L’actor que ha contribuït en bona mesura a l’èxit del dret a saber a Catalunya és, sens dubte, la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (en endavant, GAIP) i, a l’Estat espanyol, el seu equivalent, el Consejo de Transparencia y Buen Gobierno.
La GAIP és l’òrgan que vetlla pel compliment i les garanties del dret d’accés a la informació pública a Catalunya. És establerta en els articles 34-44 de la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern; i el seu funcionament és establert en el Decret 111/2017, de 18 de juliol, pel qual se n'aprova el reglament.
Els aspectes principals del seu èxit són els següents: la gratuïtat, la celeritat, la clara visió pro accés a la informació pública i l’obligatorietat de l’execució dels seus acords de mediació i de les seves resolucions.
Que calgui dictar una declaració de lesivitat per impugnar les resolucions de la GAIP per part de l’Administració de la Generalitat (en tenir la mateixa personalitat jurídica), també ha ajudat que la seva doctrina s’hagi anat consolidant sense gaire oposició (vegeu l'informe jurídic a aquest respecte de l’advocada en cap de l’Assessoria Jurídica del Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, en aquest enllaç).
Tot el contrari ha passat amb el Consejo de Transparencia y Buen Gobierno, que ha trobat una dura oposició a les seves resolucions per part de l’Administració general de l’Estat.
Saber que els ciutadans poden interposar una reclamació gratuïta i voluntària sobre les respostes a les sol·licituds de dret d’accés davant la GAIP, juntament amb la tendència pro accés a la informació pública dels pronunciaments de la GAIP, ha estat clau. Concretament, ha contribuït que les administracions públiques hagin fet un esforç cada vegada més conscient per justificar de manera motivada les estimacions parcials o denegacions del dret d’accés i que s’hagi donat accés en els casos en què ja hi ha doctrina de la GAIP.
Dir a les administracions públiques “que ve la GAIP!”, és un recurs que funciona implacablement. Les administracions públiques amb més volum de sol·licituds de dret d’accés han tingut casos de reclamacions i pronunciaments de la GAIP respecte a les matèries de la seva competència. Per tant, quan s’ha estimat parcialment o denegat una sol·licitud de manera incorrecta utilitzant criteris polítics, tècnics, argumentacions jurídiques o normativa específica inapropiada, la GAIP ja hi ha dit la seva. Per tant, no té sentit redundar en la mateixa línia argumentativa per denegar l’accés de sol·licituds a la informació pública similars que es rebin amb posterioritat.
La GAIP publica els recursos contenciosos administratius que s’han interposat davant les seves resolucions, catorze fins ara. Així mateix, utilitza dues eines molt destacades de pressió per les administracions públiques: la publicació de l’incompliment de les seves resolucions i els acords de requeriment d’incoació de procediments sancionadors davant la desatenció del compliment de les seves resolucions o acords de mediació dins del termini de compliment a l’empara de l’article 43.3 de la Llei 19/2014 (vegeu l'enllaç).
És així com la GAIP s’ha convertit en la millor aliada de la ciutadania en l’exercici del seu dret a accedir a la informació pública. Per aquest motiu, la ciutadania opta majoritàriament per recórrer les resolucions de les administracions públiques directament davant aquest organisme, i descarten l'opció de la interposició d’un recurs potestatiu de reposició establert en l’article 38 de la Llei 19/2014 o el recurs contenciós administratiu, que comporta uns costos econòmics.
En els tres primers anys d’exercici del dret d’accés, s’han interposat 249 reclamacions davant la GAIP, 13 recursos de reposició i 8 recursos contenciosos administratius contra sol·licituds d’accés a la informació pública de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i les entitats del seu sector públic (vegeu aquesta informació a l'enllaç).
Val a dir que no només la ciutadania ha optat per aquest òrgan per garantir l’exercici del seu dret, sinó també altres col·lectius que de manera recurrent plantegen sol·licituds de dret d’accés, com els electes locals, els quals han trobat un mitjà més eficaç per rebre pronunciaments sobre el seu dret privilegiat a accedir a informació pública per part de les seves entitats locals.
Moltes vegades, poder dir “que ve la GAIP!” afavoreix trencar les resistències que encara existeixen en les administracions públiques a donar informació pública a la qual la ciutadania té dret d’accedir, ja que d’acord amb la seva doctrina no és possible invocar cap causa d’inadmissió o límits dels que estableix la Llei 19/2014.
Per això, és necessari que la GAIP continuï treballant en la mateixa línia pro accés per continuar contribuint a l’èxit de l’exercici d’aquest dret en favor de la ciutadania i persuadir les administracions sobre la conveniència de tenir una visió més oberta sobre el dret de la ciutadania a sol·licitar informació pública. Evidentment, aquest canvi de cultura respecte a la transparència de les actuacions administratives s’hauria d’anar incorporant al si de totes les organitzacions públiques perquè existissin altres grans actors que afavoreixin aquest triomf.
La GAIP no ha de fer por si les motivacions per denegar l’accés es basen en els límits i les causes d’inadmissió establertes i se segueix la doctrina de la GAIP. En aquests casos, la GAIP donarà la raó a l’Administració pública en la seva denegació de l’accés.
Però està comprovat que algunes administracions públiques i responsables de facilitar l’accés a la informació només n'aprenen si ve el llop (la GAIP), i s'exposen al risc d’acabar devorats per les seves dents esmolades (resolucions, publicitat de l’incompliment de resolucions i requeriments d’incoació de procediments sancionadors).
