En mòduls anteriors s’ha exposat la importància del propòsit d’una presentació i del fil argumental, és a dir, quin és l’objectiu últim que vol aconseguir l’orador/a i quin és el missatge que vol transmetre a l’audiència. Per aconseguir fer-ho amb eficàcia, qualsevol presentació ha de tenir una estructura que faciliti aquesta finalitat. En aquest mòdul ens aturem en l’ordenació de les idees.

En una presentació oral, l’inici és un dels moments més rellevants, ja que és la primera presa de contacte amb el públic i cal guanyar-se'n l'interès. A continuació, arriba el gruix de la presentació, és el moment de l’exposició dels arguments i del desplegament del missatge principal. En aquesta fase és important la claredat i l’ordre en l’exposició. Finalment, la conclusió és també un dels moments àlgids, ja que és quan es fixa el record i, per tant, és un bon moment per reforçar la idea principal.

• 5.1 Com ordenar una presentació
• 5.2 La introducció: com captar l’atenció i despertar interès
• 5.3 El tancament
• 5.4 "Ethos", "pathos" i "logos"
• 5.5 Síntesi

Un dels reptes de moltes persones quan han de fer una presentació és la qüestió del temps. Massa idees a transmetre en un temps limitat. Ja s’ha vist en el segon mòdul que pot ser útil fer una pluja d’idees amb tot el que està relacionat amb el tema de la presentació per, posteriorment, escollir els elements que sí que formaran part de la presentació i descartar els que no s’inclouran. Aquesta és una tasca important, perquè més informació no vol dir millor comprensió, ans al contrari: cal seleccionar bé les idees que s’escullen per formar part de la presentació.

Un cop feta aquesta selecció, cal plantejar-se l’estructura, és a dir, com s’ordenaran les idees que componen la presentació. És una tasca rellevant que contribuirà al fet que l’audiència entengui millor el missatge. Fent servir la metàfora del viatge, l’estructura seria el full de ruta, el mapa del trajecte que durem a terme. Sens dubte, és molt més segur viatjar seguint un mapa o les indicacions del GPS que fer-ho sense cap tipus d’orientació.

Presentem les tres estructures més habituals:

• Estructura cronològica: com el nom indica, el contingut s’ordena a partir de les dates. El més habitual és utilitzar el patró "present, passat, futur", és a dir, primer s’explica la situació actual, posteriorment quin va ser-ne l’origen i, finalment, què s’espera per al dia de demà. Aquesta és una estructura clàssica molt comuna.

• Estructura de rellevància: el contingut s’ordena en funció de la importància dels elements, la qual pot ser descendent (de més a menys important) o ascendent (de menys a més important). Per exemple, els periodistes escriuen sempre les seves cròniques seguint una estructura descendent: els fets més rellevants van sempre al principi i, a mesura que avança el text, s’exposen els detalls secundaris.

• Estructura de problema-solució: el contingut s’ordena presentant en primer lloc el problema, la dificultat i, posteriorment, la solució escollida. Acostuma a generar més impacte quan es presenten totes les alternatives disponibles i es justifiquen les raons que han portat a escollir la solució final.

↑ Índex de la unitat

Només hi ha una oportunitat per causar una bona primera impressió, així que val la pena cuidar les primeres paraules. Improvisar-les és un error, ja que seria posar en joc la nostra credibilitat i deixar a l’atzar la possibilitat de connectar amb l’audiència.

Hi ha una sèrie de recursos per iniciar una presentació, que s’expliquen a continuació.

Es tracta d’aportar una dada que sigui poc coneguda i que tingui una íntima relació amb el tema de la presentació. Com més sorprenent o inesperada, més captarà l’atenció de l’audiència.

Per exemple, quin dels inicis següents et sembla més impactant?

• Opció 1. Avui parlarem sobre la incidència de la pobresa infantil a Catalunya.
• Opció 2. Un de cada quatre infants a Catalunya està en risc d’exclusió social.

Pots veure'n un bon exemple en aquesta TED Talk pronunciada pel cuiner Jamie Oliver el 2010.

Explicar una història probablement és un dels inicis amb més força, especialment si és una història personal. A més, resulten fàcils de recordar perquè acostumen a seguir una estructura lineal, és a dir, un fet rere un altre. És important, però, que la història reforci la idea principal.

Un bon exemple per mostrar la força d’una història és el discurs que Steve Jobs va pronunciar a la Universitat de Stanford el 2005, en l’acte de graduació.

Preguntar a l'audiència consisteix a demanar la participació del públic des del primer moment.

Es tracta de formular una pregunta que sigui de resposta tancada, és a dir, que es pugui respondre amb un "sí" o un "no".

Una altra opció és proposar preguntes retòriques que, si bé no esperem que el públic acabi responent, sí que donarà la sensació que s’està establint una conversa i generarà expectació.

Es tracta d’iniciar la presentació donant les gràcies als organitzadors i a l’audiència per la seva presència.

És un inici clàssic i conservador, molt protocol·lari, recomanable en actes institucionals.

Es tracta d'escollir una frase d’algun personatge rellevant com un escriptor/a, filòsof/a o artista. També podria ser una dita que tingui relació amb el tema de la presentació.

Aquesta estratègia és útil perquè el o la ponent es revesteixi de l’autoritat de la persona citada. Serveix per guanyar credibilitat.

Començar la presentació fent riure l’auditori és garantia de connexió, ara bé, com s’ha comentat més amunt, l’humor és arriscat i només l’han de fer servir les persones que realment el dominin. Els inicis dels monòlegs d’Andreu Buenafuente en són un bon exemple.

Aquest recurs consisteix a fer servir algun element o recrear alguna escena: un vídeo, a pantalla completa i de gran qualitat, un objecte, una fotografia, etc.

Es tracta d’utilitzar algun element que atrapi l’atenció de l’audiència.

Aquí en tens un exemple que juga amb el moviment del cos.

↑ Índex de la unitat

Es tracta d’un altre moment molt rellevant, ja que són les darreres paraules de l’orador/a. Té dos objectius: reforçar el missatge principal i mobilitzar l’audiència, promoure l’acció.

Així com hi ha una sèrie de recursos per iniciar una presentació, també n’hi ha per al tancament. Te’ls presentem a continuació.

Consisteix a acabar la presentació recuperant la tesi plantejada a l’inici. És un tancament elegant i prudent que reforça el missatge principal amb facilitat: la xerrada ha començat amb una idea que es repeteix al final, els moments en què la capacitat de memoritzar és més elevada.

Es podria utilitzar una fórmula tipus "Com dèiem al principi, cal seguir les recomanacions de les administracions. És l'única manera de vèncer la pandèmia".

Es tracta de recordar les 3 idees principals que han vertebrat el discurs. El número 3 és un número rellevant en retòrica des del temps de l’antiga Roma, quan van percebre que era més fàcil recordar les coses en blocs de tres.

Aquest tancament estableix correspondència entre tres elements i serveix per reforçar argumentacions. Alguns exemples de tricolons:

• "Veni, vidi, vinci"
• "Limpia, fija y da esplendor"
• "Llibertat, igualtat i fraternitat"
• "Terra, mar i aire".

És una bona idea acabar la presentació recordant els 3 elements principals que s’han proposat.

La metàfora és un recurs poderós que es pot fer servir tant a l’inici d’una presentació com al final. Haurà de ser una metàfora que contingui el missatge principal.

Per exemple, un tancament tipus: "Si les autoritats no es posen d’acord en els protocols de prevenció, perdran la credibilitat dels ciutadans. Ja li va passar a Pere, que, després de tant jugar, va haver de veure com el Llop es menjava una de les seves ovelles."

Com en el cas de la introducció, una cita d’algun personatge rellevant permet reforçar el missatge, guanyar credibilitat i demostrar les idees: “Com afirmava Sòcrates, només sé que no sé res. Ara ens toca aprendre i moure’ns amb prudència.”

Consisteix a acabar la presentació fent una crida a la mobilització de l’audiència, com ara demanar que facin una acció en particular. Haurà de ser realista i assumible, perquè realment sigui mobilitzadora: “Us demano que mantingueu la distància de seguretat de 2 metres i que us renteu sovint les mans. Així aconseguirem reduir la incidència de la pandèmia. Junts ho podem aconseguir.”

↑ Índex de la unitat

Aristòtil, en la seva obra Techne rhetorike, formada per tres llibres, va definir l’àmbit, l’objectiu i les maneres de funcionar de la retòrica. El filòsof grec es va adonar que els arguments que aconseguien persuadir l’audiència tenien com a mínim dos d’aquests elements:

• Ethos: és l’autoritat amb la qual l’orador/a es relaciona amb el públic. Té a veure amb l’expertesa, el component ètic o moral, la credibilitat. Aristòtil ens indica que la persuasió té a veure amb la confiança, amb la capacitat que tingui l’orador/a de transmetre credibilitat i autoritat. Una manera d’incorporar l’ethos a una presentació és citant alguna autoritat en la matèria amb una frase tipus "Segons afirma l’experta en biologia molecular, la doctora […]".

• Pathos: és l’emoció que les paraules són capaces de provocar en el públic. Una presentació eficaç és la que transmet emocions, la que connecta amb la fibra de les persones que escolten. Això es pot aconseguir, per exemple, explicant una història personal, un conte o un aprenentatge vital.

• Logos: és la raó, la part lògica del cervell a la qual cal convèncer amb dades i estudis científics. Es pot aconseguir afegint a la presentació arguments que incloguin dades o resultats d’estudis per transmetre rigor.

Es pot veure amb un exemple: una persona que faci una presentació plena de xifres estadístiques però que mostri una imatge descuidada, difícilment transmetrà la confiança necessària per persuadir. O un comercial amb una imatge molt cuidada i una història personal que li permeti connectar amb els seus interlocutors, si no aconsegueix dades reals que demostrin l’eficàcia del producte, difícilment convencerà la part racional del cervell del comprador/a potencial.

↑ Índex de la unitat

Construir una bona presentació és com organitzar un viatge: requereix preparació i anticipació.

• El primer pas per planificar un viatge és escollir el destí, saber on es vol anar. En el cas d’una presentació, es tracta de definir què és el que volem transmetre, quin serà el missatge principal o quin missatge s’ha d’endur el públic un cop hagi acabat la presentació. És molt recomanable formular el missatge de manera clara, que desperti l’interès i que mostri el benefici que en traurà l’audiència.

• El segon pas consisteix a esbrinar de quina manera es pot arribar al destí, és a dir, quin serà el mitjà de transport. En el cas d’una presentació, es tracta de definir les idees que sustentaran al missatge principal. Un cop s’ha escollit el tema de la xerrada, és bo fer una pluja d'idees amb totes les possibles idees i recursos vinculats al tema (anècdotes, dades, entrevistes, llibres, autors, etc.). Un cop posades sobre la taula, es tracta d’escollir les que formaran part de la presentació i destriar les que queden excloses. Es tracta de construir l’esquelet de la presentació.

• El tercer pas en l’organització d’un viatge té a veure amb els acompanyants, amb les persones amb qui compartirem camí. Cal reunir-se i acordar molts detalls. Doncs bé, en la presentació es tracta d’analitzar el públic que escoltarà la presentació. Per què són allà? Què esperen de la xerrada? Què necessiten? En saben molt o poc, sobre el tema? Aquesta informació és rellevant per fer una presentació efectiva.

• El quart pas consisteix a decidir per quines zones ens mourem i quins llocs visitarem. Per exemple, destinar els primers dies a visitar una zona muntanyosa, després fer visites culturals i acabar en una zona costanera descansant a la platja. Doncs bé, per fer una presentació, equival a pensar en la introducció, el nus i el desenllaç:

• El cinquè pas és negociar les activitats, dia a dia. Potser la teva parella vol visitar un museu mentre que tu prefereixes provar un restaurant. Aquí cal persuadir. En una presentació, això té a veure amb recordar Aristòtil, qui explica que per convèncer cal usar arguments que apel·lin a l’ethos (l’autoritat), al pathos (l’emoció) i al logos (la raó).

Un cop feta tota aquesta tasca de preparació, ara sí, pot començar el viatge.

El mòdul següent tracta sobre comunicació no verbal, és a dir, sobre com la veu i el cos poden contribuir a millorar les presentacions.

↑ Índex de la unitat

← Unitat 4 | Unitat 6 →