• 3.1 Falta d’hàbit, exposició al judici, por al fracàs
• 3.2 Conèixer una emoció bàsica: la por
• 3.3 La zona de seguretat i l'efecte Pigmalió
• 3.4 L’antiheroi: legitimar la vulnerabilitat
• 3.5 Tècniques per anticipar els imprevistos

La por escènica és més habitual del que podria semblar. Hi ha investigacions que indiquen que el 75% de la població la pateix. Els símptomes més habituals són la sudoració i l’acceleració del ritme cardíac, i també hi ha persones que afirmen que no poden dormir bé la nit abans de fer una presentació o d’altres que tenen dificultats de concentració els dies previs. En definitiva, tots són símptomes que no faciliten la tasca de fer una bona presentació.

¿Per què costa tant parlar en públic? Algunes de les raons més habituals que addueixen les persones són:

• Falta de competència: pensar que en sabem menys que el públic fa que la por s’incrementi i, conseqüentment, disminueixi la confiança en les pròpies capacitats.

• Falta de costum: com totes les coses que es fan per primer cop o de manera esporàdica, cal repetir-les diverses vegades fins a poder-les interioritzar.

• Falta d’estructura: sensació d’impossibilitat per seleccionar el més rellevant i definir un missatge coherent.

• Sentir-se jutjada: creure que la falta de competència farà que les persones la jutgin de manera negativa.

• Por al fracàs: no complir les expectatives que l’audiència té dipositades en la persona.

Per combatre la por a parlar en públic, el professor de la universitat de Queensland Joshua Kelly (autor de Communication Skill, Global Media, 2006), defensa 10 principis que contradiuen moltes de les falses creences que envolten l’art de fer bones presentacions:

La majoria de persones han crescut en un entorn en el qual des de petites els han dit que parlar en públic és estressant i difícil. Ara bé, parlar en públic, com altres coses a la vida, no ha de ser necessàriament una mala experiència; el món és ple de persones que fan bones presentacions i en gaudeixen.

Pot ser que veure algun orador/a brillant provoqui en algunes persones la sensació que mai seran com ell o ella. Aquest és un plantejament erroni, ja que l’art de fer bones presentacions no tracta sobre la perfecció sinó sobre donar a l’audiència quelcom que consideri valuós. En el moment de fer una presentació, per descomptat es poden cometre errors, oblidar fragments o repetir idees. El rellevant no és la perfecció tècnica, sinó aportar valor a qui escolta.

Una bona presentació no tracta sobre donar tones i tones d’informació, detalls i explicacions. De fet, nombroses investigacions demostren que la memòria és molt selectiva i que només recordem pocs elements d’una xerrada. Focalitzar-se en dues o tres idees principals facilita tant la tasca de l’orador/a com de l’audiència.

L’orador/a no ha d’oblidar el "per a què" de la presentació, l’objectiu de fons, allò que el/la motiva. Per tant, s’haurà d’enfocar a donar, proporcionar i facilitar a l’audiència allò que necessita per fer realitat el propòsit.

Moltes persones es fixen en personatges que parlen en públic i distorsionen o exageren les seves habilitats. Per descomptat hi ha oradors excel·lents, però no es tracta d’imitar-los o copiar-los en tot allò que fan. Una bona manera d’evitar aquestes comparacions és no considerar-se com un "orador/a" i que, com a tal, ha de complir una sèrie de requisits. Es tracta de donar-se permís per ser un mateix/a.

Cada persona ha de trobar el seu estil, però hi ha dues eines tremendament efectives per comunicar amb èxit: mostrar-se humil i fer servir l’humor. La humilitat té a veure amb mostrar la pròpia vulnerabilitat, fragilitat o incerteses. Mostrar-se humil incrementa la credibilitat i la confiança que una persona inspira.

Aquest principi té a veure amb els pensaments negatius que tendeixen a afirmar que si alguna cosa dolenta pot passar, acabarà passant; per exemple: quedar-se en blanc, una pregunta incòmoda, quedar-se sense veu o entrebancar-se i caure de l’escenari. Totes aquestes són possibilitats remotes que poden passar, però en una probabilitat molt baixa. Si apareix alguna d’aquestes idees, caldrà repetir-se: "Passi el que passi, ho faré servir per al meu benefici." Veiem-ho amb un parell d’exemples: si s’oblida una idea, és l'oportunitat de mostrar fragilitat i interactuar amb l’audiència; si s'ensopega, és l'oportunitat per fer una broma. Aquest principi tracta sobre limitar els pensaments negatius i atrevir-se a plantejar escenes en positiu.

Aquest principi tracta sobre l'absurditat de gastar energies en allò que escapa al control de les pròpies possibilitats. En el moment de fer una bona presentació, l’energia ha d’estar focalitzada en allò que sí que depèn d’un mateix/a (fer una bona presentació).

Cal preparar-se una presentació, sens dubte. Ara bé, un excés de preparació pot confondre en comptes d’aclarir. Es tracta de trobar la metodologia que funcioni a cada persona i que sigui el just equilibri entre la preparació i l’excés de control.

La majoria de persones que escolten una presentació empatitzen amb l’orador/a, ja que probablement també tinguin por escènica o s’hagin posat nervioses quan han hagut de parlar en públic. Això implica que el punt de partida de l’audiència és empàtic, i que entendran qualsevol possible dificultat que visqui l’orador/a.

↑ Índex de la unitat

Les emocions juguen un paper fonamental en la vida quotidiana. Gran part de les decisions que prenem estan influïdes per reaccions sobtades, biològiques, provocades per les emocions. De fet, per la seva pròpia naturalesa, les emocions són breus: arriben i marxen amb un lapse de temps molt curt. Ara bé, en aquest temps, han estat capaces de canviar la manera de percebre el món i les nostres interpretacions. Per exemple, imaginem un agradable passeig per la muntanya. De sobte, sentim un soroll que associem a un animal que podria arribar a ser perillós i s’activa l’emoció de la por. Des de la por, el passeig per la muntanya pren totalment una altra dimensió. Ara la prioritat és fugir, el nostre cos s’activa per començar a córrer.

Hi ha innombrables llistes d’emocions, però hi ha un cert consens a considerar que són quatre les emocions bàsiques: l’alegria, la tristesa, la ira i la por. Totes compleixen tres funcions fonamentals per a qualsevol persona:

• Adaptativa i de supervivència: les emocions fan que reaccionem davant dels canvis de l’entorn (en l’exemple anterior, començar a córrer).
• Motivadora: ens condueixen a l’acció, mobilitzen.
• Social o comunicadora: serveixen per compartir amb la resta sentiments, relacions, etc.

De tot això es pot inferir que l’emoció és informació. Una informació íntima sobre quelcom que m’està passant, que es refereix al que estic vivint aquí i ara, en el moment present. Aquesta informació es presenta en tres nivells:

• Nivell corporal: quina sensació física provoca la por a parlar en públic?
• Nivell emocional: com incideix aquesta emoció sobre l’estat d’ànim?
• Nivell cognitiu: què es diu la persona a si mateixa quan apareix la por?

La por és una emoció que no gaudeix de bona premsa. De fet, hi ha gent que la considera negativa i, fins i tot, s’atreveixen a afirmar que és dolent sentir por. A més, vivim en un món que tendeix a sobrevalorar la valentia (que, a vegades, es podria confondre amb temeritat) i que no deixa espai per una emoció tan humana com és la por.

Com afirmen Marcelo Antoni i Jorge Zentner (Las cuatro emociones básicas, Herder, Barcelona, 2014), la por provoca contracció davant una possible amenaça, és una emoció de retenció de l’impuls. En tant que forma part de la nostra biologia, la por compleix una funció reguladora fonamental: permet la nostra conservació, ja que davant d’una situació de perill ens protegeix. La por fa que prenguem consciència del perill, del risc, i ens porta un missatge de prudència.

La por és també una emoció de futur, es té por al que ha de venir. Per exemple, he de fer una presentació la setmana vinent: anticipo que alguna cosa sortirà malament, tinc palpitacions, podria arribar a tenir un infart, etc. I s’encén una alerta. Com la gestiono? La por està relacionada amb allò que crec que succeirà i, per tant, depèn de l’actitud que adopti.

La por també està relacionada amb l’error: la por a equivocar-se, a no fer-ho prou bé. Moltes persones passen els dies en un joc mental que consisteix en un estira-i-arronsa entre els fets del passat que no van anar bé i els fets del futur que volen fer bé, sense cometre cap error. És un joc esgotador que no dona treva.

L’única forma de neutralitzar aquest joc és des del present, la consciència de l’ara i aquí. El present permet relativitzar i extreure els aprenentatges necessaris per no tornar a cometre els mateixos errors.

Com totes les emocions, perquè la persona es pugui quedar amb la informació valuosa que aporta la por, caldrà aprendre a gestionar-la:

• Companya de viatge: el primer pas per a una bona gestió de la por consisteix a adonar-se del que se sent. Cal evitar bloquejar l’emoció, i posar-hi consciència. Reconèixer que se sent una emoció provocada per un element en concret permet que s'hi pugui establir una relació, fins i tot un diàleg. La proposta és viure la por com una companya de viatge i no com una enemiga a combatre. La por és una companya de viatge que aporta una informació valuosa que permet que s’activi la protecció, amb la qual es pot aprendre a dialogar.

• Alerta amb ocupar-se d’un tema abans d’hora: el segon pas és reconèixer que es té por d’allò que temo que succeeixi en el futur, és a dir, que no és quelcom real del present. Cal fer una distinció entre "pre-ocupar-se", és a dir, ocupar-se d’una cosa abans que succeeixi, i "ocupar-se", ara sí, emprendre les accions oportunes en el moment indicat.

• Passar a l’acció: el tercer pas és reconèixer quin és el perill. Veiem-ho amb un exemple: he de fer una presentació i estic nerviosa. Em dic que és perquè he de presentar-ho davant dels caps del departament, però m’adono que no és tant per l’audiència que tindré sinó perquè sobre aquesta temàtica en particular no em sento prou segura. Adonar-me'n em permet dur a terme accions eficaces: quines fonts he de consultar? A qui li puc demanar ajuda? Com puc limitar els aspectes que abordaré? M’adono que no és por a parlar en públic, del que es tracta és d’aprofundir en la matèria. Val la pena preguntar-se honestament què hi ha al darrera d’aquesta sensació d’inseguretat: no saber-ne prou? Que descobreixin que no en sé? Que em jutgin en negatiu? Un imprevist? Memoritzar?

↑ Índex de la unitat

La zona de confort o zona de seguretat és el concepte base de qualsevol aprenentatge, evolució o transformació.

Per aprendre o fer alguna cosa de manera diferent, cal sortir de l’àmbit del que és conegut i endinsar-se en el que és desconegut. Evidentment, el que no forma part del que és conegut, habitual o familiar comporta un risc i és aleshores quan apareix la por. Aquest podria ser el cas, per exemple, d’una persona que està acostumada a fer presentacions fent servir diapositives o PowerPoint. En cas que hagués de fer una presentació en un espai on això no fos possible, podria ser que aparegués la por i la inseguretat: com ho faré? I si oblido algun punt important? I si em perdo?

Parlar en públic té a veure amb aquest exercici d’atrevir-se a fer quelcom diferent i permetre’s la possibilitat d’aprendre.

Juntament amb la zona de confort pot ser útil tenir present l’efecte Pigmalió, també conegut com teoria de la profecia autocomplerta.

El nom s'origina en un mite de l’antiga Grècia. S’explica que un escultor anomenat Pigmalió es va enamorar d’una de les seves creacions, una bellíssima estàtua de marbre anomenada Galatea. La passió que sentia per ella va fer que la tractés com si fos viva. Segons el relat, la deessa Afrodita es va commoure per l’enamorament de Pigmalió i va intercedir per ell: quan es va despertar, l’escultor va descobrir que Galatea era viva.

Els psicòlegs Robert Rosenthal i Leonor Jacobson van dur a terme el 1968 un conegut estudi en una escola de primària i secundària, on volien demostrar que les expectatives d’un professor/a podien afectar el desenvolupament intel·lectual de l'alumnat.

L’experiment va començar fent un test a l'alumnat per mesurar el seu potencial acadèmic. Posteriorment, es va dir als professors que alguns dels seus alumnes tenien una intel·ligència excepcional i que, per tant, podien arribar a ser brillants. Se’ls va dir qui eren aquests alumnes amb tan potencial, tot i que, en realitat, van ser escollits a l’atzar. Un any després, es va fer de nou un test a l'alumnat i els resultats van ser sorprenents: els alumnes dels professors que creien que tenien una intel·ligència excepcional realment van millorar els resultats molt més que la resta.

Segons Rosenthal, van intervenir quatre factors sobre aquestes prediccions d’autorrealització:

• Clima: els professors van tendir a crear un clima més acollidor entorn els nens dels quals esperaven més.
• Factor input: els professors van ensenyar més matèria als alumnes amb millors expectatives.
• Oportunitat de resposta: els professors els van preguntar més i els van deixar participar més.
• Efecte retroacció: com més s’espera, més reconeixement positiu es dona.

L’efecte Pigmalió és la teoria de la profecia autocomplerta, és a dir, adonar-se que les expectatives determinen la manera d’actuar de les persones. Aplicat a fer bones presentacions, caldrà preguntar-se quines són les expectatives de la persona i quines creences es tenen sobre les pròpies capacitats.

↑ Índex de la unitat

L’Institut d’Estudis Catalans defineix l’antiheroi o l’antiheroïna com el personatge d’una obra de ficció a qui són atribuïdes les característiques oposades a les que normalment distingeixen l’heroi i l’heroïna. Si habitualment l’heroi o l’heroïna de qualsevol història és un personatge fort, que ratlla la perfecció i que es caracteritza pel coratge i la valentia, l’antiheroi o l’antiheroïna esdevé aquell personatge fràgil, imperfecte i que actua temorosament.

Heroi i antiheroi són fonamentals per a qualsevol relat però, probablement, és l’antiheroi qui permet un desplegament més gran de recursos narratius. Sovint, els herois i les heroïnes són personatges plans, mentre que els secundaris experimenten vicissituds que els fan molt més interessants i plens de matisos.

Aquesta metàfora de l’heroi i l’antiheroi serveix per referir-se també a l’art de fer bones presentacions. Ja s’ha vist en capítols anteriors que:

• La por a parlar en públic respon a un joc mental que consisteix en una tensió entre experiències passades que no van anar bé i projeccions de futur sense cap fonament. Aquest és un joc esgotador que no dona treva. L’única forma de neutralitzar-lo és des del present, prenent consciència en l’ara i aquí, en la presentació que cal preparar ara.
• En general, l’audiència és conscient del repte que enfronta l’orador/a i genera una actitud empàtica. La tendència natural és voler-lo ajudar i, per tant, permetre l’error.
• L’audiència no espera res de l’orador/a. Els assistents no saben si el discurs serà curt o llarg, quantes diapositives hi haurà o si les coses no han sortit segons el que s'havia previst. Per tant, permetre’s equivocar-se no és un condicionant de l’audiència sinó de l’orador/a.

En aquest sentit, una persona que vol millorar les seves presentacions podria exigir-se actuar com l’heroi de la pel·lícula, és a dir, fer la xerrada sense dubtar, amb una veu ferma, amb presència a l’escenari i ratllant la perfecció. Evidentment, tot i que és legítim exigir-se la perfecció, la pregunta pertinent és si aquesta exigència és possibilitadora o limitant, és a dir: exigir-me ser perfecte em fa ser millor o m’afegeix pressió?

Com l’antiheroi o l’antiheroïna qui, conscient de les seves limitacions, decideix iniciar un viatge que, com a mínim, el portarà a aprenentatges. L’heroi no surt de la seva zona de confort, no ho necessita. El valent de qualsevol història és l’antiheroi, perquè és el que s’atreveix a sortir de la zona coneguda i s’atreveix a quelcom de nou.

↑ Índex de la unitat

Ja s’ha vist que les emocions són peces d’informació tremendament útils per a la supervivència de l’ésser humà. Concretament la por porta un missatge de protecció, de replegament i com a tal ha de ser tingut en compte. Per parlar en públic i fer cas de la por sense que aquesta sigui limitant, val la pena anticipar-se a possibles imprevistos que poden arribar a sorgir el dia D. Anticipar-se a imprevistos pot fer que la por, en cas que aparegui, es flexibilitzi.

• Assajar: "Ningú no neix ensenyat" és una d’aquelles dites que formen part de la saviesa popular i que val la pena tenir en compte. Perquè el discurs sigui un èxit, cal assajar-lo tants cops com sigui necessari. En l’assaig la persona té l'oportunitat de millorar els aspectes del guió que siguin necessaris. No es tracta de memoritzar el discurs, sinó de posar-lo en pràctica, de recrear el moment de la presentació.

• Visualitzar: com demostra l’efecte Pigmalió, creure que la presentació serà un èxit és el primer pas perquè sigui un èxit. Per tant, visualitzar-nos fent la presentació de manera reeixida contribuirà a crear un estat d’ànim optimista.

• Tenir clara l’estructura: el missatge principal i les tres o quatre idees base que el sustenten cal saber-s’ho de memòria. Aquesta és l’estructura bàsica de la xerrada i el flotador d’emergència que l’orador/a podrà fer servir en qualsevol moment.

• Memoritzar el principi i el final del que direm: també és recomanable memoritzar l’inici i el tancament de la presentació, ja que, com es veurà més endavant, són els dos moments més importants perquè gaudim de la màxima atenció de l’audiència.

• Dificultats tècniques: pot passar que l’ordinador, el projector o el micròfon no funcionin; doncs bé, tranquil·litat. Anticipar-se a qualsevol error tècnic implica ser capaç de fer la presentació sense cap suport tecnològic. Per fer-ho, tenir clara l’estructura de la presentació és un gran recurs.

• Preguntes incòmodes: tota pregunta s’ha de contestar amb seguretat. Ara bé, això no implica que l’orador/a hagi de tenir resposta per a tot. De fet, ningú no ho espera. Per tant, el que cal és mantenir el respecte i recórrer a l’assertivitat. Reconèixer que no se sap sobre una qüestió no treu cap mèrit, al contrari: mostrar vulnerabilitat fa incrementar la credibilitat d’una persona. Una altra estratègia consisteix a convidar la persona que formula la pregunta a inferir un primer intent de resposta.

• Atac de tos o problemes amb la veu: l’aigua és, per a tot orador/a, un recurs imprescindible per aclarir la veu i assegurar la humitat a les cordes bucals. En cas de tenir problemes amb la veu o un atac de tos no cal avergonyir-se, a tothom li pot passar. Probablement el més intel·ligent sigui posar-hi una mica d’humor per posar-se l’audiència a la butxaca.

↑ Índex de la unitat

← Unitat 2 | Unitat 4 →