Amb ocasió de la publicació a l’espai de formació oberta de l’Escola d’Administració Pública de l’apunt “El silenci administratiu en les sol·licituds d’accés a la informació pública (2a part): pronunciaments judicials i de la GAIP”, on es reflexiona sobre l’aplicació pràctica del sentit positiu del silenci, prenent com a base l’anàlisi de resolucions de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública així com sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en relació amb la impugnació de resolucions de la Comissió, es presenta l’oportunitat de contribuir al debat que suscita aquesta particularitat del procediment d’accés a la informació pública amb un contrapunt a algunes de les qüestions que s’apunten a l’article.
D’entrada, s'ha de coincidir en la conclusió a què arriba l’autor en el sentit que la presumpció estimatòria que opera en les sol·licituds d’accés a informació pública deixa les persones interessades, malauradament, en una situació d’inseguretat jurídica provocada pel fet que, allò que en un principi hauria de ser un reconeixement incondicionat i executiu del dret d’accés a la informació sol·licitada, no pot portar aparellada, a la pràctica, una expectativa raonable d’obtenir la informació, ja que el dret presumptament reconegut es pot veure condicionat posteriorment per l’apreciació de limitacions legals que no s'han pogut tenir en compte en un context de manca de resolució expressa.
Dit això, també voldria fer palesa una nota dissonant amb l’article quan, analitzant pronunciaments de la GAIP, qüestiona el sentit de les resolucions 50/2023 i 59/2023, que conclouen la inadmissió de dues reclamacions interposades, no contra el silenci de l’administració pública competent per resoldre les sol·licituds d’accés a informació, sinó contra la manca de lliurament efectiu d’informació que ha estat estimada per silenci. És un factor determinant, a l’hora de distingir tots dos casos, que la persona interessada hagi actuat davant l’administració competent posant de manifest la producció del silenci estimatori i requerint el lliurament de la informació sol·licitada, en execució de la resolució presumpta de la seva sol·licitud, actuació que posa en evidència el coneixement dels efectes de l’acte presumpte per part de la persona interessada, cosa que té unes conseqüències que no s'han de menystenir.
En casos com els analitzats per les resolucions esmentades, l’actuació de les persones interessades genera efectes des del mateix moment en què es posa de manifest la producció del silenci estimatori i es requereix el lliurament de la informació presumptament estimada invocant l’article 35.3 de la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG), ja que comporta l’inici del còmput d’un termini preclusiu de trenta dies hàbils per al lliurament de la informació estimada per part de l'administració obligada.
És cert que la possibilitat d’aplicar limitacions a l’accés a informació amb posterioritat a l’estimació presumpta pot desvirtuar-ne, en bona part, l’efectivitat, i l’envolta d’una inseguretat jurídica que no hauria de ser pròpia d’un règim d’accés a informació pública que ha de ser ràpid i efectiu, i al mateix temps garant dels interessos en conflicte que són inherents a l'obtenció d’informació en poder de l’administració. Ara bé, no es pot concloure categòricament que els efectes del silenci estimatori siguin irrellevants, i és una decisió de les persones interessades requerir el lliurament de la informació i, si arriba el cas, reclamar davant la GAIP contra la manca de lliurament, o bé reclamar directament davant la GAIP contra el silenci de l’administració.
Tenint en compte l’anterior, admetre a tràmit una reclamació interposada davant la GAIP amb anterioritat al transcurs de trenta dies hàbils per al lliurament de la informació en els casos en què la persona interessada ha optat per requerir-ne el lliurament, tal com es proposa a l’article, comporta pronosticar un incompliment futur per part de l’administració obligada, a part de contravenir una disposició expressament prevista a l’article 42.1 de la LTAIPBG (no pas una mera formalitat) i desvirtuar l’opció exercida pel reclamant mateix.
L’article planteja que una actuació de la GAIP basada en principis d’antiformalisme i pro actione, que ha de regir tot procediment administratiu, mereixeria deixar en suspens la tramitació de la reclamació en espera de superar els terminis legalment previstos perquè, aleshores sí, es pugui emprendre la tramitació preceptiva de tot procediment de reclamació davant la GAIP i concloure'l amb la resolució corresponent. Aquesta consideració s'efectua de forma general i incondicionada, basada a assimilar la interposició d’una reclamació davant la GAIP a la interposició d’un recurs contenciós administratiu contra silenci. Ara bé, el símil emprat per justificar l’argument mereix assenyalar algunes diferències que poden ser rellevants:
- En primer lloc, les resolucions d’inadmissió analitzades, com ja hem esmentat, no finalitzen un procediment de reclamació contra silenci, sinó contra la manca de lliurament de la informació. Un símil més adequat no seria la interposició del recurs contenciós administratiu contra silenci, sinó la interposició d’un recurs extraordinari per inexecució d’actes ferms, això sí, sense haver transcorregut el termini de tres mesos establert per l’article 29.1 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.
- En segon lloc, els dos procediments assimilats tenen tramitacions dispars. En un cas, un procediment contenciós administratiu interposat abans de la producció del silenci estimatori, no només no es resol amb anterioritat a què efectivament s’hagi produït aquest silenci, sinó que molt probablement es resoldrà quan ja hagi vençut el termini per exercir qualsevol acció per part de la persona interessada en defensa dels seus drets i interessos, i és molt perjudicial una inadmissió d’un recurs contenciós administratiu pel fet de ser prematura. Això no succeeix en els casos analitzats per l’autor (en què, fins i tot, en el primer, es resol la inadmissió abans que hagi transcorregut el termini de trenta dies hàbils), igual que no succeeix en les reclamacions que es tramiten ordinàriament davant la GAIP, que vetlla per aprovar les resolucions d’inadmissió amb la mínima dilació possible.
Cal afegir que la GAIP no és aliena a l’admissió de reclamacions que, malgrat que es presentin de forma extemporània, mereixen la salvaguarda de l’acció (per totes les resolucions, vegeu la 1160/2023, de 30 de novembre o la 914/2024, d’11 de juliol). Ara bé, actuar en aquest sentit, beneficiant l’acció de la persona interessada en detriment de les disposicions processals aplicables, mereix una fonamentació jurídica ponderada que prengui en consideració les circumstàncies concretes del cas i que justifiqui aquesta mesura, que cal qualificar d’extraordinària.
Aplicar de forma generalitzada un criteri d’admissió de reclamacions com el que es planteja a l’article pot comportar perfectament un efecte diametralment oposat al pretès, i conduir a un increment de la litigiositat de les resolucions de la GAIP dirigint els reclamants a un escenari de demores molt superiors a les provocades per una inadmissió d’una reclamació i la necessitat de reiniciar el procediment un cop superat l’obstacle d’admissibilitat. A aquest respecte, cal tenir present que l’atenció del dret d’accés a la informació comporta, en moltes ocasions, una contraposició de drets i interessos afectats, no només del sol·licitant i de l’administració, sinó també, sovint, de terceres persones afectades, les quals es poden considerar perjudicades per una laxitud aparent en l’aplicació de les normes de procediment.
Finalment, no podem obviar que les consideracions recollides a l’apunt, lluny de ser aplicables exclusivament al procediment de reclamació en matèria d’accés a informació pública, haurien de ser extrapolables a qualsevol procediment administratiu que s'iniciï a instància de part i estigui condicionat al transcurs d’un termini determinat. Precisament, hi ha bastants procediments administratius que revesteixen aquestes característiques, i no se'n pot inferir que l’actuació de l’administració en el marc d’aquests sigui contrària als principis d’antiformalisme i pro actione, principis que ja regien l’actuació de la GAIP des de l’inici de la seva activitat, tal com evidencien els “Criteris interpretatius sobre reclamació a la GAIP en cas de silenci administratiu”, aprovats el 7 de gener de 2016, i ho continuen fent avui dia, tal com mostren les resolucions 1160/2023 i 914/2024 referides més amunt, juntament amb moltes altres.
