’inconvenient que, cada cop que es canviï una contrasenya, s’haurà d’anar al notari. Una alternativa pot ser indicar en el testament en quin lloc físic l’hereu digital pot trobar les contrasenyes, cosa que planteja força conflictes i bretxes de seguretat, ja que potser no té accés a aquest lloc, com podria ser l’habitatge del difunt i, en canvi, hi podrien accedir altres persones no autoritzades. Caldrà veure si en un futur pròxim el legislador o bé la iniciativa privada proposa solucions a aquest dilema, el qual segurament s’hauria evitat amb la posada en funcionament del Registre electrònic de voluntats digitals. Aquest registre, a més, salvaria un altre obstacle: no caldria esperar l’obertura de la successió, sigui testada o intestada, per gestionar el contingut digital del difunt, cosa que a voltes pot trigar mesos. Així, només amb el certificat de defunció, l’hereu digital podria complir l’encàrrec del testador.
Els comptes de memorial
Cal fer un incís respecte dels perfils o comptes oberts en les xarxes socials, per la seva peculiaritat. La majoria d’aquestes plataformes ja preveuen la supressió dels perfils que es mantenen inactius durant el temps que determinen, per evitar que per l’efecte acumulatiu es converteixin en veritables cementiris digitals. A més, algunes xarxes socials permeten que la persona autoritzada triï l’opció de suprimir el compte o de transformar-lo en un “memorial”, durant un cert temps o de manera indefinida, perquè qui vulgui pugui recordar el difunt, publicar-hi fotografies o paraules de condol. El més recomanable és que tot això es tingui en compte a l’hora de fer el testament, perquè la voluntat del titular del compte no sempre coincideix amb les preferències dels seus familiars.
El futur ja és aquí: els reptes que ens planteja la intel·ligència artificial
Finalment, entre les disposicions que es vulguin preveure en el testament digital, cal començar a pensar en els reptes ètics i jurídics que ens planteja la intel·ligència artificial (IA), en relació amb l’ús de les dades biomètriques dels difunts. Ja han aparegut les primeres IA que clonen la veu, el físic i fins i tot els trets de la personalitat que tenia un ésser quan era viu i que permeten la interacció amb un avatar que el recrea. Segurament hi ha qui ho troba aterridor o, per contra, hi ha qui li sembla un consol davant la mort d’una persona estimada. Tanmateix, si ens preocupa aquesta possibilitat, a través de les darreres voluntats digitals convé deixar instruccions que prohibeixin l’ús post mortem de les nostres dades biomètriques, o que especifiquin amb quins límits es permeten.
Per tot això, podem concloure que, davant la presència generalitzada de gairebé tothom a internet, fer testament digital pot evitar plets i conflictes sobre com gestionar els continguts digitals després de la mort. No obstant això, a causa de la innovació tecnològica, seguida de lluny per una regulació normativa deficient, es plantegen uns quants desafiaments importants encara per resoldre.
