Hi ha persones que, quan els encarreguen una presentació, preferirien poder escriure el text i simplement llegir-lo davant de l’auditori (en comptes de fer, pròpiament, una presentació).

L’acte de llegir no provoca tan d'estrès perquè no cal mantenir tanta connexió amb l’audiència i gairebé no hi ha la possibilitat d’error. Ara bé, si ens posem en la pell dels qui s’ho escolten, la percepció canvia. Tots hem fet l’experiència d’assistir a una presentació on el ponent/a s’ha limitat a llegir uns papers assegut darrera d’una taula o dempeus darrera d’un faristol. Recordes quina impressió et va causar? Creus que el missatge es va transmetre de la millor manera possible? Va valdre la pena l’esforç de ser allà per escoltar aquella lectura?

Aquest mòdul està dedicat a dos elements que en una simple lectura d’un text perden moltíssima rellevància. Ens referim al cos i a la veu, és a dir, a la comunicació no verbal. L’objectiu d’aquest mòdul és convertir-los en aliats per tal que contribueixin a reforçar el missatge de l’orador/a. Vegem-ho amb un exemple: des que va començar la pandèmia, les aparicions televisives dels experts en epidemiologia han estat molt freqüents. Molts especialistes mèdics s’han hagut de convertir en portaveus i ser capaços de "traduir" els seus coneixements tècnics en un llenguatge que el públic general pogués comprendre. El mateix els ha succeït a representants d’administracions públiques, sanitàries o de seguretat. Imagina el cas d’un responsable polític que fa unes declaracions en què afirma que l’expansió del virus està controlada però que ho digui nerviós, sense parar de moure’s i fent un tic amb les mans. El creuries? Probablement no, perquè detectaries incoherència entre la seva comunicació verbal i la no verbal, és a dir, entre el que diu i el que mostra amb el cos.

• 6.1 El cos
• 6.2 La veu
• 6.3 Síntesi

"Una mirada val més que mil paraules", ja ho diu la saviesa popular. La mirada d’una persona diu moltíssimes coses sobre ella, la forma de mirar transmet moltíssima informació. Per exemple, un o una ponent que fixa la mirada al terra o que evita el contacte amb l’auditori està transmetent nervis, timidesa i manca de control sobre la situació. Per contra, un o una ponent que mira al públic i que recorre amb la mirada tota la sala, transmet decisió, valentia i interès.

En el moment de fer una presentació, es recomana mirar a la cara del públic, als ulls o a l’espai entre ambdós ulls. En el cas d’auditoris grans, el que cal evitar és restringir el contacte visual a un grup de persones -habitualment els que estan a les primeres files- o mirar només a una secció del públic. Hi ha un truc: si es mira una mica per sobre dels caps del públic, dona la impressió que s’està mirant a la cara de tothom. Movent el cap en totes direccions s’aconseguirà crear la il·lusió que s’està mirant a tot el públic sense que, en realitat, es miri a ningú.

Paul Ekman és considerat un dels cent psicòlegs més destacats del segle XX i ha dedicat gran part de la seva vida professional a l’estudi de les emocions. Ha estat pioner en l’anàlisi de les expressions facials que acompanyen les emocions.

Per a Ekman són set les emocions principals: tristesa, ira, sorpresa, por, fàstic, menyspreu i alegria. La contribució més important que va fer en l’estudi de les emocions ha consistit a demostrar que el rostre de les emocions és universal. Dit d’una altra manera, Ekman va concloure que les expressions facials de les emocions no estan determinades culturalment sinó que són universals i tenen un origen biològic.

En el cas de parlar en públic, la descoberta d’Ekman és que, per convertir el nostre rostre en aliat, cal relaxar-se i alliberar les faccions.

És un gest de simpatia que millora el propi estat d’ànim i que s’encomana al públic. Quan una persona somriu, és molt probable que el seu interlocutor també ho faci per simple imitació. Així s’aconsegueix millorar en connexió, receptivitat i credibilitat.

Es pot predir l’estat emocional d’una persona fixant-se en la seva postura corporal. Per exemple, una persona amb actitud d’obertura gesticularà amb moviments que reforcin aquest estat emocional: columna dorsal estirada, espatlles cap enrere i obertura del plexe solar. Per contra, una persona trista probablement tindrà les espatlles cap endins, la columna corbada i la mirada perduda.

Això vol dir que cos i emocions mantenen una relació bidireccional, és a dir, que s’influencien mútuament: quan canvia l’estat emocional d’una persona, també ho fa el cos, la postura i la gesticulació. I a la inversa: per canviar un estat emocional, es pot començar canviant la postura corporal. Imagina el cas d’un orador/a que entomi el repte de parlar en públic des de la por. Probablement la seva posició corporal sigui de contracció, amb postures tancades i mirada perduda. El públic és capaç de percebre-ho, i entén i interpreta aquesta informació només observant el cos del o de la ponent. Doncs bé, per provocar un canvi en aquest estat emocional, la persona podria incidir en la seva posició corporal i mobilitzar el seu cos cap a una posició més erecta, amb espatlles obertes i mirada endavant. El canvi en la postura del cos tindrà un impacte en el seu estat emocional.

Hi ha nombroses investigacions científiques que així ho demostren. La psicòloga social Amy Cudy, professora a la Harvard Business School, ha dedicat molts anys a investigar com el llenguatge corporal pot canviar les percepcions de les persones. Cudy va pronunciar una conferència TED l’any 2012 sobre la influència del llenguatge corporal en l’autopercepció, és a dir, com ens veiem a nosaltres mateixos. En aquesta conferència demostra com les "postures de poder" -mostrar seguretat tot i sentir-se insegur- poden alterar els nivells cerebrals de testosterona i cortisol i, en conseqüència, millorar les nostres probabilitats d’èxit.

Hi ha persones que agraeixen saber trucs o recomanacions sobre com s’han de moure a l’escenari. Probablement el millor consell sigui trobar un estil personal, ja que quan es fingeix alguna posició el públic tendeix a adonar-se’n. L’autenticitat és el màxim valor de qualsevol orador/a. Ara bé, hi ha alguns aspectes que sí que es poden tenir en compte de manera general:

• Busca una postura còmoda, amb què et sentis a gust.
• Reparteix el pes entre les dues cames per tenir estabilitat.
• Mantén una posició d’obertura amb esquena recta i espatlles endarrere.
• Utilitza mans i braços per amplificar de manera natural allò que estàs dient.
• Mira el públic als ulls, amb naturalitat, amb vocació de transmetre i compartir.
• Dibuixa un somriure serè.
• Evita els moviments descontrolats sobre tu mateix/a (dues passes a la dreta, dues passes a l’esquerra sense parar). És millor quedar-se quiet/a.
• Si et flueix moure’t per l’escenari, assegura’t que t’adreces a tots dos costats (dreta i esquerra) amb proporcionalitat.

Què fer amb les mans en el moment de la presentació és una qüestió que preocupa, i molt. Es poden posar a la butxaca? Es pot sostenir un bolígraf o algun objecte? Es poden creuar els braços?

El més important és que les mans es puguin moure lliurement i amb naturalitat, és a dir, la primera consigna ha de ser sempre la de la naturalitat. La gesticulació serveix per reforçar la comunicació verbal, allò que es diu, així que el moviment de les mans ha de poder acompanyar el discurs de manera coherent. Sempre que puguis, evita:

• Deixar els braços penjats al costat del cos (com si fossin un pes mort).
• Fer la presentació amb els braços creuats.
• Pronunciar tota la presentació amb les mans a la butxaca.
• Fer sorolls impertinents, per exemple, prement el botó del bolígraf que tens a la mà.
• Repetir gestos més o menys inconscients que podrien indicar nervis, com mossegar-te els llavis, acariciar-te els cabells o tocar-te el nas.

Hi ha persones que quan parlen en públic prefereixen moure’s per l’escenari. Els ajuda a pensar i emfatitzar els moments més rellevants de la seva presentació. Són uns moviments que surten amb naturalitat i, per tant, no semblen gens forçats.

Una altra cosa són moviments com desplaçar el pes del cos d’una cama a una altra o fer passes endavant i endarrere com un balancí. Aquests moviments indiquen ansietat i, en el fons, no fan més que augmentar la incomoditat.

Per fer una bona presentació, són necessàries tant la quietud sobre l’escenari com el moviment. Ara bé, es tracta que sigui natural i coherent amb allò que s’està dient. Moure’s és útil, especialment quan es fa de manera intencionada per reforçar algun punt de l’exposició. Per exemple, es volen expressar dues idees, doncs bé, per expressar la primera, la persona es desplaça a un costat de l’escenari i, per expressar la segona idea, es mou a l’altre costat.

De nou, la millor de les recomanacions és ser coherent amb la pròpia personalitat i amb el missatge que es vol transmetre. Es tracta de trobar la manera de ser a l’escenari o davant d’un auditori en què la persona se senti segura i que no repercuteixi de manera negativa amb allò que s’està dient.

↑ Índex de la unitat

La veu és el segon component de la comunicació no verbal. Com el cos, transmet informació que l’orador/a pot fer sevir per guanyar en eficàcia en el moment de pronunciar el seu discurs. Per fer-ho, caldrà que tingui en compte els elements següents:

Té a veure amb la vocalització, amb la capacitat de marcar bé les síl·labes perquè les persones entenguin la presentació amb claredat. El perill més gran és voler que la presentació passi ràpid i, per tant, accelerar el ritme. Sovint això té un impacte directe en la claredat amb què vocalitza l’orador/a.

Durant una presentació, no cal fixar un volum i mantenir-lo tota l’estona. Es tracta de pujar o baixar el volum segons el que es vulgui transmetre.

Per exemple, per expressar intimitat el més coherent seria abaixar el volum, mentre que per fer un canvi d’idea apujar el volum pot reforçar el missatge.

És la modulació de la veu que pot reflectir diferències en el sentit, en la intenció o en l’emoció d’allò que es diu. Serveix per destacar les idees més rellevants del discurs, és a dir, assenyalar al públic quin són els moments en què s’està transmetent un concepte clau. Així mateix, aporta ritme, serveix per fugir de la monotonia i dona informació sobre les emocions de l’orador/a.

Té a veure amb la velocitat amb què es pronuncien les paraules i, com en el cas de l’entonació, ajuda a posar l’accent i a transmetre emocions. Per exemple, per expressar expectació, es parlarà més lentament; en canvi, per comunicar inquietud, utilitzarem un ritme més ràpid. Com a norma general, cal mantenir un ritme natural, el mateix que es té en una conversa, que hauria d’estar entre les 130 i les 170 paraules per minut.

Les pauses o el silenci són fonamentals en qualsevol presentació. En primer lloc, per raons biològiques, ja que s’humiteja el sistema fonador, la persona pren oxigen i s’organitzen les idees mentalment. En segon lloc, tenen una forta càrrega semàntica, és a dir, contribueixen a construir el discurs. L’ús de la pausa servirà per marcar la separació entre idees o fins i tot trencar el ritme. També són útils en termes de credibilitat, ja que un orador/a que domina l’art de la pausa i que és capaç de sostenir el silenci davant un auditori ple de gom a gom demostra seguretat i confiança en si mateix/a.

Potser has sentit una dita que diu "Qui domina el silenci, domina la paraula". Doncs bé, per parlar bé cal dominar l’art del silenci, l’art de saber callar; tant per raons de supervivència (agafar aire) com per aportar informació al teu públic (hi ha silencis que comuniquen més que moltíssimes paraules); per exemple, per generar expectació, res millor que sostenir un silenci de cinc segons o més. No és fàcil, els nervis fan que vulguem omplir els silencis amb paraules encara que no aportin res…

Ens referim a paraules o expressions que s’intercalen en una al·locució i que sovint serveixen per guanyar temps o omplir els buits. El risc és que acabin convertint-se en tics, dels quals l’orador/a no pugui prescindir. Exemples de crosses lingüístiques són expressions tipus "m’entens", "vale", "pues", "la veritat és que…", "voldria dir-vos", etc. Aquestes crosses no aporten gens de contingut i despisten el públic.

↑ Índex de la unitat

Aquest mòdul ha estat dedicat a la comunicació no verbal, és a dir, del cos i la veu. Ja hem parlat d’Albert Mehrabian qui el 1967 va dur a terme una investigació per esbrinar què era més rellevant en l’acte de comunicació: si el llenguatge, la veu o el cos. Els resultats van ser sorprenents. Segons ell, el 55% de la comunicació depèn del llenguatge corporal, el 38% de la veu i només el 7% del llenguatge.

Si bé la investigació de Mehrabian es va limitar a estudiar la comunicació d’emocions, els seus resultats posen de manifest la importància del cos i la veu.

A grans trets i com a norma general, no hi ha una recepta única que serveixi per a tothom.

Per als oradors que estan començant, el consell seria concentrar-se en el llenguatge verbal i, un cop es dominin les estratègies per construir discursos, començar a explorar les eines de la comunicació no verbal. Cal anar pas a pas per no generar frustracions innecessàries.

Es tracta de convertir-lo en aliat. Algunes idees:

• Sempre que es pugui, cal mantenir el contacte visual. És important que les persones sentin que l’orador/a els parla directament. Si es tracta d’un auditori molt gran, es pot utilitzar el truc de mirar una mica per sobre de l’alçada dels caps i anar movent la mirada per tot l’auditori.
• Recordar que el cos transmet emocions i que, com diu el refrany, "la cara és el mirall de l'ànima".
• També cal recordar que les emocions es contagien i, per tant, començar una presentació amb un somriure farà que l’orador/a estigui més relaxat i creï més connexió amb el públic.
• És bo posar en pràctica la postura de poder de què parla Amy Cudy. Es tracta de "fingir" una postura corporal de seguretat, encara que per dins la persona se senti insegura. Fer aquest exercici té un impacte directe en l’estat emocional.
• Sobre el moviment de les mans, el més important és la naturalitat.

Pel que fa a la veu:

• Cal entrenar-la. Al llarg del mòdul s’han presentat exercicis per posar en pràctica i prendre consciència de la velocitat amb què es parla o de la pronunciació.
• És recomanable fer sempre exercicis per escalfar les cordes vocals abans de fer una presentació.
• No obsessionar-se ni voler imitar a ningú. Es tracta de fer servir amb sentit els recursos personals.
• Recorda l’art del silenci. El bon comunicador/a sap dominar la pausa.

↑ Índex de la unitat

← Unitat 5 | Unitat 7 →